Una Església cada vegada menys catalana

La designació de Juan José Omella com a nou arquebisbe de Barcelona confirma la dificultat per consolidar un episcopat forjat en la tradició de l’Església catalana. Quan l’ara bisbe de Logronyo substitueixi Lluís Martínez Sistach, dels dotze bisbes de Catalunya, només quatre hauran estat formats en seminaris catalans. No és un tema menor ni es pot reduir al fet que arribin prelats d’altres llocs. Vol dir que en una Església amb una personalitat tan forta, s’hi destinin responsables que desconeixen del tot la realitat del país i s’han format en altres escoles.
 
A partir del 26 de desembre, quan Martínez Sistach deixi el seu càrrec, només hi haurà quatre bisbes que s’hagin format a Catalunya: el de la Seu i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, gran esperança del sector eclesial més catalanista; Francesc Pardo, de Girona, un antic progressista que després, segons els seus crítics, ha fet la viu-viu per estar bé amb uns i altres; Xavier Novell, de Solsona, i Romà Casanova, de Vic.
 
Xavier Novell mereix capítol a banda. Va ser el darrer bisbe nomenat per Benet XVI. Protegit pel seu antecessor, Jaume Traserra, va sorprendre inicialment amb declaracions polèmiques de sentit molt conservador que van fer les delícies dels nuclis més regressius de l’Església. Més recentment, ha tornat a sobtar amb posicionaments més progressistes i coquetejant amb el sobiranisme. Capacitat d’adaptació? Confusió ideològica? Novell és una incògnita.

 Romà Casanova, a Vic, tot i estudiar al seminari de Tortosa i a la facultat de Teologia de Catalunya, va ser un producte del cardenal Ricard Maria Carles, el valencià conservador que Roma va enviar per esborrar el llegat del cardenal Narcís Jubany.

Els tres bisbes de Francesc, desarrelats

Els altres vuit bisbes catalans s’han modelat fora de Catalunya. Els tres nous membres de la Conferència Episcopal Tarraconense designats pel Papa Francesc han estat l’esmentat Omella, un aragonès de la Franja, catalanoparlant però crescut en la tradició del catolicisme castellà, i que caldrà veure si s’integra plenament en la realitat catalana; i dos valencians com Enric Benavent a Tortosa, i Salvador Giménez a Lleida. Cap d’ells ha mostrat fins ara senyals de renovació eclesial. Benavent ha fugit d’estudi quan li han preguntat en alguna ocasió sobre el procés sobiranista. Sigui com sigui, fins ara, Francesc n’ha nomenat tres, i cap d’ells ha sorgit dels seminaris catalans. 
   
De la resta de bisbes, dos són productes de la “factoria” eclesiàstica de Toledo: el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Sáiz Meneses, i el seu auxiliar, Salvador Cristau, tots dos alineats en l’ala més conservadora i menys catalanista de l’Església. El de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, prové de València, i és dels qui, sent d’origen molt tradicional, s’ha construït un perfil més innovador, apostant per un discurs social molt accentuat.  

Sebastià Taltavull, de Menorca, és un illenc que s’ha integrat plenament en l’Església diocesana de Barcelona i és un exponent dels corrents més progressistes i compromisos amb la realitat nacional catalana.
  
Finalment, queda l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, un català format també fora, concretament a la Universitat de Navarra. I és que Pujol, home hàbil i discret, és membre de l’Opus Dei.
 
Del “Volem bisbes catalans!” al vade retro, catalans

La campanya “Volem bisbes catalans!”, que es va engegar sota la dictadura des de sectors del catalanisme i l’antifranquisme no es referia tant al fet que es volien bisbes nascuts a Catalunya, sinó que estiguessin imbuïts de la cultura cristiana majoritària en el país, en el respecte a la identitat nacional, a la llengua pròpia i als corrents que van bufar forts amb el Concili. Aquella campanya va donar els seus fruits. Però amb els anys, quan l’Església va girar fort cap a posicions conservadores, sobretot amb l’elecció de Joan Pau II, les coses van començar a canviar.

Durant el pontificat del polonès Karol Wojtyla, es va produir una connexió que resultaria letal per als resistents d’una Església compromesa amb el país i l’obertura del Concili. El projecte restauracionista (posar ordre contra els “excessos” del Concili) va trobar el seu home en Joan Pau II, aquell rebel contra el comunisme soviètic que s’abraçava amb el general Pinochet a Xile, defensor dels sacerdots perseguits al seu país i indiferent amb els capellans assassinats al Salvador. El Papa vingut del fred va donar escalf als sectors eclesiàstics més tancats. A l’Estat Wojtyla es va abraçar amb el búnquer catòlic espanyol. Aquesta aliança va ser letal per l’Església catalana.
 
El valencià Ricard Maria Carles fou el designat per fer una inflexió en el catolicisme català. Hi havia incomprensió al Vaticà davant una Església catalana que es coneixia poc i que semblava massa “modernista”. L’estil de Joan Pau II s’adequava més a l’estètica i la lletra d’un catolicisme espanyol barroc i triomfalista. Carles va fer els deures en bona part, apadrinant bisbes de la seva corda. Però la reacció d’amplis sectors catalanistes i de col·lectius de línia conciliar van impedir perdre bous i esquelles, i van amargar el mandat de Carles. La imatge d’una arxidiòcesi dividida, d’un pastor que no controlava les ovelles, va fer mal. A Roma no li agrada el soroll, i després de Joan Pau II, s’han imposat criteris més prudents a la seu de Pere.

El temps dirà com es conformarà l’Església catalana sota el paradoxal Papa jesuïta que es diu Francesc. No busquem en el cel unes respostes que encara són un misteri, i no precisament de la fe. Per les obres els coneixerem.