La rauxa captivadora d'Oques Grasses: música per als sentits

La meteòrica carrera d’Oques Grasses va començar amb l’impuls de Josep Montero, antic bateria, que va canviar aquest instrument per la guitarra. Va començar a compondre cançons pels descosits i a oferir concerts improvisats amb Arnau Tordera (l’estratosfèric líder d’Obeses). Després de conèixer Guillem Realp (l’actual baixista del grup), amb la seva ajuda va aglutinar una la colla de músics que avui conformen una banda de ‘reggae flipat’, potenciada per una vigorosa secció de vents que hi aporta una energia imparable.

No deixa de sorprendre que en un espai de temps relativament breu, el grup ja ha ofert tants concerts, alguns en escenaris de renom, com els dels festivals Grec, Cruïlla, Música Viva i Canet Rock, o en sales com les barcelonines Apolo i Razzmataz. Tanmateix, a banda de tocar per tota Catalunya, també han actuat al País Valencià,  Londres, Gal·les i Nova York.

                                ----------------------------------------------

Trobar un forat a l’agenda d’Oques Grasses per parlar amb els seus components va ser una tasca complicada. A finals d’estiu, principis de tardor, estaven fent moltes actuacions per promocionar els seu segon disc, “Digues-n'hi com vulguis”,  i també preparaven l’exitós concert que van oferir a l’escenari del passeig Marítim del Bogatell, durant les passades festes de al Mercè de Barcelona. Però, simultàniament, entre bolo i bolo es tancaven en diferents espais de la comarca per començar a enregistrar pistes del seu tercer disc, un treball que volen gravar sense presses ni pressions del calendari. 

Finalment, però, vam trobar el forat al calendari i aquest cronista es va desplaçar amb el cotxe d’Albert Alemany (fotògraf de Nació Digital) a Muntanyola, on els músics estaven concentrats amb llurs instruments, en una casa camuflada al mig del bosc, transformada en estudi, sota la vigilància de dos enormes gossos (pacífics). Arribar-hi ens va costar una mica, atesa la particular orografia de Muntanyola, un laberint de camins boscans i edificacions aïllades. Per sort, des de la carretera cimentada d’accés a la casa on ens havien citat, el so d’una trompeta llunyana ens va indicar que no anàvem desencaminats.

Com que els músics estaven treballant concentrats en l’estudi improvisat, vam  conversar per torns amb cinc dels set músics de la banda: Josep Montero (veu i guitarra), Arnau Altimir (Bateria), Joan Borràs (teclat), Guillem Realp (baix) i Miquel Rojo (trompeta). No vam poder parlar amb Miquel Biarnés (trombó), ni amb Josep Valldeneu (saxo), perquè per qüestions d’incompatibilitat horària, estaven atenent altres obligacions fora de Muntanyola. 

 
La trajectòria d’Oques Grasses és realment insòlita. Cinc anys enrere, Josep Montero era el bateria del grup Nothimatis i es va posar a aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta.  Al cap de poc, va posar-se  a actuar en solitari als bars, on cantava acompanyat d’un bombo i una guitarra. Fins que un dia, en una d’aquestes sessions va conèixer Arnau Tordera, el creador musical de Tona, amb qui de seguida va congeniar, i tots dos es van dedicar durant una bona temporada a tocar plegats als bars, on feien llargues sessions improvisades que podien arribar a durar tres hores.

Coincidint amb aquesta etapa, un dia, tot anant a Girona en autobús, Montero  (a qui havien retirat el carnet de conduir) va conèixer Guillem Realp. Després d’aquesta trobada es van anar veient,  i Montero li va demanar si coneixia músics per integrar-se en una banda que volia crear per donar sortida a les seves composicions. Així va néixer, l’any 2013, el grup Oques Grasses, que al principi estava integrat per aquests dos músics, a més d’Arnau Tordera, Joan Borràs i Arnau Altimir. Poc després, de manera gradual s’hi van unir la resta d’instrumentistes, mentre que Tordera va anar per un altre camí. L’edat dels músics, la majoria molt joves, oscil·la entre els 22 i els 30 anys.

Josep Montero, l’ànima de les Oques Grasses

 Josep Montero, capdavanter indiscutible i compositor de les lletres i les bases melòdiques de les cançons del grup, va néixer a Vic l’any 1985 i es va criar a Roda de Ter, on ha viscut sempre, en una zona del poble que ell defineix com “el carrer de la vida”, perquè allà hi conflueixen  “la llar d’infants, la residencia per a la gent gran i el cementiri”. De petit anava a pescar i a jugar al riu Ter amb els amics, al costat de les pedres, a redós de la vegetació de la riba. Molt a prop hi havia un abocador on alguns rodencs hi anaven a llençar tota mena de trastos i deixalles, que després la colla seleccionava i recollia, sobretot revistes i llaunes, com si fossin drapaires aficionats. En aquest marc, Montero recorda que “em  sentia lliure”. 

La primera música que va escoltar a casa seva -els discos dels seus pares- va ser la de Dire Sraits, El Último de la Fila, i el rock estatal dels vuitanta, a més de Joan Manuel Serrat. De més grandet, en sortir de l’adolescència, va guardar una selecció de temes de diferents estils que li agradaven en un pendrive (USB), des de música reggae (sobretot Bob Marley), hip-hop (per les lletres combatives), hardcore i punkie. Entre el seus grups predilectes destaca la banda francesa de reggae Dub Incorporation; i dels grups catalans, nomena Dusminguet, un grup que l’entusiasmava i de qui destaca el seu cantant, Joan Garriga, ara a la Troba Kung-Fu. Aquells dies, amb els amics anaven sovint a Manlleu –en bicicleta, en moto o  a peu, pel dret- a la discoteca Keeper, “més per la possibilitat d’atrapar alguna disbauxa o lligar, que per escoltar música, una activitat que em reservava pels dies d’entre setmana a casa meva”.

Concert d'Oques Grasses a la Festa Major de Torelló. Foto: Joan Parera

De formació pràcticament autodidacta –només va rebre unes poques classes-, el primer instrument musical que va tocar va ser, als13 anys, la bateria de 5.000 pessetes que li va regalar un amic de Manlleu, Toni Vila (cantant i guitarra), en una època que tots dos escoltaven molta música. Aquesta parella va estar tres anys assajant cada dia i tocant cançons punkies a Manlleu. Montero avui reconeix que va entrar en el món de la música de la mà de Vila, “una persona que em va encomanar la passió per aquest art. Després de tres anys, ens ho vam deixar. Es va acabar una etapa”, recorda. 

Als 16 anys va comprar una bateria nova, va rebre algunes classes de Santi Serratosa, i va començar a tocar sol a casa i a compondre cançons, tot i que no tenia grup. Durant un temps va provar alguns música, però no li feien el pes. Un dels obstacles per alliberar la seva vessant creativa era que amb la bateria només podia acompanyar altres músics. Per això va decidir aprendre a tocar la guitarra, un instrument que aviat va dominar, i durant un parell d’anys i mig va estar cantant i tocant amb els Nothimatis.

Tal com s’ha dit més amunt, aleshores va posar-se  a fer concerts en solitari als bars, on cantava acompanyat d’un bombo i una guitarra, fins a que va conèixer Arnau Tordera i es va materialitzar l’embrió d’Oques Grasses que va anar agafant cos amb la incorporació de nous músics.

Una banda amb cara i ulls

Guillem Realp, el baixista nascut a Vic l’any 1985 (igual que Montero), va fer els seus primers passos al Parc de can Forcadeta, al carrer Morgades, a pocs metres de la comissaria de policia de Vic. Realp recorda que mentre jugava en aquest indret, sovint trobava xeringues abandonades pels heroïnòmans. La banda sonora de la seva infantesa i adolescència va indissolublement lligada a la figura del seu pare, Johnny Realp, un músic malauradament traspassat, que a l’època yè-yè havia estat  el guitarra del mític conjunt local Jerry’s, especialitzat a fer versions de The Animals, The Shadows i The Rolling Stones, entre d’altres. Aquest cronista recorda que a la sortida de l’adolescència va poder veure’ls en directe a la sala de festes vigatana La Concha i en una matinal a l’antic cinema Atlàntida.

Durant la seva infantesa i adolescència, en Guillem escoltava la música dels grups citats, a més de Dire Straits, Beatles o Cliff Richard. D’aquest bagatge i de la influència del pare, li va quedar la predilecció per la guitarra, un  instrument que quan va poder escollir les seves peces predilectes, més o menys als 18 anys, es va concretar en els discos de guitarristes de jazz, com Django Reinhard, o alguns grups de hardcore americà. 

Arnau Altimir, Guillem Realp i Miquel Biarnés.

En aquella època era assidu de locals i bars de punk-rock de Barcelona i de la Cava de Jazz de Vic, on va participar en nombroses jam-sessions. Tot i els estudis de guitarra fets durant tres anys a l’Escola de Música de Vic, es considera autodidacte. I encara que des de sempre havia estat guitarrista, es va comprar un baix per curiositat, un instrument que considera molt diferent, i que va acabar tocant amb Oques Grasses quan Montero li va demanar.

Arnau Altimir, bateria, és el més jove de la colla. Nascut a Vic el 1993, va créixer jugant als carrers de Taradell i a les pinedes dels voltants, on anava sovint amb els amics o amb la mare. De petit, a casa seva, habitualment escoltava Els Esquirols i, sobretot, Juan Luís Guerra i la seva famosa cançó “Ojalá que llueva cafè”. De més gran, quan va tenir edat per seleccionar els seus gustos, es va aboca en l’audició de grups catalans de ska-punk, com Obrint Pas,  La Gossa Sorda i Ska-P, a banda de músics de fora consagrats, com Pat Metheny i diverses formacions de jazz.

La seva vocació musical és molt primerenca, perquè ja als tres any volia estudiar el xilòfon a l’Escola de Música de Taradell. Finalment va optar per la bateria, que va aprendre a dominar sota la tutela del seu professor, el percussionista Marc Cases, o del bateria vigatà Pep Solà. Posteriorment va estudiar al Taller de Músics de Barcelona. Aprofitant l’estança de quatre anys a la capital catalana, va poder freqüentar bars especialitzats en música de jazz, com Harlem, Carmelitas (on feien moltes jams) i Jazzy.

Joan Borràs, el teclat d’Oques Grasses, va néixer a Barcelona l’any 1992, el dels Jocs Olímpics. Als quatre anys, la serva família es va traslladar a  Vic, on ell va créixer a la zona de la carretera de Roda propera al col·legi Guillem de Montrodon, i també va sovintejar el Club Tennis Vic. Segons explica, el seu primer contacte amb la música “ja va començar al ventre de la meva mare, que em feia escoltar la música de Queen”.

Més endavant, per voluntat pròpia, va centrar les seves audicions en el heavy metal; però ben aviat va modular els seus gustos, es va calmar i va escollir propostes més tranquil·les, com Bon Iver, música acústica, indie o pop-folk. Igual que Guillem Realp, també va participar en les jam-sessions de la Cava de Jazz de Vic. Tanmateix, la seva formació com a  pianista havia començat molt abans, quan entre els set i el vuit anys va rebre classes particulars de piano de la senyora  Fina. Després va ampliar els seus coneixements a l’Escola de Música de Vic, en la modalitat de jazz. Fins que va perfeccionar el domini de l’instrument a Barcelona,  a l’ESMUC (Escola Superior de Música).
 
Miquel Biarnés, trombonista, és l’únic component del grup que geogràficament no prové de la Plana de Vic. Nascut el 1988 a Ascó, el seu pare treballava a la central nuclears. Bateria de formació, li agradaven les bandes de rock estatal, com Fito,  Maná, Extremoduro i, especialment, M-Clan. Però a banda de la bateria, de petit ja tocava el trombó. Fins que alguns músics d’Oques Grasses van coincidir amb ell mentre estudiaven a l’ESMUC. Un dia va anar a veure un concert de la banda osonenca i després de parlar amb ells, al cap de poc es convertia en un integrant més de la secció de vent.

Miquel Rojo, trompetista, va néixer a Vic el 1987. Criat a Gurb, al barri el Triangle, és fill d’una família d’immigrants de Torredonjimeno (Jaén).  La seva infantesa va lligada a les excursions que feia en bicicleta amb els amics a la Creu de Gurb, Sant Sebastià i Sant Roc. Avui recorda que mentre dinava i sopava a casa seva, sovint ho feia amb la cançó “Burbujas de amor”, de Juan Luís Guerra, com a fons sonor. Els seus pares, també acostumaven  a posar temes de Serrat, Sabina i Ana Belén. En abandonar l’edat “del pavo”, a banda de continuar escoltant Juan Luís Guerra, es va convertir en un aficionat al punk i al jazz. Molt abans, però havia entrat a l’Escola de Música de Vic, als sis anys, on en successives etapes va tenir de professors a Manel Valls, Pep Solà, Joan Godayol i  els germans Vernis. Toca la trompets des de molt jovenet.

El saxofonista Josep Valldeneu va néixer a Vic l’any 1990, tot i que sempre ha viscut a Centelles. A diferència de la resta de músics, fins que no va ser una mica gran mai no havia escoltat massa música. Però de cop i volta va descobrir que li agradava el jazz i el funky, uns estils pels quals avui sent  una irrefrenable predilecció. Format acadèmicament a l’Escola e Música de Vic i a l’Escola Superior de Música de Barcelona, sempre ha tocat el saxo, tot i que últimament està aprenent a tocar la trompeta.

Autoretrat literari d’Oques Grasses

En un text subscrit pels set membres, Oques Grasses  es defineixen d’aquesta manera: “Som uns tios, podríem ser ties; som del nostre poble i podem ser del teu quan vulguis, igual que tu del nostre. Som bona gent, ens agraden els préssecs. Som gent que explica el que viu i el que sent amb cançons i sense cançons; també escoltem quan ho expliquen els altres. A vegades expliquem coses que estan bé i a vegades coses que no valen per res; amb el que escoltem passa més o menys el mateix. Som animals, però no som ocells. En cas de ser Oques Grasses, seríem un ocell que no vola, però només som un grup que es diu així. Som el que podem i el que no podem; som el que volem i el que no volem. Hi ha estones que volem i estones que no volem. Si ho mirem partint d’una perspectiva més realista i clara, som el que podem perquè no som sempre com volem. El llom amb patates ens encanta. Som moments, som músics, som nosaltres i qui vulguis, som les nostres cançons, som la gent que les escolta i les viu. Som el que pensis que som; podem ser molt, podem ser res. T’estimem”.

Els seus primers concerts els van fer a Olost i a Vic (al Clot dels Romans). Coincidint amb les primeres actuacions, els diferents músics es van anar incorporant esglaonadament en el grup, però sense assajar. Tenien carta blanca. Llavors es van posar a assajar a Taradell, a casa d’Arnau Altimir. Segons Montero, la cosa va funcionar ràpidament perquè “els  músics, que tenien molts estudis, van saber abstreure’s del bagatge més tècnic i immediatament es van endinsar-se en el vessant creativa”.

Dos discs publicats en dos anys

 En dos anys consecutius Oques Grasses van publicar dos discos: Un dia no sé com (2013) auto-editat per ells mateixos i Digues-n'hi com vulguis (2014), publicat sota el  segell discogràfic Chesapik. Cada un dels dos treballs contenien deu cançons, la majoria dels quals es caracteritzaven per mantenir el seu estil reggae, amb incursions a d’altres vies musicals. En aquests dos CD’s, els instruments i la composició van anar evolucionant a resultes de l’experiència acumulada en les gravacions. I si el primer, més relaxat i desimbolt, va veure la llum després de tres anys de gestació en el magí de Montero, el segon ho va fer en un any mig, potser nascut amb una excessiva pressió exterior, però amb més ofici; tot i això, el líder del grup afirma que no va sortir tal com hagués volgut. La pressa és mala consellera. 

Coincidint amb la promoció d’aquests dos treballs, el 2013 van fer 80 concerts, prop de 90 el 2014, i aquest 2015 l’acabaran amb una xifra semblant, en una gira anomenada “Living in the Hol·les”. Aquesta frenètica activitat en alguna ocasió els ha portat a oferir sis actuacions en una sola setmana, en grans i petits escenaris. Entre les seves actuacions més destacades sobresurten les que han fet als festivals Grec i Cruïlla de Barcelona, el Mercat de Música Viva de Vic, el canet Rock o les sales Apolo i  Razzmataz de la capital catalana. En la seva intensa activitat professional, també han tocat a Alacant, Castelló  i València, o  a l’exterior, a Londres, Gal·les, Itàlia, Milwakee i  Nova York, on van actuar al Summer Stage Festival al Central Park, el 28 de juny de 2015, sota l’empara de la Universitat Ramon Llull. En tots els casos sempre han tingut una bona molt bona acollida i una considerable afluència de públic. 

 Cal remarcar que, enmig de la seves pujades als escenaris, la seva cançó Així és el teu Nadal, l’any 2014 va ser l'escollida com a tema del període nadalenc de TV3 i Catalunya Ràdio, un factor que els va servir per arribar a un públic desconegut i els va ajudar a trobar nous concerts.

Ara, tal com van anunciar aquest estiu passat, Oques Grasses estan preparant l’edició del seu tercer disc -encara sense nom i amb més cançons que els anteriors-  algunes de les quals van introduint per entregues en el seu repertori actual, fins a fins a finals d’any.  Aquest nou CD, on el compositor i els músics del grup aboquen tots els esforços creatius, es publicarà el maig del 2016,. Tanmateix, la seva intenció és recuperar la frescor del principi, amb la incorporació dels coneixements apresos.

Fans i seguidors amants de la gatzara

Tot i que el fenomen dels fans sovint s’associa a les vaques sagrades de la música anglosaxona, Oques Grasses també té un estol de seguidors i devots que els segueixen en les seves actuacions a través de la geografia catalana, i van a veure set o vuit concerts de la banda osonenca. Tal com explica Montero, “després d’intentar entendre aquest fet, he arribat a la conclusió que, sobretot a l’estiu, la gent jove vol passar-s’ho bé, fer gresca, agafar algun ‘pet’, ballar, gaudir de les cançons, i si pot ser, lligar. Si això que busquen ho troben en concerts dels grups que els agraden, millor. Per això venen, per la festa. Però més enllà dels seus propòsits, nosaltres procurem fer les coses bé, i que se’ns valori pel nostre treball. Som gent normal, com ells, que tenim unes vides semblants a les seves i ens passen mil i una coses. La diferència és que quan pugem a l’escenari, obrim un parèntesi i oblidem el dia a dia. Quan actuem mirem de no posar-nos nerviosos. Per respecte al públic que espera les nostres cançons, la nostra feina imposa. Però estem obligats a donar-ho tot”.
 
Pel que fa a l’estil conreat per la banda, reggae-pop, o reggae a la casolana -com el defineixen els seus protagonistes-  “és música amb gas i tocs efervescents per a les orelles i els sentits. Vivim la música i en ella hi aboquem les coses que ens passen,  alegries i penes”. El procediment de composició habitualment s’inicia amb les lletres i les bases melòdiques de Josep Montero; i més tard, les noves cançons es concreten als assajos, on amb les aportacions dels instrumentistes s’acaben construint entre tots. 

El creador explica que les lletres, “procuro que siguin senzilles i recullin fets i successos de la vida quotidiana, explicades com si parléssim amb un amic. Hi ha temes d’amor, de desamor, i de ganes de fer l’amor. També hi ha temes emprenyats, escrits després de veure als telenotícies del canal 3/24 els embolics on ens posen els que manen. De vegades faig una cançó amb rerefons polític o social on surt la mala bava; però intento agafar-m’ho bé, perquè si només em queixo, m’enfado massa i em quedo amb mal regust. Per això , en aquests casos, miro d’introduir un toc d’humor per distanciar-me del mal rotllo i aportar sentiment i energia musical. És una mena de redempció que engrandeix el discurs. Aleshores és molt gratificant comprovar que el públic entén això i et retorna l’energia que li dónes”.

A tall d’exemple de la contundència d’alguns textos, vet aquí un fragment de la lletra de la cançó “Cul” que il·lustra la manera que té Montero d’encarar la seva àcida crítica als poderosos: “Jo vull ser papa, jo vull ser rei. / Vull ser la nòvia d'un home forrat. / Tenir un vaixell i una girafa, / viure de l'aire i de l'esperit sant. / Ja pots agafar-ho tot / i anar-te'n a tomar pel cul. / I viure amb amor i anar a collir flors / i menjar il·lusió i cagar petons / i comprar cupons i votar eleccions / i menjar il·lusió i comprar condons. / Ser president, portar corbata, / comprar una torre amb un tobogan. / Tenir un jardí ple de petroli / amb una gàbia per als immigrants.”

Viure de la música és molt complicat

A l’hora de controlar el seu producte –la música, els discos i els concerts- Oques Grasses primer va intentar gestionar tots aquests àmbits directament. Fins que al veure que no donaven l’abast, i després de tenir diverses ofertes, van decidir delegar les feines colaterals que no podien desenvolupar –sobretot contactes, trucades i contractació- en una empresa de management  que els va agradar, Fourni Produccions, que també treballa amb La Troba Kung-Fú i està vinculada amb la discogràfica  Chesapik. Segons Montero, “fins l’any passat ens ho vam fer tot sols; enguany potser hauríem pogut continuar així, però tenir una companyia al darrere et dóna moltes comoditats. En el seu moment no vam ser conscients del que suposava publicar un disc i buscar concerts. És una feinada! Des de fa dos anys tots els membres d’Oques Grasses podem viure de la música, sense fer-nos milionaris. Ens hem professionalitzat, però hem de treballar molt. Però estem contents que sigui així”, apunten.
 
En un context històric tenallat per la crisi, costa Déu i ajuda actuar en sales de concerts en directe. Per Montero, “la gent té menys costum d’anar a les sales que abans. Hi ha hagut una clara disminució de concerts i la gent que gestiona les sales no està gaire contenta”. Per sort, però, el grup va fent actuacions i té una dotzena més de bolos fins acabar l’any, entre d’altres a Cocentaina (País Valencià), Artesa de Segre,  Lloret de Mar, Gurb i Girona, on el mes de desembre tancaran la gira a la sala La Mirona. I després, a acabar de preparar el tercer disc, i a tancar-se al local per assajar i polir les noves cançons. 

La nova fornada de grups i el ‘Liverpool català’

Després de les passades glòries del rock català dels anys 80 i 90 (Pets, Gerard Quintana i Sopa de Cabra, Portet, Pep Sala, Elèctrica Dharma...), Montero considera que “hi ha hagut una evolució, tot i que alguns dels grups i músics d’abans encara hi són. La nova fornada va aparèixer amb gent com els Manel, els Amics de les Arts, i després la Pegatina i Txarango, aquests dos darrers, unes bandes amb les que sovint ens identifiquen”.

Pel que fa la proliferació de formacions osonenques amb cara i ulls, les antigues i les noves, el líder d’Oques Grasses considera que l’èxit de la comarca “es deu, probablement, al fet que aquí estem més tranquils que a la gran ciutat, i podem treballar sense tantes interferències. També ens arriba la informació, però no estem tan estressats. Estem una mica lluny de l’epicentre de la pressa, sense saturació, ni tantes interferències. Quan hi ha un excés d’informació costa més captar les coses. Fa falta un punt de calma per a poder concentrar-se i reflexionar. Però potser també hi ajuden els fuets, les llonganisses i els purins”.