Javier Leiva: «No digitalitzar-se és abocar-se a la desaparició»

Javier Leiva (Vic, 1976) és un consultor especialitzat en màrqueting digital, continguts online i estratègia a Internet. Leiva, que també ha escrit diversos llibres en què aborda amb profunditat les àrees de coneixement que més conrea, ha treballat a Madrid, França, Euskadi, Llatinoamèrica i els Estats Units abans d'instal·lar-se novament a Catalunya.

Actualment, assessora la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) en el marc del projecte "Diversity", que permetrà al centre digitalitzar els seus serveis per adaptar-los al nou entorn tecnològic i social. En aquest sentit, la digitalització també pot permetre innovar en les metodologies d'aprenentatge i gestió del coneixement.
 
- Quines oportunitats ofereix la digitalització a un centre d'educació superior?

- Més que digitalització, m’agrada parlar de transformació digital. Digitalitzar és convertir quelcom que és analògic en allò mateix però en format digital, i el que pretén "Diversity" és anar molt més enllà i ajudar la institució a transformar-se. Aquesta transformació, que pot permetre millorar l’oferta aprofundint en la multimodalitat, s’ha de fer integrant la tecnologia i els recursos digitals en la docència, la recerca, l’administració i en la resta d’àmbits que formen la universitat i la vida universitària.

Fet aquest aclariment, algunes de les oportunitats lligades a aquesta transformació digital van en aquestes línies: les eines actuals i el nivell d’informació disponible a l’abast de tothom han donat molt protagonisme a l’aprenentatge informal. Els centres d’educació superior poden aprofitar aquest context i introduir metodologies educatives que incorporin a l’aprenentatge formal els avantatges de l’informal. A més, en dècades passades la vida de les persones tenia dues èpoques molt diferenciades: la vida d’estudiant i la vida professional. El context actual ha fet desaparèixer els límits entre aquestes dues vessants i ara la persona necessita continuar rebent formació al llarg de tota la seva vida. Això permet a la universitat ampliar la seva oferta per poder donar resposta a aquesta necessitat que existeix.

Per últim, un món connectat a través d’Internet fa més possible el repte de la internacionalització. Això és molt rellevant per a qualsevol centre, però especialment per aquells que, com la UVic-UCC, tenen una mida petita i no estan ubicats a grans capitals.

-Les universitats han après a conviure amb el nou entorn digital?

- Depèn de les universitats, i de vegades també depèn de les parts específiques de les universitats (àrees o departaments concrets, per exemple). És a dir, el ritme d’adaptació a aquest entorn està essent desigual. Però, en general, diria que ha costat que hi posessin una mirada estratègica. En certa mesura és normal, perquè l’entorn ha canviat molt en poc temps i segurament cal un primer moment de descoberta abans de poder prendre distància i abordar-ho de manera més global i pensant en la missió com a organització.  

 - Avui, no digilitalitzar-se equivaldria a quedar-se enrere?

- Crec que no anar per aquest camí és abocar-se a la desaparició, perquè la societat del nostre entorn ja ha integrat en gran mesura la tecnologia i els recursos digitals i perquè cada dia hi ha més universitats que també ho estan fent. Qui no ho faci, simplement deixarà de ser rellevant per als estudiants, els investigadors, etc. Posaré un parell d’exemples de la vida diària que crec que il·lustren el que vull dir: quan algú s’acostuma a seguir itineraris utilitzant un navegador GPS, és molt difícil fer-lo tornar a la consulta de mapes de paper. En aquesta mateixa direcció, avui en dia també és gairebé impossible esperar que un adolescent truqui per telèfon a la seva mare per informar-li d’alguna cosa, ja que pot dir-li el mateix de manera més senzilla i intuïtiva per a ell utilitzant aplicacions mòbils com WhatsApp o Telegram.

El mateix passa amb la universitat, per exemple en la docència. Les persones utilitzem la tecnologia digital per comunicar-nos, informar-nos, consumir, jugar, fer gestions de tot tipus... i també per aprendre. La xarxa conté ingents quantitats de continguts que poden cobrir necessitats d’aprenentatge a molts nivells, i aquests continguts molt sovint estan accessibles fàcilment i de manera gratuïta per a qualsevol que els vulgui utilitzar. En aquest context, la sessió magistral té els dies comptats perquè ja no connecta amb l’estudiant, que sap que hi ha altres mètodes més efectius per aprendre i a més assisteix a classe amb dispositius (telèfons mòbils, tauletes, ordinadors portàtils...) connectats a Internet: pot així trobar per si mateix la informació i fins i tot qüestionar el que li està transmetent el professor en un moment determinat. Aquest professor, però, no ha de desaparèixer sinó que pot aprofitar l’entorn actual i transformar-se en un conductor del procés educatiu i un mentor.

- La transformació digital permetrà canviar les metodologies de gestió del coneixement i d'aprenentatge?

- No només ho ha de permetre; és una condició indispensable. Lògicament no es tracta de canviar per canviar, sinó de fer-ho en aquells casos i amb el grau d’incidència que sigui necessari. Hi haurà assignatures, per exemple, on el sistema clàssic seguirà essent el més adequat, i en altres en què un gran canvi ajudarà a obtenir resultats molt millors que els actuals.

- El procés de digitalització s'ha d'entendre, també, com un procés d’apoderament dels usuaris?

- Sens dubte. Una aproximació adequada a les eines tecnològiques i els recursos digitals ha de posar l’usuari en el centre del procés educatiu. Això passa per adoptar metodologies que facilitin que el coneixement sigui construït per l’estudiant (o pel grup, encara millor), que deixa de ser un element passiu al que se li “transmet” la informació.

- Vostè ara treballa a Catalunya, però la seva trajectòria professional ha discorregut també per altres països. ¿La xarxa universitària catalana ha pres consciència de la necessitat d'adaptar-se a aquest nou entorn al mateix temps que la resta?

- En general, i en sintonia amb el que deia en una resposta anterior, diria que no hi ha grans diferències entre països amb un nivell de desenvolupament similar al nostre (potser es podria exceptuar els Estats Units, en aquest sentit). Ara bé, en els darrers temps les coses semblen estar-se movent de manera més ràpida i no es pot, per tant, deixar-ho per més endavant: és moment de no despenjar-se i al mateix temps és una oportunitat per poder ocupar nínxols en els quals ser capdavanters.