31
de maig
del
2016
Actualitzat
a les
11:32h
Roser Serra Moré (Rosó), Torelló
Agraïment al 061
Fa unes setmanes vaig necessitar el servei del 061; fou un cas d'importància vital on el temps corria ràpidament en contra. Aquest escrit és per agrair l'atenció rebuda, des del primer moment, a aquest servei. La seva professionalitat i qualitat humana ha fet possible que jo ara pugui escriure aquestes ratlles que de ben segur es quedaran curtes.
Foren necessàries dues ambulàncies, una de Vic i una de Torelló. M'agradaria deixar constància del nom d'aquests professionals, ja que quan ens cal queixar-nos prou que els anomenem així doncs crec just que en aquesta ocasió també es faci.
L'ambulància de Vic estava a càrrec de la doctora Eva Alda, de la infermera Loli Ortega i del tècnic Jordi Gost. A la de Torelló hi vingueren els sanitaris Miquel Pérez Tripiana i Gemma Albacete. A tots ells el meu més sincer agraïment.
Tres setmanes més tard els vaig necessitar novament, en aquesta ocasió vingué una ambulància i un helicòpter dels quals no he pogut aconseguir els noms de les persones que em van ajudar però que igualment tenen el meu agraïment; elles no podran rebre el reconeixement públic però de manera personal i individual espero que així ho sentin també. (Gràcies a tots i a cadascun d'ells per la tasca que desenvolupen i per la manera en què ho fan.)
L’estada a l'hospital
Alhora voldria aprofitar l'oportunitat que ens brinda aquest mitjà, per donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible que la meva estada a l'hospital no fos tan dura com era d'esperar.
Totes, des del seu lloc, han sabut com fer-me costat tant a mi com a la meva mare. Família, amics, veïns, professionals com l'Assumpta Arumí, l'Olga Gallifa, la M. José Hernández de l'equip de PADES de l'Hospital Santa Creu de Vic... tots ells han fet pinya per acompanyar-nos i donar-nos el recolzament que ens calia en aquests moments. Gràcies pel seu granet de sorra que per petit que fos no deixava de tenir un valor incalculable. Les meves disculpes també per si hi ha hagut algun oblit involuntari digne de menció.
"Agraïment" al personal de cuina de l'HUV
Al llarg de la meva vida poques vegades he pogut anar de vacances. Enguany, del 16 de març al 26 d'abril, amb una pausa de 7 dies he pogut gaudir de vacances a l'HUV.
Hi ha personatges famosos de la TV que guarden els seus dies de vacances per anar a una clínica privada (el preu a pagar només se'l poden permetre ells) on se'ls posa a dieta rigorosa (paguen per passar gana), mesures estrictes i consells que no seguiran a la que posin els peus fora del centre. D'aquesta experiència (que, per desgràcia, avui en dia la majoria de la població es veu obligada a viure a contracor) se'n vanaglorien i ho fan públicament aprofitant els mitjans on treballen. Crec que a hores d'ara a tots ens ha vingut algun al cap.
Doncs bé, els qui no tenim aquest estatus tenim la cuina de l'HUV. Suposadament, aquest centre paga un sou més o menys digne a una professional a la qual anomenen dietista. Suposo també que aquesta professional estarà satisfeta de la seva tasca, però el que jo em pregunto és: estaran contents els usuaris als quals va dirigida?, jo personalment no, gens ni mica (d'entrada). Amb això no vull dir que desenvolupi malament la seva feina, sinó que simplement crec que resta inacabada, ja que si un cop feta una dieta no es preocupa de què arribi tal com ha d'arribar a les persones necessitades, no pot ser un motiu de frustració per aquesta professional i un sou llençat? (opinió i reflexió que exposo des del meu punt de vista i ignorància).
La meva experiència d'aquests 36 dies serà vertaderament inoblidable. El personal de cuina ha aconseguit un munt de coses en la meva persona i sense haver de desemborsar aquestes sumes de diners dels famosos abans mencionats.
Per una banda han fet possible que perdés més d'un quilo diari de pes corporal (cosa que sempre alegra), han aconseguit que em vinguessin arcades cada vegada que entrava la safata a l'habitació, han demostrat, o bé el seu analfabetisme, o bé, el seu menfotisme integral a l'hora de llegir el full de dieta. El personal de les diverses plantes on he hagut de passar aquests dies han deixat ben palesa la seva impotència a l'hora de solucionar el problema. Han fet mans i mànigues perquè aquest servei funcionés però tot ha estat en va. Personal i individualment s'han molestat a contactar amb cuina, han posat anotacions i ressaltat conceptes necessaris que han estat ignorats com tota la resta de la dieta. Podria explicar casos realment inversemblants que per raons d'espai no és viable.
Així doncs, com que ja m'he allargat massa, només dir GRÀCIES! MOLTES GRÀCIES! personal de cuina de l'HUV, la vostra tasca és increïble, avui en dia on tot costa tants diners, vosaltres ho feu possible amb el cost de la seguretat social: aconseguiu reduir el pes dels usuaris, pel mateix preu es duen a terme cures de desintoxicació del tabaquisme o d'altres... No oblidem però que tota moneda té dues cares i aquesta tampoc ha de ser diferent, compte amb la creu, no estareu fomentant l'anorèxia?, el desànim?...
Gràcies novament per aquestes vacances forçades i inoblidables, només em dol el fet que potser vosaltres no ho podreu llegir però sempre hi haurà algú capacitat i disposat a llegir-vos-ho de bon grat; d'això sí que no en tinc cap dubte!
Agraïment al personal de l'HUV
Voldria expressar el meu agraïment a l'atenció rebuda per part de la majoria del personal de l' HUV; si bé tothom sap que "el sistema" és deplorable, les persones que l'han d'executar no són més que unes víctimes igual que els qui en patim les conseqüències.
He passat 36 dies de clausura en aquest centre, si bé es parteix de la base que un malalt que ocupa un llit no és més que el nom d'una malaltia, no ens oblidem que, malalts o sans, continuem essent la mateixa persona que abans d'ingressar; raonem de la mateixa manera, sentim, patim... amb la diferència que les nostres pors es veuen engrandides a causa del nostre nou estat el qual ens provoca incertesa i ens augmenta la vulnerabilitat. Això dóna lloc a una expansió de la nostra percepció habitual. Estem més oberts a basar els nostres pensaments depenent de les paraules que escoltem, de les experiències viscudes (pròpies o dels companys d'habitació que ens toca en cada moment) i fins i tot aconseguim ser capaços d'interpretar (erròniament o no) cada petit gest corporal, cada mirada, cada expressió del personal i el més petit detall de les persones que se suposa que estem a les seves mans. Tot això esdevé mentre, aparentment, dormim o descansem sota els efectes medicamentosos.
Per això el motiu del meu agraïment. En aquest període de temps he tingut milers d'instants per a portar a terme aquesta anàlisi aprofitant aquest do que se'ns regala en aquestes situacions.
He fet "visita turística" per diversos llocs de l' HUV i en cada planta, en cada habitació he trobat persones a les quals ha valgut la pena conèixer, també de les altres, perquè negar-ho, però per sort són minoria. A aquestes les deixo de banda, ja que no cal perdre-hi el temps parlant-ne ni són dignes de ser anomenades.
Voldria poder agrair a totes i cadascuna d'elles el seu tracte vers la meva persona i davant l'impossibilitat de l'acte, espero i desitjo que, de manera individual, es puguin sentir identificades en aquestes modestes paraules i sàpiguen llegir el seu nom entre línies.
Permeteu-me només algun nom en representació de totes elles. Al doctor G. Celedón de Medecina Interna de qui estava a càrrec i va haver de patir les meves preguntes i demandes d'informació i que superats els moments d'incertesa ha deixat un bon impacte en mi.
A la diplomada en infermeria Pilar Peirón pels moments dedicats de xerrada sempre que la feina li ho permetia i que feien que el dia no es notés tant buit. A l'auxiliar Susana Salguero Alonso (Susi), companya, amiga i "germana", per la seva infinita, antiga i incondicional amistat. En tot moment està present quan se la necessita professional i personalment.
I, finalment, i no per això menys important, a l'empleada de neteja Drifa qui més enllà de la seva feina també ha sabut com fer néixer una bona amistat en un mitjà tan hostil com pot ser un hospital.
Que totes puguin guardar un bon record de mi com jo el guardaré d'elles.
Moltes Gràcies!