Quim Capdevila, mestre xocolater i activista polític

Nascut a Vic molt poc abans de l’esclat de la guerra civil, Quim Capdevila és un personatge imprescindible per entendre les interioritats de la política local vigatana del final del franquisme i la transició democràtica dels anys setanta. Membre del comitè central del PSUC i capdavanter de l’Assemblea de Catalunya a Osona durant aquella convulsa època, va ser un activista omnipresent en la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals..

Propietari de la mítica pastisseria La Lionesa, als catorze anys es va començar a foguejar en obradors de Terrassa i Barcelona, i va continuar el seu aprenentatge a Suïssa. Quan l'establiment va tancar les portes, el 1989, Capdevila es va dedicar a l’elaboració de bombons. Des de l’any 2001, presideix la Fundació Kabk’uh, una entitat que impulsa projectes de cooperació per al desenvolupament relacionats amb el món del cacau a Cuba i altres països d’Amèrica Llatina i el Carib.

El 7 de juny, Capdevila serà el personatge homenatjat en l'acte inaugural de la XXI Universitat d'Estiu de la UVic, que se celebrarà a la Sala de la Columna de l'Ajuntament de Vic.
 
El matí d’un diumenge primaveral conversem a casa seva, en una estança amb balcons que donen a la plaça Major de Vic, el paisatge que l’ha acompanyat quasi tota la vida. En Quim és un home elegant que sempre ha tingut molta cura del seu cos i de la seva imatge. Metòdic i ordenat, és de conversa pausada i tranquil·la, i només s’exalta una mica quan parla d’injustícies flagrants.

Capdevila va néixer el 20 de juny de 1936, un mes abans que el general Franco abanderés el cop d’estat del 18 de juliol contra la legalitat republicana. Els primers anys els va viure en un pis amb terrassa que donava al Passeig de Vic (Paseo de José Antonio Primo de Rivera, a partir de 1939), a la cantonada amb el carrer de Sant Vicenç.

L’habitatge connectava amb l’entranyable pastisseria de Can Català, a la que s’entrava pel carrer dels Argenters. A sota, al soterrani de l’edifici, hi havia l’obrador on treballava el seu avi Quim, “una persona molt maca, un pastisser vidu que es dedicava en cos i ànima al seu ofici. També era un bon cuiner que va fer els àpats amb motiu de moltes misses noves, comunions i banquets de casaments. Va ser una persona que va marcar la meva vida. De fet, vaig dormir amb ell fins als sis anys, quan els pares –en Josep i la Dolors- van habilitar una habitació per a mi”.
 
Tot i que era molt petit, en Quim té gravada al cervell la imatge boirosa d’un bombardeig durant la guerra: “Amb la mare baixàvem corrents per l’escala cap a l’obrador, que feia les funcions de refugi. De cop, van saltar el vidres d’una finestra i la mare es va arraconar per protegir-nos tots dos. De la postguerra, en canvi no en tinc massa records. Només que jugava a la sorra, al Passeig, al costat d’un cafè circular que hi havia al mig, mentre em vigilava la Quica, una dona que es cuidava de mi i feia vida familiar amb nosaltres”. 

Els dos progenitors d’en Quim eren vigatans. El pare, en ‘Pepito’ -pastisser i cuiner- també va treballar a Can Català. Durant la guerra va estar un temps empresonat pels republicans a Barcelona, fins que va poder marxar a València, on va fer de cuiner en una caserna militar. Es va casar amb Dolors Anfruns, filla del forn del carrer Nou. A més d’en Quim, el matrimoni va tenir tres filles: la Margarida, la Immaculada i l’Elisenda. Tots els germans van néixer amb intervals de sis anys. 

De ben petit va anar al parvulari del col·legi del Pare Coll, on s’asseia “al voltant d’una taula en companyia de tres nens que també es deien Quim. Les cadiretes de fusta tenien una reixa i nosaltres tiràvem gomes a terra, i quan les recollíem aprofitàvem l’ocasió per veure les calcetes de les nenes”. Quan ja va ser més gran, el van portar a estudiar en una escola particular del carrer de Manlleu, regentada per donya Rosa, encara que, tal com recorda Capdevila, “això d’estudiar és un dir, perquè vam aprendre poca cosa. De fet, més que ensenyar, ens guardaven. Aquells dies, quan sortíem de classe anàvem a trencar bombetes de les faroles del Passeig”.

La Lionesa. Els salesians d’Horta. Aprenentatge de l’ofici

En l’àmbit familiar tot girava al voltant de la feina: “La pastisseria era l’eix. Cal posar-ho en el context del moment, una època de privacions durant la qual la gent s’havia d’espavilar com podia. Dos o tres anys després d’acabada la guerra, vam anar a viure en un pis del carrer Estret, a la cantonada amb la Plaça. Allà, els pares van llogar els baixos, una antiga cansaladeria, que van convertir en una pastisseria selecta. Al cap d’un temps van comprar el local. El nom de La Lionesa el va escollir el pare perquè ell havia fet l’aprenentatge en un establiment barceloní del mateix nom. La botiga va quedar molt maca, sobretot gràcies a l’ofici del fuster Bigas”. Els productes que van començar a elaborar eren els tradicionals del ram: tortells de nata i crema, coques variades, croissants, pastissets, ‘palos’, crestes, brioixos, dolços, pastissos de casament, braços de gitano, pans de pessic...
 
En el moment d’engegar el negoci propi, els pares, que estaven totalment abocats en la feina, van decidir portar en Quim a un internat. Primer van provar que entrés a la Salle de Manlleu però com que no hi havia plaça, finalment el van matricular al col·legi Sant Joan Bosco dels Salesians d'Horta, a Barcelona, on durant quatre anys va estudiar comerç en regim d’internat durant tota la setmana, inclosos els dissabtes i diumenges: “La mare em venia a veure els dijous, de vegades amb el pare. Allà dormíem en dormitoris per a 35 alumnes. L’ambient era molt cru i els professors transmetien pocs coneixents: el primordial era la disciplina. No en guardo pas un mal record, però tampoc en tinc cap de bo. Havíem d’empassar-nos una missa diària i els diumenges, dues: una amb els alumnes i una altra amb els pares. La meva estança allà va transcórrer sense pena ni glòria, fins que vaig complir els catorze anys”.

Abans de sortir dels Salesians, els educadors li van recomanar que estudiés el Batxillerat, però els seus pares tenien altres plans per ell: treballar en el món de la pastisseria i continuar amb la tradició familiar. De fet, a l’època que estudiava amb donya Rosa, cada dia abans d’anar a l’escola, en Quim baixava a ajudar a l’obrador per ajudar o fer alguna feina. 

El cas és que, acabat el comerç, va començar la seva carrera professional fent d’aprenent a La Lionesa de Terrassa, una gent amb qui el seu pare ja havia treballat anteriorment a Barcelona: “Vaig tenir sort, tot i que en aquella època els aprenents netejaven i fregaven molt. Aquell establiment era dels pocs llocs que confitaven la fruita i feien xocolata. Però a mi, a més de netejar i deixar-me fer alguna coseta relacionada amb l’ofici, em tocava anar, cada dia a les set del matí, a buscar nata amb un carretó a l’altra punta de Terrassa, a tres quilòmetres. Aleshores vivia en una pensió. I a més de treballar, vaig aprofitar algunes estones de lleure per completar la meva formació a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, en les matèries de dibuix, pintura i escultura”.
 
Finalitzada la seva estança a Terrassa, als 17 anys va anar a treballar a la pastisseria Sacha, una de les millors de Barcelona: “Va ser una experiència molt interessant –recorda-. Allà vaig conèixer un altre tipus de pastisseria amb cara i ulls. A més de netejar i ajudar, em van deixar elaborar algun producte, encara en un estadi d’aprenentatge. M’hi estava de les set del matí a les dues de la tarda, i molts dies també hi anava a la tarda. Mentrestant, vaig millorar la meva formació fent cursos a l’Escola de Belles Arts i a l’Institut Britànic”.

Estança a Suïssa. Primers contactes amb la xocolata

Fins que va arribar a la conclusió que volia marxar del país per perfeccionar els seus coneixements de pastisseria, a més d’aprendre idiomes. Gràcies al contacte que va fer amb un suís que regentava la pastisseria Berna, al carrer Balmes, se’n va anar a Suïssa, al cantó de Vaud: “Tinc gravada la imatge nocturna d’un carretó amb campanetes arrossegant un trineu que vaig veure just al moment de baixar del carrilet d’alta muntanya que em va portar al poble de Chateau d’Eaux, que estava ben nevat”.
 
Després de treballar uns mesos a la pastisseria Striffler, va canviar d’aires i se’n va anar una temporada a la pastisseria Sprungli, de Zurich, i després a la xocolateria Brändli de Basilea (Suïssa), on es va matricular en un curs de perfeccionament a l’Escola de Xocolateria Artesana COBA. A més d’acabar la seva formació a Suïssa -on va residir un any i mig-, va descobrir que hi havia d'altres sistemes polítics i d’organització social molt diferents al de la dictadura franquista: “Vaig conèixer una societat democràtica en un país on hi havia quatre llengües oficials, i se’m van obrir els ulls”.

Finalitzada la seva estança al país alpí, Capdevila -que tenia 19 anys- va escriure als seus pares dient-los que tenia la intenció d’anar a treballar una temporada a Sudàfrica, amb un amic que havia fet a l’escola suïssa de xocolateria. Però la família li va pregar que no hi anés i que s’incorporés al negoci familiar de Vic, i ell hi va accedir. Els primers dies de ser a La Lionesa, passava moltes hores a l’obrador, on va començar a fabricar bombons de xocolata, un producte que a Vic no s’elaborava enlloc més: “Els pares em deien que sortís a passejar i a airejar-me perquè treballava massa”.

El Moviment de ‘Colores’. Els cursets de Cristiandat

Quan en Quim va tornar, la seva ciutat no tenia res a veure amb l’Europa que havia conegut a Suïssa. En un context històric marcat pel nacional-catolicisme, a finals dels 50 i part dels 60, a Vic van tenir molt ressò els Cursets de Cristiandat, un moviment fonamentalista catòlic conegut com "Colores", nascut a finals dels quaranta a Mallorca i originat inicialment en el moviment d’Acció catòlica. Algunes famílies vigatanes relacionades amb les activitats parroquials, els anomenats “equips de matrimonis” i amb Acció Catòlica, van trobar en els cursets una sortida a les seves preocupacions quotidianes i van apuntar-s’hi; i en alguns casos hi van portar els fills.
 
L’objectiu de “Colores” era fer que els adeptes coneguessin i visquessin el cristianisme a través de l’amistat i les trobades comunitàries. Els candidats havien de passar per un curset d’iniciació de tres dies de durada, en el que rebien ensenyaments per part dels sacerdots, escoltaven testimonis directes d’altres participants i pregaven en comú. Posteriorment, assistien a grans assemblees, conegudes com ultreies, que congregaven els grups d’una mateixa zona, contribuint a mantenir-los en l’esperit del Moviment, en un clima d’amistat i d'intercanvi d'experiències viscudes.

De vegades, alguns voluntaris confessaven públicament els seus pecats del passat i aconseguien emocionar tota la concurrència. El nom de “Colores” tenia el seu origen en la cançó mexicana que servia d’himne del moviment i que en la seva primera estrofa deia així: “De colores, de colores se visten los campos en la primavera; de colores, de colores son los pajaritos que vienen de afuera; de colores, de colores es el arco iris que vemos lucir, y por eso los grandes amores de muchos colores me gustan a mí”.

Capdevila explica així el seu pas fugaç pels Cursets de Cristiandat: “El pare, per recomanació d’uns amics seus, havia participat a Mallorca en un dels cursets que dirigien dos capellans, els fundadors del moviment. Aquests sacerdots, que eren germans, també van venir alguna vegada a Vic per impulsar el projecte  i es van quedar a dormir a casa. Jo tenia prop de vint anys i els pares aleshores em van empènyer a apuntar-m’hi, i jo vaig anar a Mallorca. L’experiència em va afectar, tot i que no em van ‘tombar”, que en el seu argot volia dir que un candidat s’havia convertit en militant. Però reconec que al principi, els dos primers mesos vaig participar en alguna ultreia als locals d’Acció Catòlica. “Colores” era una moviment molt emotiu, més que no pas racional o cerebral, que enganxava la gent. Però en vaig sortir molt aviat perquè no ho veia gens clar. Llavors vaig tenir algun problema per haver anat a una ultreia per endur-se’m algun amic que m’ho havia demanat expressament. Al final em miraven amb mals ulls”.  

La mili. Els primers bombons

Coincidint amb aquests esdeveniments i quan feia poc temps que s’havia incorporat a La Lionesa, es va veure obligat a fer el servei militar. Aleshores, per poder estar a prop de Vic i tenir més temps lliure, va fer la mili de voluntari a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, on feia feines administratives a l’oficina d’un capità casat amb una vigatana. Acabat aquest període, va reprendre la seva activitat pastissera i va impulsar la secció de la bomboneria de La Lionesa, que molt aviat es va separar físicament de l’obrador del carrer Estret i es va traslladar a una nau al Sot dels Pradals, on va muntar la fàbrica de Bombons Capdevila, juntament amb un company de Vilalleons. 
 
A finals dels anys 60 va ser soci, amb Mercè Anglada, de la mítica bomboneria Brendli de Barcelona, a la Diagonal, que després es va traslladar al carrer Tuset, en un local més espaiós, coincidint amb el moment de màxim esplendor d’un espai ciutadà conegut com “Tuset Street”, que durant uns anys va ser el centre de la moguda barcelonina. El nom de l’establiment feia referència –a manera d’homenatge- a la xocolateria Brändli de Basilea, a Suïssa, on en Quim havia treballat anys abans. 

Brendli, que va rebre un premi FAD pels envoltoris realitzats per André Ricard, reunia per un cantó la sensibilitat del disseny i els contactes amb dissenyadors i arquitectes coneguts de la Mercè, que era germana de l’arquitecte vigatà Manel Anglada, i per l’altra l’aportació d’experiència en el camp de la xocolateria i bomboneria d’en Quim. Passats els anys, pensa que “va ser una bona aliança, que va durar fins el a mitjans dels 80, quan em vaig retirar de soci, encara que vaig continuar proveint la botiga de bombons elaborats a la fàbrica del Sot dels Pradals”. 

Activitat política clandestina. El PSUC.

Paral·lelament al món de la pastisseria i la xocolateria, a finals dels 60 Capdevila es va implicar a fons en l’activitat política clandestina i en les reivindicacions democràtiques: “Jo tenia  tendència a observar les coses públiques i a implicar-m’hi, com el meu avi. Després de l’estada a Suïssa, aquest interès per la col·lectivitat de mica en mica va agafar un caràcter polític i social. D’altra banda, hi va haver dues persones que em van esperonar a implicar-me en les lluites democràtiques: Magda Bosch, amb qui em vaig casar, havia passat per la universitat i tenia un elevat nivell de conscienciació política; i l’altra, Segimon Serrallonga, que era membre del comitè central del PSUC, un amic que em va obrir nous horitzons intel·lectuals”.
 
El bateig “subversiu” va començar amb la seva integració en la Comissió de Solidaritat, una organització clandestina  amb els presos polítics. A més d’activitats de suport als represaliats i de denúncia de les arbitrarietats del règim, el grup venia objectes d’art donats per artistes compromesos, com gravats de Tàpies o unes bitlles de fusta realitzades per Guinovart;  els diners generats anaven a  parar a les famílies dels presos.

Les circumstàncies van propiciar que a principis dels 70 es matriculés a l’Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona (ICESB), un centre adscrit a la Universitat de Lovaina (Bèlgica), on va cursar la diplomatura de Ciències Socials: “Tres tardes a la setmana em desplaçava a Barcelona amb el Volkswagen, del model que en deien l'escarbat. L’experiència va ser molt enriquidora perquè a l’escola hi havia professors de molt nivell, com Josep Maria Bricall o Rafael Ribó, entre d’altres; també vaig compartir els estudis amb gent que treballava en els moviments de barris, en un moment de molta agitació als carrers. Si a l'Institut vaig aprendre elements teòrics de sociologia i política, a pocs metres, a la plaça de Catalunya, vaig fer-hi les pràctiques, gràcies a les constants manifestacions antifranquistes i de reivindicació democràtica que s’hi feien”.
 
Com a conseqüència dels contactes fets a l’ICESB, de la mà de Rafael Ribó i de Segimon Serrallonga va entrar al clandestí Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual en poc temps va arribar a ser membre del comitè central i responsable de la comarca d’Osona: “La majoria de militants osonencs eren immigrants que havien vingut gairebé tots d’Andalusia, o bé persones que ja militaven al PSUC abans del franquisme. Amb aquesta gent vam començar a treballar en la clandestinitat. No va ser fins a finals de l’època franquista que a Vic van començar a aflorar altres partits polítics democràtics de diverses tendències, com l’embrió comarcal de Convergència Democràtica (CDC) o el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Al cap de poc, van aparèixer la resta d’organitzacions. Amb totes elles fèiem reunions amb la finalitat de coordinar tota mena d’accions encaminades a recuperar les llibertats”.

La lluita no era aliena a la diversió

Del seu matrimoni amb Magda Bosch va néixer un fill, Raül, avui pare d’un nen, en Luca, i una nena, la Sol. Durant dècades, en Quim -que es va divorciar, però manté una bona amistat amb l’antiga parella- va viure al quart pis d’un edifici de les voltes de baix de la Plaça. Un espai que, a banda de ser el domicili familiar, durant molt de temps també va fer les funcions d’ateneu i centre de reunions polítiques i culturals de tota mena. Allà, sota la batuta del melòman Oriol Romeu, s’hi van fer audicions de jazz i música moderna comentades. O trobades i tertúlies literàries, amb la presència de professors universitaris. Però sobretot s’hi van fer centenars de reunions polítiques clandestines. 

Tanmateix, l’activitat política il·legal no impedia que Capdevila i molts dels vigatans compromesos amb les lluites democràtiques experimentessin moments d’esbarjo. Més enllà de participar en festes populars, aquest col·lectiu de ciutadans compromesos confluïa en dos establiments mítics: L’Snack de la plaça Major de Vic i el restaurant les Gorgues, entre Roda i l'Esquirol, on acudien habitualment a fer tertúlies i a sopar en un ambient de confraternització, alegria i gatzara.
 
En aquest sentit, en Quim recorda que “llavors hi havia una evident necessitat de llibertat i desig de remoure consciències. A L’Snack i a Les Gorgues hi coincidia bona part de la gent inquieta, eren dos llocs que  generaven complicitats.  Eren uns espais on es podia respirar una mica. Mentrestant, de París va arribar la influència del ‘Maig Francès’, a més de la cançó francesa o el cinema. Sense oblidar la feina importantíssima de conscienciació que va fer Cine-Club Vic. Però també va arribar la música i la cultura anglosaxona, sovint relacionada amb el moviment contracultural i les protestes antibel·licistes dels joves americans”.

Manifestació conta els judicis de Burgos. Represàlies

Els anomenats ‘Judicis de Burgos’, on un tribunal franquista va sol·licitar la pena de mort per a sis joves militants d’ETA, van marcar una inflexió en la lluita popular i el moviment de protesta a Vic, a Catalunya, arreu de l’estat i a l’estranger. Al captard del 14 de desembre de 1970, uns dos-cents estudiants es van manifestar a la plaça Major es va dirigir a la Plaça Major, on Quim Capdevila, Miquel Albó i Josep Vernis –tots tres membres de la Comissió de Solidaritat- van fer acte de presència “en una missió de suport als manifestants i de vigilància, per evitar que les forces repressores fessin alguna bestiesa”, recorda Capdevila.

A l’alçada del Cafè Nou, a les voltes de baix, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant  l’estampida i dispersió dels joves que protestaven. A pocs metres, dos membres de la guàrdia civil vestits de paisà van detenir, a punta de pistola,  un jove estudiant de l’Institut (l’autor d’aquesta crònica), que dues hores més tard va ser posat en llibertat per ser menor d’edat penal. Tanmateix, la policia estava convençuda que la manifestació l’havien organitzat Capdevila, Albó i Vernis, que van ser detinguts i conduïts primer a l’Ajuntament i després a les dependències del centre de detinguts al costat dels jutjats. 

Així explica en Quim la seva experiència: “Dues hores després de la manifestació, va sonar el timbre de casa. El meu fill Raül, que deuria tenir vuit o nou anys, va obrir la porta i es va trobar amb tres guàrdies civils armats amb metralletes. L’esglai va ser monumental. I se’m van endur detingut. Hores després, fent-se ressò d’unes informacions no del tot exactes airejades per Radio Pirenaica, l’abat de Montserrat va fer unes declaracions assegurant que els tres detinguts havíem estat torturats. Tres dies després de la detenció, ens van deixar sortir i vam anar a Montserrat a parlar amb l’abat per explicar-li que no havíem estat torturats físicament, tot i que vam dir-li que havíem sofert mals tractes psicològics. Aleshores l’abat va redactar una carta pública dient la veritat, però al mateix temps carregant durament contra el govern franquista. Aquells fets van fer que molta gent amb inquietuds, o que estaven en contra del règim, anés refermant la consciència i fes alguna cosa més que quedar-se a casa. No tothom era franquista, però hi havia por. Tal com proclamava  Raimon, ‘de vegades la pau no és més que por, de vegades la por fa molt més mal’. La veritat és que hi havia motius per tenir por. La gent que ens movíem no érem uns herois. També teníem por. Ens movíem per un instint de supervivència que ens motivava a abraçar el compromís”.

L’Assemblea de Catalunya 

El novembre del 1971, Quim Capdevila i Josep M. Albó, van assistir a la fundació de l’Assemblea de Catalunya en representació d’Osona. La reunió, que va congregar 300 delegats, es va celebrar a la parròquia de Sant Agustí, de Barcelona. Aquesta plataforma unitària treballava per aplegar tots els grups i persones que se sentien representats en el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, per impulsar una alternativa democràtica i aconseguir un marc de llibertats igualitari, en coordinació amb tots els pobles peninsulars. La seva activitat es va allargar fins el 1977, dos anys després de la mort del dictador.

Per a Capdevila, “l’assoliment de les llibertats perdudes el 1939 era la tasca prioritària i urgent que s’impulsava de forma clandestina, però la seva naturalesa exigia que aplegués el més ampli ventall de sectors socials”. Amb la incorporació dels partits democràtics de centre i d’esquerra que van anar sorgint del no res, l’Assemblea de Catalunya es va anar ampliant fins a consolidar-se com la plataforma més ben organitzada del país a l’època de la transició, abans de les primeres eleccions democràtiques”.
 
Preguntat sobre les diferències ideològiques i tàctiques entre els grups democràtics ortodoxos i els anarquistes i contraculturals de la ciutat, avui en Quim creu que “tot i les lògiques divergències, uns i altres anàvem al mateix sac. Entre la gent que ens movíem en l’àmbit polític compromès hi havia grups i partits més estructurats i majoritaris, des de la socialdemocràcia i el comunisme, fins a d’altres amb arrels àcrates no tant estructurats. De vegades hi va haver discrepàncies, però també es respirava una certa empatia. Hi havia més tibantor entre les cúpules de les diferents organitzacions que no pas entre els militants de totes les tendències ”. 

Amb el pas dels anys, de vegades ha fet la impressió que a l’etapa final del franquisme -i durant la primera etapa de la transició-, el moviment democràtic a Vic era massiu. De fet, van sorgir conversos com bolets. Per Capdevila “probablement es va magnificar el moviment de masses. És cert que hi havia gent compromesa, però tampoc érem tants. La història sempre l’escriuen, o la interpreten, els que manen”.

La mona segrestada

L’any 1975, les forces democràtiques de tot el país continuaven organitzant-se i s’albirava l’agonia del dictador. Mig any més tard, amb Franco enterrat al Valle de Los Caídos, la policia va segrestar una mona de Pasqua de xocolata al·lusiva als quatre punts del programa de la clandestina Assemblea de Catalunya, que Quim Capdevila havia col·locat a l’aparador de La Lionesa. La policia va decomissar el pastís subversiu perquè atemptava contra “la unidad espiritual, social y política de España”. L’autor de la mona va ser multat amb cent mil pessetes, i l’anècdota, d’un surrealisme pujat, va aparèixer publicada a molts mitjans europeus, entre ells el prestigiós diari francès Le Monde.

La història del polèmic pastís és ben senzilla. A banda de ser el regal que els padrins fan als nens, aquells dies la mona de Pasqua solia tenir un aspecte costumista i de vegades crític i reivindicatiu. Coincidint amb la difusió dels quatre punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya (llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb els altres pobles de l’estat en la lluita democràtica), en Quim va exposar una mona on apareixen Snoopy i els seus companys, rodejats de retalls de diari extrets de publicacions legals com la revista Presència que, al posar-los conjuntament, donaven un sentit crític al pastís. A la mona, Snoopy feia la següent reflexió: “fan falta uns constituents”. Poques hores després de ser exposada, la Guardia Civil la va requisar i se la va emportar. Capdevila sospita que la xocolata se la van menjar els guàrdies. 
 
1979:  Les primeres eleccions democràtiques municipals

L’any 1979 es van celebrar els segons comicis generals a nivell estatal, que va tornar a guanyar Adolfo Suárez, amb 168 diputats. El PSOE en va aconseguir 121. Els pocs diputats restants se'ls van repartir el PCE i AP. Però les eleccions que interessaven més als vigatans eren les municipals. Tres mesos abans, els grups d’esquerra i independents, amb el suport de CCOO i UGT, van crear la coalició Entesa Democràtica de Vic, una aliança en la qual Quim Capdevila va tenir un paper destacat. Els primers noms de la llista eren: el metge independent Joan Cruells, Ramon Roca (del PSC), Xavier Mercadal (del PSUC) i Lluís Solà i Sala (del PSAN). El cap de llista, un bon amic de Quim Capdevila, era un home ben vist pels diferents partits, cosa que va facilitar que encapçalés la candidatura.

Al final, l’alcalde va ser Ramon Montanyà, de CiU. Posteriorment, aquests resultats van acabar passant factura als partits d’esquerres, que durant la darrera etapa del franquisme i la transició havien liderat les reivindicacions democràtiques. Després de l’aprovació de la Constitució i els pactes de la Moncloa, la puixança dels partits progressistes situats més a l’esquerra va quedar molt desactivada. A nivell nacional, el PSAN es va anar afeblint per les divisions internes i la superació del leninisme, mentre que el PSUC va iniciar una davallada considerable en el suport popular degut als seus enfrontaments interns que culminaren amb l'escissió del PCC prosoviètic. Així, les dues organitzacions que a Vic havien estat més combatives no es van escapar de la crisi. CiU tenia via lliure per capitalitzar el procés democràtic en una ciutat que de mica en mica va recobrar el to conservador de sempre.
 
Capdevila valora així aquell esdeveniment: “Cada partit volia trobar el seu espai. Hi havia competència. Els convergents volien omplir el seu lloc i el bloc de partits d’esquerres va obtenir un resultat que no hagués tingut si tothom hagués anat pel seu compte. A resultes de l’empat tècnic, els primers dies es va posar de manifest la necessitat d’entendre’s uns i altres a través d’un pacte verbal no escrit; però Montanyà aviat es va desentendre dels acords. Joan Cruells va patir molt, s’ho va passar molt malament. Havia entrat en la política i havia acceptat encapçalar l'Entesa per fer un servei a la ciutat. Però al final va quedar clar que el treball conjunt no va interessar a alguns”.

A l’hora de valorar la transició i la fallida ruptura democràtica per assolir més cotes de llibertat i desmarcar-se del franquisme i la seva herència, en Quim afirma que “els partits d’esquerres ho podíem haver fet millor. Totes les formacions volien posicionar-se i no van tenir la paciència necessària per articular una alternativa amb cara i ulls. Pensàvem que amb la mort de Franco tot s’acabava. Però el franquisme va generar una xarxa d’interessos més forta que la biologia. I es va mantenir. I encara dura”.

Qüestionat sobre el predomini convergent a Vic durant més de quatre dècades, pensa que “a Vic s’ha acabat, i a molts altres llocs. Tot i això, es nodria –i encara es nodreix- d’un concepte i una visió del món que encara persisteix. Però sóc optimista, és la meva manera de ser. Penso que la societat ha anat evolucionat i evolucionarà. Hi ha ajudat la gent que ha arribat de fora i la que ha vingut d’altres indrets de l’estat. A la gent, li costa integrar-se, però estic convençut que de mica en mica les peces aniran encaixant. A la llarga ho faran”.

Repercussions ideològiques que van perjudicar La Lionesa 

Quan a Vic es va saber que Capdevila era membre del PSUC i es va anar significant com un home d’esquerres es va produir un boicot important a La Lionesa i ell es va convertir en una mena de bèstia negra diabòlica: “Un sector vigatà amb poder econòmic i lligat al franquisme, format per gent benpensant, o malpensant, depèn de com es miri, va deixar de ser client i va promoure el rebuig a entrar a la botiga; la repercussió progressiva de la campanya va ser tan forta que en pocs anys vam decidir tancar el negoci. Això va passar al 1989”.

 

A l’última època de La Lionesa, mentre en Quim dirigia la botiga familiar, va promoure l’Associació de Pastissers Artesans d’Osona i Ripollès, la primera empresa que va començar a l’estat espanyol la fabricació de pastisseria i brioxeria congelada. Però l’experiència va durar poc temps. En aquesta època va conviure "amb alegria i felicitat" amb Maite Vilalta i el seu fill Enric, durant uns anys.

Si abans ja havia creat l’empresa Bombons Capdevila i Plessy Pralin SL. de derivats del cacau, a partir del tancament de la Lionesa (la botiga i el taller) va crear la cooperativa “Promocions Gastronòmiques i Dietètiques S.Cops.” amb tots els treballadors de l’antic negoci, que van continuar elaborant pastissos per vendre al sector de la restauració, al mateix temps que continuava funcionant la fàbrica de bombons. La cooperativa va continuar uns anys fins que es va dissoldre. Més endavant, conjuntament amb Ramon Marató, va desenvolupar, el concepte i el producte de la empresa Cacao Sampaka, que va obrir franquícies a Barcelona i a Madrid, i de la qual va ser soci durant un temps. Per Capdevila, la xocolata ocupa un lloc preeminent en la seva vida: “La bona xocolata, amb molt poc sucre, és una desconeguda. És gairebé una medicina que té moltes propietats beneficioses per a la salut”, proclama.


La Fundació Kabk’uh i la creació a L’Havana d’una escola de xocolateria

Els últims anys va creure oportú aprofitar la seva experiència en al camp de la xocolata i el cacau i va decidir aportar coneixement en una altra banda. I va escollir Cuba, on va fer una sèrie de viatges a l'Havana amb la idea de proposar la creació d’una escola de xocolateria. A més de la simpatia política que sentia per aquest país, va triar Cuba “per la relació de cooperació i recolzament polític i social que tenia a tot el continent americà. Vaig veure que era el lloc adient i també vaig considerar que la formació en l’àmbit del cacau era una necessitat real”. 

En Quim tenia una referència de l’historiador de la ciutat de L'Havana, Eusebio Leal Spengler, a qui va explicar la idea, i aquest el va adreçar a Maria Cristina Jorge, en aquell moment directora de la secció de “pa i xocolata” d’un centre d’investigació relacionat amb l’alimentació. Aquesta dona “va viatjar a Vic per veure en directe l’escola de xocolateria d’aquí i per fer-se una idea del que es podria fer a Cuba”. Acceptada la proposta, en Quim va fer diferents viatges fins que es va crear la Escuela Latinoamericana y del Caribe de Chocolatería. 
 
Aprofitant les múltiples estances a l’illa caribenya, en Quim va descobrir Baracoa, una petita ciutat situada a la província de Guantánamo que, a més de produir cacau i cafè, viu del turisme. Declarada monument nacional, està situada entre els rius Macaguanigua y Miel, i entre les seves atraccions naturals hi ha el riu Toa, famós per les seves impressionants cascades. Capdevila la considera “un petit paradís a la terra”.

Arrel de la creació de l’escola de Cuba, a l’any 2001 va contactar amb un grup de persones interessades en activitats de cooperació, amb la finalitat de vehicular els coneixements professionals en benefici de països en vies de desenvolupament. Gràcies a la resposta positiva, es va crear la Fundació per l’Alimentació, Nutrició i Gastronomia Sostenible, Kabk’uh, que treballa –sense ànim de lucre- a Amèrica Llatina (Mèxic, Nicaragua, Guatemala, Equador, Colòmbia, Argentina Veneçuela i altres països), gràcies als contactes que fan amb els alumnes becats de l’escola de Cuba. D’aquesta manera també es recuperen espècies de cacau que s’estaven perdent i el negoci reverteix en els mateixos productors, sense pagar l’excessiu peatge dels intermediaris. 

La Fundació Kabk’uh –el nom maia de la qual fa referència a la ‘deessa de la terra’- està especialitzada en la recuperació de cacaus criolls, la formació i assessorament en el cultiu, assecat i fermentat; i també en la formació en xocolateria, bomboneria, la creació d’especialitats, elaboració i realització de projectes sobre sobirania i seguretat alimentaria.


Membre de l’Académie Française du Chocolat et de la Confiserie

A resultes de la seva extensa trajectòria, l’activitat al capdavant de la fundació i la seva tasca de recuperació del cacau, l’any 2013 l’Académie Française du Chocolat et de la Confiserie va acordar per unanimitat acollir el mestre xocolater Quim Capdevila com a membre permanent. Durant aquests anys, ha participat en diverses ocasions al Salon du Chocolat de París i en d'altres trobades sobre xocolateria a Londres, Berna, Colònia, Barcelona i Madrid. Aprofitant aquests esdeveniments, ha divulgat el cacau dels països on s’ha fet formació “amb la finalitat de crear contactes amb països d’Europa on poder vendre el seu cacau i establir relacions directes amb xocolaters per poder baixar els preus, estalviar intermediaris i poder donar més valor afegit al seu cacau”.
 
Analitzant la situació cubana, en Quim lamenta “les restriccions econòmiques generades durant el llarg període de boicot exterior fomentat pels Estats Units i d'altres països de la seva òrbita, que no permetien als cubans progressar en molts àmbits. Fa més de quinze anys, quan hi vaig anar per primera vegada, la majoria de cases tenien plàstics a les finestres en comptes de vidres. El boicot va fer que hi hagués mancances de molts productes que no arribaven de fora. La situació es va alleujar gràcies a la solidaritat de Veneçuela. De tota manera, s’ha de reconèixer que la sanitat i l’ensenyament, dos àmbits essencials en la vida d’un país, funcionen a un gran nivell. Això és el que han exportat durant anys: sanitat i ensenyament. Ha estat una forma de recuperar mercaderia i diners. Jo ho he comprovat amb els meus ulls. Passa en molts pocs països que un nen de cinc anys es quedi sense pares i, més enllà del daltabaix afectiu, no quedi abandonat; aquest infant, a Cuba podrà anar a l’escola, podrà desenvolupar les seves capacitats a la mesura de la seva intel·ligència i estarà atès en les necessitats bàsiques, sense exclusió. Un nen desvalgut a Cuba té totes les oportunitats”.

Des que es va jubilar al llindar dels 60 anys, ha continuat mantenint una intensa activitat, sobretot des que arran de la Fundació Kabk’uh no ha parat de fer viatges a diversos països d’Amèrica Llatina. D’altra banda, a l’època que va tancar la botiga va tenir un taller al Molí de Pals on feia escultures de ferro. Gran amant de les arts plàstiques, també té una petita col·lecció particular, amb obres d’artistes com Tàpies, Vernis o Guinovart.

En el transcurs de la seva vida ha presentat nombroses conferències i ponències sobre la xocolata i la pastisseria artesana. Anys enrere havia estat professor de formació professional a la Universitat de Tarragona, a l’Escola de Pastisseria de Vallvidrera i a la del Gremi de Pastisseria de Barcelona. A finals dels 90 va col·laborar en projectes de l’Escola de Disseny Elisava de Barcelona. Com a professor també ha impartit cursos a l’Escola de Cuba i a la Universitat de Vic. El llistat de guardons, diplomes i reconeixements públics rebuts en diversos països ompliria una llista interminable.


Del’autonomisme a l’independentisme. 

Referint-se a la seva evolució personal col·lectiva de l’autonomisme cap a l’independentisme, Capdevila és avui un home crític i de posicions transversals, que ja va abandonar el Comitè Central del PSUC per discrepàncies en aquest àmbit. Creu que es tracta “d’un procés més existencial que no pas polític. Anys enrere, en determinats partits d’esquerra, la llengua catalana s’associava a la burgesia i el castellà, a la classe treballadora. Això és històricament cert. En el marc polític de fa quaranta anys feia més por la divisió social -no per economia, que encara existeix- si no per la pertinença. S’havia de fer un encaix sense partir de posicions dures. Pel que fa a la llengua, amb el pas dels anys, els canvis educatius i la immersió lingüística del català a les escoles han clarificat el panorama”.
 En Quim opina que la paraula ‘independència’ pot semblar anacrònica perquè, “de fet, avui ningú no és independent". Ell prefereix el terme 'sobirania', "està clar que ningú no ha d’estar lligat a les polítiques que van en contra dels interessos del seu poble. Catalunya ha de tenir, com els altres pobles de l’estat espanyol, la capacitat de decidir què necessita i què vol. Hem de ser pràctics. La península ibèrica pot tenir eleccions, però no dependències. Les dependències ja les tenim amb la Unió Europea, el  Banc Central Europeu i els altres centres econòmics  L’estat espanyol va perdre el sentit de ser quan va entrar a la comunitat europea el 1986. Per què Andalusia, Catalunya, Euskadi o Galícia han de passar per Madrid? Dins dels condicionants de cada època, els pobles han de tenir la capacitat per decidir el seu futur”.

En reconeixement a la seva tasca professional i al seu paper en la recuperació de les llibertats democràtiques, el proper 7 de juny, a les 19,30 h, la Universitat d’Estiu de la UVic-UCC li retrà un merescut homenatge públic a la Sala Columna de l’Ajuntament de Vic, en el transcurs la presentació dels cursos estiuencs.


                                  -------------------------------------------------------


Nota de l'autor

L’autor vol fer un agraïment especial a Lena Portell, que ha seleccionat i facilitat bona part de les dades del material gràfic i documental de l’arxiu de Quim Capdevila i de la Fundació  Kabk’uh.


Bibliografia i dades documentals: 

- Arxiu documental de Quim Capdevila. 
- El llibre Rebotiga d’il·lustres, de Toni Coromina i Albert Om, en el capítol dedicat a Quim Capdevila (escrit per Albert Om). 
- Web de la Fundació  Kabk’uh. 
- El llibre Entre la boira i el desencís, de Miquel Macià.
- El llibre Cafè Vic. Retrat d’una generació de rebels i bromistes, de Toni Coromina.