31
de juliol
del
2018
Ara ja feia massa anys que La Fura dels Baus, per diversos motius, havia deixat de banda el seu estil peculiar de comunicar, fer i denunciar la societat des d'una perspectiva basada en el primitivisme antropològic barrejada amb la tecnologia i la crítica més mordaç. Aquest dilluns ho van tornar a demostrar amb la preestrena del seu espectacle recuperat dels anys 90, Manes, un compendi condensat de teatre físic on la petjada dels "fureros" no deixa lloc a dubte.
Sang, suor, carn crua i vísceres essencialment de pollastre, escopits i increpacions al públic de banda ningú roman quiet i tranquil en la seva zona de confort més de cinc minuts seguits. Sota la direcció del veterà i fundador de la companyia, el moianès Pere Tantiñà, Manes desborda energia i caos, molt caos controlat pels actors però ben descontrolat i ben desconegut per a tots els assistents.
La percussió dels tambors, la sirena i les galledes metàl·liques llençades al públic i rodolant pel terra de forma descontrolada ajuden encara més al desconcert durant el desenvolupament del muntatge, que venia de L'Escala i Manresa i que a finals d'agost es podrà tornar a veure a la plaça de braus d'Olot, per després fer l'estrena oficial a Holanda.
Hi ha una dita que afirma que de petits els altres t'ensenyen a parlar i de gran tot sol has d'aprendre a callar. La Fura amb els seus espectacles provocatius et fa sortir de l'armari, et fa reflexionar, deseducar i et torna a reeducar en la més pura essència humana de comportaments primitius -avui dia no admesos- on el menjar i el sexe són intrínsecs a la vida i a la mort. Un Manes que segur que va remoure molts budells i probablement també va arribar a poder centrifugar el cervell d'alguns dels presents.
Amb un impacte visual i estètic únic, La Fura de fama mundial és l'única companyia que es caracteritza perquè res ni ningú enlloc ha estat capaç d'arribar tan lluny en la cultura i el teatre amb aquesta forma tan personal de comunicar: uns comportaments rituals tribals que de forma atàvica encara molts de nosaltres i de forma més discreta encara tenim. Un espectacle únic on es barregen les emocions els sentiments la mort, el sexe, el menjar i tot amb la participació directa del públic que no està mai més de cinc minuts quiets en un mateix indret.
Uns comportaments rituals tribals que de forma atàvica encara molts de nosaltres i de forma més discreta encara tenim. Un espectacle i una companyia trencadora que ens fa sortir de l'armari cultural i que no ens deixa ni ens pot deixar indiferents. Una obra per a la reflexió on tot el que passa en aquesta hora i mitja està mil·limètricament controlat, encara que no ho sembli aparentment, i on públic i actors gaudeixen col·lectivament d'una experiència que s'ha de sobretot viure i no es pot explicar, una experiència única com únic és el muntatge cada cop que es representa.
És evident que tant l'estètica com tot el muntatge té un segell propi, impactant i característic d'aquesta transgressora companyia no va deixar evidentment ahir tampoc indiferent a ningú. Tot plegat acompanyat d'una música de percussió metàl·lica en una mena de catarsi que comunica por i ritme trepidants sense saber que succeirà els minuts vinents. Un espectacle total amb una forma personal de comunicar.
Cossos suats, mig despullats o despullats del tot tant d'homes com dones, plens de brutícia, de menjar, de restes són alguns dels elements característics presents però també la interpel·lació al públic molestant-lo i esquitxant-lo de tot i també tacant-lo de tota mena d'elements vius com la carn de pollastre crua, una constant en aquest espectacle. Manes és per damunt de tot un muntatge, una experiència única i irrepetible, que res té a veure a seure tranquil·lament en una butaca d'un teatre i espera a veure què passa.
El naixement, el sexe, el menjar i la mort són alguns dels tòtems de l'espectacle però també la demostració hàbil i subtil que dins aquesta hora llarga de provocació hi ha un llarg procés previ de preparació actoral i física de cadascun dels deu actors participants. Una obra no apta per a cardíacs ni per a públic convencional avorrit que espera que li donin tot mastegat.
Sang, suor, carn crua i vísceres essencialment de pollastre, escopits i increpacions al públic de banda ningú roman quiet i tranquil en la seva zona de confort més de cinc minuts seguits. Sota la direcció del veterà i fundador de la companyia, el moianès Pere Tantiñà, Manes desborda energia i caos, molt caos controlat pels actors però ben descontrolat i ben desconegut per a tots els assistents.
La percussió dels tambors, la sirena i les galledes metàl·liques llençades al públic i rodolant pel terra de forma descontrolada ajuden encara més al desconcert durant el desenvolupament del muntatge, que venia de L'Escala i Manresa i que a finals d'agost es podrà tornar a veure a la plaça de braus d'Olot, per després fer l'estrena oficial a Holanda.
L'espectacle «Manes» està dirigit per Pere Tantiñà. Foto: Toni Carrasco
Hi ha una dita que afirma que de petits els altres t'ensenyen a parlar i de gran tot sol has d'aprendre a callar. La Fura amb els seus espectacles provocatius et fa sortir de l'armari, et fa reflexionar, deseducar i et torna a reeducar en la més pura essència humana de comportaments primitius -avui dia no admesos- on el menjar i el sexe són intrínsecs a la vida i a la mort. Un Manes que segur que va remoure molts budells i probablement també va arribar a poder centrifugar el cervell d'alguns dels presents.
Amb un impacte visual i estètic únic, La Fura de fama mundial és l'única companyia que es caracteritza perquè res ni ningú enlloc ha estat capaç d'arribar tan lluny en la cultura i el teatre amb aquesta forma tan personal de comunicar: uns comportaments rituals tribals que de forma atàvica encara molts de nosaltres i de forma més discreta encara tenim. Un espectacle únic on es barregen les emocions els sentiments la mort, el sexe, el menjar i tot amb la participació directa del públic que no està mai més de cinc minuts quiets en un mateix indret.
«Manes» s'estrenarà oficialment a Holanda. Foto: Toni Carrasco
Uns comportaments rituals tribals que de forma atàvica encara molts de nosaltres i de forma més discreta encara tenim. Un espectacle i una companyia trencadora que ens fa sortir de l'armari cultural i que no ens deixa ni ens pot deixar indiferents. Una obra per a la reflexió on tot el que passa en aquesta hora i mitja està mil·limètricament controlat, encara que no ho sembli aparentment, i on públic i actors gaudeixen col·lectivament d'una experiència que s'ha de sobretot viure i no es pot explicar, una experiència única com únic és el muntatge cada cop que es representa.
És evident que tant l'estètica com tot el muntatge té un segell propi, impactant i característic d'aquesta transgressora companyia no va deixar evidentment ahir tampoc indiferent a ningú. Tot plegat acompanyat d'una música de percussió metàl·lica en una mena de catarsi que comunica por i ritme trepidants sense saber que succeirà els minuts vinents. Un espectacle total amb una forma personal de comunicar.
Durant l'actuació «Manes» d'aquest dilluns a Torelló Foto: Toni Carrasco
Cossos suats, mig despullats o despullats del tot tant d'homes com dones, plens de brutícia, de menjar, de restes són alguns dels elements característics presents però també la interpel·lació al públic molestant-lo i esquitxant-lo de tot i també tacant-lo de tota mena d'elements vius com la carn de pollastre crua, una constant en aquest espectacle. Manes és per damunt de tot un muntatge, una experiència única i irrepetible, que res té a veure a seure tranquil·lament en una butaca d'un teatre i espera a veure què passa.
El naixement, el sexe, el menjar i la mort són alguns dels tòtems de l'espectacle però també la demostració hàbil i subtil que dins aquesta hora llarga de provocació hi ha un llarg procés previ de preparació actoral i física de cadascun dels deu actors participants. Una obra no apta per a cardíacs ni per a públic convencional avorrit que espera que li donin tot mastegat.
La Fura no va deixar diferent a ningú. Foto: Toni Carrasco