08
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
09
d'octubre
a les
9:56h
Jordi Bach ha passat trenta anys exercint d’educador social de joves amb dificultats d’inserció social, la majoria provinents de famílies desestructurades. Coincidint amb la seva jubilació, la passada primavera va deixar de ser director de l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Ex-tutelats (ASJTET), un organisme adscrit a la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat, creat l’any 1994.
Des que va ser nomenat director de l’ASJTET, ha treballat amb 17 directors generals de la infància i una dotzena de consellers de Justícia i Benestar Social. Des de la seva creació aquest organisme ha atès prop de 8.000 joves que han passat per tot el programa, han viscut en pisos tutelats i residències, o han tingut suport econòmic.
--------------------------------------
Aproximació biogràfica
Nascut el novembre de 1951, Jordi Bach Pujols és fill d’Antoni Bach Roura, industrial del ciment i de materials de construcció, propietari de Mosaicos Roura, i que va ser alcalde de Vic entre 1959 i 1975, abans de la designació d’Antoni M. Sadurní, l’alcalde de la ‘transició’. La mare d’en Jordi era filla d’un conegut forn de pa de la ciutat.
Als 15 anys d'edat va formar part com a defensa de l’equip juvenil del Club Patí Vic que va ser camió de Catalunya i subcampió d’Espanya. Aquell equip -on també jugaven els mítics Furriols, Barriovero, Viñas, Oriol, Burés i Benito- va ser la base de l’equip que va pujar de Primera Nacional a la Divisió d’Honor, una categoria on s’ha mantingut ininterrompudament des d’aleshores.
Va estudiar els primers cursos de batxillerat a l’escola dels Maristes de Mataró i la resta al col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic. El 1968 va fer el curs nocturn de preuniversitari a l’Institut Jaume Callís, l’any de la seva inauguració, una tasca que aleshores compaginava amb el peritatge mercantil a l’Acadèmia Europa. Després, va anar a Barcelona a estudiar administració d’empresa i també va fer un màster de psicologia aplicada. Fins que el servei militar va truncar momentàniament la seva formació. Acabada la mili es va llicenciar com a criminòleg per la UB i va cursar un post grau en mediació i educador social, amb incursions al tractament de la delinqüència juvenil i les toxicomanies.
En uns anys convulsos marcats per la fi del franquisme i els primers passos de la transició democràtica, va col·laborar amb Convergència Socialista, el partit de Joan Raventós que va acabar formant part de PSC-Congrés i, finalment, es va convertir en PSC-PSOE. Va ser apoderat dels socialistes a les primeres eleccions democràtiques, però ben aviat va abandonar la militància partidista perquè, tal com afirma avui, “jo tenia idees lligades al socialisme llibertari i era molt poc donat a la disciplina d’un partit polític”. Aquells anys, Bach, que també tenia inquietuds culturals i artístiques, va conrear la fotografia i va exposar algunes obres en les mostres organitzades pel grup local vigatà Òxid de Boira.
L’ingrés a Casa Moreta
Després d’exercir uns anys de comercial a l’empresa familiar, es va integrar en una consultoria de recursos humans. Fins que a mitjan vuitanta va començar a treballar d’educador social a la Casa Moreta, un centre de protecció de menors que acollia fills de famílies desestructurades, a banda d’alguns joves amb perfil pre-delinqüencial i altres de relacionats amb la protecció social. Allà va descobrir una realitat que fins aleshores només era teòrica: si la majoria d’adolescents i joves al llindar de la majoria d’edat vivien amb llurs famílies o estaven sota la seva tutela, també n’hi havia que, a falta d’un suport familiar raonable, vivien tutelats legalment per l’administració. Era una feina ideal per un home que des de ben petit ja sentia desitjos d’ajudar els nens de Casa Caritat que veia a la seva ciutat i que amb el pas dels anys va formar-se com a educador social amb la finalitat de poder ser útil en aquest camp.
L’edat dels usuaris de Casa Moreta anava dels 12 als 14 anys, uns adolescents que comptaven amb el suport de diversos educadors, entre els quals no es pot obviar la figura de Joan Sala, tot un referent de pes en el món de l’educació social i la mediació a la comarca. L’any 1986, Jordi Bach, que en aquest centre hi feia feines de tutoria, seguiment, suport educatiu i acompanyament de menors durant els caps de setmana i dies festius, va passar a ser-ne el director: “L’objectiu era la socialització dels joves i la seva integració en la normalitat quotidiana a través de la xarxa pública. Degut a les seves carències per pujar al tren de la vida, nosaltres fèiem una part de les funcions que habitualment fan les famílies. Alguns dels joves tenien pares, però aquests tenien la suspesa la tutela dels seus fills per diversos motius."
Des dels seus inicis, Casa Moreta (un projecte pioner al país impulsat per Jacint Codina, el futur alcalde de la ciutat) sempre ha estat un centre propi depenent de la Direcció General de Protecció a la Infància de la Generalitat. Durant els primers quatre anys de funcionament tenia un conveni amb l’ajuntament vigatà. Bach hi va estar treballant fins l’any 1994, tot i que els últims temps va anar disminuint gradualment la seva implicació amb el projecte local.
Al front del programa de suport als joves tutelats i ex-tutelats
Fins que es va incorporar a l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Ex-tutelats (ASJTET) de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat. Des de llavors, i durant els darrers vint anys, ha coordinat programes relacionats amb la formació, el seguiment socioeducatiu i psicològic, l’habitatge, la inserció laboral, l’assessorament jurídic o el suport econòmic a joves tutelats o ex-tutelats que resideixen en pisos, residències o altres nuclis de convivència arreu de Catalunya, des de Figueres a Tortosa, Mollerussa, passant per Lleida a Vic i a Barcelona.
Els beneficiaris majors d’edat d’aquest programa són joves que no tenen possibilitats econòmiques per poder independitzar-se, ni possibilitats de ser acollits per algun familiar, i necessiten un recurs d’habitatge i ajuda per a encarar el futur immediat. En aquests casos, a més del pla formatiu, es treballa per la seva inserció laboral, la seva integració comunitària i la salut, en un context que acostuma a tenir dificultats d’aprenentatge, bloquejos emocionals, inseguretat davant la plena emancipació, dependències afectives i soledat.
En el cas de menors d’entre 16 i18 anys, l’objectiu és afegir recursos alternatius als ja existents per a reforçar i finalitzar el seu procés educatiu iniciat als centres residencials i començar a treballar, si és pertinent, aspectes relacionats amb la vida autònoma. Tal com explica Bach, la finalitat bàsica dels programes que ha estat impulsant “és la de facilitar el procés maduratiu d’aquests joves i la transició a la vida adulta a través de l’acompanyament, la motivació, l’assessorament, l’orientació i la formació. Es tracta de potenciar -mitjançant una intervenció individualitzada- el seu procés d’autonomia personal i les seves capacitats perquè normalitzin la seva vida quotidiana, sense la intervenció dels serveis especialitzats”.
L’accés a la tutela pública d’un jove comença quan l’administració suspèn la pàtria potestat de determinades famílies desorganitzades quan detecten un entorn problemàtic: alcoholisme, disfuncions mentals, abandonament, abusos, maltractament o diverses malalties. En aquests casos, encara que les famílies exerceixin d’alguna manera el seu rol, la tutela passa a la xarxa pública de l’administració.
.jpg)
Els programes de suport comencen amb joves de 16 anys, alguns dels quals provenen de centres de protecció de menors dependents de la Direcció d’Atenció a la Infància, que detecten casos exclusió social a cada municipi. També es pot donar el cas que arran de l’ingrés de joves en un pis tutelat, els educadors tinguin coneixement d’una realitat deplorable dels nous estadants, com ara ser víctimes d’abusos per part de xarxes de pedòfils, com ha passat recentment a Tortosa, on gràcies a les denúncies dels educadors es va poder aturar l’activitat delictiva dels traficants de pornografia infantil.
L’habitatge és clau per l’encaix social dels joves tutelats i ex-tutelats
Un aspectes fonamental a l’hora de donar suport a aquests joves és el programa d'habitatge, que recull quatre serveis: pis assistit per a joves de 16 a 18 anys, pis assistit per a joves majors de 18 anys, residència o pisos per a joves vinculats a programes d'inserció laboral i servei d'acompanyament especialitzat a Joves Tutelats i Ex-tutelats. Segons Bach, “no és un recurs únicament d'habitatge, sinó una manera d'optimitzar el seu encaix social amb plena autonomia. La finalitat és acompanyar els joves en una de les etapes primordials del procés de creixement personal”.
Habitualment, els pisos assistits o d’acompanyament (amb suport extern i un educador que fa el seguiment) acostumen a acollir entre tres i quatre joves; encara que ocasionalment poden ser cinc. També hi ha residències amb set o vuit joves. En total, a Catalunya hi ha 75 nuclis de convivència, disseminats arreu del territori. A Vic hi ha quatre pisos, dos d’assistits i dos amb acompanyament. L’ASJTET disposa de Centres de Programes a Girona, Tarragona, Barcelona i Lleida. Comptant els educadors adscrits a la Generalitat, els consorciats i els professionals de diverses entitats que d’una manera o altre treballen en aquest programa hi ha prop de 90 persones directament implicades.
Una petita part dels pisos o residències són mixtes; la majoria, però, acullen només nois o només noies. Aquesta organització sovint va lligada al percentatge de joves que surt dels centres de menors: el 55% són homes i el 45% dones: “Uns i altres ingressen en els pisos per voluntat pròpia, després de signar un protocol comprometent-se a respectar les normes i a seguir el pla de treball. El funcionament intern acostuma a ser com el d’un pis d’estudiants, tot i que de vegades hi pot haver una convivència difícil, amb algunes disfuncions i mancances que s’han de compensar. Per llimar arestes, a la nit fan assemblees amb la finalitat de facilitar unes relacions raonables. També han de procurar no abusar de festes, ni intoxicar-se a dins dels pisos. En aquest sentit, alguns usuaris necessiten un seguiment més intensiu i més control; altres ja van més lliures. La qüestió és que de mica en mica se’ls ha d’anar donant corda, cada un segons la seva situació personal”.
Emancipació a través de la via laboral
Un altre aspecte primordials del programa de és la via laboral, dins del marc de foment de l’autonomia dels joves. L’objectiu “és afavorir que executin el seu projecte professional, emmarcat dintre del seu projecte vital i de futur. Això es concreta proporcionant als joves ex-tutelats ingressos econòmics que els permetin desenvolupar l’emancipació de manera progressiva, en el marc d’un pla de treball individual i el seguiment socioeducatiu per part d’un professional de referència".
Els ajuts atorgats darrerament per l’ASJTET han estat de 680 prestacions anuals de 663,98 € cada una, una quantitat que aquestes persones reben des dels 18 als 21 anys. Per Bach, “les ajudes serveixen perquè els joves puguin fer estudis i recuperar els dos o tres anys de retard. Tant poden fer grau mitjà o un curs d’accés a grau superior. De fet, una cinquena part de joves amb ajuda econòmica ha pogut fer estudis superiors. També hi ha convenis amb algunes empreses per incorporar joves del programa, i algunes entitats bancàries concedeixen beques a joves ex-tutelats amb projectes personals entorn a la formació reglada”.
Tanmateix, en l’actual context de crisi, Bach és conscient que “en el món del treball hi ha molt poca oferta i la que hi ha és poc qualificada. Per això és important que els joves del programa tinguin una bona formació abans de treballar. La crisi ha servit per adonar-nos que l’important és la formació”.
De de l’any 1994, l’ADJTJ ha acollit prop de 8.000 joves (persones que han passat per tot el programa, que han tingut un tutor, ha viscut en pisos tutelats o residències, i han tingut suport econòmic). La mitjana de joves atesos els últims cinc anys es de prop de 2.000 joves anualment. La despesa de tot el programa per l’any 2015 va ser de poc més d’11 milions d’euros, sumant les prestacions econòmiques per a joves ex-tutelats (5 milions), els programes d’habitatge (5,6 milions) i altres conceptes (convenis i contractes).
Acompanyament jurídic
Un altre dels pilars és l'acompanyament jurídic, concretat en la orientació, assessorament i gestions relacionades amb qualsevol qüestió relativa a la legalitat que les persones tutelades i ex-tutelades (o els professionals que treballen amb elles) plantegin. L'atenció directa als joves “sempre té un caire educatiu i es fa des d'un enfocament de drets i deures, conscienciant-los de la importància d'exercir-los de manera efectiva i implicar-los en el seu abordatge, en el procés personal d'integració i en l'assoliment de la plena ciutadania”.
En l’actual moment demogràfic al país, el seguiment individualitzat moltes vegades va adreçat als estrangers, a qui s’orienta sobre la seva situació i les possibilitats en cada cas, com la tramitació del passaport i tota mena de documents, autoritzacions, permisos de residència i treball, etc.
Més enllà de la qüestió de l’estrangeria, als joves del programa també se’ls facilita la mediació amb els empresaris, gestors i altres agents. En matèria penal es fa el seguiment dels procediments penals per faltes o delictes, de l'execució i mesures judicials (tant si els joves són els denunciants com si són les víctimes), i del contacte amb els lletrats designats en cada cas. Altres aspectes jurídics fan referència a les nacionalitzacions, les incapacitacions i diferents qüestions que afecten als majors d'edat ex-tutelats.
Pràctiques restauratives
A principis d’estiu a Barcelona es va presentar públicament l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives. Aquest col·lectiu, format per una desena de persones –tècnics de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat, mediadors i infermers- promou la introducció en el sistema judicial del concepte ‘justícia restaurativa’, una alternativa a la justícia penal o retributiva que habitualment només se centra en aclarir qui és el culpable d’una infracció i castigar-lo.
Coincidint amb la seva etapa final al front de l’ASJTET, al que ha donat suport al col·lectiu des dels seus inicis, Bach remarca que entre els impulsors hi ha el vigatà Ferran Erra, un educador social amb molta experiència amb qui ha treballat estretament des de fa anys. En tots els àmbits socials, i especialment en el dels joves tutelats i ex-tutelats, la justícia restaurativa proposa reparar el mal causat a les persones i restablir les relacions afectades pel delicte. Un sistema eficaç de reduir considerablement la reincidència en els conflictes. Tanmateix, cal tenir en compte que els menors de 14 anys no són imputables en casos de violència. Per la seva banda, els menors a partir de 16 anys depenen del Departament de Justícia.
Bach remarca la varietat del vocabulari referit als professionals de l’educació social: “Es parla de ‘coach’, mentor, tutor, acompanyant, o mediador, entre d’altres”. En el cas de les pràctiques restauratives, la figura clau és el ‘facilitador’, una persona que més que exercir de mediador o decidir res, proposar un procés de diàleg entre les parts implicades, on tothom ensenya obertament les cartes, i on l’empatia hi juga un paper fonamental.
Les pràctiques restauratives no únicament són útils quan es presenta un problema seriós o quan hi ha un delicte. També són eficaces per prevenir els conflictes abans que esclatin, mitjançant la creació de vincles comunitaris. Per a això, Bach reprèn la idea expressada més amunt sobre les assemblees que es fan als pisos tutelats o en els que conviuen joves ex-tutelats: “Tota acció que passa es pot preveure”, apunta. Aquest sistema ja fa temps que funciona en algunes escoles dels EUA, on cada matí, abans de començar les classes, mestres i alumnes fan una assemblea on tothom que vol pot exterioritzar les seves inquietuds, problemes i divergències. El resultat és que el sistema afavoreix la disminució de les tensions, els casos de bullying, l’absentisme d’alumnes o les expulsions.
A requeriment de diverses institucions, l’associació l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives ja ha aplicat la metodologia en casos reals, amb bons resultats; també ha organitzat tallers en diverses ciutats de Catalunya; i properament farà intervencions arreu en diferents àmbits, com l'educatiu o el penitenciari.
Una jubilació activa
Tot i que oficialment ja fa més d’un any que va deixar de ser director, i que la primavera passada va acabar la vinculació directa amb l’ASJTET, el vigatà no ha abandonat la seva tasca en el camp social i continua al peu del canó. És membre de la fundació Casa Caritat de Vic, col·labora d’assessor voluntari en dos patronats; és membre d’una federació que aglutina 30 entitats socials; i també col·labora en la consolidació de pisos socials que acullen mares i dones soles amb nens, unes persones que per diversos motius han trencat o no tenen vincles amb els marits.
Encara que manifesta que la seva implicació com a educador social l’ha fet “molt feliç”, no s’està de dir que “de vegades he topat amb algunes imposicions polítiques provinents de tots els partits: CDC, Unió, PSC i ERC. Sempre hi ha ús polític, probablement això és inevitable, no ho sé. Però està clar que depenem més de les persones que dels partits, i aquests, quan son a l'oposició ho veuen diferent.
De tota manera, gairebé sempre he pogut moure’m amb una certa autonomia, he tingut llibertat i m’han deixat fer. He treballat amb 17 directors generals de la infància diferents i amb una dotzena de consellers de Justícia i Benestar Social. En aquest àmbit els polítics poden tenir una certa tendència a utilitzar les actuacions socials, sobretot en el sector dels jubilats; amb els joves no s’hi atreveixen tant. Per sort, el pla que vam dissenyar fa anys ha funcionat bé. Dues de les persones amb qui vaig tenir una bona relació i vam treballar amb més empatia van ser les conselleres Anna Simó, durant la legislatura 2003-2006, i Carme Capdevila, a la reedició del tripartit. Amb aquesta segona vam participar junts en projectes europeus”.
L’última reflexió de Jordi Bach és per ressaltar el “magnífic treball de les entitats socials del país: a Catalunya tenim un tresor amb el tercer sector”. 
Des que va ser nomenat director de l’ASJTET, ha treballat amb 17 directors generals de la infància i una dotzena de consellers de Justícia i Benestar Social. Des de la seva creació aquest organisme ha atès prop de 8.000 joves que han passat per tot el programa, han viscut en pisos tutelats i residències, o han tingut suport econòmic.
--------------------------------------
Aproximació biogràfica
Nascut el novembre de 1951, Jordi Bach Pujols és fill d’Antoni Bach Roura, industrial del ciment i de materials de construcció, propietari de Mosaicos Roura, i que va ser alcalde de Vic entre 1959 i 1975, abans de la designació d’Antoni M. Sadurní, l’alcalde de la ‘transició’. La mare d’en Jordi era filla d’un conegut forn de pa de la ciutat.
Als 15 anys d'edat va formar part com a defensa de l’equip juvenil del Club Patí Vic que va ser camió de Catalunya i subcampió d’Espanya. Aquell equip -on també jugaven els mítics Furriols, Barriovero, Viñas, Oriol, Burés i Benito- va ser la base de l’equip que va pujar de Primera Nacional a la Divisió d’Honor, una categoria on s’ha mantingut ininterrompudament des d’aleshores.
Va estudiar els primers cursos de batxillerat a l’escola dels Maristes de Mataró i la resta al col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic. El 1968 va fer el curs nocturn de preuniversitari a l’Institut Jaume Callís, l’any de la seva inauguració, una tasca que aleshores compaginava amb el peritatge mercantil a l’Acadèmia Europa. Després, va anar a Barcelona a estudiar administració d’empresa i també va fer un màster de psicologia aplicada. Fins que el servei militar va truncar momentàniament la seva formació. Acabada la mili es va llicenciar com a criminòleg per la UB i va cursar un post grau en mediació i educador social, amb incursions al tractament de la delinqüència juvenil i les toxicomanies.
Jordi Bach, a sota, a la dreta. Amb els jugadors del Club Patí Vic i el Reus Esportiu. A l'antiga seu de l'entitat a la Pista. Temporada 1969-1970. Foto: Arxiu personal Jordi Bach.
En uns anys convulsos marcats per la fi del franquisme i els primers passos de la transició democràtica, va col·laborar amb Convergència Socialista, el partit de Joan Raventós que va acabar formant part de PSC-Congrés i, finalment, es va convertir en PSC-PSOE. Va ser apoderat dels socialistes a les primeres eleccions democràtiques, però ben aviat va abandonar la militància partidista perquè, tal com afirma avui, “jo tenia idees lligades al socialisme llibertari i era molt poc donat a la disciplina d’un partit polític”. Aquells anys, Bach, que també tenia inquietuds culturals i artístiques, va conrear la fotografia i va exposar algunes obres en les mostres organitzades pel grup local vigatà Òxid de Boira.
L’ingrés a Casa Moreta
Després d’exercir uns anys de comercial a l’empresa familiar, es va integrar en una consultoria de recursos humans. Fins que a mitjan vuitanta va començar a treballar d’educador social a la Casa Moreta, un centre de protecció de menors que acollia fills de famílies desestructurades, a banda d’alguns joves amb perfil pre-delinqüencial i altres de relacionats amb la protecció social. Allà va descobrir una realitat que fins aleshores només era teòrica: si la majoria d’adolescents i joves al llindar de la majoria d’edat vivien amb llurs famílies o estaven sota la seva tutela, també n’hi havia que, a falta d’un suport familiar raonable, vivien tutelats legalment per l’administració. Era una feina ideal per un home que des de ben petit ja sentia desitjos d’ajudar els nens de Casa Caritat que veia a la seva ciutat i que amb el pas dels anys va formar-se com a educador social amb la finalitat de poder ser útil en aquest camp.
L’edat dels usuaris de Casa Moreta anava dels 12 als 14 anys, uns adolescents que comptaven amb el suport de diversos educadors, entre els quals no es pot obviar la figura de Joan Sala, tot un referent de pes en el món de l’educació social i la mediació a la comarca. L’any 1986, Jordi Bach, que en aquest centre hi feia feines de tutoria, seguiment, suport educatiu i acompanyament de menors durant els caps de setmana i dies festius, va passar a ser-ne el director: “L’objectiu era la socialització dels joves i la seva integració en la normalitat quotidiana a través de la xarxa pública. Degut a les seves carències per pujar al tren de la vida, nosaltres fèiem una part de les funcions que habitualment fan les famílies. Alguns dels joves tenien pares, però aquests tenien la suspesa la tutela dels seus fills per diversos motius."
Des dels seus inicis, Casa Moreta (un projecte pioner al país impulsat per Jacint Codina, el futur alcalde de la ciutat) sempre ha estat un centre propi depenent de la Direcció General de Protecció a la Infància de la Generalitat. Durant els primers quatre anys de funcionament tenia un conveni amb l’ajuntament vigatà. Bach hi va estar treballant fins l’any 1994, tot i que els últims temps va anar disminuint gradualment la seva implicació amb el projecte local.
Jordi Bach. Foto: Adrià Costa.
Al front del programa de suport als joves tutelats i ex-tutelats
Fins que es va incorporar a l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Ex-tutelats (ASJTET) de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat. Des de llavors, i durant els darrers vint anys, ha coordinat programes relacionats amb la formació, el seguiment socioeducatiu i psicològic, l’habitatge, la inserció laboral, l’assessorament jurídic o el suport econòmic a joves tutelats o ex-tutelats que resideixen en pisos, residències o altres nuclis de convivència arreu de Catalunya, des de Figueres a Tortosa, Mollerussa, passant per Lleida a Vic i a Barcelona.
Els beneficiaris majors d’edat d’aquest programa són joves que no tenen possibilitats econòmiques per poder independitzar-se, ni possibilitats de ser acollits per algun familiar, i necessiten un recurs d’habitatge i ajuda per a encarar el futur immediat. En aquests casos, a més del pla formatiu, es treballa per la seva inserció laboral, la seva integració comunitària i la salut, en un context que acostuma a tenir dificultats d’aprenentatge, bloquejos emocionals, inseguretat davant la plena emancipació, dependències afectives i soledat.
En el cas de menors d’entre 16 i18 anys, l’objectiu és afegir recursos alternatius als ja existents per a reforçar i finalitzar el seu procés educatiu iniciat als centres residencials i començar a treballar, si és pertinent, aspectes relacionats amb la vida autònoma. Tal com explica Bach, la finalitat bàsica dels programes que ha estat impulsant “és la de facilitar el procés maduratiu d’aquests joves i la transició a la vida adulta a través de l’acompanyament, la motivació, l’assessorament, l’orientació i la formació. Es tracta de potenciar -mitjançant una intervenció individualitzada- el seu procés d’autonomia personal i les seves capacitats perquè normalitzin la seva vida quotidiana, sense la intervenció dels serveis especialitzats”.
L’accés a la tutela pública d’un jove comença quan l’administració suspèn la pàtria potestat de determinades famílies desorganitzades quan detecten un entorn problemàtic: alcoholisme, disfuncions mentals, abandonament, abusos, maltractament o diverses malalties. En aquests casos, encara que les famílies exerceixin d’alguna manera el seu rol, la tutela passa a la xarxa pública de l’administració.
Posada en marxa d'una residencia de joves treballadors (2005). Jordi Bach, amb Anna Simó (a dalt, segona per la dreta) Foto: Arxiu personal Jordi Bach.
Els programes de suport comencen amb joves de 16 anys, alguns dels quals provenen de centres de protecció de menors dependents de la Direcció d’Atenció a la Infància, que detecten casos exclusió social a cada municipi. També es pot donar el cas que arran de l’ingrés de joves en un pis tutelat, els educadors tinguin coneixement d’una realitat deplorable dels nous estadants, com ara ser víctimes d’abusos per part de xarxes de pedòfils, com ha passat recentment a Tortosa, on gràcies a les denúncies dels educadors es va poder aturar l’activitat delictiva dels traficants de pornografia infantil.
L’habitatge és clau per l’encaix social dels joves tutelats i ex-tutelats
Un aspectes fonamental a l’hora de donar suport a aquests joves és el programa d'habitatge, que recull quatre serveis: pis assistit per a joves de 16 a 18 anys, pis assistit per a joves majors de 18 anys, residència o pisos per a joves vinculats a programes d'inserció laboral i servei d'acompanyament especialitzat a Joves Tutelats i Ex-tutelats. Segons Bach, “no és un recurs únicament d'habitatge, sinó una manera d'optimitzar el seu encaix social amb plena autonomia. La finalitat és acompanyar els joves en una de les etapes primordials del procés de creixement personal”.
Habitualment, els pisos assistits o d’acompanyament (amb suport extern i un educador que fa el seguiment) acostumen a acollir entre tres i quatre joves; encara que ocasionalment poden ser cinc. També hi ha residències amb set o vuit joves. En total, a Catalunya hi ha 75 nuclis de convivència, disseminats arreu del territori. A Vic hi ha quatre pisos, dos d’assistits i dos amb acompanyament. L’ASJTET disposa de Centres de Programes a Girona, Tarragona, Barcelona i Lleida. Comptant els educadors adscrits a la Generalitat, els consorciats i els professionals de diverses entitats que d’una manera o altre treballen en aquest programa hi ha prop de 90 persones directament implicades.
Una petita part dels pisos o residències són mixtes; la majoria, però, acullen només nois o només noies. Aquesta organització sovint va lligada al percentatge de joves que surt dels centres de menors: el 55% són homes i el 45% dones: “Uns i altres ingressen en els pisos per voluntat pròpia, després de signar un protocol comprometent-se a respectar les normes i a seguir el pla de treball. El funcionament intern acostuma a ser com el d’un pis d’estudiants, tot i que de vegades hi pot haver una convivència difícil, amb algunes disfuncions i mancances que s’han de compensar. Per llimar arestes, a la nit fan assemblees amb la finalitat de facilitar unes relacions raonables. També han de procurar no abusar de festes, ni intoxicar-se a dins dels pisos. En aquest sentit, alguns usuaris necessiten un seguiment més intensiu i més control; altres ja van més lliures. La qüestió és que de mica en mica se’ls ha d’anar donant corda, cada un segons la seva situació personal”.
Jordi Bach. Foto: Adrià Costa.
Emancipació a través de la via laboral
Un altre aspecte primordials del programa de és la via laboral, dins del marc de foment de l’autonomia dels joves. L’objectiu “és afavorir que executin el seu projecte professional, emmarcat dintre del seu projecte vital i de futur. Això es concreta proporcionant als joves ex-tutelats ingressos econòmics que els permetin desenvolupar l’emancipació de manera progressiva, en el marc d’un pla de treball individual i el seguiment socioeducatiu per part d’un professional de referència".
Els ajuts atorgats darrerament per l’ASJTET han estat de 680 prestacions anuals de 663,98 € cada una, una quantitat que aquestes persones reben des dels 18 als 21 anys. Per Bach, “les ajudes serveixen perquè els joves puguin fer estudis i recuperar els dos o tres anys de retard. Tant poden fer grau mitjà o un curs d’accés a grau superior. De fet, una cinquena part de joves amb ajuda econòmica ha pogut fer estudis superiors. També hi ha convenis amb algunes empreses per incorporar joves del programa, i algunes entitats bancàries concedeixen beques a joves ex-tutelats amb projectes personals entorn a la formació reglada”.
Tanmateix, en l’actual context de crisi, Bach és conscient que “en el món del treball hi ha molt poca oferta i la que hi ha és poc qualificada. Per això és important que els joves del programa tinguin una bona formació abans de treballar. La crisi ha servit per adonar-nos que l’important és la formació”.
De de l’any 1994, l’ADJTJ ha acollit prop de 8.000 joves (persones que han passat per tot el programa, que han tingut un tutor, ha viscut en pisos tutelats o residències, i han tingut suport econòmic). La mitjana de joves atesos els últims cinc anys es de prop de 2.000 joves anualment. La despesa de tot el programa per l’any 2015 va ser de poc més d’11 milions d’euros, sumant les prestacions econòmiques per a joves ex-tutelats (5 milions), els programes d’habitatge (5,6 milions) i altres conceptes (convenis i contractes).
Acompanyament jurídic
Un altre dels pilars és l'acompanyament jurídic, concretat en la orientació, assessorament i gestions relacionades amb qualsevol qüestió relativa a la legalitat que les persones tutelades i ex-tutelades (o els professionals que treballen amb elles) plantegin. L'atenció directa als joves “sempre té un caire educatiu i es fa des d'un enfocament de drets i deures, conscienciant-los de la importància d'exercir-los de manera efectiva i implicar-los en el seu abordatge, en el procés personal d'integració i en l'assoliment de la plena ciutadania”.
En l’actual moment demogràfic al país, el seguiment individualitzat moltes vegades va adreçat als estrangers, a qui s’orienta sobre la seva situació i les possibilitats en cada cas, com la tramitació del passaport i tota mena de documents, autoritzacions, permisos de residència i treball, etc.
Jordi Bach. Foto: Adrià Costa.
Més enllà de la qüestió de l’estrangeria, als joves del programa també se’ls facilita la mediació amb els empresaris, gestors i altres agents. En matèria penal es fa el seguiment dels procediments penals per faltes o delictes, de l'execució i mesures judicials (tant si els joves són els denunciants com si són les víctimes), i del contacte amb els lletrats designats en cada cas. Altres aspectes jurídics fan referència a les nacionalitzacions, les incapacitacions i diferents qüestions que afecten als majors d'edat ex-tutelats.
Pràctiques restauratives
A principis d’estiu a Barcelona es va presentar públicament l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives. Aquest col·lectiu, format per una desena de persones –tècnics de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat, mediadors i infermers- promou la introducció en el sistema judicial del concepte ‘justícia restaurativa’, una alternativa a la justícia penal o retributiva que habitualment només se centra en aclarir qui és el culpable d’una infracció i castigar-lo.
Coincidint amb la seva etapa final al front de l’ASJTET, al que ha donat suport al col·lectiu des dels seus inicis, Bach remarca que entre els impulsors hi ha el vigatà Ferran Erra, un educador social amb molta experiència amb qui ha treballat estretament des de fa anys. En tots els àmbits socials, i especialment en el dels joves tutelats i ex-tutelats, la justícia restaurativa proposa reparar el mal causat a les persones i restablir les relacions afectades pel delicte. Un sistema eficaç de reduir considerablement la reincidència en els conflictes. Tanmateix, cal tenir en compte que els menors de 14 anys no són imputables en casos de violència. Per la seva banda, els menors a partir de 16 anys depenen del Departament de Justícia.
Bach remarca la varietat del vocabulari referit als professionals de l’educació social: “Es parla de ‘coach’, mentor, tutor, acompanyant, o mediador, entre d’altres”. En el cas de les pràctiques restauratives, la figura clau és el ‘facilitador’, una persona que més que exercir de mediador o decidir res, proposar un procés de diàleg entre les parts implicades, on tothom ensenya obertament les cartes, i on l’empatia hi juga un paper fonamental.
Les pràctiques restauratives no únicament són útils quan es presenta un problema seriós o quan hi ha un delicte. També són eficaces per prevenir els conflictes abans que esclatin, mitjançant la creació de vincles comunitaris. Per a això, Bach reprèn la idea expressada més amunt sobre les assemblees que es fan als pisos tutelats o en els que conviuen joves ex-tutelats: “Tota acció que passa es pot preveure”, apunta. Aquest sistema ja fa temps que funciona en algunes escoles dels EUA, on cada matí, abans de començar les classes, mestres i alumnes fan una assemblea on tothom que vol pot exterioritzar les seves inquietuds, problemes i divergències. El resultat és que el sistema afavoreix la disminució de les tensions, els casos de bullying, l’absentisme d’alumnes o les expulsions.
Jordi Bach Foto: Adrià Costa
A requeriment de diverses institucions, l’associació l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives ja ha aplicat la metodologia en casos reals, amb bons resultats; també ha organitzat tallers en diverses ciutats de Catalunya; i properament farà intervencions arreu en diferents àmbits, com l'educatiu o el penitenciari.
Una jubilació activa
Tot i que oficialment ja fa més d’un any que va deixar de ser director, i que la primavera passada va acabar la vinculació directa amb l’ASJTET, el vigatà no ha abandonat la seva tasca en el camp social i continua al peu del canó. És membre de la fundació Casa Caritat de Vic, col·labora d’assessor voluntari en dos patronats; és membre d’una federació que aglutina 30 entitats socials; i també col·labora en la consolidació de pisos socials que acullen mares i dones soles amb nens, unes persones que per diversos motius han trencat o no tenen vincles amb els marits.
Encara que manifesta que la seva implicació com a educador social l’ha fet “molt feliç”, no s’està de dir que “de vegades he topat amb algunes imposicions polítiques provinents de tots els partits: CDC, Unió, PSC i ERC. Sempre hi ha ús polític, probablement això és inevitable, no ho sé. Però està clar que depenem més de les persones que dels partits, i aquests, quan son a l'oposició ho veuen diferent.
De tota manera, gairebé sempre he pogut moure’m amb una certa autonomia, he tingut llibertat i m’han deixat fer. He treballat amb 17 directors generals de la infància diferents i amb una dotzena de consellers de Justícia i Benestar Social. En aquest àmbit els polítics poden tenir una certa tendència a utilitzar les actuacions socials, sobretot en el sector dels jubilats; amb els joves no s’hi atreveixen tant. Per sort, el pla que vam dissenyar fa anys ha funcionat bé. Dues de les persones amb qui vaig tenir una bona relació i vam treballar amb més empatia van ser les conselleres Anna Simó, durant la legislatura 2003-2006, i Carme Capdevila, a la reedició del tripartit. Amb aquesta segona vam participar junts en projectes europeus”.
L’última reflexió de Jordi Bach és per ressaltar el “magnífic treball de les entitats socials del país: a Catalunya tenim un tresor amb el tercer sector”.
Comiat de Jordi Bach amb motiu de la seva jubilació. Amb representants de les entitats socials del Tercer Sector. Foto: Arxiu personal Jordi Bach.