18
de març
del
2016
Actualitzat
el
21
de març
a la
13:54h
Joana Serrat, en concert. Foto: Adrià Costa
“A mi el que m’interessa, més enllà de poder viure de la música, és poder seguir fent cançons”. Per aquest motiu la cantautora Joana Serrat (Vic, 1983) no va poder esperar-se gaire i fins i tot abans de treure el seu disc Dear Great Canyon ja estava inquieta amb noves idees. El recull dels temes que es van anar aglutinant des de finals del 2013, s’han materialitzat en un procés llarg que va acabar fa una setmana amb la publicació del seu tercer disc Cross the Verge (El Segell del Primavera i Loose Music, 2016).
“Creuar el llindar” podria ser la traducció literal del títol. Però, quin llindar? Primer de tot, la Joana explica, amb una tassa de te acostant-se-li als llavis en una cafeteria de Vic, que un dels canvis importants del disc ha estat a nivell de sonoritat. “He volgut buidar el so perquè no hi haguessin tantes capes, perquè es notés més la reverberació i la vaporositat”. En els recents 13 temes la Joana ha volgut allunyar-se del vessant més pop i centrar-se en el folk, per això trobem menys tornades i més parts instrumentals.
La nova direcció sonora no ha sigut un caprici, més aviat ha sigut una prioritat, “volia que es reflectís un moment d’incertesa soledat i buidor”. I és que la temàtica de l’àlbum es mou per aquests terrenys, “les cançons parlen sobre el que implica ser coherent amb tu mateix, que moltes vegades significa quedar-te sol”. La música de l’artista sempre havia evocat a la melancolia instantània a què et transporten tots els clàssics del gènere americà, com Bob Dylan o Neil Young. La novetat aquesta vegada és que el disc, en la seva totalitat, va a tocar la fibra sense subterfugis. Com diu ella “no és tan eclèctic, és més compacte i conceptual”.
Fent el màster amb els millors
Ja sabíem que Joana Serrat estava graduada, com a cantautora ja fa temps que té el títol, però el màster potser l’havia de fer a l’estranger, a Montreal concretament. Allà és on ha gravat Cross the Verge amb antics companys de viatge com el productor Howard Bilerman, el guitarrista Gavin Gardiner o el seu germà Toni a la bateria. També hi han participat, però, nous músics com Neil Halstead (de Mojave 3, Slowdive), Ryan Boldt (The Deep Dark Woods), Aaron Goldstein(Daniel Romano & The Trilliums) i Patrick Latreille (Sea Oleena). L’experiència d’anar al Canadà i tocar amb gent que no coneixia personalment li ha donat "una sensació de màster class", reconeix que “són dies molt intensos en què has de prendre moltes decisions, sobretot quan les cançons estan més obertes”.
Un cop les cançons ja havien estat enregistrades a l’altra banda de l’Atlàntic, quedava plantejar el directe amb els d’aquí, els Great Canyoners que continuen al seu costat amb la nova incorporació de Marta Delmont a la guitarra elèctrica. Els concerts, però, no la fan patir perquè “alguns temes ja els havíem preparat amb els músics d’aquí abans d’anar a l’estudi i un cop gravats no han canviat tant”. Veurem si als escenaris que trepitja sap plasmar les sensacions de l’àlbum, una bona prova serà la d’aquest divendres en la presentació oficial a la Sala Apol·lo.
Aquest bolo serà el primer de molts. Al maig, sense anar més lluny, farà una petita gira per Anglaterra, fruït de la connexió amb el reputat segell londinenc Loose Music. Aquesta nova porta, no només se li ha obert gràcies al seu talent, segons ella també hi ha influït la universalitat de la música que fa. “Una de les coses boniques del folk, del pop o del rock és que les cançons parlen de petites veritats de la vida que vas aprenent, cosa que fa que la barrera geogràfica no es noti”. Traspassant fronteres o no, Joana Serrat continuarà fent gala de la seva “gran troballa”: compondre.
