Miquel Ylla | Adrià Costa
Reportatge

​Miquel Ylla, cardiòleg, escriptor, escalador i col·leccionista de deu mil llibres de muntanya

Quan fa quatre anys es va jubilar, a traslladar a la seva consulta els milers de volums que saturaven el seu domicili familiar a Vic | Excursionista i escalador, havia practicat la caça i la pesca. Ara, a més d’informatitzar la col·lecció, fa excursions, escala, estudia en una escola d’escriptura i publica llibres

Miquel Ylla | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de setembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A mitjan anys seixanta del segle passat va començar a comprar llibres, primer relacionats amb la cacera i els gossos, i després amb la muntanya, a les parades i botigues de llibre vell i als Encants. Així va iniciar la seva col·lecció particular. L’any passat, coincidint amb la capitalitat cultural de Vic, va obrir al públic les portes de la insòlita biblioteca, una colossal serralada de llibres que mostra a qui vulgui en visites guiades.

Després d’estudiar durant cinc anys a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a finals de l’any passat va publicar el seu tercer treball: El llibre que va fer cim, un recull d’experiències viscudes a la muntanya relacionades amb l’esquí, l’excursionisme, l’alpinisme i l’escalada. Un emotiu passeig que dura prop de seixanta anys, que comença al Montseny i al Pirineu, i va fins a la serralada de l’Himàlaia, passant pels Alps, l’Atles africà i els Andes sud-americans.

                        
                                               *     *     *     *    *


Parlo amb en Miquel a l’espai destinat durant més de quaranta anys a rebre les visites de pacients amb disfuncions coronàries. Ara, l’antiga consulta és plena de prestatges farcits de llibres de muntanya, tot i que el cardiòleg jubilat encara conserva una habitació del seu despatx on fa el seguiment, com a consultor, d’algun del pacients que atén des de fa temps.
 

Miquel Ylla amb el seu pare i el seu fill Pau, a la consulta de cardiòleg l'any 1986. Foto: Arxiu Ylla


Miquel Ylla Boré va néixer al carrer de la Mare de Déu de la Llet, a pocs metres de la plaça Major de Vic, el 3 de juliol de 1948, dos dies abans de la Festa Major de Vic; i, com no podia ser d’altra manera, el van batejar amb el nom de Miquel dels Sants (el patró de la ciutat), igual que el seu avi i que el seu pare. En Queló –el nom amb que és conegut per la família i els amics– va ser el gran de cinc germans (ell i quatre germanes).

E
ls orígens de l’avi patern (Miquel Ylla Alibés) cal situar-los a Vic, a la mítica pastisseria de Can Català (Ylla-Català); i, per part de mare, a Ciuret, a la casa pairal El Pubill, de la família Alibés. Els seus pares –els besavis d’en Queló– li van voler donar un ofici i el van enviar a Barcelona a fer d’aprenent en una drogueria i, posteriorment, van comprar la drogueria Spa del carrer de les Neus perquè se’n fes càrrec. L’àvia paterna (Conxita) era de cal sastre Viñas, al carrer de Gurb de Vic (la Remei, una germana de la Conxita es va casar amb el sastre de la Guixa i així les dues sastreries van quedar emparentades). Per la seva banda, l’avi matern provenia de França i l‘àvia de la finca l’Albanell, a Malla .

El pare del cardiòleg va néixer a Vic, a sobre la drogueria. Després d’obtenir el títol de farmacèutic va obrir una apotecaria a l’Esquirol; però, a causa de les poques vendes en una població tan reduïda, va haver de tancar el negoci. Aleshores, un cosí seu que tenia un laboratori d’anàlisis clíniques li va demanar si li podia cedir el títol de farmacèutic per poder continuar legalment al front del negoci a la Farmàcia Ylla de Vic. Poc després, va rellevar l’avi al front de la drogueria del carrer de les Neus. La mare d’en Miquel, originària de les Planes d’Hostoles, a sota El Far, era filla d’un oculista que a Vic va tenir la consulta al carrer Dues Soles.
 

Al carrer Morgades, antic portal de Sant Joan, 1950. Foto: Arxiu Ylla


Quan els pares es van casar, es van instal·lar en un pis propietat d’uns parents seus, a la casa Rierola, al costat de la drogueria, en el mateix carrer de la Mare de Déu de la Llet (oficialment, carrer de les Neus). En Queló va néixer en aquest pis, en una cambra –casualitats del destí– situada al costat de la magnífica llibreria de Francesc Rierola i Masferrer (1857-1908), escriptor i polític vigatà autor de l’obra cabdal El Dietari. Ben aviat, però, la família es va traslladar a viure en una caseta situada al Portal de Sant Joan, avui carrer Morgades, una finca on l’avi hi tenia un hort, arbres fruiters i tota mena de bestiar (cavalls, vaques, conills i gallines), i on passava més hores que a la drogueria, un negoci que no li agradava gaire.

Durant molts anys, el pare d’en Queló va regentar la drogueria, un establiment que a més de vendre colònies i perfums, detergents i químics sòlids i líquids de tota mena a granel, també tenia permís per despatxar determinats productes farmacèutics, un material que alguns pagesos de la Plana que tenien una botigueta als seus pobles sovint compraven a l’engròs per revendre’l als seus clients. D’altra banda, aquest home va potenciar el negoci amb màquines i material de fotografia i cinema, i un laboratori de revelat a sobre de la botiga. De fet,  va ser un referent de la fotografia vigatana, “un gran tècnic, i experimentador de processos de química fotogràfica i revelat de plaques autocromes, a més de consumat cineasta”, tal com es recull en el llibre Fotografia històrica de Vic, de Francesc Farrés Malian.

D
urant l’etapa infantil, una de les principals aficions del petit Miquel era jugar a futbol al carrer Morgades: “Posàvem dues pedres a terra per marcar les porteries i si venia algun cotxe ens apartàvem i després continuàvem. També jugava a bales i cavall fort”. Però els seus records més profunds van lligats a la casa pairal de l’Albanell, a Malla, on passava els llargs estius, des de principis de juny fins a finals de setembre. Les anècdotes viscudes, que en Miquel recull en el capítol titulat "Els tres mosqueters", del seu llibre Mirar precipici avall, són ben sucoses: “Érem tres cosins que corríem lliurement pels camps i camins de l’entorn sense control dels pares. Jugàvem a guerra, fèiem cabanes i moltes bestieses, algunes de perilloses, com anar al pont de ferro i posar-nos a la via a esperar que arribés el tren; guanyava aquell que aguantava més estona fins que passava el tren. Un dia, vam enderrocar totes les garberes de blat que estaven ben col·locades al camp d’una finca del costat de casa. No en va quedar ni una de dreta i la família va haver de pagar una indemnització al pagès”.
 

Campament a l'estany de Sant Maurici, 1968. Foto: Arxiu Ylla.


La seva trajectòria escolar va començar al col·legi de monges de l’Escorial, va continuar a l’acadèmia privada de la senyoreta Palmerola (al carrer de Manlleu) i va fer tot el batxillerat a Sant Miquel. Tot i que la infantesa i l’adolescència la va passar durant l’època dura del franquisme, ell no era massa conscient del moment polític: “La meva família era conservadora, fins i tot la minyona. Jo vaig néixer a la postguerra tardana, la vaig viure des del cantó dels guanyadors i no vaig patir cap repressió. Al meu pare ja li interessava que manés en Franco; de fet pensava que el 18 de juliol el Caudillo els havia tret de la misèria. Jo vaig ser un nano feliç que podia gaudir de la vida estiuenca a pagès”, rememora.

Esquí, caça i pesca. Inicis a l’escalada

El primer contacte profund amb la muntanya el va tenir al Montseny, de la mà del seu pare, un pioner de l’esquí vigatà que havia començat a practicar aquest esport a la Molina, i també, quan nevava, al darrere del cementiri de Vic: “Quan jo devia tenir deu o onze anys, el meu pare em va prometre que un diumenge em portaria a esquiar al Matagalls. La vesprada abans, vam encerar els esquís, vam repassar les cantoneres i vam revisar les fixacions. El diumenge, de bon matí, des del meu llit, vaig sentir com el pare es llevava. Jo esperava que em vingués a cridar. Però vaig sentir un cop de porta: el pare se n’havia anat sense mi. Vaig plorar desconsoladament una llarga estona, fins que la mare em va venir a consolar i em va explicar que feia mal temps per anar a esquiar. Per sort, al cap d’uns dies, i altres diumenges, vaig ser un nen afortunat de poder fer les meves primeres esquiades al Montseny. Si estàvem de sort i no teníem pana, pujàvem fins a Collformic amb el  Fiat Balilla; després passàvem per Sant Andreu de la Castanya i ens enfilàvem cap al pla de la Barraca, buscant alguna clapa de neu que tingués prou llargada per practicar-hi l’esquí”. Ara, passats els anys diu que mai no va ser “un esquiador d’elit i vaig deixar d’esquiar amb regularitat quan vaig començar a estudiar medicina”.
 

El primer cim: Els Encantats. 1962. Foto: Arxiu Ylla.


U
na altra faceta destacable de la vida d’en Queló és la seva antiga afició a la caça, una activitat que en el seu cas va lligada al cinema: “Un dia, quan jo deuria tenir 16 o 17 anys, el pare em va regalar una càmera cinematogràfica de Súper 8 i vaig decidir fer una pel·lícula. Aleshores jo tenia un amic caçador, l’Esteve Pou, a qui vaig demanar si podia anar a filmar amb ell durant tota una temporada de cacera de perdius i guatlles, a l’hivern, pels voltants de Sant Sebastià, Gurb, Collsuspina i Santa Eulàlia de Riuprimer. Hi va estar d’acord i vaig fer un film que vaig titular Caçant caçadors. La cacera em va enganxar i m’hi vaig aficionar. Durant alguns anys també vaig practicar la pesca, una afició que també em va inculcar el meu pare, que de petit se m’emportava a pescar truites a la riera Major i bagres al Ter”.

D
e la mà d’Enric Vilaplana, fill del doctor Vilaplana, amb 17 anys es va iniciar en la pràctica de l’escalada de roca. Van començar el 1969 a Savassona, a la Pedra del Sacrifici, i als Sots del Bach, al Figueró. Posteriorment Miquel Vilaplana, germà de l’Enric, es va afegir a les sortides dominicals i li deixava les cordes. Però, els seus primers passos en aquest esport es van veure truncats sobtadament per la mort accidental de dos companys, els escaladors vigatans Riera i Alcubierre, en un sortint de glaç al Pedraforca que es va desplaçar. Aquest tràgic esdeveniment va commocionar el món de l’excursionisme i l’escalada a Vic: “Per a mi, i per a molts, va ser un cop dur. De cop i volta ens vam adonar que la gent es podia matar escalant. Aquells dies, quan em venien a  buscar a casa per anar a escalar, la mare patia i plorava. Coincidint amb l’inici dels meus estudis de medicina, aquesta sotragada em va apartar de l’escalada de manera temporal”.

La carrera de Medicina. Més de quaranta anys d’exercici

Els tres primers cursos de Medicina els va fer a Saragossa, perquè en aquella època “a la Universitat de Barcelona era molt difícil estudiar amb normalitat: hi havia moltes vagues i manifestacions i contínues carregades dels grisos contra els estudiants. Per això, el curs 1963-1964, igual que molts altres estudiants –entre ells alguns companys de Vic– vaig anar a Saragossa. Marxar de Vic va ser un gran canvi; era la primera vegada que deixava la casa dels pares. Tot i que deien que la vida d’estudiant era molt dissipada, els meus dos primers anys a Saragossa tampoc no van ser massa divertits. Vivia a la residència religiosa Virgen del Carmen, una institució d’ordre, disciplina i molt control dels horaris. Per sort, el tercer any el meu pare em va deixar instal·lar en una pensió i llavors vaig tenir més llibertat”.
 

Miquel Ylla. Foto: Adrià Costa.


Aquells dies, més que vocació de cardiòleg, en Queló volia ser metge oculista, “com el meu avi, el doctor Boré, un especialista que de petit havia pogut seguir en directe al seu despatx del carrer Dues Soles. Durant la carrera universitària vaig treure poques matrícules d’honor, però en vaig tenir una d’oftalmologia”. Després de tres anys a la capital aragonesa, es va traslladar a Barcelona, on va estudiar els tres cursos restants i va conviure amb la seva germana Roser i els germans vigatans Josep i Montse Freixanet en un pis del carrer Grassot”.

Quan li faltaven dos anys per llicenciar-se, el doctor Antoni Bayés es va posar en contacte amb el pare d’en Miquel i li va dir que “buscava un ajudant, i que havia pensat en mi per assistir-lo durant els caps de setmana. Vaig anar a parlar amb el doctor Bayés i vam acordar que m’ensenyaria cardiologia. Els divendres jo tornava de Barcelona, i dissabte i diumenge anava amb ell a visitar gent a les Josefines i a l’antic Hospital. Llavors jo feia quart i seguia dos aprenentatges paral·lels: un a la universitat i l’altre amb el cardiòleg. Potser per això, al final em vaig decantar cap a la cardiologia”.

S
ense comptar el temps que va fer d’ajudant de Bayés, en Miquel va exercir la professió de metge des del 1972 fins fa quatre anys. Després de quatre dècades de professió explica que sempre ha estat “un cardiòleg clínic, d’infanteria. Durant tots aquests anys han aparegut tota mena d’avenços tecnològics i nous descobriments, com les ecocardiografies, els electrocardiogrames millorats, els holters...”.

Si, abans, la majoria de cardiòlegs eren clínics, diu que “avui, a part dels cirurgians, hi ha especialistes en arítmies, cardiòlegs infantils i moltes altres variants. Jo em sento satisfet de la feina feta, perquè he tingut la sort de gaudir de l’ofici, sobretot els primers anys a la Clínica de L’Aliança, on em vaig forjar i on vam desenvolupar els primers tractaments trombolítcs. Aleshores podia fer i desfer les coses al meu gust; va ser una època amb bon ambient. Després em van integrar a l’Hospital General de Vic, on vaig quedar sotmès a una altra disciplina. Però, els  metges mai no deixem de ser metges. Jo he exercit de cardiòleg durant més de 40 anys i estic jubilat; però encara tinc alguns pacients que tracto des de fa temps. En aquests casos faig de consultor al despatx, enmig dels llibres de muntanya”.
 

Miquel Ylla escrivint a l'ordinador. Foto: Toni Anguera.



A més de la seva feina com a cardiòleg i especialista en medecina de muntanya, el doctor Ylla, que també té el títol de medecina d’empresa, porta 40 anys estretament relacionat amb la Universitat de Vic. De fet, va ser un dels fundadors de l’antiga Escola Universitària d’Infermeria, de la qual va ser director. També, va ser membre de la Fundació Balmes i professor del centre universitari. Ara no hi fa classes, però encara hi va els dilluns i els dimecres a la tarda a atendre, amb una infermera (Maria Carme Raurell), el consultori mèdic que està a disposició dels prop de 5.000 estudiants, personal docent i treballadors de la universitat. En realitat es pot dir que és el metge de la universitat.

Sobre l’associació que el llenguatge popular acostuma a fer entre el cor, l’amor i les emocions, el cardiòleg diu que aquesta creença té un punt de certa, perquè “l’alegria i la tristesa poden trastornar el ritme cardíac. Davant d’una emoció, el cor sempre s’accelera i ho notem en forma de palpitacions. El símptoma que predomina és la taquicàrdia. Per això, relacionem el cor amb les emocions. En aquest sentit, l’enamorament pot provocar una alteració cardíaca i descàrregues d’adrenalina”.

El retorn a la muntanya. La vida familiar

Però, tornem uns anys enrere, quan va aparcar temporalment el muntanyisme i es va dedicar a estudiar. Als anys setanta, en Miquel havia fet molta amistat amb Joan Traveria, “un gran aficionat a la pesca; aquest ripollès, que tenia l’edat del meu pare, treballava a Vic en una fàbrica i de tant en tant anàvem al Fresser i a la riera Major a pescar truites amb mosca”. Les pesqueres amb Traveria estan recollides en el capítol titulat "Plum cake de panses i nous" del seu llibre Per què escric?.

A finals dels anys vuitanta, poc abans de morir, el seu amic Joan li va demanar que portés les seves cendres a les Roques de Tot el Món, sobre Queralbs, pujant al refugi de Coma de Vaca. Quan va arribar el moment,  ho va fer amb el consentiment de la família del traspassat. Coincidint amb l’escampada de les seves cendres, en Miquel va escriure un recordatori a la premsa local. Aleshores, Rafael Marín, un altre muntanyenc amic seu que havia llegit l’article publicat, li va suggerir de pujar plegats al Torreneules, a llevant del santuari de Núria: “En aquella època jo no concebia pujar tant amunt, a 2.700 metres. Em conformava amb el riu. Però vaig acceptar la proposta d’en Rafael. Després de pujar al Torreneules, em va tornar a néixer l’amor per la muntanya. Em vaig adonar que sense caçar perdius ni pescar truites, la muntanya em cridava. A partir d’aquell moment l’excursionisme es va anar tornat una activitat volguda i assumida. Després, vam anar al Toubkal, a l’Atles marroquí, i vam recórrer molts cims del Pirineu. I va començar una llarga etapa que no s’ha acabat i avui encara dura. La muntanya ja m’omplia per ella mateixa”.
 

Amb els seus pares, Miquel i Maria, el dia del seu casament, l'agost de 1972. Foto: Arxiu Ylla.


Més enllà de la professió o les aficions, una faceta fonamental en la seva trajectòria és la seva vida familiar, de la que se sent molt satisfet. L’any 1973 es va casar a Savassona amb Anna Serra, filla de metge Serra i de Margarita Alberch, i va tenir tres fills: la Margaret, la Guillemina i en Pau. I encara que a la seva família –i també entre les seves amistats– hi ha una notable presència de metges, diu que “cap dels tres fills no es va engrescar a exercir una professió tan lligada. De fet, mentre vaig estar en actiu com a cardiòleg, jo sortia de casa a les vuit del matí i no hi tornava fins a les nou o les deu”.

Una insòlita biblioteca particular oberta al públic

Quan fa tres anys es va jubilar, Miquel Ylla va traslladar a la seva consulta els prop de 10.000 llibres centrats en la muntanya que saturaven el domicili familiar. L’any passat, coincidint amb els actes de "Vic, Capital de la Cultura Catalana 2016", més de dos-cents amants de la muntanya i la natura van poder admirar la seva biblioteca privada, en visites guiades per ell mateix. Més enllà de l’efemèride cultural, Ylla aleshores va deixar clar que “qualsevol persona interessada sempre té les portes obertes i pot concertar una cita per veure la col·lecció”.

A mitjan anys seixanta va començar a comprar llibres i la col·lecció va anar creixent, “sobretot amb volums trobats a les parades i botigues de llibre vell i als Encants”. Entre les joies de la seva biblioteca destaca la col·lecció sencera dels butlletins del Centre Excursionista de Catalunya (de 1881 fins avui), la majoria de guies de muntanya editades des de finals del segle XIX, o les primeres edicions de les novel·les de Jules Verne (1878). A les prestatgeries també hi guarda llibres de poesia, novel·la i tota mena de gèneres relacionats amb la muntanya.
 

A la biblioteca, amb una colla d’amics. Foto: Toni Anguera.


Just a l‘entrada del despatx on guarda l’extensa col·lecció de llibres, hi ha una ampliació del seu ex-libris, la pròpia marca gràfica que posa en els seus llibres. En Miquel explica que “l’artista que el va dibuixar, a part de complaure l’encàrrec més o menys concret que li vaig fer, va intentar desenvolupar el seu món personal imaginatiu amb total llibertat: una orla rectangular amb petites figures d’animals salvatges: llops, guineus, galls fers, perdius, conills i llebres. En el centre, un isard esvelt i al fons una serralada d’alts cims. Sota el cercle, hi figura, en lletra gòtica, el meu nom i els meus cognoms”. De fet, al col·leccionista empedreït li agraden molt els ex-libris: “Em fa feliç trobar-ne un; sóc capaç de comprar-me un llibre només pel fet que tingui un ex-libris, encara que no m’interessi el tema de l’obra”, apunta.

Així relata els antecedents que van portar-lo a col·leccionar llibres de muntanya: “Sis anys abans del meu naixement, el meu pare, una persona molt vinculada a la cultura i als esports, era president de la Unió Excursionista de Vic, en una època molt dura per a aquesta entitat, perquè en plena postguerra tot el que sonava a catalanisme era perseguit. Les juntes sovint servien per solucionar problemes de salconduits que llavors eren necessaris per anar a esquiar o a caminar pel Pirineu. Una vegada va haver de fer gestions per treure uns esquiadors de la presó, perquè els xicots  havien anat a la Vall de Núria sense el permís corresponent. Ja he dit abans que, quan jo era nen, el pare se m’enduia al Montseny i baixàvem esquiant des de Matagalls. Després, als 17 anys, em vaig iniciar en l’escalada de roca. Fins que els estudis de medicina, la feina, el casament i el naixement dels fills em van allunyar de la muntanya. Però, a principis dels noranta hi vaig tornar, sent ja un home de més de quaranta anys. Ben mirat, sóc un alpinista atípic, perquè vaig retornar a la muntanya per a deshabituar-me de la cinegètica. A partir d’aquí, com ja he dit, no vaig parar de fer sortides i expedicions arreu del planeta. I, paral·lelament, la muntanya em va reforçar l’afició als llibres. I els llibres de muntanya em van créixer entre les mans”.

“Per poder llegir tots els llibres que guardo hauria de viure tres-cents anys”

Sempre que li demanen si ha llegit tots els volums que col·lecciona diu: “Si els hagués de llegir tots hauria de viure tres-cents anys i no els viuré perquè no sóc cap llibre. No em faria res de ser-ho.  Són criatures vives que fan molta companyia. No hi ha res més trist que un llibre que està sol, un llibre sense companyia. Com els homes, els llibres tenen cos i ànima. L’ànima és la part literària, el cos són les tapes i el llom que sosté les pàgines. Per això en tinc cura, perquè no vull que estiguin tristos. Els faig companyia. I sóc feliç estant al seu costat. Sempre els fullejo, que vol dir tocar, tocar, mirar i llegir. Llegir-ne un trosset d’aquí i un trosset d’allà”.
 

Miquel Ylla. Foto: Adrià Costa.


Explica que en un principi només tenia vint o trenta exemplars: “Cabien en una prestatgeria. A poc a poc, dia rere dia, en van venir més. Amb els anys els vaig anar caçant”. Però no s’està de constatar que els enemics del llibres són “el foc, l’aigua, la calor, la pols, l’abandonament, la ignorància, el fanatisme i, de vegades, la canalla. Jo vull que els llibres visquin acompanyats. Si no és així deixaran de ser criatures vives i val més lliurar-los als seus enemics perquè els llencin al buit”.

R
econeix que és col·leccionista perquè és lector. I és lector “perquè un dia vaig llegir un llibre de Miguel Delibes, un autor que fa molt anys em va fer lector, escriptor i col·leccionista. Aquell temps jo era caçador, i introductor i criador de gossos de cacera de la raça brac de pèl llis, ideals per a caçar perdius i animals de ploma. Ara, aquestes coses s’han de dir amb la boca petita, perquè la cacera és mal vista; però no puc amagar un passat del qual no em penedeixo. Llegint Delibes em va passar una cosa estranya: per primera vegada vaig copsar la diferència entre llegir un text i que el text et llegeixi a tu. Llegint Delibes vaig començar a escriure. Ell va ser el meu mestre. Aleshores jo escrivia en castellà, tal com m’havien ensenyat a l’escola”, afegeix.

I
 va ser llegint llibres de Delibes que va començar a entrar a les llibreries: “Volia llegir-los tots. Llegir-los i tenir-los. Hauria pogut anar a una biblioteca, però vaig entendre que estimava massa els llibres per llegir-los i prou. Vaig preferir que els llibres compartissin la meva vida. Els llibres van anar creixent entre les meves mans i em vaig convertir en un col·leccionista de lletra impresa”.
 

Miquel Ylla, reflectit a la seva biblioteca. Foto: Toni Anguera.


El muntanyenc col·leccionista afegeix que “els anys passen i les forces minven. Arribarà el dia en què m’hauré de mirar les muntanyes des de baix. Però, continuaré escrivint relats de muntanya perquè és un plaer físic. Potser no és volar, però sí que és escalar. Escalar el cim que has relatat. Aleshores pujaré muntanyes des del meu niu, la meva biblioteca”.

Parlant del futur de la seva biblioteca particular, té clar que “quan una col·lecció perd el subjecte, perd tot el sentit. Ja ho diuen els budistes: tot el que s’uneix, acaba separat; tot el que s‘edifica, acaba enderrocat; tot el que es col·lecciona, acaba dispersat. Tot el que viu, acaba morint’. El que em fa feliç no és posseir, si no poder gaudir dels llibres, agafar-los i fullejar-los”.

L’escola d’Escriptura de l’Ateneu i la publicació de tres llibres en cinc anys

Ara porta una vida de jubilat actiu i aprofita el temps per informatitzar la col·lecció i fer excursions. Des de fa cinc anys també acudeix a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i escriu llibres. Diu que “a l’aire de la muntanya hi ha alguna cosa que alimenta l’esperit, omple de sentiments  i convida a escriure. De fet jo ja fa anys que escric, sobretot col·laboracions a la revista del Centre Excursionista de Taradell. Abans, però, quan estudiava al col·legi de Sant Miquel ja havia guanyat algun premi literari. El cas és que tres dies després de jubilar-me vaig veure un anunci de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu a La Vanguardia i m’hi vaig apuntar”.
 

Miquel Ylla Foto: Adrià Costa


El 2008, quatre anys abans de matricular-se a l’Escola d’Escriptura, va guanyar el Premi Caixa Sabadell de Periodisme de Muntanya i Aventura. Un any després, la Generalitat li va concedir la medalla de l’Esport. El 2013 va publicar el seu primer llibre, Mirar precipici avall (2013, Cossetània i Alpina), obra guanyadora del 2n Concurs Literari de Relats Curts "Històries de Muntanya". L’any següent va autoeditar el seu segon llibre: Per què escric: gràcies, muntanyes, un compendi de trenta relats. Recentment, el desembre de 2016 va publicar El llibre que va fer cim. Vivències de muntanya (Cossetània Edicions).

Tot i reconèixer que hi poden haver escriptors autodidactes, té clar que “escriure és un ofici que requereix aprenentatge, de la mateixa manera que per ser músic, dibuixant o ballarí s’ha d’anar a una escola de música, de dibuix o de dansa. Hi ha la mentalitat que tothom pot escriure, com fer fotos amb el mòbil. La pràctica és important, però fan falta les eines. Tinc clar que per escriure s’ha de passar per una escola d’escriptura”.

El llibre que va fer cim, la recopilació de les seves excursions, escalades i expedicions arreu del món

Pocs dies abans de finir l'any 2016, va presentar a Vic la seva darrera obra fins avui: El llibre que va fer cim. Vivències de muntanya, un recull de 44 relats agrupats en sis capítols que l’autor associa a diferents zones geogràfiques del planeta: la Catalunya interior, el Pirineu, els Alps, l’Atles, els Andes i l’Himàlaia. Aquest llibre és, doncs, un resum de totes les seves experiències i aventures relacionades amb la muntanya, des que era petit fins avui dia. Cal assenyalar que una primera versió de bona parts dels relats havia estat publicada, durant els últims vint anys, en butlletins d’entitats excursionistes, fonamentalment del Centre Excursionista de Taradell. I una altra singularitat destacada: els diferents capítols del volum estan il·lustrats amb uns fantàstics dibuixos del pintor vigatà David Serra. En aquest sentit, el llibre recorda molt les antigues publicacions de Jules Verne, que s’editaven farcides de gravats relacionats amb els diferents episodis narrats.
 

Miquel Ylla. Foto: Adrià Costa.


Qui signa aquest reportatge va tenir l’honor de presentar el llibre a Vic. I puc assegurar que es tracta d’uns textos de lectura amena, concisos, sense palla i amb profusió de frases curtes. A banda d’explicar les seves emocions i sensacions més íntimes, i d’expressar el seu amor per la muntanya, també parla dels companys de les diferents expedicions, dels paisatges, els guies, els pagesos i els ciutadans del món que troba pel camí. Tot plegat amanit amb reflexions filosòfiques i poètiques (i de vegades teològiques), a més de cites de desenes d’autors de referència. Sense oblidar la neu, el fred, la boira, el glaç, l’esforç i la recompensa per acostar-se als cims i al cel. En la seva obra queda palès que escriure és com caminar equilibrant bé els diferents ritmes i estats anímics, depenent de cada paisatge i situació.

E
n el pròleg, Carme Delgado, presidenta del centre diu que “durant molts anys, en Queló, o el doctor Ylla –tot depèn del moment–, ens ha omplert de relats el butlletí del Centre Excursionista de Taradell. Llegint-los, hem pogut volar per paisatges idíl·lics, hem pogut escoltar boniques converses i fins i tot hem patit una mica. El company escriptor ens ha sabut transmetre que, a muntanya, el més important és la persona i el seu esperit de companyonia. (...) L’autor ens porta a paratges i muntanyes no únicament d’aquest petit país nostre que es diu Catalunya, sinó d’arreu del món. Mai no és tard per fer realitat un somni. En Miquel ha volgut que tots nosaltres, els que hem triat la muntanya com a mitjà de lleure i esport, participem de les seves vivències, i ho ha aconseguit”.

En la introducció a la seva obra, l’autor hi escriu: "La proximitat a la terra ens allunya del paisatge. El paisatge és un invent de la gent de ciutat. El concepte de paisatge significa alhora un allunyament i una cultura. És possible que, avui, un pagès ja impregnat de cultura, vegi paisatge quan visiti una regió diferent de la seva i miri les muntanyes amb ulls de turista. Perquè una cosa és el medi ambient i l’altra és el paisatge. El paisatge té un origen artístic, brota de la pintura, de la literatura, de la fotografia. El paisatge és poesia!".
 

Escalada a Montserrat, la Saca Gran, 2016. Foto: Miquel Vilaplana


El títol d’aquest extens recull d’aventures muntanyenques té una història molt emotiva, tal com explica en Queló: “Està originat en el llibre La ascensión al Everest, de sir John Hun, que fa 17 anys em va regalar mossèn Joan Mir, un ripollès que quan era petit volia ser escalador; però, una malaltia el va allunyar de la muntanya, i poc després va entrar al seminari i es va fer capellà. El vaig conèixer a la Universitat de Vic, on també era professor i ensenyava ètica. L’any 2000, vaig tenir l'oportunitat d’anar a l’Himàlaia; quan li vaig explicar em va regalar el petit llibre amb una dedicatòria que deia: 'Miquel, aquest llibre potser t’ajudarà a preparar encara amb més il·lusió la teva anada a la terra dels xerpes. Per a mi, aquest llibre, en el seu moment –i d’això fa trenta-nou anys!–, va ser molt important, em va encomanar la passió pel muntanyisme, una passió que després, per problemes de salut, no vaig poder desplegar com desitjava fer-ho. Per això, sempre m’he hagut de conformar a ser un muntanyenc teòric'. Vaig guardar el llibre com un tresor, me’l vaig emportar a l’Himàlaia, i el 21 de maig de 2000 el vaig pujar al cim del Mera Peak, a 6.654 metres, una preciosa balconada des d’on es poden contemplar cinc vuit-mil, entre els quals l’Everest. Mentre els companys s’afanyaven a fer fotos, vaig treure el petit llibre de la motxilla, el vaig agafar amb la mà i vaig aixecar el braç ben enlaire per oferir-lo als déus. No el vaig pas enfonsar a la neu. El llibre tenia massa valor per a mi i estava segur que els déus sabrien comprendre que me l’emportés de nou i acceptarien l’ofrena simbòlica, un llibre que m’havia lliurat un mossèn que va preferir deixar la muntanya per acostar-se al cel mitjançant el sacerdoci”.

D’una breu incursió de pocs metres a l’interior d’un contenidor als cims de l’Himàlaia

El primer capítol d’El llibre que va fer cim, conté relats d’excursions a prop de casa. Un dels més curiosos és un viatge de molts pocs metres, un dia de cap d’any, a l’interior d’un contenidor d’escombraries situat al carrer, davant del seu domicili, per recuperar el llibre L’Aneto i els seus homes, de Jean Escudier, que sense voler havia llençat mentre ordenava papers. En les seves aventures més casolanes hi apareixen les esquiades a la baixada del cementiri de Vic, o el viatge al cim del Puig d’en Planes durant les nevades de 2001, un homenatge als seus néts. Després ens porta una mica més lluny, de Vic a Matagalls, o ens transporta fins al Pic de Dòrria, a Montserrat.

En el capítol destinat al Pirineu sobresurt una reflexió que fa sobre la tradició catalana de posar i treure pessebres als cims de les muntanyes. També explica les pujades als cims de tres-mil metres del Pirineu aragonès, les caminades pels camins perduts del Cadí o la travessa de Lourdes al Gra de Fajol, entre d’altres.
 

Ladakh (Himàlaia). Índia, 2006. Foto: Arxiu Ylla


Més endavant, en l’espai del llibre dedicat als Alps, narra, entre d’altres expedicions, l’ascens al Trigav, un petit gran cim d’Eslovènia, a l’antiga Iugoslàvia. També, és de lectura obligada el relat sobre Horace Bénédict de Saussure, un naturalista enamorat del Mont Blanc, que després de molts anys de buscar una ruta ideal i de molts intents per a pujar al mític cim, ho va aconseguir el 1787.

Al quart capítol, dedicat a l’Atles, en la confluència entre el nord del Marroc, l’Atlàntic i el desert del Sàhara, és imprescindible la lectura dels relats sobre l’ascensió al Toubkal i l’expedició al Mgoum, el segon 4.000 d’en Miquel, amb vibrants descripcions  de les planures per accedir-hi,  els nòmades, les haimes, els colors, el blau del cel, el bivac dels excursionistes.

El cinquè capítol, dedicat als Andes, descriu, entre d’altres, l’anada amb una colla d’amics a les salines d'Uyuni, al peu d’un volcà venerat pels antics inques, o, una altra, a la salina de Garci Mendoza, a Bolívia, en un viatge de dotze hores en jeep i 600 quilòmetres de recorregut. En aquest capítol, també brilla amb llum pròpia el relat sobre Yungay, la ciutat sepultada, un recorregut pel principal centre de muntanyisme, senderisme i excursionisme del Perú i de l'Amèrica del Sud, amb una acurada descripció dels pobles de la regió i l’impressionant cementiri on destaca una gegantina escultura de Jesucrist de desenes de metres. Tot i que algunes narracions no estan especialment centrades en l'alpinisme o en l’escalada, complementen la visió aventurera de Miquel Ylla.
 

Miquel Ylla amb Òscar Cadiach al camp base del K2, l'any 2004, Foto: Arxiu Ylla.


El llibre conclou amb el capítol dedicat a la serralada de l’Himàlaia i, a banda d’una descripció de Katmandú i d'algunes zones del Nepal o del nord de l’Índia (com la regió de Leh), conté, com s’ha dit, el relat "El llibre que va fer cim". O un recorregut per la regió del Karakorum (la Meca de l’alpinisme), on al camp base del cèlebre K2 va coincidir amb una expedició catalana dirigida per Òscar Cadiach.

Fent un resum de 25 anys d’expedicions, recorda com si fos avui la seva primera sortida al Marroc, cap a l’Atles. Era l’any 1998: “Hi vaig anar amb cotxe, travessant l’estret. Em van colpir les olors i els colors d’un país exòtic, a la vegada llunyà i proper. També tinc gravada al cor l’expedició de l’any 2000 al Nepal, amb tres setmanes transitant per la zona de l’Everest, i l’ascensió al Mera Peak; encara guardo un diploma del govern nepalès que certifica que hi vaig pujar. Un altre viatge significatiu va ser la primera expedició als Andes, unes muntanyes que posteriorment he visitat en tres ocasions”.

"Guanyar la por abans que la por et guanyi a tu"

Afirma que en el transcurs de tots aquests anys de pràctica del muntanyisme, en totes les seves variants, no ha passat per situacions molt compromeses, accidents o perills destacables: “No m’he jugat gaire la vida. És cert que he estat en zones de risc, però me n’he sortit bé. Potser l’episodi més delicat el vaig viure al Pakistan, al camp base del K2; aquella zona estava molt carregada de neu i davant l’amenaça d’allaus vam passar moments de por. En el meu primer llibre (Precipici avall) reflexiono sobre la filosofia de la por: sempre m’ha agradat fer allò que m’ha fet por de fer. Quan ho he fet, m’he quedat satisfet perquè he guanyat la por, no m’he deixat guanyar per ella. En aquesta activitat potser poses en perill la teva vida, però això mateix et fa adonar que estàs viu. De tota manera, diria que sempre he tingut un punt de prevenció: s’ha de negociar el risc. En general, sempre he fet muntanya assequible”.
 

Pirineu navarrès, 2007. Foto: Arxiu Ylla.


A banda dels llibres de muntanya, llegeix molta literatura i es declara fervorós lector dels autors russos –el va captivar Anna Karènina, de Tolstoi–, uns escriptors que admira pel seu domini literari. Tanmateix, reconeix que va descobrir els grans de la literatura a través dels llibres de muntanya, que li van fer d’introductors. També, destaca Madame Bovary, de Gustave Flaubert, a qui dedica el capítol "El buit i el blau", del seu llibre Per què escric? Gràcies muntanyes, i on escriu: "I, en el silenci del meu despatx llibreria, va caure a les meves mans Madame Bobary, de Gustave Flaubert. Vaig decidir llegir-lo, perquè estava saturat de literatura de muntanya i desitjava descansar. L'he llegit, l'he acabat i ara estic desesperat!".

Si l’estiu passat va estar deu dies fent excursions i pujant vies ferrades a les Dolomites, aquest mes de setembre vol pujar al mont Cerví pel cantó italià, amb permís del seu genoll, que li fa la guitza després d’una recent caiguda. L’autor de la crònica està convençut que el doctor Ylla, el muntanyenc Queló,  té corda per estona.

                                -------------------------------------------------------


Bibliografia

— Mirar precipici avall. Xerrant amb les meves gosses després d’un accident de muntanya, Miquel Ylla Boré, Cossetània Edicions, 2013.
— Perquè escric: gràcies muntanyes, Miquel Ylla, autoeditat, Impremta Moderna, 2014.
— El llibre que va fer cim. Vivències de muntanya, Miquel Ylla, Cossetània Edicions, 2106.
Epíleg. Els llibres de muntanya tenen cos i ànima. Una visita a la meva biblioteca, opuscle, Miquel Ylla, Edicions  Myllbo, 2016.
Fotografia històrica de Vic, de Francesc Farrés i Malian, Edicat, 1985.
 

Miquel Ylla Foto: Adrià Costa

Participació