Joan Furriols. | Adrià Costa.
Reportatge

Joan Furriols: el treball silent d’un prestidigitador espacial

S’ha passat la major part de la vida elaborant obres plàstiques a mig camí entre la pintura i l’escultura. Però la trajectòria d'aquest artista vigatà avantguardista de 80 anys d'edat, un dels mes destacats del país, no va començar a ser reconeguda fins fa deu anys. Més enllà de la seva immensa qualitat artística, ell mateix reconeix que mai no ha sabut vendre’s

Joan Furriols. | Adrià Costa.
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nascut a Vic el 1937, en plena guerra civil, Joan Furriols va iniciar de molt jove un camí plàstic molt personal i inclassificable que el va portar a exposar ja a l'edat de 18 anys al VIIè Saló d’Octubre, coincidint amb la 3a Biennal Hispanoamericana de Barcelona del 1955, amb un treball que va ser molt elogiat per Tàpies. Membre d’una generació d’artistes antisistema que no acceptaven les obligacions i les servituds de la pedagogia clàssica, des de sempre ha anat al seu pedal.

Aquests darrers anys ha vist recompensat el seu estratosfèric treball de formiga amb una gran exposició antològica a Vic, el 2007, repartida entre cinc espais ciutadans (Llotja del Blat, Col·legi d’Aparelladors, Col·legi d’Arquitectes, l’Escola d’Art i l’Associació H). Tres anys després, el prestigiós Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat va organitzar l’exposició més ambiciosa dedicada a l’artista amb una selecció de més de 130 obres. Des d’aleshores, no ha parat d’exposar i de rebre elogis de la crítica i del públic.


                                 ----------------------------------------------


Records de postguerra


Un fresc matí primaveral parlem amb Joan Furriols al seu estudi, al costat del jardí interior de la casa del carrer Nou de Vic que el 1985 va projectar l’arquitecte Jordi Garcés i que va merèixer el premi del Patronat de la Ciutat Antiga. Home de poques paraules, metòdic i ordenat i amb un deix d’humilitat franciscana, la seva trajectòria humana i artística sempre ha estat marcada per la discreció i la contenció. Potser per això, la seva fecunda i prolífica obra plàstica, a mig camí entre la pintura i l’escultura, no va començar a ser reconeguda fins que va passar dels setanta anys.

Nascut a Vic l’any 1937 en plena guerra civil, el seu adveniment es va produir un dissabte a la tarda (havent acabat el mercat), en un pis de la plaça Major, a sobre de la mítica ferreteria de Can Furriols, a tocar el carrer de les Neus. La primera imatge que té d’ell mateix el trasllada als tres anys, davant d’uns plats de postres, el dia del seu segon bateig a la parròquia del Carme, on li van posar els noms de Joan, Vicenç i Jaume. Feia uns mesos que havia acabat el conflicte i com que havia nascut en temps de guerra, oficialment no l’havien pogut batejar abans.

L’arbre genealògic de Joan Furriols Bansell, el petit de quatre germans, té dues branques principals. El seu besavi patern era un artesà vigatà que treballava el llautó a la part superior de l’edifici de Can Furriols, on tenia una fornal a sota la teulada; després, el seu avi, que va tenir vuit fills, es va posar al front de la ferreteria, fins que el 1955 el seu pare va agafar el relleu del negoci. La branca materna Bansell era originària de Josa del Cadí, una família que a l’estiu es cuidava dels ramats i a l’hivern es dedicava al contraban amb anades i vingudes a França. En Joan explica que “vivien una vida tan precària que en més d’una ocasió havien anat a desenterrar les llavors de les patates que havien plantat per menjar-se-les. Es fotien de misèria”. Quan els Bansell van venir a Vic van obrir una botiga de roba a la rambla del Carme.

Tot i que li havien explicat que amb motiu de la caiguda d’una bomba, un tros de metralla va anar a petar al costat del “moisès” on dormia, no recorda res del període de la guerra. Si que té gravada, en canvi, “la sirena eixordadora que sonava cada any el dia de l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Vic, i la imatge del monòlit de guix en honor als Caídos por Dios y por España que durant uns anys va presidir la plaça Major, i que al cap de poc es va esmicolar. Jo era molt petit i recordo que amb els amics ens hi anàvem a pixar; érem criatures i ho fèiem sense cap mala intenció”.

També li venen a la memòria les festes del centenari de Balmes 1948, i la seva participació al Rosari de l’Aurora els diumenges de bon matí. De fet, aleshores havia desfilat a totes les processons (sobretot la de Corpus) i seguia els ritus de Setmana Santa, especialment la processó dels papus, on ell havia portat un ‘improperi’ (una safata amb una mà on destacava el dit índex en acció de senyalar); tampoc no es va escapar de les comunions i les confessions; ho resumeix dient que “el pes de la immersió religiosa el vaig patir fins que vaig ser bastant grandessàs”.

També recorda les portades del diari La Vanguardia que col·leccionava el seu avi matern, i l’estranyesa conceptual que li provocava la rigidesa de les lletres de la capçalera d’aquesta publicació. O els guisats de patates amb bromoses que cuinava els vespres la seva àvia de Josa del Cadí, una dona criada a Berga.
 

Monòlit franquista a la plaça Major de Vic, anys 40. Foto:"Fotografia Històrica de Vic (1931-1944)", de Francesc Farrés Malian


La primera institució escolar que va trepitjar va ser el col·legi de monges del Pare Coll, on s’hi va estar fins als set anys, quan va fer la primera comunió. D’aquella institució recorda “l’hermana Lluïsa, que de tant en tant ens regalava tres anissos en memòria de la Santíssima Trinitat”. Després va estudiar en una acadèmia privada (a sobre d’una cotilleria de la Plaça), regentada per la senyoreta Antràs, on s’estudiava tot en castellà.

Fins que el van portar al col·legi de Sant Miquel dels Sants, un centre en què molts alumnes havien rebut sistemàtiques clatellades i altres càstigs: “En tinc un mal record. Allà vaig cursar tot el batxillerat, començant per l’ingrés. Vaig ser de la generació dels primers que no vam haver de fer el que en deien ‘examen d’Estat’, una prova que abans s’havia de superar a Figueres o a Manresa”. D’aquells dies, encara té gravada la figura del director de l’escola,  mossèn Vilacís, un capellà que quan Furriols cursava segon de batxillerat va ser assassinat pels maquis.

D’altra banda, menciona mossèn Barniol (conegut com l’Amo), el nou director, de qui també en conserva un mal record; i a mossèn Homs, “un bon home sense mala llet, que curiosament va ser crític d’art al setmanari Ausona, des d’on sempre es carregava els artistes moderns; com a anècdota curiosa, en una ocasió va publicar la crítica d’un concert que no s’havia celebrat”. Set dècades després del seu pas per aquella escola mítica, evoca les famoses “bramades”, el soroll col·lectiu en forma de remor in crescendo que els alumnes "emetiem per protestar davant d’alguna arbitrarietat dels docents, quan els professors es posaven molt seriosos o quan ens fotien bronca. Però el que se’m feia més pesat era haver d’estar tantes hores entre aquelles parets; entràvem a dos quarts de nou del matí i en sortíem a dos quarts de dues del migdia, amb el rosari entremig. Havent dinat, a dos quarts de tres, hi tornàvem i de vegades no sortíem fins acabada la ‘vetlla’, que en alguna ocasió s’havia allargat fins a les nou de la nit”.

Un dels llocs fonamentals en la infantesa de Joan Furriols va ser el terrat de casa seva, amb una vista panoràmica global privilegiada de la Plaça, on va passar moltes hores fabricant bombes casolanes amb pólvora i carbur, llances, arcs i fletxes o saltant teulades per visitar els terrats dels veïns. En aquell món fet a la seva mida, que compartia amb els amics de la colla, hi havia galliners; però també una presó inventada (una torreta abandonada a la casa del costat, que antigament havia estat l’estudi del fotògraf i aquarel·lista Valle).

De vegades, a casa seva, amb els seus cosins i cosines organitzaven sessions de titelles, teatre o jocs de mans. Quan els membres de la colla deixaven el terrat i no hi havia classe, anaven a empaitar gats al Call Nou; tot sovint també jugava a bales al carrer o feia excursions amb el seu germà i el seu cosí Josep Brugalla, amb en Toni del bar Montserrat, en Xevi (un company de Barcelona que passava els estius a Vic) i el fill d’un exguàrdia civil republicà represaliat. De vegades anaven a l’ermita de Sant Sebastià, o a robar fruita.



Els inicis en el món de la plàstica. Cap a Barcelona

Fins aquell moment, no havia tingut cap inclinació per la plàstica: “Jo era molt poc hàbil. Vaig començar a pintar a l’estiu perquè m’avorria. El període que anava de sant Joan a primers d’octubre es feia molt llarg. Un dia, per matar el temps vaig començar a remenar una capsa d’aquarel·les del meu germà i em vaig posar a acolorir una vinyeta del dibuixant Valentí Castanys publicada a El Correo Catalán. Com que no trobava el to cromàtic adequat per pintar el cel, vaig anar a la botiga de Can Junyent a comprar blau cel. Jo em pensava que el blau que volia el podia comprar fet, amb la intensitat desitjada”.
 

Retrats. 1947, 1952 i 1956. Fotos: Arxiu Joan Furriols.


Poc després de la seva primera intervenció pictòrica, als 13 anys va començar a sortir a pintar els dijous i els diumenges amb el seu cosí Josep Brugalla. Els temes de les pintures a l’aire lliure eren els clàssics de Vic i rodalies: la catedral, els pallers, les garberes del món rural, el molí d’en Saborit o els saules de la ribera. Un dels llocs preferits era la Guixa, que pintaven de lluny, on sobresortia el campanar, el punt neuràlgic de la composició. Altres vegades havien anat a Sau amb bicicleta. Un dia, amb una colla d’aquarel·listes, van llogar un autobús per anar a pintar a Rupit.

Als 16 anys, quan ja feia prop de quatre anys que pintava, el contacte amb una colla d’uns deixebles de l’escola de Joaquim Torres García que va conèixer a través d’una noia de Can Cano li va obrir els ulls davant les infinites possibilitats de la pintura. A partir d’aquí, i gràcies al pintor Josep M. Selva (mort molt jove d’accident), Furriols va conèixer el pintor Joan Vila Casas, que en una visita a Vic per presentar la seva obra li va dir:   “Home, tu ja en saps de pintar. Potser hauries d’anar per un altre camí, fer alguna cosa una mica més seriosa”. A Joan Furriols, aquestes paraules li van provocar inquietud i una certa crisi.

Als 17 anys va decidir obrir-se camí i anar a Barcelona, on va viure prop d’una dècada. En teoria, el primer temps de ser a la capital catalana es va matricular a Farmàcia, suposadament “per tenir un modus vivendi, però en realitat la carrera no m’interessava. Durant una època vaig aprendre a fer vitralls amb un vidrier de Gràcia, i a les tardes anava sovint amb el meu cosí Josep Brugalla a fer dibuixos dels merenderos de la Barceloneta i dels carrers de la zona. Jo vivia en una pensió i em passava molt de temps a la biblioteca del Parlament i als museus a veure pintura. No em vaig matricular a Belles Arts perquè l’academicisme no m’ha interessat mai. De tota manera, vaig anar una temporada a una escola de dibuix al Pla de Palau, i també a dibuixar models al natural al Cercle Artístic de Sant Lluc, al carrer del Pi, un centre creat per Torras i Bages. De tota manera pensava, i penso, que l’acadèmia no serveix de gran cosa. Jo sóc d’una generació d’artistes antisistema que no acceptàvem les obligacions i les servituds de la pedagogia clàssica. De fet, jo no he estat mai devot ni dels renaixentistes: em sento més a prop de les pintures i talles romàniques i gòtiques”.

L’artista vigatà ben aviat va començar a fer una pintura diferent. I seguint el consell de Selva va anar a parar al Cercle Maillol, una mena de secció pictòrica de l’Institut Francès, en què s’aixoplugaven molts artistes durant la segona meitat dels cinquanta. Allà, als 18 anys, va conèixer el pintor Josep M. Sucre, que es va interessar per la seva pintura i va propiciar que exposés la seva obra al 7è Saló d’Octubre, coincidint amb la 3a Biennal Hispanoamericana. En aquest marc, va tenir la sort de conèixer Antoni Tàpies (per a Furriols va ser un esdeveniment), i també va descobrir l’obra de Manolo Millares.


Els caps de setmana a Vic. Les tertúlies de La Granja. La revista Inquietud

Durant la seva estada a Barcelona, els caps de setmana pujava a Vic, on es trobava amb una colla d’amics al cafè La Granja. Allà compartia tertúlies amb membres del grup d’Els Vuit. Molt aviat, un nucli d’artistes i intel·lectuals lligats amb les tertúlies del cafè va començar a reunir-se al taller del pintor Josep Maria Selva, al carrer de la Fusina, de Vic, d’on va sorgir la idea de publicar la revista Inquietud, que es va publicar durant onze anys i es va especialitzar en les avantguardes artístiques.

El nucli de fundadors, que llavors tenien entre 17 i 22 anys, estava format per Josep Brugalla, Joan Furriols, Rosa Tenas, Jaume Clotet i Joan Roca Ylla. Al cap de poc, Brugalla i Furriols van contactar amb Bonaventura Selva (el germà de Josep Maria Selva, mort aquells dies), que en va esdevenir el director.
 

Joan Furriols, a la meitat dels anys cinquanta. Foto: Arxiu Furriols.


Quan es van demanar els permisos per editar Inquietud, “les autoritats van advertir-nos que hi havia dos temes prohibits: Picasso i Charles Chaplin”. Però els entremaliats impulsors de la revista no en van fer cas i van reproduir un plat de Picasso i un fotograma d’una pel·lícula de Chaplin en el primer número. I no va passar res. Ben mirat era una revista sorprenent perquè hom podia llegir-hi, per exemple, un article sobre art primitiu, escrit pel mateix Furriols, al costat d’un agosarat reportatge d’un capellà de Vic sobre el poeta Foix. L’estiu del mateix any de la seva creació, els impulsors de la revista, que s’imprimia en una rudimentària màquina Minerva (utilitzada habitualment per estampar els papers per embolicar caramels), “la vam presentar als savis barcelonins assistents al mític Certamen Literari de Cantonigròs. Ells es van anar mirant el primer número i deien que semblava una revista clandestina, tot i que el poeta Carles Riba va dir: ‘Llàstima que no ho sigui’”.

Al cap de poc es va fer a Vic una exposició d’homenatge a Josep M. Selva, amb motiu de la qual els impulsors van convidar el pintor Sucre, que al final no va poder assistir-hi, però va delegar la seva presència en la persona del pintor Joan Josep Tharrats. Per a Furriols, la relació amb aquest home va ser molt profitosa, ja que va propiciar que els artistes vigatans poguessin accedir als actes que es feien a Barcelona al Club 49, i també els va regalar una sèrie de números repetits de la revista Dau al Set, la qual cosa els va fer molta il·lusió. La relació amb Tharrats es va mantenir i el pintor va començar a col·laborar amb Inquietud. Antoni Tàpies també va fer un escrit per la revista, en un número dedicat a Selva, una col·laboració que per als vigatans “va representar un raig de llum”.

Quan s’havien publicat uns quants números, els poetes Segimon Serrallonga i Lluís Solà van començar a col·laborar amb la revista, que s’havia obert visiblement a la literatura. A la publicació, a més dels col·laboradors indicats, també hi van escriure l’arquitecte Manel Anglada, Joan Triadú, Miquel Martí i Pol, Martí Sunyol, Alexandre Cirici-Pellicer, Josep M. Subirachs, Maria Aurèlia Capmany, Eduard Junyent, Carles Riba, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Armand Quintana, Núria Albó, Emili Teixidor, Pere Quart, Lluís Solà, Segimon Serrallonga, Jordi Vivet, Ricard Torrents i una llarguíssima llista d’artistes, escriptors i intel·lectuals de la comarca i d’arreu del país.
 

Cobertes de Joan Furriols per a les revistes Inquietud i Reduccions. Foto: Arxiu Furriols


Inquietud va arribar a publicar 36 números, i l’any 1958 va estar suspesa per l’autoritat governativa durant deu mesos. A partir del número 31, la publicació va passar a ser coordinada per Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Miquel Martí Pol, i al cap de poc temps s’hi van afegir Jordi Vivet, Llorenç Guilera, Santi Riera i Ricard Torrents. Els últims sis números es van dedicar bàsicament a la literatura. De mica en mica es va anar polititzant; i si en alguna ocasió havia estat bilingüe, va passar a ser escrita integrament en català. Però arran de la denúncia d’un falangista local, a final dels seixanta va haver de tancar. A principis dels setanta, Solà i Serrallonga van idear la revista de poesia Reduccions, que no va tenir permís de publicació fins l’any 1977. Joan Furriols hi va col·laborar fent algunes cobertes.


La mili. De nou a Barcelona. Teles metàl·liques i robes amb forats

Com solia passar a la majoria de joves de l’època, el servei militar va truncar durant dos anys la vida que Furriols havia iniciat per voluntat pròpia, i es va veure obligat a deixar Barcelona, Vic i qualsevol relació amb el món de l’art. El campament el va fer durant més de tres mesos a Cerro Muriano, a la província de Còrdova; i després de jurar bandera va ser destinat a Ceuta. Però, tal com explica, “el dia abans d’embarcar-nos per anar a l’Àfrica, ens van fer recular perquè havia de passar el rei del Marroc Mohamed V, pare de Hassan II, i ens van obligar a quedar-nos uns quants dies dormint al ras, a l’aire lliure, sense tenda i amb una manta”.

Com també solia passar a molts soldats, la mili li va permetre fer alguna bona amistat, com la del seu company Joaquim Farré, amb qui encara de tant en tan es veuen. Durant els prop de dos anys que va estar reclòs a Ceuta, a Furriols només el van deixar venir a Vic una sola vegada. I no el van deixar entrar mai al Marroc, on tenia ganes de visitar la localitat de Xauen. Potser per tot plegat, quan s’enfada acostuma a exclamar “Me casum Ceuta!”.

Acabada la mili va tornar a Barcelona amb la idea de continuar pintant. Però també havia de buscar feina per poder sobreviure. Una de les portes que va trucar va ser la de l’escriptor i crític d’art Cirici Pellicer; però al final no va resultar. Després ho va intentar de totes maneres i no se’n va sortir. En aquella època, cremava les etapes artístiques amb molta rapidesa: “Jo era molt jove i tenia molta empenta. De mica en mica em vaig anar ficant en el món de la matèria. La peça que havia exposat a la Biennal, per exemple, tenia incrustada una reixa de galliner. El mateix Tàpies m’havia dit que era un gran treball d’experimentació de la matèria”. Tot plegat va coincidir amb el moment àlgid de l’informalisme, simbolitzat en una gran exposició a la Sala Gaspar, on ell i la colla d’artistes vigatans s’hi van passar hores i hores.

Passat un temps, va considerar de manera intuïtiva que a l’informalisme li mancava ordre (encara que avui creu que això no era cert). Sigui com sigui, tot anant amb bicicleta d’Agramunt a Artesa de Segre amb el seu amic pagès Josep Farreny, un dia es va il·luminar al descobrir “una finestra esfotressada i plena de forats, que tapava una bàscula pública, amb una tela metàl·lica incrustada. I se’m va obrir un món nou. Anteriorment potser havia vist coses que em podien haver influït, però sense ser-ne conscient. Avui no puc dir ni sí ni no. El fet és que vaig començar a treballar amb teles metàl·liques. Encara que aquesta nova etapa també la vaig cremar ben aviat”.
 

Grup d’Els Vuit. A dalt, d'esquerra a dreta: Eduard Junyent, Conrado Ordóñez del Valle, Joan Vilà Moncau, Joan Suñol, Jordi Gallifa, Josep Serra, Antoni M. Sadurní, Joan Furriols i Pere Brugulat. A baix: Santi Collell, Jordi Ralló, Joan Roca Ylla i Josep Brugalla.  (1956). Foto: Arxiu Furriols.


Algunes de les obres d’aquella època, l’artista les guardava a Vic en un quartet al terrat de can Furriols; però per mala sort, el seu nebot Agustí (malauradament traspassat fa pocs anys), “les va aixafar sense mala fe, ni ser conscient del que feia; deuria pensar que eren trastos vells per anar a parar al drapaire. Jo les vaig trobar llençades a sota la teulada i en vaig poder recuperar alguna, però la majoria van quedar destrossades”, rememora.

En el nou camí plàstic, l’artista va incloure teles de roba en les seves peces, a més de forats i fils cosits. Després, l’any seixanta, va substituir la roba per la fusta i el ferro, “tot i que els elements compositius bàsics van seguir essent, com en l’etapa de la roba, els forats”. Però davant la impossibilitat de trobar una feina que li permetés dedicar-se totalment a la pintura, va optar per abandonar Barcelona i dedicar-se a treballar a la ferreteria familiar de la Plaça de Vic: ”Em vaig adonar que l’art no em donava diners per viure. Probablement no em vaig saber vendre”.


Parèntesi de quinze anys treballant a la ferreteria. Represa de l’activitat artística

De la seva trajectòria de prop de quinze anys que va treballar a la ferreteria, avui explica que aquell món caòtic ple de calaixos i passadissos, “objectivament tenia interès a nivell humà. El fet de passar-m’hi tantes horesva influir a l’hora de relacionar-me amb els pagesos que venien a buscar eines pel camp i els horts i pels tractors; o les dones que compraven olles i cassoles; i sobretot els fusters, que eren el nostre fort. El factor humà a la ferreteria era important, però trobava a faltar el meu treball artístic. De fet, durant aquells anys només vaig fer un parell o tres d’escenografies per obres de teatre dirigides per Lluís Solà”.

Per sort, després d’un període de dubtes i reflexió, davant l’evidència que el cuc de la plàstica no havia desaparegut, va arribar a un acord amb el seu germà per anar a la botiga només als matins, fins les dues, i aprofitar les tardes per començar a treballar de nou a l’estudi del carrer de Gurb que compartia amb l’escultor Enric Pladevall i tornar a emprendre la dedicació a la plàstica. El primer que va fer va ser agafar les planxes que ja tenia començades de l’època anterior. “Però em vaig adonar que ja havien passat dotze o tretze anys; i que allò a mi no em donava res. I vaig posar-me a treballar amb una fusta, una peça més aviat expressionista, amb elements de volum. Vaig començar a tenyir-la i a destenyir-la. I tot d’un plegat –una vegada més– se’m va obrir el cel, se’m va obrir un camí nou. Aquí vaig encetar una sèrie de fustes que, per entendre’ns, en podríem dir minimals”. Aquestes fustes, tractades amb talls, tenien forats i superposicions d’altres fustes de diferent qualitat, i estaven tractades amb bicromat potàssic, un  producte que en aquella època feien servir els curtidors. Furriols també les decolorava amb aigua oxigenada.
 

Exposició “3x3”. Escola d'Arts i Oficis. D'esquerra a dreta: Enric Pladevall, Jordi Canudas, Jordi Cano, Ramon Parramon, Joseo Comajoan, Josep Ricart, Ernest Altés, Joan Furriols i Josep Vernis. Primera meitat dels anys vuitanta. Foto: Arxiu Furriols.



Però, una vegada més, a l’artista se li va esgotar aquest material i va iniciar una nova etapa amb paper, un material molt proper a la fusta, però amb alguns elements que aquesta no pot donar, com el plec. La inspiració a l’hora de realitzar una obra li venia de diferents cantons. “Alguna vegada, m’inspirava en un paper trobat a terra. Altres, esparracant algun paper havent sopat se’m va obrir un camí. Un dels elements diferenciats que vaig trobar en el paper va ser el tall, que vaig fer amb diversos sistemes: amb una fulla de serra prima, amb una fulla de serra grossa, estripant-lo o utilitzant eines que mosseguen. Altres ingredients van ser els forats, els doblats, el dibuix d’una línia amb llapis, el sucat del paper en cola, el tenyit, el destenyit... El cas és que al darrere de la superfície que havia estat treballant hi havia una meravella que podia aprofitar”.

Entre els anys del final de la dictadura i la transició, una època que va coincidir amb l’entrada de nous costums, freqüentava L’Snack de la Plaça, centre neuràlgic d’artistes, polítics i militants democràtics, i locals emblemàtics com el restaurant Les Gorgues.  En alguna ocasió també havia anat a Can Grapes, a Taradell, la catedral comarcal dels contraculturals i els joves aficionats a la música rock i psicodèlica. També es va relacionar amb els membres de l’Assemblea de Catalunya, però sempre en la qualitat de ciutadà anònim: “Mai vaig ser convidat pels dirigents, llevat de quan els interessava aplegar molta gent; llavors em van demanar suport. Jo era un home crític amb el règim i amb les arbitrarietats de la política, però reservat i poc parlador. I mai no vaig tenir una militància política concretada en la pertinença a un grup o un partit organitzat. Anys abans, havia participat en una estada de cristians lligats a Acció Catòlica a Montgrony, promoguda per mossèn Antoni Tataret; la trobada de quatre o cinc dies, una mena d’exercicis espirituals amb finalitats d’apostolat, la vaig trobar una pallissa; allà em vaig adonar que els grups organitzats i les sectes no feien per mi”.

Entre 1977 i 1979, va col·laborar amb l’entitat vigatana Òxid de Boira, formada per artistes locals trencadors. Però mai no s’hi va integrar i es va limitar a aportar un parell d’obres per una exposició. Avui reconeix que, donada la seva discreció, no tenia massa relació amb els artistes del col·lectiu: “Ens coneixíem amb en Vernis de feia molts anys, però jo anava a la meva”.


Canvis de rumb, repetides renúncies i lògiques transicions artístiques. L’atzar

La crítica d’art i curadora Rosa Queralt, gran coneixedora de l’obra de Furriols, va escriure un text en el qual analitzava els canvis de rumb de l’artista: “En el seu dilatat recorregut creatiu, no es pot pas dir que hagi anat a parar a llocs que havia prefixat. Les repetides renúncies a completar els cicles abans que els símptomes de vitalitat comencessin a debilitar-se, i les consegüents transicions, han tingut sovint un component atzarós, tot i presentar una lògica interna incontestable. Simplement, quan ha sentit la necessitat de canvis els ha fet emprant mitjans propis, fins a topar amb aquella possibilitat de concreció que té tot pensament, i que li semblava la més adient. L’atzar, doncs, però també el material com a punt de partida. La revelació i elecció d’un determinat material li ha permès projectar una sèrie de virtualitats dins d’uns límits ben precisos” .
 

Joan Furriols Foto: Adrià Costa


Simultàniament a l’època de les fustes, Furriols va començar a alterar i a transformar objectes trobats, un procés que d’una manera o altra s’allarga fins als nostres dies. De fet, algunes etapes creatives seves se solapen entre elles. Una vegada, tot passejant, va topar amb unes trompetes gastades i velles, deixades de la mà de Déu. O uns motlles d’alpaca oxidada que va veure als Encants. O uns embuts d’aparença prehistòrica que va descobrir a casa d’un llauner de la plaça de les Olles de Barcelona. O pots de forma cilíndrica. En el cas de jocs i conjunts d’ampolles, per contrastar i donar una altra dimensió a la peça, incorpora diminuts animals –per exemple, elefants– a petita escala. Aquests elements, Furriols de vegades els tracta amb cola o esmalt i després hi tira terra al damunt, fins que s’asseca i queda fixada; en d'altres, però, no toca els objectes i els deixa tal com els ha trobat. També se serveix de la simple oxidació i una posterior capa de vernís perquè la textura aguanti.

Aquests procediments duren una bona temporada, fins que el creador descobreix un producte industrial tirat amb pistola; una vegada assecat, aquest producte el treballa amb diferents mètodes, que mai no són els mateixos (aiguarràs, oli i terres variades). Aleshores ho frega, ho torna a pintar, ho torna a fregar... En definitiva, intenta trobar la textura ideal per a la superfície d’aquests objectes. És el que Rosa Queralt en diu “la pell de l’objecte”. El resultat obtingut pot recordar els objectes que els arqueòlegs troben a les antigues excavacions. En aquest sentit, l’artista sembla avançar i precipitar el procés de transformació d’andròmines contemporànies que d’aquí a uns segles potser trobaran els arqueòlegs del futur.


Al costat del tractament individualitzat de cada objecte (capses amb pots, cotxes de joguina, cavalls, xais, alforges, embuts, gerros  o cafeteres), una de les seves preocupacions artístiques és decidir la seva ordenació, la manera com se situen els objectes en l’espai: “Com a pintor, intento que hi hagi una interacció entre els diversos elements individuals. I també un joc d’escales, amb diferents solucions per a cada cas. Quan trobo una solució per a cada peça, aleshores faig uns esquemes, unes maquetes auxiliars i fixo els objectes de manera que sempre quedin situats de la mateixa manera”.

Aquests darrers anys, l’artista treballa amb diferents mètodes interrelacionats i amb escales variades, ja siguin peces de paret o de taula, però “menys objectuals”. Una obra n’empeny una altra, però sense un lligam massa directe, sense que hi hagi una línia contínua. Cada obra va pel seu comte, és independent. Parlant del seu treball amb les escumes, d’un procés gairebé alquimista, explica que les talla amb una resistència elèctrica, les fixa amb cola perquè guanyin consistència, les tracta amb pigments, esmalts, o productes per pintar estufes. Moltes vegades, damunt d’aquestes escumes hi posa gran quantitat de cola i terra. Després, pot rascar la superfície, posar-hi vernís o clavar-hi claus, fins que arriba al resultat que li interessa i que sovint el pot acabar sorprenent. “El més important –diu– és que el primer sorprès sigui jo mateix. I si, per postres, l’obra interessa l’altra gent, encara millor”.  
 

Joan Furriols. Foto: Adrià Costa.



L’artista, un home sense pretensions, sovint és donat a fer reflexions místiques sobre l’art. Així, creu que “quan un artista es pensa que ha trobat un mètode, malament. Està mort. Ja ho deia sant Joan de la Creu: 'Per arribar on no et trobes, has d’avançar per on no vas’. Si saps el camí, és que ja saps el final. L’important és anar fent el camí”. Un pensament que també s’apropa a l’aforisme d’Albert Einstein quan deia: “Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.

Últimament, Furriols, una persona poc donada a l’autobombo, ha vist recompensat el seu dilatat, tenaç i silent treball de prestidigitador al taller, amb l’organització de dues grans exposicions. L’any 1997, el Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona) va dedicar el seu espai Vau a una mostra de la seva sèrie d’objectes. I deu anys després, l’any 2007, la ciutat de Vic va poder contemplar una esplendorosa exposició antològica de la seva obra titulada “Pensar amb l’espai”, repartida entre cinc espais ciutadans (Llotja del Blat, Col·legi d’Aparelladors, Col·legi d’Arquitectes, l’Escola d’Art i l’Associació H).

A la introducció del catàleg editat amb motiu d’aquesta antològica, unes paraules redactades per l’Associació H resumeixen perfectament l’actitud i el treball de Joan Furriols: “Un cas paradigmàtic de l’activitat artística compromesa profundament i radicalment amb un llenguatge propi, coherent i intrínsecament lligat a les expressions i a les exigències de la contemporaneïtat; una activitat indagadora, mai acomodada, sempre en procés, sempre en una constant interrogació sobre sí mateix. I un treball ocult, subterrani, que poques vegades ha tingut ocasió de ser mostrat”.

En el mateix catàleg, Àlex Mitrani també situava clarament el treball de Furriols com “una obra que no és habitual, no és quotidiana, ni cridanera, ni fàcil. No és complaent amb la vulgaritat, però tampoc es recolza en el discurs endogàmic de certa avantguarda. I malgrat això, és absolutament contemporània. Amb les seves dificultats i meandres, la trajectòria de Furriols explica algunes claus de la conjuntura del país en el camp de l’art els últims cinquanta anys. L’important és que, en l’obligat exercici d’adaptació que tot artista ha de realitzar, ell ha sabut trobar i seguir el seu fil d’Ariadna. A la sortida del laberint, caldrà preguntar-se sobre el sentit del viatge, fet d’esforç i de pauses. Potser no ens haurem desplaçat del lloc de partida, però el moviment  del pensament ens haurà fet més densos, més a prop del Sentit, i més lleugers de distraccions i preocupacions fútils”.
 

Dues obres de Furriols.


Des del mes de febrer fins ben entrada la primavera del 2010, el prestigiós Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat va presentar “El lloc del temps”, l’exposició més ambiciosa dedicada a Joan Furriols. Amb una selecció de més de 130 obres, documentació diversa i material audiovisual, s’hi revisaven cinquanta-cinc anys de trajectòria artística. Des d’aleshores ha anat exposant regularment en diferents espais: a la galeria Prats de Barcelona del carrer Balmes; al Museu de Montserrat o al Museu de l’Art de la Pell de Vic, on va mostrar un bon nombre d’obres en una mostra col·lectiva titulada “Permeabilitats”, conjuntament amb Jordi Lafont i Pep Montoya. L’any passat, la Galeria Marc Domènech va presentar cinc peces seves a la Fira Internacional d’Art Contemporani ARCO de Madrid. L’estiu passat també va exposar al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell. Mentrestant, està preparant una futura exposició a la Galeria Marc Domènech de Barcelona.

Si en anys pretèrits la seva obra només era reconeguda per alguns dels sectors més avantguardistes i solia quedar relegada a les golfes del desconeixement, Furriols avui compta amb el favor de la crítica i del nombrós públic que ha pogut contemplar els seus treballs. En aquest sentit, l’artista reconeix que aquesta circumstància “és gratificant, sense caure en l’autocomplaença. Abans no em coneixia ningú. Tot plegat ha estat un estímul satisfactori. Però també he de dir que he tingut sort de l’ajuda d’algunes persones que s’han bellugat, sobretot dones com Rosa Queralt, Marisa Díez o Virginia Costa, entre altres”. No deixa de ser curiós que la seva obra sigui considerada per alguns pintura i per altres escultura. Tal com reconeix el propi artista, “sempre és complicat posar etiquetes, però potser és veritat que estic a la frontera entre aquestes dues disciplines”.

A banda de les dues obres que fa anys li va comprar el MACBA i altres que són al Museu de Montserrat, peces seves també formen part del fons d’art de l’Ajuntament de Vic, la Universitat de Vic i el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de la Delegació d’Osona. Parlant de la seva gran escultura pública “Homenatge a l’Assemblea de Catalunya”, situada a l’entrada de Vic pel pont de Can Caseta, l’autor es mostra dolgut per la falta de tacte dels responsables municipals: “Aquesta escultura molt aviat va quedar descuidada. A més, hi havia gent que hi anava a pixar o a punxar-se al costat. Les obres d’art públiques s’haurien de cuidar i fer un cert manteniment, tal com passa amb els elements de jardineria. Si hagués sabut com acabaria l’escultura, no l’hi hagués posat”.

Com la majoria d’artistes, Furriols s’ha alimentat d’obres i autors de tota mena. En el camp de la plàstica destaca alguns mestres o persones que l’han ajudat “a mirar i a veure allò que està amagat”: Torres García, Tàpies, Fontana, Turner, Malevitx, Brossa, Foix, Jujol, Klee, Giotto, Oteiza, Botticelli, Gant, el Davallament d’Erill la Vall, Magritte, Rotko, Dreyer, El Bosco o Gris”. En el camp de la literatura esmenta Balzac, Kafka, Verdaguer i Sant Joan de la Creu. En el de la música, Mestres Quadreny, Bach, Vivaldi, Mozart, Monteverdi o la música del Rahjastan. En el teatre, K. Ohno. I en el món del cinema, Charles Chaplin. Referit-se al setè art diu que “abans m’interessava molt el cinema, m’agradava, el seguia i anava als fòrums. Ara en miro poc, el que es fa avui en general no m’agrada, potser soc d’una altra generació; hi ha molta tècnica, moltes explosions i efectes especials, però costa molt trobar una bona pel·lícula”.
 

Joan Brossa i Joan Furriols, a la primera meitat dels anys noranta. Foto: Arxiu Furriols.


Si tots tenim paisatges predilectes, més enllà de la geografia osonenca, alguns dels seus són la Provença, la Toscana, Venècia, Florència, Artesa de Segre o la Colònia Güell. De Vic, en destaca el barri vell i la zona del Pas, entre el final del raval Cortines i el pont d'en Bruguer, un lloc on quan molts anys enrere sortia a pintar, no havia trepitjat massa sovint. També hi afegeix algun racó de Malla, “un paisatge gòtic que m’agrada molt, sobretot amb la llum de la tarda.

Parlant de les pintures de Josep Maria Sert a la Catedral, oficialment considerades unes de les joies vigatanes, diu que “no m’interessen gens, en absolut. Ja deia Eugeni d’Ors que aquests murals semblaven pintats amb purpurina i merda. El gran actiu de Vic és, sens dubte, el Museu Episcopal i les seves obres romàniques i gòtiques. Això sí que és important. A la meva vida m’hi he passat moltes hores mirant-les, ja des de l’època que hi anàvem amb els pintors de l’Agrupació d’Artistes de Vic, quan encara hi havia Eduard Junyent”.

Una de les seves aficions des de sempre és la gastronomia, encara que no es declara ser partidari de cap boom especial: “M’agraden els plats senzills, en això també sóc una mica minimal. M’hi vaig aficionar molt a l’època que no pintava, com una mena de compensació. A la meva vida he anat d’en tant en tant a França, a París, on he descobert  bons restaurants. Però tinc curiositat pel menjar en general i m’agraden moltes coses: les patates amb un bon oli, els formatges, els pèsols, les faves, els bolets, els ous barrejats amb tòfona i, especialment les sopes”.

Casat amb Anna Espona, llicenciada en Filosofia i Lletres, exprofessora de l’Institut Jaume Callís i una de les impulsores de la primitiva llibreria la Tralla -va escollir les principals col·leccions que hi havia a la botiga-, té dos fills que voregen la cinquantena, en Marc i la Clara, i també és avi de dos néts. Considera la paternitat, una mena de continuïtat física a nivell filosòfic que a la seva vida ha estat una circumstància molt important: “La pàtria és bastant la infantesa, una edat que va lligada amb la innocència, la capacitat de sorpresa, la curiositat per les coses i la mirada. De fet, jo sempre he estat molt observador i m’ha agradat mirar. Hi ha gent que m’ha dit que els he ensenyat a mirar, i això no deixa de ser una satisfacció”.

                                      -----------------------------------------


Bibliografia i hemeroteques:

-Joan Furriols. El lloc del temps. Catàleg i recull de textos a càrrec d’Àlex Mitrani. Centre d’art Tecla Sala, Ajuntament de l’Hospitalet (2010).
- Òxid de Boira. De Toni Coromina. Edició de la Galeria El Carme de Vic (2016)
- Hemeroteca: La Vanguardia, El 9 Nou.  
 

Joan Furriols. Foto: Adrià Costa.

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

Participació