Obeses, un grup de culte que fuig de la frivolitat comercial

En un temps marcat per l’obesitat artística, el grup de Tona que lidera Arnau Tordera s’ha fet un lloc en el firmament musical català | Després d’actuar a l’Auditori de Barcelona i d’inaugurar el festival Grec 2015, oferiran un concert a la Plaça Major de Vic pel Mercat de Música Viva

per Toni Coromina, 8 d'agost de 2015 a les 15:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'agost de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des que l’any 2010 van fer el seu primer concert a Manlleu, Obeses no ha parat d’actuar arreu de la geografia catalana. La seva sorprenent progressió meteòrica els ha portat en quatre anys a enregistrar tres discos molt lloats per la crítica especialitzada. La passada primavera van presentar a l’Auditori de Barcelona el seu últim treball “Monstres i Princeses”, en un concert conjunt amb la Banda Municipal de Barcelona i un cor de cantaires. En total, seixanta-nou músics en directe.

La seva eclèctica proposta musical, única, valenta i molt personal, és totalment atípica i pot abraçar diversos gèneres en perfecta harmonia: des del rock dur fins a la sardana i l’havanera, passant per la simfonia clàssica, les fugues corals, la rumba o el gypsy-jazz. L’oferta d’Obeses no deixa ningú indiferent i suscita adhesions incondicionals o rebuig frontal. És el preu de l’originalitat i la llibertat artística.                        


                                 ----------------------------------------------

Un calorós matí d’estiu arribem amb el fotògraf Albert Alemany al castell de Tona, on hem quedat amb els quatre components d’Obeses. Després d’una sessió de fotos en un marc captivador que domina el Montseny i la plana de Vic, per resguardar-nos de la calor que comença a ser asfixiant, parlem relaxadament asseguts en una pineda propera a les pedres mil·lenàries del castell.

No tots els quatre músics són originaris de Tona, però aquesta localitat és el punt neuràlgic que per un motiu o altre els va reunir. Amb el pas del temps Arnau Tordera, Maiol Montané, Jaume Coll i Arnau Burdó han esdevingut una banda musical de referència a Catalunya.
 

Els components d'Obeses al Castell de Tona. Foto: Albert Alemany



Els grups de música pop-rock sempre acostumen a oferir una imatge compacta, on habitualment destaca la figura del solista. En aquest cas s’acompleix la premissa, encara que al darrere i al costat d’Arnau Tordera, que és qui porta la veu cantant, hi ha una banda potent formada per tres instrumentistes amb un fons musical molt sòlid. No és cap casualitat, doncs, que Obeses tingui fama de ser una formació amb una oferta de qualitat, amb un perfil propi i allunyada de les concessions comercials. Realment saben molt bé què fan i on volen anar. I tenen una estranya virtut: quan parlen, s’expliquen en un llenguatge entenedor que neix de la reflexió, a remolc d’un bagatge cultural poc habitual en aquests verals.

Arnau Tordera: de les excursions en bicicleta al castell de Tona a l’Escola Superior de Música de Barcelona

Arnau Tordera (guitarra i veu) és el líder indiscutible d’Obeses. Tot i que va néixer l’any 1986 a la clínica vigatana de Sant Josep (Les Josefines), es considera un tonenc de soca-rel. Va créixer construint cabanes i fent excursions amb bicicleta pels afores de Tona, on ha viscut sempre, en companyia dels seus amics. “La meva infantesa va anar lligada a la natura. De fet, a cinc minuts de casa ja hi havia camps i boscos, i molt sovint pujava al castell”, recorda.

Les primeres cançons que va mamar eren les dels discos del seu pare: “Bàsicament el rock internacional dels anys 70, però també l’autòcton, com el del grup Iceberg; i una petita mostra discogràfica de música clàssica, de Vivaldi a Brams, passant per Wagner. Sense oblidar les propostes iròniques i festives de La Trinca. A casa no vam tenir reproductor de CD fins que vaig ser gran. Només hi havia discos de vinil”.
 

Arnau Tordera Foto: Arxiu familiar Arnau Tordera.


Va començar a tocar la guitarra als sis anys, com una activitat extraescolar a l’època que anava a l’escola pública Era de Dalt, on va cursar des de P2 fins a 4t d’ESO. Però no va ser fins a l’adolescència que s’hi va agafar de veritat, quan va descobrir la música de Led Zeppelin, el grup britànic que el va marcar definitivament: “Un dia, durant una representació teatral vaig tocar en públic la cançó “Stairway to Heaven” i tothom va al·lucinar. Fins aleshores, la guitarra m’agradava, però no m’apassionava. Aquell dia vaig començar a flipar. Va ser una sensació increïble. Mai no havia viscut la música d’aquesta manera. Després vaig descobrir Queen, el heavy nacional i internacional i alguns autors clàssics, sobretot els romàntics i la música de principis del segle XX”, rememora.

Si al principi la seva formació musical va ser circumstancial, Arnau Tordera I (que així es fa dir) sempre ha agraït aquest aprenentatge: “En la nostra feina sempre has de tenir un punt de disciplina i procurar regar la sensibilitat. La meva passió per la música va començar a l’adolescència, amb el guiatge d’alguns professors. Després, als setze anys, vaig començar a anar regularment amb tren a Barcelona, al Taller de Músics, on vaig aprendre música moderna, jazz, teoria, interpretació, composició i altres estudis de grau superior. Posteriorment vaig perfeccionar la guitarra clàssica al Conservatori de Vic. I ara estudio a l’Escola Superior de Música de Barcelona (ESMUC) on estic acabant la carrera de composició”. A l’hora de cultivar la veu, diu que ha tingut algun professor particular; però també és autodidacte: “He passat moltes hores cantant als assajos i escoltant artistes com Ian Gillan (de Deep Purple), Robert Plant (de Led Zepelin), o Freddy Mercury (el líder de Queen)”, apunta l’Arnau, que a més de músic és actor i llicenciat en Filosofia i Lletres.

Maiol Montané, de l’ambient hippy de l'Esquirol, a Roda i al Taller de Músics de Barcelona

Maiol Montané (bateria, percussions i veu), va néixer a Vic, a la clínica l’Aliança, l’any 1985, però fins als deu anys va viure a l’Esquirol. De petit era un nen més aviat solitari que de vegades jugava amb la seva germana. Li agradava l’aire lliure, donava volts amb bici, feia cabanes –com l’Arnau Tordera- i s’entretenia empaitant els gossos o observant els cavalls. Després se’n va anar a viure a Roda de Ter, on va estudiar fins a 5è a l’escola de la Verge del Sol del Pont.
 

Maiol Montané Foto: Arxiu familiar Maiol Montané.


La banda sonora de la seva infantesa estava conformada pels gustos dels seus pares, tirant a hippies, com ara Pink Floyd, Sisa, Dire Straits... Tanmateix, a casa seva també hi havia discos de música francesa d’Édith Piaf i Georges Moustaki. Quan ja més grandet va anar a viure a Roda s’empassava les propostes de rock dur que escoltava la seva germana: Metallica, Maiden o Sepultura. I també mirava els videoclips del programa Sputnik del Canal 33.

El primer instrument que va aprendre a tocar va ser una flauta dolça de plàstic a l’Escola de Música de Roda, un centre docent on “no hi havia lloc per a la música moderna. Tenien un concepte musical tirant a desastrós que destrossava els alumnes. Per a mi, estudiar allà era un petit calvari. Fins que vaig començar a practicar amb la bateria de la mà d’un bon mestre, Santi Serratosa, que aleshores tocava amb el grup Disturbio”. Després ja va anar a Barcelona al Taller de Músics, a més de rebre classes d’altres mestres particulars.

Jaume Coll: el paisatge de Muntanyola, l’Aula del Liceu i la poesia

Jaume Coll (baix), va néixer circumstancialment a la clínica vigatana l’Aliança, l’any 1989. Però gairebé ha passat tota la seva vida a l’ambient bucòlic de Muntanyola, un poblet de cases disperses que es coneix de cap a peus gràcies a les seves incursions bosquetanes amb bicicleta. De ben petit, quan no assistia a les classes de l’escola de les Vedrunes de Tona (on va estudiar fins a 4t d’ESO), també jugava amb els gossos –com Maiol- i “emprenyava les cabres”, recorda.

Però contràriament a la resta de components d’Obeses, de petit a casa seva s’escoltava poca música. Com a màxim els boleros d’Antonio Machín, la música immortal dels Beatles i algunes cançons dels Pets. Com la majoria d’escolars també es va iniciar en la disciplina musical tocant la flauta dolça, un instrument que no l’atreia gens ni mica i amb el que tocava la peça d’obligada execució “Quan les oques van al camp”.
 

Jaume Coll Mariné. Foto: Arxiu familiar Jaume Coll.


Als tretze anys va fer un crèdit variable de música i va començar a tocar el baix, l’instrument que l’acompanyaria fins avui. Fins als 16 anys va estudiar el baix i el contrabaix a l’Escola de Música de Vic. Allà va tenir com a professors de diverses disciplines Joan Godayol (El Trempat), que li va ensenyar llenguatge i harmonia; o els germans Marc i Guillem Vernis. Després va anar a l’Aula del Liceu a estudiar el contrabaix i combos, i també va tenir alguns professors particulars.

Però la sensibilitat artística de Jaume Coll va més enllà de la música, perquè des de fa anys és un consumat poeta. Va començar escrivint haikús d’inspiració japonesa, i fa un any va publicar el seu primer recull “Quanta aigua clara als ulls de la veïna” (Edicions 1984), un llibre format per trenta-vuit poemes que segons l’escriptor, poeta i traductor mallorquí Jaume C. Pons Alorda és “un homenatge a J. V. Foix, perpetuador dels patrons i adorador de la llibertat, exaltat pel nou i enamorat del vell”. La crítica coincideix a destacar la gran qualitat i concisió dels poemes de Coll.

Arnau Burdó: classes de violí a Moià i de piano a Vic, i sonologia a Barcelona

Arnau Burdó (teclats) va néixer a Barcelona l’any 1989, tot i que va residir durant molts anys a Moià, en una casa dels afores. Afirma que no recorda amb massa fidelitat la seva etapa infantil, encara que menciona les hores passades jugant amb la Play Station i el Tamagotchi. I per no desentonar dels altres membres d’Obeses, recorda les hores invertides construint cabanes al bosc. Després de fer Primària a Moià, cada dia es desplaçava a Tona, fins als setze anys, on va acabar els estudis d’ESO a l’escola de les Vedrunes, i hi va conèixer Jaume Coll.

La banda sonora de la seva vida va començar amb les cançons dels discos del seu germà, sobretot Ska-P, el grup madrileny de ska punk, que feia unes cançons caracteritzades per l’inconformisme, amb unes lletres d’ideari àcrata i defensores dels drets humans, molt critiques amb el capitalisme, el nacionalsocialisme i el feixisme, la tauromàquia, el sionisme, el racisme i l’imperialisme.
 

Arnau Burdó Foto: Arxiu familiar Arnau Burdó.


Fins que ell mateix va descobrir –com Tordera- el mític grup britànic Led Zeppelin. Després, el seu patrimoni sonor es va ampliar amb les propostes de Blind Guardian o Sonata Arctica.

Més enllà de la música que escoltava, la seva formació personal com a instrumentista va començar als quatre anys amb les classes de piano i llenguatge que rebia a l’Escola de Música de Moià. Després d’un parèntesi de quatre anys (dels vuit als dotze) estudiant el violí, va retrobar el piano. Aleshores, des de Tona anava a la capital osonenca per completar el coneixent d’aquest instrument a l’Escola de Música de Vic. Finalment, es va apuntar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on va fer sonologia, un títol superior de música que té com a objectiu fonamental dotar els estudiants dels coneixements i habilitats necessàries per a un bon desenvolupament professional en l’àmbit de la tecnologia musical.

Formació del grup, primeres actuacions i primer disc

En ser Tona una població tirant a petita, era fàcil que un personatge com Arnau Tordera destaqués i que contactés amb Jaume Coll, “una persona tan estranya com jo, que vaig conèixer al grup d’Esplai”, segons explica el líder d’Obeses. Pocs anys després, Maiol Montané va coincidir amb Arnau Tordera i Arnau Burdó en el grup tonenc Segle XIII, fundat l’any 2002 per Pol Gil, una formació que va tenir un cert nom en el panorama musical del metal progressiu català. El 2004, Segle XIII va publicar el disc “Entre dos mons” (guanyador de la tercera edició del Concurs de Música Moderna Ciutat de Vic) i el 2008, el senzill “Els set pecats capitals”. Quan la banda es va dissoldre, Tordera, Montané i Burdó van muntar Obeses, un projecte al que es va afegir Jaume Coll. Segons Tordera, “en veure que a Segle XIII no hi havia la passió necessària per continuar, vam crear un nou grup, amb la llibertat artística com a premissa màxima”.
 

Concert de Segle XIII, l'11 de març de 2006 a l'Orfeó Vigatà. Foto: Adrià Costa


El primer concert el van fer al pavelló d’esports de Manlleu, el 18 de juny del 2010, en un concert on també van actuar Anna Roig i l'ombre de ton chien i Mishima. Els quatre components d’Obeses ho recorden com una fita memorable i entranyable. Des de llavors, van dedicar-se en cos i ànima a preparar noves cançons al local de Tona on sempre han assajat. Fins que la seva proposta es va anar consolidant i van començar a fer bolos a l'Esquirol, a Tona mateix, a Barcelona, Roda de Ter, Roses…

Un any després, el 2011, van treure el seu primer disc, “Obesisme Il·lustrat (2011), un treball que van presentar a Vic, a la sala Pasternak el 25 de febrer, i que contenia deu temes, entre ells “Pa amb tomàquet”, “El tocador de senyores”, “Els llavis xops de plors” o “Per què hi ha Obeses?”. Les cròniques del moment expliquen que el disc va desconcertar la crítica del país, que no va saber-ne definir l'estil ni en va saber comprendre l'essència, encara que determinats músics consagrats el van elogiar sense embuts.

Contra el fast-food musical, l’art calòric sense voluntat de transcendir

 
El nom ”Obeses”, va sorgir paral·lel a la cançó d’aquest primer disc “Perquè hi ha obeses?”. Arnau Tordera explica la clau del nom: “Es tracta d’una metàfora a mig camí entre el món artístic i el gastronòmic. Quan vam crear el grup, estàvem desencisats del panorama de la suposada música de qualitat que ens venia d’arreu. Havíem estat consumidors de fast-food musical, de l’art calòric i la música mediocre creada amb rapidesa, però sense voluntat de transcendir. Davant d’aquest realitat, vam ser conscients que havíem esdevingut persones obeses des del punt de vista musical i teníem la voluntat de guarir aquesta malaurada realitat de la música. Volíem aportar alguna cosa que pogués contrariar l’art obès”.

Després de l’edició del primer disc, la banda va aixecar el vol i entre el 2011 i el 2012 va fer una quarantena d’actuacions, entre les que destaquen les de Barcelona (a Luz de Gas), la Festa APM? (a l’antiga fàbrica Damm), la plaça de les Arenes, o el Camp Nou, amb motiu de la celebració de la Copa del Rei. I també van actuar, entre d’altres poblacions, a Mataró, Madrid, Vic, el Puerto de Santa María i Cádiz.

Continuant amb una empenta imparable, el 2013 van publicar el seu segon disc, “Zel”, que van presentar el mes de febrer al teatre-Auditori L'Atlàntida de Vic ple a vessar. Per si algú d’entre el públic volgués saber de què anava el concert, el programa de mà d'aquella nit deia: “És possible escoltar una sardana, una obra simfònica, una fuga coral, Rock & Roll, una havanera i Gypsy-Jazz en un mateix disc? En efecte, no és possible. I és precisament per això que Obeses ho ha fet: només pels camins inescrutables es poden assolir cims inabastables. Obeses camina per aquest senders”. Aquest segon disc contenia onze peces, entre les que hi havia “La Ben Plantada”, “Botifarra amb seques”, “La bona educació” o “Bona nit”.

Pels músics d’Obeses, és tan gratificant actuar en sales petites i mitjanes, com en grans teatres o camps de futbol. El fet de tocar i cantar en diferents espais no els suposa cap inconvenient: “Ens adaptem a cada cas. Ens és igual si la gent està dreta o asseguda en una butaca. Només canvia l’exposició del concert. De vegades ens hem trobat que en un teatre la meitat del públic acaba dret i ballant. Som un grup eclèctic que en els nostres directes proposem una realitat performativa i un diàleg amb el públic diferent segons l’ocasió. Fem música per gaudir-la i perquè la gaudeixi el públic, sense renunciar a cap àmbit. A la presentació del primer disc a la Sala Pasternak hi havia cent persones; a la del segon disc, a l’Atlàntida, n’hi havia tres-centes; i a la del tercer disc, a l’Auditori de Barcelona, n’hi havia mil. Però la nostra disposició era la mateixa: un respecte total al públic, sigui quin sigui el nombre d’espectadors”, sentencia Tordera.

Una ària d'Händel cantada a duo per Tordera i el contratenor Jordi Domènech

 
En la gira de presentació de “Zel”, l’any 2013, el grup va fer 37 concerts arreu de Catalunya, amb una actuació molt especial entremig –també a l’Atlàntida- en el concert solidari "Junts sumem", durant el qual Tordera i el contratenor Jordi Domènech van cantar a duo la mítica ària (per a hermafrodites) d'Händel “Lascia ch'io pianga”. Pel líder d’Obeses, “va ser una actuació memorable, en la que tant en Jordi com jo vam cantar en el mateix registre. Ens va fer molta il·lusió a tots dos. I a ell potser encara més”.

Igual que passa al futbol, en què els espectadors es veuen amb cor de criticar els futbolistes des de la grada, en el món de la música tothom opina sobre la música des de la barrera; però pujar dalt d’un escenari és una altra cosa: el públic imposa. En aquest context, els membres d’Obeses són conscients que es deuen als espectadors, a qui han de respectar incondicionalment, donant-los un producte ben treballat, més enllà dels nervis i la tensió del directe. No hi ha lloc per al pànic escènic. De tota manera, cada músic experimenta sensacions diferents. Mentre Burdó, Coll i Montané reconeixen que en els primers bolos d’Obeses estaven nerviosos abans d’actuar –un estat que ara encara es pot produir-, quan han passat dos minuts de concert, la concentració s’imposa, perquè saben que no poden fer les coses malament. En canvi, Arnau Tordera, que també és actor, explica que els nervis només el van afectar durant l’adolescència, “però ja fa temps que no tinc nervis, des d’abans de la formació d’Obeses. Sempre prioritzo la preparació. La motivació i el treball constant donen seguretat”.

L’any següent, el 2014, el grup va fer quaranta concerts més. Van actuar en dues ocasions a l’Auditori de Barcelona (la seva sala talismà), a Andorra, Menorca (Maó i Ciutadella), a les festes del Carquinyoli del carrer de Gurb de Vic, a Sant Pere de Casserres, a la Festa Major de Vic, al teatre Cirvianum de Torelló, a la sala Luz de Gas (en el Guitar Festival BCN) i en molts altres escenaris.
 

Concert d'Obeses, l'any 2013 en un acte de l'ANC a Vic. Foto: Adrià Costa.

 


Aquells dies, l’arrauxada escriptora Empar Moliné, que és una declarada fan de la banda, va escriure que “Obeses és un dels grups més originals, ambiciosos i bons que hi ha al nostre país. Tenen molt poc a veure amb el que fan els altres. Feu-me cas i escolteu-los. No m'equivoco. Obeses em recorden "The Mothers of invention" de Zappa. Satírics com ells, com ells canvien de ritme, barregen estils en cançons que et preguntes si són el que són o són una paròdia. M'encanta el classicisme i la modernitat que mostren en aquest treball. Que bons i que divertits! Que intel·ligent que fan sentir el públic!”.

Tot referint-se a les paraules de Moliné, Tordera considera que “Obeses es sinònim de diversitat, tan en els concerts com en la temàtica de les cançons. Hi ha elements irònics i sarcàstics o de protesta, però també d’aspiració a la bellesa. La veritable essència d’Obeses es la llibertat artística, l’eclecticisme, la profunditat i la diversitat. Pel que fa a Frank Zappa, un dels artistes amb qui se’ns ha comparat, he de dir que el conec molt poc. No sé si hi ha connexió o no”.

El tercer disc “Monstres i princeses”, la catapulta definitiva

 
El 21 d'abril d’aquest any van publicar el seu tercer disc, “Monstres i Princeses”, que van presentar oficialment el 21 de maig a l’Auditori de Barcelona, amb un concert conjunt amb la Banda Municipal de Barcelona anomenat Obeses 3D, en un format de tres nivells musicals: Obeses, la Banda Municipal de Barcelona i un cor de cantaires (en total 69 músics en directe).

Es tracta d’un disc amb 12 peces escrites, com totes les anteriors, per Arnau Tordera. Alguns dels títols poden donar una idea de l’esperit dels textos: “Nata muntada”, “Viru$”, “Em deixaré bigoti”, “El monstre de l'armari”, “Rumba de l'avorrit” o “ La llegenda de la rosa i el drac”, que tanca el disc. Amb tot, tal com afirmen els músics, “A ningú no li serà possible destacar una sola peça d’aquest disc per sobre les altres. Cadascuna de les cançons es mou en el terreny del treball fet a consciència i això les nodreix d’un atractiu irrenunciable. “Monstres i Princeses” és atracció absoluta, és devoció, és plaer i gaudi en la seva expressió més pura. No és una música per fer l’amor, és una música que et fa l’amor des del primer segon fins a la darrera campanada”.

A la revista Rock Star, el crític Mariano Minuesa feia algunes preguntes referents a aquest disc i acaba recomanant-lo efusivament: “Et resulta difícil imaginar un grup que potser és el nexe d’unió català perdut entre Queen, The Darkness i el Frank Zappa més iconoclasta? Creies que no es podia fusionar el folk, el jazz, el rock, el pop i l’humor en un so personal, cabareter, trencador i sorprenent? Doncs ja és hora que et vagis desposseint dels prejudicis... i descobreixis i gaudeixis d’aquest nou disc d’Obeses, que sens dubte no et deixarà indiferent”.

Des que va començar la gira promocional d’aquest treball, els concerts s’han succeït sense pausa. Fins a finals d’any, a banda del la presentació, hauran actuat a Torelló (Sala Moscou), a la inauguració del Festival Grec de Barcelona, a Tarragona, Granollers, Girona, Lleida, Tona, Andorra la Vella, La Garriga, Parets del Vallès, Sant Boi de Llobregat, Vic (al MMVV, el 19 de setembre a la Plaça Major), Sant Cugat, Manresa, i moltes d’altres, sense comptar els bolos que encara van sortint.

Tot i que Obeses no és un grup massa donat a la idolatria, els seus membres són conscients que tenen un nucli de devots incondicionals que els segueixen allà on vagin: “Per nosaltres aquest gest voluntari té molt de mèrit. La seva fidelitat és increïble, ens esperona a continuar. Aquesta gent són els altaveus del nostre projecte”, sentencia Tordera.

Incursions en d'altres espais creatius

A més d’enregistrar discos i centrar la seva activitat artística en els concerts en directe, també es mouen en altres àmbits tangencials i fan incursions en d'altres espais creatius. Així, per exemple, van ser els autors de la melodia de Nadal de TV3 del 2013, amb la cançó «Regala Petons». També van musicar el poema de Salvador Espriu «El meu poble i jo». Tanmateix una de les seves aportacions més brillants és la seva versió de la immortal cançó “Rosó”, que van gravar pel disc de la Marató de TV3. I l’any passat van compondre la peça «Ella contra el món», que va servir de sintonia de la sèrie de Diagonal TV "39+1".
 

Els components d'Obeses al Castell de Tona. Foto: Albert Alemany.



Recentment, però, també han conreat el teatre musical. Durant un mes sencer, del 16 d'abril al 17 de maig del 2015, varen formar part com a músics de la companyia que interpretava l'obra de Dürrenmatt “Frank V”, al Teatre Lliure, dirigida per Josep Maria Mestres. En aquesta representació, Arnau Tordera encarnava el paper del cambrer Guillaume, al costat d’actors tan reconsagrats com Eduard Farelo, Mònica López, David Bagés i Ferran Rañé.

“Caminem pers uns senders diferents que els de la majoria de grups”

Parlant de la nova fornada del pop-rock català, Obeses celebra l’actual moment, encara que, tal com explica el cantant, “preferiríem que la música tingues més notorietat. Nosaltres caminem pers uns senders diferent que els de la majoria de grups. Anem més enllà de la festa i el festeig. Tenim voluntat artística i divergim de la majoria. Anem al nostre pedal. I afortunadament comencem a tenir recompensa”.
 

Arnau Tordera durant el concert d'Obeses a la festa major de Vic de l'any 2014. Foto: Joan Parera.


Sovint s’ha dit que el fet de cantar en català tanca portes. Però ells canten en català “perquè és la llengua amb la que millor podem fer bé les coses. El català no tanca portes, igual que altres idiomes, com l’euskera. Hi ha molts exemples de grups i cantautors que han fet i fan gires arreu en català i en euskera. Ara, també és probable que si cantes en català hi hagi portes noves que no s’obrin. Les dificultats que comporta expressar-se en la nostra llengua depenen d’altres factors”.

De comú acord entre tots els components d’Obeses, el responsable de compondre les cançons del grup sempre ha estat Arnau Tordera, un home que aprofita el seu bagatge cultural com a llicenciat en composició musical i en filosofia per traduir les seves idees i materialitzar els fruits de la seva imaginació: “El vessant artístic, la creació i la construcció de les peces em venen del corrent del pensament. Quan composo no improviso mai, ni vaig fent proves per veure què surt. Totes les peces que faig ja les he imaginat abans. En aquest sentit estic molt content del concert d'Obeses 3D amb la Banda Municipal de Barcelona i el cor de cantaires perquè és la culminació dels meus estudis de composició. La creació em ve del pensament i estic constantment pensant en noves formes i cançons”.

El compositor reconeix que de vegades apareixen les muses: “Sorgeixen certs punts d’il·luminació i surt una idea fantàstica. Però les cançons es generen com a idea en la imaginació. Una idea abstracta es converteix en vivència estètica gràcies al domini de la tècnica, en una cançó audible i que es pugui interpretar”. Per ell, no hi ha lletra abans que la música, ni música abans que la lletra: “La metodologia creativa comporta l’elaboració conjunta dels dos components, és una obra artística amb dues disciplines complementàries”.
 

Obeses. Foto: Albert Alemany.


Pel que fa a la temàtica dels textos, diu que ell busca la diversitat, “coses que em puguin encisar, un univers de personatges peculiars vistos des d’un angle diferent. La lletra s’expressa més enllà dels significats. Té un punt poètic i una estructura de vegades més estricta que la forma poètica, degut a l’accentuació de les paraules. El tractament dels textos és molt exigent”, rebla.

El paper d’internet

Aquests darrers anys, internet va estretament lligada al món musical i a la seva difusió. Per Obeses, “s’ha perdut la batalla de la pirateria; però nosaltres estem a favor que s’hagi perdut. Tots som consumidors de música a través d’internet. En el nostre cas, a la xarxa s’estableix un diàleg amb els nostres seguidors i la nostra música s’expandeix arreu. Ara, a Spotify es pot escoltar sense piratejar, encara que es cobra molt poc. Les garrofes es guanyen als concerts. Internet és una plataforma que pot ajudar a fer venir gent als directes”.

A l’hora de desenvolupar la vida professional, cada grup s’organitza a la seva manera. En el cas d’Obeses, per descarregar-se dels aspectes més burocràtics i per poder concentrar-se en la creació, els assajos, els enregistraments de discos i els concerts en directe, compten amb el suport imprescindible del menorquí Sente Fontestad, antic bateria del mític grup Ja t’Ho Diré, que fa les funcions de mànager i road-manager: “És el papa del grup. Fa un gran esforç: troba concerts; connecta amb la premsa, les ràdios i les televisions; fa tota mena de tràmits, es baralla amb la paperassa o fa gestions amb la discogràfica. En Sente, a més, té un gran avantatge: coneix aquest món perquè és music i ha estat promotor musical. Ens acompanya a tots els concerts, i gràcies a ell només ens hem d’ocupar de muntar els instruments”, confessen agraïts.

 

Participació