A l'escola: racisme o classisme?

CARTES AL DIRECTOR
David Preseguer, Vic

A l'escola: racisme o classisme?
En resposta a la carta "Mare i mestra de dues escoles que no existeixen"

Un cop escolaritzada la nostra filla gran, trobant-nos amb un qualsevol progenitor que tingui fills d'edat similar als nostres, arriba sempre el moment en què se'ns pregunta en quina escola dipositem la nostra descendència a les nou del matí. Davant la resposta que els donem, no solem trobar -llevat d'algunes honorables excepcions- més que deliberades mostres de condol. Sembla com si l'escola que hem triat per a les nostres filles (de moment per a la gran, i d'aquí a dos anys, inevitablement, per a la petita) sigui una mena de lloc inhòspit per a elles, donada la mena de gent que se suposa que som. Una vegada hem confirmat que la decisió ha estat nostra i només nostra, i no pas una desgràcia produïda pel capriciós atzar de les preinscripcions escolars, la incredulitat davant del fet sembla tornar-se encara més ferma.

Els companys que la meva filla ha conegut, només començar l'escola, es diuen Mohamed, Karima, Salma, Dylan o Liang. Tots són nascuts prop de casa, tots votaran a les eleccions (i als referèndums) com un Capdevila o un Masferrer quan en tinguin l'edat i tots hauran estat educats aquí. Tanmateix, però, alguna cosa deuen tenir per no agradar a molta de la gent aquesta que es fa dir "d'aquí" i que el cap de setmana aguanta pancartes a favor d'acollir refugiats. És el color de la seva pell? És la religió que segueixen en la intimitat de les seves llars? És l'idioma que parlen amb les seves mares? No ho crec pas: a la meva filla, si se li demana de quin color és aquesta nena o aquell nen, sol respondre que "aquest és lila, l'altre és groc, i el de més enllà és taronja", responent de la mateixa manera imbècil amb què li és feta la pregunta.

Què és, doncs, el que no agrada d'aquests nens i que fa que la gent en desconfiï? Ho tinc: no és ni el seu origen, ni el color de la seva pell, ni la seva religió: és la seva classe. Si d'aquí a vint anys la meva filla entra a estudiar a la Universitat de Harvard, la majoria dels seus companys es diran també Mohamed, Karima, Salma, Dylan o Liang, però llavors, quan ho expliquem pel carrer, ningú ens donarà el condol, ningú es compadirà de la nostra sort. Serà més aviat tot el contrari. Allà hi haurà musulmans, hi haurà hindús, hi haurà xinesos (que ja no seran "xinets") i hi haurà un bon grapat de negres. Però no seran ni musulmans, ni hindús, ni xinesos, ni negres: seran l'elit, com ho és també un jugador de l'NBA o un davanter del Barça.

Per això recomano: racista, escolta'm; despenja't aquest adjectiu i penja-te'n un altre: classista.