Manolo García, la tenacitat d'un lluitador amb 40 anys de carrera musical

Barcelonès del Poblenou, aquest fill d’una família d’immigrants murcians que a la postguerra va canviar la serra del Segura per una barraca al Somorrostro, a Barcelona, porta quaranta anys pujant als escenaris. Orgullós de la seva procedència, abans de tastar la mel de l’èxit havia treballat molt de temps en projectes musicals sense cap rendibilitat econòmica. Després de foguejar-se amb Los Rápidos i Los Burros, amb molt d’esforç i tenacitat va arribar a brillar al firmament musical al costat de Quimi Portet amb El Último de la Fila. Des del 1998, ha publicat set discos en solitari, ha omplert pavellons i ven discos pels descosits. Però encara que la seva faceta més coneguda és la de cantant, sempre ha complementat la música amb la pintura, un art que des del 1992 ha mostrat al públic en una vuitantena d’exposicions.
 
--------------------------
 
Una tarda primaveral de finals de març, aprofitant un petit descans en els assajos preparatoris de la gira acústica, el popular músic afincat a Barcelona es va aturar un parell d’hores a Vic, després de fer una de les sovintejades excursions que regularment el porten a recórrer el Montseny i les Guilleries.

En una agradable conversa mantinguda a la terrassa d’un bar de la capital d’Osona (una comarca on hi té molts records i bones amistats), Manolo fa un repàs a la seva trajectòria biogràfica i professional, des dels antecedents familiars murcians, la seva infantesa i adolescència al Poble Nou, passant per la seva singladura artística (la musical, però també la pictòrica). Durant l’entrevista també reflexiona sobre la literatura, la pagesia, els pastors, les dones ramaderes, els seus múltiples viatges al continent americà o el desconcert que li provoquen els polítics i els poderosos.
 
Antecedents a la serra murciana. Una família de pagesos pobres
 
Manolo García García va néixer a Barcelona el 19 d’agost de 1955 a dos quarts de nou del matí. Però els seus antecedents familiars cal situar-los  a Férez, un municipi de la província d’Albacete que oficialment avui forma part de l’actual comunitat autònoma de Castilla-La Mancha. Situat als últims contraforts de la serra del Segura, i al marge de les oficialitats, Manolo considera que Férez “antigament havia format part de l’antiga Taifa de Múrcia, i més endavant del regne de Múrcia”. A principis dels 50, el poble tenia 2.000 habitants (avui en té poc més de 650). Com a curiositat, cal assenyalar que el director de cinema José Luís Cuerda va rodar a Férez moltes escenes del seu film Amanece que no es poco.
 
Els avis paterns, Basiliso i María, originaris de Férez, eren molt pobres i feien de masovers en un cortijo. Manolo explica que l’avi Basiliso “era un home dels d’abans, seriós i de paraula, ferm, digne, amb molta ètica,  pundonor i una mica d’orgull de classe treballadora. Tot i que hi havia gent que es deixava aixafar pels dictats del señorito, altres plantaven una mica la cara, com el meu avi, que reivindicava els seus drets front als rics del poble. Per una tia meva, fa poc em vaig assabentar que tenia una veu molt agradable i cantava bé. Quan arribava l’hora de segar i batre, o de recollir les olives, els companys de fatigues sempre li deien: "Basiliso, canta per alegrar-nos". I ell entonava cançons populars d’abans de la guerra i de la postguerra.  Era el patriarca de la tribu i tenia una inqüestionable autoritat moral. Les persones grans sempre decidien què s’havia de fer i no hi havia lloc a la possibilitat de rèplica.
 
També va conèixer l’àvia Maria: “Ella i les seves filles s’ocupaven, entre altres feines de casa, d’atendre els animals i fer el pa per tota la setmana. Encara conservo la pastera d’alzina on amassaven la farina. La família sembrava i collia blat, el posaven en 12 o 15 sacs i el portaven amb el burro al moliner del poble. Una desena de sacs eren per l’amo de la finca, el moliner se’n quedava dos i la família, tres. Amb aquella farina la família podia tirar cinc mesos”.
 
El seu avi matern, Julián, també era de Férez, mentre que l’àvia materna,  Maria, provenia del Sabinar, a 30 quilòmetres. La casa on vivien, coneguda com Los Herreros, estava situada al barri més pobre del poble, anomenat El Egido, una paraula que significa "el lloc on s’aboquen les escombraries". Allà, Manolo hi va passar alguns estius. Avui explica que “també eren pagesos molt pobres, ell feia feines molt dures, com anar a la muntanya comunal a recollir farigola i espígol, que després portava a un calderer que en feia essències. Per la càrrega d’un burro, el calderer li donava 300 pessetes per la feina d’un dia i mig de treball, tot sol a la muntanya, amb un sarró amb una mica de pa i formatge. La família materna tenia una economia de subsistència, amb tres cabretes que munyien i donaven la llet als sis fills, quatre dels quals van morir: tres de gana i una quarta d’un empatx a resultes de l’excés de menjar que li va donar amb bona fe una tia mentre els pares eren fora”.
 
El pare de Manolo, que també es deia Manuel, es va criar a Férez i va treballar molt de temps al cortjo d’un señorito. Tenia dos germans més, però ell era el que més feinejava al camp: “Era un pagès complet que havia començat a treballar als vuit anys. De més grandet, es llevava a les quatre de la matinada i donava el pinso a les vaques de llaurar que ell mateix domava i que després arrossegaven les arades. A les sis, anava a llaurar unes feixes molt petites; treure algun producte en aquella situació era molt complicat, perquè no hi havia tractors i els accessos eren difícils. Encara conservo l’arada romana que feia servir”.
 
La mare de Manolo, Carmen, una noia de pocs estudis, abans de casar-se amb el seu pare, ajudava en les tasques domèstiques als seus progenitors, Julián i María: “Era una època de molta misèria i ella es cuidava de les cabres, les gallines i el porc, i des de ben petita també ajudava a la cuina. Amb el meu pare es van conèixer a Férez quan eren adolescents. El pare em va explicar que, poc abans de casar-se , com que la seva economia era molt precària, li va demanar al señorito si li podia deixar dues feixes per cultivar tomàquets i patates, i poder tenir quatre gallines. Però l’amo li va dir que no: "Tu treballes per mi i punt!". Llavors el pare li va dir: ‘Aquí es queda vostè amb la seva finca”.
 
Les barraques del Somorrostro. Obrint rases  a pic i pala. La fàbrica de Macosa. Escolà de la parròquia
 
Poc després, els seus pares es van casar i “van anar a buscar-se la vida a Barcelona. Van pujar al tren sevillano, on hi van carregar el llit, la tauleta de nit i quatre cadires d’espart que el meu pare havia fet a mitges amb el fuster del poble. A la capital catalana no hi tenien pis i se’n van anar  a viure en una barraca al Somorrostro, com les primeres remeses de murcians a principis dels cinquanta, que subsistien en campaments, en condicions paupèrrimes. De fet, abans, a primera línia de mar ja s’hi havien instal·lat uns oncles, en unes condicions semblants als actuals campaments dels refugiats sirians instal·lats al Líban. Ells, però eren refugiats econòmics en el context d’una dictadura militar. M’explicaven que quan hi havia temporal a les platges del Camp de la Bota i el Somorrostro, la gent es veia obligada a entrar uns metres terra endins, perquè les barraques quedaven destruïdes i havien de tornar a començar”.
 
Els seus pares van aconseguir un dels barracots a uns dos-cents metres del mar, a prop de l’estació del Poblenou: “Coincidint amb el mític Plan de Desarrollo, de mica en mica van anar arreglant aquell habitatge. Però com que no tenia aigua corrent, havien de portar-la de la font; jo, que em vaig criar allà, moltes vegades havia d’anar-hi a fer cua i portar l’aigua per cuinar i per rentar-nos. Recordo que a dins de la barraca, plena de degoters, sovint hi plovia”.
  
El pare, el primer que va fer en arribar va Barcelona va ser “treballar amb samarreta obrint rases a pic i pala al mercat de peix del Born. Allà, de vegades s’ensorrava un tram i hi havia gent ferida. Però ell no estava per hòsties, havia de treballar, però estava content, perquè a Férez tenia un señorito que l’humiliava; en canvi, a Barcelona es defensava tot sol i tenia festa el diumenge, un dia que aprofitava per passejar i anar a fer un xato de vi amb els amics; però a diferència del poble on hi havia molt control i passaven llista, no havia d’anar a missa. Més endavant va fer altres feines, però per sobre de tot va deixar-se la pell molts anys a Macosa, una fàbrica del ram del metall on construïen rails, vies de tren i components ferroviaris. Quan jo tenia set o vuit anys li portava la carmanyola. Aquells dies els obrers feien torns molt durs. Curiosament, les mateixes sirenes que durant la guerra havien avisat del bombardejos dels avions italians, a Macosa sonaven per marcar els canvis de torn”.
 
Mentrestant, la mare feia de mestressa de casa. Quan va tenir els fills -Manolo i la seva germana Carmen, sis anys més jove que ell-,  els va haver de criar, però quan ja van ser una mica agambats, per ajudar l’economia domèstica, “se’n va anar a treballar al teler d’una fàbrica tèxtil al costat del Mercat del Poblenou. Quan plovia, jo l’anava a buscar amb paraigües a les deu de la nit, quan s’acabava el torn de nit de les dones”.
 
Manolo García va créixer al Poblenou, un barri barceloní que es va omplir d’extremenys, murcians i andalusos en ple fulgor del règim franquista. En aquella època es va popularitzar el rock & roll als Estats Units d'Amèrica, tot i que a l’estat espanyol la banda sonora era una altra. Aquí sonava Antonio Machín, un cantant que s’havia convertit en l’ídol de les masses, mentre el torero Chamaco feia les delícies de l’afició i TVE iniciava les seves primeres emissions. Però la miraculosa i mítica caixa tonta, objecte de devota adoració per part de les famílies espanyoles, no va arribar a casa del futur músic.
 
De petit, jugava amb “paquets de detergents i ninots de plàstic, indis i soldats americans. Jo muntava fortins amb cartrons i restes de fustes que demanàvem al fuster del barri. Amb quatre o cinc amics, jugàvem als carrer sense asfaltar i quedàvem ben enfangats; també construíem patinets amb coixinets i fustes, i jugàvem a guerra amb arcs i fletxes i forquetes. Amb això érem feliços. En canvi, el futbol no em va interessar mai. El nostre àmbit de correries era pels voltants de l’estació del tren del Poblenou, que aleshores era un fangar on centenars de camions cada dia hi abocaven porqueria. En alguns indrets del barri, la sorra era negra a causa de les xemeneies de les indústries. Jo vivia al Carrer Ramon Turró, a prop del carrer Llull, on diuen que l’anarquista Durruti i els seus companys es reunien en un pis on discutien les tàctiques per avortar l’aixecament franquista de 1936”.
 
La seva primera trajectòria escolar va transcórrer al col·legi nacional Lope de Vega, al costat de casa. El seu expedient acadèmic reflecteix algunes turbulències. Com que feia d’escolà a la parròquia de Santa Maria del Teulat, treia un 9 de Religió, i també sobresortia en dibuix, però solia suspendre en Gimnàstica: “Era un paquet, però el pitjor eren les matemàtiques, doncs la professora m’expulsava de classe amb certa freqüència, em donava constants avisos i carbasses, em posava orelles de burro, em castigava i m’aplicava tota mena de severs correctius, per esvalotar i fer el pallasso’. Després  va estudiar secundària a l’Institut Juan de Austria, a la Verneda.
 
Referint-se a la seva etapa d’escolà a Santa María del Taulat, recorda que “tot i que a casa no eren massa catòlics, allà ajudava a les misses, casaments i enterraments i  també tocava les campanetes. Tothom deia que jo era un bon escolà, el més seriós, i que mai no feia campana. Segons el rector, jo exercia la meva tasca amb una fe i una voluntat fora del comú. En realitat, sense entrar en temes teològics, allò per mi era un joc que em fascinava. Curiosament, fa pocs anys, en un reportatge televisiu del Canal 33 va aparèixer el capellà de la parròquia, de qui no tinc cap mal record, sobretot ara que tant es parla dels abusos. Era un bon home que ens animava a carregar furgonetes amb sacs d’arròs, cigrons i llenties, i tota mena de material per portar a les missions d’Àfrica. En el reportatge que vaig veure em vaig assabentar que a l’època que jo feia d’escolà aquell home havia acollit refugiats antifranquistes i comunistes, i també feia de pont de persones perseguides que volien fugir d’Espanya.  "Resulta que el meu mossèn era un ‘capellà obrer’. I me’n vaig alegrar molt”.
 
A la mateixa època, va debutar com a vocalista en el cor del Centre Cultural i Moral del barri, arribant a desmaiar-se en plena interpretació de l’himne marià El Virolai:  “Em vaig desplomar, com un pardalet  caigut de l’arbre. Suposo que em vaig emocionar massa”, recorda. Però la seva infantesa també va associada a les formidables pel·lícules de trets que veia als cinemes del barri, on l’acompanyava la seva padrina, una bona dona que estava convençuda que aquell nen inquiet i circumspecte algun dia seria cantant. La bona senyora, a tal efecte, sotmetia el petit Manolo a curiosos rituals per conjurar alguna suposada fúria i li tallava les ungles darrere d’una porta, com un sortilegi. Però al cinema també exhibien pel·lícules musicals, i en alguna d’elles va arribar a descobrir al seu ídol predilecte, Antonio Molina, i també a Raphael o Peret. Passats els anys, diu que “anar al cinema era fantàstic perquè hi feien sessions contínues, i si t’agradaven les dues pel·lícules podies repetir. A més, entre mig feien el Nodo, el noticiari franquista que miràvem sense saber el context polític del país perquè érem molt petits. Pers sort, al meu barri  hi havia molts cinemes:  el Rellisquín, l’Ideal, el Califòrnia, el Pere Quart… Era una delícia per a la canalla; i un entreteniment molt barat: una pesseta. Sense oblidar les pipes i els tramussos, però no hi havia crispetes ni coca-coles, bevíem Mirinda”.
 
Entre la grisor de la Barcelona industrial i els estius al poble de Férez. La ràdio i els tebeos. Les excursions.
 
Fins als 14 anys va passar les vacances d’estiu a Férez. Però el contrast amb l’enrenou i el batibull de la gran ciutat era patent. Al poble, en un ambient absolutament rural, els nois de la seva edat portaven una vida molt diferent, encara que ell, que no era aficionat jugar a futbol, anava al seu aire: “Jo acostumava a gaudir de la llibertat i a passejar en solitari. Era força individualista i encara ho sóc, tot i que mai no he rebutjat una convocatòria social. De vegades anava amb el burro a l’hort de l’avi Basiliso, on passava moltes hores cuidant les patates i els tomàquets; d’altres, anava al riu a caçar granotes.  Sempre m’ha admirat la vibració de la natura, els arbres i les muntanyes. Recordo que quan arribava al poble a principis d’estiu, ho feia des de la condició de català, però quan tornava a Barcelona era murcià. Em trobava en terreny de ningú, tot era relatiu. El retorn a Barcelona i a la disciplina escolar solia ser dura, perquè el retrobament amb un món industrial, molt gris, no m’interessava, el rebutjava. Després de passar uns mesos en un ambient món bucòlic i pastoral,  banyant-me en les basses o a al riu Segura, tornar al Poblenou, un barri amb els carrers plens de fang negre era difícil”.
 
Com que a casa seva no tenien tocadiscos ni televisió, el cordó umbilical que l’unia amb el món eteri i virtual era la ràdio: “Sempre que podia escoltava contes i els serials radiofònics Cascabel i Tambor; també era un seguidor impenitent del Consultorio sentimental de Helena Francis, una senyora que feia la impressió de saber-ho tot en el camp de l’amor i els sentiments; anys després, em vaig assabentar que sota el misteriós pseudònim de Señora Francis, s’hi amagava un gallard guionista de sexe masculí. Però la ràdio també em va permetre aprendre’m de memòria les cançons de Juanito Valderrama i, per descomptat, les d’Antonio Molina. Més endavant em vaig a familiaritzar amb la cantilena de Los Bravos, Los Brincos i Módulos. Recordo que la música del peluts dels Beatles a l’Espanya franquista es va rebre de mala gana fins que la realitat es va imposar. Aquells dies jo m’aturava sovint en una petita llibreria del barri on de vegades posaven els singles de moda en un tocadiscos. Així vaig descobrir algun grup de rock, com ara Led Zeppelin o Creedence Clearwater Revival”.
 
Com la majoria de nois de la seva època, per sortir del tedi escolar Manolo també llegia Hazañas Bèlicas, el TBO, o El Capitán Trueno, un heroi que de gran es van reencarnar a Makoki, o en el Tinent Blueberry. En el camp de la lectura juvenil devorava les novel·les de Jules Verne, Mark Twain i Emilio Salgari.
 
Avui assenyala que de petit no era massa conscient de viure en una dictadura, ni tampoc de la singularitat especial de Catalunya: “Jo només coneixia els quatre carrers del barri on jugàvem. No sabia res més, ni tampoc coneixia el centre de Barcelona. De fet, si alguna vegada hi anava amb tramvia amb la mare, ella deia ‘anem a Barcelona’.  Fins als 14 o 15 anys sempre vaig parlar en castellà perquè era la llengua que tothom parlava al barri; el català, amb prou feines el sentia. Segurament passava el mateix que avui a Santa Coloma de Gramenet, on hi ha alguns carrers on tothom parla àrab o xinès. A la meva infantesa i adolescència, el Poblenou era un gueto. No va ser fins que vaig sortir del barri que vaig començar a descobrir el català, un idioma fins aleshores desconegut”.
 
Ja ben entrada l’adolescència, Manolo va començar a lluir una notable cabellera, la qual cosa, unida a la seva pell morena, li va valer l’apel·latiu de l’Indi. Contràriament a la tònica general del moment, no va formar mai part de cap organització juvenil, ja fos la falangista OJE, els aspirants d’Acció Catòlica, o els boy scouts. Fins que va començar a freqüentar un grup de nois relacionats amb el Centre Excursionista del Poblenou i alguns caps de setmana se n’anava d’excursió a la Garriga amb ells, “carregats amb la motxilla, una bota de vi i algunes dosis de botifarra. Els dissabtes a la tarda, agafàvem el tren i anàvem als cingles del Bertí, a sobre Centelles, un viatge que per nosaltres era com anar a la Xina. Quan arribàvem a l’estació pujàvem muntanya amunt i ens instal·làvem en un prat d’herba, on dormíem en tendes de campanya i sac de dormir, i cuinàvem qualsevol cosa amb un fogonet de butà. Teníem entre 15 i 17 anys i érem feliços”.
 
La primera bateria. Amenitzant bodes i festes de discoteca. El rock i els hippies. El Zeleste.
 
Amb les 500 pessetes que la seva mare li va donar d’amagat del seu pare, Manolo va comprar la seva primera bateria. Es tractava d’un trasto antiquíssim: “Una jazz band de fusta composta de bombo, caixa i platerets. Vaig començar a colpejar aquell instrument al ritme de Los ejes de  mi carreta. Mica en mica vaig passar a copiar amb entusiasme tot el repertori de Creedence Clearwater Revival. Fins que un dia que vaig aconseguir calcar el solo de bateria d’In-A-Gadda-Da-Vida, d’Iron Buterfly, vaig considerar que el meu toc era demolidor i que d’allà ja podia anar a Hollywood”.
 
Convençut que podia menjar-se el món, va entrar a formar part del seu primer grup, Materia Gris, que va concursar discretament en certàmens de joves promeses i va actuar a les discoteques del Poblenou i del barri del Verdum. Amb aquella formació durant tres temporades es va dedicar a amenitzar els balls populars d’un centenar de poblacions catalanes.
 
A la primera meitat dels 70 es van fer famoses les sessions matinals rockeres del barceloní Saló Price, un local de dubtosa reputació, dedicat habitualment a oferir vetllades de boxa i lluita lliure. Cada diumenge, després del debut d’algun grup teloner, intervenien artistes consagrats del nivell de Los Canarios o Lone Star. Aquelles sessions estaven organitzades, entre altres, per l’inefable periodista José María Pallardó, perínclit expert musical que, segons Manolo, “en aquella època, va ajudar molt als grups rockers locals, des de la seva plataforma El Clan de la Una i Al mil per mil, a Ràdio Joventut, quan la televisió encara no feia estralls generacionals”.
 
Per malaltia del bateria d’un grup d’artistes novells, Manolo va tenir l’oportunitat d’actuar com a teloner de Lone Star en una de les matinals. El trio de púbers va aguantar estoicament una espectacular pluja d’objectes de tot tipus, inclosa alguna ampolla, fins que el guitarrista i el baixista van optar per retirar-se; però Manolo no. “Em vaig adonar que tenia una oportunitat d’or per fer soroll. El granissat d’objectes variats va continuar caient, però vaig aguantar el tipus. Des de les bambolines, Pedro Gené, cantant de Lone Star, contemplava al·lucinat l’escena surrealista de l’intrèpid i imberbe jovenet (un servidor), tot desafiant irresponsablement la parròquia; encara el recordo mirant amb cara d’ànec i partint-se de riure. Quan vaig acabar, em va felicitar efusivament”.
 
Va tocar la bateria dos anys més amb Materia Gris, una formació que es dedicava a amenitzar banquets i festes discotequeres, amb temes d’ahir i de sempre: La bamba, El reloj i altres per l’estil. Encara que també aprofitaven qualsevol ocasió per interpretar versions dels rockers més emblemàtics del panorama internacional. El grup va tenir un cert predicament al Saló Kyoto, d’Igualada, on durant un any sencer van actuar dos diumenges al mes. Aquells dies, per anar de Barcelona a Igualada, la furgoneta del grup trigava dues hores i mitja, era tota una odissea; avui, aquest trajecte es realitza en només 20 minuts. I un detall anecdòtic: una vegada pagades les despeses, cada músic s’emportava a casa la desorbitada quantitat de 150 pessetes. Abans de desaparèixer, Materia Gris va canviar el seu nom per un patronímic més aviat heavy: Satán.
 
El moviment musical català no s’entendria sense els macroconcerts de rock que es van celebrar a mitjans dels anys 70. I Manolo va ser un dels joves que va assistir al primer Canet Rock amb un sarró i un sac de dormir: “Allò em semblava tan important com el festival de Woodstock. Hi vaig anar tot sol, però era allà. No prenia drogues, però em sentia feliç de poder compartir la festa amb els hippies. I vaig decidir que volia  ser músic sí o sí”.
 
Mentrestant, durant la setmana treballava en una fusteria i es cruspia amb ganes els entrepans de truita que amb molt d'amor  li preparava la seva sacrificada mare. En canvi, el seu pare, que no veia gens clar que el fill pogués viure  de la música, sempre el renyava per la cabellera i per la seva suposada tendència al hippisme: “L'home només volia que el seu fill deixés de fer l’índio i que entrés a treballar de delineant a Macosa. Però el màxim que va aconseguir va ser que jo participés en un concurs de dibuix organitzat per l’empresa metal·lúrgica en què vaig obtenir el segon premi, que em va reportar una ploma estilogràfica i un àlbum de cromos de futbolistes que no m’interessaven en absolut”.
 
Als 17 anys, la següent etapa va ser Silma y su Conjunto, “una banda capitanejada per una encantadora senyoreta del barri de Sants, de Barcelona, que tenia increïbles dots vocals i era molt guapa. Les seves versions de L’emigrant i El rossinyol arribaven a l’ànima del públic. A més de tocar en discoteques i festes majors, també ho feien al restaurant Los tres molinos, un local de la carretera d’Esplugues especialitzat en casaments a l’engròs. De vegades, Silma deixava que Manolo cantés algun tema modern -Feelings tenia molt èxit- o alguna versió dels hits del rock & roll: “Els músics cobràvem una mitjana de 3.000 pessetes per bolo. Si el pare de la núvia sol·licitava una cançó concreta, em treia una propina de 4.000 pessetes extres per cantar, per exemple, Un rayo de sol”. Veient que els seus primers refilets en públic li sortien força ben afinats, pel mòdic preu de 5.000 pessetes Manolo es va comprar un Shure, un micròfon de qualitat contrastada, que avui encara conserva.
 
Durant les estones de lleure, va començar  a freqüentar el Zeleste, el mític local barceloní del carrer Plateria, “una mena de Tibidabo musical, un autèntic parc d’atraccions on actuaven Pau Riba –Dioptria va ser un dels millors discos de la música en català de tots els temps-, Sisa, Oriol Tramvia, La Voss del Trópico, el Gato Pérez i l’Orquestra Plateria. Una de les escenes que més em va impressionar va ser l’actuació de Joseph Manel, el cantant de la Plateria, que va aparèixer a l’escenari tocant les congues, vestit amb un davantal de carnisser. Aquella generació tenia molt sentit de l’humor, una cosa que ara potser es troba a faltar. A més del pop-rock català, llavors anomenat ‘ona laietana’, les seves preferències musicals passaven per King Crimson, Blondie, Ultravox..., o la canya andalusa de Triana, Gualberto, Smash i Lole i Manuel. Cap a la segona meitat dels setanta va freqüentar el Palau d'Esports de Barcelona, un incomparable marc on va actuar Carlos Santana o els Queen de Freddy Mercury. Mentrestant, per la ràdio, José Maria Pallardó continuava amb la seva tasca divulgativa, promocionant grups estrangers tan emblemàtics com Cream i Traffic”.
 
Malgrat treballar com a fuster, descarregador de mobles, delineant o publicitari, Manolo idealitzava i admirava els hippies, “uns individus que em semblaven collonuts, perquè creia que eren feliços sense fotre brot. En realitat, és molt possible que molts penquessin igual que jo, que em tenia per un capullo. Però vaig descobrir que alguns hippies de tendència llibertària eren partidaris de l’autogestió. Veient la duresa amb què la vida havia tractat al meu pare, vaig pensar que no em venia de gust treballar exclusivament en benefici de tercers que et roben, t’esclavitzen i et tenen a la seva mercè. Per això, admirava la gent que formava un comuna. Curiosament, amb el pas dels anys, vaig poder posar en pràctica l’autogestió, sobretot quan amb Quimi Portet vam crear El Último de la Fila”.  
 
La Movida madrilenya. Los Rápidos.
 
Abans de l'eclosió de la movida madrilenya, durant la dècada dels setanta Barcelona havia esdevingut la capital cultural peninsular gràcies a una potent indústria editorial, el despertar de l'ecologisme, l'expansió dels moviments alternatius i l'ebullició de la música laietana, que va tenir la seva catedral particular a Zeleste i va suposar una alternativa a la música dels cantautors de la Nova Cançó, capitanejats pels Setze Jutges.
 
A finals dels setanta, després de les primeres eleccions municipals i autonòmiques de la "democràcia", Barcelona va deixar de ser el motor cultural del país i va cedir el protagonisme a Madrid, que va experimentar una època daurada musical amb noms tan rellevants com Alaska, Aviador Dro, Derribos Arias, Ejecutivos Agresivos, Kaka de Luxe, Los Elegantes, Radio Futura, Gabinete Caligari, Glutamato Ye-yé, Hombres G, Mecano, Nacha Pop o Los Secretos, per citar-ne alguns. Coincidint amb la victòria del PSOE i el mandat de l'alcalde socialista Enrique Tierno Galván a Madrid, a la capital del regne es va consagrar definitivament la movida madrilenya, un fenomen social, cultural i lúdic desenvolupat entre 1977 i 1984, amb el seu punt àlgid entre 1981 i 1982. En aquest període, un ampli grup d'artistes va crear un moviment caracteritzat per les ganes de divertir-se i acabar amb l'ensopiment de l'època franquista i la transició.
 
Seguint la llei del pèndul, a mitjans dels vuitanta, la movida madrilenya va entrar en decadència i un grup català va emergir del no res, convertint-se durant deu anys en la formació musical més destacada de l'univers musical estatal: El Último de la Fila (1985-1995), el projecte impulsat per Manolo García i Quimi Portet. Tot va començar a principis del 1980, quan el músic d’origen argentí Sergio Makaroff buscava músics per a l’enregistrament d’un LP amb les seves últimes composicions. Necessitava un guitarrista, un baixista, un teclista i un bateria. Aviat es va trobar amb Manolo, aleshores bateria, i amb Esteban Martín, conegut teclista d’origen uruguaià-alemany establert a Barcelona. Sergio va encarregar a Manolo i Esteban la tasca de buscar la resta de components del grup. I aquests van fitxar Antonio Fidel, músic de Cartagena que fins aquell dia mai no havia tocat el baix, i el guitarrista Josep Lluís Pérez, un músic experimentat que havia abandonat la banda simfònica Abedul. Després de gravar el disc de Makaroff, els músics van voler provar sort pel seu compte i van fitxar el bateria Luís Visiers, passant Manolo García a ser el cantant. Sense tenir un nom definit, van treballar intensament donant forma a una vintena de temes propis i van gravar la seva primera maqueta, que van portar a les oficines d’EMI. Amb només dos mesos d’assajos van obtenir el seu primer contracte discogràfic i van batejar la banda amb el nom de Los Rápidos.
 
El mateix 1980 van enregistrar Amor biodegradable, el seu primer i únic LP, que va sortir en venda a l’any següent. El disc, del qual se’n van vendre 2.000 còpies, contenia dotze cançons d’estil pop-rock com Navaja de papel, Televisión desactivada o Ruta del sur, amb un so tirant a punk. Malgrat l’escassa repercussió en vendes, van fer prop de trenta concerts, la majoria a Catalunya. El seu directe, molt provocador, estava farcit de pluges d’escuma i explosions de fum, mentre Manolo destrossava televisors a l’escenari a cops de destral. Los Rápidos van actuar diverses vegades de teloners de La Orquesta Mondragón i Ramones. Tanmateix, tot i les crítiques favorables de les revistes especialitzades i el seguiment entusiasta d’un important nucli d'admiradors, la seva aventura no acabava de funcionar a nivell econòmic.
 
El 1981, a meitat de la gira, quan tenien a punt el single Ruta del sur i havien enregistrat una nova maqueta, la companyia EMI la va rebutjar i va deixar de donar suport al grup. Tanmateix, Los Rápidos van continuar les seves actuacions fins a finals d’any. Va ser en un d’aquests concerts, el festival Rock de Lluna dels Hostalets de Balenyà, que Los Rápidos van coincidir amb el grup vigatà Kul de Mandril, liderat per Quimi Portet. I és en aquest punt que els camins dels dos fundadors d'El Último de la Fila van trobar-se.
 
Aquella nit, Manolo García i Antonio Fidel es va sorprendre del carisma, l’energia i el talent musical d’en Quimi. A Josep-Lluís Pérez li va cridar l’atenció el fet que el guitarrista vigatà tragués tan bon partit d’una atrotinada guitarra. Acabada la festa, uns i altres es van donar els respectius números de telèfon i una setmana més tard, Manolo es va presentar al bar musical Boira, on actuava Kul de Mandril, per confirmar que el que havia vist a veure als Hostalets no havia estat un miratge. Però no, no havia estat una al·lucinació, era real. Acabat el concert van tornar a parlar i van concertar una cita. Al cap de pocs dies Manolo i Josep-Lluís van trobar-se amb en Quimi al bar Zurich, de Barcelona, i li van proposar entrar al grup. El de Vic va contestar que s’ho pensaria, perquè això significava abandonar el seu quarter general de la Plana. Al cap d’una setmana, Portet, que abans havia tocat a Osona amb  Kilimanjaro’s, Dumpers i Kul de Mandril, arribava a Barcelona amb la guitarra a la mà i una maleta plena amb les seves escasses pertinences. Manolo, al veure’l, li va dir que semblava un “emigrant iugoslau”. Al final, les ganes d’aventures i la necessitat de canvis havien pesat més a la balança que la bucòlica tranquil·litat que es respirava a la Ciutat dels Sants.
 
Los Burros. Rebuznos de amor
 
Durant uns mesos Los Rápidos van fer actuacions arreu de Catalunya, d’on van sortir per fer concerts a Saragossa i a Ceuta, amb Quimi de guitarrista. Però veient les dificultats econòmiques que comportava el projecte, a més de la retirada de suport de la discogràfica, Los Rápidos van decidir dissoldre’s i provar sort en d'altres projectes.

Esteban Martín se’n va anar a tocar amb Gabinete Caligari, Manolo García va marxar al País Basc per intentar crear, sense èxit, una nova formació musical amb l’ajuda de La Orquesta Mondragón mentre que els altres components, Portet i Fidel, juntament amb el bateria vigatà Jordi Vila (que també tocava amb el grup Perdidos en el Espacio, l’embrió de Los Trogloditas), es van quedar a Barcelona composant noves cançons i creant un nou grup que passaria a dir-se Los Burros. Aleshores, Manolo García va tornar a Barcelona i s’hi va incorporar.
 
El 1983, Los Burros van editar Rebuznos de amor, un LP per la discogràfica Belter, un disc en el qual aquest cronista va tenir l’honor de col·laborar com a productor associat. Entre les cançons més famoses sobresortien Huesos, Disneylandia i Mi novia se llamaba Ramón. Aquest treball va tenir molt bones crítiques a la majoria de diaris i revistes especialitzades, i va sonar a bona part de les emissores de ràdio municipals catalanes, a Ràdio 3, Ràdio 4, Ràdio Barcelona, Ràdio Vic o Ràdio Pica, entre d’altres. Amb tot, les vendes no van passar de les dues mil còpies. Entremig, sota el segell de Discos Kriminales (impulsat per Manolo, Quimi i el periodista Jaime Gonzalo), es va editar el single Jamón de Mono, de Kul de Mandril, i Vaqueros del Espacio, de Loquillo y Los Trogloditas.
 
Aleshores, Vila se’n va anar a tocar amb Los Trogloditas i Quim Vilaplana es va fer càrrec de la bateria de Los Burros, que van aparèixer en programes televisius i van actuar a Cardedeu, la Garriga, Osca, Folgueroles, Mollerussa, Torelló i Vic (en aquesta ciutat coincidint amb el concurs de Música Insòlita). Els seus concerts tenien una esbojarrada escenografia i una coreografia contundent, amb renovades explosions de pols de talc i guerres de fums de colors. Los Burros, però, tenien un inconvenient: molts ajuntaments que els volien contractar no ho feien per culpa del nom del grup, que no gosaven posar al cartell d’actes de la festa major. Abans de dissoldre’s, van tocar a Barcelona durant la revetlla de Sant Joan, compartint escenari amb OMD (Maniobres Orquestrals a l’Obscuritat). Després van fer un concert a Zeleste, coincidint amb la festa de Cap d’Any, i dos més a la discoteca Boomerang de Girona, una ciutat on Quimi i Manolo sempre han gaudit d’una parròquia fidel.
 
Naixement d'El Último de la Fila
 
Manolo i Quimi van decidir emprendre una nova carrera conjunta, sota el nom d’El Último de la Fila, una formació que va editar set discos i amb la que van arribar al gran públic i van obtenir un èxit i un reconeixement nacional i internacional, amb nombrosos premis i milions de discos venuts. Però mai no van renunciar al passat, i en els seus concerts sovint van repescar temes de la seva etapa amb Los Rápidos i Los Burros. Els dos impulsors del nou projecte van comptar amb la col·laboració activa d’Antonio Fidel i Josep Lluís Pérez com a músics d’estudi i dels directes de la nova formació.
 
L’any 1985, assessorats pel productor Rafael Moll (de PDI), El Último de la Fila va enregistrar en quinze dies el seu primer treball Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana. El canvi de nom del grup el van escollir sense pensar-ho massa: “Era un dels cinc mil noms espantosos que havíem apuntat. Però com que érem els últims de la fila del rock que es feia al país vam optar per El Último de la Fila”, explicaven aleshores Portet i García, un tàndem musical que sempre van compondre les cançons a mitges.
 
Aquest cronista va ser convidat a fer la foto de la coberta del nou disc i també la del segon, Enemigos de lo ajeno. A banda de la cançó Cuando la pobreza entra por la puerta..., el primer treball d'El Último contenia nou temes més, entre els quals destacaven Dulces sueños, A cualquiera puede sucederle, El monte de las Águilas, El Loco de la calle, Querida Milagros, o Son cuatro días.
 
Tal com havia passat amb Los Rápidos i Los Burros, la crítica musical es va aliar amb el nou grup. El disc es va presentar en públic al pavelló esportiu de Centelles, l’11 de maig del 1985, al preu de 600 pessetes l’entrada. El miler d’afortunats espectadors que van poder entrar al pavelló –molta gent es va quedar al carrer- van gaudir d’un concert memorable, amb un impressionat tempesta energètica protagonitzada per Manolo (veu), Quimi (guitarra) i la resta de músics. L’escenari estava decorat amb unes grans plataformes amb focus d’automòbil darrere dels músics, enfocant el públic. Els músics portaven embuts al cap, a manera de barrets, d’on sortien columnes de fum per la xemeneia, mentre agitaven llanternes de neó. Les noves cançons es van succeir entre crits de joia, aplaudiments i balls frenètics del públic, enmig d’espectaculars núvols de plomes de gallina i de talc, globus i fumerades de colors.
 
Uns dies després van fer un assaig amb públic a Girona, a la discoteca Boomerang, i el 15 de juny es va oficialitzar la presentació en societat del grup i del disc a Barcelona, a la mítica sala Studio 54 amb un èxit indescriptible que va tenir ressò a la majoria de diaris del país. I a partir d’aquí van venir molts concerts a València, Alcúdia, Granada, Aragó, Sevilla, Ciudad Real... Una curiosa anècdota va popularitzar El Último al sud de la península: en acabar un concert a Granada, durant el qual Manolo va emetre algun improperi relacionat amb la verge Maria (sense intenció d’ofendre cap congregació mariana), un oficial de la policia se’l va endur a la comissaria, on va estar tancat algunes hores, mentre Marta Mirabent, aleshores mànager del grup, va moure tots els fils possibles i va trucar diversos personatges pretesament influents per aconseguir el seu alliberament. A les vuit del matí, Manolo va sortir al carrer. L’endemà, la premsa es feia ressò de la notícia amb el titular “Cantante catalán detenido por blasfemia”. A mitjans de setembre d’aquell any, EUDLF va actuar davant unes 100.000 persones congregades a Montjuïc durant les festes de la Mercè, al costat de Roxy Music.
 
"Enemigos de lo ajeno". A Madrid amb James Brown
 
Mentre el primer LP d'EUDLF encara era a les botigues (al final se’n van vendre 30.000), Manolo i Quimi ja estaven treballant al seu local del carrer Pallars, de Barcelona, amb noves cançons i una nova maqueta. La primavera de 1986 van entrar als estudis Aprilia i Perpinyà per gravar el segon LP Enemigos de lo ajeno. La crítica va lloar l’obra fins extrems insospitats, qualificant aquest nou treball de “disc de poetes, impossible de classificar”. Entre les cançons destacades hi havia Lejos de las leyes de los hombres, Aviones plateados, Insurrección o Mi patria en mis zapatos.

La prèvia de la presentació es va fer a la sala Bikini, però l’estrena oficial es va produir a Studio 54. El crític musical Mingus B. Formentor ho resumia dient que EUDLF “va volar a l’alçada de les àguiles reials. Juro solemnement que ni els seus coneguts més vells recordaven una cosa similar, i que consti que parlem d’un grup que arrossega la fama de tenir un dels millors directes que mai s’han vist en aquestes contrades. Va ser una cimera a l’historia de la música popular espanyola de l’últim quart de segle”.
 
A banda de nombroses actuacions a Catalunya, el grup va fer una minigira per Euskadi i Cantàbria en companyia de Radio Futura, i també va visitar el País Valencià i Aragó. Després de moltes actuacions arreu de la geografia peninsular, la presentació a Madrid no podia esperar. La cita va ser el maig del 1986 al Rockódromo durant les festes de San Isidro, compartint cartell amb James Brown, davant 40.000 persones. A començaments de tardor, EUDLF va tenir un èxit espectacular a la Recta de l’Estadi, a Barcelona, davant 200.000 espectadors. La popularitat de la formació va comportar que rebessin el primer disc d’or i nombrosos premis.
 
La primavera del 1987, van sorprendre tothom posant en circulació el disc recopilatori Nuevas Mezclas, amb cançons dels dos anteriors LP,  amb algunes pistes corregides, mesclades als estudis Oasis de Londres. D’aquest disc, se’n van acabar venent 300.000 còpies. Mentrestant, els concerts d'EUDLF es van succeir durant tot el 1987: Santiago, León, Donosti, Vitòria, Pamplona, Cadis, Osca, Tarragona, València, Conca, Vilanova i la Geltrú, Salamanca... En total van ser prop de seixanta concerts. Quan va acabar la gira, la tropa ambulant estava composta per 17 membres, entre tècnics, conductors, road-manager i músics, a més de dues ballarines.
 
Però quan semblava que els dos astres s’agafarien una temporada sabàtica per preparar un nou treball discogràfic, a finals del mateix any van aparèixer a la sala barcelonesa KGB, camuflats sota el nom de Las Burras, amb motiu de la festa de la revista Ruta 66. Per una nit El Último es va transformar en una estrafolària banda femenina, on els músics portaven minifaldilla, sabates de taló, suggestives bruses de seda, els llavis pintats, rimel als ulls i esmalts a les ungles.
 
"Como la cabeza al sombrero"
 
La primavera del 1988 es van instal·lar durant un mes en un casalot proper als estudis Miraval, a cent quilòmetres de Marsella, el mateix on havien gravat discos Sade, Pink Floyd o The Cure. Manolo i Quimi tenien tot el material a punt per enregistrar el següent treball discogràfic, una feina que va coincidir amb la presència als estudis del grup The Pogues. Aquells dies es va produir una curiosa anècdota, protagonitzada una altra vegada per Manolo. Prop de Miraval, un atracador s’havia emportat 300.000 francs d’un banc i alguns testimonis van descriure el lladre com una persona morena d’ètnia gitana. L’atzar va fer que la policia confongués l’atracador amb Manolo, que sense tenir-hi res a veure, mentre passejava tranquil·lament es va veure encanonat per dues pistoles i reduït en un tres i no res contra un cotxe-patrulla de la Gendarmeria. Feliçment, es va demostrar que el músic no tenia res a veure amb l’atracament i va rebre totes les disculpes del món per part de la policia gala.
 
L’enregistrament del nou LP, Como la cabeza al sombrero, va durar 26 dies. Després, Manolo i Quimi van marxar a Londres per tallar el disc, que contenia, entre d’altres, les cançons Dios de la lluvia, Sara, Como la cabeza al sombrero o Ya no danzo al son de los tambores. El mes de maig, a la tornada d’un viatge promocional a Veneçuela, es va posar a la venda i un mes després van iniciar una gira vertiginosa per l’Estat espanyol que els va portar a tocar en 14 camps de futbol, 23 places de braus, 12 pavellons esportius i altres 19 espais a l’aire lliure, omplint sempre tots els aforaments. D’aquest disc, se’n van acabar venent 400.000 còpies.
 
De la Monumental al Camp Nou
 
Un dels concerts més esperats d’aquella gira triomfal –i probablement de tota la seva carrera- es va produir el 16 de juny  del 1988 a la plaça de la Monumental de Barcelona. Contràriament al que sol passar, finalment van ser profetes a la seva terra. Perquè una cosa és congregar 200.000 persones en un acte gratuït de festa major, i una altra de molt diferent omplir una plaça de braus amb 18.000 ànimes que han pagat la seva entrada, amb centenars de seguidors a fora, sense poder entrar.

Després de la Monumental i d’un concert al camp de futbol de la Unió Esportiva de Vic, es van dedicar a completar una gira estiuenca que va congregar una mitjana de 6.000 espectadors per gala, sense comptar els macroconcerts.
 
A finals d’estiu, mentre els músics reposaven després d’un concert en un indret de la Mancha anomenat Las Mesas, van rebre una trucada de l’equip directiu d’Amnistia Internacional demanant-los si estarien disposats a actuar el 10 de setembre al Camp Nou en un macroconcert a favor dels Drets Humans, al costat de Sting, Bruce Springsteen, Youssou N’Dour, Peter Gabriel i Tracy Chapman. Evidentment van acceptar la proposta. El dia assenyalat, més de noranta mil persones van omplir el temple del barcelonisme i van al·lucinar durant més de vuit hores. Al final del macroconcert, tots els músics junts van cantar Get up, stand up, de Bob Marley, entonant cada vocalista una estrofa diferent. Fora de l’escenari, les relacions entre els protagonistes de la nit van ser molt disteses i cordials, sense que es notés en cap moment l’existència de categories jeràrquiques derivades de la fama.
 
Aquella gira estiuenca va finalitzar a Barcelona, al Sot del Migdia, davant unes dues-centes mil persones, en un concert gratuït de les festes de la Mercè. L’estiu s’havia consumit, però a començaments de desembre EUDLF van tornar a la carretera per tocar en diversos punts que havien quedat fora del circuit estiuenc, com Bilbao, Donosti, Pamplona, A Coruña, Oviedo i Madrid. El febrer de 1989 van tancar definitivament la llarga temporada actuant sis dies consecutius al pavelló del Real Madrid. Manolo i Quimi van sortir de la capital del regne catapultats a la glòria musical.
 
La primavera del 1989, la projecció internacional d'EUDLF, tot i que discreta, anava en augment. El grup va actuar a Cannes, al MIDEM, una trobada de grups i discogràfiques de tot el món. A l’abril va fer un concert a Bourges. Durant l’estiu van realitzar dos vídeo-clips i van viatjar a Amèrica per visitar alguns dels països on s’havien editat els seus anteriors LPs. La gira, de caràcter promocional, els va portar a Mèxic, Veneçuela, Colòmbia, Argentina i els Estat Units (Los Ángeles). El mes de novembre van actuar al festival Sigma, de Bordeus. I un més després van pujar a l’escenari de la coneguda sala La Cigale, a París. El mateix any, el disc Como la cabeza al sombrero es va editar a França, Suècia, Noruega, Finlàndia, Islàndia i Dinamarca. I la cançó Querida Milagros, va ser inclosa a l’àlbum de caràcter pacifista Stop the Army, publicat a Suïssa.
 
Després d’abandonar la discogràfica PDI, el grup va crear la seva productora pròpia que va batejar amb el nom de Perro Records. En realitat era una empresa de caràcter artesanal i familiar dedicada a controlar la producció dels discos, el disseny de les cobertes, la imatge, les gires, els vídeos... A partir d’aquell moment tot va passar a dependre d’ells mateixos en un règim d’autogestió. Simultàniament, van signar un contracte amb la marca EMI, que actuaria només com a distribuïdora dels seus discos a l’estat espanyol i a l’exterior.
 
"Nuevo pequeño catálogo de seres  y estares". Suport a Amnistia Internacional, a Greenpeace i a grups ecologistes
 
Des del maig del 1989 fins al febrer del 1990, Manolo i Quimi es van submergir en l’aventura de compondre i enregistrar Nuevo pequeño catálogo de seres y estares, un nou disc que es va gravar a Barcelona, Madrid i Miraval (França). Les mescles es van fer a Frankfurt. El nou treball va sortir a la llum a finals de maig i en pocs dies es va convertir en número 1 en vendes, que aquesta vegada van arribar a les 500.000 còpies. Entre les cançons més conegudes van destacar Músico loco, Del templo a la taberna, o Cuando el mar te tenga.
 
A partir d’aquí, la corba ascendent de la seva fama va anar en augment i els dos músics van decidir aprofitar els excedents de popularitat per donar suport públic i material a associacions com Amnistia Internacional, Grenpeace i a una vintena de grups ecologistes d’arreu de l’estat espanyol. Un suport que es va concretar en tots i cada un dels 75 concerts que van oferir el 1990, la primera gira que es pot considerar autènticament professional, amb un escenari molt treballat, un calendari establert, reserva d’hotels feta amb antelació, autobús amb llits i servei de càtering a càrrec d’una empresa anglesa. En total més de 750.000 persones van poder gaudir en viu de la música del grup en diferents camps de futbol i places de braus.
 
El 6 d’octubre del 1990 es va celebrar a l’Estadi Olímpic de Barcelona un concert a favor de la natura, protagonitzat per Tina Turner, El Último de la Fila i Sopa de Cabra, davant 55.000 espectadors. Els beneficis de la gala, organitzada per Portet & García, es van destinar a Greenpeace i als grups ecologistes del país. Abans d’abandonar la carretera, van actuar amb Tina Turner a Saragossa, Bordeus, País, Zurich, Girona, Vitòria, Ciutadella, Huelva, Canàries...
 
El maig del 1991 van anar a Montecarlo per participar en la nit d’entrega dels premis The World Music Awards, la versió musical de la concessió de la Pilota d’Or de futbol. El Último va rebre el seu premi per haver venut 500.000 còpies d’un disc que al final va arribar a les 700.000. El mes de juliol, van fer un breu parèntesi en la seva gira peninsular per actuar al Paladium de Nova York, en una vetllada que va congregar 5.000 persones. Aquella nit, la banda catalana va compartir cartell amb Ketama i Camarón de la Isla. Amb l’arribada de l’estiu i durant mig any van participar en diversos festivals internacionals a França, Alemanya, Veneçuela, Suïssa, Mèxic, Itàlia i Anglaterra, on van actuar al reputat local Marquee, a Londres.
 
Declinen actuar a l’Estadi Olímpic en la cerimònia dels Jocs Olímpics. "Astronomía raonable"
 
 El 1992, el dels JJOO de Barcelona, va ser un any de transició. EUDLF no va oferir cap concert a l’estat espanyol i es va dedicar a preparar un nou disc, Astronomía razonable, que seria el penúltim de la carrera del duo. Malgrat els cants de sirena de l’organització dels Jocs, que els van convidar a actuar als actes protocolaris de l’Estadi Olímpic, van declinar la invitació després de valorar pros i contres. Amb la seva actitud van deixar clar que no volien aprofitar-se de l’evident publicitat gratuïta que els hagués proporcionat la seva aparició a l’escenari i a milions de pantalles de televisió de tot el món.
 
Astronomía razonable es va gravar a Real Worl Studios, l’estudi de Peter Gabriel, a la regió anglesa de Wiltshire. El disc, produït per Quimi Portet i David Tickle (productor de Joe Cocker i U2), va tenir en Mar antiguo, Astronomía Razonable i Como un burro amarrado a las puertas del baile les seves cançons més famoses. La presentació oficial es va fer a la nova sala Zeleste de Barcelona durant vuit nits consecutives, a principis de març del 1993, amb un total de 14.000 espectadors. La segona meitat de març l’operació es va repetir a Madrid, amb set concerts a la Carpa Conde Duque, amb una assistència similar.
 
El llançament va constituir un èxit sense precedents, tot mantenint-se durant deu setmanes seguides en el número 1 absolut en vendes. La crítica va ser majoritàriament molt favorable, van guanyar el premi Ondas i en només quatre setmanes el disc va vendre 240.000 còpies (al final se’n van acabar venent prop d’un milió). Des de març fins a octubre, El Último va portar el seu espectacle a 99 escenaris de tot l’Estat davant més de 850.000 persones.
 
Per la parella artística, el 1994 i part del 1995 van significar un període sabàtic sense actuacions. Tanmateix, es van dedicar a pintar (Manolo), llegir, experimentar, a l’estudi, compondre cançons i practicar el nomadisme. La primavera del 1995, el duo va començar la configuració del seu darrer disc, La rebelión de los hombres rana, un treball que es va gravar en uns estudis de l’Empordà, sota la coordinació logística de la vigatana Lluïsa A. Albó, que ja feia de road-manager durant les últimes gires. Al moment de les mescles, EUDLF va tornar comptar amb l’assistència de David Tickle. D’aquest disc van sobresortir peces com Vestido de hombre rana, El bombero del atardecer o Uva de la vieja parra. I com era d’esperar, l’èxit va ser de nou espectacular i es va posar en funcionament la maquinària per recórrer gairebé un centenar d’escenaris. Aquest últim disc va acabar venent prop d’un milió de còpies.
 
Manolo en solitari: "Arena en los bolsillos", "Nunca el tiempo es perdido", "Para que no se duerman mis sentidos"
 
Va arribar un moment que els dos músics es van adonar que el projecte comú s’havia esgotat. Havien assolit totes les fites que s’havien marcat i ja no tenien més al·licients per evitar la rutina i l’estancament: “Va ser bonic arribar al cim, però les ganes de cada un d’obrir nous camins i realitzar projectes diferents va desembocar en la dissolució d'El Último. Es va acabar una etapa molt fructífera, però ja havíem donat tot el que podíem. En aquesta vida, un dia o altre tot s’acaba. De tota manera, la meva amistat amb en Quimi continua intacta”.
 
Així veu Manolo el seu pas per Los Rápidos, Los Burros i El Último, i la seva etapa actual en solitari: “Estic molt agraït a la música des que vaig formar part de Los Rápidos i vaig trobar-me amb en Quimi. Llavors tenia una fal·lera per viure de la música i ho vaig intentar, encara que no ho veia massa clar. Quan vaig conèixer Antonio Fidel, Luís Visiers, i José Luís Pérez vaig pensar: ‘són ells!’ Després, vaig tenir molt clar que en Quimi tenia un punt que m’agradava i vam fer pinya. Tinc un immillorable record d'El Último, un projecte que em va donar molta vida, il·lusió i moltes estones de riure; de fet, sempre que es pugui, riure és una de les coses mes importants que es poden fer a la vida. Després, en solitari encara he sigut una mica més lliure. Avui la meva vida va lligada la meva edat actual, a la maduresa humana, a un temps més calmat i més assossegat. Ara practico l’autogestió individual en tots els àmbits: faig totes les cançons, els arranjaments, les lletres, les músiques, decideixo si poso una cortina verda a l’escenari, o una de blava... Tot el temps que vaig compartir opinions i decisions amb Quimi vaig ser molt feliç i penso que vam ser bons companys. Tanmateix, crec que el que ha vingut després encara és millor. Amb Los Rápidos va estar molt bé, igual que amb Los Burros; i amb El Último va ser l’hòstia. Però ara encara em trobo millor dins la meva pell. Ho explico tal com ho sento”.
 
D’ençà de la separació professional del tàndem, Manolo García es va dedicar a pintar quadres, a fer fotografies i a composar futures cançons. I des del 1998 fins avui ha enregistrat set àlbums: Arena en los bolsillos, Nunca el tiempo es perdido, Para que no se duerman mis sentidos, Saldremos a la lluvia, Los días intactos, Todo es ahora i Geometría del rayo.
 
La seva aventura en solitari es va iniciar amb la publicació d’Arena en los bolsillos (Perro Records / BMG, 1998), enregistrat a The Town House. El disc va superar totes les expectatives i va arribar a vendre 700.000 còpies en pocs mesos. Aquell any, l’artista va fer més de 90 concerts per tot l'Estat, i el seu treball va aconseguir el premi Ondas al millor artista en directe, dos premis Amigo al millor solista espanyol i al millor àlbum, i tres Premis de la Música al millor artista pop, millor elapé i millor producció artística. Per si això fos poc, la cançó Pájaros de barro, probablement una de les més populars de les que ha composat mai l’artista, l’any 2018 va superar les 14 milions de reproduccions a Spotify.
 
Amb el segon disc, Nunca el tiempo es perdido (Perro Records / BMG, 2001), va continuar definint el seu estil en solitari. Publicat al maig de 2001, va ser produït per ell mateix, conjuntament amb el virtuós de la guitarra espanyola  Pedro Javier González. Enregistrat als estudis Guillaume Tell (París), a Music Lan (Avinyonet de Puigventós) i a Audio Lines (Barcelona), les mescles es van fer a Los Ángeles. Llavors l’artista va fer una gira de 72 concerts i va ser guardonat en els Premis Amigo com a millor solista masculí espanyol i millor àlbum espanyol. Es calcula que més de mig milió de persones van assistir als concerts de presentació d’aquell disc. Tanmateix, quan semblava que a gira ja s’havia acabat, el músic va prorrogar-la uns mesos en format acústic en teatres d’arreu de la península.
 
El 2004, un quart de segle després de dedicar-se professionalment a la música, va presentar el seu tercer àlbum en solitari, Para que no se duerman mis sentidos (Perro Records / BMG). Aquesta vegada, a més d’enregistrar algunes cançons a l’estudi de  Music Lan, el disc -que presentava noves textures, aires innovadors i llunyans i una major complexitat en els composicions- es va completar amb enregistraments a Ilha dos Sapos (Salvador de Bahí, al Brasil), i a Grabaciones Silvestres (Sant Quirze de Safaja). El tema que donava nom al CD, gravat a Salvador de Bahia amb músics brasilers, va ser considerat per algun crític “un carpe diem, un cant a viure la vida amb els ulls ben oberts per aprofitar-la al màxim. I un cant a la paraula i a la necessitat de comunicar-se i d'intercanviar sentiments”. El disc el va produir el propi Manolo i va comptar amb les coproduccions de Pedro Javier González i Nacho Lesko en algunes cançons. La major part dels temes van ser mesclats per Bob Clearmountain, un personatge que havia treballat amb artistes del nivell de Bruce Springsteen, David Bowie o els Rolling Stones. Finalment, la masterització va anar a càrrec d'un dels grans tècnics del món musical, Stephen Marcussen. El mes d’octubre del 2008 va començar una gira de promoció de més d’un centenar de concerts en teatres i auditoris reduïts, i un any després el disc es va presentar en estadis, places de toros i espais de gran aforament. La gira va tenir un final apoteòsic amb concerts a Madrid i a Barcelona. 
 
Els últims quatre treballs: "Saldremos a la Lluvia", "Los Días Intactos", "Todo es ahora" i "Geometría del rayo"
 
Després de quatre llargs anys de recés, el 2008 va publicar el seu quart disc, Saldremos a la lluvia (Perro Records / BMG). Per no perdre la il·lusió en el procés de materialització de la nova obra, a banda d’enregistrar algunes peces a Music Lan, durant deu dies va estar gravant els arranjaments de cinc de les seves noves composicions amb músics grecs a l’illa de Creta. Després, les mescles finals les va fer a Kentucky (EUA). El resultat va ser una de les seves obres més exòtiques i riques de la seva trajectòria en la faceta sonora, i també un cant a la natura, amb un fort component ecologista. Igual que havia passat amb els discos anteriors, la seva gira arreu de l’Estat va congregar centenars de milers d’espectadors.
  
L'octubre de 2011 va publicar el seu cinquè treball: Los Días Intactos (Perro Records / Sony), un àlbum amb catorze cançons, gravat als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós i a Ocean Way Recording (Hollywood- Los Ángeles). En aquesta ocasió va treballar amb músics nord-americans a Califòrnia. El resultat va ser una obra més urbana de l’habitual i un retorn al rock d’alt voltatge elèctric que ja havia conreat anys abans. En aquesta ocasió va escollir músics dels EUA “per canviar de so, per variar una mica en la manera de cantar i renovar el meu timbre de veu, encara que, finalment, en el vessant estilístic continuava essent jo mateix. Però vaig tenir clar que si canviava el que m’envoltava, tenia més possibilitats de donar un aire nou al producte final”.
 
El 2014 va sortir al mercat el seu sisè àlbum: Todo es ahora (Perro Record / Sony). A més de treballar algunes cançons a Avinyonet, va tornar als EUA, als estudis The Club House de Nova York, on el va gravar alguns temes amb músics que havien acompanyat a David Bowie. El resultat va tornar a ser un passeig pel rock & roll, amb un format clarament elèctric. Posteriorment, la gira promocional va ser més curta que en ocasions anteriors. De tota manera, tres anys després, l’octubre del 2017, es va posar a la venda Todo es ahora. En directo, un doble cedé complementat amb un DVD que va ser el seu primer disc enregistrat en directe després d'El Último de la Fila.
 
L’any passat, el 2018, va enregistrar el seu últim treball discogràfic fins avui, Geometría del rayo (Perro Records / Sony), en els mateixos estudis de Nova York i a Avinyonet. En aquest àlbum, format per 16 cançons, es va centrar literàriament en un dels seus temes predilectes, “el temps, un dels tresors més preuats que tenim els mortals. Per mi, la vida ha de ser alguna cosa més que la grisor i la pobresa que ens ofereixen els governants”, reflexiona. El disc es va promocionar en una extensa gira per grans recintes, amb gran èxit de públic i de crítica, i amb les entrades exhaurides arreu dies abans dels concerts. A la recta final del seu periple, la seva trajectòria professional va ser reconeguda abastament amb la concessió al mes de novembre d’un premi Ondas, i dies després el premi Latin Grammy al millor àlbum pop rock per Geometría del rayo, una de les categories més destacades d’aquests guardons que anualment s’atorguen als Estats Units.  L’àlbum va assolir la condició de disc de platí a Espanya i, per acabar d’adobar-ho, el mes de novembre van sortir al mercat dues edicions de Geometría del Rayo en directo, enregistrat al pavelló Príncipe Felipe, d’Oviedo, en un paquet que, a més,  contenia el seu disc d’estudi, dos temes inèdits, dos cedés en directe y un DVD en directe.
 
2019: una gira acústica amb 55 concerts en teatres i espais reduïts
 
Dies després, el cantant va anunciar que a principis d’abril d’enguany iniciaria a una nova gira, aquesta vegada en format acústic, en teatres i auditoris reduïts. Després d’un període de relatiu descans, durant el qual l’artista va canviar la música i els escenaris pels pinzells i les teles, a principis de març d’aquest 2019, en companyia dels seus músics habituals, va començar a Music Lan (Avinyonet) els assajos per adaptar una selecció dels temes que durant més de 20 anys ha interpretat en versió elèctrica.
 
En tota la seva carrera, des de Los Rápidos, Los Burros i El Último, Manolo mai no havia fet una gira acústica completa: “Les nostres propostes als escenaris sempre s’havien centrat en un estil clarament lligat al rock: baix, guitarres elèctriques i bateria. I encara que sempre havia intercalat cançons acústiques, la majoria s’ajustaven al model del rock elèctric. Les meves primeres experiències escèniques amb Los Rápidos i Los Burros, dos grups ‘guitarrers’ d’alt voltatge, habitualment tenien un punt surrealista i passat de voltes. En els nostres directes anàvem de cafres en el bon sentit. Quan vaig començar la meva carrera en solitari, vaig composar algunes cançons molt ‘canyeres’ i d’altres de més relaxades. De fet, sempre m’ha agradat conrear diversos tipus de música, amb climes canviants, com la vida mateixa. Però al Brasil i a Grècia ja vaig experimentar noves vies i vaig buscar altres estats d’ànim, altres instrumentistes i  maneres d’entendre la música allunyades del pop i del rock. Tot plegat em va portar a cantar i a interpretar d’una altra manera. Encara que el meu gènere musical es pugui associar al pop-rock, bec de moltes fonts. En els gustos sóc molt eclèctic, igual que en el so”.
 
La nova gira iniciada a Ciudad Real aquest 5 d’abril,  està integrada per 55 concerts en teatres amb butaques i locals reduïts. A banda d’Andorra (Auditori Prat del Roure, Escaldes-Engordany, 30 d’abril), al territori català actua a Tarragona (Auditori Prat del Roure, 31 de maig), Cervera (Teatre de la Passió, 8 de juny), Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada, 13 de juliol), Barcelona (Teatre Tívoli 3, 4, 10, 11 de desembre; El Liceu, 14 de desembre; i Palau de la Música, 27 i 28 de desembre, tancament de la gira). Cal assenyalar que molts d’aquests concerts ja tenen totes les entrades venudes. En aquesta proposta alternativa en format acústic, Manolo està secundat per Ricardo Marín, Víctor Iniesta i Josete Ordóñez (guitarres espanyoles, acústiques i llaüt), Juan Carlos García (piano, percussió i cors), Olvido Lanza (violí i violoncel), Charly Sardà (percussions) i Iñigo Goldaracena (contrabaix i acordió).

Parlant de la diferència entre tocar en grans estadis o en aforaments reduïts, Manolo apunta que “és molt diferent actuar davant de quinze mil persones que fer-ho davant de tres-centes o d'un miler. L’energia que reps en els grans concerts és esgotadora i estressant, et posa contra les cordes i l’has de retornar de bones maneres. De tota manera, he de dir que l’estrès artístic té una part benèfica. Si el reconverteixes i transmutes es fantàstic. En les grans gires sempre dones més de tu físicament, però emocionalment no. En espais reduïts la part emotiva és la mateixa. Et tots dos casos, si domines la situació i estàs en un camí que has escollit amb saviesa, saps com sortir-te’n i la cosa funciona”.
 
El cantant reconeix que pujar als escenaris sempre fa respecte: “Els primers anys em costava, i de vegades havia tingut una mica de por escènica, una cosa que li passa a tothom quan és jove. Però amb els anys t’hi vas acostumant i perds la por a canvi de guanyar un profund sentit de la responsabilitat per no fer el ridícul. D’altra banda, quan en els grans concerts estàs rodejat d’una gran estructura sonora de suport, has de ser conscient dels imponderables: tu ets un petit mico que surt darrere d’uns aparells i una xarxa elèctrica i depens dels generadors; ets el conductor al volant d’un vehicle, però no controles totes les peces, has de confiar en els mecànics; els uns posen oli i altres revisen la carrosseria o posen gasolina. I a l’hora de cantar, depenent dels instruments que et rodegen i t’acompanyen, moltes vegades has de fer-te notar. És molt diferent cantar amb un fons de guitarra acústica que amb tres guitarres elèctriques amplificades a tota pastilla”.
 
"Amb el pas dels anys, la litúrgia dels concerts ha canviat"
 
Després de dècades pujant als escenaris, el músic reflexiona sobre l’evolució i els canvis que s’han produït en la litúrgia dels concerts i en la relació entre els artistes i el públic: “Quan vam començar, els concerts eren més escassos que avui. Aquelles cerimònies eren petits miracles fets amb equips de so molt precaris. A més de la televisió, avui tothom té una tableta, un mòbil o un cotxe amb una pantalla; hi ha quaranta mil aparells que ens donen informació i ens omplen el cervell d’imatges i de sons. I la gent està molt acostumada a anar als concerts, de vegades un o dos cada mes, ja sigui a Vic, a Barcelona, a Madrid o a Nova York; arreu es fan milers de concerts i festivals, hi ha molta més oferta que abans i la gent ja està acostumada a escoltar guitarres elèctriques. Quaranta anys enrere, els concerts eren una flipada, tot estava per fer, però avui no hi ha tanta sorpresa. En aquell moment escoltar una guitarra, un cop de bateria i veure quatre peluts tocant era al·lucinant. Si mirem reportatges de l’època dels Beatles, l’eufòria i la reacció histèrica del públic era sorprenent. Ara la gent no exterioritza l’eufòria fins aquells extrems i els concerts són una cosa molt normal, encara que la música continua sent un bàlsam i un consol terapèutic, medicinal i sanador; o un exorcisme per treure les males vibracions. Això no ha variat des de l’edat de pedra, perquè la música és una vitamina per l’ànima. Els pobles primitius ballaven, cantaven i feien ofrenes als déus; això no ha canviat i a la gent se li posa la pell de gallina igual”.
 
Sobre la relació amb el públic i la seva resposta, diu que “veure la gent contenta em dona energia i felicitat. Igual que pateixo quan veig una persona que està malament, que té necessitats primordials o té un contratemps. Però quan veig el públic content, és collonut. I si per postres qui provoca aquesta estat de felicitat ets tu, doncs doblement feliç”.
 
Els espectadors d’un concert o les persones que escolten un disc, habitualment no coneixen el procés que ha acabat materialitzant-se en una cançó. Es limiten a gaudir del resultat. En aquest sentit, explica que el seu mètode compositiu pot començar “anant en avió, passejant per Barcelona, caminant pel Montseny o esmorzant en una cafeteria. Em ve una idea a la ment, i de vegades me l’apunto en un paper o en un tovalló. Amb el bolígraf escric quatre frases que potser serviran o no, però que d’entrada em motiven. Les melodies em venen al cap soles, o amb l’ajuda de la guitarra; vaig provant i surten. Sempre he estat un fabricant de melodies. Quan sento una guitarra ja canto a sobre. De fet ja ho feia de jovenet, als 14 anys, quan escoltava un grup de rock anglès o americà; ja en la introducció del tema, quan el vocalista encara no havia començat a cantar, m’inventava una melodia; i després pensava que el que jo havia fet no estava pas malament, ni tampoc era pitjor que el que feia aquell cantant. Vaig pensar que podia fer cançons i en vaig començar a fer, fins avui”.
 
La pintura, complementària de la música. Llibres editats
 
En totes les gires de la seva carrera, i també en els períodes de descans, Manolo sempre ha conreat la pintura: “A les gires porto un cavallet plegable. Pinto als hotels, o faig dibuixos i apunts des de la finestra de l’autobús. La gira passada, a cada ciutat -a Girona, Tarragona o allà on fos- cada dia feia un dibuix com a mínim a l’hotel. El temps que passo pintant em fa sentir bé, és un temps viscut i guanyat, igual que l’estona que passo gravant a  l’estudi. Quan no vaig de gira, molts dies pinto fins a altes hores de la nit. Per mi és una sensació de plenitud.  La meva afició a la pintura ve de lluny; de jovenet ja pintava a l’escola i omplia llibretes i làmines amb dibuixos fets amb llapis de colors. Quan tenia matemàtiques m’ho passava malament, patia molt, però quan hi tocava l’assignatura de dibuix, era feliç. De més grandet vaig fer de dissenyador gràfic, una feina física gens virtual. Vaig créixer amb la generació del rotring, la taula de dibuix, el cúter, l’olor de la goma d’esborrar, el letraset, el compàs, el cartabó i l’esquadra. Érem creatius sense ordinadors”.
 
Reconeix que en la consolidació del seu estil pictòric sovint ha begut del surrealisme, però també d’altres estils: “Als vint anys anava sovint a visitar el Museu d’Art de Catalunya. Allà, un bidell un dia em va dir que volia proposar que em donessin la medalla a l’assistent més assidu al Museu i el que més hores passava davant de La Batalla de Tetuán o El Condesito de Fortuny, un grandíssim pintor universal que dibuixava amb el pinzell; en una època que no hi havia fotògrafs de premsa, els seus dibuixos del Marroc i de les guerres del Rif eren al·lucinants; em meravella la seva facilitat de traç i la seva capacitat per trobar les perspectives perfectes, la llum i les ombres; Fortuny estava tocat per un deu molt generós. Aleshores també vaig descobrir Rusiñol, i els paisatgistes d’Olot, que son magnífics; o  la pintura de Nonell i les seves gitanes, a més de Ramon Casas i el Picasso dels Quatre Gats. Aquells dies jo ja dibuixava. A més del surrealisme, m’inspirava en el naturalisme i l’hiperrealisme. Em fascina la gent que dibuixa bé”.
 
Des de l’any  1992 fins avui, Manolo ha mostrat les seves obres -dibuixos, pintures i també moltes fotografies- en més de vuitanta exposicions, en moltes sales i espais d’arreu de la geografia peninsular: Maó, Barcelona (en moltes ocasions), Segòvia, Albacete,  Còrdova, Almeria, Sant Cugat del Vallès, Madrid (en diverses ocasions), Montánchez, Càceres, Talavera la Real, Tarragona o Bilbao… Per ell, escriure, pintar o fer cançons és com seguir camins de recerca de la llibertat: "No ho faig pas per elevar-me per sobre de la resta dels mortals, sinó, al contrari, perquè m’acosta i m’iguala amb un grup de persones, més ampli o més reduït, amb les que puc arribar a sintonitzar, en la necessitat d’apaivagament, d’emoció, comunicació pura i desinteressada que podem compartir. De sagal ja sabia que em dedicaria a pintar i a la música. Va ser una elecció precoç, instintiva, obstinada i incerta de la qual jo no tenia ni la més remota idea de l’abast de les seves conseqüències per a la meva vida de jove escanyolit. Aleshores al meu crani pelut ja niava l’esbojarrada idea que l’important és participar, com diu traïdorament l’atleta derrotat. Des d’aleshores, egos a part, he decidit compartir, conscient que el que rebo també és molt. Reconec que tinc la sort de convertir la meva tasca creativa en lleure”.
 
Una àmplia selecció dels seus dibuixos, obres pictòriques i fotografies, i totes les lletres de les cançons que va escriure fins al 2004 es van incloure en el voluminós llibre Vacaciones de mi mismo (Ediciones Martínez Roca). L’any 2011 també es va publicar el llibre El fruto de la rama más alta (Ediciones Martínez Roca2011), un extens volum de més de 300 pàgines on va abocar el més representatiu de la seva producció literària i artística dels últims anys, inèdita fins aleshores.
 
Elogi dels pastors i les dones ramaderes. La literatura: Verne,  Salgari, Baroja, Pla i Rusiñol. La religió i la política
 
En el transcurs de la conversa, aparquem les qüestions més relacionades directament amb l’activitat artística per endinsar-nos en la particular filosofia de Manolo, en els seus gustos literaris i musicals, la seva visió de la religió i el seu pensament crític amb els polítics.
 
Durant molts anys, en les entrevistes que se li han fet, i també des del micro dels escenaris, Manolo sempre ha tingut paraules d’elogi i admiració envers els pagesos i els pastors: “Aquest afecte i devoció estan arrelats en la vida dels meus avis.  Moltes nits a l’escenari acostumo a homenatjar els agricultors i els petits ramaders que han de sobreviure per no ser engolits per les grans empreses de la ramaderia i l’agricultura industrial que s’ho mengen tot sense entranyes. Canti on canti, a Catalunya, a Castella o a Andalusia, jo els dedico els concerts. Fa poc, a Castella vaig conèixer unes dones membres de l’agrupació Ganaderas en Red, un col·lectiu que també existeix a Catalunya amb el nom de Ramaderes de Catalunya, i a qui faig el meu homenatge especial: es tracta d’unes dones que lluiten aferrissadament per viure amb dignitat dels seus ramats i de la seva feina a la pagesia. Ho faig per amplificar la seva activitat”.

Però a banda del seu suport als moviments ecologistes, a les ramaderes i als pagesos en general, explica que quan li demanen què li hagués agradat ser en comptes de músic, ell sempre diu que pastor: “A la vida he fet amistat amb determinats pastors que m’han emocionat parlant de les seves experiències. Per això, sempre que vaig amb cotxe i veig un pastor a prop de la carretera, el saludo, toco el clàxon, o paro i si vol, petem la xerrada”.
 
Una de les seves grans passions és la literatura. Els seus inicis com a lector cal situar-los a l’adolescència: “Un dia, un professor de literatura de l’Institut Juan de Austria ens va demanar als 35 alumnes de la classe que els diumenges al matí anéssim al Mercat de Sant Antoni a comprar un llibre de segona mà cada un, que aleshores valia un duro. Això va comportar que els 35 llibres que vam comprar van passar per totes les mans i tots els companys de classe els vam llegir durant el curs. Des de llavors la lectura sempre ha estat present en la meva vida, és una activitat que m’abriga, em fa viatjar amb la ment i m’ajuda a sortir de mi. Primer vaig devorar les obres d’autors de literatura juvenil, com Karl May, Jules Verne o Emilio Salgari. Un altre dia, una cosina em va regalar un llibre que em va marcar, Vidas de grandes jefes indios, en una època  que jo pintava indis a les samarretes, duia els cabells llargs i tenia una decidida inclinació a  la vida salvatge. Un altre llibre que em va colpir va ser Walden, la vida als boscos, d’Henry David Thoreau, un home que va construir una cabana amb les seves mans i durant dos anys va viure en la solitud del bosc. De més gran vaig llegir Pío Baroja i en una gira amb El Último vaig empassar-me tots els Episodios Nacionales de Pérez Galdós. Posteriorment he llegit la majoria de llibres de Josep Pla, un gran escriptor. També m’ho he passat molt bé amb la novel·la L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol,  a qui sempre he envejat el viatge que va fer amb carro per Catalunya amb Ramon Casas. Qui pogués fer avui aquest viatge! Amb el pas del temps, m’he empassat molts llibres. La llista seria inacabable”.
 
En qüestions religioses es defineix com “un home d’espiritualitat laica, o un escèptic participatiu. Respecto la gent que té una inclinació religiosa. Tenir una ètica de conducta, altres en diuen temor de Déu, em sembla correcte. Encara que sovint també s’associa Deu amb el diner, Internet o el futbol, variants de la religiositat que a mi em fan una mica de por. No tinc res en contra de la religió neta, en el sentit de seguir un camí de bondat, generositat i altruisme; o de tenir una moral objectivament correcta. Però si la religió es converteix –com ha passat i encara passa- en una arma de guerra per matar o per provocar por, anem malament. Aquesta vessant no m’interessa gens. M’apunto a les creences que propugnen camins de llibertat, igualtat i fraternitat. No combrego gens amb cap fonamentalisme dogmàtic. Tot el que sigui repressiu, no m’agrada. El més important és que tothom vagi a la seva, sense fer mal a ningú”.
 
De caràcter indòmit i rebel des que era jove, diu que en el món de la política és partidari de “qüestionar-ho tot. En aquest camp acostumo a ser molt desconfiat i en general procuro no creure tot el que diuen els polítics, m'ho penso molt tot. Tinc un punt d’escepticisme molt pronunciat sobre la manera com la classe política i els poders sovint han tractat la població amb supèrbia. No sé si l’Espanya de la pandereta ha passat a millor vida o no, però fa la impressió que a molts polítics els ha interessat suposadament deixar la pandereta, apostar per la modernitat i que les coses canviïn, però només en benefici propi. És una tàctica astuta. Jo diria que, malauradament, encara queda un substrat de la proclama absolutista "¡Vivan las cadenas!", inventada per algú que no estava bé del cap a l’època que Ferran VII va tornar del desterrament. Però sóc optimista i crec que les noves generacions ja no ho veuen així i al final acabaran subvertint aquesta idea nefasta”.
  
Durant la seva llarga trajectòria professional, Manolo ha viatjat intensament arreu de l’Estat, però també ha estat en molts altres països. Però si els viatges que fem la majoria tenen una finalitat d’esbargiment, ell gairebé sempre s’ha mogut de lloc per la seva feina: per actuar o per enregistrar discos. Tanmateix, “això no significa que no hagi pogut assaborir l’esperit i els paisatges dels llocs on he viatjat. A més de posar els peus en alguns països europeus, he estat a Amèrica del Nord, a Amèrica Central i a Amèrica del Sud. Dels EUA m’he enamorat dels paisatges rurals d’Idaho i Montana;  en canvi, les ciutats no m’han interessat gaire, ja les veiem a les pel·lícules; de fet, amb una vegada que he estat a Nova York, n’he tingut prou. També m’agraden els paisatges d’Argentina, en part gràcies a la cultura literària que he llegit d’aquell país. També m’han encantat les planures d’Uruguai i l’alegria de Mèxic; Veneçuela, on he estat diverses vegades, és un lloc molt especial perquè m’hi trobo una mica com a casa, encara que avui em fa estar molt atent al que hi passa. En una ocasió que vam actuar a Melilla, vaig tenir l’oportunitat de fer una incursió al  Marroc, un país que em va fascinar”.
 
Tot i viure a Barcelona, és un nòmada impenitent que de vegades s’atura una temporada quan no està de gira per aquests mons de Déu. Però quan no té concerts, a banda de pintar, també gaudeix visitant els diversos racons del país: “Catalunya, l‘he recorregut tota, de dalt a baix i d’orient a ponent.  Però enyoro la Catalunya de Pla, Fortuny i Rusiñol, espectacular i variada. En un territori relativament petit, tenim totes les vegetacions i climes: desèrtic, continental, mediterrani, pirenaic...  Si haguéssim pogut dissenyar una geografia més diversa, jo hauria apostat menys per la indústria i hauria preservat molta més superfície per la agricultura i la ramaderia, com la Vall d’en Bas, que era un paradís abans que hi fessin els túnels. I enyoro la Costa Brava tal com era abans que la destrossessin; allò també era un paradís”.

Un dels seus paisatges preferits de Catalunya és el Montseny i les Guilleries, una zona que va descobrir a la meitat dels vuitanta: “Poc després de conèixer en Quimi  als Hostalets de Balenyà, també vaig conèixer altres joves de Vic, una ciutat que des d’aleshores he freqüentat tot sovint i on tinc bones amistats. En aquella època vaig al·lucinar amb les performances surrealistes que feien els contraculturals vigatans, que tenien un esperit més pagès que els contraculturals de Barcelona i que jo no sabia que existissin. Vaig anar sovint a L’Hangar, un  bar que oferia  concerts en viu. Tot plegat va ser un ham que em va lligar. Per mi, allò era l’alegria de viure, en un món més aviat gris, on flotava una boira de temps resclosits. Després he tornat regularment a la comarca i he fet moltes excursions al Collsacabra, però sobretot al Montseny i a les Guilleries, un terreny que he recorregut tot a peu. Em va doldre intensament quan aquell paisatge verge, ple de boscos i un autèntic pulmó,  va començar a ser foradat i van fer Eix Transversal.  Van preservar una zona del Parc Natural, però només va ser l’excusa per matxucar la resta. Malauradament, això va passar aquí i una mica a tot arreu, no únicament al Montseny”.
 
Mentre acompanyo Manolo fins al seu cotxe, abans que surti disparat cap a Figueres i Avinyonet de Puigventós (on és a punt d’acabar les sessions d’assajos amb els músics que l’acompanyen en la gira acústica), comenta que quan va començar a obrir-se camí en el món de la música, persones properes li deien:  “Manolo, déjalo, tu no tienes padrinos en el mundo del artisteo”. Quaranta anys després diu que li ha costat molt tenir predicament: “No renego dels meus orígens humils. M’he passat la vida batallant per aconseguir arribar on volia, un objectiu pel qual he hagut de pagar el peatge de la dificultat per tenir una vida anònima. Però estic agraït a la vida i m’he acabat acostumant a pagar esportivament aquest peatge.”
 
----------------
 
BIBLIOGRAFIA

- El que la sigue la persigue(Biografia tolerada de El Último de la Fila). Toni Coromina (Editorial Can, Barcelona, 1995).
- Manolo García. Diversos autors. Cuadernos Efe Eme, (Madrid, 2018).
- Hemeroteques diverses.

----------------
 
VÍDEOS
 
RAPIDOS/BURROS/ULTIMO - Manolo Garcia & Quimi Portet.

 
El Último de la Fila. Directe a la Monumental de Barcelona, 1988

 
EL ULTIMO DE LA FILA EN DIRECTE. AVIONES PLATEADOS

 
El Último de la Fila. Llanto de pasión (nova versió, 2015)

 
Manolo García: Si Te Vienes Conmigo (Gira Geometría del Rayo. Concert a Oviedo, 2018)

 
Manolo García: Nunca es tarde (Gira Geometría del Rayo. Concert a Oviedo, 2018)