Un soci del CP Vic es queixa de la gestió i la poca transparència del club

CARTES AL DIRECTOR / Què passa al Club Patí Vic
Àlex Gómez-Font
Soci del Club Patí Vic

Després de veure que a la premsa de la comarca la informació que apareix sobre el que ha passat a les dues darreres assembles del Club Patí Vic no acaba de ser del tot ajustada, en gran part, perquè el club té vetada l’entrada a la premsa a les assembles, cosa que em sembla preocupant i que ajuda encara més a crear un clima enrarit i de confusió, m’he decidit a escriure’n la meva visió a partir del meu testimoni personal.

Quan amb la meva família vam decidir fer-nos socis d’algun club de Vic per gaudir de les instal·lacions teníem tres opcions: el Vic ETB, el Tennis i el Patí. A casa, vam decidir fer-nos socis del Patí pel simple fet que a banda de gaudir de les instal·lacions recreatives de piscines, tennis i pàdel hi havia el tema de l’hoquei. Crèiem que el fet de tenir l’equip d’hoquei era un valor afegit que calia tenir en compte. Evidentment, teníem i tenim clar que l’hoquei és el motiu pel qual existeix aquest club i que s’ha de protegir i fomentar.

El problema ha arribat quan hem viscut el club des de dins. Hi ha un tema de vellesa i desfasament molt preocupant. El cas de les piscines i el vestuari, que sembla sortit d’una altra època, són un simple exemple de l’alarmant reforma que necessiten el conjunt de les instal·lacions.

En l’aspecte econòmic, em crida l’atenció els dos milions aproximats de dèficit que arrossega el club. En preguntar sobre aquest tema, tot és opacitat i és molt difícil accedir als comptes per veure què passa. A l’assemblea es presenten uns documents en excel que són del tot subjectius i que semblen estar fets per un aprenent, amb perdó d’aquests, i que amaguen molts dubtes i ambigüitats. Partides que no es corresponen i despeses d’hoquei que s’amaguen a les despeses generals. Despeses generals que no concorden...

Pel que fa al president, persona a qui no conec personalment, a la primera assemblea, en veure que no s’aprovava el que la junta deia, va marxar i va deixar amb la paraula a la boca als socis. Per a mi aquest fet, com l’actitud amb la premsa, són un escàndol de grans dimensions. També em sembla molt preocupant la manera com utilitza la premsa, ja que per una banda no els deixa accedir a les assembles i per l’altra utilitza diaris com El 9 Nou -a l’edició del divendres 4 de desembre escrivia un article amb el títol “A qui molesta el hoquei vigatà?”- on es dedicava a desqualificar els socis que no pensen com ell i a escriure titulars carregats de demagògia.

Per exemple, a part de titllar els socis que no pensen com ell i els seus d’indocumentats i d’idiotes, apel·lava a la misèria de la democràcia perquè el vot d’uns pocs socis decidien el destí del conjunt. Ara es queixava d’això, però fins ara, quan encara eren menys socis que anaven a les reunions, en les assembles anteriors i aprovaven el que la junta deia, no es queixava.  

Pel que fa al tema econòmic, també m’han arribat veus que aquest club sempre ha estat igual i que ja el 1981 va estar a punt de ser intervingut. Diuen, com diria Jordi Pujol, que els comptes no han estat mai clars i que sempre ha tingut un gran forat en el tema de l’hoquei. Fins i tot hi ha gent que m’ha dit que s’havia donat de baixa per l’estat de les instal·lacions, la falta de transparència i el futur horitzó negre.

En aquest aspecte, a la darrera assemblea en la que no es van aprovar els pressupostos es pretenia fer una petita pujada de les quotes dels socis en un nou intent per ajornar el greu problema financer. Hi va haver veus que van fer un crit d’alarma i que sobretot animaven a fer un cop de cap i un replantejament general si es vol salvar el club, ja que tot plegat només és posposar el problema uns quants anys més.

Arribats en aquest punt, em toca parlar del cas de l’hoquei i la seva infraestructura. En primer lloc, repeteixo que sóc conscient que és un club d’hoquei i que cal preservar aquest fet. Ara bé, hem de ser conscients de la realitat. Per desgràcia l’hoquei és un esport minoritari que no genera els ingressos d’altres esports. Sense aquests ingressos és impossible tenir un equip que sigui dels millors d’Europa.

És evident que el cas del F. C. Barcelona és paradigmàtic, perquè com és sabut pot tenir totes les pèrdues que vulgui, que les té, però les pot suportar gràcies al superàvit del futbol que és qui proporciona una estructura fora del comú a l’hoquei i a les altres seccions, i que d’alguna manera ha representat una hegemonia insultant i un greu problema de subsistència per a tots els clubs que han intentat estar al seu nivell.

Torno a repetir que el soci del club ha de mantenir l’equip i és normal que les quotes i els diners que entren serveixin per sufragar les despeses de l’hoquei. Ara bé, a quin preu? Tenim capacitat per estar en aquest nivell? A on volem arribar? A on podem arribar? Com evident és que els temps han canviat i que el que fa uns anys era un club exclusiu d’hoquei i patinatge s’ha convertit en un club amb més serveis com el tennis o el pàdel. També és evident que si l’hoquei ha crescut i s’ha mantingut és gràcies a molts socis, la major part d’ells (només cal veure com estan les grades de plenes i el seguiment del soci als partits d’hoquei) van al club per gaudir de les instal·lacions com el tennis, les piscines o el pàdel.

Aquest fet, el de les instal·lacions que no són només per a l’hoquei, és el que ha provocat un creixement del número de socis i una gran aportació de capital per a l’hoquei. Torna a ser evident que la junta hauria de tenir aquest fet en compte i cuidar més aquest tipus de soci, que al cap i a la fi és el que aporta la major part d’actius del club i el que accepta que els seus diners vagin a parar a l’hoquei.

Aquesta junta també parla de la necessitat de fer nous socis per ampliar la massa social. Segurament el 95% de nous socis s’apuntaran al club per la piscina o el tennis i no per l’hoquei. Això s’ha de tenir en compte i no fer demagògia barata amb que els nous socis es volen carregar l’hoquei o els molesta.

Per acabar, hem d’establir prioritats, cuidar les instal·lacions i mimar al soci. I encara que no ens agradi i que ens sàpiga greu, veure la realitat i tenir en compte que en aquest nivell l’hoquei no es pot mantenir, com a mínim si volem garantir la viabilitat del club a llarg termini i que aquest creixi. Sap greu, perquè potser ens haurem de conformar en tenir un equip que potser no queda dels primers d’Europa ni guanya segons quin títol però guanyarem una millor cohesió social, un millor ambient, nous socis, un sanejament de l’economia i una millora en totes les instal·lacions, estructures del club i el que és més important, una llarga vida de l’hoquei.