Albert Vidal: geni del moviment, la performance i el teatre d’avantguarda

En el transcurs de la seva extensa trajectòria professional de més de cinquanta anys trepitjant escenaris i tota mena d’espais insòlits aparentment deslligats del teatre, Albert Vidal ha creat, produït, conduit i representat prop de 65 obres. Ha dirigit curtmetratges i ha participat com actor en 25 films. Deixeble de Jacques Lecoq, Dario Fo i Kazuo Ohno -tres dels més destacats renovadors del teatre contemporani- enguany ha estat guardonat amb un dels Premis Nacionals de Cultura 2018.

Mestre de de l’art de la veu i el moviment, Vidal ha conreat el teatre visual i la performance. La crítica mundial s’ha desfet en elogis pel seus treballs, molts dels quals s’han presentat en els més importants festivals internacionals d’Europa, Centre Amèrica, EUA, Canadà o el Japó. Artista polièdric (músic, còmic, dansaire, transformista, rondallaire, catalitzador de multituds, escenògraf i fotògraf), la seva aportació antropològica ha revolucionat el teatre.


                                             -------------------------------------

Parlem amb Albert Vidal a la sala modernista del Casino de Vic, un espai presidit per un petit teatret amb cortines vermelles, acompanyats per Noè, el seu fill adolescent, que aguanta pacientment la llarga conversa plena d’anècdotes, durant la qual aquest singular artista repassa la seva biografia, des dels seus antecedents familiars i les entremaliadures infantils i de l’adolescència, fins a la seva iniciació en el món de l’espectacle, els seus viatges iniciàtics arreu del planeta i als seus projectes més immediats.

Artista tot terreny, és un personatge tan inclassificable que els diccionaris no tenen vocables per definir-lo. Ha fet riure sense paraules  milers d’espectadors asseguts als patis de butaques; ha fet de maniquí autòmat a l’interior d’un aparador comercial i ha representat el paper de guru oriental enfilat dalt d’una tanca publicitària del carrer Pelai de Barcelona;  ha escenificat el seu enterrament a Vic, i posteriorment s’ha enterrat viu tres metres sota terra a Hellín, amb ritmes processionals de Setmana Santa com a teló de fons; ha lluitat en un descampat contra camions i pales excavadores; també s’ha exhibit -caracteritzat de yuppie-  en diversos zoològics del món al costat dels primats; ha representat el paper de venedor de gelats; s’ha reencarnat en un príncep tel·lúric; ha sortit a l’escenari a jugar amb una grandiosa serp; ha encapçalat manifestacions silencioses d’un multitud desfilant  al compàs d’una banda de cornetes i tambors; o ha cantat poemes d’Antonio Machado, entre una llarga llista d’accions inclassificables.
 
Donada la impossibilitat de fer un seguiment detallat i exhaustiu de totes les seves obres, performances i propostes teatrals, en aquest extens reportatge -que no pretén ser un llibre- es fa un repàs (probablement subjectiu) de les més rellevants segons la crítica teatral de cada època, o dels espectacles que han estat premiats arreu.  Cal assenyalar que, atesa la seva tendència al perfeccionisme, moltes de les obres que han estat representades en diferents ciutats i països, de vegades han sofert canvis o adaptacions respecte de l’original estrenada en primera instància, i també s’han presentat amb títols diferents.

La infantesa. Els estius a Lloret. Primeres escoles

Nascut el 1946 al carrer Muntaner, de Barcelona, els seus avis paterns provenien de “terres valencianes, on tenien plantacions de taronges. Per la banda materna, l’avi era d’Hellín i l’àvia de Gijón, on tots dos va muntar una sabateria. Durant la postguerra, el meu pare va començar de zero i va acabar creant una empresa de majoristes de material electrodomèstic que va acabar tenint 45 sucursals arreu d’Espanya; i la meva mare, abans de fer de mestressa de casa, havia treballat en una llar d’infants”.

Un dels primers records d’infantesa de l’Albert -el petit de quatre germans- el transporten darrere d’una porta mig oberta d’una sala on “els adults celebraven un guateque i ballaven al ritme de la música dels Sírex. Els meus germans grans també hi eren; però no era un lloc adient per mi, perquè jo era massa petit. Potser tenia cinc o sis anys i era un nen que mai no tenia el meu ambient; jo era acceptat dins la tribu dels grans, però no tenia una tribu pròpia”.

Els primers jocs al carrer de l’Albert –a qui els familiars i amics anomenaven Titón-  van transcórrer al barri de Tres Torres, a Sarrià: “En aquella època hi havia molt poc trànsit, i recordo molt bé que jugàvem amb uns carretons que ens fabricàvem amb una caixa on hi posàvem coixinets i rodes i després corríem empenyent-los amb els peus. A casa jugava amb figures d’indis i soldats del Setè de Cavalleria, amb un fortí incorporat. Jo sempre anava a favor dels indis”.

El cuc de l’espectacle se li va despertar molt aviat. Als set anys, en festes familiars recitava els mítics versos de la Canción del Pirata, d’Espronceda: “Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela, no corta el mar, sino vuela un velero bergantín”. Un estiu, al frontó de Lloret, on passava les vacances, va participar en un espectacle públic de varietats “recitant un poema enfilat dalt d’una barca. Aquells dies també fèiem torres de tres pisos, com els castellers, i a mi em tocava fer d’anxeneta. Llavors era molt aficionat a col·leccionar paquets de cigarrets que buscava al carrer i amb els amics també anàvem a arrencar les estrelles dels Mercedes i altres marques. I d’en tant en tant fèiem alguna gamberrada, com batalles de ganxets que trèiem de les tires de les cortines de les carnisseries. Els estius a Lloret van ser molt feliços”, rememora.

La primera immersió escolar la va tenir a les monges de Sarrià, i després al col·legi Lluís Vives i als Germans de La Salle Bonanova. En aquest darrer col·legi, “un dia algú va tirar un guix al cap del professor; ell es va girar i va demanar qui havia estat, però com que ningú no va dir res, ens va fer passar un per un per la tarima i ens va fotre una bufetada a tots per castigar el culpable. Jo tenia set o vuit anys i sempre m’ho mirava tot molt de lluny, fins i tot a l’hora del Pati. Als 14 anys, quan vaig acabar quart de batxillerat, em van portar anar a l’escola Virtèlia, un centre privat molt obert, modern i catalanista del barri de Sant Gervasi on havia estudiat Jordi Pujol. Era una escola liberal on es podia respirar. El seu director, Joan Llongueras, a més, era molt aficionat a la música, una disciplina que va potenciar molt”.
 
La faceta viatgera d’Albert Vidal va començar als nou anys amb la seva primera excursió iniciàtica en solitari a Madrid: “Un dia, el meu pare, que era un home molt liberal, em va portar a la Plaça d’Espanya de Barcelona, em va penjar una targeta identificativa al coll amb el meu nom, telèfon i adreça, i em va dir que anés a Madrid a veure el meu oncle Eloy, el marit de la germana de la meva mare. Llavors em va donar totes els instruccions per arribar a l’aeroport, agafar el bitllet, pujar a l’avió; i em va indicar que quan fos a Madrid agafés un taxi fins al domicili del meu oncle. A l’avió la casualitat va fer que m’assegués al costat del banquer Joan March, que va quedar molt impressionat amb mi (posteriorment va escriure al meu pare felicitant-lo i dient-li la bona impressió que un nen que viatjava tot sol li havia causat). El cas és que vaig arribar sense cap contratemps en taxi a casa de l’oncle.

El pare arriscava molt i em deixava fer. Més tard, als 14 anys, encara amb pantalons curts, vaig anar a Alemanya, en autoestop; avui no arribaria ni al final de la Meridiana i sortiria a la crònica negra. Un estiu, als 17 anys, vaig anar al Cap Nord, a Noruega, també en autoestop; durant el viatge vaig dormir en tota mena de llocs, fins i tot en comissaries, on em feien treure els cordons de la sabates. El viatge va durar dos mesos i només em vaig gastar 15.000 pessetes. El pare, que a casa portava la batuta, se la jugava i s’arriscava, i als fills sempre ens donava vitamines de llibertat”.

La vocació teatral. El mim. De Jacques Lecoq a Dario Fo

La seva decidida vocació teatral la va descobrir als 16 anys: “Durant tota la meva infància jo era el que treia millor nota a l’escola en acrobàcia i mans lliures. Aleshores, també sentia una gran admiració per Charlie Chaplin i tenia claríssim que volia ser un actor còmic de cinema mut, com els de l’època de les companyies de Hollywood de principis del segle XX i els Slapsticks, aquells els bufons i pallassos que es fotien trompades sense fer-se mal. Paral·lelament, i això ha esta una dicotomia a la meva vida, tenia un altre arquetipus on m’emmirallava: Albert Schweitzer, un metge alemany –també filòsof i músic- que se’n va anar a tenir cura de malalts a l’Àfrica. Jo em movia entre Schweitzer i Chaplin, una característica que sempre ha estat una constant en la meva vida. D’altra banda, la fascinació increïble pel cinema mut em portava a l’amargor de no haver nascut en aquella època; de fet, sempre dic que vaig néixer en un temps equivocat i que havia d’haver nascut entre el 1880 i a 1910, quan el cinema era mut, perquè les pel·lícules de cinema parlat em semblaven decadents”.

L’aprenentatge teatral no podia començar millor: “Quan tenia 18 anys, una alemanya de trenta es va encapritxar de mi i se’m va emportar a Berlin a viure amb ella. Allà, un dia vaig anar a  veure un espectacle de mim; i vaig pensar que allò, encara que fos un pèl amanerat, era el que més s’assemblava a Charlie Chaplin. Aleshores, un amic em va recomanar que, si m’agradava tant el mim, anés a treballar amb Jacques Lecoq, prestigiós actor i pedagog d'interpretació, conegut pel seu treball de desenvolupament de la metodologia de teatre basat en les accions físiques i el moviment. Llavors vaig demanar una beca, me la van donar i vaig poder entrar a la seva escola de París, on vaig estar dos anys en total, amb un parèntesi obligat pel mig per fer el servei militar.  Lecoq em va obrir els ulls, sempre li estaré agraït. A la seva escola instal·lada en un pis de París érem deu alumnes que estudiàvem al menjador; molts d'ells van acabar despuntant, com Philipe Gaulier o els tres actors del grup suís Mummenschanz. Jo vaig ser el primer català i espanyol dels prop de tres-cents que després van passar per la seva escola”.

Cal assenyalar, que el primer curs de Vidal a París “va coincidir amb el Maig del 68 i  amb l’eclosió del moviment contracultural més compromesos, amb l’apogeu dels hippies, la fascinació per l’orientalisme i la natura, i la lectura dels llibres de Hermann Hesse, especialment "Sidartha", que es trobava a l’interior de totes les motxilles dels viatgers del moment”.

Parlant del seu alumne, Jacques Lecoq va escriure un text laudatori que acompanyava les fotografies del llibre Cant a la mímica (1983) fetes per Leopold Samsó: “Quan el vaig conèixer a la meva Escola de Mim i Teatre, a París, Albert Vidal ja es refugiava en el rostre, on residia la seva fascinació. Ara el retrobo aquí, a les bellíssimes fotografies de Leopold Samsó. Un esguard inquisidor, inquiet, sortint d'un rostre més pàl·lid que blanc, emergint de les ombres; un somriure engrandint-se cap a les mans obertes, on resta el record de la por. Aquestes imatges posen de relleu dues forces sotmeses a la contradicció del pro i del contra, expressada aquí amb la intensitat i l'economia del mim. L'esguard sembla negar el que la mà demana. L'espera esdevé por, sense cap possibilitat de fugida. Les sortides són angoixants i immòbils. Les preguntes romanen sense resposta. El rostre i les mans dialoguen junts fins a l'absurd. La mà dreta esdevé l'esquerra, i l'esquerra la dreta. Ja no se sap pas a quin braç pertany cadascuna, de qui són totes dues. El cos, absent a la fotografia, és terriblement present en el rostre i en les mans, que semblen penjades, i la instantània del fotògraf fa més intens el fenomen. Aquestes expressions desenganyades fins a la nàusea, espaordides fins a l'angoixa, que es gelen en el rictus, es mofen i imploren. Tot en el rostre d'Albert Vidal és impulsat cap als paroxismes de l'expressió. Els seus ulls es mouen dins l'òrbita del rostre-màscara, com els ulls dels actors orientals, al límit del possible. Albert Vidal parla de nosaltres. Ell és d'aquí. Ell és d'ara”.
 
Coincidint amb l’estada de Vidal a París, un dia, Dario Fo, el dramaturg italià, actor, director teatral i Premi Nobel de Literatura, va anar a visitar el seu amic Lecoq i va assistir a algunes classes que el francès impartia a París. Allà, Fo li va demanar a Lecoq si volia anar a dirigir  el departament de comèdia de l’art, acrobàcia i pantomima del Piccolo Teatro de Milano: “Com que Lecoq no va poder i em considerava un alumne seu predilecte, em va dir si jo volia anar a fer aquesta feina en representació seva. Jo vaig acceptar encantat i vaig anar a Milà disparat com un coet. Però al cap d’un any de ser-hi, em vaig adonar que era massa jove per fer de professor, i un amic em va suggerir que anés a treballar a la companyia de Dario Fo, on vaig entrar i on vaig estar prop de tres anys”.  Prèviament, però, abans d’anar a Itàlia, Vidal ja havia presentat l’espectacle "Màscares i moviment" al teatre Romea de Barcelona, una obra que també va portar a Anglaterra i a Vic, on l’havia contractat Miquel Bofill, aleshores impulsor de Joventuts Musicals a la capital osonenca.

Abans d’incorporar-se a la companyia de Fo, Vidal es va trobar “al carrer, amb les mans a les butxaques dient-me: ‘I ara què?’ Però la meva situació no tenia cap importància, perquè començava a aventurar-me en la joventut i em trobava davant del meravellós banquet que m’oferia la vida; en aquella edat, vint i pocs anys, poc importa trobar-te a zero. Hi ha una cosa que sempre m’ha seduït molt i continua seduint-me: destruir tot el que ets, per tornar-te a retrobar innocent i saber fugir de la pròpia importància". A partir d’aquí, el jove actor, abans d’incorporar-se a la companya de Dario Fo, va començar a representar peces de mímica, amb bones dosis de comicitat, crítica i ironia, com "Inizio della giornata" o "Week-end", protagonitzades per un ciutadà anònim que desenvolupava a l’escenari les accions més mecàniques i rutinàries dels ritus quotidians.

L’any 1971, mentre  el Collettivo Teatrale La Comune, de Dario Fo estava representant "Morte Accidentale di un Anarchico", Vidal es va entrevistar amb el mític director, que li va demanar que li ensenyés el que sabia fer. Després de mostrar-li les peces de mim ja mencionades “ell va quedar entusiasmat i em va proposar d’integrar-les a la programació de La Comune, encara que em va suggerir canviar de títol. Així va ser com em vaig presentar davant el seu públic amb "Lavora, lavora, che domani e’domenica", un títol que el mateix Fo em va proposar i per al qual ell mateix va dissenyar el cartell”.

Un any després, el 1972, durant una pausa de la companyia en la qual Dario Fo es va bolcar específicament en la seva tasca de dramaturg, va aprofitar el temps per presentar en un festival del nord d'Itàlia, “una peça titulada Charter, que més endavant vaig representar adaptada amb el títol d’"El Bufó". L’obra, que va ser repetidament premiada, narrava l’estrambòtic periple d’un personatge molt naïf quan s'aventura a agafar un avió per anar a Londres per visitar el Museu Nacional. Tot i que el text era en italià, però ple d’onomatopeies i frases breus, la precisió i l'alta escola dels gestos i fabulacions van deixar el públic fascinat. Vidal recorda que “diverses vegades em vaig trobar amb espectadors que em comentaven que les seves vides havien canviat després de veure aquell treball. I de fet, alguna cosa molt especial es va haver d'alliberar amb aquella obra, perquè durant setze anys, del 1972 al 1988, vaig passejar "El Bufó" per tot Europa i part del continent americà”. És d’aquesta peça de trenta minuts de durada que, anys després, en va sortir el fantàstic llibre de fotografies Cant a la Mímica, de Leopold Samsó, complementat amb el text de Jacques Lecoq ja reproduït més amunt, un altre del poeta i dramaturg Joan Brossa, i un tercer de l’escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, Xavier Fàbregas.
 
L'escrit signat per Brossa (aquí resumit) deia entre altres coses: “Si cada lletra del nostre alfabet representava un gest, en ajuntar-les, omplirien un calendari de moviments, i una simple fulla podria escanyar una roca. La mímica representa una mar de lletres que pot fer-nos entendre allò de més recòndit; hi deixa rastre tot un conreu mancat de signes; és una paraula sense so que llança el seu cristall en un mar que no perd mai el nauta. La seva esfera s'obre a totes les faules; és una columna blanca que s'emporta la roba i, en el fons, ben capaç de moure qualsevol lluita. Albert Vidal ha esdevingut el nostre gran peix de la mímica; ell sap bé en quin punt de la fosca neix una font. (....) No cal el parany de les paraules per a fer recordar el pensament dels homes de totes les èpoques i ventar les cendres. (...) El nostre mim aspira a una rosa que somriu per telepatia o al mirall sobirà que reflecteixi pensaments i sentiments només pegant-li una llambregada. Vidal sap com fer rajar aigua del fum així que plou, medita sobre el crit del gall, assegut a la plaça. Amb el gest posa els mots al corrent dels dies”.

Perdre’s al bosc. El refugi de Vidrà

Acabat el seu periple creatiu, d’aprenentatge i de rodatge a França i a Itàlia, quan l’any 1975 va morir Franco i semblava que aquí es respiraven aires de llibertat, Vidal va tornar a Catalunya: “Vaig pensar que era el moment d’aportar el que havia après. Em vaig instal·lar a Sarrià, en un apartament molt petit, amb poques finestres. Però de seguida em vaig aclaparar. Per combatre l’angoixa, cada dia pujava a peu al Tibidabo, i en baixant observava com progressivament anaven proliferant les edificacions i anava entrant a la ciutat. Era una exercici que feia regularment, com anar del galliner a la platea d’un teatre. Fins que un dia no vaig poder més i vaig sentir la necessitat existencial de perdre’m, que potser és un sinònim de trobar-me. El cas és que vivia una curiosa paradoxa: volia perdre’m, però també sentir i experimentar l’estat de perdre’m. De vegades, fer coincidir la realitat amb el pensament és molt terapèutic”.

Amb l’idea d’anar cap al nord, un dia va agafar el tren de la línia Barcelona-Puigcerdà i es va aturar a Vic: “En sortint de l’estació, pujant pel carrer Verdaguer, em vaig aturar al primer bar que vaig trobar i hi vaig entrar a fer un cafè amb llet. Al meu costat hi havia un senyor assegut; no sé perquè, em vaig posar a parlar amb ell i li vaig dir: ‘Potser li semblarà una mica estrany, però li vull demanar una cosa.  Sap si per aquí a la vora hi ha algun bosc on jo em pugui perdre?’ No sé com li vaig dir, però em va entendre. Em va demanar com havia arribat a Vic i li vaig dir que amb tren. Aleshores em va dir que tornés a l’estació i que continués fins a Ripoll on havia d’agafar un taxi fins a Vallfogona, passant per la carretera d’Olot i, finalment anés a Llastanosa, on hi havia un fantàstic bosc de faigs. Pel que em va explicar, vaig suposar que aquell home era un caçador i li vaig fer cas. Vaig dormir en una pensió de Vallfogona i l’endemà vaig agafar el sac de dormir i me’n vaig anar al bosc. Un dia després, vaig tornar a la fonda de Vallfogona, on em van demanar si no em sentia sol al mig del bosc. Jo vaig contestar: ‘Com em puc sentir sol amb tots aquests arbres tan vius?’ Després vaig tornar al bosc i vaig començar a caminar sense rumb. M’hi vaig endinsar tant, que al final no sabia on em trobava. M’havia perdut. De sobte, vaig trobar uns senyals dibuixats, un número 2 de color groc i una fletxa -segurament eren el senyals d’un sender d’excursionistes- i vaig pensar que si seguia aquella direcció seria com ‘tocar el dos’. Ho vaig fer i després de caminar molta estona, vaig arribar a Vidrà”.

Al cap d’una estona de ser a Vidrà, es va enamorar del poble i del seu l’entorn, va anar a l’hostal i li va demanar al propietari, Ramon Escarrà, si sabia d’alguna casa que estigués en venda: “En Ramon va remenar un calaix i va treure una foto de la masia la Plana. Uns dies després el vaig anar a veure i li vaig dir que havia comprat la casa”. Quaranta anys després, la Plana continua essent el seu santuari i el seu refugi, un lloc amb una força tel·lúrica tal que des d’aleshores es va convertir en el seu punt de referència on prepara les seves obres, i on sempre retorna després de fer un viatge allà on sigui. De fet, la masia, més que una segona residència, és una alternativa vital constant en els seus sovintejats canvis de residència a Barcelona, Vic, Girona o Sant Feliu de Guíxols, on ara viu.

Durant les últimes quatre dècades, per la Plana hi han passat moltes persones lligades al món de l’art i el teatre, com Joan Brossa: “Sempre recordaré el fart de riure que ens vam fer un dia que va venir a sopar i es va passar l’estona fent broma dient ‘Una patata per un pobre poeta!’”. En una altra ocasió, a la segona meitat dels vuitanta, Vidal hi va organitzar una gran festa ritual antropofàgica que va durar tres dies i va congregar tres-centes persones. En el transcurs de la celebració, els convidats van devorar una figura humana de 70 quilos de xocolata elaborada pel mític pastisser vigatà i mestre xocolater Quim Capdevila (una reproducció d’una amant que Vidal no es podia treure del cap). En el moment de començar a menjar la figura de xocolata “tots vam caure damunt del cadàver per queixalar morbosament les parts més prohibides”.
 
Cal assenyalar que, des de la segona meitat dels setanta, Vidrà i Vic es van convertir en dos punts neuràlgics en la seva vida. En aquest context, convé apuntar que durant la seva llarga trajectòria professional molt sovint ha comptat amb col·laboradors i tècnics de Vic i d’Osona, com ara Cristina Vilaró, Lluís Quintana, Ramon Ripoll, Enric Pladevall, Miquel Faura, Walter Cruells, Miquel Bofill, Joan Puigdollers, Jordi Casadevall, Lluís Massana, Quim Capdevila, Ignasi Canosa, Cesc Feixa, Pere Casacuberta, Josep Panicot, Albert Bonvehí o Toni Coromina, entre d’altres oblits involuntaris.

"L’Aperitiu", teatre experimental en un aparador de Vic. Trobada amb Kazuo Ohno

L’any 1978, va donar un gir a la seva faceta conceptual i de format teatral amb la representació de "L’Aperitiu", una agosarada obra d’avantguarda on va canviar el tradicional escenari d’un teatre clàssic per l’aparador de la botiga Can Merinos, a la plaça Major de Vic, i el pati de butaques, per l’espai de la plaça destinat als vianants. A l’interior de l’aparador, tres híbrids d’autòmat i maniquí -un cambrer i dos clients asseguts en una taula- escenificaven durant 50 minuts el ritus d’un aperitiu, amb la particularitat que els tres actors anaven maquillats i amb unes pròtesis d’uns ulls fixos dissenyats per l’artista Enric Pladevall, que obligaven als actors (Albert Vidal, Marisa Madrona i Toni Jodar) a evolucionar i a fer tots els moviments a cegues. Vidal explica que la idea va sorgir “de la lectura d’unes paraules providencials d’Heinrich Von Kleist sobre el moviment de les marionetes, un text recomanable a qui vulgui encaminar-se en la via sagrada de l’actor. En l’obra que vam representar, els ulls fixos que miraven a l'infinit catapultaven l'actor cap a l'arquetipus, cap a un pur estat de màscara”.

Segons Marisa Madrona, actriu i bona coneixedora de la trajectòria de Vidal, “va ser arran de la gran crisi després de la creació d’"El Bufó" i el consegüent retir a la muntanya, amb la instal·lació de la seva residència a la masia de Vidrà l’any 1977, que va néixer "L’Aperitiu". A partir de qüestionar-se de zero tot el que havia après, va obrir el discurs de l’energia, amb l’inici d’un coneixement del moviment a partir de l’essència de la col·locació del cos com a antena còsmica, interioritzant cada mil·límetre del gest en un lliurament total a la imatge metamòrfica que donava a l’exterior, perquè, de fet, cada mil·límetre era una metamorfosi”.

L’actor recorda que el mes de desembre d’aquell any “ens vam instal·lar a l’aparador amb la particularitat que el ritme de les accions no havia d’ajustar-se a les expectatives d’un espectador de pati de butaques. Lluny de l'escenari del teatre, vaig sentir-me lliure i vaig poder jugar sense cotilles de lectura. L’actor, el que actua, capta el codi energètic d’un maniquí i el reprodueix emanant des de tot el seu cos. El resultat combinat amb el balanceig dels membres després d’haver realitzat un gest era sorprenent. Vam aconseguit un efecte real de màgia escènica”.

Posteriorment, aquesta obra es va representar a Barcelona i, tot seguint el suggeriment de Joan Brossa, els actors van actuar amb la música de fons interpretada al piano, en viu, per l’inefable Carles Santos. Després es va portar a diferents llocs d’Europa, sempre amb incontestables elogis de tota la crítica, que va considerar "L’Aperitiu" una fita del teatre contemporani d’avantguarda.
 
L’any 1978, al Festival de Nancy on presentava "L’Aperitiu", Vidal es va trobar amb el tercer dels seus grans mestres, el japonès Kazuo Ohno, pare de la dansa butō: “Després de la seva actuació, el vaig el vaig anar a saludar, el vaig felicitar sincerament pel seu treball impressionant i li vaig dir que m’agradaria anar-lo a visitar a Tòquio. Quan vam acabar de representar "L’Aperitiu", abans d’anar al Japó, el vaig telefonar i em va dir que em vindria a buscar a l’aeroport. Jo li vaig comentar que el seu gest em desbordava i que no calia, i vam quedar que em vindria a buscar a la terminal dels autobusos de Tòquio. Al baixar de l’autobús vaig voler fer un gest ritual de respecte envers el gran mestre oriental, vaig posar el genoll a terra i li vaig agafar la mà com si fos un cavaller de l’alta edat mitjana. Però ell em va descol·locar dient que no estava per aquestes parafernàlies, que preferia saltar-se el protocol. No volia donar-se importància, perquè era una persona humil. Poc després vam anar a Yokohama i em va convidar a casa seva, on vam dormir a la mateixa habitació, una estança tradicional japonesa amb un futon per terra. Mesos després va venir a actuar Vic, al Vigatà i també va venir a Vidrà, a La Plana”. Al cap de poc, Vidal va fer diverses estades al Japó, i amb Ohno van assistir a les representacions dels onnagata del teatre kabuki, els actors que representen els rols femenins.

Parlant dels seus tres grans mestres –Lecoq, Fo i Ohno- el deixeble avantatjat explica que “abans de sortir a l’escenari sempre els faig una invocació per agrair-los el coneixement que m’han transmès i que jo he de transmetre a d’altres. Tanmateix, els fruits que el mestre lliura al deixeble porten el testimoni de quelcom que no inclou la seva firma. Per al creador, el gran obstacle del coneixement rau en la supèrbia. Jo només em considero una baula de la cadena de la memòria”.

Més enllà del mestratge d’aquests tres grans prohoms del teatre, considera que també ha tingut -i té- tota mena de mestres amb qui emmirallar-se: “llenyataires, gent del carrer i personatges anònims. Un dels meus mestres va ser el Menció (veí de Vidrà), que va morir fa poc; era un home que no sabia de lletra, però que coneixia molt bé la terra i la vida; fa 40 anys, quan vaig anar a la Plana -i ell encara feia servir llum de carburo-, un dia, mentre caminàvem, em va dir: ‘el meu peu te un dolor’; el subjecte del dolor no era ell, sinó el seu peu; això em va servir sempre més per distanciar el subjecte dels actes i per considerar que, de vegades, el gran enemic de la felicitat i la innocència és el subjecte, l’ego, que per mi és el pedestal de la ignorància. Hem de fugir-ne”.

Protagonista del seu enterrament a Vic

Coincidint amb la nova etapa política que va portar el socialista Felipe González a la presidència del govern espanyo, il a resultes d’una conversa a la plaça Major de Vic amb Enric Pladevall (un col·laborador habitual seu), va decidir escenificar el seu propi enterrament en vida. Dies després estava parlant amb el representant de la funerària vigatana Cuberta per manifestar-li el seu interès per celebrar el ritual funerari de la seva mort: “En aquells moments de la transició hi havia tanta alegria i creativitat que tothom et deia que sí a tot. Al senyor Cuberta li va fer tanta gràcia la idea, que no em va voler cobrar res i va posar a la meva disposició el cotxe funerari, el xofer i els empleats. Només vaig pagar l’esquela que va publicar La Vanguardia i les corones de flors –un pèl ostentoses- amb unes cintes que posaven ‘Els teus amics que no t’obliden’ i ‘Dels teus  familiars estimats’. Va ser una performance inoblidable”, recorda.

Abans de tancar el fèretre exposat al primer pis de la casa modernista Masferrer, els assistents podien pujar a acomiadar-se del difunt. El fèretre, il·luminat en els seus quatre angles per grans espelmes, es va col·locar en una habitació estreta on només hi cabien sis o set persones, que anaven passant amb comptagotes. Com a anècdota, Vidal recorda que “mentre els assistents pujaven les escales per accedir al responsori, uns coneguts meus feien broma de la situació; fins que un empleat de la funerària els va sortir ràpidament al pas: ‘No us en burleu, perquè si mostreu que no creieu en aquest joc, ell tampoc s’ho podrà creure’. L’enterrador va donar una gran lliçó de teatre i la seva intervenció va ser tan categòrica que els membres del grup que reia van quedar muts; després, a l’entrar en aquella petita habitació i sentir aquella escenificació de la mort, no van poder evitar una indefinible sensació d’esgarrifança; tot estava tan ben preparat que van acabar prenent la ficció com una cosa real. No tenia cap importància si el cos inerme que jeia a l’interior del taüt respirés o no, la sensació era la mateixa”.
 
Quan tots els assistents van haver desfilat davant del fèretre, els empleats de la funerària van tancar el taüt, el van baixar per les escales i el van introduir al cotxe funerari. Mentrestant, al cancell de la casa, el pedagog Lluís Massana, amic del protagonista de l’enterrament, va pronunciar unes paraules amb tan d’aplom i serenitat que fins i tot el mateix ‘difunt’ es va emocionar. Llavors, es va tancar la tapa del cotxe i va començar el seguici fúnebre lentament pels carrers del barri antic de Vic, fins a la Rambla Hospital, on el xofer, seguint les instruccions de l’actor, va accelerar i la corrua de gent es va quedar sense el mort.

En l’escrit titulat Una inquietud permanent, publicat en el llibre Cant a la mímica (1983) , Xavier Fàbregas feia una encertada descripció de les agosarades propostes de Vidal: “Quan un artista aconsegueix de dominar amb absoluta mestria els recursos del seu ofici, de cristal·litzar els seus esforços en un estil personal, acostuma a continuar en la parcel·la que ha descobert. Heus ací el que veiem en el camp de la pintura, de la música, de la poesia, i també en el de la interpretació. Només uns quants, molt pocs, són capaços de girar l'esguard cap a paisatges nous, i tot aportant-hi la tècnica que dominen, llançar-se a una nova aventura, a la recerca d'un continent inconegut. Albert Vidal compta entre aquests pocs. La seva curiositat el duu als horitzons més impensables. Quan porteu mesos sense tenir notícies d'ell és difícil de sospitar on es troba, quins interessos l'han seduït en aquell moment: pot ésser a Bali estudiant la dansa del país, o en un cabaret de Saragossa per tal de conèixer les formes més tronades i decadents del music-hall, o al Japó fent l'aprenentatge del butoh al costat d'un dels mestres més importants del gènere; o a Granada, tot submergint-se en el claustre més recòndit del flamenc. Després es produirà el retorn a la masia pirinenca, els exercicis a l'aire lliure, la reflexió activa, car Albert Vidal s'expressa amb un instrument del qual exigeix el més difícil virtuosisme, i aquest instrument és el cos. Allò que pot sorgir, llavors, constitueix una visita a les fronteres habituals de l'espectacle: pot ésser una dansa per a executar en una plaça pública, un aperitiu pres a ritme d'autòmat del segle XVIII a l'aparador d'una botiga, com s'escaigué a Vic, la representació del propi enterrament, amb esqueles, bagul, ploraneres,  acompanyament i un furgó mortuori. Albert Vidal recerca, i en la seva recerca no hi ha gratuïtat: cada nou espectacle és per a ell, i per a nosaltres en contemplar-lo, un finestró venturosament obert”.

L’home urbà. El venedor de gelats

Un any després va protagonitzar amb molt d’èxit la "L’home urbà" en nombrosos zoològics i carrers i places d’Europa i els Estats Unts d'Amèrica. L'acció consistia a instal·lar-se, caracteritzat de yuppie políticament correcte, encorbatat i estressat, a l’interior d’un espai acotat amb tanques, al costat d’una taula, una cadira, un llit i un armari, i evolucionar durant 24 hores com si  fos un animal més dels que s’exhibeixen als zoològics, o una atracció de fira engabiada. En algunes ocasions, fins i tot va representar aquest paper en zoològics, en el mateix recinte que els ximpanzés, que el consideraven com un més de la colla.  Mentrestant, els espectadors contemplaven un home urbà en captivitat, un estrany homo sapiens que feia tot allò que acostumem a fer els animals ‘racionals’: dormir, afaitar-se, teclejar a l’ordinador, menjar bananes, parlar per telèfon o escoltar música.

Encara avui recorda “l’agradable sensació de despertar-me en una gàbia del zoo, dormint a l’aire lliure i amb el temps adequat per arreglar-me i estar presentable quan vinguessin els visitants. Quan arribava la gent, jo no parlava; em limitava a comunicar amb la meva presència accions i desplaçaments. A estones em podia asseure al meu despatx, moure mecànicament el canell com si escrivís, o atendre una hipotètica trucada de telèfon, encara que no parlava amb ningú. Senzillament activava un record, com el ximpanzé que es gronxa a la barra de ferro de la qual no penja cap fruita. A l’hora convinguda, els treballadors del zoo em portaven el menjar que jo endrapava absort en silenci i amb la mirada buida. De fet, mirant-me a mi, els visitants s’estaven contemplant a ells mateixos. Per mi, el més interessant de l’Home Urbà, com a personatge arquetípic, va ser la mirada: no estava obligat a respondre a cap codi de teatre, de lectura, d’actuació”.

En referència a aquell espectacle, explica una sucosa anècdota: “Una vegada, a les quatre de la matinada es van presentar uns pispes que ens volien robar el televisor. Jo em vaig despertar per les veus i discussions que tenien amb els meus dos ajudants, que aquests sí que estaven desperts. Però vaig tenir el valor de no trencar el personatge i, des de dintre del meu recinte, els mirava com si per mi fossin senzillament uns espectadors desconeguts, sense abandonar el meu personatge, res més. No sé quina màgia es va crear, però els meus dos ajudants finalment van guanyar la partida. Un cop desapareguts, em vaig tornar a adormir”.
 
Però la gran lliçó de teatre li va donar, com passa sovint, una espectadora, “en aquest cas una senyora d’uns cinquanta anys, jo diria que aliena als avantguardismes culturals. La senyora em devia sorprendre en un moment de cansament i amb la guàrdia baixad; jo m’estava distraient amb el tacte de la butaca de cuir on estava assegut, sense cap mena de significat especial. Just en aquest moment, la senyora va dir: ‘I per això li paguen?’. Boníssim! M’ho vaig haver de menjar. Vaig tornar a aixecar la guàrdia i vaig continuar significant”.

L’any 1986 va presentar al Festival Internacional de Teatre de Sitges l’espectacle a l’aire lliure El venedor de gelats, en el qual, el personatge central empenyia un carro de gelats elaborats per Quim Capdevila, proveït de tres recipients amb les seves corresponents tapes, caixeta de monedes pel canvi i cornets de galeta. Vidal anava guarnit amb una gorreta blanca al cap, una jaqueta també blanca cordada fins al coll, igual que el seu  ajudant, Albert Purgimont (assidu col·laborador de la companyia),que s’encarregava de cobrar i donar el canvi.

Segons Vidal, “aquella escenografia itinerant (el carro amb un para-sol) afavoria la comunicació amb el públic, seguint les mateixes pautes d'improvisació i desenvolupament que es donen a la vida quotidiana, és a dir: el venedor de gelats feia la seva feina, conversava, era amable i atent amb els seus clients, i sobretot venia tants gelats com podia. En l'acte de comprar un gelat, el client-espectador tenia una relació personal amb l'actor-venedor i simultàniament participava en dos actes: el de comprar un gelat i el de establir una relació personal amb l'actor.

El protagonista explica que en un moment donat de la representació, quan ja estaven a punt de plegar, el seu ajudant el va avisar que s’acostava el crític teatral Joan de Segarra: “Quan el vaig tenir al davant, em va voler desfigurar el personatge –probablement sense adonar-se’n- i em va dir: ‘Hola Vidal’. Jo no li vaig fer gaire cas i em vaig limitar a fer de venedor de gelats i n’hi vaig donar un. Llavors ell va girar cua i va marxar.  Però quan es trobava a set o vuit metres li faig fer ‘Pssst, pssst: són vuitanta pessetes pel gelat’. M’ho vaig agafar com el que en realitat era l’acció: jo era un venedor de gelats que s’havia enrotllat amb un client que, casualment, era crític teatral”.

Aquell dia, el sol castigava els caps descoberts i els cossos massa abrigats:  “La calor era el nostre millor aliat. Els transeünts rondaven al voltant del carret, alguns amb cert deix de desconfiança. Algun se m’acostava respectuosament mentre li servia el cucurutxo després d’atendre les seves preferències. Algú em va demanar si allò era teatre, i jo vaig respondre que “per descomptat, el guió és la pregunta que vostè m’acaba de fer i el que estic responent. Són 80 pessetes. Que aprofiti”. I com que els gelats elaborats per Quim Capdevila eren tan bons, al final se n’anaven contents, encara que una mica dubtosos d’haver encaixat o no la dramatúrgia d’aquella obra. Però, una vegada més, la gran lliçó me la va donar una persona d’aquelles que no espera donar-la. Un senyor a la meva esquena, a qui algú va explicar que allò formava part del programa del festival, va dir en veu alta, dirigint-se a la resta de clients espectadors i al gelater: ‘Doncs vaja, si diuen que això és teatre, resulta que jo he estat fent teatre tota la meva vida!’ Aleshores em vaig girar i li vaig dir: ‘Gràcies cavaller, vostè és el primer que ha entès la meva feina’”.

Un guru en una tanca publicitària. Exposició viva de 40 personatges

L’any 1986 va tornar a demostrar que el seu àmbit d’actuació no tenia límits. Aquesta vegada, amb motiu del Festival Grec de Barcelona d’aquell any, va presentar al carrer Pelai la performance titulada "L’Aparició", una paròdia simbòlica on encarnava un guru -una mena de líder de masses- enfilat dalt d’una tanca publicitària tridimensional, ajagut sobre una chaise longue col·locada sobre un petit pòdium folrat de paper que imitava pell de lleopard. El singular guru tenia a la mà un bol ple de fruites i a la capçalera de la butaca hi havia una capseta amb un colom blanc a dins que en un moment donat Vidal va alliberar i va sortir volant. Darrere seu, al fons de la superfície publicitària, hi havia 12.000 clavells. A l’esquerra de la tanca hi havia un cartell que deia: “Sóc la Solució".
 
El públic podia accedir a dalt de la tanca i contemplar directament el somrient aparegut a través d’una escala de sis metres. Al peu del gran panell publicitari, la gent també podia adquirir tota mena de gadgets relacionats amb l’adoració del guru: un cabell en una capseta de plàstic, una ampolleta amb aigua miraculosa de la masia de la Plana de Vidrà on el líder espiritual feia el seus recessos meditatius, o un trosset de tela pertanyent a alguna peça del seu vestuari, entre d'altres relíquies. Al costat de la paradeta dels souvenirs, un adepte de la secta de l’aparegut –en aquest cas l’autor d’aquest reportatge- donava instruccions a la gent que volgués fer exercicis de respiració per propiciar les benediccions del líder. Segons Vidal, l’Aparegut “representava un d’aquells salvavides que ens ofereix la societat; i la gent que va saber llegir aquesta performance segur que es miraria amb una actitud escèptica i jocosa les campanyes de màrqueting dels polítics o altres éssers suposadament superiors que ens ajuden a oblidar-nos de nosaltres mateixos: els líders i les icones”.

L’idea d’aquesta espectacular acció teatral va sorgir un dia que el creador conduïa un cotxe pel carrer Pelai, mentre mirava les tanques publicitàries que ocupaven l’espai on al cap d’un temps es construirien uns grans magatzems: “Allà, en plena campanya electoral, hi havia una pancarta de Felipe González, aleshores aspirant a repetir el càrrec de president del govern; al costat d’aquella pancarta, n’hi havia d’altres on figuraven anuncis banals de consum. Aleshores em vaig dir: "Que divertit seria veure en una d’aquestes pancartes el personatge real, en comptes de la seva fotografia!". L’endemà vaig proposar a Marta Taché –la directora del Festival de Teatre Grec- d’enfilar-me jo mateix en una tanca publicitària;  li va semblar una excel·lent idea i ho va programar com l’espectacle inaugural del GREC '86”.

Un any després, presentava l’"Exposició Viva de 40 personatges" a la galeria Metrònom de Barcelona, una sala habitualment reservada per exposicions d'escultura, pintura i propostes plàstiques. Allà, però, el públic no es va trobar ni amb escultures ni pintures o fotografies, ni amb Albert Vidal fent d’oficiant de cap cerimònia, sinó amb 40 personatges vius i immòbils, enfilats sobre pedestals, sota l’atenta vigilància d’un guàrdia de seguretat. Es tractava d’una mostra representativa de quaranta oficis habituals a la vida quotidiana.  

Un comerciant ganiveter s’exhibia al costat d’un funcionari d'hisenda, un fotògraf professional o un crític teatral; més enllà, un pagès, una cuinera, un actor, un pastisser, un fuster, una nena, un arquitecte o un recepcionista; el retrat coral i global es completava amb un publicista, una arqueòleg, un empresari, un periodista, un programador cultural, una restauradora, una carnissera, una artista, un advocat,  una esteticienne, un pilot, un llenyataire, un sastre, un capellà, un llibreter, un cantant, un relacions públiques, un antiquari, un director de banc, un atleta, un cantautor i un paleta. Una bona part dels personatges provenien de Vic i la comarca d’Osona.

Pel seu creador i director, la proposta pretenia “mostrar la vida, amb les seves esperances i il·lusions, però també amb les desil·lusions, i sobretot la dedicació posada en uns treballs i unes trajectòries que al llarg dels anys han anat forjant, dia a dia, el paisatge humà, esculpit per una o altre professió. Vaig partir del convenciment que tots els treballs i oficis tenen la seva pròpia dignitat, sempre que es facin amb amor i convenciment. L’exposició volia mostrar al públic unes visions del món personals i diferenciades, una mostra objectiva de la nostra societat, en la que hi eren presents les funcions més representatives”.

L’art tel·lúric. La preparació de l’adveniment del Príncep

Després d’abocar-se a una visió exterior i socialitzada de l’activitat teatral expressada en la presentació de quaranta persones practicants de diferents oficis, es va endinsar en la reflexió interior individualitzada, però arquetípica, per donar una mirada als secrets més íntims i amagats de l’ànima humana. Així, l’any 1987 va presentar a Hellín (i després a Madrid) l’obra" Alma de serpiente", un treball de recerca on confluïen l’antropologia i l’avantguarda teatral. Després d’executar una dansa ritual inspirada en les imatges d’una escultura ibèrica, l’actor es va enterrar sota tres tones de terra, respirant a través d'una canya de bambú. El soterrament del ballarí, que va romandre dues hores i mitja sepultat, va comptar amb l’acompanyament dels ritmes processionals de Setmana Santa de quinze músics tocant cornetes i tambors. Finalment, l’enterrat va ressorgir lentament de sota la terra i va iniciar una nova dansa, seguida d’un solo de repics de campanes i la interpretació del Vals de la resurrecció.
 
El 1990, divuit mesos abans de la inauguració de l'Expo de Sevilla, va presentar a la capital andalusa un sorprenent muntatge protagonitzat per màquines excavadores ballant a ritme de pasdoble en un descampat (el solar amb els fonaments del futur Teatro Central). Allà, l’actor va oficiar una cerimònia tel·lúrica amb colpidors cants guturals i es va encarnar en l’esperit d’un toro que oferia la seva sang en sacrifici per aplacar als esperits del lloc. En la imatge final del ritual, un helicòpter es va endur el cos de l'oficiant i després de pujar a 200 metres d’altura va desaparèixer cel enllà, sota els acords musicals de l'Orquestra Municipal de Sevilla.

Durant bona part de la dècada dels noranta, Vidal va representar obres relacionades amb el que ell anomenava xamanisme industrial, l’art tel·lúric i els preparatius de “l’adveniment del Príncep”. Així, a Madrid va estrenar la performance "Las malignas raíces del bien". Posteriorment, a Bayonne (França) va oferir el concert de cant tel·lúric "El món, el dimoni i la carn". El 1994 va presentar a Londres i a Berlin dos concerts d’aquest estil musical sota l’epígraf d’"El monjo del caos i les sacerdotesses de la mort". Aquesta llarg període d’immersió en les interioritats de l’ànima i en la música tel·lúrica (una tècnica vocal gutural emparentada amb els càntics tibetans que ell va practicar a l'Himàlaia indi i en els monestirs tibetans de la regió de Bon) va continuar amb representacions a Vidrà i més tard a Roda de Ter, on va oferir l’espectacle "El despertar de la serp", acompanyat per una grandiosa serp a l’escenari del teatre.

Des d'aleshores va iniciar un camí al marge dels codis establerts en el món del teatre, fins i tot de l'avantguarda, per realitzar un viatge que per moments va poder arribar a ser sense retorn i que el va portar a palpar les arrels del sagrat. Després d’una llarga estada a Mongòlia i a l’Himàlaia, Albert Vidal va retornar a Catalunya reencarnat en Kugu, el gran Príncep tel·lúric, per presentar els seus “Cants, danses i discursos”.

L’any 2004, amb motiu del Festival Panorama Escena, la ciutat d’Olot va acollir el congrés del Moviment Tel·lúric Internacional, protagonitzat per Kugu, el seu president, també autoanomenat ‘Príncep còsmic de l'univers i de la terra’, un personatge engendrat de la fusió entre la serp del coneixement i la flor del nenúfar. Els congressistes- el públic d’Olot- van secundar en tot moment els discursos i les evolucions del Príncep, un mestre de mestres representatiu de l’anhelada evolució de l’ésser humà, que reivindicava la màgia i bellesa originals del món. De la mà de Kugu, durant una hora i mitja, a l’escenari van aparèixer –sovint en clau d’humor i ironia- diversos temes dignes de reflexió, com ara els nens i la innocència, els diners i l’economia, la sexualitat, l’art, la publicitat, el cinema, la condició de la dona, les residències de gent gran, els diners, les religions, la publicitat, el consum...

Més enllà dels seus discursos sobre ‘la via del Príncep’, una nova visió del món plena d'esperança en un nou estat de consciència de la humanitat, Kugu es va comunicar amb els ‘congressistes’  a través del joc escènic, la mímica, els càntics i les danses, i en tot moment va ser secundat per la música interpretada per Xavier Macaya i Jordi Rallo (habituals col·laboradors de Vidal) i Krishoo Monthieux. Amb aquest muntatge d’art tel·lúric, un gènere de collita pròpia, Vidal apostava pel retorn al sagrat i reivindicava “la innocència com a estat primigeni de la naturalesa humana. El Príncep resumia la meva visió de la divinitat: aquell que nega l’existència de Déu, li està fent un gran favor, perquè al negar la seva existència l’equipara amb el no-res i, per tant, celebra la seva essència. Per mi, l’essència de la divinitat és el buit còsmic, el no-res, l’innominable. Soc un home profundament abocat al sagrat i al respecte de les religions, que són maneres diferents d’entendre allò que tots els humans tenim una mica en comú”.
 
A partir d’aquí, va representar -en diferents formats i en diversos indrets de l’estat i d’arreu del món- la visió tel·lúrica de ‘La via del Príncep’. Així, l’any 2007 va actuar amb un èxit esclatant al Teatro del Nudo de  Buenos Aires, on l’espectacle es va titular "Soy la solución".  Posteriorment, després de la representació de la mateixa obra a San Javier (Múrcia), en un article titulat “Maestro, quédate!”, el crític del diari La Verdad  va escriure: “Cuando el maestro Albert Vidal acabó exhausto su monólogo, el público puesto en pie estalló al unísono en una rotunda ovación cuajada de entusiasmo y admiración. Este pedazo de actor, payaso, mimo, clown, bufón, coreógrafo, músico, pensador, visionario e investigador del alma que es Albert Vidal, en plenitud de forma y talento, carismático, magnético, inquietante, sobrecogedor, lúcido y entregado de todo corazón al impagable y maravilloso ritual del teatro, le dirigió al público unas palabras, antes de dejar definitivamente el frío y desnudo escenario en el que había protagonizado uno de los milagros más milagrosos que se recuerdan en los cuarenta años de este festival. Una hora gloriosa de teatro en estado puro y dorado, teatro arrebatador y sincero, desnudo de todo artificio y cuajado de belleza, con esa capacidad que tiene el teatro en estado puro de dejarte completamente desnudo, no sólo frente al mundo, sino ante ti mismo, desnudo por completo tras asistir a una batalla entre el Bien y el Mal, los dioses falsos y verdaderos, la dignidad y la ética frente a la basura moral, la mentira y la grosera ambición sin medida. Todo eso, hecho verdad sobre el escenario por un actor en estado de gracia, sin escenografía ni música alguna, sólo con el poder de su voz magnífica y volcánica, y de la interminable capacidad de sacar posibilidades de comunicación de su propio y diminuto cuerpo”.

Una rondalla musical: Joan, nascut d’un Ós. El silencio blanco. La locura del Poder

L’any 2010, va escenificar una rondalla tradicional catalana: "Història de Joan, nascut d'un ós", en un format escènic on la música va tenir un paper primordial. L’obra es va estrenar al festival Temporada Alta de Girona, i un any després es va veure al Teatro de la Abadia de Madrid, on va presentar una variant reescrita i convertida en obra literària per ser representada expressament. La música l’hi van posar en directe tres experimentats instrumentistes: Pitu Andreu (percussió), Xavier Macaya (viola de roda) i Ricard Vallina (tarota), acompanyats pel nepalès Navaraj Gurung. Enmig d’ells, Albert Vidal, caracteritzat de bard, era l’encarregat de transmetre oralment la tradició essencial del poble, com en les antigues cultures.

Aquesta rondalla tradicional catalana, una de les més conegudes i plena de components mítics, explica la història d’en Joan, nascut de la unió d’una dona amb un ós, que ha de lluitar contra  l’autoritat del pare fins a donar-li la mort i convertir-se en un heroi que té molt de romàntic i que experimenta a la seva pròpia pell el rebuig injust dels altres i també la traïció dels amics, però sense que res d’això no l’alteri.

Referint-se al destacat component sonor de la proposta, on l’actor cantava i recitava bona part del text, Vidal explica que per interpretar el personatge central va fugir del realisme: “Per exemple, vaig entendre que si havia d'obrir una porta, no volia ni porta ni pany; i encara menys el gest d'obrir-la. I vaig optar per fer un so que vingués de dins, del fons del meu cos. Així, tothom podria entendre que s'estava obrint una porta. La música també estava molt cuidada: hi havia 24 cançons tradicionals, encara que no fèiem folk. Tanmateix, era una obra de teatre musical rural català, a la manera antiga, on vam rescatar timbres de veu perduts”.

En una crònica sobre la representació d’aquesta obra al Teatre L’Atlàntida de Vic publicada a El 9 Nou, Carme Rubio va escriure: “Albert Vidal, transformat en un joglar narrador d'històries, utilitza tot el seu art per magnetitzar els espectadors, que queden subjugats per la màgia del relat. A l'escenari, l'actor domina el temps i el gest, alhora que omple l'espai; juga amb les inflexions de la veu i amb els silencis, i aconsegueix emetre sons increïbles. Simplement genial”.
 
L’any 2012 va aparcar de nou l’escenari teatral i va sortir al carrer, a Valladolid, per oficiar una cerimònia col·lectiva, "El Silencio Blanco", una desfilada silenciosa de ciutadans flanquejats per una banda de tambors amb ritmes processionals estesos en el temps. En els intervals silents, els participants s’aturaven per captar, cara a cara, la mirada de qui tenien al costat. Al final, la nombrosa comitiva va confluir en un claustre i va entonar conjuntament un cant tel·lúric. Vidal recorda que al final de la desfilada “una noia que havia participat en el seguici acompanyada del seu germà em va confessar que era la primera vegada que tots dos s’havien mirat durant una estona als ulls. Era el que jo somiava: despertar-me en una ciutat on els ciutadans es miren als ulls, enmig d’un silenci clamorós”, explica. Aquesta proposta es va gestar coincidint amb l’eclosió del moviment dels indignats, que per Vidal “és la llavor d’una esperança que ha aportat la transversalitat del no-lideratge, un element fonamental per poder evolucionar, ja que totes les revolucions acaben amb un cotxe d’alta gamma per al líder”.

L’any 2013 va estrenar a la Feria de Artes Escénicas de Donostia, l’obra "La locura del poder", un espectacle que tractava de temes actuals relacionats amb la realitat sociopolítica que es vivia a Europa i a l'Estat espanyol. Durant la representació, l’actor –que en aquella ocasió actuava amb el nom de Barrabàs- va desenvolupar (amb bones dosis d’ironia, i de vegades sarcasme) qüestions candents del moment: les retallades pressupostàries, la utilització de la cultura i l'esport, la perversió de la justícia, els programes d'estudis, la crueltat del sistema sanitari, etc... Després d'una breu pausa, al final Vidal va oferir al públic un cant titulat  "Diàleg de l'ànima i el cos," acompanyat de Xavier Macaya a la viola de roda. Després d’escenificar "La locura del poder" a Donostia, va oferir petits tastets o fragments d’aquesta obra en escenaris petits, com a la sala modernista del Casino de Vic, en un acte organitzat per la CUP.

L’any 2013, amb l'ocasió del Centenari de l'Institut del Teatre de Barcelona, aquesta institució li va demanar que presentés públicament el seu treball d’investigació des del 1967, una proposta que el creador va acceptar i va fer efectiva a la seu de l’Institut del Teatre de Vic en format conferència-performance, una sessió maratoniana que va durar prop de sis hores. En aquell acte, molt concorregut, Vidal va reviure cada etapa des de les emocions i motivacions pròpies de cada moment, va explicar com s’havia sentit, la visió que tenia en aquelles situacions i quines influències existencials varen provocar el naixement de cada obra. La llarga sessió va comptar amb la participació de Maria Escobedo i Maryse Badiou, dues col·laboradores habituals de Vidal molt especials, que van presentar sengles ponències al voltant de la trajectòria de l’artista.

Especial interès va tenir el moment en què revivint l’Exposició viva de 40 personatges del 1987, es va poder comptar amb la presència en directe de quatre dels quaranta personatges que hi havien participat feia 26 anys. El repàs dels més de 40 anys d'itinerari teatral es va transformar en un curiós espectacle. L'esperit d'aquest esdeveniment el resumeix així el protagonista: "En la via sagrada de l'actor el medi és el joc, i la finalitat, el coneixement. No poden anar deslligats d'un de l'altre. El coneixement és quelcom que demana un pas enrere, un no voler, un no buscar que qüestiona fins i tot la mateixa voluntat"

De les xarxes socials, a l’infern de Dante

Aquests darrers tres anys, el creador ha aparcat momentàniament l’escenari clàssic i el format de performance en espais públics, i s’ha concentrat a escriure, representar i enregistrar petites peces en format de vídeo, molt curtes, pensades per difondre a través de la xarxes socials d’Internet sota l’epígraf genèric de "Politikus", tot i que ocasionalment les pot representar en aforaments molt limitats.  Es tracta de breus pastilles (clips) centrades en la crítica ferotge del món de la política corrupta. Alguns dels títols de la sèrie són: Europa i els refugiats, El nen icona, Òrgans a bon preu, La Sanitat, ¡Viva la Muerte!, Garrote mental, Sus señorías, Democracia española, o ¡Viejos, moríos pronto!” Tot i que algunes d’aquestes imatges fílmiques ja s’han pogut veure temporalment a les xarxes, s’estrenaran oficialment el proper setembre al Girona Film Festival.
 
Segons Vidal “la política és pot considerar una manifestació teatral que moltes vegades resulta nefasta. Als clips de "Politikus", el personatge protagonista, el conductor dels relats, és un equivalent al mític home de negre sense entranyes –paradigma del món dels mercats- que repeteix sistemàticament el mantra Visca el mal! i allibera en el subconscient col·lectiu el discurs segons el qual estem travessant un infern, a nivell local, nacional o internacional. Aquest personatge pervers parla directament a càmera, una manera de comunicar-se que habitualment acostuma a ser una prerrogativa del poder; de fet, aquest locutor cruel personifica el poder i se sent plenament feliç manipulant i jugant amb l’ésser humà, com fa un gat amb un ratolí. Tanmateix, quan aquest personatge arribi a la butaca de vellut més elevada del Poder i hagi pujat tots els graons, a dalt es trobarà amb el diable que li diu: "Ara, tu i jo hem de parlar, hem de passar comptes".

La realitat política i social es viu en aquests treballs a través d'un expressionisme tel·lúric que viatja a les profunditats de l'ànima. El format correspon a un ajustat temps de percepció quan es navega per les xarxes socials, entès com un gènere en si mateix. Els enregistraments s’han anat succeint, durant dos anys, a intervals d'una o dues setmanes, “fruit de la inquietud de llevar-se cada matí i veure, sorprès, la progressiva hegemonia d'una totpoderosa manipulació sobre l’atemorit i indefens ciutadà. El peculiar lloc on es va instal·lat el plató, una fortalesa de principis del segle X, conserva memòries molt antigues; per això s’hi evita qualsevol tipus de maquinària o conducció que en pugui alterar les vibracions electromagnètiques. La il·luminació en tot moment ha estat la llum natural”, explica.

Reflexionant sobre la utilització d’aquest nou format virtual diu que “quan no et planteges el com si no el què, i el què és un fluir de l’energia de la teva entitat, has d’aprendre a escoltar-la i a fer cas de la intuïció, que és la que sap més. Si escoltes el fons més intern del teu cos i el segueixes, segur que l’encertaràs. Per això, és igual la forma amb la que manifestis la teva proposta, tant si és teatral, una performance o un vídeo. La qüestió es buscar-se la vida. El públic no té cap problema a adaptar-se a la proposta formal que escullis”.

En aquest context, cal ressaltar que a banda de la seva extraordinària activitat relacionada amb el teatre, durant la segona meitat dels setanta Vidal ja havia dirigit tres curtmetratges en 35 mm: La boda, El sopar i El Consumidor. I des de l’any 1974 fins al 2010 ha participat com actor de cinema en 25 films, sota les ordres de directors com Lluís Racionero, Gonzalo Herralde, J. Luis Berlanga, Pedro Masó, Montxo Armendáriz, Carlos Suárez, Jaime Camino, Javier Elorrieta o Bigas Luna, entre altres.

Parlant del projecte més immediat que té, explica que aquests darrers mesos està plenament submergit en la memorització i recitat (en dialecte toscà de l’any 1300),  de més de 400 versos endecasíl·labs encadenats en tercets, corresponents als tres primers cants de L’Infern de La Divina Comèdia, de Dante Alighieri, una odissea que porta el protagonista fins al cor de la tenebra, a l'inframon, acompanyat pel poeta Virgili (el guia de la raó humana) per intercessió de Beatriu, la personificació de la unió de l'amor i la salvació, la bellesa i el coneixement, la mort i la immortalitat. A les portes de l’infern, Dante i Virgili han de creuar el riu Aqueront, però el barquer no vol portar a Dante perquè creu que no està destinat a l’infern. Aleshores el protagonista cau en un son profund i al despertar es troba al primer cercle de l’infern.
 
Amb aquest material, Vidal té previst oficiar “una catarsi quàntica d’interacció, una experiència interior purificadora,  que només vull recitar i representar en aforaments petits, probablement esglésies, davant de 40 persones. Si amb la ‘via del Príncep’ vaig experimentar i transmetre una mutació individual, ara m’ha passat de nou el cometa Halley al davant i amb l’Inferno vull incidir en una alquímia de transformació col·lectiva, que jo associo al moment actual que està vivint Catalunya i que lligo amb el dolce stil novo del trecento italià. Fins i tot m’he fet soci de la Societat Dantesca i molt possiblement aniré a viure a Toscana”.

Segons explica, “els catalans ens trobem en una situació semblant al trecento del pre-renaixement. Tinc la intuïció que Catalunya es un país que funciona bé quan evoluciona col·lectivament, com el vol dels d’estornells, que es mouen d’una manera més gremial que individual. En aquest sentit, fem tremolar Europa. Això ja va passar durant la guerra civil; i com altres vegades, Catalunya tornarà a ser rica i plena, perquè som un racó geogràfic del planeta terrestre amb molta llum, però que sempre ha estat castigat. Amb tot el respecte pels castellans i a tot allò que puguin tenir de bo, una professora em deia que és molt difícil que ens entenguem amb ells. Si ens fixem en la sardana, una dansa en cercle, potser hi ha una persona que marca el pas, però en ella no hi ha protagonisme individual de ningú. A Madrid, en canvi, ballen i no es mouen de la rajola; el seu arquetipus és "te voy a hacer emperatriz de Lavapiés”. Son dues danses que no s’assemblen i difícilment es corresponen”.

Tornant a l’Infern de Dante que té previst escenificar, diu que “quan parli Virgili, l’espectador serà Virgili, i quan parli Beatriu, l’espectador serà Beatriu, encara que es tracti d’una senyora de 84 anys. Tots som Virgili, tots som Beatriu, tots som tot. Aquest és un pensament, una màxima o un axioma que jo defineixo com a tel·lurisme quàntic”.

Una trajectòria independent. L’ADN i la tècnica

Sobre la seva trajectòria de creador independent, Vidal explica que “sempre he tingut la sensació d’estar jugant amb la set d’abisme. Em crida llençar-me al buit, sobretot últimament. Això ho constato comparant les imatges de Leopold Samsó publicades fa 35 anys al llibre Cant a la mímica, amb les fantàstiques fotos que em va fer fa unes setmanes. El tema, el fotògraf i les fotografies són els mateixos; però entre mig hi ha un abisme; les expressions actuals, molt sorprenents, mostren que hi falta un pont, que entre les cares de les dues èpoques hi ha un buit. Això vol dir que he passat, sense saber com, una línia vermella que qüestiona els límits del concepte de realitat. Entre aquests dos ponts hi ha més de 35 anys pel mig: m’he llançat i he arribat a l’altra cantó”.

Tot i que moltes vegades ha actuat sol, sempre ha tingut col·laboradors habituals i actors que en determinades ocasions han compartit el mateix espai escènic. Però queda clar que la companyia Albert Vidal és ell, i que sempre ha girat al voltant de la seva llibertat de moviments i de la seva expressió personal: “M’agrada controlar tot el producte. L’important es orientar l’ADN global d’un equip de treball; i a partir d’aquí, tothom ha de poder trobar un espai per moure’s còmodament i donar sortida a la màxima creativitat. De fet, jo també he treballat amb més de 25 directors de cinema, i en aquests casos la meva obsessió sempre ha estat interpretar la seva visió i acostar-me al màxim a l’ADN de les seves propostes. D’això se’n diu empatia”.

Al preguntar-li com s’ho fa un actor per memoritzar un text llarg com el que ara està estudiant, Vidal diu: “No sé si la memòria es cultiva o no; per alguns la màxima retentiva s’aconsegueix associant el text amb imatges; però jo penso que el que més es recorda dels textos son les emocions. Aquesta mateixa tarda, mentre baixava en cotxe de Vidrà, el meu fill Noè ha hagut de suportar el recitat de memòria dels primers 160 endecasíl·labs de l’Inferno de Dante d’una tirada. Per recordar un text has de tenir molt clar l’emoció que va portar l’autor de les paraules a escriure allò. Quan has captat aquella emoció, la pots integrar. El cos humà i el cervell en saben molt. De fet, els pedagogs asseguren que la millor manera d’aprendre és a través de l’emoció”.
 
Referint-se a la tècnica corporal per bellugar-se, fer gestos i ganyotes o moure els muscles, deixa clar que “la  meva tècnica es l’antitècnica. Mai no em plantejo el com sinó el què. El què és molt més important que el com, és el que et porta a la veritat de l’emoció que es genera. Sempre estic més immers en les arrels de la manifestació, que no pas en la manera de fer una cara o una ganyota. Mai no he assajat davant del mirall; com a màxim, en alguna ocasió m’he divertit posant cares rares a l’ascensor, per fer un acudit de mi mateix. Però  a l’hora de fer la meva feina procuro no perdre la innocència, un ingredient humà que jo cultivo molt, de la mateixa manera que també em fio molt de la intuïció, que és el que més escolto”.

L’art, religió, humor, música, viatges, paternitat...

Una de les frases més contundents pronunciades pel personatge d’El Príncep diu: “L’art ha mort. L’han penjat a la paret, l’han posat en un pedestal, l’han robat, espoliat, subhastat o venut. Aquest art no és més bonic que un simple gest integrat a la màgia del món: l’art sou vosaltres”. Segons Vidal, “la manifestació artística del teatre és un camí de perfecció, un art sagrat. L’essència de la divinitat és el buit còsmic, el no-res. Fins fa poc, la pulsió religiosa ens havia llegat grans obres de les belles arts. Però ara, el que produeix la religió ja no té valor estètic. És un projecte esgotat. Cal un relleu. La societat no es pot deslligar de la sacralitat, tot és sagrat, tot té ànima: els arbres, els edificis, les persones”.

Reflexionant sobre la dualitat inherent en la condició humana afirma: “sempre m’he mogut, sense buscar-ho, entre dos extrems arquetípics: el bé i el mal, la religió corrupta i la salvadora, els àngels i els dimonis, Chaplin i Schweitzer, la mística i la fira, Eros i Tànatos, el botxí i la víctima, el sant i el carnisser.... Ja ho he dit abans: tots som tot. I encara que tots vivim la dualitat perquè forma part intrínseca de la naturalesa humana, jo procuro no aturar-me en cap extrem; malament si ens creiem que només podem estar en una banda. Però per no caure en un excés de transcendència, en la majoria de les meves obres sempre hi ha un destacat component de comicitat. Sense humor no hi ha amor, i viceversa. Però jo no faig humor per entretenir: sóc un sàtir que utilitza l’humor per congraciar-me amb el sentiment tràgic de la vida. I després esclafir a riure”.

Un altre component que sempre ha marcat la seva obra és la música. De fet, des que als 14 anys va formar part del New Jazz Quartet (amb el qual va actuar a Vic i a Manlleu fa 58 anys), regularment s’ha endinsat en aquesta disciplina artística portant als escenaris i a d’altres espais la música andalusí i sufí del Marroc, el flamenc, la música tradicional catalana i la castellana, els cants tel·lúrics de collita pròpia, i també ha cantat els poemes d’Antonio Machado. En aquest context, explica que té el projecte de “musicar i interpretar obres dels poetes republicans, molts d’ells assassinats per l’autodenominat ‘ejército nacional’; curiosament aquest exèrcit, de nacional no sé què en tenia, perquè si va guanyar la guerra va ser gràcies a la destrossa de les bombes de les aviacions nazi i italiana, i a les atrocitats de la guàrdia mora”.  

Però tornant a l’art d’expressar les emocions a través dels sons, es considera “un enamorat de la música clàssica ètnica d’Iran, Orient Mitjà, la Índia, el Marroc, el Tibet o d’allà on sigui; aquestes músiques sempre m’han fascinat. Temps enrere hi va haver una època d’or durant la qual la música ètnica va ser molt respectada, però últimament s’ha subjectivat massa; avui, en els prestatges de les botigues de discs veus cares de músics i cantants que venen més seducció que coneixement. La seducció és al gran enemic del coneixement. La gent humil parla amb un coneixement que travessa fronteres”.

La seva inquietud viatgera, a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme temporal, l’ha portat des de petit a descobrir terres desconegudes en incursions iniciàtiques per tota la geografia catalana i arreu de l’estat espanyol, però també a l’Índia, França, Itàlia, el Tibet, Mongòlia, Anglaterra, Amèrica Central, els Estats Units, el Canadà, el Marroc, Níger, el Japó o Bali: “En aquests indrets mai no hi he anat a fer turisme, si no a experimentar i aprendre, o per qüestions relacionades amb la meva feina. La meva guia sempre ha estat la intuïció de l’esdevenir. Ara, el proper viatge, que probablement es convertirà en una llarga estada, serà a la Toscana italiana. Si fa un temps vaig anar a Mongòlia a perfeccionar els meus cants tel·lúrics que s’assemblaven molt als que feien allà, ara mateix la intuïció –i les recomanacions del meu fill- m’estan portant a Itàlia”.
 
Més enllà dels vaivens professionals, l’actor reconeix que la paternitat ha estat un dels actes creatius més importants de la seva vida: “Jo hi he posat la llavor generacional; el meu fill Noè és una encarnació meva a qui he traspassat el meu ADN a través d’una dona, la Oghi, la seva mare. Un dia, quan jo no hi sigui, el meu fill farà el mateix. Mentrestant, la meva obligació és procurar que creixi feliç i que desenvolupi el màxim les qualitats i potencialitats humanes, però procurant de condicionar-lo el mínim. Un dia, Pitu Andreu, un dels músics de l’obra "Joan de l’Os", em va comentar que el seu fill anava ben encaminat en el món de la música; jo li vaig dir que, essent fill seu, segur que en el futur seria un gran músic. Sempre recordaré la seva resposta: ‘Encara que vulgui ser escombriaire, si es feliç, m’estarà bé’”.

Premi Nacional de Cultura 2018

Fa uns mesos, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va atorgar a Albert Vidal un dels Premis Nacionals de Cultura 2018 en reconeixement a la seva trajectòria com actor i director, i per la seva “visió instintiva i essencial del teatre i la cultura popular”. Precisament, aquest 12 de juliol, l’actor rebrà el premi en una gala celebrada al Teatre Zorrilla, de Badalona.

Referint-se al guardó, explica una curiosa paradoxa: “Dies abans que em truquessin per comunicar-me que em concedien aquest premi, comentava amb una amiga que jo mai no acotaria el cap, encara que em posessin una medalla. Quan em van trucar, em pensava que era una broma. Després, vaig pensar que m’ho havia de prendre bé, tant si era una broma com si no. Ara reconec que em va agradar; però quan em felicitaven, jo deia: "Una mica més i m’han de portar el premi al cementiri, a Montjuic". Una vegada, quan Jacques Lecoq es trobava al final de la seva carrera –que espero no sigui el meu cas- li van voler fer un homenatge al Festival d’Avinyó; ell, que tota la vida va ser un artista més aviat menystingut i no gaire ben tractat, va dir: ‘Ara em veniu a reconèixer? Massa tard! Deixeu-me en pau’. Jo estic molt agraït pel premi rebut perquè ve d’una institució catalana, del meu país; però he de reconèixer que m’incomoda una mica i que em venen ganes de treure’m la pols de sobre. Tanmateix, recapitulant, penso que la vida es un banquet que sempre s’acaba amb un epitafi. El meu m’agradaria que digués: ‘Si Déu vol, la pròxima vegada el mateix, sisplau!’”

Abans d’acabar la conversa, Vidal recorda amb gratitud que l’any 1985 va rebre el títol d’Osonenc de l’Any, en un acte celebrat a la Sala de las Columna de l’Ajuntament de Vic: “Sempre he tingut una excel·lent relació amb aquesta ciutat, ja des del moment que vaig baixar a l’estació de Vic i després em vaig perdre per trobar-me a Vidrà. A Vic hi he estrenat moltes obres, hi he tingut una oficina de management i hi he viscut llargues temporades. Quan va néixer el meu fill Noè vaig pensar: ‘Ara què faré?’ I com que a Vic coneixia gent que em podia orientar en qüestions logístiques i d’habitatge, m’hi vaig instal·lar uns anys. Vic és una adopció que m’ha aportat molt; de fet, sempre acabo caient a Vic; li estic molt agraït i m’hi sento com a casa, més que en cap altre lloc”.

                                -------------------------------------------------------

Agraïment especial a Oghi Ochir, per la documentació de l’arxiu d’Albert Vidal, i a Noè Vidal. També a Cristina Vilaró, Ton Granero i al Casino de Vic.

Bibliografia i documentació:

- Albert Vidal: cant a la mímica.Fotografies de Leopold Samsó. Textos de Jacques Lecoq, Joan Brossa i Xavier Fàbregas. Àncora, Barcelona (1983).

- Què fa l’Albert Vidal? (Fent parlar el sioux), de Maria Escobedo. Quadern de teatre contemporani (2017).

- Web: http://www.albertvidalperformer.com/

- Webislam

- Hemeroteques: La Vanguardia, Nació Digital,  El 9 Nou, Entreacte, El País, El Periódico, El Correo de Andalucía, El Mundo, Diario 16, Egin, Mundo Diario, Sud Ouest, Time Out, Le Nouveau Quotidien, La Verdad, Diario de Valladolid, El Norte de Castilla, Ideal, Le Soleil de Québec, Tribune de Genève, Public, La Suisse...

VÍDEOS:

L’enterrament a Vic (1982).

L’Home Urbà. (Zoològic de Barcelona, 1983).

L’Home Urbà. (Zoològic a Holanda, 1987).

GALERIA DE FOTOS

La Via Sagrada de l'Actor. (Institut del Teatre de Vic, 2013)