Josep Vernis | Josep M. Montaner
Reportatge

Josep Vernis: el compromís d'un artista trencador

Reconegut com un dels pintors més destacats de l’art català contemporani, la seva obra també abasta l’escultura, l’escenografia, el muralisme, el gravat, el cartellisme i la il·lustració de llibres i revistes. Lluitador antifranquista i compromès socialment, durant quaranta anys ha exercit, també, de professor de plàstica d’unes quantes generacions d’estudiants.

Josep Vernis | Josep M. Montaner
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nascut a Vic un any i mig després del final de la Guerra Civil, de ben petit va descobrir la seva vocació plàstica i abans dels vints anys ja investigava la pintura amb una certa pretensió de contemporaneïtat, en un moment on la majoria d’artistes locals que coneixia feien una pintura més aviat tradicional i manierista. Des d’aleshores, la seva vida va girar al voltant de la creació plàstica i de la docència.

A més de mostrar la seva obra pictòrica i escultòrica  en múltiples ocasions a Vic, a Barcelona i en diverses poblacions catalanes, des de 1966 ha participat en més d’un centenar llarg d’exposicions individuals i col·lectives arreu del món. Destacat activista cultural i polític, a l’etapa final del franquisme va formar part dels Comitès de Solidaritat amb els presos polítics i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya.


----------------------------------------------

Un calorós matí d’estiu, després d’una relaxada sessió fotogràfica a càrrec de Josep Maria Montaner, parlem amb Josep Vernis, asseguts còmodament a l’acollidora  galeria de la masia El Bosc, que l’artista va convertir en el seu tercer taller fa 16 anys. La majoria d’estances són plenes de quadres, escultures, pots de pintura, dissolvents, eines i tota mena de materials emprats en l’elaboració d’obres plàstiques. És un caos ordenat que en Pep controla perfectament; de fet, sap on trobar tots i cada un dels objectes que li fan falta en qualsevol moment. Aquesta masia tranquil·la està situada a tres quilòmetres de Vic, en un entorn rural, a prop de l’Eix Transversal i amb l’ermita de Sant Sebastià al fons.


Orígens a Arenys de Munt i Castellterçol. Primers anys a la Rambla del Carme

Nascut el 3 de novembre del 1940, en ple esclat cromàtic tardoral i pocs mesos després de l’entrada de les tropes franquistes a Vic, Josep Vernis i Burés va créixer a la Rambla del Carme, molt a prop del carrer Estret, al costat de can Quelotxo, on esmolaven els ganivets de can Bofill, i de can Baldiri, la botiga-taller regentada pel pare de Boi Galtés, on arreglaven i venien corretatges i complements per a cavalls. Llavors, al davant de casa seva hi havia l’espardenyeria de Can Sardà.

El seu pare era d’Arenys de Munt, al Maresme, on l’avi —un home d’idees dretanes consolidades— havia estat alcalde durant 40 anys, abans i després de la Guerra Civil.  La mare era filla d’un home de Castellterçol, d’idees més aviat àcrates, i d’una vigatana de la família d’un paleta que havia treballat amb l’arquitecte Pericas. Els seus progenitors es van conèixer a Arenys, on la mare va anar a passar un estiu; allà es van prometre i quan es van casar van anar a viure a Vic, a Can Pepín, a la Rambla del Carme, on l’avi matern feia de ferrer de cavalls, un negoci que amb els anys es va obrir a la forja, la fabricació d’aixades i estris de pagès i a la ferreria en general. En aquella època, el pare, que havia treballat en un taller mecànic que es va instal·lar els primers ascensors i muntacàrregues a Vic, es va incorporar a l‘obrador.
 

Josep Vernis Foto: Josep M. Montaner


Josep Vernis va ser el petit de tres germans: “Jo era una mica escanyolit i a casa em donaven els millors aliments perquè creixés, com ara costelletes. Per això, el meu germà gran i la meva germana sovint estaven gelosos perquè s’havien de conformar amb el ‘ranxo’ familiar dels ingredients de la carn d’olla”. En aquell ambient, el petit Vernis va passar moltes hores jugant al terrat de casa i als terrats veïns, uns espais suggestius, intemporals i aïllats que van deixar una profunda petja en la seva memòria. També, jugava molt al carrer, a la Rambla del Carme i al Passeig; en canvi, la Plaça, a molts pocs metres, era un luxe que poques vegades tastava.

L’escolarització la va iniciar al parvulari de les Germanes Dominiques del Pare Coll. D’aquella època, en conserva l’olor dels lilàs durant el mes de Maria i rememora l’estrofa mariana “Moreneta en sou, moreneta i bruna”. Després d’aquest col·legi va passar per l’acadèmia privada de la senyoreta Palmerola, una mena de guarderia instal·lada en un primer pis del carrer Manlleu: “Suposo que la mestra era una bona dona, però aquell espai jo el trobava tètric”, recorda.

Si, tal com diuen, la infància és la pàtria dels humans,  en Pep era feliç  jugant al bèlit, un esport de carrer emparentat —de lluny— amb el beisbol americà. Es tractava de picar un fus amb una pala per fer-lo saltar a una distància concreta, seguint un reglament que els marrecs inventaven i modificaven segons els convenia; igual que s’inventaven la normativa per jugar a bales, un joc que cada colla adaptava al seu gust, a remolc de les directrius dels líders.

Els primers brots de la vocació. El pas pel col·legi de Sant Miquel dels Sants

Recorda la seva fascinació per Los grandes inventos del TBO, del professor Franz de Copenaghen, un interès que, en canvi, no sentia quan contemplava les historietes clàssiques de les revistes infantils, “sempre amb un argument massa previsible i poc creatiu. A mi m’interessaven algunes vinyetes aïllades, mai les seqüències lligades. Si les historietes es limitaven a ser un fet funcional al servei d’un guió preestablert, a mi m’agradaven determinades vinyetes per elles mateixes, perquè una sola imatge ja podia tenir entitat pròpia i recollia un moment o un instant amb vida independent, sense necessitar un desenllaç”.

Quan tenia 11 anys, la família va canviar de barri i se’n va anar a viure a la plaça dels Màrtirs, encara que els pares li permetien visitar i sojornar al pis antic, mig abandonat, on anava a jugar i a fer dibuixos. Va ser allà on va descobrir que li agradava la plàstica. En aquella època el futur artista guixava totes les superfícies guixables: llibres de text, llibretes i qualsevol paper o tros de cartró que trobava. “Per a mi era una manera d’abstreure’m d’allò que no m’interessava; si la lliçó que explicava el mestre no em feia el pes, jo començava a fer dibuixets en qualsevol superfície”.
 

Josep Vernis mb un any (1942). Foto familiar: Josep-vernis-primer-esquerra (1946). Primera comunió (1948) Foto: Arxiu Josep Vernis


Amb la seva entrada al col·legi de Sant Miquel dels Sants va descobrir el cantó fosc de la vida: “Allò era terrible, una contínua successió de clatellots i més clatellots. I càstigs. Sempre recordaré el crit ‘Vernis, Benito, Molas: Fora de classe!’, proferit tot sovint  per mossèn Homs, en Borra, un home amb qui anys després vaig coincidir com a professor, quan em vaig integrar al centre, a l’època que Ricard Torrents va liderar el canvi pedagògic”.

En Pep no suportava el llatí, sobretot les declinacions, que trobava una tortura. Tampoc no li agradava gens la Formación del Espíritu Nacional (FEN) impartida pels falangistes Noceda i Sureda, ni era gaire amic “del senyor Mas, en Pau Panxa, un mestre que sempre ens pegava”. Ni li queia bé un capellà —de qui no recorda el nom— que venia de la División Azul. En canvi, conserva “un bon record de mossèn Jaume Camprodon, un capellà amb un tarannà obert i afable que va acabar essent bisbe de Girona. Però, sobretot, recordo amb afecte mossèn Eduard Junyent, que ens feia religió. Era un home brillant, amb molt sentit de l’humor, que aprofitava les classes per parlar de cultura i art”.

A banda de l’avorriment que li ocasionaven la majoria de disciplines i assignatures, la seva vocació plàstica ja s’expressava d’una manera molt manifesta: “La paraula i l’escriptura no eren els llenguatges que utilitzava per expressar-me. Jo preferia els gargots. I encara que el còmic mai no m’ha interessat massa, vaig començar fent una mena d’historietes gràfiques descriptives, batalles esquemàtiques amb ninotets que pujaven i baixaven; els bons eren més gruixuts i els dolents més prims; i de vegades en pintava algun de mort, que dibuixava estirat a terra. Altres nens feien el mateix que jo, però el seu material per distreure’s eren figuretes. La diferència era que jo m’inventava els personatges. També, em fabricava els films de Cine Nic dibuixats sobre paper vegetal”.

Aleshores ja era conscient del rentat de cervell escolar: “El problema era que no teníem cap mecanisme de contestació. Teníem sentiments, però érem súbdits de les circumstàncies, estàvem supeditats a la llei de l’embut i desconeixíem que hi haguessin alternatives”. A Sant Miquel també va descobrir que a la vida hi ha diferències de tracte depenent de la classe social de pertinença: “Donaven beques, però curiosament sovint les concedien als fills de casa bona. I si un nen pobre copiava literalment un examen ben resolt per un ric, o viceversa, al ric li posaven una millor nota”.

Tanmateix, la vida presenta sorpreses inesperades. Així, dues dècades després, Vernis va arribar a ser professor de Sant Miquel dels Sants, on va impartir classes de plàstica durant vint-i-un anys, a l’època del canvi pedagògic impulsat per Ricard Torrents. Posteriorment, la seva activitat docent —que compaginava quotidianament i sense descans amb el conreu de la plàstica— encara va allargar-se prop de vint anys més a l’Escola de Mestres, que més tard es va convertir en la Facultat d'Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic-UCC, fins que es va jubilar.
 
Els escoltes. La grisor del franquisme

Tornant a la meitat dels anys cinquanta, complementava els estudis amb les activitats organitzades a l’entorn del moviment escolta, amb Hipòlit Gavaldà i mossèn Pere Hinaraja de responsables. Però ni a ell ni a uns quants companys no els agradava “l’aspecte militar de l’escoltisme, amb formacions, uniformes i promeses semblants a la jura de bandera. La part positiva era que m’agradava la muntanya i la natura, encara que el cansament derivat d’alguna dura travessa del Pirineu per a mi va suposar un càstig. Quan vam deixar de ser llobatons i ens vam convertir en minyons escoltes, amb un grup d’amics vam muntar una patrulla mig independent que anàvem més a la nostra, fumàvem cigarrets d’amagat i fèiem acampades de 15 dies en indrets fantàstics, com els llacs de Meranges”.
 

Imatges de Josep Vernis entre finals dels 50 i principis dels 60 Foto: Arxiu Josep Vernis


Aquells anys, també, va consolidar la seva vocació artística acudint a l’Escola de Dibuix, on va seguir els ensenyaments dels professors Cano i Puntí. “Allà vaig estudiar dibuix tècnic i vaig començar a realitzar alçats, plantes, perfils i línies d’intersecció. Recordo la dificultat de dibuixar una escala de cargol, per a mi va ser una tortura. Però, aquests coneixements, de vegades són útils. L’altre dia, un antic alumne a qui jo havia fet classes de dibuix tècnic, em va agrair la meva tasca i em va explicar que gràcies al què havia après havia acabat dedicant-se a l’enginyeria. Però, probablement, també podria trobar antics alumnes a qui el dibuix tècnic els havia suposat un incordi inútil. Cada persona és un món”.

Fent un balanç de la postguerra a Vic, diu que “era conscient de la grisor generalitzada. Jo, igual com altres nens, la vivia a casa, en un ambient molt tradicional. Durant la meva adolescència, mentre vaig ser a Vic, no m’estava bé com anaven les coses. Em feien anar a missa, però no m’agradava, ni entenia tota la parafernàlia. Les misses eren incomprensibles i molt avorrides, a no ser que hi hagués alguna nena que m’agradés. De vegades a casa els deia que havia anat a missa; però perquè no descobrissin que era mentida , m’assegurava d’entrar un moment a l’església per veure el color del roquet i procurar que algú em veiés. Exceptuant l’avi de Castellterçol, que tenia un ramalasso llibertari, a Vic mai no vaig tenir cap referent ideològic contestatari. Fins que vaig anar a Barcelona a treballar en una agència de publicitat on vaig conèixer el dissenyador Enric Satué, un noi més aviat crític que aleshores calçava un altre peu i em va fer descobrir algunes coses. Més endavant va esdevenir un dels professionals més reputats del seu àmbit”.

Sortides amb els pintors paisatgistes. Anhels de contemporaneïtat

Mentrestant, a Vic, en Pep freqüentava ambients de pintors —com Fidel Bofill, Gros, o Isern Puntí— amb qui va començar a fer sortides als afores de Vic per pintar masies, pallers, ponts... Tanmateix, mentre la majoria tenien tendències properes al post-impressionisme del moment, “a mi m’interessava més el constructivisme, encara que això de posar etiquetes és molt complicat. Aquells dies, per exemple, vaig pintar el pont d’en Bruguer amb moltes línies marcades en negre, amb el color sobreposat”. A finals dels cinquanta, Vernis va començar a investigar la pintura amb una certa pretensió de contemporaneïtat, tot i que a Vic no hi havia gaire gent que optés per aquesta via: “La majoria d’artistes locals feien una pintura més aviat  tradicional i manierista, molt lligada a l’estil de la pintura paisatgista de l’escola d’Olot. De tota manera, també hi havia pintors, com en Brugulat, que en haver estat en contacte amb el grup d’Els Vuit, tenia una visió contrastada i una certa informació de les noves tendències. Però generalitzant, per a mi, Vic era un desert”.

Quan va comunicar oficialment a la família que volia ser pintor, davant la perspectiva d’un suposat camí professional sense massa retribucions econòmiques, els pares el van desanimar i en principi s’hi van oposar: “El meu pare tenia previst muntar una secció de recanvis mecànics industrials i volia que m’afegís al negoci. Però, després d’insistir molt, els vaig convèncer que la meva vida passava per anar a Barcelona a estudiar Belles Arts. Més enllà de les vivències quotidianes, del llenguatge i de la lògica del dia a dia, jo estava convençut que els humans també ens podem comunicar a través de la sensibilitat, sensacions, vibracions, intuïcions i percepcions nascudes als porus de la pell”.

Trencament del cordó umbilical amb Vic. Barcelona i Belles Arts

El seu trasllat a Barcelona va suposar un canvi decisiu: “A la capital, em vaig moure en un ambient fantàstic. Aleshores, Belles Arts era una escola superior no universitària, situada a la plaça de la Verònica, a prop del carrer Escudellers, el de les prostitutes i els mariners nord-americans. A la mítica sala Jamboree de la plaça Reial vaig gaudir de les sessions de jazz en viu dels dijous, amb Gloria Stewart de cantant, Tete Montoliu al piano i Farreras a la bateria. També, vaig freqüentar el Club 49, que en un context més aviat hostil, a més d’impulsar la música i el jazz, organitzava nombroses activitats en l’àmbit de la poesia, el teatre i les arts plàstiques”.
 

Josep Vernis (quart per l'esquerra) entre un grup de pintors vigatans. A principis dels anys 60 Foto: Arxiu Josep Vernis


A Barcelona, el jove estudiant es mantenia “gràcies a una petita subvenció familiar, a més de tenir els desplaçaments pagats. Com que no vaig voler viure a la casa d’algun parent, els tres primers mesos em vaig instal·lar en una residència dels Escolapis. Després, amb una colla d’amics vam voler llogar un pis per compartir-lo, però com que la família no hi va estar d’acord em vaig instal·lar en una pensió del carrer València, en un edifici modernista, on menjàvem i dormíem. Aquells dies vaig portar una vida més aviat dissipada. Tot plegat era una exhibició de llibertat, amb festes, molta conya i la descoberta de l’amor”, rememora.

Belles Arts també era un espai estimulant: “A l’escola vaig tenir professors fantàstics, com Santasusana, una bona persona, bon pintor i bon professor, que de vegades arribava begut a classe, cantant i amb el barret tort. També vaig tenir Santos Torroella, que a més de bon crític d’art i excel·lent dibuixant, era un professor extraordinari que ens feia Història de l’Art. Allà hi vaig passar moltes hores practicant el dibuix al natural. Recordo que hi havia molta acadèmia, un sistema que valoro, però que a mi no em va fer cap bé especial”.
 
L’aprenentatge d’en Pep també es va anar consolidant amb incomptables incursions als museus: “Els recorria tots; però, un dels que més vaig visitar va ser el Museu d’Art Modern (aleshores situat al Parlament), que tenia una excel·lent col·lecció de pintura catalana, amb obres de Sunyer, Nonell i Mir. També, anava a Montjuïc, a veure el Museu d’Art Romànic, abans de la restauració del Palau Nacional. I moltíssimes galeries de la zona de  Consell de Cent. En aquella època vaig descobrir la pintura contemporània del moment, l’informalisme, amb Tàpies al capdavant. En alguna ocasió, acompanyats pel professor Santos Torroella, també fèiem excursions fora de la capital catalana, com al Museo del Prado de Madrid, on vaig poder veure l’obra de Goya, el primer expressionista, que em va deixar frapat. També vam a anar a veure museus holandesos, o el Louvre, a París, de la mà de Fedreric Marès, el director de l’Escola de Belles Arts, un home fidel al Règim que durant la guerra es vanagloriava d’haver salvat molt patrimoni. El cas és que, en ple conflicte, com que misteriosament tenia informació de la crema d’edificis amb obres d’art a l’interior abans que es produís, s’avançava a la situació i retirava moltes peces que —segons deia— ‘salvava’”.

A banda de l’aprenentatge oficial i de les visites als museus, Vernis ja pintava. Les seves primeres obres s’ajustaven més o menys als cànons de l’Acadèmia apresos a Belles Arts; però, en molts aspectes apuntaven idees noves lligades al propòsit de fer un tomb, una mena de ruptura amb la cotilla estètica oficial. Recordant aquells dies, Vernis diu que, “mentre un corrent artístic tendia cap a l’informalisme i l’abstracció (amb predomini de la matèria com a base del llenguatge pictòric, com en el cas de Tàpies), jo vaig optar per la nova figuració, una tendència que tenia molta força a Itàlia i que tampoc no excloïa l’abstracció”.

La prestigiosa historiadora i crítica d’art Conxita Oliver, ex directora de l’Arts Santa Mònica i experta en l’obra del pintor vigatà, ha escrit que les primeres pintures de Vernis “tenen certes influències del cubisme picassià, de tons foscos i temes aspres. No obstant això, pertany a la generació que va aprendre l’ofici de pintor en el marc de la concepció establerta i des d’aleshores posseeix un domini dels procediments, de les tècniques i dels secrets de l’ofici. Sap perfectament que cal tenir la tècnica al seu favor i no pas en contra”.

La Lota, la companya

En el transcurs del seu pas per Belles Arts, Vernis va conèixer Lota Llambias, la que seria companya de la seva vida, amb qui va començar a conviure els darrers anys de carrera. Malauradament desapareguda l’any 2009, el pintor la defineix com “una persona interessant que es movia en un ambient molt desconegut per a mi. La Lota (o s’al·lota, en menorquí) va néixer a França i era filla d’exiliats que es van refugiar a Bonlòc (Bouloc en francès), un poblet de l’Alta Garona, a la vora de Tolosa de Llenguadoc, on va viure els primers anys de vida i on es va criar en francès i en català. Més endavant, va passar bona part de l’adolescència a Barcelona, on es va fer gran. Quan la vaig conèixer a Belles Arts —ella estudiava dos cursos més endarrere— era una dona inquieta i rebel”.
 

Lota Llambias i Josep Vernis, any 1964 Foto: Arxiu Josep Vernis


Gràcies a la Lota i a la seva família, Vernis va conèixer molts episodis de l’època franquista amagats i desconeguts per la majoria de ciutadans. La seva mare, per exemple, a l’època més dura de la dictadura va travessar la frontera francesa cap a Espanya amb quatre criatures que va fer passar per fills seus; una d’elles era Fabià Puigserver, el conegut escenògraf, actor, director teatral i activista; aquesta criatura formava part d’un grup de refugiats que havien anat a petar a Algèria, esbandits pel general de Gaulle perquè eren comunistes; i d’Algèria havien passat a Varsòvia (Polònia). Vernis explica que “aquells dies, l’entorn proper de la Lota, amics i coneguts residents a Barcelona, encara patien registres setmanals per part de la policia espanyola. Per contrast amb la meva família vigatana, de tradició conservadora, vaig adonar-me que a la societat hi havia contrastos antagònics. He de dir, però, que quan l’any 1964 ens vam casar, cap de les dues famílies hi va posar impediments”.

Quan encara no havia acabat la carrera, en Pep va fer milícies universitàries durant dos estius a Castillejos, prop de Reus. Després, va estar quatre mesos fent pràctiques: un mes a la base militar de Sant Climent i tres mesos al Castell de Figueres, “on em castigaven constantment per no portar la pistola carregada quan formava el cos de guàrdia i entrava el tinent coronel, un militar que tenia molta mania als soldats que fèiem milícies universitàries. El càstig consistia a ser rellevat de la guàrdia, el pitjor que li podia passar a un soldat; m’arrestaven sovint i em tancaven a la sala de banderes, d’on no podia sortir; en total, potser hi vaig estar tres mesos enclaustrat, tot i que tenia una habitació llogada a Figueres, en una casa propietat de l’àvia de Moncho (el cantant de boleros), una dona que també regentava bars ‘d’alterne’; de fet, algunes noies de ‘mala vida’ compartien el pis on jo tenia llogada l’habitació amb altres soldats, una estança que vaig poder utilitzar molt poc”.

Viatge al·lucinant a Roma. Entre Vic i Barcelona. La família

Acabada la mili i la carrera a Belles Arts, amb les butxaques buides, li va sortir l’oportunitat de guanyar algunes pessetes. A la primera meitat dels seixanta, coincidint amb l’inici del Concili Vaticà II, monsenyor Josep Rius Serra (1891-1966), un distingit arxiver vigatà de la secció històrica de la Sagrada Congregació de Ritus al Vaticà i antic prelat domèstic de sa santedat el Papa, s’havia desplaçat de Roma a Vic per visitar la seva parentela, una família que vivia al carrer del Remei, en una casa anomenada Can Duros. En aquella època, Rius era conegut en el seu entorn amb el sobrenom de mossèn Etcètera, a causa de la repetició sistemàtica d’aquesta paraula cada vegada que volia acabar una frase.

Resulta que durant el trajecte des d’Itàlia a Vic, uns quilòmetres abans d’arribar a la Ciutat dels Sants, el seu luxós Mercedes 300 SL va patir un accident i el xofer va morir. Després d’estar-se uns dies a Vic, com que l’il·lustre capellà havia de desplaçar-se urgentment a Roma per qüestions relacionades amb el Concili, va donar veus amb la intenció de trobar una persona experimentada que volgués conduir el cotxe fins a la Ciutat Eterna. Per qüestions atzaroses —o per designis de la Providència— aquesta persona va ser Josep Vernis.

El viatge a Roma va ser de pel·lícula. Per començar, quan va pujar a l’impressionant vehicle amb matrícula del Cos Consular i bandera vaticana, el digníssim eclesiàstic va comunicar al flamant xofer que tenia una lleugera incontinència urinària, per la qual cosa en Pep va haver d’aturar-se sovint en els indrets més inesperats. Abans de sortir de Vic, però, Vernis va veure com el passatger col·locava una colla de pintures molt bé enrotllades al maleter del vehicle. Poc abans d’arribar a Ventimiglia, a la frontera de França amb Itàlia, “Rius va fer aturar el Mercedes, es va vestir amb les millors gales i atributs de dignitat eclesiàstics, i va comunicar al xofer que hi havia la possibilitat que els carabinieri els escorcollessin, però que probablement passarien la frontera sense problemes. Aleshores, vaig comprendre que les pintures que transportàvem eren obres d’art català. Finalment, vam passar la frontera sense contratemps; fins i tot el policia que s’ocupava de nosaltres va fer un petó a l’anell de monsenyor Rius i aquest el va beneir. Quan vam ser al Vaticà, vaig col·locar el Mercedes  en un ascensor especial per a vehicles situat al peu la basílica de Sant Pere i el vaig aparcar uns metres més amunt en una terrassa al costat de la cúpula dissenyada per Miquel Àngel. Després, vam entrar a la Banca Vaticana, on Rius va dipositar les pintures. Gràcies a aquest viatge i al fet de tenir un amfitrió de la seva categoria, vaig tenir l’oportunitat de veure i contemplar les obres dels Museus Vaticans i la Capella Sixtina, sense gent”.
 

Família Vernis Llambias . Anys 70. Foto: Arxiu Josep Vernis


Instal·lats a Vic en un pis petit de la plaça dels Màrtirs, com que a la capital de la Plana no tenien feina, en Pep i la Lota es desplaçaven regularment a Barcelona on tots dos impartien classes. Ell era professor d’art en general a l’escola d’elit Raimundo Lulio, situada en una torre modernista de la Via Augusta. Però, si allà l’ambient era refinat, amb només quinze alumnes a cada aula, simultaniejava aquesta feina amb les classes que impartia en un reformatori de menors tutelat per la Congregació de Sant Pere Ad Vincula, aleshores una mena de presó per a joves, molts d’ells delinqüents, que a més de ser una escola també tenia tallers per aprendre oficis com fusteria, ferreteria, sabateria o lampisteria. Aquell reformatori es va tancar el 1977. Mentre hi va treballar, Vernis es va haver d’enfrontar amb una realitat més aviat crua, en classes de 30 alumes, la majoria difícils. Quan recorda aquella època considera que les classes que va fer en els dos centres li van mostrar “dues realitats pedagògiques i socials molt diferents, i vaig prendre consciència real que el món estava molt mal repartit”.

Com s’ha dit més amunt, l’any 1970, va entrar a treballar de professor de dibuix, pintura i gravat a Sant Miquel a petició de Ricard Torrents, el nou director del centre. Vernis recorda que aquells dies, “a part d’Isern Puntí i jo mateix, a Vic no hi havia ningú que tingués una titulació homologable amb una llicenciatura per poder  impartir aquesta mena de classes. En el meu cas, per poder fer classes i convalidar els estudis de Belles Arts amb un títol universitari vaig haver de fer una tesina”.

Assegura que la seva llarga etapa com a professor durant gairebé 40 anys li ha donat moltes satisfaccions i li ha permès gaudir d’hores i hores molt intenses i fructíferes: “En la meva trajectòria docent, sempre vaig donar més importància a la transmissió de coneixements que no pas a l’exigència de les habilitats manuals per part dels alumnes; però, sobretot, vaig procurar provocar les seves capacitats personals i que sentissin atracció per l’assignatura, de vegades en forma de divertiment, evitant que es convertís en una càrrega avorrida. La formació és important, encara que molts artistes innovadors no han utilitzat la metodologia tradicional. Amb això no vull pas fer cap tesi. La metodologia és un recurs que si jo no li donava a un alumne, ell mateix ja el podia descobrir. A no ser que es tractés del dibuix tècnic (que requereix una certa disciplina, rigidesa i concentració), sempre vaig procurar que les meves classes estiguessin envoltades d’un ambient especial, sovint amanit amb diapositives o amb música de fons”.

La seva visió dels alumnes de menys edat s’origina en l’empatia: “S’aprèn molt dels alumnes més petits. La seva capacitat de creació és il·limitada, perquè no hi ha res que la condicioni. A mesura que als nens els anem donant mètodes, recursos i normes per explicar-se, els anem tallant mica a mica les ales de la seva pròpia llibertat. El més desitjable seria que els coneixements que necessiten per explicar-se els obtinguessin gràcies a la seva pròpia experiència creativa. Els estem imposant masses disciplines i a mida que creixen cada vegada son menys creatius. La lluita, l’objectiu d’un docent, hauria de ser potenciar la creativitat, sense excloure les habilitats”, repeteix amb contundència.

Activisme polític i cultural. L’herència del Maig francès

A principis dels anys setanta, una colla d’artistes i intel·lectuals, entre els quals hi havia Josep Vernis, Miquel Martí Pol i molts d’altres, van començar a fer reunions a casa del pastisser vigatà Quim Capdevila. Allà parlaven de política, de pintura, de teatre, de poesia i de qualsevol cosa relacionada amb l’art, la cultura i la situació del país. Alguns dels participants a les trobades mig clandestines es van enquadrar en diferents formacions polítiques antifranquistes d’esquerres o en grups de caire solidari amb els presos.
 

Josep Vernis Foto: Josep M. Montaner


D’aquestes reunions en va sortir la idea d’editar un LP amb música de Rafael Subirachs i d’organitzar l’exposició itinerant “Estampa Popular”, que va comptar amb la participació de molts artistes i es va poder veure a Vic, Sabadell, Tarragona, Terrassa, Centelles, Manresa, Torelló i Roda de Ter. També, es van fer accions a favor dels presos i els represaliats, com l’edició de xilografies, la venda d’unes bitlles fetes pel pintor Guinovart, i recitals d’en Raimon, Paco Ibáñez o l’Ovidi Montllor. Tanmateix, les reunions no sempre es feien a la casa de Quim Capdevila: “Les estrictament polítiques i més minoritàries les solíem fer al camp, en pisos particulars, com al de l’Andreu Roca, o en cases de pagès aïllades, sempre en llocs diferents. Algunes, també les vam fer a la rectoria de Sant Julià Sassorba, on jo tenia el meu taller”.

El desembre de 1970, va ser detingut a Vic, conjuntament amb Joaquim Capdevila i Miquel Albó, perquè la policia estava convençuda que ells eren els instigadors i organitzadors d’una manifestació estudiantil protagonitzada pels alumnes de l’Institut Jaume Callís i del Col·legi de Sant Miquel que es va fer al centre de la ciutat com a protesta contra la petició de sis penes de mort per a uns militants d’ETA jutjats per un tribunal militar. Després de passar uns dies als calabossos del Jutjat local, els tres detinguts van ser alliberats, tot i que el cas va tenir un gran ressò públic a través del diari francès Le Monde i de Ràdio Pirenaica, l’emissora del Partit Comunista. En Pep avui creu que la policia secreta “va actuar amb lògica, perquè sabia que hi havia gent que treballàvem en la clandestinitat”.

Per a l’artista vigatà, “la barreja de persones molt diverses que compartíem la inquietud artística i la política no era excloent ni provocava antagonismes destacats. El puntal fort, el que anava més al gra i sabia ser concret, era Segimon Serrallonga. Altres feien més teoria. En Segimon també va ser l’impulsor de dues iniciatives cabdals: la constitució a la comarca de la Comissió de Solidaritat que recollia diners per als presos i els obrers en vaga i la de l’Assemblea de Catalunya”.

Vernis recorda que les xerrades polítiques “eren molt denses i costava molt discernir fins on arribava el compromís de cadascú. A mi em semblava bé tot, si es feia al marge de la violència. Llavors em vaig puntar al PSAN; però al cap d’un temps vaig plegar en adonar-me que la principal eina de poder, la informació, no la teníem tots igual. Aquell partit, com la majoria, tenia un funcionament piramidal, amb tocs de sectarisme que em van portar a preguntar-me fins on arribava la meva llibertat i el compromís individual i fins on l’acció militant compartida en el grup. I vaig arribar a la conclusió que havia de seguir una ètica personal i marcar-me unes obligacions que jo mateix havia d’escollir. Per mi sempre ha estat molt important deixar que la gent ‘pugui ser’, que és una variant de la mítica proclama ‘viu i deixa viure’, però que potser va un pèl més enllà, en el sentit d’afavorir l’existència dels altres”.
 

Josep Vernis amb un grup d’alumnes, a la primera dècada del segle XXI Foto: Arxiu Josep Vernis


La primera meitat dels setanta, encara cuejava la influència del Maig francès: “Les seqüeles de la revolta ens arribaven a través del cinema, els llibres, la música i els costums. Alguns ens havíem desplaçat a França a manifestar-nos, o havíem assistit als mítings d’Alain Krivine, un polític francès d'extrema esquerra. Tot i tenir un caràcter aparentment ingenu, el Maig francès (que va aconseguir fer caure el general De Gaulle) va ser un moviment molt important a l’hora d’articular una crítica profunda al sistema imperant. També, va ser decisiu en la generalització del concepte ‘d’amor lliure’, probablement la revolució més gran durant dècades, d’influència contracultural i plena d’alegria. Encara que aleshores no hi havia l’amenaça de la sida. Tot i reconeixent que l’exclusivitat afectiva sempre ha presidit les relacions humanes, en aquell context estava atenuada per una certa permissivitat”.

L'Snack. Òxid de Boira. Els fills

A l’hora de parlar de llocs de trobada i centres de confluència, és inevitable citar L’Snack de la plaça Major de Vic: “L’Snack era la política. Hores i hores de discussions i moltes tesis, i el lloc de les cites. Jo a la vida he tingut dos excessos: m’agrada treballar, però també relacionar-me. Aquells dies, sempre que algú coneixia una persona ‘rara’ que desembarcava a Vic —normalment estrangers— la portava a l’Snack per ensenyar-la. De fet, allà hi vaig deixar moltes hores que no vaig abocar en el treball”. Un altre lloc de trobada era el mític restaurant les Gorgues, una república etílica independent, “un lloc d’expansió on la gent benpensant no hi posava els peus. Els que hi anàvem fèiem el que volíem”. Tampoc no s’oblida del Cafè Vic, el temple dels joves heterodoxos, contraculturals, àcrates i bromistes
 
Tornant a l’Snack, el quarter general virtual de l’oposició democràtica al règim franquista, a més de parlar-hi de política, s’hi reunien artistes de diverses disciplines que optaven per unes tendències més agosarades i trencadores. Al cap d’un temps, tots plegats van confluir en el col·lectiu transversal Òxid de Boira, “una proposta col·lectiva emparentada de lluny amb el grup Els Vuit, el referent artístic de finals dels cinquanta i part dels seixanta a Vic, encara que a un nivell molt diferent i amb una trajectòria que no es pot pas comparar”.

Quan Vernis va marxar de Vic a estudiar a Belles Arts la majoria d’artistes locals amb qui es relacionava feien una pintura molt tradicional i ell es trobava en una mena de desert. Quan va tornar va contactar amb altres artistes: “Amb Pep Ricard, que era bastant més jove que jo, Feran Sanz o en Pladevall encara més. La trobada d’Òxid de Boira va resultar un esdeveniment significatiu perquè va propiciar que tot un seguit de gent (que molts ni ens coneixíem) ens agrupéssim o, si més no, entréssim en contacte gràcies al nucli central d’aquesta entitat, que jo associo, sobretot, a la figura de Ton Granero”. I encara que, per interessos diferents, o pel que fos, l’agrupació va durar poc temps i va tenir una activitat més aviat efímera, Vernis opina que el col·lectiu va crear complicitats, va debatre i contrastar idees, filosofies i propostes: “Aquella experiència no va ser un fracàs. De fet, des d’aleshores el contacte entre molts dels artistes d’Òxid de Boira va convertir-se en regular”.
 

Amb Ton Granero a Port de l Selva. Anys 90 Foto: Arxiu Josep Vernis


Si la seva vida pública —marcada per un alt compromís polític i social—, la dedicació a la docència i la pràctica diària de la pintura tenien una rellevància notable, a la vida familiar en Pep i la Lota van passar un dilatat període pujant i criant els seus quatre fills, l’Anna, en Guillem, en Marc i l’Arnau, que amb el pas dels anys s’han dedicat o es dediquen a temes relacionats amb l’art i la cultura. Des de la condició de pare, conjuntament amb la Lota, el pintor considera que els quatre fills “són les meves millors creacions. N’estic molt satisfet. Amb tots hi tinc intenses connexions i vincles en el terreny de les idees i els sentiments. Formen part de la meva vida, sense que això signifiqui que no tinguin una identitat pròpia. Són uns éssers que sempre he procurat que esdevinguessin persones lliures”.

Allunyat de les pressions comercials

Durant aquest període, el pintor, pare de família, activista polític i docent, per fer-se un  sobresou es va dedicar uns anys a la pràctica professional de l’interiorisme, treballant de bracet amb l’enyorat arquitecte Manel Anglada i amb el dissenyador d’interiors Jaume Cabeza, un equip ben compenetrat que va dissenyar botiges de tota mena, discoteques, entitats bancàries, cafès i bars.

Però, el temps feia el seu curs i Vernis es dedicava cada vegada amb més tenacitat a materialitzar la seva vessant creativa. En un escrit de presentació del llibre La mirada dels sentits, sobre l’obra de Vernis, la crítica Conxita Oliver explicava que des dels seus inicis “l’artista es va allunyar de les pressions comercials i va treballar al marge de modes i tendències, una independència i una llibertat d’actuació que van afavorir el naixement de la veritat del seu art. Sempre ha estat un artista compromès socialment que ha entès quina és la vertadera funció del creador: ser l’intèrpret del moment històric que li ha tocat de viure”; i que per assumir aquesta funció, “ha de ser capaç de reaccionar davant d’uns fets concrets, convertir-se en el portaveu social i traduir mitjançant un llenguatge plàstic —amb plena sintonia amb la seva època— els esdeveniments socials. És així com l’art es converteix en la resposta de l’artista davant del seu entorn i l’artista en el capdavanter de la societat que consciencia i responsabilitza tothom. El seu mèrit és acostar l’art a la vida, connectar la creació amb les circumstàncies externes”.

En literatura i en les arts on la paraula juga un paper destacat, semblaria més fàcil visualitzar aquest compromís amb la societat que en el cas de la pintura. Tanmateix, ell afirma que “la pintura pot ser tan compromesa com la literatura. De vegades, les etiquetes son tan fortes que poden encabir l’obra, per exemple, de diferents artistes considerats informalistes, sense que això defineixi, ni de lluny, el seu compromís. L’important és treballar en llibertat i desenvolupar conceptes personals, procurant no quedar-se estancat en les etiquetes. La creació artística no pot ser un simulacre: ha de ser veritat. No pots fer veure que ets un pintor informalista si no t’ho creus i no actues amb llibertat”, rebla.

Tot i procurar no caure en reduccionismes estilístics, explica que ell sempre s’ha mogut “en l’ambigüitat, entre la figuració abstracta i la pura abstracció, amb el suport de colors intensos. Des de la llibertat artística, de tant en tant he anat fen bucles: si he vist que una via no m’interessava, he tornat enrere i he canviat de rumb. Però, no sóc l’únic que en determinats moments ha tornat sobre els seus passos i ha reprès un camí recuperat i retrobat. El llenguatge artístic no és una presó: sempre tens la llibertat d’encadenar el procés creatiu de la manera que més t’agrada, intercalant-hi, si s’escau, elements onírics, o que poden tenir un punt de gràcia, tal com feien els pintors surrealistes o escriptors com Josep Vicenç Foix. Està bé trencar, si convé, amb el pensament excessivament estructurat. La tècnica que un artista utilitza (i que va aprenent durant la vida) a l’hora de la formalització d’una obra permet que aquesta obra tingui un segell personal”.
 

Josep Vernis Foto: Josep M. Montaner


Per a Oliver, en l’obra de Vernis “es palesen etapes diferents amb característiques específiques que demostren el seu afany de recerca i de lluita. Però, sempre, hi ha un fil conductor que connecta el conjunt de les seves obres, gràcies a un llenguatge basat en el gest, en l’automatisme del traç, que deixa darrere seu l’empremta del pinzell, l’energia arrabassadora de les emocions compulsades per la mà, els ritmes que s’entrecreuen deixant matèria al seu pas...”.

Segons el crític Daniel Giralt-Miracle, també profund coneixedor de la personalitat i l’obra de Vernis,  “en ell tot és un esclat de sensibilitat i consciència social i humana, amb una obsessiva tensió, lligada a l’existència personal i a la realitat convivencial. En alguns moments hi ha també un component angoixat i dramàtic, o una certa tensió interior, compungida”. I afegeix que “en els moments en què Vernis és més abstracte, en la seva obra hi ha una latència en relació a l’antropomorf, a la figura humana, al cos humà, a l’expressivitat del ser humà, i fins i tot una referència al paisatge, no com a literal descripció del que ens envolta, sinó com un rerefons, un cosmos, que hi és present”.

Sovint passa que, veient un quadre, tothom hi reconeix l’ autor, marca de la casa, degut a la personalitat de qui signa. Tothom pot reconèixer i distingir, per exemple, un Tàpies o un Miró. Aquest fenomen també és consubstancial en l’obra de  l’artista vigatà, que té un discurs i un univers particular molt identificables: “Això és un Vernis”, diu la gent sense veure’n la signatura.  Aquest és un tema que sempre li ha interessat: “Em puc equivocar, però per a mi, a l’hora de parlar d’art, el més important no és el que es diu, que també, sinó com es diu. En el moment que dones importància al com es diu, apareix el llenguatge personal. Això, que pot ser bo per a un artista, no forçosament és bo per a tothom. De fet, hi ha gent que ha fet uns canvis molt constants en la seva obra, però, al capdavall, el seu discurs ha tingut una coherència destacada, encara que la formalització de l’obra en conjunt no sigui identificable. En el meu cas, però, faci el que faci, considero que la formalització de la meva obra està construïda a partir d’un llenguatge que ja tinc estructurat. No es tracta de fer sempre el mateix quadre, sinó més aviat d’utilitzar un mateix alfabet artístic. La grafia, la cal·ligrafia, té una identitat que se sol atribuir a l’autor. M’interessa la continuïtat en el llenguatge”.

La mort. El mite d'Ícar. El minotaure

Per Vernis, el tema de la mort i el sofriment humà no és cap tabú i està present en la seva obra, ja sigui a través del Minotaure, la tauromàquia, Eros (el Déu de la vida en contraposició a Tànatos, el déu de la mort) o el mite d’Ícar, una referència habitual en la producció de l’artista. Conceptualment, considera que “la mort és la culminació de la vida, un fet natural que sovint va acompanyat de sofriment”.
 

L'escultura «Alat» de Josep Vernis, instal·lada al carrer de l'Historiador Ramon d'Abadal de Vic. Foto: Adrià Costa


Per al fotògraf i professor de la UVic Miquel Pérez, amic d’en Pep, un dels temes recurrents de Vernis, el Minotaure, a l’artista no el captiva pel suposat component grotesc del mite. “El que li interessa no és només la història tràgica i violenta que la mitologia clàssica assigna al minotaure, o la simbologia que tradicionalment ha estat associada al brau –animal privilegiat per al sacrifici, símbol del pare i de la força vital fecundant—, sinó, també, les possibilitats compositives, l’adequació a l’espai i la facilitat que el tema permet per a un ús orgànic de la línia i per la utilització d’una gamma cromàtica de colors forts, gairebé violents.”

Per a Pérez, la figura humana, molt habitual  en l’obra del pintor “hi és tractada quasi sempre d’una manera fragmentada, aïllant les parts preferides per a la figuració: mans, ulls, boques, caps, sexes... Mentre que en la resta, que serveix a vegades de marc referencial, la figuració es va diluint i s’hi ensenyoreix l’abstracció. En definitiva, el que revela el tractament de la figuració en la seva pintura és una angoixosa ànsia de comunicació i de llibertat que és reflectida per la violència del color i per les posicions forçades de les figures, constrenyides a l’espai de la tela, sotmeses a la tirania de la composició”.

Vernis, que es considera un “colorista”, està convençut que el color en la pintura és fonamental. Però, tot i que no en té cap de preferit, destaca la importància del negre, “un color de vegades poc agraït, però molt sacrificat, perquè permet, per contrast, que els altres colors prenguin vida al seu entorn”. Parlant del cromatisme en la pintura de l’artista, Giralt-Miracle diu que és “un element força intens en la seva obra. Hi ha uns colors amb els quals sembla que mantingui un compromís. Hi ha una evolució cromàtica al llarg de la seva història, però hi ha unes gammes terroses i uns blaus que esdevenen una constant, i que de tant en tant tenen un contrapunt provocatiu i intens”. El fet d’utilitzar un color o un altre, l’artista el lliga al procés d’elaboració d’un quadre, no a la premeditació: “Depenent de l’inici, poden predominar unes tonalitats o altres. Jo sempre començo els quadres, però no els acabo. No saps mai quan pots parar d’intervenir en una obra i deixar-la com a definitiva. A vegades, m’adono que a un quadre li falta poc; aleshores el deixo en repòs, i passat un temps continuo. O el deixo tal com està. Però és difícil trobar el moment de dir ‘prou: s’ha acabat!’ Per no encallar-me en una obra concreta, treballo simultàniament en unes quantes obres al mateix temps. De vegades agafo un ramal i l’obra que va sortint es va multiplicant. Després puc fer un bucle i tornar enrere”.

“Crec més en el procés de treball que en la inspiració”

Treballador compulsiu de mena, no s’avorreix ni es queda quiet esperant que les muses —uns éssers mitològics  que sovint s’associen a la creació artística— vinguin a inspirar-lo. A l’hora de concebre i desenvolupar una pintura, “de vegades somnio despert i apareixen pensaments suggestius. No crec gaire en la inspiració, encara que a l’inici, una obra pot provenir d’una idea inicial o d’un apunt”. Tampoc no creu que l’artista neixi com un bolet: “No sé si es neix artista o no; em sembla que l’art és circumstancial, depèn de l’entorn, encara que segur que hi ha gent que té unes sensibilitats especials per a la pintura, com d’altes les tenen per a la música, la poesia o altres arts”.
 

Josep Vernis Foto: Josep M. Montaner


Darrerament, ha desenvolupant un intens treball centrat en la poètica dels signes, una mena d’alfabet que ha desenvolupat a partir d’uns referents molt concrets: les incisions a les pedres daurades del pla de Tudela, al costat del cap de Creus: “En aquest fantàstic indret, al captard, la llum del sol incideix sobre determinades zones amb floracions de pegmatita a la roca, on hi ha una lava més profunda que la roca grisa dominant en aquell lloc. Allà, tot passejant em vaig adonar de la presència de petits relleus que dibuixaven una mena de signes a les pedres que em recordaven signes d’escriptura. Tanmateix, per a mi, aquests signes naturals només són suggeriments que no retrato pas in situ assegut davant d’un cavallet de pintura. Me’n vaig al taller i pinto unes textures que cromàticament tenen la intensitat dels signes de les pedres, però que jo els dono unes formes lliures que no són les del Cap de Creus, si no que més aviat poden semblar formes antropomòrfiques, humanoides, de vegades sexuals o sensuals, que vaig incorporant com una grafia emparentada amb les pedres del Pla de Tudela on m’he passejat”.

Inspiracions a banda, cal dir que —a part del primer taller que va tenir a la Rambla del Carme i del que va tenir durant una dècada al carrer de l’Escola de Vic (a sota de la cúpula de l’observatori astronòmic del professor Pratdesaba)—, bona part de la seva producció (sobretot les dues darreres dècades) l’ha pensada i elaborada en uns ambients de tranquil·litat gairebé bucòlica: a la rectoria de Sant Julià Sassorba (on va ser-hi nou anys) i, actualment, a la masia d’El Bosc, una casa aïllada (amb vistes a la creu de Gurb i Sant Sebastià) on ja porta 16 anys treballant intensament. L’entorn d’aquests tallers situats en un marc rural li ha facilitat la introspecció. En aquest context, ha catalitzat la llum canviant de les diferents èpoques de l’any, l’omnipresència de la boira i la vegetació de la Plana de Vic. Això no significa pas “que tingui cap aversió a l’àmbit urbà, on el ritme és més frenètic i les obres artístiques estan empeltades d’un tempo i un esperit diferents, potser més nerviosos. Ben mirat, és evident que, a pagès, seria gairebé impossible fer obres emparentades amb la tècnica dels graffittis, per exemple”.

Muralista, cartellista i escenògraf. Les escultures

Una faceta remarcable seva és la de muralista. L’any 1995, va realitzar unes grans pintures murals titulades “L’ordre i el Caos”, que avui donen vida a la Sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona. En un escrit al·lusiu, Daniel Giralt-Miracle considera que “aquesta obra de proporcions gegantines, més de 80m2 de superfície, ha demanat l’autoafirmació del seu autor en ell mateix, en el seu ofici, en les seves conviccions i en el seu llenguatge expressiu. Vernis encara pertany a aquella generació que va aprendre l’ofici de pintor en la concepció renaixentista i posseeix un domini evident dels procediments, de les tècniques i dels secrets de la tradició”.

Set anys més tard, el 2002, va realitzar uns nous murals —“Referents de la memòria”—, de 18,50 x 2,50 m, a l’Auditori Marià Vila d’Abadal, de l’Edifici El Sucre de Vic. Amb tot, també convé recordar el gran mural que presideix la Sala Verdaguer del Casino de Vic.

Recentment, el 2011, va fer una intervenció de grans dimensions a la façana del remodelat edifici de Can Furriols, a  la Rambla del Carme, a pocs metres de la casa on va passar la seva infantesa. Comentant la polèmica ocasional derivada d’aquesta gran obra esgrafiada, assegura contundent que “si l’hagués de fer ara, la tornaria a fer. Comprenc que a alguns ‘conservadoristes’ la meva intervenció no els sembli massa correcta, o la trobin fora de lloc en el seu entorn. Quan em van encarregar l’obra, el primer que vaig fer va ser mirar la casa i els projectes. I em vaig adonar que la seva estructura era igual que la casa del costat. El dia que algú cregui que la meva intervenció no és apropiada, l’esgrafiat es pot treure i es pot repintar la façana sense modificar l’estructura de l’edifici, si és que un dia s’ha d’adequar a la normativa del moment. En el debat sobre les intervencions que es poden fer o no en un edifici, crec que s’ha de donar llibertat a l’arquitecte i als dissenyadors per fer el que vulguin, sempre que la seves propostes no afectin l’entorn”.
 

Intervenció de Josep Vernis a la façana de Can Furriols, Foto: Adrià Costa


Tot i que el cartellisme sovint és considerat un gènere menor, Vernis, que l’ha conreat durant tota la seva trajectòria artística, considera que té l’avantatge de propiciar  una projecció pública més extensa que un quadre que es queda tancat a la casa d’un particular. Però per a fer cartells, és evident que al darrere sempre hi ha un artista que està obert a l’encàrrec (de vegades cobrant i d’altres per amor a l’art o a determinades causes nobles). Malauradament, opina, “avui no s’estila que la gent faci encàrrecs als artistes”, explica l’autor d’innombrables cartells reivindicatius, d’actes populars i festius, de sanitat, teatre, festivals de jazz i aspectes culturals diversos. La seva obra gràfica també abasta les carpetes de gravats, aiguaforts, litografies, il·lustracions, serigrafies, o portades de discos, llibres i revistes (Clot, Reduccions, Cota Zero, Boira...).

Cal ressaltar que va participar directament en la realització de les escenografies d’una catorzena de muntatges teatrals, bàsicament amb el grup La Gàbia. “L’escenografia té un aspecte funcional que sol estar acotat pel director de l’obra teatral; però això no és negatiu: és bo que hi hagi una sèrie de condicionants quan elabores una obra que no és un projecte íntim que fas tu sol al taller. Hi ha elements compartits que són enriquidors i que comporten dialogar i donar-hi voltes per buscar solucions espaials”.

Si a l’hora de pensar i desenvolupar un espai escènic volumètric, l’escenografia podria estar emparentada amb l’escultura, reconeix que aquesta última disciplina sempre li ha interessat, tot i que l’ha practicada en poques ocasions (una d’elles, ja fa tres dècades, quan va exhibir una escultura en formigó en una exposició col·lectiva al Casino de Vic).

Una de les seves peces més cèlebres és l’escultura pública que representa Ícar (2003), situada al carrer de l’Historiador Ramon d’Abadal, a prop de les vies del tren i d’El Sucre. Es tracta d’una obra que sembla sortida d’un quadre seu i que hagi pres volada, després de sotmetre’s al miracle d’agafar forma volumètrica; ben mirat,  aquest personatge ja tenia vida en esbossos i dibuixos abans de passar pel trànsit de la pintura i convertir-se en un ésser corpori. Segons la mitologia grega, Ícar i el seu pare, Dèdal, estaven tancats en un laberint de Creta; però Ícar va aconseguir fugir gràcies a les ales de cera que el seu pare li va fabricar; tanmateix, mentre volava, l’heroi es va acostar massa al sol i les ales se li van fondre i va caure al mar d’Icària.

Per a l’artista, la diferència de l’obra pròpiament voluntària i una obra pública —ja sigui un mural o una escultura—, és que “l’obra pública te l’encarreguen”; aquest és el cas dels murals mencionats, l’edifici esgrafiat o el d’una gran escultura instal·lada al Museu del Coure de La Farga Lacambra.
 

Treballant a l'exterior del taller de la masia El Bosc, any 2007. Foto: Arxiu Josep Vernis


Quan parla de les escultures al carrer distingeix “el fet que siguin públiques perquè s’han pagat amb diner públic, de la circumstància de ser exhibides en llocs que tothom pot gaudir-ne. Una altra qüestió a considerar és el de la ubicació de la peça. L’escultura pública té una quantitat de risc enorme. No es tracta només de si agrada o no agrada, si no que ha de sobreviure al pas del temps. Aquest aspecte a mi em fa pànic. No pot ser que una obra contemporània sigui tan efímera que, en pocs anys, es converteixi en una ruïna o un vestigi del passat. I més, si tenim en compte que hi ha obres mil·lenàries que aguanten amb molta dignitat el pas dels segles”.

Els referents. Les aficions.  La independència

Considera que tots tenim uns referents a la vida, persones o figures que ens han ajudat o ens ajuden a caminar: “En el món de les arts, jo podria dir molts noms que m’han interessat o fins i tot influït. La llista probablement seria molt llarga. Però centrant-me en personalitats del món de l’art contemporani (poetes, músics, pintors i escultors...), en citaré unes quantes que amb la seva obra han fet possible la meva percepció de l’art i de la història: J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, John Cage, Duke Ellington, Miles Davis, Picasso, Joan Miró, Antoni Tàpies, Jorge Oteiza, Henry Moore, Alexander Calder...”.

Un dels principals referents seus en el camp de la pintura és Antoni Tàpies: “Tot i que la seva  pintura va per uns camins molt diferents, valoro el fet que va reinventar els cànons de la bellesa i els va eixamplar, incorporant-hi la matèria primària, oblidada per la majoria, com a element consubstancial. Amb Tàpies, la bellesa ha tocat de peus a terra, ha passat a una dimensió de recreació de la creació, un fet que trobo fantàstic. Però, també, destacaria Goya, alguns impressionistes o determinats pintors xinesos i japonesos que han begut de l’impressionisme occidental i que després han retornat als orígens de l’art oriental amb la lliçó apresa. Sense oblidar Guinovart, un pintor amb qui tinc connexions formals i conceptuals entroncades amb el que faig”.

Melòman fins al moll de l’os, escolta molta música i molt variada: “M’agraden moltes coses que m’aporten energia. Hi ha coses que em complauen més que d’altres, però puc escoltar gèneres tan diferents com el gregorià, el jazz, el flamenc o les músiques ètniques. Abans ja he apuntat alguns músics. Ara escolo molt Jan Garabarek, el saxofonista noruec que treballa amb músics iraquians i que en alguna ocasió també fa incursions en el cant gregorià”.

A l’hora d’escollir paisatges que li aportin vibracions especials cita de nou el Cap de Creus i la zona de Port Lligat, que troba un prodigi. També el va fascinar la Xina, amb els pescadors, els cormorans o els boscos de bambú. Li agrada tot el Pirineu i ha fet diverses excursions als Alps, a la zona de Montreaux , que considera una meravella. Amb tot, no vol menystenir determinats paisatges aparentment més discrets, però que propicien un cert relaxament actiu, com els paratges mig agrícoles de la Plana on viu.
 

Josep Vernis Foto: Josep M. Montaner


Tot i manifestar un cert desencís, viu amb intensitat l’actual moment polític català lligat al ‘procés’ cap a la independència: “No sé quina pot ser la solució. Sé la solució que desitjo. Hi tenim tan poc a perdre que, per malament que ens vagin les coses, hi guanyarem. Lamentablement, però, no confio en la majoria de  polítics en actiu. No hi ha gent de talla, molts són mediocres. Voldria que tothom tingués tota la informació associada al ‘procés’, però només la tenen els que maneguen els papers. No pot ser que hi hagin coses que no es puguin dir, que hi hagi projectes secrets. Això és horrible. Quan fa quaranta anys, en temps de la transició democràtica, hi havia molta il·lusió, semblava que ens en podíem sortir; i, generalitzant, creiem que els polítics eren honestos. Avui passa una cosa semblant; hi ha polítics honestos, però estan a segona fila. Estic decebut. Sóc de l’Assemblea, però tampoc no ho acabo de veure clar. Em sobra el sectarisme. S’ha de respectar el que pensa la gent i com es comporta. D’altra banda, també hem de saber què volem. Independència per què? Doncs, per viure d’una altra manera, procurant que els vents siguin comuns.  Els compromisos els ha de prendre cadascú en llibertat. La gent que sent que té una identitat l’hauria de poder manifestar quan vulgui, com vulgui i allà on vulgui”.

En un nivell molt més íntim, durant la conversa amb el pintor, va sorgir el tema de les malalties i de la mort: “Jo he estat hospitalitzat en diverses ocasions per problemes coronaris.  Però, més que por a la mort, tenim por a les inevitables malalties; i, sobretot, al desenllaç, a perdre el contacte íntim amb tot allò que estimem en aquesta vida. Fa vuit anys vaig viure molt de prop la mort de la Lota, un exemple d’integritat, fortalesa i valentia. Més enllà del dol, va ser molt dolorós tot el procés de la malaltia. És una cosa inhumana. Amb ella havíem parlat de l’eutanàsia i deia als nostres fills que hi estava d’acord. I vam fer testament vital. La llibertat de morir la tenim”.

Exposicions i homenatges

A més dels particulars que tenen una obra de Josep Vernis, els amants de l‘art sempre poden assaborir alguna obra pública seva, ja sigui una escultura o un mural. Tanmateix, des del 1966 fins als nostres dies, l’artista no ha parat d’ensenyar la seva producció —pintures i escultures— en centenars d’exposicions individuals i col·lectives, principalment a Vic (una quinzena de vegades a la Galeria El Carme), en diverses sales de prestigi de Barcelona i arreu de la geografia catalana. Però també ha exposat en països tan diversos com Suïssa, Alemanya, Espanya, Hong Kong, Macau, França o Itàlia, entre altres.

Tota aquesta trajectòria professional, conjuntament amb la social i la relacionada amb la docència, va ser reconeguda l’octubre de 2014 per la UVic-UCC, amb motiu de la inauguració a l’Edifici B de l’anomenat ‘Espai Vernis’, una sala d’exposicions oberta a ensenyar l’obra de tota mena d’artistes. El pintor, que mai no havia imaginat un reconeixement tan especial, a més de sentir-se afalagat, creu que l’espai que li van dedicar s’ha d’entendre “en clau simbòlica, un homenatge generacional extensiu a les moltes persones que ha empès la UVic”.
 

Quim Capdevila entregant la litografia a Josep Vernis. Foto: Adrià Costa


Coincidint amb la Capitalitat Cultural de Vic de 2016, el Museu Episcopal de Vic (MEV) va acollir durant quatre mesos l’exposició “116 anys de pintura catalana”, una mostra excepcional que reunia els millors pintors catalans des de finals del segle xix fins a l’actualitat, amb obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Sunyer, Joaquim Mir, Francesc Gimeno, Salvador Dalí, Joan Miró, Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Ràfols Casamada, Joan Hernández Pijuan,  Miquel Barceló, Josep Guinovart, Perejaume, Alfons Borrell i Josep Vernis. Aquella exposició va ser una oportunitat única per visitar en un mateix espai peces artístiques de primer nivell, que habitualment només es poden veure exposades en diferents museus, fundacions o col·leccions particulars.  

Amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre del mateix any, Vernis va ser homenatjat al Temple Romà de Vic per Òmnium Cultural d'Osona i la Comissió Onze de Setembre. Aquestes dues entitats van decidir que havia de ser la persona homenatjada en el marc de “La Marxa dels Vigatans”, en reconeixement al seu “compromís cívic i cultural, la seva tasca i trajectòria en pro de la cultura, la llengua, el país, la cohesió social, el rebuig a l'opressió del règim franquista i la demostrada sensibilitat per diverses causes socials, sobretot d'aquells qui pateixen més injustícies”. En aquell acte, va deixar clar que l’homenatge s’havia d’estendre “a totes les persones que han treballat per la col·lectivitat i per la cultura d'aquest país". Cal recordar, també, que Vernis va ser nomenat membre d’honor del Patronat d’Estudis Osonencs.

                              -------------------------------------------------------


Agraïments: a la família Vernis Llambias, Lota Llambias (in memoriam), Miquel Pérez Mas, Conxita Oliver, Daniel Giralt-Miracle, Joan Homs, Mita Homs, Galeria El Carme, Anna Palomo, Víctor Sunyol, Ton Granero i H, Associació per a les Arts Contemporànies. I sobretot, al protagonista, Josep Vernis.


Bibliografia: Josep Vernis. La mirada dels sentits, H. Associació per a les Arts Contemporànies, Eumo Editorial, Vic, 2001.


Hemeroteques: Nació Digital, El 9 Nou, La Vanguardia.
 

Exposició a la galeria El Carme, amb motiu de la capitalitat de la Cultura Catalana 2016. Foto: Adrià Costa

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

Participació