LA NOVA FORNADA MUSICAL A OSONA

Nyandú, les vibracions musicals de tres amics de poble

Els tres músics de la Torre d’Oristà han llaurat amb esperit rural el camp del pop-rock català i han sembrat la llavor de l’alegria desenfadada | Després de cinc anys de trajectòria i amb dos discos enregistrats, actuaran en el concert central del MMVV a la plaça Major de Vic

per Toni Coromina
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa quatre anys van guanyar el concurs Sona 9, el guardó que reconeix i premia els nous valors de la música catalana moderna, i van enregistrar el seu primer disc L'origen de les absències. A partir d’aquí, la seva trajectòria ascendent els va portar a defensar la seva energètica proposta de power-folk guitarrer arreu de Catalunya, amb algunes escapades al País Basc, Galícia i Astúries.

Però la seva creativitat no tenia aturador i a començaments d’aquest 2015, van publicar el segon disc “Bum!". Si el seu primer treball discogràfic tenia un to intimista i cautelós, en aquest segon els tres músics del Lluçanès es van desbocar i van elaborar una proposta elèctrica, desenfadada i sense complexos, amb tots els ingredients necessaris per estimular les ganes de moure l’esquelet.


                             ----------------------------------------------

Per parlar amb els membres de Nyandú, havíem quedat a les set del vespre a Vic, al restaurant Can Pamplona, al peu de l’antiga N-152, a la cruïlla amb la carretera que porta al Lluçanès, la seva comarca. Però l’establiment era tancat i amb el fotògraf ens vam esperar cinc minuts asseguts en un pedrís. De cop i volta van arribar els músics en dos cotxes. Venien de visitar els seus col·legues del grup La Iaia al seu local d’assaig. El sol ja havia baixat una mica i la llum era l’ideal perquè Adrià Costa fes la sessió de fotos als músics a la zona del Sucre. Acabada la feina gràfica, ens vam desplaçar a Can Bernat, el bar de l’avinguda de sant Bernat Calbó, on ens vam asseure a la terrassa exterior, sota una perera, al voltant d’una taula. El lloc, molt tranquil, era ideal per encetar la conversa.


 

Rubèn Pujol, Nandu Orriols i Roger Orriols. Foto: Adrià Costa



Si la majoria de grups musicals del moment acostumen a estar arrelats a les ciutats, Nyandú és una formació singular que va néixer, va créixer i es va forjar en un poblet de poc més de 250 habitants, la Torre d’Oristà. Amb una característica destacable: dos d’ells són germans i tots tres són amics des de la infantesa, una circumstància que els fa molt especials. La seva música, a banda d’estar sedimentada en els valors de la germanor i l’amistat, està impregnada de la serenitat rural i l’absència de l’habitual estrès metropolità, la qual cosa no significa pas que les seves cançons facin dormir, però tenen l’avantatge de ser directes, naturals i sense tics d’afectació.


Un gran ocell no volador que viu a les planures de Sud-Amèrica i la Patagònia.


El nom del grup té el seu origen en l’equívoc d’un periodista osonenc que en una crònica sobre un dels concerts inicials del grup, quan encara no tenia nom, va escriure “Nyandú” en comptes de ‘Nandu’, que era el nom col·loquial amb què es coneix Ferran Orriols. Sigui com sigui, als tres músics els va agradar el nom de Nyandú, d’origen guaraní, referit a un gran ocell no volador de la família dels reids (Rheidae) que habita les planures amb herba i matollars oberts del Sud-Amèrica i la Patagònia.

Fent un símil amb la descripció d’aquest animal, en una autodefinció de la banda publicada fa un temps es deia: “D’una comunitat tribal a la Torre d’Oristà n’ha sortit Nyandú, un ésser mitològic que neix d’aquest passat anecdòtic; tres guerrers musicals agermanats des de la infància que aposten per la immediatesa de les melodies per arribar al fons de cadascú i donar pas a la part lírica. Quan comencen els seus rituals musicals, les reflexions sinceres de la veu del cantant es mesclen amb les veus del poble per assolir el seu objectiu: compartir música”.

 

Nandu Orriols, Rubèn Pujol i Roger Orriols.



Ferran Orriols "Nandu" (1987) és la veu i guitarra del grup; Roger Orriols (1985) toca la bateria, fa percussions i cors; i Rubèn Pujol (1986) toca el baix i fa cors. Tots tres han viscut sempre a la Torre. Encara avui, a l’entrada d’aquest nucli de població hi ha un rètol que diu: “Arrabal de Oristà”, tot i que ells asseguren que mai s’han sentit membres de cap raval: “Històricament, sempre hi ha hagut una certa rivalitat. De fet, tenim dos tarannàs diferents, però compartim el mateix ajuntament”.

En aquest indret privilegiat, tal com el defineixen en una cançó del seu primer disc, hi regna la calma i la tranquil·litat, i els seus habitants gaudeixen d’un paisatge encisador. “Som una comunitat aïllada, amb els tradicionals personatges d’abans. Si hi havia el ferrer, per exemple, a nosaltres ens va tocar ser els músics del poble. També tenim dos bars i tres perruqueries; i la majoria de famílies tenen un hort i gallines”, diuen.


Jocs al carrer, cabanes al bosc, caramelles i corrandes


Ferran Orriols ‘Nandu’ i Roger Orriols, són fills d’una família treballadora, de pare assalariat en una granja i mare botiguera. Els pares d’en Rubèn es van conèixer a la fàbrica tèxtil Puigneró de Prats de Lluçanès, on van treballar fins al seu tancament; des d’aleshores, el pare es dedica al muntatge de granges, i la mare és botiguera. Els tres músics van créixer en un ambient assossegat, amb molts pocs cotxes al carrer. En aquest marc, els germans Orriols i el seu amic Rubèn –a qui sempre han considerat un germà i viceversa- es dedicaven a “fer l’animal” tant com podien als carrers del poble, o a fer incursions als abundants boscos dels voltants: “Com que generacionalment al poble érem pocs, sempre anàvem junts. Érem una colla molt petita i ben avinguda que també vam fer junts la primera comunió. Ens inventàvem moltes coses, com a les pel·lícules. Fèiem guerres als marges del costat de casa i construíem cabanes al costat dels arbres. Tots tres sempre vam anar junts a l’escola rural Arc Iris, que ara ja està tancada. Allà només hi havia una sola aula, on estudiàvem plegats alumnes d’educació infantil i de primària, de 1er fins a 6è, dividits en diferents zones, i on la professora anava repartint els seus ensenyaments per blocs”, expliquen.

 

Nandu i Roger Orriols i Rubèn Pujol. Foto: Nyandú



Com acostuma a ser habitual en el sistema educatiu català, el primer contacte amb un instrument musical va ser l’obligada flauta dolça. Una de les primeres cançons que els tres membres de Nyandú van aprendre a l’escola va ser “Puff, el drac màgic”, un tema que els posava tristos. Però tal com expliquen en Nandu, en Roger i en Rubèn, “vam estar de sort, perquè va venir una professora de música, Roser Reixach, que era membre de Solc, el mític moviment folklòric tradicional del Lluçanès. Ella ens va ensenyar caramelles i corrandes lligades al territori i sota la seva batuta vam formar un grup de cinc veus que ens deien Els Fills del Solc. Teníem entre vuit i deu anys i li vam agafar el gust a cantar a cappella; vam tenir la primera experiència davant d’un micro i després vam fer algunes actuacions. A l’escola rural també va venir un músic que ens va iniciar en el flabiol i el tamborí”. En aquesta època, els germans Orriols havien sentit moltes vegades la veu de la seva mare cantant a casa la cançó de Dyango “La mare”.


De la formació musical i la condició autodidacta a l’acció

 
Si de petit en Nandu jugava a tocar una guitarra virtual amb una escombra en un grup imaginari que havia batejat com a “Pa amb Tomàquet”, de més grandet ja va estudiar tres anys de guitarra elèctrica i un de guitarra clàssica a Vic, de la mà de Jaume Grau (Jimmy), un músic de Sant Quirze de Besora que tocava la trompeta i la guitarra a l’Orquestra Venus. Alhora, durant els dos primers anys, estudiava harmonia i llenguatge musical amb en David de can Cuca de Sant Julià de Vilatorta. També va aprendre cant durant quatre anys, amb el sistema voice craft, “una tècnica que més que escoltar la pròpia veu, ensenya a moure i a controlar la musculatura, modular-la i trobar el registre idoni, sense forçar la veu. Abans d’aprendre aquest sistema, la meva mare sempre deia que jo no parlava, sino que cridava; de petit sempre estava afònic. Aquesta tècnica, que em va anar molt bé, me la va ensenyar Jordi Costa, ‘Sec’, el cantant de Gironella que forma part de Strombers i abans havia cantat amb els grups Evermind i Tres, entre d’altres”. Professors a banda, es considera autodidacte. De fet, allò que el motivava més quan va començar a tocar la guitarra era llegir a internet tabulatures de cançons on s’indicava la posició dels dits i es veien les cordes de la guitarra dibuixades en un gràfic.

 
Més enllà de les cançons populars que va mamar a l’escola, en Roger es va formar musicalment a la mateixa època que en Nandu. I va passar de tocar una bateria rudimentària feta de llaunes, pots i cassoles que va muntar al costat d’una cabana, a estudiar aquest instrument amb un professor de Sant Feliu Sasserra, l'Albert Orriols, que li va fer un any de classes: “Sóc esquerrà i gràcies a ell toco com un dretà”, ironitza. Després, durant quatre anys, va anar a l’Escola de Música de Vic, on va tenir de professors Guillem Vernis i Pep Solà. Més tard, va assistir a les classes particulars que li va fer Toni Serrat, el germà de Joana i Carla Serrat. Simultàniament a Vic també es va matricular a l’Escola d’Art i Superior de Disseny.


Igual que el seu germà, en Roger és un consumat autodidacte que tècnicament es considera discret, però que supleix aquesta condició amb l’emoció: “No sóc una màquina ni un metrònom. Si busques la perfecció, malament. Els humans som imperfectes. Bob Dylan, per exemple, té una veu horrorosa però té més carisma que ningú. A part del tema emocional, potser hauria pogut fer la carrera de percussió a Barcelona, al taller de Músics, amb un pis llogat. Però econòmicament no m’ho podia permetre. El que vaig estudiar em va servir. Però dono més importància a l’experiència personal. Si et diuen què has de fer, el resultat sempre és impersonal. Jo, el que toco em satisfà molt. En el fons sóc autodidacte. No sé si en el futur tornaré a les classes, ja es veurà. De moment aquí estic. Quan saps què vols fer i que el que fas se’t dóna bé, és fantàstic”, rebla.

 
En Rubèn, que havia tingut un avi acordionista, als vuit anys anava a estudiar piano a Prats de Lluçanès amb la senyora Montserrat. Aquest aprenentatge va durar quatre anys i va arribar a fer algun concert de saló. Però es va adonar que allò no era la seva afició, tot i que avui valora el bagatge musical après.

Quan a la Torre els tres amics van començar a tocar plegats, la guitarra i la bateria ja estaven adjudicades. Per això en Rubèn va escollir el baix, un instrument que segons ell “va molt lligat a la meva personalitat. Jo, més aviat sóc seriós i una mica rabiüt. Aleshores vaig començar a estudiar el baix amb Enric Puigdessens i llenguatge i harmonia amb en David de can Cuca de Sant Julià de Vilatorta. Sigui com sigui, aquells dies em va fer la impressió que no aprofitava prou les classes. Quan als 14 anys vaig començar a tocar amb en Nandu i en Roger, em vaig adonar que aprenia més assajant i tocant al local.


El gustos musicals també creen escola


El bagatge musical s’amplia estudiant i tocant, però també escoltant la música que fan els altres, ja sigui de manera involuntària o volguda. Així, en Rubèn i en Roger, escoltaven els discos de Queen, Bryan Adams, Roxette o Pink Floyd mentre anaven en cotxe a jugar a futbol. I tant ells com en Nandu s’havien familiaritzat amb els recopilatoris de música catalana: Gossos, Sopa Cabra, Brams... Tanmateix, a la seva edat, el rock català del moment estava en somort, en una època de parèntesi. Mentrestant, ells mamaven la música grunge, les Spice Grils, Metallica o The Red Hot Chilli Peppers. En canvi, tot hi haver sentit tocar campanes, desconeixien la música que durant els anys 80 havia triomfat a la plana de Vic, considerat el Liverpool català. Per a ells “Vic quedava molt lluny de la Torre. De vegades hi anàvem al mercat dels dissabtes, però a la carretera hi havia molts revolts i ens marejàvem. O miràvem de dormir al cotxe”, rememoren.

Pel que fa als gustos actuals i a la música que avui escolten, en Nandu, en Roger i en Rubèn diuen que els agraden “les cançons de diferents estils, siguin de l’època que siguin. La música és intemporal. Podem escoltar de tot, des de soul, Johny Cash, la música dels anys 60 -sobretot el Beatles- o els Beach Boys, fins al heavy metal, l’hardcore americà o el punk, passant pel new metal, els ritmes ‘raperos’, el punk-rock, o les propostes de Jeff Buckley, Foo Fighters... La música és actitud, vitalitat, deixar-se la pell i transmetre coses. Ens agraden les músiques tranquil·les, però quan trobem un ritme que faci caminar la cançó, el fem nostre. Som partidaris del concepte ‘pop’, de les cançons que tenen un missatge clar i una bona melodia, el que se’n diu ‘pop melòdic’. Si la cançó és bona, l’estil no té importància”.


El naixement de Nyandú


Els antecedents de Nyandú com a formació, cal buscar-los en diferents projectes i grups amb els que van fer les primeres actuacions, com Smarts (una banda de punk-rock on tocaven amb el músic de Prats Pol Soler), o Hexamine, un grup de hard-rock-metal.

L’any 2010, en Ferran va iniciar el projecte definitiu que desembocaria en el trio de power-pop anomenat Nyandú. Després de compondre cançons en solitari a casa seva durant uns mesos després, va comunicar a en Roger i en Rubèn que tenia material per tocar i va convidar-los a sumar-se al projecte, però sense cap idea de professionalitzar-se. Ells hi van estar d’acord i en poc temps la cosa es va anar envelant.
 

Nyandú, el novembre del 2011 al Casino de Vic. Foto: Joan Parera.



Fins que el febrer del 2011 van oferir un concert acústic al bar Cal Toni del seu poble i van començar a fer concerts durant la primavera d’aquell any. Van actuar a Vic (a la Torratxa) i a Torelló, on el mes d’abril de 2011 van gravar en directe un EP autoeditat de cinc cançons a l’estudi la Campaneria, sota la direcció d’Enric Carbonell. Al principi, els instruments eren una guitarra acústica, un ‘cajón’ i un baix. Fins que a Perafita van pujar un graó i van introduir la bateria i la guitarra elèctrica, ja presents en l’EP gravat durant l’abril.

A finals d’aquella mateixa primavera va sonar la flauta: van presentar una maqueta al concurs Sona 9, una edició que aleshores va comptar amb una xifra rècord de 198 inscrits; poc després, el mes de novembre, es va saber que havien guanyat el certamen. A partir d’aquí, i gràcies a la promoció i a la difusió de TV3, Catalunya Ràdio i la revista Enderrock, van començar a fer concerts en directe, una gira que els va portar a actuar arreu de Catalunya.

Quan va arribar el fred de l’hivern, es van adonar que des que havien guanyat el premi tot anava massa de pressa. Aleshores, per agrair i recompensar la gent que els havia donat suport, pels voltants de Nadal van fer una sèrie d’actuacions acústiques a domicili, en diverses cases particulars. Aquesta experiència la van batejar amb el nom de “Gira de concerts als menjadors. Regala Nyandú”.


“L’origen de les absències”


Aquell ’hivern, les ganes de gravar un disc es van imposar i van començar a compondre noves cançons. Al final, en van escollir dotze, i el mes de maig del 2012 van enregistrar el disc “L’origen de les absències” als estudis Music Lan, d’Avinyonet de Puigventós. La mescla la van fer als Estudis Bucbonera de Caldes de Montbui i la masterització a Kadifornia Mastering (Cádiz).

Dies abans, aquella mateixa primavera, els guanyadors de l'última edició del Sona 9, havent estrenat el seu nou web i per Sant Jordi van regalar a tothom que visitava la seva pàgina l'àudio del poema "Mags", musicat pel propi grup i recitat pel seu autor, Enric Casasses. D’aquesta gravació també en va fer un vídeo-clip. Per Nyandú, “en aquesta experiència conjunta amb el poeta vam aprendre molt. Vam gravar en un dia plujós, després de dinar, en una masia sense llum. I vam al·lucinar amb la llibreta plena d’apunts, versos i dibuixos que portava l’Enric. Una autèntica obra d’art”.

Però tornem al disc. El primer treball amb cara i ulls de Nyandú va veure la llum el setembre de 2012. Era un disc que segons ells, “buscava la complexitat a partir de la senzillesa. Amb bones melodies volíem explicar coses que tinguessin un missatge coherent. I encara que les cançons fossin estilísticament pop, vam intentat trencar els clixés de parlar sempre de les mateixes temàtiques i ens vam endinsar en temes més compromesos a nivell social, o històries que ens afectaven diàriament a nosaltres, però que tenien moltes lectures possibles perquè cadascú se les pogués fer seves”.

A l’hora de definir el seu primer disc diuen que “va ser un disc intimista que venia molt marcat pel concurs Sona 9. Havíem agafat volada de cop i, sense saber-ho, ens vam trobar a primera divisió. Però en el moment d’enregistrar el disc potser vam fer el contrari del que s’esperava la gent: més que fer un disc lluminós, vam gravar temes més aviat reposats. Des de la perspectiva d’avui, el fet de guanyar Sona 9 ens va afectar molt, per bé i per mal. Vam viure moments de molt estrès i ens ho vam passar bastant malament. Estàvem foscos i patíem”, confessen.

Concert de Nyandú a la festa major de Manlleu, l'any 2012. Foto: Joan Parera.


Pel novembre, la coberta del disc “L’origen de les espècies”, realitzada per Roger Orriols –que com s’ha dit havia estudiat a l’escola d’Art de Vic- va guanyar el premi Enderrock a la millor portada de l’any. Coincidint amb el llançament del disc, el grup va editar dos videoclips: “Absències” i “Fotos de calaix”. Tot i que ells estan convençuts que els videoclips són un mitjà de promoció important, creuen que “Internet ha vençut la televisió. Abans hi havia diverses cadenes musicals televisives que emetien vídeos tot el dia, com MTV. Però avui la gent mira més internet. És un fenomen que va lligat a l’evolució. Tot va molt ràpid i no hi ha paciència. Sigui com sigui, aquells videoclips els vam realitzar amb l’ànima. Quan fem una cosa hi volem involucrar la gent que estimem. I és el que vam fer. Més enllà de l’estètica busquem la satisfacció personal i col·lectiva. Fer un vídeo és realitzar una obra artística, com un quadre o una pel·lícula”.

Malgrat la sensació de vertigen que els va tocar viure amb la seva eclosió al món de la música, Nyandú va defensar el disc amb desimboltura i el van promocionar durant poc més d’un any, fins al novembre del 2013. Aleshores, a banda d’actuar arreu de la geografia catalana amb molt bona resposta per part del públic, van fer concerts a la plaça de la Catedral de Vic durant el MMVV, al festival Acústica de Figueres i en diversos espais de Barcelona.


Amb Quimi Portet a l’Atlàntida


Tot i que per la seva edat els membres de Nyandú no van arribar a viure el moviment musical osonenc del anys 80, quan Vic era el Liverpool català, el 26 d’octubre del 2013 van actuar conjuntament amb Quimi Portet al teatre-auditori de l’Atlàntida, en el concert solidari “Junts sumem”, organitzat per El 9 Nou a benefici de la Creu Roja. Així recorden el procés que els va portar a compartir l’escenari amb el músic vigatà: “Un estiu, quan érem molt petits, la cançó d’en Quimi ‘La Rambla’ sonava contínuament per la ràdio.; i el Canal 33 sovint reproduia el videoclip d’aquesta peça. Nosaltres tres admiràvem en Quimi i tot el dia cantàvem la seva cançó, que ens agradava molt. Quan ens van demanar que actuéssim en el concert solidari, on diferents grups havien de fer un maridatge artístic amb altres músics reconeguts, feia poc que en Quimi havia vingut a cantar a La Torre, i de seguida vam proposar-lo a ell, que va dir ‘endavant!’. A l’escenari tots junts vam cantar “La Rambla” i ell va posar la seva guitarra en una peça nostra. Va ser l’hòstia, la bomba! Ens ho vam passar molt bé, tant ell com nosaltres, que de petits vèiem en Quimi com un artista molt llunyà i inabastable”.
 

Roger Orriols, Nandu Orriols i Rubèn Pujol. Foto: Adrià Costa



Dies després, Nyandú va iniciar el procés de composició del seu nou disc “Bum!”, un procés que es va allargar fins l’abril del 2014. Aquella primavera el grup va fer una gira per diferents sales de Galícia, Astúries i el País Basc, on va presentar a manera de rodatge les noves cançons que els músics van acabar gravant i mesclant l’estiu als estudis Ultramarinos Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols, i després van masteritzar a Ultramarinos Mastering, a la mateixa població. El disc, però, encara trigaria uns mesos a sortir al mercat.

Aquell hivern, mentre el nou treball –covat durant mol de temps al cap, al cor, i sobretot al local d'assaig- reposava al cel de les oques, van editar un EP titulat “Rhea americana”, amb cinc versions de cançons cantades per dives del pop com Cher i Kylie Minogue, que van gravar a La Campaneria (Torelló). La iniciativa era, de nou, una manera de celebrar les festes nadalenques i oferir als seus incondicionals un regal per tot el suport que havien rebut des del naixement del grup: I ho van fer muntant dos concerts gratuïts: al bar Atmosfera, de Torelló, i a la Rectoria Vella, de la Torre d’Oristà.


“Bum!”, l’explosió de 10 cançons lluminoses


Finalment, el gener d’aquest 2015 va sortir a la llum el disc “Bum!”, amb deu cançons, del qual se’n van editar dos singles: “I love you” i “Ens tornarem a veure” (aquesta darrera cançó també es va realitzar en format de videoclip). El nou disc es va posar a la venda en plataformes digitals, en botigues i establiments.  Ara, també està disponible a l'Spotify.


 
A banda dels músics, darrere d’aquest treball hi havia la producción de Santi García. Poc després, el grup entrava a formar part de l’empresa de management Lav Records (amb Miqui Puig i Ferrran Puig), i continuaba amb la discográfica Música Global.

El títol del nou disc –“Bum!” amb exclamació- feia referència, segons Nyandú, “als cops de puny que Batman donava als dolents, en aquells globus de pur pop-art. Cops de puny a la rutina, a la vida, que de vegades ‘fa mal’, que deia el rumbero”.


Per en Ferran, en Roger i en Rubèn, les deu cançons publicades “són directes, expansives, per ballar, per fer aixecar de la cadira i somriure. En aquesta vida hem vingut a ballar i a cantar, amb la premissa que tenim pressa, que no volem esperar. Teníem ganes de fotre canya i passar-ho bé, de posar llum a la nostra vida, després de tancar una època una mica fosca. Vam voler que el disc fos exactament igual al que és Nyandú en directe".

La crítica musical va rebre el disc amb elogis. Enderrock, per exemple deia que “Nyandú sonen efervescents i lluminosos, tot reivindicant –de manera conscient o inconscient– el llegat de clàssics com Elvis Costello & The Attractions i The Cars. Són deu talls on destaquen píndoles amb poder addictiu com ‘Avui fa bo’, ‘Ens tornarem a veure’ i la irresistible ‘I Love You’, cançons que es conjuguen en l’idioma del power-pop”.

Coincidint amb la sortida del disc, es va editar un vídeo que mostrava el procés de creació de la portada, realitzada per en Roger i els seus companys de l’empresa de disseny Partee, centrat en l’explosió d’un llit de matrimoni. En pocs dies, aquest vídeo va ser reproduït més de 3.000 vegades a la xarxa d’Internet.

L’abril de 2015, Nyandú va iniciar una gira de promoció del nou disc, que es va presentar a Torelló, al Moscou. De moment i fins a l’octubre, hauran fet més d’una quarantena de concerts arreu de Catalunya. El proper dissabte 19 de setembre, Nyandú complirà un dels seus somnis i actuarà a la plaça Major de Vic, amb motiu del concert central del Mercat de Música Viva 2015. L’energètica vetllada musical l’obriran el grup Obeses, i abans dels nois de la Torre actuaran els Amics de les Arts.


En Ferran aporta les ‘idees mare’ i tots tres acaben definint les cançons


Des dels inicis del grup, tot el procés de composició de les cançons s’origina en les ‘idees mare’ d’en Ferran. Posteriorment, l’esquelet de la cançó –amb lletra o sense- el treballen col·lectivament al local d’assaig. De fet, tal com expliquen en Roger i en Rubèn, “quan les cançons arriben al local, moltes idees es transformen. Però sempre queda clar que s’han de perfilar en funció de les necessitats interpretatives d’en Ferran, que és qui les ha de cantar. Nosaltres podem aportar o suggerir propostes i variacions. No som en una caserna militar. Les cançons les treballem plegats i comencen a caminar conjuntament. Funcionem així. Acompanyen les cançons d’en Ferran amb una part rítmica de baix i percussió que, tot i mantenir l’essència original, aporta vitalitat i dinàmica a la proposta, sense descartar la possibilitat d’experimentar amb nous i diferents instruments”.
 

Rubèn Pujol, Nandu Orriols i Roger Orriols. Foto: Adrià Costa.



Per la seva banda, en Ferran diu que “el que cantes i toques t’ho has de sentir teu. Jo crec en les muses, en la inspiració. La majoria de melodies –no sé si es un do o una putada-- em venen conduint. Paro un moment, gravo uns segons amb el mòbil, com un telegrama, i després treballo la idea. De vegades, sense proposar-m’ho, em surt una melodia mentre assagem i després la desenvolupem. Jo funciono així. Però també s’ha de buscar. Pel que fa la temàtica, estic mig sonat per l’amor i el desamor. Si no fos per això, moltes de les cançons que ens han fet prosperar no existirien”.

Per Nyandú, cantar en català és el més normal del món: “Veníem d’anys de cançons en anglès. El fet que cantem en català no significa pas que volem reivindicar res. Només ens reivindiquem a nosaltres mateixos, en l’idioma que dominem i que no ens és desconegut. És instrument més que ens porta a fer passos endavant”.

Encara que no es pot generalitzar, veuen el panorama musical una mica complicat i contradictori: “S’ha passat per diferents cicles amb alts baixos. L’onada del rock català de mitjans dels 80 i els 90 va ser decisiva. Però després va venir un temps de depressió. Últimament el moviment musical s’ha tornat a revifar, s’ha fet popular i hi ha hagut un notable creixement de grups provinents de noves generacions. A Catalunya i a Osona hi ha molta diversitat, tot i que no creiem en l’anomenat ‘boom’ vigatà. Ben mirat, abans hi havia més grups que ara, més diversos i arriscats. Però potser no van tenir el suport necessari ni la cobertura que hi ha avui”.


Management o autogestió?


A l’hora d’organitzar la vida dels grups, amb tot el que implica, hi ha dues vies possibles l’autogestió o el management a través de tercers. Tanmateix, Nyandú sembla trobar-se a mig caní entre les dues opcions: “Perquè el management funcioni depèn de la sort. Al principi no en vam tenir gaire i vam patir una mica. Ara, ens ho fem gairebé tot nosaltres. Potser ho controlem tot excessivament. Però som conscients que la música és la nostra vida i volem controlar-la. Més enllà del tema econòmic, necessitem gent que ens tregui feina, no necessàriament un manager. Però si comptes amb un bon equip i t’hi avens, si treballes en la mateixa línia i hi tens confiança, t’estalvies molta feina. Ara hem començat a sumar i treballem amb Miqui Puig i Ferran Puig, i estem contents de la feina en comú. Però per prosperar s’ha de treballar molt, s’han de tenir ganes de fer el que fas, un mínim de talent i molta sort. Si aquests ingredients hi són, la cosa va bé”, apunten.
 

Rubèn Pujol, Nandu Orriols i Roger Orriols. Foto: Adrià Costa



Molta gent creu que la vida del músic és un camí de flors, però en aquest àmbit la professionalització total és gairebé un miratge. És molt difícil guanyar-se les garrofes i ells tenen altres activitats. En Nandu, per exemple, és professor d’anglès de Primària. En Rubèn comparteix la gestió d’una assessoria d’artistes de Manlleu amb feines d’organització del MMVV i de Fires i Mercats durant tot l’any. I en Roger, que és a punt d’obrir un estudi de disseny, també treballa al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, una feina que no és vocacional, però que li dóna per menjar.

Després de moure el segon disc durant un any, un dels grans reptes per Nyandú és el d’entrar en circuits de festivals. S’ho mereixen. I també tenen un somni: “Sortir de Catalunya. Ens faria il·lusió agafar una furgoneta, voltar, conèixer nous horitzons i actuar a d’altres llocs. Ens fliparia”.

Però ara toca promocionar el disc, defensar-lo amb els concerts en directe i preparar noves cançons. En aquest sentit, en Nandu escriu molt, però sense que la seva producció literària estigui directament lligada a la música. Ho fa sense cap voluntat de transcendir, com una teràpia personal que li va bé: “Però si surten idees aplicables al grup, ja les treballarem”.

 
 
 
 
 
Participació