Tradicional imatge de «L’estudiant de Vic» | Arxiu del Seminari de Vic
Reportatge

El Seminari de Vic (1749-2016), apogeu i davallada de les vocacions sacerdotals

La institució va començar a formar seminaristes al carrer de Sant Just. Després es va annexar La Panissa, a l’antic Museu Episcopal, i el Santuari de la Gleva | Acabada la guerra civil, es va construir l’actual Seminari Conciliar, un edifici gegantí inaugurat per Franco el 1949, avui sense estudiants de capellà

Tradicional imatge de «L’estudiant de Vic» | Arxiu del Seminari de Vic
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A l’època de màxim esplendor, el Seminari Vell de Vic va arribar a tenir més de 1.200 seminaristes. Passada la guerra civil, el nou Seminari Conciliar va albergar-ne 384. Entre els anys 1969 i 1985 el Seminari Major i el Menor van deixar de formar futurs sacerdots. Des d’aleshores, el monumental edifici es finança gràcies a l'aparcament públic, els serveis d'allotjament, la restauració, la formació i els lloguers de diverses entitats.
 
Més enllà dels antecedents de la Universitat Literària i de la trajectòria del Seminari Vell, aquesta crònica s’endinsa en les interioritats del nou Seminari durant els primers anys de funcionament -els anys cinquanta i seixanta del segle XX- de la mà de dos antics seminaristes: el poeta i sociòleg Ramon Cotrina, i el filòleg Narcís Garolera, que ha cedit a osona.com dos capítols del seu llibre inèdit Galeries del record. Memòries d'un filòleg. Finalment, el reportatge relata l’evolució del Seminari fins als nostres dies.

                                    ----------------------------------------------
 
Els orígens cal buscar-los a l'Escola Catedralícia del segle IX, a la Universitat Literària del segle XVI (suprimida pels decrets de Nova Planta de 1717), i al Seminari Tridentí de la Renaixença verdagueriana. L'actual edifici del Seminari Conciliar va ser inaugurat per Franco l'any 1949 i va funcionar com a tal poc més de tres dècades.

La història del Seminari i dels edificis on s’ha assentat en diverses èpoques, és la crònica de l’espectacular apogeu de vocacions sacerdotals i la seva progressiva davallada, fins arribar a l’actual absència de seminaristes. Però també és el relat de diversos canvis ideològics: des del catolicisme tridentí més estricte, a l’impuls renovador de la Renaixença -si més no en l’ús del català- tutelat pel bisbe Morgades (un mestís que acceptava el liberalisme i el progrés material, i que va coronar Verdaguer “en nom de Catalunya” i després el va voler destruir), a la defensa del seny català i el regionalisme del bisbe Torras i Bages, o a la puixança del nacional-catolicisme franquista lligat al bisbe mallorquí Joan Perelló, i a la transició, durant l’episcopat del Doctor Masnou, cap a posicions més catalanistes, sense abandonar, però, l’immobilisme en qüestions de moral tradicional). I fins avui.

 

El Seminari de Vic, l'any 1982. Foto: Josep M. Montaner.


L’any 1977, tot coincidint amb la gran davallada de vocacions, i mentre el seminari Menor s’anava buidant, es va crear l’Escola Universitària de Mestres Balmes i, posteriorment, en fusionar-se els diversos estudis universitaris vigatans adscrits a d’altres universitats catalanes, l’any 1997 es va fundar l’actual Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). Amb aquest esdeveniment, el típic Estudiant de Vic va abandonar el caràcter religiós i va passar a ser un alumne laic.
 
Situat al nord de la ciutat, al costat de la Clínica l’Aliança, a l'espai del Seminari actual ja no hi ha seminaristes. Fins al 1984 va ser hereu d'una llarga tradició d’ensenyament arrelada al bisbat de Vic des de 1749, quan el bisbe Manuel Muñoz-Guil va fundar el Seminari Conciliar de Vic –conegut com el Seminari Vell- seguint les pautes de formació de futurs sacerdots instaurades pel Concili de Trento al segle XVI.
 
L'etapa més llarga dels prop de 250 anys de vida activa del Seminari de Vic es va desenvolupar fins al 1945 en un edifici situat a la mançana formada pel carrer de Sant Just, el carrer de la Ramada, el de la Riera i el de sant Miquel. Abans de ser construït, a finals del segle XVII, hi havia hagut un intent del bisbe de Vic Gaspar Gil, per crear un Seminari dedicat a Sant Joaquim a la plaça de la Mercè, primer, i després al carrer de la Riera. Aquest projecte, però, es va veure truncat per de l’oposició del Consell Municipal i la comunitat de veïns del carrer.
 
El Seminari Vell
 

Jacint Verdaguer va ser estudiant del Seminari Vell


A la meitat del segle XVIII, el bisbe Manel Muñoz va voler aixecar el Seminari a la rambla de l'Hospital. Fins que, coincidint amb l’expulsió d’Espanya de la Companyia de Jesús, es va habilitar a l’antic Col·legi dels Jesuïtes al carrer de Sant Just, on va perdurar fins la meitat del anys quaranta del segle XX, passada la guerra.

D
urant la segona meitat del segle XVIII i tot el XIX, el Seminari s’havia convertit en el principal espai de formació de moltíssims estudiants de la ciutat, d’Osona i de tota la diòcesi. A mitjan segle XIX, tenia uns 1.200 estudiants de diferents edats, que hi estudiaven lletres, gramàtica, filosofia i teologia. Allà es van formar joves íntimament lligats amb la societat, la història, la cultura i la llengua catalana. És el cas d’importants prohoms de la Renaixença a Vic, els fundadors del Círcol Literari i l'Esbart de Vic: Martí Genís, Jacint Verdaguer, Jaume Collell o Narcís Verdaguer, a més de Torras i Bages, Antoni M. Claret o Jaume Balmes, entre d'altres celebritats.

A
lguns biògrafs de Verdaguer expliquen que el poeta de Folgueroles coronat a Ripoll per Morgades “en nom de Catalunya” va portar de Cuba unes petites palmeres que van ser plantades al pati del Seminari Vell de Vic, on havia ingressat als onze anys i on havia estudiat retòrica, filosofia, teologia i dret. Allà, malgrat el menyspreu que va patir per part d’algun professor, es va consolar llegint Ovidi, Plató o Virgili, els autors francesos i els escriptors catalans més importants. Les centenàries palmeres van créixer, van aguantar estoicament l’embat de la climatologia vigatana i van sobreviure a tota mena d’inclemències, fins que van ser arrancades amb motiu de la remodelació del pati contigu a l’Institut del Teatre.
 

Dibuix del Seminari Vell, de Francesc Farrés Malian (principis dels anys 50). 

 
En les seves memòries, l’eclesiàstic i filòleg Antoni Griera, nascut el 1887 a Sant Bartomeu del Grau i estudiant del Seminari de Vic fins al 1914, explica l’ambient estudiantil del Seminari vigatà a principis del segle XX: “La disciplina era paternal i severa. Al començar el curs es llegia el reglament, que comportava tres aspectes: indumentària, formació espiritual i vida acadèmica. La indumentària del seminarista vigatà era típica: barret de copa, pitet, coll i capa, els estudiants de Teologia; capa i gorra negra, els filòsofs; americana, els alumnes d’Humanitats. L’espectacle dels teòlegs que sortien de les aules pel carrer de Sant Just era imponent. Vic era l’estudiantina amb capa i barret. La formació espiritual de l’estudiant de Vic era sòlida i disciplinada. L’estudiant que vivia a la ciutat era sagristà d’una parròquia o d’un convent. O anava a missa de les sis a la Pietat, o a la de set als Caputxins”.
 
El col·legi de Sant Josep (La Panissa)
 
Acabada la Guerra Civil, el Seminari Vell (de 1.500 metres quadrats) presentava moltes mancances estructurals i de tota mena. Durant la seva extensa vida activa, a l’antic col·legi dels Jesuïtes s’hi havien anat afegint edificacions disperses, sense cap unitat. Així, des de l’any 1865 fins al 1936, a prop de la Catedral, a tres-cents metres del Seminari Vell, hi havia l’anomenat ‘Seminari Menor’ o col·legi de Sant  Josep, fundat pel pare Bach, on s’estudiaven les Humanitats. L’edifici també va ser conegut com ‘La Panissa’.
 
La historiadora vigatana Carme Rosés i Pou explica que l’any 1861, quatre anys abans, el primitiu col·legi de Sant Josep havia estat ubicat al carrer de la Ramada; però al cap d’un any es va traslladar a la Casa Galadies, al carrer de la Riera; i un curs després a la plaça del Pes. En els tres casos, l’espai era massa petit per encabir els seminaristes més joves. Fins que l’any 1865 el pare Pere Bach Targarona, de la congregació dels Felipons, amb l’ajuda d’alguns benefactors vigatans i sota l’empara del bisbat, va comprar l’edifici definitiu, situat al carrer de Sant Miquel Arcàngel (al costat de la Catedral). Conegut popularment amb el nom de La Panissa, el va construir l’arquitecte Duran i Ventosa, un dels primers a utilitzar ciment armat a Vic. El pare Bach també va impulsar la construcció de la Casa Sacerdotal, a l’actual Parc Balmes, i l’antic edifici dels Saits.
 
A La Panissa hi havia, en règim d’internat, els seminaristes pobres, sobretot els dels primers cursos, encara massa joves per a establir-se en masies o pensions. En el llibre de Genís Samper Doctor Masnou. Miscel·lània de reconeixement, editat per Publicacions de l’Abadia de Monserrat, s’explica que “La Panissa, i els seus residents panissaires, va crear un sistema de vida, formació i tarannà que es diferenciava molt del que tenien els seminaristes externs o d’aquells que residien en les seves cases familiars, amb parents o en masos pròxims, sense la fèrria però sempre austera i caritativa disciplina que imperava a la Panissa. Els mots ‘panissa’ i ‘panissaire’ eren mots corrents i populars en la parla de la gent de Vic, però en determinats estaments tenien un to classista i despectiu. De fet, el mot ‘panissa’, derivat de la planta herbàcia del panís, era sinònim de llegum pobre. Alguns sacerdots grans parlaven dels ‘panissaires’ formats al col·legi de Sant Josep com a gent tancada, molt conservadora i de mires poc amples”.
 

El nou Museu Episcopal, situat on hi havia el col·legi de Sant Josep, també conegut com «La Panissa». Foto:Adrià Costa.

 

Anys enrere, alguns estudiosos del tema afirmaven que capellans com el canonge Jaume Collell o el Dr. Eduard Junyent encarnaven molt bé l'esperit del Seminari Vell (aleshores Major), mentre que entre els millors models de La Panissa citaven Mn. Joan Colom Grau, que acabada la guerra va ser rector de la Gleva, i el Dr. Ramon Masnou, que va residir a La Panissa dels dotze als vint anys, un indret on estava prohibida l’entrada de diaris. Carme Rosés apunta que, entre els prohoms sorgits d’aquest col·legi, destaquen Valentí Comellas (que després va ser bisbe de Solsona), el pare Ignasi Casanovas (biògraf de Balmes) i el lingüista Antoni Griera, abans esmentat.
 
Coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil, l’any 1936 el col·legi de Sant Josep va ser confiscat i alguns del seus professors capellans van ser assassinats. Acabat el conflicte bèl·lic, el bisbe Joan Perelló va cedir l’edifici a monsenyor Eduard Junyent, que en diferents etapes el va transformar en Museu Episcopal, després de dipositar-hi les obres guardades fins aleshores al Palau Episcopal. Finalment, l’any 1997, l’edifici va ser enderrocat per bastir l’actual Museu Episcopal, dissenyat pels arquitectes Correa i Milà.
 
De Seminari a Casal d’Acció Catòlica
 
Després de la guerra, el Seminari del carrer Sant Just era un edifici mal conservat i a causa de la seva ubicació al nucli antic de Vic patia de poca llum natural, força fred i una humitat constant. Un altre inconvenient era la seva proximitat excessiva amb els als veïns i una evident incompatibilitat amb les necessitats modernes d’una institució que pretenia acollir tots els seminaristes com a interns i en condicions decents. Cal dir, a més, que estretament lligat al Seminari Vell hi havia l’additament del Santuari de la Gleva, on s’havien invertit molts diners per habilitar estances per a la preparació dels futurs seminaristes i que acabada la guerra feia les funcions de Seminari Menor, com abans ho havia fet el col·legi de Sant Josep. Aquells dies, en ple fulgor del nacional-catolicisme van sorgir vocacions com bolets. Moltes famílies volien que un fill seu entrés al seminari, un indret amb estudis i manutenció garantida.
 

Els bisbes Morgades, Torras i Bages, Perelló i Masnou.

 
Igual que va passar amb La Panissa, l’edifici del carrer Sant Just va deixar de fer la funció de seminari i la ‘fabrica de capellans’ es va convertir en un centre social de caràcter religiós depenent del bisbat, però amb noves funcions. A partir de 1946, l’edifici va esdevenir el Casal d’Acció Catòlica, compartint dependències –més  endavant i en etapes successives- amb els minyons escoltes, la JOC, Càritas, pisos per sacerdots o l’impremta que editava el Full Diocesà. Tal com explica Naqui Codinachs, de la família que durant tres dècades es va encarregar de la consergeria i el manteniment de l’edifici, en aquella època, a més de les activitats religioses, al Casal també hi havia un gimnàs, una pista de bàsquet i una de tennis, habitacions amb billars, futbolins i  taules de ping-pong, i una estança on s’hi feien regulars projeccions de cinema edulcorat, d’acord amb les directrius del moment.
 
A finals dels 50 i part dels 60, a Vic van tenir molt ressò els Cursets de Cristiandat, un moviment fonamentalista catòlic conegut com "De Colores", nascut a Mallorca i originat inicialment en el moviment d’Acció Catòlica. Algunes famílies vigatanes relacionades amb les activitats parroquials, els anomenats “equips de matrimonis” i amb la mateixa Acció Catòlica, van trobar en els cursets una sortida a les seves preocupacions quotidianes i van apuntar-s’hi; i en alguns casos hi van portar els fills. La majoria de cursets i les trobades anomenades ‘ultreies’ es celebraven al Casal.
 
Cap a finals dels seixanta i durant la dècada dels setanta, al teatre d’Acció Catòlica s’hi van fer moltes conferències, reunions i actes democràtics de caire subversiu, a més de recitals de cançó, amb actuacions d’Ovidi Montllor, Pau Riba, Pi de la Serra o Els Esquirols (que a pocs metres hi tenien el seu local d’assaig), entre d’altres. Fins que a mitjan vuitanta l’ajuntament va comprar l’edifici a l’Església.
 
Una deriva confusa i anàrquica
 
A partir d’aquell moment, a l’antic edifici li esperava un rumb més aviat confús i anàrquic. Primer es va dir que l’edifici acolliria el nou Centre d’Art Contemporani, però el projecte no va prosperar. Tampoc no va quallar un centre cultural lligat al grup teatral Els Joglars. Finalment, va arribar el primer canvi real amb la transformació de l’ala de llevant, la que dóna al carrer de Sant Miquel, en la nova seu vigatana de l’Institut del Teatre. No deixa de resultar curiós que les parets que antigament van ser testimonis de la formació de Jacint Verdaguer i la de centenars de seminaristes, avui acullin els devots de la musa Talía, la simbòlica patrona de la comèdia i les arts escèniques.
 

El Seminari Vell a finals dels anys quaranta. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.


P
oc abans, el 1982, al pati del Casal s’hi va celebrar el primer Festival de Música Insòlita, un esdeveniment esbojarrat organitzat per l’anomenada Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, una entitat caòtica i estrafolària lligada als bromistes del Cafè Vic i organitzada conjuntament amb el restaurant El Jardinet.
 
Aleshores, l’equip de govern de l’Ajuntament de Vic va anunciar que a la part nord de l’edifici s’hi faria un hotel de luxe, una actuació que va fracassar per impediments de la normativa urbanística. Més endavant és va anunciar a bombo i platerets la construcció d’un pàrquing subterrani al subsòl del pati, amb capacitat per a 44 vehicles. Però per un motiu o altre, cap d’aquestes opcions no va tirar endavant. Posteriorment, hi va haver una proposta per fer-hi una residència d'estudiants que finalment també va fracassar per incompliment del sector privat. Actualment el plantejament municipal és qualificar l'espai com a equipament d'habitatges tutelats per a la gent gran. Probablement seria un ús interessant ja que el principal centre social d'aquestes característiques, el Nadal, està molt allunyat del centre. El temps ho dirà.
 
La Gleva, el Seminari Menor dels anys quaranta
 
Però tornem als anys quaranta. Després de la Guerra Civil, que va comportar la paralització d’activitats relacionada amb els seminaristes, fins l’obertura del nou Seminari Conciliar de la Ronda Camprodon, els estudiants de capellà més joves es formaven al Santuari de la Gleva. De fet, l’any 1930, la diòcesi de Vic ja hi havia construït un seminari d’estiu en un solar del Santuari on abans hi havia cases en ruïnes.  
 

Santuari de La Gleva. Foto: Adrià Costa.

 
Ramon Cotrina, nascut a Sant Joan de les Abadesses, recentment homenatjat per la Universitat de Vic per la seva trajectòria com a poeta, sociòleg, traductor i un dels impulsors (al costat de Ricard Torrents) de l’Escola Universitària de Mestres Balmes el 1977 i l’editorial EUMO, explica el seu pas per La Gleva, on va entrar el 1943 i s’hi va estar cinc anys, fins que el 1949 va passar al flamant nou Seminari Vic on va estudiar-hi vuit anys més: “A la Gleva compartia el primer curs amb 35 estudiants en règim d’internat. Només podíem anar a casa durant les vacances de Nadal, Setmana Santa i durant els mesos estiuencs. La resta de l’any podíem rebre visites de la família. D’aquells dies recordo alguns cognoms d’estudiants del meu curs o d’algun curs superior, i el d’alguns professors. Entre els alumnes hi havia Serra, Boixadé, Segura, Prat, Plana, Guardiola, Farràs, Camprodon... El director de la Gleva era mossèn Joan Colom, un home tranquil que es cuidava del Santuari i ens feia alguna classe, però res més. El que manava de veritat era el doctor Felip Font, de Sant Pere de Torelló. També hi havia Jaume Franquesa, Jaume Tarracó, Joan Quer o Lluís Serdà. A primer curs vaig tenir mossèn Josep Rovira Tenas, de qui guardo molt bon record. Les assignatures habituals no m’interessaven massa, però complia amb l’expedient. El llatí el trobava pesat i en canvi m’agradava molt la història de la literatura”.
 
En una època marcada pel final de la Guerra Civil, a la Gleva hi havia pocs catalanistes i antifranquistes: “Entre els estudiants i els professors hi havia indiferència. De fet encara perdurava el recent regust de la guerra i la consigna que els catalanistes eren ‘rojos’. El professorat seguia les normes dictades pel bisbat i tot es feia en castellà. Amb el grup d’Antoni Pous i alguns pocs companys vam fer una mica de propaganda catalanista. No ens ho prohibien, però tampoc teníem carta blanca. Jo, a la Gleva, recitava el poema El Fossar de les Moreres, que m’havia ensenyat el meu pare, i no em deien res. Potser els feia una mica de gràcia i tot. L’any 1945 hi va haver un cert ambient a favor de la llengua catalana, coincidint el concurs de poesia de Folgueroles organitzat amb motiu del centenari del naixement de Verdaguer, que va guanyar Josep Maria Riubrogent. Dos anys després, el 1947, el de la Coronació de la Verge de Montserrat també, hi va haver una mica de fervor lingüístic. Però en general, poca cosa”, rememora Cotrina.
 
'Construcció del Seminari nou de Vic’, un documentat treball d’Eva Funoll i Montse Tomàs
 
El nou edifici del Seminari de 12.000 m² inaugurat el 5 de juny de 1949 va ser dissenyat per Lluís Bonet Garí. En el seu extens i documentat treball "Construcció del Seminari nou de Vic" publicat l’any 1999 al número 143 la revista Ausa (Patronat d’Estudis Osonencs), Eva Funoll i Montse Tomàs expliquen que el 1940 es van iniciar les obres per bastir l’últim edifici seminarístic del bisbat: “Aquesta tasca de grans dimensions s’inicià en un moment crític per a la societat vigatana, però també espanyola. S’acabava de sortir de la Guerra Civil i s’entrava en un nou període de postguerra i franquisme. Després que el 8 de febrer de 1930 la Sagrada Congregació de Seminaris acordés la internació de tots els seminaristes sense excepció i l’escurçament de les vacances d’estiu allargant el curs escolar amb els anomenats Seminaris d’Estiu, el Seminari de Vic necessitava modificar les seves instal·lacions per proporcionar als alumnes les condicions higièniques, pedagògiques... adequades per al seu creixement”.
 

Construcció del Seminari de Vic. Segona meitat dels anys 40. Foto: Arxiu del Seminari de vic

 
L’impulsor directe de la construcció va ser el bisbe Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1870 — Vic, 1956). Ordenat sacerdot el 1894, havia ampliat estudis a Roma. A partir del 1910 va ser professor d’ètica i moral del seminari de Mallorca i va tenir diferents càrrecs a la cúria diocesana de l'illa fins que l’any 1927 va ser consagrat bisbe de Vic. En els seus 28 anys d’episcopat, marcat pel parèntesi de la guerra civil, va haver de fugir i refugiar-se a Mallorca, fins que va tornar a la capital osonenca l’any 1939, coincidint amb el triomf de l'exèrcit franquista. Poc després, el règim el va condecorar amb les Grans Creus de Sant Ramon i d'Isabel la Catòlica. La primera mesura que va prendre va ser la reparació de les destruccions bèl·liques, especialment la restauració de la Catedral i les pintures de Josep Maria Sert que la decoraven. El pas següent seria la construcció del nou Seminari de Vic.
 
Funoll i Tomàs escriuen que “molts sacerdots i religiosos havien mort i havien deixat l’Església en una situació delicada: pocs capellans, por a formar part del clergat... Tot això, juntament amb la pujada al poder del general Francisco Franco, clarament catòlic i conservador, i amb la preocupació del papa Pius XII per la situació de l’Església Catòlica a Espanya, explicaria l’onada constructiva de seminaris arreu d’Espanya i, en concret, a la ciutat de Vic”.
 
La ubicació definitiva. Problemes econòmics
 
El 24 de febrer de 1941, el bisbe Perelló va enviar una carta pastoral al poble i al clergat demanant-los la cooperació. Com a resultat va obtenir “un solar cedit pel noble don Ramon de Casanova a qui, com a agraïment, se li havien de dedicar tots els actes piadosos dels seminaristes un cop per setmana (...). A aquestes terres se n’hi van annexar d’altres donades  per diversos propietaris de la ciutat, o bé comprades pel bisbat. Totes elles s’emplaçaven dins l’anomenat Esbarjo Marià, el camp d’esports de la ciutat, situat prop del quilòmetre 67 de la carretera de Barcelona, al sud-est de Vic. Però les terres presentaven prou dificultats com perquè el bisbat decidís canviar l’emplaçament. Les complicacions que sorgien a l’hora de començar a excavar la terra, la por a la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil molt propera a l’indret i la resistència de l’Ajuntament a facilitar la construcció en uns terrenys on tenia planejat l’eixamplament de la ciutat, van ser motius suficients per canviar la ubicació”.
 

El bisbe Perelló visitant les obres del Seminari, a la segona meitat del anys 40. Foto: Arxiu Noguera.


Després de diversos tràmits legals es va obtenir una gran extensió de sòl a prop de la carretera de Manlleu, delimitada al sud-oest per la Clínica l’Aliança, en un solar cedit anys abans pel pare de don Ramon de Casanova: “Aquest canvi va suposar una gran millora ja que es va poder construir el Seminari en un lloc elevat, en un terreny de 65.000 metres quadrats que incloïa una àmplia avinguda per comunicar la ciutat amb l’edifici”.
 
El febrer de 1940, el pressupost inicial no arribava als dos milions de pessetes. Però aquest baix preu va anar augmentant progressivament fins a assolir “un màxim de 24 milions, l’any 1948, poc abans de finalitzar les obres, a causa de la inflació produïda per la crisi de la postguerra. L’alça de preus va propiciar que el bisbat busqués donacions i subvencions econòmiques per poder tirar endavant les obres”.

F
inalment, els diners van venir de diverses procedències: sortejos i recaptacions organitzats per ajuntaments, parròquies, escoles o pels grups de joventuts falangistes i altres grups d’Acció Catòlica de tota la diòcesi, festivals benèfics de teatre i música i subscripcions a favor del Seminari; o les recaptacions del dia de Sant Josep. Però la contribució més efectiva va venir de particulars i d’empreses del sector tèxtil: “Les donacions oscil·laven entre quantitats mínimes inferiors a mil pessetes i xifres elevades de 45.000 o 60.000 pessetes. Tot i que algunes empreses que havien promès la seva col·laboració es feien enrere posteriorment al·legant problemes econòmics en una època marcada per la crisi, s’aconseguí recollir, seguint aquest sistema, una quantitat superior al milió de pessetes”.

A
ltres donacions van provenir del Banc d’Espanya, de la Diòcesi de Vic, del Governador Civil de Barcelona, del Frente de Juventudes i del mateix bisbe Joan Perelló. Aquests diners, però, no van ser suficients per fer front als elevats costos de construcció. Per això, l’any 1948, poc abans de la inauguració, “el bisbat va haver de demanar un crèdit de dos milions, el permís del Papa per a usar els fons de les Causes Pies i la destinació dels diners de la multa de 850.000 pessetes que Salvador Marsal Pons, director de la fàbrica Hilaturas Voltregá, havia de pagar a l’Estat, a la construcció del Seminari”.
 
L’ajuda de l’Estat va ser definitiva gràcies a donacions periòdiques i al fet que va facilitar el subministrament de ferro i de ciment, que es regulaven directament des del govern. L’any 1941, poc després que el bisbat presentés l’avantprojecte, va donar  250.000 pessetes i va cedir dos milions més distribuïts en quatre lliuraments de mig milió cadascun al llarg dels anys 1946 i 1947. En el moment de finalitzar les obres va subvencionar un milió més, que el bisbat havia sol·licitat justificant la seva demanda en la celebració del centenari de la mort de Jaume Balmes, l’agost de 1948.
 

Treballadors que van participar en la construcció del nou Seminari. Mitjan anys 40. Foto: Arxiu Noguera.


E
n el seu treball, Fonoll i Tomàs expliquen que amb les donacions rebudes no es va poder acabar l’obra dins el període previst i es va ajornar la seva finalització fins al juny de 1949, dia de clausura de les festes balmesianes. Una data que tampoc fou definitiva ja que, encara que es realitzà una gran cerimònia d’inauguració, la lentitud de les obres i del subministrament de materials va fer-ne allargar la construcció fins ben entrada la dècada dels 60.
 
Utilització de presos en les obres. Escassetat d’aigua
 
Alguns departaments específics de l’Estat van cooperar en el projecte. El Ministeri de Justícia va fer una donació d’un milió dues-centes mil pessetes. En les obres es requerien prop de cent treballadors. Els més qualificats eren homes amb un contracte laboral que feien la feina a canvi d’un sou i tenien una assegurança per a possibles accidents laborals. Però per tal de reduir els costos al mínim, el bisbe va aconseguir el permís del ministre per a la utilització de presos condemnats a redempció de penes per treball. El sou d’aquests homes era nul, tot i que de tant en tant se’ls oferia algun àpat especial o se’ls lliurava roba. El juliol de 1944 va ser necessari destinar més soldats a la vigilància d’aquests presos perquè les fugues en hores de feina eren considerables. Periòdicament anaven arribant presos per treballar, però “si al principi  provenien tots de la presó de Vic, a la llarga s’aconseguiren permisos d’altres presons catalanes”.

El ferro i el ciment no eren els únics productes escassos de l’època, sinó que la ciutat de Vic patia, a més a més, una manca d’aigua preocupant: “Per superar aquest obstacle, que suposava també un augment del pressupost, el bisbat dugué a terme una sèrie d’estudis, a mans de l’arquitecte encarregat de l’obra, Lluís Bonet i Garí, i realitzà alguns contractes entre propietaris de la comarca per a superar aquesta dificultat. L’aigua usada durant la realització de les obres va ser cedida  desinteressadament per la Societat Energia Elèctrica del Ter S.A. que, a partir del maig de 1944, subministrà, a més, l’energia elèctrica necessària en la construcció”.
 

Construcció del Seminari de Vic. Finals dels anys 40. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.


Pensant en el proveïment definitiu d’aigua, xifrat en uns 13’60 metres cúbics diaris, es van plantejar diverses opcions possibles. Vic es proveïa de l’aigua procedent de les fonts de Monellots, Bellpuig i La Frontera, però es va decidir no utilitzar-la per la seva escassetat. “Descartades altres possibilitats només quedaven dues alternatives: les Fonts de la Madriguera i les aigües provinents del Mas Can Tona, dins el terme municipal de Folgueroles. El 19 d’agost de 1943 la Sra. Enriqueta Porret, propietària de Can Tona (una masia de prop de Folgueroles) va cedir al bisbat, mitjançant una escriptura de compra-venda, tres quartes parts de la meitat de la seva part de l’aigua de la font i va permetre la instal·lació de canonades dins la seva propietat, reservant-se el dret de realitzar una petita derivació d’aquestes per subministrar aigua a unes cases que posseïa al carrer de Verdaguer. Al llarg dels dos anys següents el bisbat firmà altres contractes amb propietaris com Josep Genís Arumí, Mercè Sala Font, Antonio Bofill, Lluís Vila Molas, Francisca Colomer Costa, Carme Toll, Ramon Aulet Sala o Ramon Fontarnau, amb els quals arribà a acords per canalitzar aigua dins les seves terres i fer-la arribar al Seminari de Vic. Un cop resolts els problemes d’aigua al Seminari, el 1947, aquest en va cedir una certa quantitat a l’Ajuntament per tal que se solucionessin els problemes d’escassetat de Vic”.
 
Projecte inicial de l’edifici
 
Entre el febrer de 1940 i l’abril de 1942, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí ja havia començat a treballar en l’avantprojecte de l’edifici i havia presentat alguns plànols i memòries que després van ser modificats. I encara que el 8 de setembre de 1942 es va col·locar simbòlicament la primera pedra, les obres de construcció de l’edifici es van iniciar el maig de 1943.
 
Tal com recullen les estudioses Funoll i Tomàs, l’edifici a dissenyar “requeria poder viure en col·lectivitat, de forma relativament recollida, permetre el desenvolupament pedagògic i físic adequat dels alumnes i crear un ambient d’estudi agradable. Les parts de l’edifici s’havien d’adaptar als diferents cursos existents, separats segons l’edat i els diferents estudis. 150 alumnes de llatí i de retòrica s’agrupaven en 5 cursos d’humanitats, 68 seminaristes més cursaven els estudis de filosofia organitzats en tres cursos i un altre grup de 82 estudiants duia a terme 4 cursos de teologia. Aquest total de 300 escolars es repartia, a la vegada, entre el Seminari Menor, reservat únicament als estudiants d’humanitats i situat a l’esquerra de l’edifici, i el Seminari Major, on estudiaven els alumnes de filosofia i teologia situat a la dreta del mateix edifici”.
 

Construcció del Seminari de Vic. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.

 
 
A més d’aquestes dues ales, l’arquitecte va dissenyar “un cos central que serviria per separar i unir, a la vegada, els dos cossos laterals. Els mantindria incomunicats als pisos superiors (on habitarien els estudiants), però els relacionaria per la planta baixa, on hi havia les aules, els menjadors i l’església entre d’altres dependències. Totes aquestes sales, per a oferir la màxima comoditat, requeririen un terreny d’uns 20.700 metres quadrats, 230 metres de llargada del costat major i 90 d’amplada, el més petit. Tot l’edifici presentaria una construcció semitancada, per a salvar les dificultats d’escalfament causades pel clima fred de l’hivern i per a donar al Seminari un ambient semblant al monacal”.
 
Al cos central de l’edifici s’hi trobaria també “l’entrada principal i una façana decorada amb motius religiosos, encarada a migdia. Immediatament després d’entrar a l’edifici, passant pel pòrtic d’entrada, trobaríem un gran vestíbul a partir del qual, i per un seguit de portes i passadissos, es podria accedir a estances com la secretaria d’estudis, el rectorat, la sala de visites i la porteria. A més també hi hauria una escala per la qual es podria arribar a la part anterior dels pisos superiors. En aquesta part del primer pis hi hauria una sala de recepció, les cambres i el despatx del bisbe, els despatxos del rector i del vicerector, diversos annexos i l’accés a la terrassa de la façana principal. A la segona planta hi hauria les habitacions dels professors, consistents, cadascuna d’elles, en un dormitori i un despatx particular. Un semisoterrani contindria la porteria, habilitada com a residència del porter, i uns magatzems. Tornant al vestíbul central i avançant cap a l’interior de l’edifici trobaríem un pòrtic interior, de reduïdes dimensions, que conduiria directament a l’entrada principal de l’església”.
 
A banda i banda de l’església es van projectar uns passadissos o pòrtics que comunicarien el vestíbul i la part anterior de l’edifici amb la part posterior, deixant el temple al centre. “A la part posterior s’hi ubicaria la cuina i les sales de rentat de roba i de planxat, uns serveis únics per als dos seminaris, i també la infermeria comuna. Unes escales conduirien a unes estances del primer pis aïllades de la resta de l’edifici, que serien els dormitoris i la residència de la comunitat de religioses encarregades de tots els serveis a la resta d’habitants. A la part del segon pis, limitada també a les religioses, hi hauria un àtic que serviria de magatzem. A cada costat del cos central s’hi desplegarien els dos seminaris, Major i Menor, aïllats entre ells i de forma totalment simètrica. Constarien, cadascun d’ells, d’un pati interior porticat d’uns 27 x 21 metres i es trobarien encerclats per una sèrie de passadissos que ens conduirien a totes les estances de les plantes. La planta baixa estaria equipada amb les sales necessàries per a la vida cultural dels estudiants, les aules, els laboratoris i els menjadors. Tot i així, aquesta planta es distingiria en els dos seminaris perquè el de l’esquerra, el Menor, tindria el paranimf i una capella privada abans esmentada i, en canvi, el Major posseiria la biblioteca i els museus, estances que tots els alumnes haurien de compartir amb els seminaristes de l’ala contrària”.
 

Un dels patis del Seminari de Vic. Foto: Adrià Costa.

 
També es va preveure un semisoterrani, “al qual s’accediria per les grans escales de cargol de la part posterior, amb un gimnàs per a 75 persones, un seguit d’estances habilitades especialment per a l’esbarjo dels dies plujosos, alguns serveis sanitaris, uns magatzems i la maquinària de la calefacció amb la carbonera. Les tres plantes superiors estarien formades pels dormitoris, les sales de descans i la major part dels serveis sanitaris. Els dormitoris es distribuirien a cada pis en tres ales en forma de T, situant el centre d’aquesta T al vestíbul que donaria a les escales de cargol posteriors, on també hi hauria el dormitori del vigilant, anomenat guia espiritual. Cal destacar que al segon i tercer pis del Seminari Major els dormitoris no serien col·lectius com a la resta de pisos, sinó que un total de 78 alumnes podrien disposar de cel·les particulars equipades amb armari i lavabo propis. La separació segons cursos i ensenyances també es faria palesa a l’exterior. A banda i banda de l’edifici hi hauria un camp de joc d’uns 4.000 metres quadrats per a la realització d’esports, un frontó i una gran extensió de jardins”.
 
Modificacions del projecte inicial
 
Tanmateix, el projecte inicial es va alterar i es va anar modificant a mesura que les obres avançaven: “L’any 1944 l’arquitecte de l’obra presentà uns nous plànols i una altra memòria en els quals es poden observar algunes modificacions encara que mantenint l’estructura bàsica del començament. Es va ampliar el nombre d’estudiants que podrien residir a l’edifici fins a un total de 400 canviant una mica la disposició de les habitacions. D’aquesta manera al Seminari Major tots els dormitoris, 156, serien cel·les independents en les quals els alumnes podrien estudiar sols i adquirir hàbits d’estudi propis, cosa que portaria a la modificació de totes les finestres dels pisos dels dormitoris, i al Menor tan sols els alumnes més petits dormirien en habitacions col·lectives”.
 
El semisoterrani va ser la part de la construcció més afectada pel canvi: “Es va ampliar la part posterior dotant-la d’un soterrani on es col·locarien les calderes i la carbonera, un porxo per als cotxes, sales habilitades per alguns treballadors com seria el jardiner, noves habitacions per a planxar o cosir i algun magatzem, deixant els dos laterals per a l’emplaçament de les sales de lleure i de la majoria de museus, i reservant les sales de la planta baixa per a la realització de les classes. Es construïren també dues torres, a banda i banda del cos central, que donaven més elegància i majestuositat a l’edifici i servien, a la vegada, per a albergar els dipòsits de l’aigua. Es van suprimir les golfes ja que el fort fred a l’hivern les feia inhabitables”.
 
Durada i finalització de les obres
 
El projecte, d’una gran envergadura, va ser dut a terme pel contractista d’obres Jacint Noguera, “que va ser el guanyador del concurs organitzat entre contractistes, en el qual cadascun d’ells havia de presentar la seva proposta de preus unitaris desglossats per al projecte. El seu màxim competidor va ser Feliu Casas, tot i que el 18 d’agost de 1942, l’arquitecte Lluís Bonet Garí decidí lliurar l’obra al Sr. Noguera. El contracte que es firmà el 3 de setembre de 1942 permetia l’associació de diversos contractistes, tots sota les ordres de Jacint Noguera, a causa de les grans dimensions de l’obra”. Tal com explica Rogeli Fletas en el seu llibre Història cronològica de l’abastament d’aigua a Vic, els quatre contractistes d’obres que finalment hi van treballar conjuntament -Joan Busquets, Feliu Casas, Antoni Ferrer i Jacint Noguera- eren anomenats popularment "Los cuatro grandes". En les tasques de fusteria, els treballs van anar a càrrec dels fusters Fitó i Vivet.
 

Construcció del Seminari de Vic. Segona meitat dels anys 40. Foto: Arxiu Noguera.


Es preveia que les obres es realitzarien “en un termini de 18 mesos repartits

proporcionalment entre les feines d’excavació i preparació de fonaments i d’edificació
del semisoterrani, de la planta baixa, dels pisos superiors i de la teulada. En el cas d’allargar el termini fixat, se li imposaria una sanció o es rescindiria el contracte. Tot i així les obres podien ser suspeses en cas de falta de material, de gelada intensa o condicions meteorològiques adverses o altres causes de força major no especificades al contracte sempre i quan el contractista ho justifiqués amb antelació i l’arquitecte donés el seu vistiplau. Al llarg de totes les obres el Seminari Major evolucionava més ràpidament que el Menor. Així, mentre al primer se li habilitaven un rectorat, una capella, una cuina i un departament per a les monges, tot provisional, al segon encara se li estava acabant la teulada i sols tenia finalitzats les parets i els sostres. Per aquesta raó i a causa de la pressa que el bisbat tenia per a començar a usar el nou edifici, el curs 1947-48 es començà a cursar, ja, a les aules del pavelló del Seminari Major mentre que els estudiants d’humanitats hagueren d’esperar un temps més per a inaugurar la seva part de l’edifici”.
 
Franco presideix la inauguració
 
La cerimònia d’inauguració del nou Seminari va ser el dia 5 de juny de 1949, aprofitant la festa de cloenda del centenari de Balmes i la visita a la ciutat de Vic del Caudillo, Francisco Franco. Coincidint amb l’esdeveniment balmesià, juntament amb l’obertura del Seminari, es van organitzar exposicions, congressos i conferències, un concurs d’ornamentació de carrers, actes litúrgics, un concurs de sardanes a la plaça Major i altres inauguracions com la d’un monument a Balmes a la plaça Don Miquel de Clariana i un nou pont que unia el parc Balmes i el barri de Sant Francesc (La Calla).

Dos anys abans Franco, la seva dona Carmen Polo i la seva filla Carmencita ja havien visitat la ciutat de Vic, on va ser rebuts a l’ajuntament per l’alcalde Manuel Riera Comella. Després van visitar la catedral, on Franco va entrar sota tàlem.  A l’interior l’esperava el bisbe Perelló, amb mitra i bàcul. Sortint del temple, al Palau Episcopal, el bisbe li va mostrar la maqueta del futur Seminari Major de Vic.
 

Franco, presidint la inauguració del nou Seminari. 5 de juny de 1949. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.

 
Aquell diumenge 5 de juny del 1949, abans d’inaugurar el Seminari, Franco va presidir juntament amb el cardenal Federico Tedeschini —nunci del Vaticà i hostil al catalanisme des d’abans de la Guerra Civil— la cloenda del Congrés Internacional d’Apologètica celebrat amb motiu del Centenari de Balmes. Franco i Tedeschini van pronunciar sengles discursos que van ser recollits per la premsa de l’època amb gran profusió de detalls i amb una destacada informació gràfica, ja que la trobada del dictador amb el nunci va ser divulgada amb fins propagandístics.
 
Tal com explica Conrad Vilanou en el treball titulat Jaume Balmes i el franquisme: a propòsit de les dues visites de Franco a Vic (1947 i 1949), les pretensions de Franco no va tenir el ressò intel·lectual esperat. “La intenció del Congrés d’Apologètica va ser més ideològica que no pas filosòfica, atès que en el context en què es trobava el règim franquista —aïllat internacionalment— es pretenia posar de manifest les respostes que l’Església donava als grans reptes ideològics que afectaven la societat com eren el materialisme, l’immanentisme, el subjectivisme, l’existencialisme, el comunisme, és a dir, els grans errors del modernisme. D’acord amb el clixé que havia propugnat el mateix règim, Espanya es convertia en la salvaguarda de la cultura cristiana davant dels perills del comunisme de manera que Franco refermava el seu paper de sentinella d’Occident, amb el beneplàcit de l’Església”.
 
Per Conrad Vinanou, “la visita de Franco a Vic no constitueix un fet anecdòtic, ni marginal, tal com el cabdill va reconèixer en el discurs de final d’any, pronunciat el 31 de desembre de 1949: ‘En nuestra proyección espiritual, la celebración en Vich del Congreso Internacional de Apologética, con motivo del Centenario de Balmes, dio ocasión a la visita a nuestra madre Patria de la más lúcida representación del pensamiento católico y del representante de su Santidad, cardenal Tedeschini, cuya presencia subrayó la importancia de nuestra aportación espiritual a la causa de la catolicidad en el plano que corresponde a una fe que es el más íntimo y excelso patrimonio de los españoles’.

Aquesta visita s’emmarca en un context d’abast internacional des del moment que tenia un objectiu ben pregon: reafirmar la catolicitat de l’Estat, confirmar la sintonia entre el poder civil i l’Església —no debades Franco va condecorar el bisbe de Vic en el seminari de la ciutat aquell diumenge 5 de juny— i guanyar la confiança del Vaticà que així es convertia en una mena de garantia per legitimar un règim que, malgrat tot, acabaria sent acceptat més tard —no sense reticències— en el concert mundial de les nacions”. Al final, però, les pretensions promocionals de Franco no van tenir el ressò internacional esperat.


                                       --------------------------------------



Tanmateix, el diari La Vanguardia explicava que la segona visita de Franco es va produir per demostrar al món que Espanya era “la salvaguarda de la cultura cristiana davant dels perills del comunisme” i que ell era “el sentinella d’Occident” (Vigía de Occidente), amb el beneplàcit de l’Església. Després de la cerimònia a la Catedral, la comitiva es va traslladar al Seminari, un edifici que el Generalísimo va inaugurar solemnement, aprofitant l’avinentesa per felicitar el prelat, l’alcalde i el poble vigatà per l’entusiasme posat en la construcció de “tan magnífic alberg de formació de seminaristes”. Finalment, enmig de nombrosos i prolongats aplaudiments, va imposar al doctor Perelló la Cruz Meritísima de San Raimundo de Peñafort.
 

El bisbe Perelló amb els seminaristes. Finals dels anys 40 o principis dels 50. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.


La Vanguardia
també informava que, acabada la fastuosa cerimònia d’inauguració, el bisbe va oferir al Caudillo un banquet al Palau Episcopal servit per l’Hotel Ritz de Barcelona. Va ser un esplèndid dinar que va comptar amb l’assistència dels ministres de la Governació, de l’Exèrcit i de Justícia, l’ambaixador d’Espanya al Vaticà, l’ambaixador d’Espanya a Argentina, la comtessa de Motrico, el capità general de Catalunya, el general de la Quarta Regió Aèria, l’arquebisbe de Burgos, el bisbe de Barcelona, els caps de les Cases Militar i Civil, el delegat nacional del Frente de Juventudes, els governadors civils de Barcelona, Girona i Lleida, els presidents de les diputacions catalanes, el director general de Seguretat, el cap superior de Policía de Barcelona, el governador i diverses personalitats eclesiàstiques.

Funoll i Tomàs escriuen que, coincidint amb l’inici del curs escolar, després de diversos ajornaments, es va escollir la data de l’1 d’octubre de 1949 per a l’acabament definitiu de les obres. Però la realitat va palesar que, tot i començar el curs, una part de les obres s’anirien allargant fins ben entrada la dècada dels seixanta: “Es prolongà la finalització de la gran església del Seminari, que no s’inaugurà i consagrà fins al desembre de 1963, ja que no corria pressa perquè s’usava la capella del Seminari Menor i una altra de provisional del Major per als actes litúrgics habituals. La prolongació de les obres va ser de tal magnitud que el bisbe Joan Perelló, principal promotor de les obres, va morir abans de veure-les finalitzades, el 27 de juliol de 1955, quinze anys després d’haver-ne iniciat el projecte. L’11 de desembre de 1963, amb motiu de la consagració de l’església principal, recentment acabada, les despulles del bisbe Perelló van ser traslladades i enterrades a l’absis central de la gran església”.
 
Primers anys de vida del nou Seminari
 
L’any 2003, aquest cronista va entrevistar mossèn Àngel Miralda, impulsor de la revista Plantel (després Planter) -especialitzada en el foment de les vocacions sacerdotals al Bisbat- i bon coneixedor de la història del Seminari. Des del seu retir de la Casa Sacerdotal, aquest capellà explicava que en el moment de màxim apogeu (en ple fulgor del nacional-catolicisme), el Seminari va arribar a allotjar 384 estudiants.
 

Professors i seminaristes. Seminari Menor. Anys 50. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.

 
Fundat a començaments de l’etapa visigòtica, el Bisbat de Vic engloba deu arxiprestats intercomarcals: el Ripollès, Ter-Collsacabra, Vic, Lluçanès, Guilleries-Congost, Moianès, Bages Nord, Bages Sud, Manresa i Anoia-Segarra. Deu anys després de l'entrevista amb Miralda, ja l'any 2013, la diòcesi, en altre temps una de les més emblemàtiques de l’església catalana i durant anys una notable pedrera de seminaristes, s’estava quedant sense sacerdots. Més de la meitat de capellans adscrits passaven dels 70 anys, i més d’una trentena superaven els 50. Amb aquestes dades a la mà, les expectatives pastorals de cara a un futur immediat eren més aviat preocupants per al col·lectiu catòlic. I si a l’altíssima mitjana d’edat dels capellans s’hi afegia la falta de vocacions religioses, el panorama resultant era desolador (avui, aquests xifres probablement són més descoratjadores). Un territori que fa tres anys acollia més de 444.000 ànimes i té 250 parròquies, 23 santuaris, nou cases d’espiritualitat i quatre residències sacerdotals s'estava quedant sense mossens. Llavors, dels 177 capellans adscrits a la diòcesi, 21 provenien d'altres països, sobretot Ruanda i estats de Sud-amèrica. Les llargues cues de seminaristes amb sotana passejant en fila índia pels carrers de Vic ja són un record boirós.
 
Primers anys del nou seminari. El testimoni de Ramon Cotrina.
 
L’any 1949, Ramon Cotrina va entrar al Seminari de Vic després d’haver estudiat cinc anys a La Gleva. Del seu pas per les noves aules en fa aquesta valoració: “Tot i que vaig patir-hi bastant perquè l’ambient sovint era desagradable i em van castigar moltes vegades, en el conjunt tampoc no en puc dir molt mal. El més dolent no eren els professors, sinó l’ambient imposat per l’Església i el règim, que propiciava l’angoixa i el no estar segur. Però en molts aspectes jo en diria bé. La majoria de professors eren bona gent que si no feien el que els manaven i no obeïen, els castigaven. Havien de creure. També hi havia professors de tendències nacional-catòliques. Però en general tampoc no en tinc un mal record”, confessa.
 
Entre els professors que va tenir durant vuit anys recorda “Lluís Cura, Àngel Miralda, Joan Ordeix, Camil Riera o mossèn Tarrés, entre d’altres; però qui manava aleshores era mossèn Climent Villegas i també Joan Ordeix, que va ser rector del Seminari durant molt de temps”.
 

Ramon Cotrina, antic seminarista a La Gleva i a Vic. Foto: Adrià Costa.


Malgrat l’inicial postergació del català, del Seminari de Vic en va sortir un nucli de poetes que amb el pas dels anys es va convertir en un referent de la literatura catalana: el Grup d’Estudiants de Vic, format per  Ramon Cotrina, Josep Esteve, Josep Grau, Josep Junyent, Antoni Pous, Josep Maria Riubrogent i Segimon Serrallonga. Aquests seminaristes l’any 1951 van autoeditar-se una antologia poètica ciclostilada, de la qual Pous i Grau en van multicopiar 40 exemplars a la parròquia de Manlleu. però només va poder circular de manera privada perquè els superiors del Seminari no van acceptar el prologuista, Carles Riba, de qui el grup sempre es va considerar deixeble. El pare de Junyent, adroguer de Vic, va pagar-ne la tinta i els clixés. L'antologia va circular molt poc, però va connectar els estudiants de Vic amb els estudiants de la Universitat de Barcelona Joaquim Molas, Antoni Comas i Albert Manent que, amb d'altres, publicaven la revista ciclostilada
Curial. La idea de recollir els seus versos en un llibre va ser de Joan Triadú, organitzador i ànima del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, una mena de jocs florals de l’època. Lamentablement, una edició del llibre amb cara i ulls no va ser publicada pel Patronat d’Estudis Osonencs fins l’any 2002, mig segle després.
 
Cotrina explica que quan encara estudiava a la Gleva i feia tercer curs ja va començar a néixer entre el grup de poetes l’afició a la poesia, a llegir, a passar-se llibres i els poemes que escrivien. Per ell, quan l’afició a la lírica va quallar, “va ser una bona experiència. Ens respectàvem molt i de vegades ens admiràvem, però tampoc érem amics inseparables. Jo tenia molta amistat amb Antoni Pous i amb Josep Grau; i més tard s’hi va afegir Josep Esteve. En Riubrogent, en Serrallonga i en Junyent cadascú anava una mica pel seu compte. Tots plegats ens exigíem llegir i escriure bé, però rebutjàvem qualsevol cosa que marxés de la línia, en això érem una mica dogmàtics. Als 17 anys, els que no era devot de Riba ja no era prou bo. Sagarrejar o llegir Verdaguer semblava poca cosa”.
 
L’any 2000, el poeta i traductor Segimon Serrallonga descrivia a la revista Miramarges algunes particularitats de la colla: “Érem un grup de joves idealistes i d’activistes. Vivíem junts en una closca que només podíem foradar idealment. Ens comunicàvem les vivències literàries, poc o molt les amoroses, les il·lusions i les ambicions de país, les lectures de tot tipus, llibres, revistes, cartes. (...) Tot això feia de la colla un grup dens d’informació i ric d’ardències vitals. No vaig notar mai en ningú cap sentiment d’enveja maligna, ni d’afalagament estúpid. Ens admiràvem, ens estimàvem i ens sotmetíem a crítica. Volíem fer una revista, no vam poder, però en va sortir l’antologia. I el que no vam poder fer llavors, ho vam fer d’una manera o altra més tard”.
 

Joan Ordeix, Eduard Junyent, Lluís Cura, Josep Esteve, Segimon Serrallonga, Ricard Torrents. Fotos publicades a la revista Plantel, cedides per Ramon Ordeig.

 
L’any 2001, en un article publicat a la revista El Ter, Ricard Torrents, impulsor de la UVic (i que també havia estudiat humanitats, filosofia i teologia a la Gleva i a Vic), va escriure: “Tot començà com havia de començar. El 1950, en entrar a la segona meitat del segle XX, tres poetes joves, Antoni Pous, Segimon Serrallonga i Josep Junyent, s'agrupen al voltant d'un de més gran, Carles Riba. Els tres poetes joves són estudiants del Seminari de Vic. Antoni Pous ha llegit el llibre Estances i n'ha restat esbalaït. Convalescent a Cantonigròs d'una malaltia dels pulmons, hi coneix Joan Triadú, igualment convalescent, que hi organitza un concurs literari, il·legal, però protegit per la parròquia. Pous presenta Triadú als companys. Triadú presenta els tres poetes seminaristes a Carles Riba, a qui visiten el 28 de setembre de 1950 i amb qui estableixen una relació de mestre deixebles. Pous porta Ramon Cotrina i Josep Grau al grup, i fan cinc, als quals se sumen Josep Esteve i Josep Riubrogent, que fan set”.
 
El doctor Ramon Masnou, successor del bisbe Perelló
 
El 2 de setembre de 1955, Ramon Masnou i Boixeda va succeir el bisbe Perelló en la mitra de Vic. Nascut a Santa Eugènia de Berga l’any 1907 i mort a Vic el 2004, va ser popularment conegut pels vigatans com en Ramon dels Xais (o de les cabres), ja que els seus sermons sovint parlava del pastor que guia el seu ramat. Va estudiar a la Panissa i al Seminari Vell, d’on també en va ser professor. Ordenat sacerdot a Vic pel bisbe Joan Perelló l’any 1931, es va doctorar en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. El 1952 va ser nomenat bisbe titular de Caeciri i auxiliar de Vic. Després de rebre la consagració episcopal aquell mateix any, el 1955, va prendre possessió del càrrec de bisbe de Vic. El seu nomenament va coincidir amb els primers anys d’activitat del nou Seminari Conciliar, un projecte que va consolidar i va portar al màxim esplendor durant la primera meitat dels anys seixanta. A partir d’aquí, però, també va ser testimoni del seu declivi ocasionat per la davallada de vocacions sacerdotals.
 

El bisbe Masnou (a la dreta), al Seminari de Vic Foto: Arxiu del Seminari de Vic.


Amb fama de moralista i conservador, també va ser el primer bisbe contemporani que va utilitzar el català a l’hora d’escriure les seves pastorals i un dels primers que es va identificar amb l'esperit i les reivindicacions catalanes. El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 20 de juny d'aquell mateix any li va ser acceptada la renúncia. Va escriure diversos llibres El problema català (1986) i la Carta sobre els nacionalismes (1996), Hores de recolliment. Diari íntim dels darrers mesos de la guerra (1996) o Testament espiritual (2002), entre altres. També va escriure dos opuscles publicats als anys cinquanta titulats Bailamos o no bailamos i El Cine, que va signar amb el pseudònim de Darío. En aquest llibrets carregava molt fort contra els perills pecaminosos de la música i els balls moderns,  i la influència negativa del cinema en la moral dels catòlics.
 
El Seminari Menor, memòries del filòleg Narcís Garolera (1960-1968)
 
A començaments dels seixanta, una nova generació d’estudiants va entrar al Seminari. És el cas del filòleg vigatà Narcís Garolera (1949), que ha dedicat la vida a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra i treballador infatigable, ha publicat una seixantena de llibres, la major part dels quals són edicions crítiques d’obres cabdals de Verdaguer, Sagarra i Pla. Recentment ha publicat, conjuntament amb Marta Pessarrodona, una nova biografia del poeta de Folgueroles.
 
Quan només tenia quinze anys, Garolera va obtenir el títol de professor de català expedit per Joan Triadú i Josep Maria de Casacuberta, en nom de la Junta Assessora per a l’Ensenyament del Català, una entitat creada a l’empara de l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de llavors va contribuir al redreçament d’un idioma vedat pel franquisme. Aquesta deriva no s’hagués produït sense la influència del Seminari, un edifici que fa poc va visitar, després de quaranta-cinc anys de no haver-hi estat. Va ser un retrobament que li va desvetllar un munt de vivències que recentment ha plasmat en el llibre Galeries del record. Memòries d'un filòleg, encara inèdit, del qual ha cedit gentilment a aquest cronista els dos capítols dedicats al seu pas pel Seminari. Es tracta d’un material de valor incalculable a l’hora de confeccionar aquesta crònica, on se’n publiquen alguns fragments.
 

Narcís Garolera a la Universitat Catalana d'Estiu, l'any 2011. Foto: Josep M. Montaner
 

Com Balmes o Verdaguer, Garolera va tenir la formació humanista decretada pel Concili de Trento a mitjan segle XVI. Per aquest motiu el Seminari de Vic s’anomenava “conciliar” o “tridentí”, i feia seguir als seus alumnes el pla d’estudis acordat pels cardenals reunits en aquella ciutat del nord d’Itàlia, en plena ofensiva de la Contrareforma. Va ingressar-hi el setembre del 1960 i s’hi va estar vuit anys, fins al 1968. Hi va estudiar cinc cursos d'Humanitats (tres de gramàtica i  dos de retòrica) i  tres de Filosofia (lògica, metafísica, psicologia, història de la filosofia...). Un any després d’entrar-hi, segons fonts de l’arxiver Ramon Ordeig (que també va passar per les aules del Seminari i ha escrit nombrosos treballs relacionats amb el tema eclesiàstic al Bisbat de Vic), durant el curs 1961-1962 al Seminari Conciliar s’hi van matricular 320 seminaristes (205 a Humanitats, 54 a la Facultat de Filosofia i 61 a la Facultat de Teologia).
 
Així explica Garolera el seu ingrés: “Acabava de complir onze anys, l’edat mínima requerida per entrar en aquella institució. Després d’una sumària prova d’ingrés –recordo el meu company de pupitre, un gitano que no la va superar– em vaig trobar matriculat al primer curs d’Humanitats, primera etapa dels estudis eclesiàstics. Vuit anys després deixaria el Seminari abans de començar els estudis de Teologia, decidit a abandonar la carrera eclesiàstica i disposat a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona”.
 
D’aquell primer curs, en recorda poques coses: “Vestia, per primera vegada, pantalons llargs –anomenats ‘de golf’, à la Tintin– i havia de dur un guardapols de color gris. Vaig haver d’aprendre a fer-me el llit, que a casa em preparava sempre la mare, i acostumar-me a un règim disciplinari més rigorós que el que m’havien imposat els hermanos maristes. També vaig patir les punyides d’un sentiment que m’era desconegut: la soledat en companyia, que és pitjor que la solitud total i absoluta. En tornar de les vacances de Nadal, en ple mes de gener, al fred glacial del Seminari s’hi afegia el fred interior que em causava l’enyor de la càlida vida familiar de les festes nadalenques. Recordo aquells dies com uns dels pitjors que vaig passar en aquell internat. Ens trobàvem en l’estadi de la vida que els psicòlegs anomenen “l’edat cruel”, i aquesta característica de la pubertat, sumada a la pressió disciplinària del centre, es manifestava entre nosaltres amb tota la seva duresa”.
 

Narcís Garolera, porter de l'equip, a dalt a la dreta, mitjan 60.  Foto: Arxiu Garolera.


Garolera rememora un cas d’assetjament escolar: “Durant una setmana, vam fer el buit més punyent (excloent-lo del tracte personal) a un pobre condeixeble –un tal Font, de Tavertet, d’aire taujà i pagerol, a qui anomenàvem despectivament ‘la Vella’–, que va abandonar els estudis aquell mateix curs. També jo vaig ser víctima de la crueltat psicològica dels companys, que avui qualificaríem de
bullying. Al llarg d’una setmana els condeixebles no m’adreçaren la paraula, i encara avui ignoro el motiu de l’exclusió”.
 
Els inscrits al primer curs eren una seixantena llarga: “Proveníem de la ciutat de Vic i del seu bisbat, amb representació de totes les comarques que el conformen: Osona, el Bages, el Ripollès, l’Anoia... Em cridaven l’atenció –com, després, he sabut que passava al jove Verdaguer–, les peculiaritats dialectals dels condeixebles, en un primer reconeixement de les varietats del català central”.
 
En les seves memòries Garolera explica algunes de les activitats del centre educatiu: “Al vespre, abans de sopar, teníem dues hores d’estudi per fer els deures escolars. Sota l’estricta vigilància de joves capellans –recordo mossèn Nesplé, alt i fornit, que acabava d’ordenar-se–, aquelles hores se’m feien inacabables. A part d’entaular sigil·loses converses amb el meu veí, em distreia amb la lectura –dissimulada– d’alguna novel·la que amagava, entre els llibres escolars, al calaix del pupitre. L’esport predominant era el futbol. Els capellans ens n’aconsellaven la pràctica perquè hi desfoguéssim les energies. Jo feia de porter –per no cansar-me gaire– sense interès ni traça. Aviat em van temptar altres distraccions, més reposades. Em vaig convertir en un lector voraç, i dedicava les hores d’esbarjo a la lectura”.

U
n altre esport que va practicar –aquest, obligat i en hores lectives– va ser el voleibol: “Ens hi feia jugar el professor d’Educació Física, que no era altre que el senyor Sureda, el mateix que m’havia ‘format’ en l’espíritu nacional al col·legi dels maristes i m’havia ensenyat a marcar el pas. Més endavant, a les vuit del matí –després de missa i abans d’esmorzar– un preparador físic, que venia de la ciutat, ens sotmetia a les flexions d’una gimnàstica sueca que els superiors consideraven adequada per al nostre equilibri físic i mental, d’acord amb la màxima llatina Mens sana in corpore sano. Quin fred vaig patir en aquelles sessions! Al cor de l’hivern les temperatures eren glacials, i sort teníem que els moviments corporals ens procuraven una mica d’escalfor”.
 

Una de les aules del Seminari de Vic. Anys 50. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.

 
La dedicació a pràctiques religioses era abundant: “Passàvem moltes hores en una capella situada al soterrani de l’edifici. De bon matí (de vegades encara era fosc) la missa i una estona prèvia de “meditació” eren preceptives. Més d’una vegada m’havia adormit fent veure que meditava, en un inútil esforç per reflexionar sobre alguna de les idees que els capellans ens proposaven. En compensació, les contínues cantúries em feien les hores més curtes i m’estimulaven a participar activament en les interminables cerimònies religioses”.
 
L’antic seminarista conserva un Cançoner parroquial, “confeccionat per mossèn Andreu Ramírez (llavors organista de la catedral) i publicat pel bisbat de Vic l’any 1959, del qual encara em sé de cor moltes peces, sobretot poesies verdaguerianes musicades per mossèn Lluís Romeu. Molts anys després, estudiant i editant l’obra de Verdaguer, en reconeixia moltes composicions i les taral·lejava seguint la partitura impresa en aquell llibret.”
 
Al migdia i al vespre resaven les oracions corresponents, i, abans d’anar a dormir, “escoltàvem una darrera reflexió –l’últim ‘pensament’ del dia, de contingut moral o escatològic– servida per un personatge que va resultar fonamental al llarg d’aquells anys d’adolescència reclosa. Era el ‘pare espiritual’, un capellà alt, prim i molt pulcre, que vestia una sotana de tall impecable, les mànigues de la qual deixaven entreveure uns punys de camisa blancs, immaculats, que feien joc amb el seu collet impol·lut. Tenia el front ample i lluent –es perfumava amb aigua de colònia–, i ens parlava amb una veu suau i monòtona, que calmava qualsevol excitació nerviosa o hormonal, pròpia de l’edat dels seus adoctrinats. L’únic perill era que ens fes venir son i aconseguís que ens adormíssim al banc de la capella. Es deia Ramon Roca, i era membre de l’Opus Dei. Per la seva condició de pare espiritual li dèiem ‘pare Roca’, tot i que era capellà secular. Ens tractava sense la duresa i la disciplina dels seus col·legues docents. Se’ns acostava amb més franquesa i cordialitat. A mi, per exemple, em va deixar reprendre, a la seva habitació i amb la seva personal màquina d’escriure, la pràctica mecanogràfica que havia abandonat en deixar el col·legi dels maristes.
 

Ramon Roca, Josep M. Muntadas i una butlleta de col·laboració. Foto: Cedides per Narcís Garolera i Ramon Ordeig


E
nmig d’una classe ens feia cridar per orientar, amb una entrevista, la nostra vida sexual, sovint abans que aquesta esclatés amb tots els seus problemes. ‘Et toques?’, ens deia esforçant-se a trobar el to més adequat per encetar la conversa. ‘Què vol dir?’, li responia jo abans de fer els catorze anys. L’entrevista solia acabar amb una recomanació bibliogràfica que suplís els aclariments que ell era incapaç de fer-nos. Es tractava d’un llibret, escrit per dos jesuïtes, titulat Díganos la verdad, que consistia en la pura i simple descripció anatòmica, forçadament metafòrica (estams, pistils, etc.), del sexe i les seves pulsions bàsiques”.
 
Al Seminari el més important era l’estudi del llatí: “La superació d’aquesta disciplina era decisiva. Els estudiants que no manifestaven una bona disposició per memoritzar les declinacions i les conjugacions hi tenien els dies comptats. De la seixantena llarga que vam començar el primer curs, uns quants ja no es van poder matricular al segon, víctimes d’una implacable discriminació acadèmica. El llatí era l’assignatura fonamental d’aquesta primera etapa educativa –classe diària, durant cinc anys–, i, si la naturalesa no t’havia dotat per a aquesta mena d’estudi ja podies abandonar l’aspiració al sacerdoci (suposant que, a onze o dotze anys, es pugui tenir una idea clara del que significa ser capellà)”.
 
Els condeixebles que anaven caient, entre curs i curs, “avui són homes que es guanyen bé la vida, gent d’ofici (paleta, fuster, mecànic...) que més d’una vegada he envejat des de les vanes il·lusions –i els pocs recursos– d’un professional de les lletres. Els dos primers cursos d’Humanitats vaig obtenir matrícula d’honor de Llatí, distinció certificada per un diploma redactat en aquesta llengua i escrit amb una cal·ligrafia impecable: ‘Narcysso Garolera honoris præmium...’ La mare conservava aquests títols, juntament amb la sotana que vaig vestir, a setze anys, mentre estudiava el primer curs de Filosofia”.
 
Els capellans encarregats de la seva formació provenien de les promocions sacerdotals del mateix Seminari: “Eren tots fills de la Plana de Vic o de les comarques pertanyents al seu bisbat (del Ripollès a l’Anoia i el Bages). A diferència dels maristes –la pràctica totalitat dels quals era de procedència forana– els professors del Seminari se’ns adreçaven en català i no recorrien al clatellot sistemàtic per transmetre’ns els diversos sabers que, amb més o menys fortuna, provaven d’impartir”.
 

Professors del Seminari. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.

 
A l’hora de recordar les exposicions gramaticals cita “un professor alt i escardalenc, de veu aflautada i de dits llargs i nuosos –mossèn Josep Maria Muntadas, àlies “Calamus” i “Perxa Burgondòfora” (o, simplement, “la Perxa”)–, que ens iniciava en l’anàlisi sintàctica del castellà amb un rigor mental i una precisió quirúrgica que em van ser molt útils per penetrar en la selva, per a molts inextricable, de les oracions subordinades. Gràcies a les seves classes, on aplicava un mètode taxonòmic infal·lible, no he tingut mai cap problema per analitzar una oració composta o per distingir-hi, d’una sola llambregada, allò que els lingüistes actuals anomenen els ‘constituents immediats’”.
 
Visions del Seminari Major (1965-1968)
 
A setze anys, en començar la segona etapa dels estudis eclesiàstics, Garolera va haver de vestir sotana, com era costum entre els estudiants del Seminari Major: “Per sort, el Concili Vaticà II, que havia de capgirar tantes coses al si de l’Església, va decretar l’abandonament de la tradicional indumentària eclesiàstica i va permetre que, a partir del curs següent, els seminaristes anéssim vestits com les altres persones. L’altre canvi important fou l’ocupació d’una cambra individual, una cel·la monàstica on passaria la nit i bona part del dia. Aquestes habitacions estaven situades a la planta superior de l’edifici (pràcticament sota teulada), i a l’hivern estaven més exposades al fred. Si les plantes inferiors –ocupades per les aules, la capella, el menjador i els espais d’esbarjo– tenien calefacció, les cambres individuals dels estudiants més grans disposaven només d’una bombeta, de 15 watts, que a l’hivern permetia temperar una mica la gelor de les mans balbes, per poder fullejar els llibres d’estudi, subratllar-los o fer-hi alguna anotació”.
 
L’ordre i la vigilància de les cel·les anava a càrrec de mossèn Ramon Oms, “un subprefecte que més d’una vegada va ser víctima dels nostres ardits. Una nit vam col·locar un cordill, tibant, a un pam de terra, davant la porta de la seva habitació, situada al centre del passadís on donaven les nostres cambres. Al matí, quan mossèn Oms va sortir, corrents, de la cambra per tocar el timbre que ens feia llevar, la caiguda fou estrepitosa i celebrada per tots els ‘presoners’ que havíem posat el parany”.
 
Mossèn Jaume Camprodon –futur bisbe de Girona– era el prefecte d’estudis, i “tenia al seu càrrec la supervisió i el control de la nostra vida en reclusió. Com que no se’ns tolerava fumar a les cel·les, des de la finestra de la seva cambra –situada en un extrem del passadís– mossèn Camprodon espiava els estudiants que fumaven, deduint-ho del fum que sortia per la finestra de l’habitació del fumador, o descobrint directament el culpable, recolzat a l’ampit de la finestra amb un cigarret als llavis”.
 

El bisbe Masnou (al mig) al Seminari de Vic. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.

 
La formació acadèmica dels estudiants del Seminari Major era superior a la que rebien els nois vigatans que cursaven el batxillerat superior i el curs preuniversitari: “Vaig tenir la sort de tenir bons professors, alguns d’ells joves i formats en universitats europees (París, Roma, Lovaina, Friburg, Tubinga), i els ensenyaments rebuts durant els tres cursos de Filosofia van acabar de moblar-me el cap de forma satisfactòria. A dinou anys vaig sortir del Seminari de Vic amb una maduresa intel·lectual i una capacitat per afrontar els estudis superiors que, en general, els meus condeixebles universitaris no tenien. L’únic inconvenient era que les noies es pensaven que era més gran que els seus companys, i, tenint-ne només dinou, alguna va arribar a creure que en tenia vint-i-quatre”.   
 
Per al primer curs de Filosofia, els seminaristes disposaven d’un manual escolàstic redactat en llatí: “un volum de Lògica i Metafísica, de la Biblioteca de Autores Cristianos, més coneguda com la BAC. La llengua del manual no ens era cap problema, ja que, durant cinc anys, ens havien ensinistrat a fons en el domini del llatí. La mecànica sil·logística i els rudiments de Metafísica m’arribaren, doncs, en formulacions llatines i raonaments escolàstics. Més endavant, per a les altres assignatures, vam servir-nos de manuals escrits en castellà, en català o en francès. El professor de Psicologia, Lluís Cura i Pellicer, era canonge magistral de la seu vigatana i s’havia format al Seminari de Comillas. Aquesta circumstància li havia girat el cervell. Era català com nosaltres –havia nascut a Manresa–, però li agradava expressar-se en castellà i omplir-se la boca amb castisses formulacions en aquesta llengua. Professor exigent i persona de mal caràcter –patia d’úlcera gàstrica–, el primer dia de classe proferí, amb veu greu, una amenaça que ens va deixar de pedra: ‘Les haré mear sangre..’ I ens advertia que la filosofia era una activitat intel·lectual ‘para cuando se tienen las hijas casadas’. Tot i això, les seves classes eren profitoses. El Dr. Cura ens obsequiava, de tant en tant, amb la lectura del que ell en deia ‘mis conferencias’. Eren exposicions orals sobre temes monogràfics relacionats amb l’assignatura que impartia. Avui ens parlava del cervell, demà ens feia una síntesi del pensament de Freud, etc. Sempre interessants, i allunyades de l’escolasticisme imperant al Seminari, aquestes lliçons van resultar d’una gran utilitat per a la meva futura carrera universitària”.
 
Mossèn Salvador Reguant, fill també del Bages (havia nascut a Súria), va ser el seu professor de Ciències: “Impartia totes les assignatures científiques del currículum escolar: matemàtiques, física, química, ciències naturals... S’interessava, a més, per les nostres lectures. Un dia que em va descobrir, a l’aula, fullejant un llibre sobre ovnis, va dedicar una bona estona a parlar de la qüestió des del punt de vista científic. Ens parlava sovint dels congressos internacionals a què assistia. El maig del 1968 mossèn Reguant havia assistit, a París, a un congrés de geologia –s’havia doctorat en aquesta disciplina– que va coincidir amb els famosos aldarulls estudiantils que marcarien una inflexió en la universitat i la societat de tot Europa. Mossèn Reguant ens ressenyava amb tot detall els actes més importants de la ‘revolució’ que havia tingut l’oportunitat de viure in situ: l’ocupació de la Sorbona i l’Odéon, les assemblees universitàries, les manifestacions pels carrers de París, etc. Vam tenir notícia immediata, doncs, dels caps de brot d’aquell moviment: Daniel Cohn-Bendit –“Dani el Roig”–, Rudi Dutschke i altres gauchistes. Crec que no està gens malament que uns joves seminaristes d’una petita ciutat de Catalunya poguessin seguir, a través d’un professor que la va viure, el desenvolupament d’una revolta universitària (i obrera) com la parisenca del maig del 1968”.
 

El bisbe Masnou, durant la consagració de l'altar de la capella del Seminari de Vic. Foto: Arxiu del Seminari de Vic.


El doctor Eduard Junyent, conservador de l’arxiu i la biblioteca episcopals, i un dels màxims experts en l’art romànic de Catalunya, anava al Seminari a impartir una classe setmanal d’Història de l’Art: “Pujava l’escala frontal del Seminari a poc a poc, ara un pas ara un altre, fumant un cigarret que s’havia confeccionat ell mateix. Sorneguer, ens obria els ulls a punts de vista nous sobre el fet artístic, i ens informava, amb coneixement de causa, de les darreres descobertes en l’estudi de l’art romànic català, del qual, com he dit, era un especialista indiscutit. Reia per sota el nas (el tenia prominent, raó per la qual l’anomenàvem ‘
Magnus Bec’) quan parlava de les teories sobre els orígens del romànic a Catalunya”. L’apotecari-historiador empordanès Alexandre Deulofeu era objecte, sovint, de les seves bromes: “Déu lo féu, i el deixà estar”...
 
La Història de la Filosofia anava a càrrec de mossèn Camil Riera, rector de Ciuret, però resident a Vic: “Era un home menut, bon jan, que ens indicava els fragments exactes que havíem de retenir d’un manual de l’assignatura escrit per un autor alemany –Friedrich Klimke–, traduït i adaptat al castellà. Com era costum, no vam arribar a estudiar cap filòsof modern. Em sembla recordar que, en una única excepció, el professor ens va fer subratllar al manual unes quantes ratlles sobre el pensament de Kant".
 
De l’assignatura d’Ètica se n’encarregava mossèn Josep Bastardas, futur rector de Ripoll: “A final de curs em va imposar un treball sobre l’assaig de Friedrich Engels El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado, la lectura del qual em procurà les nocions bàsiques del pensament revolucionari de l’industrial amic i protector de Karl Marx”.
 
El professor de Literatura era mossèn Ricard Torrents, “que havia ampliat estudis de Filosofia i Teologia a Roma i a Tubinga. El qui seria, amb els anys, primer rector de la Universitat de Vic –després d’abandonar el sacerdoci– impartia una assignatura titulada ‘Literatura i cristianisme’. A classe ens llegia la traducció de la Carta al pare, de Kafka, que preparava per a l’editorial Lumen, de Barcelona. Torrents era capellà, però d’idees marxistes i partidari del realisme històric en el camp de les lletres. Ell i Serrallonga seguien les publicacions literàries i filosòfiques dels escriptors comunistes europeus. Serrallonga ens feia conèixer la seva traducció de l’assaig de Sartre Qu’est-ce que la littérature? i Torrents ens parlava de Lukács o ens informava de les publicacions de Gramsci. Tots dos tractaven Joaquim Molas, que havia adoptat la metodologia marxista en les seves classes i en la seva feina de director literari –amb Josep Maria Castellet– d’Edicions 62. Recordo la discutida Poesia catalana del segle XX, una antologia de la lírica catalana recent, rèplica històrico-marxista de la tria poètica que havia publicat el catòlic Joan Triadú l’any 1951”.
 

El Seminari de Vic, l'any 1982 Foto: Josep M. Montaner.


Aquests joves capellans, que havien ampliat estudis en universitats europees, transmetien als alumnes “una visió més “moderna” (i d’esquerra) del pensament contemporani que no pas la que s’impartia a la Universitat de Barcelona. Quan m’hi vaig matricular, el setembre del 1968, vaig comprovar que, a part del pedant esnobisme dels condeixebles, aquella venerable institució era un desert intel·lectual, i a les aules predominaven les velles idees escolàstiques o el pur prejudici –i la incompetència– dels professors franquistes”.
 
Com a contrapunt del progressisme dels joves professors, “nosaltres patíem els escrúpols del rector del Seminari, Joan Ordeix, de qui els estudiants celebràvem, enriolats, les facècies més pintoresques. (...) Vivia obsedit per tot allò relacionat amb la moral i el sexe. Un condeixeble més gran que nosaltres –Josep Cots, de Manresa, avui editor a Barcelona– dormia just damunt de la seva habitació. Un dia hi entrà i hi deixà, desplegada sobre el llit, una revista eròtica. A la nit podia sentir, des de la seva cel·la, els improperis del Dr. Ordeix quan descobria sobre els llençols el retrat d’una dona despullada. Home d’idees reaccionàries, el rector era contrari a l’ús acadèmic de la llengua catalana. Franquista convençut, profundament diglòssic, considerava que el català no era apropiat per a la docència. Un dia, en una classe de Teologia, va qualificar el català de ‘lenguaje tabernario’, i el catalanista Josep Ruaix, alumne seu, es va aixecar i va abandonar l’aula, ofès per aquesta denominació despectiva de la llengua del país, l’estudi de la qual ell havia començat a impulsar al Seminari”.
 
Mossèn Victorià Palà era el director espiritual dels estudiants de Filosofia i Teologia. Era germà d’un capellà assassinat durant la guerra, i li agradava comentar que deien a la seva mare: ‘Vostè té un sant al cel i un capellà a la terra’. Gras i galtavermell, no ens el podíem prendre seriosament. Li dèiem ‘la Mare’, ressaltant el seu aire femenívol, motivat per una veu aflautada i una afectada gesticulació. Quan, al passadís, es creuava amb un condeixeble solia dir-li, movent la mà amb un gest característic: ‘Adiós, simpàtic!’. Un dia, l’interpel·lat li va respondre: ‘Vostè, tan trempada com sempre’...”
 
Al convictori –un espai reservat als capellans acabats d’ordenar, residents encara al Seminari– hi ocupava una cel·la mossèn Josep Esteve, “un altre lletraferit catalanista, força diferent dels professors que abans he esmentat. Era un home de tarannà reservat, poc expressiu i gens donat al tracte personal. El vèiem passejar, tot sol, amb un aire taciturn que el distingia dels altres clergues del Seminari. Influït també per Carles Riba, era un degustador de la poesia catalana més exigent, i feia poques concessions a la literatura en voga. Potser per això, i perquè en coneixíem el rigor literari –ell també componia versos–, uns quants ens hi acostàvem en cerca de consell. Home de gust exquisit, feia també uns dibuixos que l’acabaven de retratar: simples, de traç discret, però reveladors d’un esperit selecte, allunyat de la pompa i les vanitats del món."
 
Al Seminari Major, Garolera va llegir pel seu compte llibres de Jean-Paul Sartre i, sobretot, d’Albert Camus, tots en traduccions catalanes recents. També va llegir novel·les de Kafka, Greene i llibres “poc recomanables per a un seminarista com La bella estate o La luna e i falò, de Cesare Pavese, en versions igualment catalanes, com la resta. D’amagat, llegia Josep Pla i Joan Fuster, escriptors que teníem prohibits per ‘materialistes’, i Manuel de Pedrolo, interdit per immoral. També m’empassava volums de novel·la negra, que els professors ens prenien si ens en descobrien un exemplar. Llegíem, sobretot, per burlar la prohibició de fer-ho”.
 

Seminaristes (1963). Foto: Arxiu Garolera.


Garolera observava els condeixebles més grans que demostraven interès i aptitud per a les lletres: “Recordo el manlleuenc Jacint Sala, que dedicava les hores d’esbarjo a la lectura d’obres de teatre i avui és un poeta premiat i reconegut. Un altre seminarista, cognominat també Sala, passava el dia reclòs a la cel·la, amb les persianes abaixades. Teclejava dia i nit en una màquina d’escriure, però no vaig saber mai quina mena de produccions intel·lectuals sortien de la seva ment, emboirada pel fum dels cigarrets que consumia de forma compulsiva. Em ve a la memòria, també, Josep Massana, interessat en l’obra de Josep Maria de Sagarra, de la qual era un bon coneixedor. I l’esmentat Josep Ruaix, autor d’algunes composicions poètiques premiades”.
 
En aquella època, durant les tardes d’estiu, alguns dels estudiants del Seminari Major es dedicaven a portar grups de nens a passejar pels afores de Vic, sobretot a la font del Pi, la de la Talaia, la dels Frares o la d’en Bruguer, i també al bosquet de Gatillepa, a la carretera de Prats. És el cas de Lluís Roca i Pere Tió; o també del mateix Garolera, que durant les vacances feia de professor a l’Escola Balmes, al costat de la Pista, on els matins acudien nens a un casal d’estiu on repassaven algunes assignatures, jugaven i passaven l’estona. Aquells seminaristes eren coneguts com ‘els estudiants’.
 
Una nova generació de seminaristes
 
Si durant els primers anys de vida del nou Seminari Conciliar, de les seves aules en va sortir el prestigiós col·lectiu de poetes ‘Estudiants de Vic’ o més tard reputats ‘lletraferits’ com Ruaix, Garolera, Pere Tió o Jacint Sala, a finals dels seixanta i principis dels setanta també en van sortir nombrosos futurs professors de català, filòlegs, poetes, periodistes, fotògrafs, metges i polítics. És el cas de Josep Romeu i Bisbe, Pep Comeres, Àngel Colom (fundador de la Crida), Eusebi Coromina, Llorenç Guillamet (de Vilallonga de Ter), Emili Vilamala, Manel Riera, Pere Fons (de Callús), o qui signa aquesta crònica, entre d’altres.  Malgrat el context conservador de l’època, el Seminari Menor es va distingir per haver estat un singular focus de marxistes, nacionalistes, intel·lectuals d’esquerres, hippies i contraculturals. Totes aquestes tendències potser no eren majoritàries, però anys després es van fer notar.
 
Ramon Cotrina, que després de ser ordenat sacerdot va fer de vicari a Castellterçol i Manresa, i després va estudiar a Roma i a Alemanya, a la dècada dels seixanta, abans d’abandonar el sacerdoci, va fer cinc anys de tutor dels alumnes del Seminari Menor, on havien canviat moltes coses, sobretot en l’àmbit de la llengua: “Molts professors, i jo mateix, vam començar a fer-ho tot en català, encara que el doctor Ordeix no ho veia bé. Fins i tot Ramon Masnou, que no era mala persona, em va amonestar. Em deia que les coses acadèmiques el bisbe Torras i Bages sempre les feia en castellà.  Hi havia una mica de pressió, però tampoc excessiva”.
 

«Libro de calificación escolar» de Toni Coromina (1969). Foto: Arxiu Coromina.


A
 mitjan seixanta, l’esquema dels estudis havia canviat considerablement. Durant aquest període, el Seminari Menor va adoptar oficialment els plans d’estudi dictats pel Ministerio de Educación Nacional, concretats en el Batxillerat i les assignatures que estudiaven tots els estudiants de l’Estat, ja fos en centres públics com privats. Aquells dies, el col·legi del Seminari Menor va passar a estar tutelat per l’Institut Luís de Peguera, de Manresa, on els seminaristes –i tots els batxillers osonencs-  s’havien d’examinar de les dues revàlides del batxillerat elemental i superior. A partir de l’any 1969, el col·legi va passar a dependre del nou institut Jaume Callís, de Vic,tal com constava al Libro de calificación escolar, expedit pel ministeri, en el que constaven les notes obtingudes pels alumnes en les diferents assignatures.
 
Aquest cronista hi va estudiar 2on, 3er i 4rt de batxillerat elemental. Les disciplines eren: religió, llengua i literatura espanyola, geografia i història, matemàtiques, francès, ciències naturals, llatí (a 3er i  4t), física i química, educació física i FEN (Formación del Espíritu Nacional). També estudiàvem català (amb mossèn Josep Esteve), però com que era una assignatura ‘alegal’, no figurava al Libro de calificación escolar. Com a dada anecdòtica, durant les classes de FEN, el professor Vicenç Esmarats (un capellà que també era trompetista de jazz) en comptes d’adoctrinar l’alumnat sobre les virtuts del Fuero de los Españoles i les Leyes Fundamentales del Movimiento, explicava episodis de la mitologia grega i relatava els avatars dels protagonistes de l’Odissea. Tot plegat, molt més interessant que l’articulat de les lleis franquistes.

Entre els professors (la majoria sacerdots) que impartien les classes o bé exercien de ‘directors espirituals’ dels alumnes, n’hi havia alguns que ja havien estat seminaristes anteriorment, com és el cas de Segimon Serrallonga (hi feia classes de francès), Ramon Cotrina (castellà), Josep Esteve (català), Josep Parés (tresorer del Seminari), Josep Bastardas (diverses assignatures), Joaquim Maideu (música i història sagrada), Lluís Tarracó (Història), Ramon Oms (prefecte de disciplina), Miquel Camprubí (geografia), Vicenç Esmarats (llatí, política i música) Miquel dels Sants Gros (liturgista, historiador, conservador del Museu Episcopal durant anys i director de l'Arxiu i Biblioteca episcopals), i d’altres. Tanmateix, també hi havia algunes assignatures impartides per professors laics, com és el cas de Salvador Puntí (dibuix), Bonaventura Ferrando (gimnàstica) o Miquel Salomó (ciències naturals).
 
Quan arribava l’hora d’anar a dormir, tots els alumnes pujaven en fila índia cap als respectius dormitoris. Les cues ereren habituals en molts moments del dia: per anar a esmorzar, dinar i sopar. Els seminaristes de menys edat dormien en grans naus comunitàries, on sovint es produïen bromes entre els alumnes. També era habitual que alguns nois escoltessin de nit la ràdio connectats amb un petit auricular. Quan s’apagaven els llums, n’hi havia que llegien llibres ajudats per una llanterna i tapats amb les mantes.
 

Torquat Vargas, Emili Vilamala i Toni Coromina, en una sortida a Castelldefels, l'any 1967. Foto: Arxiu Coromina.


E
ls més grandets, en canvi, disposaven d’una petita habitació individual que els tutors de tant en tant revisaven per controlar-ne la neteja i que tot estigués en ordre. Si algun tutor massa ortodox atrapava algun llibre considerat ‘perillós’, el requisava. És el que em va passar a mi, que llegia d’amagat Los últimos dias de Pompeya, un exemplar que vaig trobar a la biblioteca de casa.
 
Els àpats els fèiem en menjadors comunitaris que disposaven d’uns casellers on cada seminarista guardava el tovalló, el pot de Cola-cao (Eco o Nesquik) i les medecines prescrites pel metge, si s’esqueia. El menjar, cuinat per un grup de monges acostumava a ser molt correcte i nutritiu. Havent dinat, els llarguíssims corredors de l’edifici s’omplien d’alumnes que practicaven solfeig, ajudant-se dels moviments del braç per marcar el compàs.
 
Aquells dies, el bisbe Masnou acudia regularment al Seminari per entrevistar-se privadament amb tots i cada un dels seminaristes, que quan érem cridats havíem d’abandonar l’activitat que estàvem fent i anar corrents a l’estança on el cap suprem de la diòcesi ens esperava per fer-nos les habituals preguntes al voltant de les temptacions pecaminoses que ens rondaven. El bisbe també solia acudir a la infermeria a veure els seminaristes que estaven malalts.
 
Tret de poques excepcions, a l’hora de considerar l’actitud dels alumnes i la del professorat, les coses havien canviat. La majoria de professors tenia un tarannà obert i dialogant. En tot cas, tal com explica Ramon Cotrina, “a partir de 1965 l’ambient general era bastant més relaxat que en èpoques pretèrites. No hi havia aquella por. Els sistema havia canviat força i els estudiants es començaven a revoltar. Ja tenien llengua i criteri, i gosaven dir les coses pel seu nom. En canvi, nosaltres podíem pensar de la mateixa manera, però havíem de callar bastant, sobretot els primers anys”.
 

El Seminari de Vic vist des de l'Hospital Universitari (2016). Foto: Toni Coromina.
 

No deixa de ser anacrònic que mentre l’any 1949 es va inaugurar el Seminari Conciliar, aquest centre de formació de capellans va ser considerat per molts un símbol descaradament franquista, entre quinze i vint anys després la policia secreta i els prohoms lligats al falangisme local el titllaven de ser focus catalanista, subversiu i antifranquista, impulsat i liderat pel doctor Masnou, el successor del bisbe Perelló.
 
Igual que en èpoques anteriors, l‘activitat dels alumnes a mitjans dels seixanta es completava amb uns moments matinals de meditació i missa diària, sense oblidar els esports del moment: futbol, minibàsquet i voleibol. Una vegada l’any, també es celebrava una versió casolana dels Jocs Olímpics, amb medalles incloses concedides als tres primers en cada especialitat atlètica.
 
A la primavera s’organitzava un festival de cançons composades pels propis seminaristes, que les cantaven al pati; la vetllada es completava amb l’actuació d’estudiants del Seminari Major, que cantaven versions de Raimon o Joan Manuel Serrat, com en el cas del vigatà Àngel Puntí, un músic amb molta traça. Els seminaristes més grans oferien sessions de teatre i representaven Els Pastorets, La Venganza de Don Mendo, Melocotón en Almíbar i obres per l’estil. En algunes ocasions tampoc no hi faltava la projecció d’alguna pel·lícula d’aventures, com El barón rojo, dirigida per Roger Corman. D’altra banda, un dels moment més esperats del curs acadèmic era el de guarnir les aules i altres dependències amb elements nadalencs. Ben mirat era l’anunci que al cap de pocs dies tots plegats podríem anar a casa a passar les breus vacances d’hivern.
 

Església del Seminari de Vic. Foto: Adrià Costa.

 
Si en èpoques anteriors tots els seminaristes estaven interns i només anaven a casa per Nadal i durant les vacances d’estiu, ara podien anar-hi els caps de setmana i aprofitaven l’ocasió per emportar-se la roba bruta dins d’una coixinera, que tornaven el dilluns al matí amb la roba neta. En arribar al Seminari, la majoria tristos i deprimits davant l’expectativa d’una setmana d’internament, el primer que fèiem era saludar el popular conserge Bartomeu, un home que ens avisava cada vegada que ens venia a visitar algun familiar. Un altre personatge imprescindible era en Juan, l’home de la neteja que es passava la jornada fregant el terra dels corredors amb un pal i un llarg fregall que amarava de petroli per deixar-ho tot net i brillant com una patena. Aquest home, a més, es dedicava a criar periquitos en una de les torres de l’edifici, igual que en Bartomeu.
 
Des d’una finestra de l’ala oest, aquest cronista tres cops a la setmana podia contemplar les evolucions d’un grup d’aprenents de torero que feien pràctiques amb un toro mecànic -una bicicleta amb banyes incorporades- a qui els aspirants a ‘matadors’ li clavaven estocades i esquivaven amb una capa. Aquells dies a Vic hi havia molta afició i alguns joves volien emular el gran torero local Juan Españó (El niño de la brocha).

Quan aquest cronista va entrar al Seminari, al meu curs érem una quarantena d’estudiants; però quan tres anys després en vaig sortir (certament no tenia cap mena de vocació sacerdotal), només en van quedar quatre.
 
Noves funcions d’un edifici mastodòntic
 
Des que el Seminari Menor l’any 1985 va quedar definitivament buit de seminaristes (el 1969 els alumnes del Seminari Major s’havien traslladat a Barcelona), el gegantí edifici bastit a la dècada dels quaranta va experimentar un progressiu canvi en la utilització del seus espais. Així, a partir del 1969, l’espai del Seminari Major va quedar prop d’una dècada en desús. Les habitacions superiors van romandre tancades i es van activar el 1992. Abans, però , l’any 1977 la planta baixa i el primer pis es van convertir en dependències del Col·legi Sant Miquel, a l’època que Ricard Torrents en va ser director.
 

Una de les aules del Col·legi Sant Miquel. Foto: Adrià Costa.

 
Aquell mateix any, l’ala oest va acollir una de les edicions de la Universitat d’Estiu, amb sessions acadèmiques, xerrades i conferències. Com a curiositat, val a dir que al recinte hi van acudir alguns contraculturals que freqüentaven el mític Cafè Vic, precedits pels músics de la Banda Puig que van fer un passant pels corredors i al pati del recinte, seguits d’una comitiva formada per joves guarnits amb una samarreta que portava la inscripció "Poble català, posa’t a follar!", en referència a l’eslògan de la Marxa de la Llibertat que deia "Poble català, posa’t a caminar!". Un grup de feministes radicals presents a la Universitat d’Estiu van recriminar el text de les samarretes, que van trobar ofensiu. Després hi va haver un acalorat debat entre feministes i contraculturals que va acabar amb les feministes acusant els contraculturals de fal·lòcrates. Una escena impensable durant els anys de plena efervescència acadèmica en la formació de futurs capellans.
 
Sota la gerència de Raimon Casals
 
L’evolució en l’ús del Seminari Menor va ser progressiva. L’any 1985, quan va deixar de tenir seminaristes, es va crea el Col·legi Puigllat una fundació privada gestionada per un grup de pares que va continuar la funció educativa fins l’any 1991.
 
Tot i que va entrar a treballar al Seminari l’any 1992, el vigatà Raimon Casals, casat i amb dos fills, des del 1994 és el gerent de la institució Seminari de Vic, una tasca que ha desenvolupat fins avui sota la tutela jurídica del bisbat, primer amb l’anterior bisbe Josep M. Guix, que és qui el va nomenar, i ara de l’actual, Romà Casanovas: “Amb tots dos hi he tingut molt bona relació. La seva confiança en la meva feina ha estat total”, apunta.
 
Casals, que sense ser seminarista, a principis dels vuitanta havia estudiat EGB al col·legi del Seminari Menor, explica que el record de la seva experiència com a estudiant “no és especialment positiva ni negativa. Em considero una persona emprenedora i creativa, uns valors que ara estan de moda, però que en aquella època no es tenien massa en compte i no eren especialment reconeguts. Era més important la memorització i la rutina. Però tampoc no hi vaig trobar males persones.
 

Una de les habitacions del Seminari de Vic. Foto: Adrià Costa.


Avui, després d'anys de transformacions graduals, el Seminari de Vic continua sent un espai obert a entitats i a la formació educativa: “És un centre de formació de disciplines diferents, de formació reglada i no reglada, pública i privada. Una part de l’espai està ocupat per 27 habitacions pensades per a persones que han de fer llargues estades durant el curs a Vic, com ara professors i estudiants de la UVic. També hi ha 32 habitacions amb capacitat per a una setantena de places a disposició de qualsevol persona que vulgui allotjar-s’hi, a més del restaurant, la cafeteria i un gimnàs”.
 
Segons Casals, el Seminari de Vic es manté amb els ingressos generats per cinc pilars: “Un aparcament públic, l'allotjament, la restauració (se serveixen prop de sis-cents àpats diaris -500 dinars i 100 sopars-,  comptant-hi els dinars del Col·legi de Sant Miquel), la formació (cicles d'FP i l'Institut de Ciències Religioses) i els lloguers de diverses entitats o empreses que tenen la seu al Seminari, com ara Gràfiques Diac (editora del Full Diocesà i tota mena d’impresos o publicacions), l’escola La Font-Projecte Educatiu Waldorf o el Col·legi Sant Miquel dels Sants, a l'edifici de l’antic Seminari Major. L’edifici també inclou l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran, les JARC, o la delegació comarcal dels Minyons Escoltes-Guies de Sant Jordi.

E
l gerent observa que l’estructura de l’activitat del Seminari “és la mateixa que quan es va inaugurar el 1949: on abans hi havia menjadors, avui hi ha menjadors i cafeteria. El mateix passa amb la cuina, les aules o el gimnàs. L’únic que ha variat és que allà on hi havia jardins, ara hi ha cotxes aparcats. El projecte és econòmicament viable. El bisbat no hi posa diners, ni el Seminari retorna diners al bisbat. Fins al dia d’avui, tots els beneficis s'utilitzen per posar l’edifici al dia. Tot el que genera es reinverteix en la institució, que té 92 treballadors en nòmina.  El NIF fiscal i el nom jurídic és el del Bisbat de Vic, que és el propietari de l’edifici”. A l’hora de parlar de la polèmica generada fa un parell d’anys al voltant de si el Seminari havia de pagar o no l’IBI, el gerent deixa clar que “fem i farem el que digui la llei. Ara no el paguem, però si hem de fer-ho, ho farem”.
 

Actual cafetería-restaurant, on hi havia els antics menjadors. Foto: Adrià Costa.


Més enllà dels aspectes relacionats amb el seu finançament, el Seminari desenvolupa activitats de caire social, com el Rebost Solidari, amb 6.469 menús low cost que l’any passat va oferir al preu d'un euro per atendre la població més desafavorida d'Osona. Els últims temps també  cedeix un espai (als grans passadissos de la planta baixa, a l’ala oest) per a muntar-hi exposicions d’art, com una mostra de fotografies de Marc Sañé sobre els refugiats de la guerra de Síria, o l’exposició de dibuixos i pintures de l’artista vigatà Josep Ricart "Dibuixar: com anar lluny entre les pedres", que va estar oberta durant tot l’estiu passat, entre d’altres. Finalment, disposa d’una gran biblioteca, amb un fons de 40.000 volums, 8.000 dels quals estan a disposició del públic.
 
L’edifici tampoc defuig la majoria d’esdeveniments culturals i de tota mena que durant l’any s’organitzen a Vic. Així, coincidint amb el Festival Internacional de Cantonigròs, cada estiu hostatja i alimenta durant quatre dies prop de dos centenars  de cantaires i dansaires.
 
Des del passat mes de setembre, al Seminari hi resideix un grup de 41 refugiats que hi estaran instal·lats per un període d’entre sis i nou mesos. Formen part del Programa de Protecció Internacional impulsat pel Ministeri de Treball i que en aquest cas està gestionat per al ONG Dianova. Raimon Casals explica que “nosaltres hi posem l’habitatge amb calefacció, els tres àpats, la neteja, els llits i la bugaderia. Al sector nord de l’edifici, al segon pis, hi ha una planta amb habitacions preparades per encabir la quarantena de refugiats. Hem procurat que les unitats familiars no es divideixin. Al primer pis, sota les habitacions, hi ha una sala d’estar, una aula, les oficines de Dianova i despatxos per fer una atenció personalitzada. La planta baixa disposa d’un menjador comunitari, on se serveixen els àpats elaborats per la cuina del Seminari, amb algunes variants adaptades a la dieta dels refugiats pertanyents a altres cultures o creences religioses”.
 
Tal com s’ha dit més amunt, si sorprèn que el Seminari de Vic va passar de ser considerat un símbol franquista a un focus catalanista, la cirereta la hi va posar la caverna mediàtica madrilenya, coincidint amb la consulta independentista del 13 desembre de 2009, quan l’edifici del Seminari es va convertir en centre neuràlgic en la recollida dels resultats de les diferents meses electorals dispersades arreu de la comarca, que van portar a una aclaparadora victòria dels vots afirmatius (97,2%).
 

Sala d'exposicions del Seminari de Vic. Foto: Adrià Costa.

 
Aquell dia, el Seminari també va ser el marc on diferents representats polítics van fer les seves valoracions dels resultats davant la premsa, destacant la frase de "Catalunya serà independent o no serà. Visca Catalunya i que Déu us beneeixi", pronunciada pel notari Alfons López Tena, aleshores coordinador general d’Osona Decideix. L’endemà, els diaris més anticatalanistes de Madrid parlaven del Seminari de Vic com el cor de l’independentisme. Tal com aleshores informava Osona.com (Nació Digital), la iniciativa de les consultes sobre la independència va tenir un considerable ressò en els mitjans de comunicació internacional. De fet, molts periodistes es van desplaçar a Osona i van verificar fonts en directe. Pel grau d’atenció i volum de notícies, va destacar en primer lloc la premsa francesa, seguida de la britànica, la italiana i l’alemanya. La majoria de mitjans assenyalaven les frustracions populars a l’entorn de l’Estatut com l’arrel del moviment independentista o, si més no, com a motor de les consultes. Les dilacions i el temor als retalls del TC van ser vistos com el detonant concret de la iniciativa.


 
                                       --------------------------------------
 
 
 
Agraïments: a Arnau Martí, Carme Rosés, Miquel dels Sants Gros, Patronat d’Estudis Osonencs,  Naqui Codinachs, Francesc Farrés i Malian, Berta Rierola i Marta Mercader (de Comunicació del Seminari de Vic) i, especialment a Ildefons Noguera (per les fotos de la construcció del nou Seminari), Eva Funoll i Montse Tomàs, Raimon Casals, Ramon Ordeig (per les imatges d’arxiu cedides a Narcís Garolera per il·lustrar les seves memòries), Ramon Cotrina i Narcís Garolera.  

BIBLIOGRAFIA:
 
-Construcció del Seminari nou de Vic, d’Eva Funoll i Montse Tomàs. Ausa, 143, 1999. Patronat d’Estudis Osonencs.
-Galeries del record. Memòries d'un filòleg, de Narcís Garolera (inèdit).
-Doctor Ramon Masnou. Miscel·lània de reconeixement, de Genís Samper (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).
-Eduard Junyent: infància i joventut, de Ramon Ordeig i Mata (Ausa,147, 2001. Patronat d’Estudis Osonencs).
-La didàctica de la ciència. El segon ensenyament a Vic (1844-1899),de Mª Teresa Godayol Puig. (Ausa,163, 2009. Patronat d’Estudis Osonencs).
- Monseñor Salvio Huix Miralpeix (opuscle biogràfic). Bisbat de Lleida.
-L’educació a la comarca d’Osona (1952-2002), de Joan Soler i Mata. (Ausa, 150, any 2002. Patronat d’Estudis Osonencs).
-Ara que amaguen els meus dies, roses, article de Ricard Torrents a El Ter, núm. 65 (agost de 2001).
-Estudiants de Vic 1951, Editat pel Patronat d’Estudis Osonencs 2002.
-Els estudiants de Vic i el Col·legi de Sant Josep, de Ramon Ordeig. Vic: Estudis Històrics, 1997.
-Història cronològica de l’abastament d’aigua a Vic, de Rogeli Fletas. Editat per Aigües Vic, 2016.
-Diccionari de filòsofs, teòlegs i mestres del Seminari de Vic (1749-1968), d’Ignasi Roviró Alemany. Precedit per Aproximació a la història del Seminari Conciliar de Vic, de Ramon Rial Carbonell. Patronat d'Estudis Osonencs, 2000.
-Antoni Pous, poeta i traductor, de Ramon Farrés. Tesi doctoral. UAB, 2001
-Entrevista a Segimon Serrallonga. Miramarges, núm. 27, 2000.
-"Jaume Balmes i el franquisme. A propòsit de les dues visites de Franco a Vic (1947 i 1949)”, de Conrad Vilanou. Ausa, 167, 2011. Patronat d’Estudis Osonencs.
- NO-DO, Filmoteca Nacional. Viatge de Franco a Vic l’any 1949
 

Pàrquing del Seminari de Vic. Foto: Adrià Costa.

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

Participació