El Museu Balmes, a la Casa Bojons, de Vic. | Adrià Costa.
Reportatge: Jaume Balmes

Jaume Balmes a les golfes de l’oblit

Més d’un segle i mig després de la mort de l’il·lustre filòsof, la seva figura i la seva obra han quedat pràcticament relegades al traster de la història -- A banda de la seva tomba i un museu que poca gent visita, la ciutat de Vic només recorda el seu fill il·lustre un dia a l’any amb la tradicional conferència balmesiana

El Museu Balmes, a la Casa Bojons, de Vic. | Adrià Costa.
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Verdaguer i Balmes són probablement les dues personalitats més senyeres de la Plana de Vic. Però, mentre el poeta de Folgueroles continua vigent i la seva obra no perd actualitat i cada dia que passa es revitalitza, el filòsof Jaume Balmes —un dels prohoms amb més carrers que porten el seu nom arreu d’Espanya— ha quedat postergat a l’oblit. Amb el pas dels anys, la seva obra ha envellit progressivament i s’ha vist deformada per la utilització interessada que durant dècades en va fer el franquisme.

Des dels fastos vigatans commemoratius del centenari de seu naixement, al Congrés d’Apologètica promogut l’any 1949 per la Dictadura amb motiu del centenari de la seva mort, fins a la celebració —sense pena ni glòria— del bicentenari del seu naixement l’any 2010, aquesta crònica s’endinsa en la seva intensa biografia, el ressò dels seus escrits, la tergiversació del seu llegat i l’anàlisi que diversos historiadors osonencs fan avui del seu paper en el camp de la filosofia, el periodisme, el catalanisme o la política. 



                            -------------------------------------------------


Marc històric en el naixement de Balmes. La formació


El context històric que a Espanya va envoltar el naixement de Balmes va estar marcat per l’ocupació de la península per part de l’exèrcit napoleònic, la Guerra de la Independència, l’establiment d’un Consell de Regència i la constitució de les Corts de Cadis, on es van perfilar dues tendències polítiques antagòniques: els liberals, partidaris de renovar les institucions d’acord amb els principis de la Revolució Francesa, i els conservadors, fidels a les formes tradicionals. El març del 1812, es va promulgar una nova Constitució, de caràcter sensiblement liberal, on sobresortien, com a punts fonamentals, la sobirania de la nació espanyola, la monarquia constitucional, la separació dels poders de l’Estat, la llibertat política de la premsa (només subjecta a la prèvia censura en qüestions religioses), la submissió del rei a les Corts o l’abolició de la tortura, entre altres.

 

Jaume Balmes pintat en una aquarel·la de Francesc Fonollosa.


La retirada dels francesos va ser ràpida i l’any 1814 Ferran VII entrava a Espanya, disposat a recuperar el tron, coincidint amb l’abdicació de Napoleó Bonaparte. Des de l’abdicació de Carles IV a favor del seu fill, els espanyols havien considerat sempre Ferran VII com el seu rei legítim. Les Corts de Cadis havien governat i legislat en nom seu mentre va durar la Guerra de la Independència. Però la tornada del rei, que va acceptar i jurar la constitució de 1812, va desembocar en una tràgica divisió dels espanyols en dos bàndols irreconciliables i agressius: els liberals i els reaccionaris. Aquest estat de coses, que es va allargar durant gairebé tot el segle XIX, va estar sempre infestat de conspiracions, revoltes i guerres carlines.

Les diverses biografies de Jaume Balmes Urpia el defineixen de moltes maneres: eclesiàstic, pensador, filòsof, teòleg, periodista, sociòleg, polític... La majoria de cronistes coincideixen a afirmar que va ser un dels filòsofs més llegits del pensament catòlic a Catalunya, a Espanya i a Europa durant el segle XIX i part del XX. I encara que la trajectòria i les circumstàncies que envolten Balmes avui són desconegudes per a la majoria,  molta gent el coneix perquè en moltes ciutats i pobles de Catalunya i d’Espanya hi ha un carrer que porta el seu nom. Fa uns anys, la seva imatge es va popularitzar en segells i bitllets de curs legal.

Nascut a Vic el 28 d’agost de 1810 a la raconada de la plaça Major amb el carrer dels Argenters (en una casa coneguda a mitjan segle XX amb el nom de cal Cigronaire), va morir de tuberculosi el 9 de juliol de 1848, amb 38 anys, a la Casa Bojons de la plaça de Don Miquel de Clariana, a només dos-cents metres de la casa natal. Tanmateix, amb una vida tant curta va desenvolupar una activitat intel·lectual frenètica en diversos camps.
 

Casa natal de Jaume Balmes a la plaça Major, al costat del carrer dels Argenters de Vic. Foto: Adrià Costa



Batejat a la catedral de Vic amb el nom de Jaime Luciano Antonio, als set anys va començar a estudiar al Seminari Vell de Vic: tres anys de gramàtica llatina, tres de Retòrica i tres de Filosofia. El 1825, als quinze anys, va rebre la tonsura de mans del bisbe de Solsona, i després de fer alguns cursos de Teologia al Seminari de Vic, gràcies a una beca va anar a estudiar quatre cursos de Teologia al col·legi Sant Carles de la Universitat de Cervera. Durant dos anys, a causa de la clausura d’aquella universitat, va continuar estudiant a Vic pel seu compte. El 1832 va tornar a Cervera per estudiar el setè any de Teologia i va compartir la condició d’estudiant amb la de professor substitut. El juny del 1833 es va llicenciar en Teologia, i un any més tard va ser ordenat sacerdot a Vic. Després, va continuar els estudis a la Universitat de Cervera, fins que va doctorar-se en Teologia i es va llicenciar en Cànons. Passats uns pocs anys, el poeta Verdaguer va dir que Balmes i el pare Claret eren «els dos homes més grans de la Catalunya de la seva època: el primer en saviesa i el segon en santedat».

Balmes va ensenyar matemàtiques a Vic durant quatre anys (segons alguns biògrafs, a contracor), fins que el 1841 es va traslladar a Barcelona, on va començar a interessar-se per la literatura, l’apologètica (la defensa d'una posició concreta o punt de vista en diversos àmbits del pensament) i la sociologia, unes matèries que va tractar en diversos opuscles, en llibres sistemàtics i en les revistes La Religión, La Civilización i La Sociedad. Ben aviat es va donar a conèixer com a apologeta arreu d’Espanya i d’Europa amb la publicació de l’obra El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (Barcelona 1842-1844), una defensa del catolicisme com a representant de l’esperit d’ordre i obediència, en contraposició al protestantisme, que per a ell simbolitzava l’esperit de revolta i l’anarquia. Aquest treball va ser reeditat moltes vegades i va ser traduït al francès, l’alemany i l’italià. En aquella època Balmes va viatjar a París i a Londres, on va tramitar les traduccions de la seva obra al francès i a l’anglès.

Els escrits polítics i la publicació d'El criterio

Aleshores va començar a publicar els seus primers escrits polítics titulats Consideraciones políticas sobre la situación de España, a més d’una sèrie d’articles sobre Catalunya, on s’oposava al separatisme o a la vinculació amb qualsevol dels partits polítics del moment. Sorprèn que tota la seva obra va ser escrita en castellà, exceptuant-ne Conversa de un pagés de la muntanya sobre lo Papa (1842). De fet, quan estudiava a Cervera, la llengua castellana havia substituït la catalana en la majoria d’usos formals. Per aquest motiu, l’accés dels lectors catalans a la seva obra sempre s’ha fet a través del castellà o per mitjà de traduccions al català. Tanmateix, per calibrar el prestigi que Balmes va tenir en el seu moment, cal remarcar que les seves obres més destacades van ser traduïdes al francès, l’italià, l’anglès, l’alemany, el llatí, el polonès, el portuguès, l’hongarès o el neerlandès, entre d’altres.
 

Escrits polítics exposats al Museu Balmes Foto: Adrià Costa

Durant la seva estada a Madrid, van tenir molt d’èxit les seves Cartas a un escéptico en materia de religión i La religión demostrada al alcance de los niños. A la capital del regne, on va residir entre 1844-1848 amb la idea d’influir en la política espanyola, va alternar els textos filosòfics amb els escrits polítics, i va curar l’edició d’El criterio, la seva obra cabdal, centrada en el sentit comú. També, va escriure Filosofía fundamental i Filosofía elemental (que llavors van ser molt elogiades per l’Enciclopèdia Britànica), uns textos que desenvolupaven plantejaments molt clars del sistema escolar de pensament.

A través del seu periòdic El Pensamiento de la Nación, que va fundar en tornant de l’exili després d’haver atacat el regent Espartero, es va fer ressò de la política europea i va proposar el matrimoni d’Isabel II amb el comte de Montemolín (el Carles VI dels carlins) com a primer pas per a la pacificació del país. A les darreries de la seva vida, va veure com molts sectors del catolicisme més ranci s’oposaven al seu pensament i, al final, la tuberculosi —i diuen que l’embat dels seus oponents— va acabar amb ell. Des del 4 de juliol de 1865, les seves restes descansen en el panteó erigit al centre del claustre de la catedral de Vic.

La segona meitat del segle XIX a Espanya es va caracteritzar pel ràpid creixement de la població. En un marc on no es palpava cap desenvolupament econòmic ni industrial notable, només es produïen discrets senyals d’industrialització a Catalunya i al País Basc. En aquest context, va continuar la lluita entre l’Espanya burgesa i innovadora i l’Espanya tradicionalista, oposada a tota reforma. La situació política —amb un govern de caire liberal moderat— era molt complicada. Fins que va arribar la revolució anomenada la Gloriosa, que va comportar la victòria de la burgesia progressista i el destronament de la reina Isabel II. Posteriorment, l’any 1869 es va proclamar una Constitució que va decretar les llibertats d’expressió, de premsa i de culte, entre d’altres. Tanmateix, no es va aconseguir trobar una fórmula estable de govern i hi va haver una forta reacció dels tradicionalistes, que va culminar amb la tercera guerra carlina. L’any 1875, la Restauració de la monarquia va tancar aquesta època, i des d’aleshores els partits dinàstics conservadors i progressistes es van alternar en el govern.
 

Monument funerari de Jaume Balmes, al claustre gòtic de la Catedral de Vic. Foto: Adrià Costa


Més enllà dels conflictes polítics, quaranta anys després del traspàs del filòsof, Jacint Verdaguer li va dedicar el poema «La mort de Balmes». Vet aquí alguns dels versos de l’homenatge que li va fer el poeta de Folgueroles:

Qui vol veure viu a Balmes
corra, corra cap a Vic,
lo veurà en ses darreries
agonitzant en son llit.
[…]
S'apaga el far que semblava
lo far de l'esdevenir!
A Espanya donà una estrella
lo cel donant-li aqueix fill,
i aqueixa estrella s'aclucà
quan arribava al zenit!
[…]
Oh! Del ramat d'eixos pobles,
de Barcelona, Madrid,
de les serres catalanes,
de Puigmal a Montjuïc,
del Montserrat, nial d'hèroes,
despedeix-te'n tu per mi!
[…]
¡Oh Espanya, ma dolça Espanya,
pogués tornar-te a camí!
¡Si pogués escriure un dia,
escriure un dia i morir!
[…]
Lo sol tarmonta la serra;
plorau, campanes de Vic:
¡per Espanya i per Europa,
que negra baixa la nit!

Els fastos del centenari del seu naixement. Els fanals de Gaudí

L’any 1910, sis dècades després de la seva mort, la ciutat de Vic es va bolcar en la celebració del centenari del naixement de Balmes amb l’organització de desenes d’actes en honor seu: un Congrés Apologètic amb consideració internacional (en col·laboració amb el bisbat de Barcelona), un concert a càrrec de l'Orfeó Català, una festa poètica protagonitzada per l'Esbart de Vic, recepcions oficials al Palau Episcopal i a la Casa de la Ciutat, concerts instrumentals a càrrec de la Banda del Batallón Cazadores de Alfonso XII i la Banda Municipal de Vic, a més del debut a la plaça Major de la Unión Coral Vicense, una festa escolar «calistènica» (exercicis físics lligats a la força corporal), una exposició de records de Balmes, un concert al Teatre Principal, un concurs de sardanes amb 500 pessetes en premis, la representació de l’opera Handsel und Gretel, la reproducció d'un casament de pagès de principis del segle XIX, una solemne processó eucarística, misses i oficis a la catedral, obres de teatre, exercicis de gimnàstica rítmica, la representació a l’aire lliure de La rondalla de Ton i Guida o els obligats focs artificials.

D’altra banda, es van fer notables millores a la ciutat: arranjament de façanes, inauguració d’una biblioteca, instal·lació del nou enllumenat públic, construcció d’una nova estació de ferrocarril, decoració dels carrers, col·locació de làpides commemoratives i l’obertura del carrer de Verdaguer, que comunicava directament la plaça Major amb la nova estació de ferrocarril, a la plaça del Centenari (avui rebatejada com plaça de l'Estació).

La cirereta de l’homenatge a Balmes va ser la col·locació de dos majestuosos fanals dissenyats per Gaudí al límit de la plaça amb el carrer de Verdaguer. La història dels monumentals fanals ha estat àmpliament explicada per diversos cronistes. La primavera de 1910, el gran arquitecte Antoni Gaudí va passar una temporada de repòs a Vic, acompanyat del pare jesuïta Ignasi Casanovas; els dos homes es van allotjar a casa de la senyora Concepció Vila, vídua de Josep Rocafiguera. L’arquitecte, que va sojornar durant tres setmanes del mes de maig a la capital osonenca, al matí anava a missa i combregava abans de fer un frugal esmorzar. Després visitava el Museu Diocesà i mantenia converses amb el seu conservador, mossèn Josep Gudiol. També, se sap que visitava el bisbe Torras i Bages, amic seu.
 

Els fanals dissenyats per Gaudí que commemoraven el centenari del naixement de Balmes Foto: Arxiu Comarcal d'Osona


L’estada de Gaudi va coincidir amb els preparatius de la celebració del centenari balmesià i els organitzadors li’n van demanar la col·laboració. Aleshores, l’arquitecte va proposar la restauració de la casa natal de Balmes i la col·locació d’una font i dos grans fanals a la plaça. Però, finament, només es van materialitzar els llums dissenyats per Gaudí, sota la direcció del seu deixeble Josep Canaleta i amb l’ajuda del reputat arquitecte Josep Maria Jujol per a la policromia. Els grans fanals —unes estructures monumentals, bastides amb blocs de pedra basàltica, units per abraçadores de ferro— es van inaugurar el 7 de setembre de 1910. Al capdamunt estaven rematats amb creus de quatre braços de ferro. Les làmpades estaven subjectades per braços de ferro que simulaven unes branques que sostenien planxes metàl·liques amb les dates del naixement i de la mort de Balmes.

Les esplèndides construccions, però, només van durar 14 anys, fins a l’agost de 1924, que van ser enderrocades, després que la comissió permanent de l’Ajuntament tingués coneixement d’un dictamen de l’arquitecte municipal sobre els seu estat de conservació, que indicava que corrien perill de ruïna en un dia de fort vent, i que caldria una obra de reparació molt costosa. A proposta de l’alcalde, se’n va decidir l’enderroc. Dies després, la Societat Arqueològica de Vic va denunciar els fets a la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, però ja no hi havia res a fer, perquè els fanals faroles ja havien estat abatuts. Se sap que les pedres basàltiques procedents de Castellfollit de la Roca que en conformaven la base, l’any 1926 van ser tallades i convertides en 2.260 llambordes que es van col·locar a l’empedrat del carrer Arquebisbe Alemany. L’any 2002, l’Ajuntament de Vic es va plantejar de manera oficiosa refer els fanals gaudinians o plantejar-ne la reconstrucció al·legòrica, però finalment el projecte es va desestimar.

Franco s’aprofita de Vic i de Balmes

Els anys 1948 i 1949, coincidint amb la commemoració del centenari de la mort de Balmes, el règim franquista es va abocar en l’homenatge que Vic va retre al seu fill il·lustre amb la intenció de glorificar l’obra del Caudillo, més que no pas la de reivindicar la figura del filòsof. En realitat, els franquistes van aprofitar-se’n descaradament, sense contemplacions, tal com després van fer fins a la mort del Generalísimo. En un període històric caracteritzat per la imposició del nacionalcatolicisme més descarat i pel tancament d’Espanya a l'exterior, la commemoració balmesiana —que es va allargar durant més d’un any— va comptar amb la presència d’una legió d’autoritats civils i religioses, i un fotimer d’activitats relacionades amb la figura del filòsof.

 

Bitllet de cinc pessetes amb el rostre de Jaume Balmes


La commemoració oficial va començar el 8 de juliol del 1948. Dies abans, l’alcalde Riera Comella va fer un al·lucinant escrit al setmanari Ausona, portaveu del falangisme local, tot arengant la població a sumar-se a l’homenatge: «Durante unos días el nombre de Vich será pronunciado por todo el mundo; que nuestra ciudad será el norte y estará en la mirada de todos; que vendrán las personalidades más distinguidas del saber. Y debemos ya prepararnos para recibir a todos. Toda la Ciudad, todos los vicenses, deben movilizarse ya desde ahora. Hasta el mismo momento de las fiestas, la idea del Centenario debe embargar todos nuestros sentimientos, ideas, obras. La idea del Centenario debe llenar, en sumo, todo nuestro ser. Que vibren todos febrilmente; que el corazón de todos los vicenses sea una lámpara, amarada de patriotismo, que nos ilumine e inflame. Después de todo, será Vich, será nuestra Ciudad, la que recogerá el fruto del Centenario».

En un editorial publicat també a l’Ausona quedava palesa l’apropiació de Balmes pel franquisme: «Las ideas salvadoras de Balmes están ahora ondeando otra vez en el alcázar de España. Nunca se pierde el bien, porque es verdad y justicia y aspiración innata del corazón humano. (...) Balmes conectaba la paz política con el bienestar social que debe extenderse a todos, altos y bajos, capital y trabajo. Lo mismo que alientan los deseos de Franco e inspira todo su decir y obrar».

El Caudillo es va implicar en el centenari des de 1947, quan va fer la primera visita a Vic acompanyat per la seva dona, Carmen Polo. Aquella vegada, el dictador va ser rebut pel bisbe Perelló, que va oficiar una missa a la catedral en honor del cap d’Estat. La comunió de Perelló amb Franco va ser total, tal com es desprèn d’un escrit al·legòric: «Jaime Balmes, en aquellos días calamitosos, enfermó del dolor de España. Sintió los males de España como en diferentes épocas lo han sentido otros patriotas. España sufría, España sudaba sangre, y los sufrimientos de la patria no lo podían dejar indiferente».

Com que l’Any Balmes  es va iniciar coincidint amb la Festa Major, els actes es van multiplicar considerablement. A banda de les misses, sardanes, focs d’artifici i tota mena d’actes propagandístics, la inauguració de Radio Vic —una plataforma creada per magnificar l’esdeveniment—,  i la inauguració del Parc Balmes, mesos després es va iniciar la celebració d’un Congrés Internacional d’Apologètica, que va tancar la commemoració. Tot plegat va culminar amb l’arribada de Franco a la plaça Major, en la segona visita que feia a la ciutat. En aquella ocasió, el cap d’Estat va estar acompanyat dels principals factòtums del règim i personalitats afins. Entre les autoritats civils hi havia els ministres d’Afers Exteriors, Martin Artajo; d’Educació, Ibáñez Martin; de Governació, Blas Pérez; de Justícia, Fernández Cuesta; de l’Exèrcit, general Dávila; de l’Aire, general González Gallarza; l’ambaixador del Perú; els directors d’Acción Católica i de Seguridad General, Radiodifusión i Cultura; el tinent d’alcalde de Madrid, Luis Calvo Sotelo; el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza; el cap de la IV Región Militar, general Solchaga; el president de la Diputació de Barcelona; alcaldes de moltes ciutats de l’Estat, cònsols, subdelegats... Entre les autoritats religioses destacava el cardenal Tedeschini, Cayetano Cicognani (nunci papal a Espanya), l’arquebisbe de Barcelona i el de Burgos, i els bisbes de Vic, Salamanca, Ciudad Real, Astorga, Solsona, Girona, Barbastre, Mallorca, Sigüenza, Conca, Zamora, Lleida, Còrdova, Tortosa, la Seu d’Urgell, el prior de Poblet, l’abat de Montserrat i molts altres clergues.
 

Monument a Jaume Balmes al Parc Balmes. Foto: Adrià Costa


En el seu treball Jaume Balmes i el franquisme: a propòsit de les dues visites de Franco a Vic (1947 i 1949), Conrad Vilanou explica que les pretensions de Franco no van tenir el ressò intel·lectual esperat: «La intenció del Congrés d’Apologètica va ser més ideològica que no pas filosòfica, atès que en el context en què es trobava el règim franquista —aïllat internacionalment— es pretenia posar de manifest les respostes que l’Església donava als grans reptes ideològics que afectaven la societat com ara eren el materialisme, l’immanentisme, el subjectivisme, l’existencialisme, el comunisme, és a dir, els grans errors del modernisme. D’acord amb el clixé que havia propugnat el mateix règim, Espanya es convertia en la salvaguarda de la cultura cristiana davant dels perills del comunisme, de manera que Franco refermava el seu paper de sentinella d’Occident, amb el beneplàcit de l’Església».

Coincidint amb l’esdeveniment balmesià, el 5 de juny de 1949 Franco va inaugurar solemnement el nou Seminari Conciliar, un acte que es va veure potenciat per l’organització d’exposicions, conferències, un concurs d’ornamentació de carrers, actes litúrgics, un concurs de sardanes a la plaça Major i altres inauguracions, com la d’un monument a Balmes a la plaça Don Miquel de Clariana i un nou pont que unia el parc Balmes i el barri de Sant Francesc (la Calla).

2010: un bicentenari sense pena ni glòria

Seixanta anys més tard, ja al segle XXI, els actes del bicentenari del naixement de Balmes a Vic, que van passar sense pena ni glòria, van estar presidits per l’aleshores regidor de Cultura, Xavier Solà, i altres membres del consistori. Aquell octubre, el Museu de la Pell va acollir l’exposició «L’estació del centenari», que contenia un audiovisual sobre la vida de Jaume Balmes. El dia de la inauguració, Solà va explicar que la celebració del centenari de l’any 1910 «havia suposat un eix d’animació a la ciutat, molt similar al que passa avui (2010) a la ciutat de Vic», i ho va relacionar amb l’aprovació definitiva del POUM, la posada en funcionament de L’Atlàntida i la inauguració de La Farinera. En dies posteriors es van organitzat diverses visites a llocs balmesians de la ciutat, amb l’acompanyament d’un guia turístic, la lectura de textos sobre Balmes i la dramatització d’algunes escenes de la seva vida. Si per a alguns el bicentenari representava «una oportunitat per transcendir els tòpics i les mirades acomplexades i esbiaixades sobre la figura de Balmes», la tebiesa de les celebracions va palesar que, amb el pas dels anys, Balmes havia caigut indefectiblement en l’ostracisme. Per acabar-ho d’adobar, el filòsof ja no era rellegit com s’havia fet —i encara es fa— amb l’obra de Verdaguer.
 

Exposició sobre el centenari del naixement de Jaume Balmes al MAP, amb motiu del bicentenari. Foto: Joan Parera


Coincidint amb la discretíssima commemoració de 2010, Josep Maria Terricabras —filòsof, director de la Càtedra Ferrater Mora, polític i actual eurodiputat per ERC—, va pronunciar la tradicional conferència balmesiana, que en aquella ocasió portava per títol «Balmes i la filosofia, dos-cents anys després». En el seu discurs, va exposar els fonaments de la seva filosofia i les transformacions que ha sofert la filosofia al llarg de la història, fins arribar a l’actualitat, «on la pluralitat de la realitat fa trontollar les bases de la cosmologia típica de Balmes, basada en el concepte de la certesa». Terricabras va situar Balmes en els fets històrics i socials del seu temps i va subratllar-ne el seu poder analític, el coneixement que tenia de la filosofia i les bases sobre les quals s’assentava la visió que posseïa del món: la certesa, la veritat i el sentit comú.

Sis anys després, el passat novembre de 2016, Vic va celebrar un dels pocs esdeveniments balmesians dels últims temps, el Simposi Internacional Trias «Jaume Balmes: quin llegat avui?», coorganitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona i l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic. La intenció dels impulsors era «fer un examen crític, seriós, actualitzat i gens partidista de la importància del personatge i de la rellevància de l’obra que ens va llegar». El simposi va congregar una vintena de ponents i comunicants d'arreu del país i d'altres indrets d'Europa, que van dialogar sobre la contribució balmesiana a la història de la filosofia catalana i sobre la vigència del seu pensament.

La petja de Balmes a Vic: la tomba, les plaques i el parc

La sepultura del filòsof vigatà és al centre del claustre de la Catedral, coronada per una estàtua realitzada l'any 1853 per Josep Bover: primer es va instal·lar al cementiri de la ciutat, fins que el 1865 va ser traslladada a la catedral. Josep Pla, que va visitar Vic en diverses ocasions, definia el mausoleu de Balmes com un «marmori cadafal neoclàssic decadent». Segons Dolors Maria Alemany, de l’Oficina de Turisme de Vic, «detectar l’interès pel monument funerari de Balmes al claustre —ara tancat per obres»  és complicat, perquè queda inclòs en les visites a la catedral; tanmateix, la catedral és un dels recursos turístics més visitats de Vic, juntament amb el Museu Episcopal i el Temple Romà». Per a Alemany, els records i els homenatges de la ciutat al filòsof «es van difuminant de mica en mica. A la pèrdua del nom de la biblioteca Balmes, ja fa anys s’hi va afegir la de l’Escola Balmes. De tota manera, encara en queden de presents, com l’escultura del parc Balmes, el bust a la sala de consellers de l’Ajuntament, o les plaques situades en diversos punts de Vic».
 

Plaques dedicades a Balmes situades en diversos punts de Vic Foto: A. Costa / T. Coromina


Un recorregut per la ciutat ens porta a diversos espais relacionats amb el filòsof. Començant per la seva casa natal, a la raconada de la plaça Major amb el carrer dels Argenters, a la façana hi trobem una placa que diu: «En aquesta casa al 28 d’agost de 1810 nasqué lo doctor Jaume Balmes, venint al món per il·luminar-lo ab resplendors de cristiana sabiduria». Un centenar de metres enllà, a la plaça del Canonge Collell, hi ha una segona placa —aquesta en castellà— a la façana d’una casa on el filòsof va viure durant cinc anys: «En el hogar familiar de esta casa el joven sacerdote vicense Dr. Jaime Balmes Urpià vivió los años de su vida oculta desde 1836 a 1841, dado a la oración  y al estudio. En el hervor de su mente preclara maduró su vocación de apologista, redactó sus primeros ensayos y escribió gran parte de su libro ‘El protestantisme comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea’. En el centenario de la muerte de su hijo insigne, erige esta memòria la Ciudad de Vich».

Encara, un centenar de metres mes endavant, en direcció est, a la façana de la Casa Bojons de la plaça de Don Miquel de Clariana, on va morir Balmes, hi ha un tercera placa, aquesta de caire mortuori i en llatí: «Hospes in hac nobili domo, die IX IVLII anni MDCCCXLVIII obiit Doctor Iacobvus Balmes ob cvivs immaturam mortem lvxit ecclesia dolet adhvc hispania». Finalment, refent els passos en direcció contrària, a l’oest, a la façana de l’edifici de l’Estació de Vic (antiga plaça del Centenari) una quarta placa hi diu: «En el año MCMX, celebrando la Ciudad de Vich el centenario del nacimiento de su il·lustre hijo el doctor D. Jaime Balmes, la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte hizo construir este edificio como testimonio de afecto a la Ciudad y tributo de admiración al sabio publicista, gloria de la nación española».

Un altre punt relacionat amb aquest prohom és —com s’ha dit més amunt— el parc Jaume Balmes, inaugurat el 1948 amb motiu del centenari de la mort del pensador. Es tracta d’un lloc tranquil, amb molts arbres i d’una certa bellesa, presidit per un monument a l’il·lustre vigatà, obra de Joan Nicolau Borrell. Durant la dècada dels seixanta, l’escultura va patir un atemptat en forma d’un bany de pintura a raig que li va abocar al cap un escamot de vigatans dissidents de l’oficialitat. No deixa de ser curiós que en aquest parc, durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta del segle passat, a pocs metres del monument, hi havia una petita biblioteca pública al servei dels ciutadans, amb llibres i diaris que molts jubilats devoraven asseguts en un banc. Els llibres es renovaven regularment gràcies a l’abnegació de la senyora Ignàsia, mítica bibliotecària de l’arxiu episcopal. Paradoxalment, aquesta plausible mostra cultural d’un règim que no destacava per afavorir la cultura, va ser retirada amb l’arribada de la democràcia.  
 

Museu Balmes Foto: Adrià Costa


Dolors Maria Alemany apunta que «a l’Oficina de Turisme l’interès que es detecta pel personatge és purament anecdòtic. Tot i així, es nota que Balmes no es un personatge desconegut per a la majoria de la gent; qui més qui menys n’ha sentit a parlar. Potser un dels motius és el fet que hi ha molts pobles i ciutats que tenen carrers que porten el seu nom. Segur que és el vigatà que ha donat nom a més carrers de tot Espanya. El 2010 vam començar a fer un recull i vam recollir fotografies d’una trentena de carrers, entre ells a Barcelona, Madrid, Salamanca, Granada, València, Palma…».

El Museu Balmes de la Casa Bojons és visitat per poquíssima gent

Un dels edificis emblemàtics vigatans relacionats amb el filòsof es la Casa Bojons, on hi ha el Museu Balmes, una construcció senyorial de finals del segle XVII i principis del XVIII situada a la plaça de Don Miquel de Clariana. Inaugurat el 1998 coincidint amb el cent cinquantè aniversari de la seva mort, en aquest museu —gestionat des de l’Oficina de Turisme— es poden visitar les estances que Balmes va ocupar durant les últimes setmanes de la seva vida i la cambra on va morir. Alemany explica que «pel que  se sap, a les mateixes dependències ja hi havia hagut un altre museu als anys seixanta. L’actual, consta de dos àmbits: d’una banda, un espai amb una exposició permanent sobre Balmes i el seu temps, amb fotografies i gravats de l’època; i, de l’altra, la cambra de Balmes amb els mobles que hi tenia i les primeres edicions de la seva obra. El muntatge d’aquest museu va anar a càrrec d’Eumogràfic, amb l’assessorament de Josep M. Fradera».

A la recepció de Benestar i Família, als baixos de la Casa Bojons, faciliten l’obertura del museu, de dilluns a divendres als matins, si algun dia algú el vol visitar. La resta d’horaris es gestiona a través de l’Oficina de Turisme a hores convingudes. Segons Alemany, «el nombre de visites és irrellevant i no se’n porta un recompte, excepte les vegades que l’hem anat a obrir fora de l’horari oficial. El 2016 hi vam anar en sis ocasions, totes a petició d’un professor universitari, que l’inclou en una ruta guiada que fa amb els seus alumnes».
 

El llit mortuori de Jaume Balmes es conserva a la Casa Bojons. Foto: Adrià Costa


Des de l’Oficina tenen preparades unes visites guiades a la carta, però gairebé no els les demanen mai. «L’any passat, per exemple, no se’n va fer cap», diu Alemany. El 2010, amb motiu del bicentenari es va programar una versió dramatitzada que va tenir força èxit. Els punts de lectura i els textos de l’itinerari estan seleccionats per Ignasi Roviró. Tanmateix, per a fer un recorregut sense guia, els textos també estan publicats dins la col·lecció «Itineraris», en venda a l’Oficina de Turisme.

Segons una llegenda que va circular durant els anys vuitanta —corroborada per un ex regidor a aquest cronista— del museu va desaparèixer misteriosament una singular gibrelleta que l'insigne filòsof Jaume Balmes havia utilitzat en vida. També, circula la brama que un professor argentí que va venir a Vic en diverses ocasions durant l’estiu a conèixer de més a prop el context històric de Balmes, més d’un dia va demanar la clau del Museu Balmes i va aprofitar la seva visita solitària per fer alguna becaina al llit de l’eminent filòsof.

La commemoració balmesiana anual a la Sala de la Columna

Cada 9 de juliol, aniversari de la mort de Balmes, la ciutat de Vic honora la memòria del seu fill il·lustre amb l’únic acte que, llevat del període de la Guerra Civil, ha perdurat des de l'any 1861. Es tracta d’una conferència que cada estiu pronuncia un personatge rellevant del món de la política, la cultura o el pensament. La tradició d’aquesta commemoració es va iniciar al local de l’entitat ciutadana El Cercle Literari. Al principi, era una vetllada literària i musical en la qual intervenien personatges que amb el pas dels anys van assolir un reconegut prestigi, com ara Martí Genís, Josep Serra i Campdelacreu, Narcís Verdaguer i Callis, Jaume Collell, Raimon d'Abadal, Lluís B. Nadal i especialment Jacint Verdaguer i Santaló. Durant els primers anys també hi van intervenir com a convidats personalitats literàries foranes, com Manuel Milà i Fontanals, Frederic Soler o Marian Aguiló.
 

L'escriptori de Jaume Balmes conservat a la Casa Bojons. Foto: Adrià Costa


A partir de 1903, la commemoració la va promoure l’entitat Catalunya Vella, amb un format monotemàtic. I des del 1910, centenari del naixement de Balmes, l’efemèride va passar a ser organitzada per l'Ajuntament de Vic. D'aleshores ençà, la sessió se celebra a la Sala de la Columna de la casa de la ciutat. La relació completa dels conferenciants i dels temes exposats de què hi ha constància es remunta a 1903. Així, durant més de cent anys, els diferents oradors han parlat de Balmes des de totes les vessants possibles, molts d’ells apropiant-se del filòsof per portar l’aigua al seu molí (sobretot durant l’etapa franquista) i considerant-lo filòsof, economista, catalanista, espanyolista, apologeta, psicòleg, periodista, «vigatanista», obrerista, intel·lectual, tomista, polític, literat, pedagog o matemàtic, entre altres. Cal remarcar que la pràctica totalitat d’oradors sempre han estat homes, amb l’excepció de Glòria Pérez-Salmeron, que l’any 2012 (aleshores era directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya) va parlar de «Jaume Balmes amb motiu de la celebració del centenari de Menéndez Pelayo».

Els prop de cent oradors (alguns van repetir en diverses ocasions) que al llarg del temps han glossat la figura de Balmes es podrien enquadrar en tres categories: la primera, que abastaria bàsicament fins a l’època de la República (encara que en ocasions s’allargaria fins als nostres dies), estaria conformada majoritàriament per clergues, bisbes i homes d’Església (de diverses tendències i tarannàs, des del catalanisme o l’obertura ideològica, passant pel conservadorisme i el més ranci nacionalcatolicisme carpetovetònic), i, també, per vigatans de caire conservador o moderat adscrits al món cultural i religiós de la ciutat. La segona categoria, aquesta més definida, estaria formada per polítics i prohoms del franquisme —del 1939 a la Transició—, la majoria dels quals van dibuixar a la Sala de la Columna un Balmes fet a la mida de la Dictadura. La tercera categoria, més etèria i difuminada, estaria composta per celebritats del món polític i cultural català i espanyol —incloent-hi algun clergue—  que des dels anys de la Transició i fins als nostres dies han glossat Balmes i la seva obra —en diversos camps— des d’òptiques més crítiques, neutrals, contextualitzades i objectives que les visions aprofitades dels franquistes.

Clergues, canonges, bisbes, arquebisbes i cardenals

L’autor d’aquesta crònica es limita a enumerar els personatges amb més pes, o aquells que tenen un interès local manifest. L’any 1903, el canonge Collell (periodista, poeta i escriptor de la Renaixença que abans de deixar-lo a l’estacada, durant uns anys va ser amic de Jacint Verdaguer), va fer la primera conferència documentada sobre el tema «Balmes i el papa Lleó XIII». Posteriorment, també, va pronunciar tres conferències més: el 1916, «Balmes i la qüestió catalana»; el 1918, «La perenne actualitat de les obres de Balmes»; i el 1919, «L’obra patriòtica de Balmes».
 

Canonge Collell, Pla i Deniel, Ramon Masnou, Casimiro Morcillo, Tarancón, Narcís Jubany, Hilari Raguer I J. M. Guix.


L’any 1907, el discurs va anar a càrrec d’Enric Pla i Deniel, que va dissertar sobre «L’obra d'en Balmes en la història de la filosofia i en la filosofia de la història»; aquest home, que va ser bisbe de Salamanca, en anys posteriors es va adherir fervorosament als facciosos franquistes i després va esdevenir arquebisbe de Toledo, primat d'Espanya, cardenal, procurador a les Corts i membre del Consell del Regne. La llista d’oradors de la primera època és molt llarga i ompliria moltes pàgines d’un llibre.

Ja durant l’època franquista, l’any 1952, el sacerdot vigatà i professor del Seminari Camil Riera Canudas, va parlar de «Balmes, filósofo de la historia». L’any següent li va tocar al doctor Ramon Masnou Boixeda, que tres anys després seria nomenat bisbe de Vic; conegut pels vigatans com Ramon de les Cabres i considerat molt conservador pel que fa a la moral catòlica, per bé que amb algun biaix catalanista i un tarannà més obert en qüestions lingüístiques lligades al català, va pronunciar la conferència «Sacerdote y pueblo en el pensamiento balmesiano». El 1965 a Vic hi va anar un peix gros, Casimiro Morcillo, que va dissertar sobre «La unidad religiosa según Balmes». Antic bisbe de Bilbao i de Saragossa, va parlar a la Sala de la Columna des de la seva condició d’arquebisbe de Madrid. Posteriorment, va ser president de la Conferència Episcopal Espanyola.

A les acaballes del franquisme, l’any 1971, l’orador convidat va ser el cardenal valencià Vicente Enrique y Tarancón, que va parlar sobre l’«Actualidad del magisterio de Balmes». Molt reconegut pel seu rellevant paper conciliador durant la Transició espanyola al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola, es va enfrontar obertament amb els principals dirigents franquistes i va apostar per un sistema democràtic, en què defensava la independència de l'Església enfront de l'Estat.
 

Exemplar de La religión demostrada al alcance de los niños, exposat al Museu Balmes. Foto: Adrià Costa



El 1973 el sacerdot vigatà Luis Cura Pellicer va fer la conferència «Sintaxipeya de Balmes apologeta y político». Quatre anys després, el 1977, es va produir l’esperat discurs del cardenal Narcís Jubany sobre «L’Església i les diverses formes polítiques». Antic bisbe de Girona, havia participat en el Concili Vaticà II; després, va ser nomenat bisbe i arquebisbe de Barcelona i, finalment, va arribar a ser cardenal. Considerat, com Tarancón, un home obert i conciliador, va despertar moltes simpaties entre els membres de l’Església catalana, però també l’antipatia dels sectors més involucionistes.

La flor i nata del falangisme i el franquisme militant

Mesos després d’acabada la Guerra Civil, el juliol de 1939, Fernando Valls i Taberner va obrir el foc amb la conferència titulada «Balmes ante el problema constitucional de España». Advocat, polític i historiador medievalista, poc després del «alzamiento» es va posar al servei de Franco, de qui va esdevenir partidari incondicional. Però el plat fort dels primers anys de la dictadura va ser Ramón Serrano Súñer, que es va presentar a Vic per llegir la conferència titulada «Balmes, filósofo del buen sentido». Home d’una inequívoca ideologia nazi, va ser sis vegades ministre del govern del dictador. Casat amb la germana de Carmen Polo, la dona del Generalísimo,  l’any 1940 es va entrevistar a Berlín amb Hitler i poc després va ser present a Hendaia a l'entrevista entre Franco i Hitler. Se'l va acusar d'haver ordenat la detenció del president Companys per part de la Gestapo.

L’any 1955 va ser el torn de Manuel Fraga Iribarne, que va parlar sobre «Balmes, fundador de la Sociología positiva en España». Aquest polític i diplomàtic va fer una extensa carrera durant la Dictadura, com a ministre d’Información y Turismo, vicepresident del govern Arias Navarro i ministre de Governació. Posteriorment, va ser ambaixador a Anglaterra, fundador d’Alianza Popular i del PP, president de la Xunta de Galícia i senador.

 

Valls-Taberner, Serrano Suñer, Fraga, Martín Artajo, Manuel Aznar, Alberto Ullastres, Antonio Iturmendi i Rodríguez de Valcárcel.


La dècada dels seixanta la va encetar Adolfo Muñoz Alonso («camisa vieja» de Falange Española y de las JONS, conseller nacional del Movimiento i procurador en Corts durant sis legislatures) amb el tema «Principio y fundamento en la Filosofia de Balmes». L’any següent, Joaquín Ruíz-Giménez va parlar de «Balmes y el sentido de la libertad»; tot i que al final de la seva vida va abandonar la seva adscripció al règim franquista i va fundar la revista Cuadernos para el Diálogo, havia estat ministre de Educación Nacional, quatre vegades alcalde de Madrid, ambaixador a la Santa Seu i conseller nacional del Movimiento. L’any 1962, Alberto Martín Artajo (un dels redactors del Fuero de los Españoles, president d'Acció Catòlica i ministre d’Asuntos Exteriores) va pronunciar la conferència titulada «Los españoles, según Balmes».

El juliol del 1968, dos mesos després del mític maig francès de 1968, el periodista Manuel Aznar Zubigaray —avi de José María Aznar, fundador de la agència EFE, ambaixador espanyol a la ONU (i també al Marroc, l’Argentina i la República Dominicana), a més de director de La Vanguardia després de Galinsoga—, va centrar la seva conferència en «El pensamiento de Balmes en el mundo actual». L’any següent,  Alberto Ullastres —ministre de  Comercio i primer representant d’Espanya a la CEE— va tancar la dècada amb el discurs «Elogio del sentido común».

El 1970, Antonio Iturmendi (antic carlista, ex governador civil de Tarragona, director general d’Administració Local, conseller nacional del Movimiento, procurador en Corts i ministre de Justícia) va dissertar sobre «Balmes, sacerdote: su magisterio político visto por un seglar». Dos anys després, Alejandro Rodríguez de Valcárcel va parlar de «Balmes, hombre y político de la armonía»; aquest falangista recalcitrant va ocupar importants càrrecs polítics al final de la Dictadura franquista, va presidir les Corts espanyoles i va exercir de cap de l'Estat entre el 20 i el 22 de novembre de 1975, en la seva condició de president del Consell de Regència i responsable del traspàs de poders entre Franco i el rei Juan Carlos I.
 

Retrat de Jaume Balmes en una paret del Museu Balmes. Foto: Adrià Costa


El 1974, en plena agonia del règim, Gonzalo Fernández de la Mora va venir a Vic per fer un discurs sobre «La crítica balmesiana del estado demoliberal»; antic membre del Consell Privat de Joan de Borbó, progressivament es va apropar al cercle de poder franquista i va arribar a ser ministre d'Obres Públiques. Mesos després de la mort del dictador, Carlos Robles Piquer, ministre d’Educación y Ciència en el govern d’Arias Navarro i director general de Radiotelevisión Española durant el mandat de Suárez, va exposar la seva teoria sobre «El sentido de “Civilización” en Jaime Balmes».

De la transició als nostres dies. Oradors més objectius

A partir del 1979, any de les primeres eleccions municipals i del referèndum de l’Estatut de Sau, la nòmina d’oradors presents a la Sala de la Columna va experimentar un canvi d’orientació notable, amb la presència de personalitats molt variades, que van tocar Balmes des de diferents prismes, però sense caure, en general, en l’apropiació ideològica del personatge.

Aquell any, Joan Triadú (activista cultural, resistent antifranquista, impulsor de la revista Serra d'Or, el diari Avui i Òmnium Cultural i pioner dels cursos de català durant la postguerra, entre d’altres activitats) va aprofitar Balmes per fer un repàs a les «Necessitats i perspectives de la cultura catalana actual». Durant la dècada dels vuitanta, es van succeir destacats oradors especialistes en diferents àmbits. Així, Ernest Lluch, l’ex ministre socialista assassinat per ETA ,va fer la glossa «Balmes entre l'Economia i la Història». L’any següent, el reputat historiador i jesuïta Miquel Batllori va dissertar sobre «Balmes, sempre més disputat que discutit». El 1982, la conferència la va fer l’ex president Jordi Pujol. Posteriorment, el mític ex alcalde de Madrid Enrique Tierno Galvan va venir a explicar «Qué es El criterio». Després, va ser el torn de Joan Rigol, el democristià que més endavant seria president del Parlament de Catalunya, seguit per Miquel Roca i Junyent, un dels pares de la Constitució espanyola, que el 1985 va pronunciar el discurs «En defensa de la societat civil».

La segona meitat dels vuitanta els presents a la Sala de la Columna van poder escoltar la conferència de Josep M. Fradera: «Quatre etapes en la trajectòria política de Jaume Balmes: aproximació a l'evolució de seu pensament», on l’historiador ja va esbossar les tesis que més endavant el van portar a escriure el seu llibre Balmes, els fonaments racionals d'una política catòlica, un treball de referència per als estudiosos del personatge. A les darreries dels anys vuitanta va ser l’economista Fabià Estapé qui va precedir les conferències dels vigatans Miquel Ylla-Català («Entre Miquel Argemir i Jaume Balmes») i Ignasi Roviró («L’estètica en l'obra de Jaume Balmes»).

Balmes, el sentit comú, El criterio i Josep Pla

L’esperit del gran escriptor Josep Pla, va ser a Vic l’any 1995. Tot i que el gran  prosista va morir l’any 1981, el teòleg vigatà Ramon Pou el va fer present a l’Ajuntament amb una dissertació desenfadada i plena d’ironia al voltant de les opinions sobre el filòsof vigatà que l’escriptor empordanès havia escrit. La importància de l’escriptor de Palafrugell, ens obliga a aturar-nos un moment en la seva visió balmesiana.
 


En paraules de Pou (oncle del cronista), mort l’11 de setembre de 2012, «Balmes va ser per Pla una mena d'alter ego, una consciència submergida que avalava la seva manera de ser. Pla se sentia identificat amb Balmes en allò que constituïa la seva inevitable passió: escriure, publicar, defensar l'ordre, ser realista, tocar de peus a terra..., i, fins i tot, l'interès per una economia sanejada, és a dir, el no estirar més el braç que la màniga. La moderació balmesiana tenia captivat, fascinat, Pla, que va dir poques coses de Balmes, però en va parlar sempre».

Segons el teòleg, «Balmes va exercir sobre Pla el paper suggestiu en la idea de moderació en l'ordre social. Pla veia en el tarannà balmesià la dimensió conservadora de l'home i de la societat. De ben segur, però, la teoria conservadora i el capteniment conservador de Balmes i els de Pla no coincidien pas del tot. Balmes era un conservador més aviat arriscat, sempre està al cas per si podia evadir-se, per un forat o altre, de l'statu quo, a fi de salvar situacions problemàtiques sense lesionar uns principis que el condicionaven; mentre que Pla ja en tenia prou de professar l'ordre antirevolucionari i de posar-se d'esquena a tota tendència d'activitat alteradora. Pla volia quietud, que no vol pas dir ganduleria, sinó un fer impertorbable; Balmes volia acció, que no vol pas dir impetuositat mecànica, sinó un fer implicat i replicat. La quietud es queda, és deixar les coses en somort; l'acció se'n va, remou, és implicar-se i complicar-se en el corrent humà, que sovint vol dir anar a contracorrent d'un poder imperant».

En certa ocasió Pla va escriure: «Si agafeu el millor llibre de filosofia que ha produït aquest país, El criterio, de Balmes, us trobeu amb el llibre de menys filosofia del continent europeu —un llibre realista i de veritats elementals i indiscutibles. Balmes ha estat i serà el nostre filòsof, tant si l'abaten com si el defensen. És el pensador de la nostra manera d'ésser. Tant li fa dir com no dir».
 

Placa del carrer Balmes de Barcelona.


Sobre el sentit comú —que per a molts és l’essència  d’El criterio—, en un article titulat «Balmes i el sentit propi», en relació amb el concepte vulgar que es té del sentit comú, Pla va escriure que «a don Jaume li han col·locat l'etiqueta d'ésser el filòsof del sentit comú, i això l'ha despersonalitzat fins a un punt tal que la gent creu que una lectura de Balmes és com obrir les portes que ja han estat prèviament obertes. (...) La posició adoptada per Balmes davant de la política del seu temps no fou una posició de sentit comú. Balmes estigué davant de la política de la seva època sempre en l'oposició, que és com dir en contra del sentit comú del seu temps. Balmes tenia, bàsicament, sentit propi»

La recta final de les conferències balmesianes

El 1998, el reputat historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer va dictar la conferència «Balmes i el nacionalisme català». En el trànsit entre el segle XX i els anys posteriors van parlar-ne el sociolingüista vigatà Modest Reixach («Balmes i la llengua catalana, el seu temps i el nostre»), l’historiador i promotor cultural Josep M. Ainaud de Lasarte («Balmes i el bisbe Torras i Bages»), el prolífic filòleg i poeta vigatà Jaume Medina i Casanovas («Jaume Balmes en el món poètic»), l’ex alcalde de Vic Ramon Montanyà («A propòsit de Balmes, la ciutat»), l’anterior bisbe de Vic Josep M Guix («Balmes i la revolució industrial a Catalunya»), el polític republicà local Josep M. Font i Purtí («Balmes. Filosofia política i realitat social»), el polític socialista, ex alcalde de Girona i exconseller Joaquim Nadal i Farreras («De Catalunya»), o el director de la Càtedra Ferrater Mora, Josep Maria Terricabras, tal com s’ha explicat més amunt a l’apartat sobre el bicentenari.

En un context històric caracteritzat per la creixent empenta de l’independentisme, Carles Boix, professor universitari de Ciències Polítiques i columnista de l’Ara, l’any 2013 va parlar de «Balmes i la independència de Catalunya», expressant la seva visió de Balmes en un to que també ha tocat en alguns escrits: «No hi ha dubte que Balmes se sentia espanyol. De fet, va escriure que "sentía correr por sus venas sangre española". La majoria dels nostres historiadors han corregut a datar el catalanisme (com a moviment defensiu del país) i la mateixa identitat (política) catalana com un fet posterior, com una creació de la Renaixença i de les seves elits. (...) Els personatges polítics cal sempre llegir-los en el seu context. Per entendre Balmes i la seva relació amb la qüestió catalana cal recordar l'Espanya de 1840. (...) En aquell temps, Balmes adverteix els seus lectors que “no sueñen en absurdos proyectos de independencia”. (...) Balmes era un patriota espanyol per convicció i per raons professionals: vivia a Madrid. I sabia que, a l'Espanya de 1840, el radicalisme català era impossible. Per això mateix va gastar tant de temps en les seves sèries d'articles sobre Catalunya i Barcelona a construir una interpretació sobre les causes i conseqüències de la industrialització catalana millor que la de Pierre Vilar. Ara bé, tot i ser un patriota espanyol, mai no va ser ni jacobí ni absolutista. Dos anys abans de morir, va deixar clar que Espanya necessitava un provincialisme prudent. Si ho feia, devia ser també perquè altra solució no era viable. I si Balmes, el gran patriota espanyol, pensava així, no és hora que ens prenguem més seriosament les continuïtats del conflicte d'Espanya contra Catalunya?».
 

Josep Maria Terricabras pronunciant la conferència balmesiana, l'any 2010. Foto: Adrià Costa


El 2014 el filòleg vigatà Francesc Codina va parlar de «Balmes i la universitat». L’orador va explicar que la visió  balmesiana del marc universitari estava fonamentada en el seu pas per la Universitat de Cervera, «una experiència capital per a entendre l’abast i les característiques de la seva formació. (...) Si va poder estudiar a Cervera no va ser pas pel seu origen social, sinó gràcies a la seva capacitat intel·lectual i de treball, i a una beca que li va aconseguir el bisbe de Vic». Codina va recordar el concepte que Balmes tenia del professor universitari: «No és un militar, que pot anar d’un destí a un altre, perquè amb els llibres d’ordenances i poca cosa més ja en té prou per realitzar les seves funcions en qualsevol indret. Un professor, per contra, ha d’estar arrelat, perquè necessita una biblioteca, un teixit de relacions, uns laboratoris, i fins i tot una estabilitat domèstica per poder-se dedicar a l’estudi, a la recerca i a la reflexió. Aquesta observació de Balmes contrasta amb la fal·lera actual dels gestors universitaris i de les agències de qualitat paragovernamentals per incrementar la mobilitat, la flexibilitat, la precarietat i la inestabilitat del professorat universitari, convençuts com sembla que estan tots els jerarques de les superestructures universitàries que, com més es precaritzin i es mobilitzin els professors, més bon rendiment donaran i menys pensament crític generaran. El que va escriure Balmes sobre la universitat del seu temps serveix per entendre l’evolució del pensament catòlic europeu més renovador. Algunes de les reflexions de Balmes sobre la universitat d’aquella època encara ens poden inspirar avui, especialment les que fan referència a l’autonomia universitària i a allò que actualment en diríem model de governança universitari».

El 2015, Salvador Cardús —sociòleg, periodista, escriptor i economista— va tractar la faceta periodística de Balmes amb l’al·locució «L’opinió com a ofici». Finalment, l’estiu passat, el pedagog i professor de filosofia Gregorio Luri va pronunciar l’última conferència balmesiana, fins avui, sota el títol «Cop d’ull a la filosofia i la seva història».

Emili Bayón: «Balmes, un clergue oposat al capellà trabucaire»

El famós assagista valencià Joan Fuster en una ocasió va dir que «Balmes és el millor filòsof de Vic», una frase irònica que va escandalitzar alguns vigatans balmesians. El cert és que des de la mort del filòsof, són nombrosos els historiadors, biògrafs i estudiosos que han analitzat la seva figura i la seva producció escrita. En aquests darrers anys destaca per sobre de tots l’obra Jaume Balmes: els fonaments racionals d'una política catòlica (Eumo, 1995), un llibre de referència obligada, de Josep M. Fradera. Es tracta d’un estudi exhaustiu —i diuen que lúcid— que ressitua el personatge en la seva autèntica dimensió intel·lectual i política, en un moment de canvis crucials a l'Europa contemporània. El mateix Fradera —catedràtic d’Història— també ha escrit l’assaig Jaume Balmes o La pàtria dels catalans.

Aquest cronista ha parlat amb alguns historiadors i intel·lectuals osonencs que, des de la distància temporal, donen la seva visió sobre la figura i l’obra d’un pensador català –no catalanista- clarament conservador, que va defensar l'opció d'un acostament entre el liberalisme d'ordre i l'Església, sense que això impliqui que se’l pugui considerar un tradicionalista catòlic ultra-reaccionari.
 

Emili Bayón Foto: Adrià Costa


Per a l’historiador manlleuenc Emili Bayón (graduat per l’Institut Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra amb una recerca sobre el catalanisme de finals del segle XIX, i ex director del Museu de la Pell de Vic), Balmés «és un meritori exemple –força excepcional-, d’un membre de l’església espanyola oposat al capellà trabucaire –carlista-, que va intentar bastir una reflexió, amb aspiracions filosòfiques- sobre la crisi que havia provocat la fi de l’Antic Règim. Tot amanit des d’un veritable conservadorisme ideològic i empeltat d’un cristianisme que veia perillar el seu protagonisme social. A escala vigatana, és probablement una de les grans figures del XIX, però això no és dir molt».

Sense voler tenyir pejorativament la seva opinió, Bayón creu que la figura de Balmes «és un exemple de les tensions ideològiques –i religioses- que van caracteritzar el segle XIX català i espanyol. I és per això que la seva obra pot interessar als estudiosos del traumàtic trànsit de l’Antic Règim cap al nou sistema liberal-capitalista. Va viure els anys claus d’aquella època i, probablement, va ser un dels testimonis més lúdics de la progressiva secularització que comportava la ‘doble revolució’. Més enllà d’això, la seva apologètica no té gaire res a dir al món actual».

Per a l’historiador manlleuenc «hi va haver una corrent d’opinió que defensava una certa ‘modernitat’ de Balmes (la seva atenció als canvis que estava provocant la industrialització, la seva tasca periodística per crear una corrent política que reconciliés el liberalisme amb els valors tradicionals que defensava l’església del seu temps, la racionalització del malestar carlí i la seva domesticació...), però en el seu íntim pensament, i en la seva voluntat, hi batega un profund conservadorisme (no reaccionari, però), que pretén salvar el pes determinant que l’església i la tradició havien tingut fins al segle XVIII».

Bayón pensa que Balmes no era progressista ni tampoc un home amb una mentalitat massa oberta: «Va ser un contemporanitzador. Llest, ben llegit, capaç de observar amb atenció i finor d’anàlisi a l’altre branca del cristianisme que semblava més ben dotada per acompanyar al procés capitalista (protestantisme), i d’aixecar una bandera conservadora al discurs heretat de la revolució francesa; però no crec que ningú el pogués definir com a progressista».

 

Un ram de flors al monument a Jaume Balmes del Parc Balmes de Vic. Foto: Adrià Costa


A l’hora d’analitzar la visió balmesiana sobre la relació de Catalunya amb Espanya, considera que el filòsof vigatà «no tenia un ideari catalanista definit. I és lògic. Balmes era, biogràficament, un fill de l’etapa ‘provincialista’ del Principat. Aquella que davant els canvis que anava provocant l’incipient capitalisme intenta entomar la direcció del país –Espanya-, des de una certa ‘catalanitat’, que no vol pas dir catalanisme. Balmes, i els seus contemporanis catalans sentien el ‘tros’, però també eren fermament espanyols».

Un dels obstacles a l’hora de perfilar una imatge desapassionada i objectiva de Balmes va ser la utilització que en va fer el franquisme. En aquest sentit, Bayón apunta que l’oblit cada vegada més patent del pensador vigatà es deu al fet que el règim dictatorial sorgit de la guerra civil, fent un anacronisme històric  «va convertir Balmes (i el seu seny), en un exemple del ‘buen catalán preocupado por el conjunto de España y que, a la vez, ama a su patria chica’. Tanmateix em sembla que sense aquest lectura esbiaixada, Balmes tampoc seria avui un pensador reivindicat», conclou Bayón.

Jordi Figuerola: «Un conservador reformador, terriblement modern en la seva anàlisi»

El vigatà Jordi Figuerola (doctor i professor d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, expert en temes eclesiàstics i autor de diversos llibres), explica que l’interès de Balmes rau en el fet de ser «un personatge històric que va intentar analitzar i actuar en virtut del que vivia, del seu context sòcio-polític;  i alhora, ens serveix per entendre la societat d’aquells moments. Probablement és un personatge obsolet en el sentit del pensament i dels escrits polítics, que pertanyen a la primera meitat del XIX. La història no torna mai, encara que es digui. Naturalment es pot agafar una frase o un paràgraf i fer-lo actual, però això passa amb tothom. Com a filòsof no em sento capacitat per parlar-ne. Probablement era normalet, i diria que se l’ha sobrevalorat. El que distingeix el pensament original i potent del que no ho és, és la construcció d’un sistema filosòfic que en aquest cas no hi és. Balmes no és Plató ni Hegel, ni res de tot plegat. En canvi, sí que trobo destacables les seves observacions polítiques i sociològiques. És un home que analitza perfectament, des del seu punt de vista, la societat i les seves transformacions de principis del XIX. Aquí sí que és original i bo, perquè aquí n’hi ha molt pocs que ho fan. D’altra banda era una persona que dialogava amb el que passava a França o Anglaterra. O a la mateixa Irlanda!!!! Ara, els seus anàlisis no servirien, per això seria obsolet; però no ho seria si ens fixem bé en el moment que ho fa».
 

Jordi Figuerola. Foto: Adrià Costa


Jordi Figuerola creu que a Balmes «se’l pot reivindicar des de molts àmbits. Ara bé, ¿què vol dir reivindicar? Quan a un personatge se’l deshistoritza es pot fer el que es vulgui. Balmes, en la seva època, volia formular un programa polític catòlic davant dels canvis que s’estaven operant. Era un conservador reformador. Terriblement modern en la seva anàlisi, volia construir una societat on l’Església tingués un paper fonamental. Això pot semblar conservador i tradicionalista; però en els anys quaranta del segle XIX representa el sector més progressista i obert de l’Església. Per exemple, abans de morir fa un escrit sobre Pius IX que, en el  moment de la mort de Balmes, s’esperava que fos un papa modern i reformador, i Balmes per això l’elogia. Les revolucions de 1848, a Roma en particular, fan que el papa es cagui a les calces i es converteixi en el papa que ha passat a la historia pel seu antiliberalisme. Però Balmes ja havia mort. O sigui que tot es relatiu. Jo podria fer una sessió a la Sala de la Columna des d’un punt de vista molt progressista, per exemple. Seria una opció a priori i marcada per la meva pròpia ideologia. D’altra banda, si me’l miro des de l’actualitat, puc fer una desqualificació de Balmes amb quantitat d’escrits. Balmes ha servit per tot. Fins hi tot per avalar l’Operació Roca, com es pot comprovar en una de les conferències balmesianes. Durant les xerrades del franquisme, a Balmes només li faltava la camisa blava i la gorra de requetè. Però també se l’ha fet servir com abrandat del espanyolisme, del catalanisme, de tot plegat. Penso que ha estat més utilitzat que interpretat».

Pel mètode d’anàlisi i les coses que va dir en el seu moment, Figuerola  afirma  que «Balmes era una persona oberta, un intel·lectual en el sentit de qui obre la ment a la interpretació del que està passant. A principis del XIX buscava renovar, reformar i encarar els valors tradicionals davant del món modern. Eren progressistes els liberals en aquell moment? Ho eren a principis de segle, però des de 1850 ja no ho eren tant. Per a mi Balmes és una persona oberta que veu com funciona el mon i que vol canviar el paper de l’església per seguir manant. Això pot semblar conservador, i ho és; ara, és progressista en el sentit d’estar obert a reformar-ho tot».

A la qüestió de si hi ha un Balmes comprensiu amb la situació catalana envers Espanya, Figuerola contesta que «és una pregunta actual que no es podia formular a principis del XIX. És el que Josep M. Fradera defineix com a “doble patriotisme”. Les elits catalanes liberals o obertes no es plantejaven una disjuntiva Catalunya-Espanya, perquè intentaven construir una cosa nova que seria Espanya. Des de Cadis es vol fer un projecte nou i aposten per ell, sense que això els suposi cap contradicció amb Catalunya. Serà a partir de la meitat o l’últim terç del segle XIX quan s’adonin que l’Espanya resultant no és com ells volien o que els perjudica. Ara Balmes ja fa anys que és mort. Avui, els polítics catalans no veuen cap contradicció entre ser catalans —i aspirar a la independència— i ser europeu i estar a les institucions europees. Veurem dintre d’uns anys si pensen el mateix o no. Per entendre’ns: no hi ha “situació catalana” en aquell moment. Balmes sí que parla del “catalán montañés”, on descriu coses de Catalunya. I a més coneix les característiques noves de Catalunya, com la industrialització, i les compara amb Anglaterra. El seu viatge a França i al Regne Unit és fonamental. Coneix el paper del proletariat que s’està formant en aquests països i alerta, potser l’únic, que cal fer alguna cosa. En això és molt modern i obert. Tanmateix, la solució que proposa «hacerlos buenos y hacerles bien» més aviat és molt conservadora i caritativa. Són dues cares de la mateixa moneda».   
 

Les obres completes exposades al Museu Balmes. Foto: Adrià Costa


Segons Figuerola, l’oblit de Balmes s’origina en «la tergiversació que se n’ha fet i en la seva descontextualització. Analitzar-lo històricament cansa; i per això no es fa. Penso que amb el llibre de Josep M. Fradera Balmes ja està molt ben perfilat. El que em fa por són els balmesians carrinclons que reivindiquen coses des d’un àmbit molt local. O els balmesians de les conferències o dels ajuntaments que no saben ja ben bé qui era el personatge. Ara, per exemple, és un personatge que no se sol explicar ni a les escoles vigatanes, segurament perquè els professors tindrien dificultats a caracteritzar-lo».

                                                     * 
* * * * * * *

Per complementar la visió de reconeguts historiadors osonencs —n’hi ha d’altres  que per qüestió d’espai no caben en aquest reportatge— el cronista ha consultat l’opinió de Josep M. Casanovas, autor del mític llibre Quan les campanes van emmudir (Patronat d’Estudis Osonencs, 1993), sobre la vida quotidiana a Vic durant la Guerra Civil. Aquest historiador vigatà reconeix que Balmes no és una figura que l’hagi interessat mai gaire: «El conec superficialment. Per a mi ha estat una figura omnipresent a Vic, un personatge que porta el nom del parc on jo anava amb el meu avi quan era petit, el nom de la biblioteca on durant anys vaig passar moltes hores llegint llibres, o el nom de la Fundació Universitària per la qual treballo. Des del meu punt de vista, la seva figura ha estat tan manipulada que ha quedat molt gastada. De ben segur que hi ha un Balmes diferent del que va ser utilitzat pel franquisme, però no deixa de ser una figura conservadora. En la seva època, dins de la família conservadora sí que representava una visió més oberta. Però el seu oblit té a veure amb l’ús i abús que se n’ha fet, amb el fet de ser una altra realitat. Tanmateix, la idea balmesiana de buscar altres vies entre els extrems no deixa de ser una estratègia permanent».

Ignasi Roviró: «No va ser un pensador d’extrema dreta»

Ignasi Roviró (director del Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, doctor en filosofia, membre de la Societat Catalana de Filosofia i autor de nombrosos estudis i llibres sobre estètica i filosofia) explica que, per a ell, «la figura de Jaume Balmes és un estímul. Va ser un intel·lectual que es va preocupar pels temes més candents de la seva època. Va saber veure la importància del que avui anomenem els “media”, i va participar intensament en la creació i en la difusió de notícies. Va entendre que els llibres tenien un recorregut i un públic, mentre que l’actualitat demanava un article a la premsa. Va defensar les seves idees tant en un mitjà com en un altre. També, es va implicar-se en política i va ser diputat a les Corts espanyoles. No només va ser un intel·lectual que escrivia sobre temes abstractes. Per a fer avançar el món cap on creia que calia fer-ho, es va sotmetre a unes eleccions i va crear un programa polític. Fer-ho bé no és mai fàcil: s’ha de tenir tot un programa d’actuació, uns sistemes molt ben travats de conviccions, i uns processos molt ben pensats de divulgació de les idees pràctiques. Balmes va excel·lir en tots aquests tres factors. La seva proposta política volia reunir de nou l’esquinçament que havia provocat en la societat espanyola el problema dinàstic: un problema essencial de l’Espanya del XIX mai resolt».
 

Ignasi Roviró. Foto: Adrià Costa


Tot i que Roviró creu que Balmes va fracassar en política, diu que va tenir el mèrit de «saber comprendre en pròpia carn la derrota, la va assimilar i a partir d’aquí va intentar elaborar una actuació personal més enllà d’aquest fracàs. No va estar mai d’acord amb el sistema econòmic sobre el que es sustentava la seva societat. De fet, a l’època del manifest comunista, va escriure: “No puc estar d’acord amb un sistema que fa pobres i mata de gana”. Una frase avui tant o més actual que en el temps de Balmes».

Amb el pas dels anys, creu que la seva figura ha quedat obsoleta: «Balmes no és coetani nostre. Va néixer fa més de dos-cents anys i és una figura del seu temps, preocupat pels problemes de la seva societat. No podem retallar la seva figura d’aquelles necessitats. Si aquella societat ha quedat obsoleta i superada, la seva figura, ben incorporada en aquelles problemàtiques, tampoc no és del nostre present més immediat. Un bon exemple és el tema de l’encaix entre Catalunya i Espanya. Balmes va prendre una posició que té un sentit molt propi en aquell temps, però avui les coses han canviat molt, i la seva visió no és aplicable –lletra a lletra– a la situació actual».

Segons Roviró, defensar qualsevol text de Balmes sense circumscriure’l en la problemàtica del seu moment és una temeritat: »Per ser comprès, Balmes —com qualsevol altre autor d’una altra època— s’ha de situar en el seu temps. No va ser un pensador d’extrema dreta. Fins i tot es pot dir que si el comparem amb la dreta més espanyola, va tenir idees tirant  a progressistes. Si més no, va cercar un camí possible per moure’s entre la revolució i l’immobilisme més extrem. D’aquí la seva sentència: “Si no voleu revolucions, feu evolucions”. Al costat de Donoso Cortés —l’intel·lectual coetani que li pot disputar el prestigi de pensador—, Balmes és conscient que els temps han canviat i que no hi ha altra possibilitat que adaptar-se a la nova societat i a la nova economia. De retorn, per exemple, del viatge a Londres, comenta: “Mentre ells aixequen fàbriques, nosaltres construïm catedrals”. Sap que la societat capitalista és imparable, i ho sap perfectament pel que l’ha vista a Londres i també pel negoci familiar. Els sistemes de producció han canviat, i coneix bé les reaccions dels obrers. Un exemple d’aquestes diferències entre Cortés, defensant la tradició més immobilista, i Balmes, obrint-se als nous temps, és la posició sobre el papa. Tots dos escriuen un llibre sobre la figura de Pius IX: Donoso recomana que el papa continuï com sempre; Balmes —ja a les portes de la mort—, recomana que sigui sensible a les noves exigències del temps. En aquest terreny potser també caldria recordar la seva màxima social en definir la civilització: “… en la major intel·ligència possible pel major nombre possible [de persones]; en la major moralitat possible per al major nombre possible, i en el major benestar possible per al major nombre possible”».
 

Monument funerari de Jaume Balmes, al claustre gòtic de la catedral de Vic. Foto: Adrià Costa


Tot i que Roviró creu que Balmes va fracassar en política, diu que va tenir el mèrit de «saber comprendre en pròpia carn la derrota, la va assimilar i a partir d’aquí va intentar elaborar una actuació personal més enllà d’aquest fracàs. No va estar mai d’acord amb el sistema econòmic sobre el que es sustentava la seva societat. De fet, a l’època del manifest comunista, va escriure: “No puc estar d’acord amb un sistema que fa pobres i mata de gana”. Una frase avui tant o més actual que en el temps de Balmes».

Amb el pas dels anys, creu que la seva figura ha quedat obsoleta: «Balmes no és coetani nostre. Va néixer fa més de dos-cents anys i és una figura del seu temps, preocupat pels problemes de la seva societat. No podem retallar la seva figura d’aquelles necessitats. Si aquella societat ha quedat obsoleta i superada, la seva figura, ben incorporada en aquelles problemàtiques, tampoc no és del nostre present més immediat. Un bon exemple és el tema de l’encaix entre Catalunya i Espanya. Balmes va prendre una posició que té un sentit molt propi en aquell temps, però avui les coses han canviat molt, i la seva visió no és aplicable –lletra a lletra– a la situació actual».

Segons Roviró, defensar qualsevol text de Balmes sense circumscriure’l en la problemàtica del seu moment és una temeritat: »Per ser comprès, Balmes —com qualsevol altre autor d’una altra època— s’ha de situar en el seu temps. No va ser un pensador d’extrema dreta. Fins i tot es pot dir que si el comparem amb la dreta més espanyola, va tenir idees tirant  a progressistes. Si més no, va cercar un camí possible per moure’s entre la revolució i l’immobilisme més extrem. D’aquí la seva sentència: “Si no voleu revolucions, feu evolucions”. Al costat de Donoso Cortés —l’intel·lectual coetani que li pot disputar el prestigi de pensador—, Balmes és conscient que els temps han canviat i que no hi ha altra possibilitat que adaptar-se a la nova societat i a la nova economia. De retorn, per exemple, del viatge a Londres, comenta: “Mentre ells aixequen fàbriques, nosaltres construïm catedrals”. Sap que la societat capitalista és imparable, i ho sap perfectament pel que l’ha vista a Londres i també pel negoci familiar. Els sistemes de producció han canviat, i coneix bé les reaccions dels obrers. Un exemple d’aquestes diferències entre Cortés, defensant la tradició més immobilista, i Balmes, obrint-se als nous temps, és la posició sobre el papa. Tots dos escriuen un llibre sobre la figura de Pius IX: Donoso recomana que el papa continuï com sempre; Balmes —ja a les portes de la mort—, recomana que sigui sensible a les noves exigències del temps. En aquest terreny potser també caldria recordar la seva màxima social en definir la civilització: “… en la major intel·ligència possible pel major nombre possible [de persones]; en la major moralitat possible per al major nombre possible, i en el major benestar possible per al major nombre possible”».

Monument funerari de Jaume Balmes, al claustre gòtic de la catedral de Vic. Foto: Adrià Costa

El director del Sant Miquel és de l’opinió que hi ha un Balmes comprensiu amb la situació catalana envers Espanya: «Se sent català i espanyol. Vol contribuir a la construcció d’Espanya des del centre, participant en la vida política espanyola. Fracassa en aquest intent, però no abandona la catalanitat. Participa, com a català, en la construcció d’Espanya; i no se’n surt. Sap veure la diferència entre Catalunya i la resta de l’Estat. I escriu: “A Catalunya tenim la cultura espanyola i la civilització francesa”. Potser hom n’esperava una mica més, però veu perfectament la distància entre Barcelona —i Catalunya— i la resta d’Espanya. No hem d’oblidar que l’experiència del bombardeig de Barcelona el 1842 marcà Balmes i aquest fet radicalitzà la seva visió sobre la relació entre Catalunya i Espanya». El 1844 escriu un poema privat, que envia a Valentí Llorer, on diu:

Admirant lo teu llenguatge
quasi ràbia m’ha agafat
que em feia dir: malvinatge
qui parlar nos ha imposat
que no és del nostre llinatge?…
Jo ja et dic, no em vénen ganes
de tornar-me castellà’”.

Finalment, apunta que l’oblit de Balmes «es correspon a diversos fenòmens. Evidentment que la lectura i l’ús que en va fer el franquisme l’ha perjudicat completament. Se l’ha vist com un franquista, no tant perquè se l’hagués llegit molt, sinó perquè va ser usat per posar algunes les bases del sistema de la Dictadura. Segonament, perquè avui s’ha superat també la visió i l’ús de la filosofia del seu temps. Avui, la filosofia posa molt d’interès a fer preguntes; en el seu temps la filosofia tenia molt interès a ser una resposta. I finalment, l’obra balmesiana és més breu del que sembla: té pocs llibres de filosofia, en té algun de teologia i molta obra de circumstància», rebla Roviró.

Francesc Codina: «Encara que no sigui dels nostres, Balmes és nostre»

Com s’ha dit més amunt, l’any 2014, el filòleg Francesc Codina (professor de la Facultat d'Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic), va ser l’encarregat de pronunciar la conferència «Balmes i la universitat» a la Sala de la Columna. Ara, acaba de publicar a l’Anuari Verdaguer l’estudi «Jaume Balmes: el 1714, el 1789 i la fi del provincialisme», on analitza les idees de Balmes sobre l’estatus polític de Catalunya dins l’Estat espanyol durant la primera meitat del segle XIX. L’anàlisi se centra en la sèrie d’articles sobre la modernitat de Barcelona apareguts el 1844 a la revista La Sociedad, en què Balmes sosté que la derrota de 1714 va comportar la crisi del provincialisme català. Per a ell, la Revolució Francesa de 1789 va representar la substitució del vell conflicte local entre les províncies i l’Estat central a Espanya per un nou conflicte general entre tradició i revolució en el conjunt d’Europa.
 

Francesc Codina. Foto: Adrià Costa


Segons Codina, el pensament de Balmes sobre el provincialisme està expressat de manera molt clara i precisa: «Això explica que s'hagin hagut de fer esforços dialèctics considerables per defensar el “catalanisme” de Balmes. En realitat, el terme sols li pot ser aplicat si s'utilitza en un sentit molt genèric i fins i tot anacrònic, bo i buidant-lo de la substància política i cultural que el caracteritza. En el pla polític, Balmes no va defensar mai la consecució de cap règim especial per a Catalunya (ja no la independència, ni tan sols una autonomia o una federació, reivindicació que sí que feien sectors del republicanisme més radical). Lluny d'això, es va mostrar contrari a qualsevol plantejament particularista dels interessos catalans».

Entre algunes de les conclusions del seu estudi, Codina diu que «en el pla cultural, Balmes —que el febrer de 1848 va arribar a ser elegit per unanimitat membre de la Real Academia Española pels seus mèrits com a prosista en castellà—, tampoc no va reivindicar la llengua catalana com a llengua de cultura ni de creació literària. Els seus escrits en català es poden comptar amb els dits d'una mà». Tal com ja s’ha apuntat al principi d’aquesta crònica, Balmes només va difondre en català l'opuscle Conversa de un pagés de la montanyà sobre lo Papa. Però, per a Codina, «ens consta que devia estar al cas de l'incipient moviment de recuperació literària culta. Tanmateix, el fenomen cultural de la represa literària culta del català, encara molt tendre, no va merèixer la més mínima atenció en els seus escrits, tot i que es pot suposar que, si hagués viscut més anys i hagués estat testimoni de la restauració dels Jocs Florals, ben probablement se n'hauria ocupat».

Codina també apunta que «el desinterès per la llengua catalana no contradiu pas el fet que Balmes fos un defensor dels interessos materials de Catalunya i, més concretament, dels interessos econòmics i polítics dels seus sectors dominants. És per aquest motiu que l'historiador Josep M. Fradera parla fins i tot de “patriotisme català” de Balmes, terme que al meu entendre només li pot ser aplicat si prescindim de les connotacions polítiques i culturals que habitualment comporta el seu ús. Però Balmes, tot i ser partidari decidit de la unitat política espanyola i practicant prolífic i entusiasta de la llengua castellana, va ser un opositor furibund a la centralització administrativa, que considerava una mala influència del model d'Estat francès. (...) Balmes va analitzar millor que ningú el procés diferenciador que s'estava produint entre Catalunya i la resta d'Espanya en tots els terrenys, econòmic, social i polític, a causa de la industrialització i els canvis de tot ordre que comporta, tant en el terreny social com en el moral i cultural. Però, ni tan sols entreveia la possibilitat que aquest procés diferenciador pogués afavorir, a la curta o a la llarga, el sorgiment del catalanisme polític, és a dir, una renovació o una reinvenció del que havia estat el provincialisme, un fenomen que considera superat per sempre».
 

Segell de Jaume Balmes.


Codina conclou que Balmes «és producte d'una època i d'una formació (Seminari de Vic, Universitat de Cervera, etc.) que van condicionar molt la seva visió del fet català en els vessants polític i cultural. La sorprenent i admirable originalitat que demostra a l'hora de tractar altres aspectes de la realitat del seu temps, com per exemple, el problema social i obrer, es troba molt a faltar quan s'ocupa del “provincialisme” català, que nega d'una manera tan contundent. Aquesta contundència poc matisada va fer que tendís a desconsiderar —o potser fins i tot a ignorar de manera voluntària— algunes manifestacions, tant entre els carlins, com entre els republicans federals, que haurien pogut qüestionar la seva tesi. Les actituds balmesianes envers el fet cultural català i les reivindicacions catalanes contrasten amb les que prendrien Jacint Verdaguer (1845-1902) i Jaume Collell (1846-1932), nascuts poc abans de la mort de Balmes, l'un a Folgueroles, prop de Vic, i l'altre a la mateixa ciutat de Balmes, i passats com ell per les aules del Seminari de Vic. Tots dos el van admirar, el van glossar, el van traduir i el van cantar; però no el van seguir en la negació del provincialisme».

Per complementar aquestes opinions, i tornant a la conferència de Codina, l’any 2014, a la Sala de la Columna, el filòleg va acabar fent una reflexió sobre la relació de Balmes amb Catalunya: «Certament hi tenim un problema greu de distanciament per causes històriques: el va manipular el franquisme fins a fer-nos-el avorrir; no era ni sobiranista, ni tan sols catalanista; perquè ell mai no va pensar en un projecte polític català, ni tan sols en un projecte cultural català, sinó que sempre va pensar en un projecte espanyol (no pas dominat per Madrid, però). Tanmateix, tot i que no va ser un catalanista, com no ho eren tampoc la majoria d’intel·lectuals del seu temps, Balmes era català, i des de la condició indefugible de català va reflexionar a fons. La seva reflexió sobre la qüestió catalana va quedar curta i no connecta gens amb els plantejaments actuals del catalanisme. Balmes no és dels nostres, com no ho són tampoc la majoria de personatges il·lustres de finals del XVIII i principis del XIX, els quals tampoc no eren catalanistes i que, com Balmes, escrivien sistemàticament en castellà i només marginalment en català. Però encara que no sigui dels nostres, Balmes és nostre, perquè la seva obra de tanta projecció també ho és; perquè l’home i l’obra formen part de la nostra història social, política i cultural i, per tant, també del nostre problema històric i de les contradiccions i febleses que ha generat i genera la nostra peripècia col·lectiva».

                                           ----------------------------------------------



Bibliografia i fonts:

- Jaume Balmes: els fonaments racionals d'una política catòlica, de Josep M. Fradera (Eumo, 1995).
- Balmes i l'Europa del seu temps, de Miquel Batllori (Edicions 62, 1983).
- El catalanisme de Balmes, d’Hilari Raguer (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983).
- El Balmes de Josep Pla, de Ramon Pou Rius. Ajuntament de Vic. Col·lecció Parlaments (1995).
- Balmes i la universitat, de Francesc Codina Valls. Publicacions de l’Ajuntament de Vic (2015).
- «Les traduccions de Jaume Balmes al català», de Carles Biosca. Revista Ausa, núm. 172. (Patronat d’Estudis Osonencs, 2013).
- «Jaume Balmes i el franquisme: a propòsit de les dues visites de Franco a Vic», de Conrad Vilanou. Revista Ausa, ním. 167 (Patronat d’Estudis Osonencs, 2011).
- «Contribució a l’estudi de la presència de Balmes en l’obra de Verdaguer», de Ramon Pinyol. Revista Ausa, número 167 (Patronat d’Estudis Osonencs, 2011).
- «Jaume Balmes: el 1714, el 1789 i la fi del provincialisme», de Francesc Codina. Anuari Verdaguer (Edició UVic‐UCC, 2017).
-Web http://lasombradegaudi.blogspot.com.es
-Web http://centenaridelnaixementdebalmes.blogspot.com.es
-Hemeroteques: Nació Digital, Osona.com, Vilaweb, La Vanguardia, Ausona, El 9 Nou, El Punt-Avui
-Arxiu Comarcal d’Osona.
 

Retrat de Jaume Balmes en una paret del Museu Balmes. Foto: Adrià Costa

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

Participació