La caravana: ERC

De la presó... a la presó

"Es fa una mica estrany que l'endemà de sortir de la presó el primer que faig és tornar-hi", explica Carles Mundó en un acte a la Model

per Sara González, Barcelona, 5 de desembre de 2017 a les 16:42 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Carles Mundó, a la seva arribada a l'acte d'ERC a la Model Foto: Europa Press


Gèlida és la campanya com freda és la cel·la d'una presó. Després de 32 dies entre els barrots d'Estremera, l'escalf de la família i de la llar acaba esdevenint una necessitat de primer ordre. Carles Mundó podria haver triat -lògic i comprensible- passar els primers dies de recuperació de la llibertat amb els seus. Fer un retorn plàcid a la seva vida de sempre. Però no. Estem a les portes d'unes eleccions que s'afronten en unes condicions duríssimes i ell vol estar al peu del canó. Encara que això suposi tornar a una presó dotze hores després d'haver sortit d'aquella cel·la del mòdul 7 on les hores eren com setmanes i on les setmanes eren com mesos.


"Es fa una mica estrany que l'endemà de sortir de la presó el primer que faig és tornar-hi", assegura Mundó tot just posa els peus al pati de la Model. Tot just fa 17 hores que ha sortit d'Estremera. Allà, l'hi va posar una jutge de l'Audiència Nacional per delictes que, insisteix, és evident que els membres del govern de Carles Puigdemont no han comès. A la Model hi entra per voluntat pròpia. De fet, es va tancar fa tot just sis mesos, quan ell encara era conseller de Justícia. 

Què diferent es mira ara la presó. Amb aquella mirada de coneixement de causa. És rebut entre aplaudiments i ell, amb un mig somriure, ho escodrinya tot. Cada paret, cada rostre. Abraça, agraeix, intercanvia salutacions a cau d'orella entre els seus companys i amics de partit. S'acosta a Marta Rovira i Alfred Bosch i els avisa de quin serà el seu missatge. Assaboreix la llibertat. Amb un sentiment agredolç, està clar. Ell és allà i Oriol Junqueras no. Tampoc Joaquim Forn ni Jordi Sànchez ni Jordi Cuixart. Potser s'havia imaginat que el moment de la sortida, quan arribés, la farien tots els consellers plegats. Però no. El seu cap de llista, el líder del seu partit, el seu amic, segueix empresonat.

La "normalitat" quan es ve de l'excepcionalitat

I aquesta indignació no l'amaga encara que el procés judicial recaigui sobre ell i la resta de consellers com una espasa de Dàmocles. Assumeix el risc de ser fiscalitzat per les seves paraules i agafa el micròfon sense cap tipus d'intenció d'amagar allò que pensa. El 155? "Un abús de l'estat de dret". La retirada de l'euroordre ordenada pel Tribunal Suprem? "La justícia espanyola ho fa per evitar que la belga la faci posar vermella". Les acusacions contra els fins ara membres del Govern? "Desmesurades, desproporcionades i injustificables".


No s'entrebanca parlant ni dubta. Ni tan sols sembla que tingui por. Parla calmat però amb la contundència de qui fa un discurs des de la pell. Realment costa d'imaginar que fa menys de 24 hores dormia entre barrots. Que es relacionava amb presos comuns i funcionaris de presó i que ara ho fa amb els seus companys de partit i els periodistes. És la seva "normalitat" venint de l'excepcionalitat. Des de la seva agredolça llibertat reclama també la dels altres. Ell, que ha estat conseller de Justícia, demana justícia conscient que una part d'ell està encara a Estremera i a Soto del Real.

 

Participació