Guillem Ramisa: «Amb el director coreà ens comunicàvem per Youtube»

Com pot un jove músic i poeta acabar fent la banda sonora d’un drama intimista de Corea del Sud? Amb atzar, sort, paciència i bona feina. Això és, ras i curt, el camí que ha portat a Guillem Ramisa (Roda de Ter, 1985) a la música de “Somehow” (Cho Kyu-jun, 2014), que es podrà veure aquest proper divendres, 17 de juliol, al Festival Nits de cinema oriental de Vic. El jove osonenc, que ha estudiat disseny gràfic, compta amb quatres llibres de poesia publicats (“Jo no en tinc la culpa”, “Els llavis muts”, “El món ample” i l’últim, “De mil tardes”) i amb una prolífica carrera com a músic en diversos grups i, també, com a líder solista.
 
Ramisa recorda que va començar rapejant en bandes que feien hip hop, “sempre vinculat a projectes on la lletra era important”, recorda. En aquest sentit, la música i la poesia sempre han anat en paral·lel en el seu desenvolupament artístic, com si una de les arts fos un complement de l’altra, i a la inversa. L’atzar l’ha portat, curiosament, a ser l’autor de la banda sonora d'una pel·lícula coreana de caire intimista que ara es podrà sentir (i veure) a Vic. Una obra, també, amb una forta càrrega poètica i que neix d’un fet totalment atzarós i en un altre lloc impensable, Finlàndia.
 
De Finlàndia a Corea, passant pel núvol
 
“Jo era de viatge a Finlàndia i allà vaig coincidir, durant uns dies, amb un jove que volia ser director de cinema”. Els dos van acabar compartint habitació uns quants dies i van establir una bona connexió, que van mantenir posteriorment a través de la xarxa. “Durant aquells dies vam parlar de moltes coses, i Kyu-jun ja tenia al cap la pel·lícula”, confessa Ramisa. L’osonenc, per la seva part, li explicava els projectes que tenia en ment i com, en aquell temps, havia fet una petita banda sonora per a un curtmetratge d’una noia de Barcelona.
 
La llavor va ser plantada i, durant molts mesos, els dos joves es van anar escrivint. “Un bon dia, m’envia un correu electrònic i em diu que ja té la pel·lícula feta”, així tal com sona. “I afegeix que vol que jo faci la banda sonora”. En aquell moment es va presentar tot un gran repte, de cop i amb molta pressa. “Érem a principis de l’any passat... i la música havia d’estat feta a la primavera!”, exclama. Calia treballar a preu fet, i sense dilacions. El procediment era simple: el director anava passant els fragments que calia musicar, un a un, i el rodenc els anava “omplint” amb les atmosferes indicades. “Anava treballant amb els instruments i ens comunicàvem a través del Youtube, un cop jo havia posat la música sobre el tall”.
 
Una música amb 'segell personal'
 
“A Kyu-jun li feia gràcia tenir una banda sonora feta amb guitarra espanyola, ho trobava molt exòtic”, explica Ramisa sobre l’enregistrament. La música ha estat interpretada amb guitarra espanyola, elèctrica, baix, teclat, algun instrument virtual i de percussió, creant una obra que té “el meu segell personal”, segons explica, satisfet. En aquest sentit, que ningú busqui grans orquestracions. “Podem trobar dos tipus de bandes sonores”, explica. “Una, la típica de Hollywood, amb tota l’orquestra, que jo no puc fer”. I la segona, “les fetes amb guitarra o instruments, més pròpies del cinema independent”, la categoria on entra la seva feina a “Somehow”.
 
El procés –després de provatures i de presses, de tempteigs i d’arriscar-se– és a punt de culminar en un dels dies més importants del trajecte, el del reconeixement a casa. “Em fa molta il·lusió que la pel·lícula es pugui veure aquí, a Vic”, confessa Ramisa. “Ho valoro molt, perquè moure una pel·lícula és molt difícil, i aquesta és una obra d’autor que està molt ben feta. De fet, haig de dir que, a mi, Kyu-jun també em va sorprendre molt”. D’Osona a Corea del Sud, una connexió artística impensable en una altra època, i un resultat fructífer, que es podrà degustar aquesta mateixa setmana al Festival Nits, el referent pel que fa al cinema oriental a Catalunya.