​Sioban Nelson: «Els pacients són complexos i actuar de manera separada és ineficient»

Sioban Nelson és un referent en educació i salut. La infermera i historiadora s'ha especialitzat en l'estudi de la història de la infermeria a Canadà i sobretot en l'estudi de la regulació professional, la competència, la mobilitat, i la força laboral sanitària a nivell global. És vicerectora provost de Programes Acadèmics de la Universitat de Toronto i en el seu darrer llibre Creating the Healthcare Team of the Future: The Toronto Model of Interprofessional Education and Practice, conjuntament amb altres autors, plasma la necessitat d'abordar les cures de salut de forma integrada amb un model d'educació interprofessional. Osona.com ha entrevistat l'experta que ha visitat aquest novembre la UVic per preguntar-li sobre el model que proposa i el paper de la infermera, entre altres.

- Com a especialista en la història de la infermeria al Canadà, com ha canviat el seu rol al llarg dels anys?

- La tradició de la infermeria prové d'un model d'aprenentatge en el qual les infermeres treballaven a l'hospital i estudiaven el mateix temps. Actualment, estem en un model en què la preparació és a la universitat. A aquest fet s'hi suma la complexitat de les cures i que els pacients estan a l'hospital per un període de temps més curts. La feina d'una infermera actualment és molt intensa: han d'estar per l'atenció sanitària, el postoperatori, una crisi i fins i tot la mort. Tot això es pot donar en un sol dia.

- Com repercuteix en les infermeres?

És frustrant per les infermeres perquè veuen marxar gent de l'hospital que necessiten més cures i la comunitat o família no els hi pot proporcionar correctament. No hi ha suficients recursos destinats a la prevenció, promoció de la salut... i per això moltes de les causes de mort són per diabetis, obesitat, malalties que es poden prevenir. Hi ha molta feina per fer, però tothom està massa enfeinat amb aquest sistema.

- Quines semblances i diferències tenen les infermeres d'Europa i el Canadà?

- És difícil parlar d'Europa d'una única manera. Depèn de quin país parlem.

- Doncs entre el Canadà i Espanya?

- Crec que a Espanya, pel que fa a la meva impressió i coneixement, les infermeres tenen un alt nivell de formació, però els costa posar-ho en pràctica. Encara segueixen lluitant per tenir influència en les cures i els serveis que són capaces de fer i per als quals han estat formades. El sistema sanitari té una estructura molt jerarquitzada i crec és frustrant per les infermeres perquè senten que l'àrea pràctica no encaixa amb l'educació i la inversió. Si hi hagués un ús efectiu del seu coneixement, hi hauria més desenvolupament.

«Al Canadà, a diferència d'Espanya, hi ha més infermeres de pràctica avançada»

- I al Canadà?

- Al Canadà és el mateix, però penso que hi ha més infermeres de pràctica avançada. Hi ha més practicants, més màsters per preparar les feines; un ventall més ampli de màsters per les infermeres al Canadà. Elles et diran que no és suficient, però crec que és una gran diferència. Part d'això és perquè la infermeria ha estat a les universitats basant temps. La meva, la de Toronto, s'hi va establir el 1920. Hi ha una llarga tradició d'investigació en infermeria, salut pública... tots aquests aspectes estan més establerts al Canadà, però encara es podria fer més per proporcionar millors serveis als pacients. Es podria fer més si s'incorporés més creativitat en alguns aspectes de la feina de les infermeres i altres treballadors estan fent.
 
- En el llibre Creating the Healthcare team of future, quin model proposa per abordar les cures de salut?

- Aquest llibre parla del model que tenim a la Universitat de Toronto, on combinem 11 disciplines diferents perquè integrin el treball interdisciplinar en el seu currículum. També explica com establim compromisos o ens associem amb hospitals i diferents departaments. És un procés complicat perquè cal trobar temps en el currículum acadèmic i hi ha força gent que en forma part. En el llibre expliquem com ho hem portat a terme a la universitat. Hi ha coses exitoses i d'altres que no.

«Hem de pensar millors maneres de treballar com un equip»

- Per exemple?

- Molts dels errors que succeeixen en les àrees assistencials són per la pobra comunicació entre els professionals. Com a resultat d'això, la gent sofreix i mor. Per prevenir errors com aquests, hem de pensar millors maneres de treballar com un equip. No hi ha una única manera de fer-ho, hi ha molts tipus d'àmbits. La salut mental no és el mateix que les cures pal·liatives. En una sala d'operacions o en els serveis d'emergències cadascú té el seu rol i hi ha un equip molt jerarquitzat perquè cadascú ha de saber quin és la seva feina i què s'ha de fer al moment. En altres ha de ser més democràtic, inclusiu en les discussions, amb els membres de la família, el treballador social.... com en casos de transsexualitat. Ens hem de preguntar què necessiten els pacients i les famílies, i com els hi podem proporcionar allò que necessiten treballant tots junts. En definitiva, es tracta de ser més creatius, escoltar més els nostres companys i no parlar tant.

- Hi ha algun perfil que sigui més reticent a adoptar aquest model? És el mateix per metges i infermeres?

- És difícil per a tothom. Sempre hi ha discussions i tensions entre metges i infermeres, i aquest aspecte també és un problema. A més, les infermeres no solen pensar ni són conscients que tenen poder. I en tenen molt. Sobre els pacients, auxiliars, metges juniors... Les infermeres acostumen a tenir més poder a la resistència que en la lluita. Tothom està molt enfeinat i és difícil prioritzar trobades i projectes, sobretot per les infermeres, moltes de les quals treballen les 24 hores. La dinàmica de poder sempre ha estat un problema. Crec que tothom ha de ser honest amb la seva posició i intentar ajudar-se els uns als altres. La gent ha d'estar compromesa en treballar conjuntament, pensar en el pacient i no en la professió.
 
- Quin és el secret perquè els professionals vagin tots a l'una sense diferències?

- Crec que el secret és proporcionar atenció centrada en el pacient, sinó no té cap sentit en termes de qualitat o despesa sanitària. Actuar de manera separada, en atenció primària, cirurgia, infermeria, fisioteràpia... és una forma ineficient de proporcionar atenció sanitària. És impossible fer innovació o canvis que tinguin efectes en el pacient, només mirant un aspecte. Els pacients són complexos. Particularment ara, amb l'envelliment de la població, la gent no només té una patologia, com la diabetis, sinó que té diabetis, demència i un braç trencat. La complexitat del sistema fa que els professionals únics no siguin efectius. Ho hem de fer millor.

- És possible que hi hagi un equip veritablement integrats?

- Els governs estan d'acord amb aquest model perquè s'acaben estalviant diners. Crec que Espanya fa bastantes coses en equip, però la qüestió és si se'n poden fer més.

- Què en pensa que a Espanya les infermeres ja puguin receptar medicaments i dispensar vacunes?

- Penso que té molt sentit. Amb l'educació i la pràctica adequats és una bona reforma. Cal destacar que depèn del context una infermera pot actuar més o menys. Per exemple a Anglaterra, hi ha molts bons equips que treballen amb l'asma i la infermera pot fer consultes a través del telèfon per administrar o ajustar medicació als malalts sense la necessitat que hi vagi un metge.

«La infermera té la responsabilitat en la cura dels pacients però no l'autoritat»

- Abans parlava de l'empoderament de la infermera. Creu que cal reivindicar més el seu paper?

- La infermera té la responsabilitat en la cura dels pacients i sovint no hi ha equivalència entre la responsabilitat i l'autoritat. És una situació complicada, ja que ets responsable d'una persona que està molt malalta, però no tens l'autoritat per fer recomanacions o suggeriments. Els models exitosos són els que la quantitat d'autoritat van lligades amb la responsabilitat. Quan hi ha un balanç. Per tant, les infermeres tenen menys poder perquè són responsables, però no tenen l'autoritat.