Manel bateja «Jo competeixo» en un concert «in crescendo» a l'Atlàntida

Les expectatives pel seu retorn eren molt altes, mostra d'això n'eren els pocs seients que restaven buits a la sala més gran de l'auditori. Les cosines va donar el tret de sortida d'un concert in crescendo que, després de gairebé dues hores i amb alts i baixos d'intensitat, va acabar amb el públic dempeus i aplaudint a l'uníson Sabotatge, el single del disc i la que més ha enganxat al públic.

Els assistents van acabar ballant. Sí. Però al grup barceloní li va acostar aixecar els ànims d'un públic fred, còmode i ben assegut. Guillem Gisbert recordava que feia anys que no venien i explicava una anècdota per trencar el gel: "L'última vegada que vam venir, una persona es va desmaiar, esperem no ser tan sorprenents avui". I la veritat és que de bon principi no ho van ser. Als espectador va costar-los entrar a l'atmosfera dels barcelonins, que van invertir la tendència a mesura que anaven desgranant les cançons del nou disc amb himnes que ja formen part d'una generació com Ai, Dolors! o Mort d'un heroi romàntic.

L'apoteosi va arribar amb les quatre darreres cançons, acompanyades dels passos de ball de Gisbert que a part d'aplaudiments també van arrencar sonors somriures dels assistents. Benvolgut, Teresa Rampell i Sabotatge van ser les cançons que van tancar els bisos del concert.

Un recital que va servir-los per presentar no només les cançons del disc, sinó també la paleta de nous registres de les composicions d'aquest quart treball, que van des de la tranquil·litat èpica d'Arriba l'alba a Sant Petersburg, passant per la polièdrica La Serotonina i fins a la que li dóna nom: Jo competeixo. I Manel competeixen, amb alts i baixos, però al públic sempre se l'acaben guanyant.