02
de juny
del
2017
Actualitzat
a les
9:25h
Aquest dijous ha mort a Barcelona, víctima d’un càncer contra el qual lluitava feia gairebé dos anys, el periodista Carles Capdevila. Nascut a Hostalets de Balenyà (Osona) el 1965, era el fill del fuster del poble, un home que, com ell solia recordar, se situa a la banda dels emprenedors i no dels "emprenyadors". Als seus pares els va dedicar, el novembre passat, el Premi Nacional de Periodisme que va recollir com a reconeixement a la seva trajectòria. Una carrera que, en l’àmbit del periodisme, ha estat marcada també per l’emprenedoria. Capdevila ha estat un periodista que ha fet coses, i que també les ha liderades des de l'optimisme i l'autoexigència.
Llicenciat en filosofia, va començar a fer de periodista a la premsa local, concretament a la revista i la ràdio del poble. A Barcelona va treballar a la secció de societat del diari Avui, però, inquiet com era, s'hi va estar poc i va emigrar cap a Nova York a principis dels anys 90. De la seva estada a la ciutat dels gratacels en va sortir el seu primer llibre, Nova York a la catalana.
Els guions i els fills
Retornat a Barcelona va orientar la seva carrera a la faceta de guionista i, dins El Matí de Catalunya Ràdio, que dirigia Antoni Bassas, va crear a mitjans dels 90 l'espai d'humor Alguna Pregunta Més. D'allà en sortiria una productora i un dels programes líders de Televisió de Catalunya, l'APM. Capdevila estava casat amb la periodista cultural Eva Piquer, impulsora del digital Catorze, vinculat a NacióDigital, i és el pare de quatre fills. La seva experiència vital com a pare de família nombrosa el va portar a dirigir i presentar Eduqueu les criatures, a Catalunya Ràdio, i Qui els va parir, a TV3. L'educació era una de les seves grans passions.
La feina de guionista en diferents espais i amb col·laboració amb altres professionals, com ara Toni Soler, la va compaginar amb l'articulisme a l'Avui, El 9 Nou i El Periódico de Catalunya. El seu projecte més reeixit, i en el qual més intensament es va implicar, va ser el diari Ara, nascut el novembre de 2010. Capdevila en va ser, en qualitat de petit accionista, un dels periodistes fundadors, condició que compartia, entre d'altres, amb el seu íntim amic i company d'institut, el periodista de Taradell Albert Om. Entre tots ells van acordar que en fos el director, cosa que van acceptar els accionistes de més pes. Capdevila va ser-ho durant cinc anys.
El projecte d'un diari desacomplexat
Va projectar un diari modern i desacomplexat per a un país que ja buscava nous horitzons després del desengany de l'Estatut i en plena crisi econòmica. Va organitzar la primera redacció integrada de tot l'Estat en la qual els periodistes van treballar, de forma simultània, per l'edició digital i la de paper. Però més enllà de les exclusives, les campanyes electorals i els grans reportatges, Capdevila va destacar com a director per la seva sensibilitat amb la gent que feia coses. I que les feia per als altres: els mestres, els monitors, els infermers, els treballadors del tercer sector... Tots ells eren més benvinguts al seu despatx que no pas els polítics o els grans empresaris.
Durant els anys que va dirigir el diari (fins al mes de novembre del 2015), l'Ara va destacar també per les edicions especials dedicades als Onze de Setembre, les commemoracions o els artistes, per la ironia i per estar molt atent als moviments socials. Quan el president i accionista de referència del diari, l'empresari Ferran Rodés, i els altres principals accionistes -la família Carulla i Víctor Font-, van acordar rellevar-lo com a director, tres mesos després que se li detectés un càncer de còlon, va explicar que l'Ara havia estat "el projecte" de la seva vida i va lamentar que el periodisme s'estigués acostant més "als poders que a les persones". Va acceptar el càrrec honorífic de director-fundador i es va convertir en articulista del diari.
Sant Jordi, la darrera recompensa
Capdevila era molt popular entre els lectors per la seva columna diària (Ara i aquí), que només de forma extraordinària tractava els temes de l'actualitat estricta. Preferia parlar de qüestions vitals. D'entre aquells breus articles fa uns mesos en va triar els millors i van quedar recollits al llibre La vida que aprenc. La darrera recompensa professional va ser veure com el volum editat per Arcàdia era el llibre més venut en català a l'últim Sant Jordi. Les conferències, virals i multitudinàries, sobre l'educació i la necessitat de viure amb humor van ocupar els darrers mesos de la seva vida i les va haver de compaginar amb les visites a la unitat d'oncologia de la Vall d'Hebron. Optimista i vital fins al final.
Llicenciat en filosofia, va començar a fer de periodista a la premsa local, concretament a la revista i la ràdio del poble. A Barcelona va treballar a la secció de societat del diari Avui, però, inquiet com era, s'hi va estar poc i va emigrar cap a Nova York a principis dels anys 90. De la seva estada a la ciutat dels gratacels en va sortir el seu primer llibre, Nova York a la catalana.
Els guions i els fills
Retornat a Barcelona va orientar la seva carrera a la faceta de guionista i, dins El Matí de Catalunya Ràdio, que dirigia Antoni Bassas, va crear a mitjans dels 90 l'espai d'humor Alguna Pregunta Més. D'allà en sortiria una productora i un dels programes líders de Televisió de Catalunya, l'APM. Capdevila estava casat amb la periodista cultural Eva Piquer, impulsora del digital Catorze, vinculat a NacióDigital, i és el pare de quatre fills. La seva experiència vital com a pare de família nombrosa el va portar a dirigir i presentar Eduqueu les criatures, a Catalunya Ràdio, i Qui els va parir, a TV3. L'educació era una de les seves grans passions.
La feina de guionista en diferents espais i amb col·laboració amb altres professionals, com ara Toni Soler, la va compaginar amb l'articulisme a l'Avui, El 9 Nou i El Periódico de Catalunya. El seu projecte més reeixit, i en el qual més intensament es va implicar, va ser el diari Ara, nascut el novembre de 2010. Capdevila en va ser, en qualitat de petit accionista, un dels periodistes fundadors, condició que compartia, entre d'altres, amb el seu íntim amic i company d'institut, el periodista de Taradell Albert Om. Entre tots ells van acordar que en fos el director, cosa que van acceptar els accionistes de més pes. Capdevila va ser-ho durant cinc anys.
El projecte d'un diari desacomplexat
Va projectar un diari modern i desacomplexat per a un país que ja buscava nous horitzons després del desengany de l'Estatut i en plena crisi econòmica. Va organitzar la primera redacció integrada de tot l'Estat en la qual els periodistes van treballar, de forma simultània, per l'edició digital i la de paper. Però més enllà de les exclusives, les campanyes electorals i els grans reportatges, Capdevila va destacar com a director per la seva sensibilitat amb la gent que feia coses. I que les feia per als altres: els mestres, els monitors, els infermers, els treballadors del tercer sector... Tots ells eren més benvinguts al seu despatx que no pas els polítics o els grans empresaris.
Durant els anys que va dirigir el diari (fins al mes de novembre del 2015), l'Ara va destacar també per les edicions especials dedicades als Onze de Setembre, les commemoracions o els artistes, per la ironia i per estar molt atent als moviments socials. Quan el president i accionista de referència del diari, l'empresari Ferran Rodés, i els altres principals accionistes -la família Carulla i Víctor Font-, van acordar rellevar-lo com a director, tres mesos després que se li detectés un càncer de còlon, va explicar que l'Ara havia estat "el projecte" de la seva vida i va lamentar que el periodisme s'estigués acostant més "als poders que a les persones". Va acceptar el càrrec honorífic de director-fundador i es va convertir en articulista del diari.
Sant Jordi, la darrera recompensa
Capdevila era molt popular entre els lectors per la seva columna diària (Ara i aquí), que només de forma extraordinària tractava els temes de l'actualitat estricta. Preferia parlar de qüestions vitals. D'entre aquells breus articles fa uns mesos en va triar els millors i van quedar recollits al llibre La vida que aprenc. La darrera recompensa professional va ser veure com el volum editat per Arcàdia era el llibre més venut en català a l'últim Sant Jordi. Les conferències, virals i multitudinàries, sobre l'educació i la necessitat de viure amb humor van ocupar els darrers mesos de la seva vida i les va haver de compaginar amb les visites a la unitat d'oncologia de la Vall d'Hebron. Optimista i vital fins al final.