​«Maria Dolors Orriols va viure un doble exili; va escriure contes i novel·les en silenci»

Qui era i què va escriure Maria Dolors Orriols? Quin llegat va deixar-nos? Montserrat Bacardí acaba de publicar el llibre Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo Editorial) per respondre aquestes preguntes i moltes més. Ha rescatat la veu d'Orriols després de capbussar-se en els documents de l'autora nascuda a Vic, que el seu fill Antoni Lloret va cedir el fons documental a la UVic-UCC.

Bacardí explica a Osona.com que Orriols va patir un "doble exili" pel fet de ser dona i escriptora en llengua catalana. D'altra banda, remarca que la narradora es plantejava "cada llibre com una fita i no pas com una baula en cadena" i, en general, el seu talent "brilla més en les novel·les".

Montserrat Bacardí és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha publicat nombrosos articles i llibres d'història de la literatura i de la traducció i les biografies Anna Murià. El vici d'escriure (2004) i Gràcia Bassa, poeta, periodista i traductor (2016). Per aquest llibre sobre Orriols, ha rebut el Premi Fundació Mercè Rodoreda 2019.

- Després de cabussar-se en els documents de Maria Dolors Orriols, com és la veu que ha rescatat?

- Diria que la veu de Maria Dolors Orriols no és unívoca, segurament per dues raons: d'una banda, la seva trajectòria com a escriptora és molt extensa, de més de mig segle; de l'altra, es va plantejar cada nou llibre com un repte, tant temàticament com formalment. No volia repetir-se, tot i que, naturalment, alguns trets són constants, com la capacitat d'explicar històries vivides, que es llegeixen amb interès i fruïció, i la capacitat de bastir-les amb estructures sòlides i amb una llengua rica i àgil.

- Es parla d'un "doble exili interior". A què es refereix?

- Orriols havia nascut el 1914. Havia fet estudis primaris i, després, havia volgut estudiar biblioteconomia, però ni els pares, de primer, ni el marit, més endavant, no ho van considerar oportú: simplement, no calia... Durant la guerra, va començar a escriure de debò, més seriosament que no ho havia fet fins aleshores, i va descobrir que volia ser "escriptora". En acabar la guerra, tenia vint-i-cinc anys. La seva llengua era perseguida i ella, en tant que dona, també era marginada per al món professional, al qual aspirava. Va viure, per tant, un "doble exili interior": tancada en un estudi, va escriure contes, novel·les, traduccions..., en silenci.

- Per què no va tenir ressò l'obra d'Orriols?

- És uns pregunta una mica difícil de respondre. En el tombant de la dècada dels quaranta als cinquanta va publicar tres llibres en tres anys, gràcies a una coneixença influent en l'aparell de censura. En els cercles restringits de la clandestinitat, els dos primers, Cavalcades (1949) i Retorn a la vall (1950), van tenir un cert impacte i van crear expectatives. Retorn a la vall va quedar finalista en la primera edició del premi Joanot Martorell, el 1948, que es va endur Maria Aurèlia Capmany amb El cel no és transparent. Després Orriols va passar gairebé trenta anys sense publicar cap altre llibre, Cop de porta (1980). Aleshores, en dotze anys, fins al 1992, en va publicar sis. Entremig, però, havien sorgit noves fornades d'escriptors que ocupaven el primer pla, i ella va quedar relegada en un de molt secundari; de fet, no era gaire recordada ni tampoc llegida novament. D'aquesta manera, van passar desapercebudes dues novel·les capitals, escrites els anys cinquanta i que havien romàs inèdites per la censura: Petjades sota l'aigua (1984) i El riu i els inconscients (1990).

- Quina evolució té la literatura d'Orriols?

- Deixant de banda les col·laboracions a la premsa, ella va escriure contes i relats. Els contes del primer llibre, Cavalcades, són fins i depurats i tenen encara molta vigència. En general, però, em sembla que el seu talent brilla més en les novel·les, quan pot desenvolupar històries llargues, amb diversos personatges i amb una certa complexitat argumental i estructural. Com dèiem abans, l'atreien els reptes nous i es plantejava cada llibre, per ell mateix, com una fita, no pas com una baula en una cadena.

- Quin vincle hi ha entre l'autora i els seus protagonistes?

- Maria Dolors Orriols mai no va ocultar que les seves obres de "ficció" contenen molta "realitat", convenientment reformulada, és clar. Ara bé, resulta prou evident que en algunes hi va reflectir la seva pròpia experiència més que en altres, sobretot a Retorn a la vall, El riu i els inconscients i Cop de porta. En qualsevol cas, també és evident que viure i escriure es van confondre sovint en la seva trajectòria, i que, per sort nostra, una irreprimible necessitat expressiva li va fer omplir moltes pàgines.

- Quantes obres inèdites ha trobat?

- D'obres acabades, en el Fons Maria Dolors Orriols (ara a la Universitat de Vic, en procés de classificació), hi ha un recull de narracions, dues novel·les, una traducció d'una novel·la de Georges Bernanos i diversos textos autobiogràfics. Això a part, hi ha correspondència (per exemple, la que va intercanviar amb Agustí Bartra i Anna Murià), relats esparsos, articles, apunts, esborranys...