Quan estudiar era lluitar: la memòria de l'Institut Jaume Callís de Vic

Aquest centre acadèmic creat el 1968, va ser un bastió de rebel·lia durant el franquisme | Milers de joves treballadors van estudiar al seu nocturn, dedicant-hi un gran esforç | Polèmic i innovador, va ser el primer centre superior mixte i públic de la comarca

Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juny de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’obertura l’any 1968 de l’Iinstitut Jaume Callís, a les acaballes del franquisme, va trencar a Osona el monopoli de l’ensenyament secundari privat i va suposar una alenada d’aire fresc per a una generació d’estudiants que fins aleshores s’havien format en col·legis de capellans i monges.

Aquest reportatge narra el fervor d’uns estudiants rebels amb moltes ganes de canvis democràtics i de costums de viure, i uns professors joves que, en general, van apuntar-se al carro d’un nou esperit pedagògic alternatiu. Tot i que es concentra bàsicament en el període que va des del 1968 al 1976, coincidint amb l’inici de la transició democràtica després de la mort de Franco, també fa un repàs de l’evolució de l’Institut fins a mitjans dels anys noranta.  


......................................................................................

En la revista editada l’any 1994 per l’Associació Comarcal de Pares d’Alumnes de l’Institut Jaume Callís de Vic amb motiu del 25è aniversari del centre, l’historiador Valentí Girbau (que també n'havia estat director) explicava així l’inici del primer centre d’ensenyament secundari públic i laic d’Osona:


“El 17 d’octubre de 1968 van començar les classes a l`‘Instituto de Enseñanza Media Mixto de Vich’, quan encara no s’havia oficialitzat el nom definitiu de ‘Jaume Callís’. Neixia l’únic centre públic de Batxillerat de les comarques d’Osona i el Ripollès, que aplegaria alumnes de Ribes de Fresser al Figaró i de Moià a Rupit. La data d’inici de les activitats lectives es va decidir en el primer claustre de professors celebrat tres dies abans, presidit per Ricard Lázaro i amb l’assistència de nou professors: Guillem Serra (secretari), Isabel de la Peña, Carlos Sureda, Enric Vives, Joaquim Om, Dolors Llambias, Enriqueta Anglada, Carme Salomó i Ramon Franquesa. Ja figurava com a professora de l’Institut M. Carme Martínez, degana de l’actual claustre de professors”.


Sense assignació pressupostària ni material imprescindible


L’informe de Girbau explicava que les condicions materials del nou institut eren absolutament precàries: “No havia arribat cap assignació pressupostària del Ministeri, faltaven professors, l’ala A encara no era utilitzable i també faltava material bàsic per poder impartir classes. El Claustre es lamentava que el Ministeri no hagués enviat taules de dibuix, ni diapositives o compassos; no hi havia laboratori de física i química; es feia notar que havien arribat 12 equips de microscòpia per a Ciències Naturals, però ‘sin microscopios ni aparatos de ampliación’. Tampoc no hi havia biblioteca”.

Malgrat aquestes mancances, “més de dos-cents alumnes havien formalitzat la matrícula per cursar batxillerat diürn, i segons les actes arribaven un notable número d’instàncies per cursar batxillerat nocturn, una possibilitat no prevista inicialment, per la qual cosa es parlava d’un ‘bachillerato diurno, però con horario por las tardes’. (...) Acceptada pel Ministeri l’obertura d’un segon torn de diürn, arribava finalment una assignació econòmica de 4.000 pessetes per a material no inventariable, i 30.000 per a despeses de manteniment. El total de matriculats era de 309, de 1er de Batxillerat a Preuniversitari, 33 dels quals feien ‘diurno vespertino’ a partir de les sis de la tarda. (...) Per altra part, el nombre d’alumnes lliures que es matriculà aquest any va ser de 1.729, una xifra sorprenent que incloïa també alumnes de comarques veïnes com el Bages, la Selva, el Vallès i, fins i tot, de Barcelona”.
 

Alumnes a l'Institut Jaume Callís, als anys 90. Foto: Arxiu Institut Jaume Callís


A començaments de 1969, el Ministeri va autoritzar la denominació oficial de “Jaume Callís”, però tal com escrivia Girbau, “continuava la inestabilitat pel que fa al professorat. No serà fins a final de curs que quedaran definitivament estructurats els seminaris –amb 20 professors en total-, amb la mateixa precarietat de mitjans de començaments de curs”.

Els seminaris van quedar configurats així. Dibuix: Pere Guasch i Dolors Llambias. Ciències Naturals: M. Del Pilar Sesé i Ramon Fontarnau. Literatura: Guillem Serra i Emilia Hermoso. Geografia i Història: Fernando Polón i Maria Manso. Religió: Enric Vives i Lluís Cura. Formación del Espíritu Nacional, Llar i Educació Física: Carlos Sureda, Montserrat Canamassas, M. Carme Martínez i Pere Costa. Matemàtiques: Ricard Lázaro i Isabel de la Peña. Física i Química: Ricard Lázaro i Carme Salomó. Francès: Bruna Cararach i Emilia Hermoso. Llatí: Enriqueta Anglada i Fernando Polón (germà dels Maristes de Vic). Grec: Carles Álvarez.


Construït en un indret aïllat del centre de Vic


L’historiador Vicenç Pascual, un home que coneix bé la trajectòria de l’institut per haver-hi donat classe durant dècades, en el mateix butlletí editat el 1994 amb motiu del 25è aniversari, explicava que el nou edifici es va construir a finals dels anys seixanta “sobre uns terrenys donats, que es van ampliar amb la compra d’uns altres per part de l’Administració. La seva tipologia responia a un model estàndard de l’època que es va anar aplicant en indrets molt diferents, sense tenir gaire en compte el clima ni l’adequació al medi”. En un principi hi va haver “dificultats serioses per proveir el centre del material escolar mínim i la dotació de professors de les diferents assignatures. Aquests precarietat va obligar el personal no docent a realitzar tasques docents per poder donar continuïtat a un primer curs que l’any 1968 es va iniciar sense tenir cobertes les necessitats bàsiques.

L’Institut es va emplaçar als afores de Vic, en un indret molt aïllat de la vida ciutadana, envoltat de terrenys no urbanitzats, camps de conreu. Professors i alumnes havien de fer un llarg trajecte a peu per una carretera estreta i mal il·luminada, o bé anar-hi des del centre de Vic travessant les vies del tren i passant per una pollancreda on anys més tard s’hi van construir blocs de pisos i dependències de la Universitat de Vic.

En el seu escrit “Anotacions pera una història de l’Institut”, Pascual relata que el centre es va crear “per absorbir el creixement de la població estudiantil que es va produir als anys seixanta i per respondre a la demanda social d’ensenyament públic, coincidint amb un creixement econòmic que trencava el model social sortit de la postguerra. A l’època de la seva inauguració, arreu de l’Estat es van obrir molts altres centres. En el cas concret de Vic, el conjunt d’anècdotes d’aquells anys són una mostra de la precipitació amb què l’Administració franquista feia front a l’obertura de nous centres”.

Un any després de l’obertura, la direcció de l’Institut va demanar ajuda al Ministerio de Educación y Ciencia per construir un mur de contenció contra els esllavissaments de terra. També es van haver de tancar els porxos que s’obrien a la façana, per convertir-los en un local espaiós que seria el bar del centre.


La fi del monopoli privat religiós a l’ensenyament secundari


A finals dels anys seixanta, l’ensenyament superior a Vic va tenir alguns canvis importants. Les escoles privades adscrites a l’àmbit religiós, bàsicament els col·legis de monges i el Seminari Menor (en la seva darrera etapa), van seguir les pautes tradicionals, sense evidenciar canvis gaire radicals, malgrat que entre les diferents congregacions de religioses hi havia diferències en la rigidesa de plantejaments educatius. Però la inauguració de l’Institut Jaume Callís i la transició al Col·legi de Sant Miquel dels Sants, que va passar d’estar tutelat directament pel bisbat a una titularitat adscrita a un patronat presidit per l’alcalde de Vic, amb una important participació de l’Església, va significar una revolució en el panorama educatiu local.

Abans d’anar a estudiar a Barcelona, els joves que volien fer una carrera havien d’acabar el batxillerat a Vic. L’obertura de l’Institut va ser una fita que va suposar l’accés estudiantil a un sistema educatiu amb aules mixtes, on van confluir nois i noies provinents d’escoles d’ideari catòlic (monges, Maristes, Sant Miquel i el Seminari Conciliar). Tot plegat va comportar, si més no per als alumnes, un alliberament personal i la constatació que la societat laica estava formada per individus de gèneres diferents. La flexibilització de costums, lligada a l’assistència a l’Institut, va propiciar que moltes parelles ocasionals formades a les aules anessin a fer manetes i tocaments a la pollancreda abans esmentada.

El nom del nou institut es va posar en honor del jurista i advocat vigatà Jaume Callís (1370?-1434), que va exercir professionalment a Tolosa i a Vic. L'any 1406 es va instal·lar a Barcelona, on va ser jutge delegat d'apel·lacions i provisori i vicari de la cort eclesiàstica. Va ser ordenat cavaller pel rei Ferran I i com a membre de l'estament militar va assistir regularment a les Corts.


Un canvi abismal: de La Salle de Manlleu a l’Institut de Vic


 
El manlleuenc Pep Palau, restaurador, antic professor de l’Escola d’Hostaleria de Barcelona, somelier i un dels impulsors del Fòrum Gastronòmic, va ser alumne de lletres de l’Institut entre 1969 i 1971. Als 14 anys treballava de pastisser a Manlleu, al forn de pa del seu avi. Després de feinejar tota la nit, es dutxava, esmorzava i feia autoestop fins a Vic. Quatre dècades després repassa aquells dies: “Abans d’anar a l’Institut estudiava als Hermanos de la Salle de Manlleu. El canvi va ser abismal. Jo venia d’un centre d’ensenyament ple de sotanes, on els alumnes anàvem uniformats; passar d’un règim disciplinari gairebé carcerari a l’Institut va ser la glòria. Si anar de Manlleu a Vic per a mi eren paraules majors, l’Institut –on convivíem nois i noies- era la llibertat. Hi vaig fer Lletres com els que tot plegat sumàvem dotzena de frare. I hi vaig trobar companyia. De cop i volta se’m va obrir el món i vaig experimentar una sensació de llibertat molt elevada. Hi havia gent nova, un règim laic, horaris flexibles i un professor diferent per cada assignatura. Sense oblidar les bones estones que passàvem fent tertúlia al bar de Ca la Pagesa, a pocs metres”.

D’aquells anys, Palau recorda “el director Ricard Lázaro pel seu pes específic i el descontrol amb què governava. A la professora Sesé, perquè va aconseguir que m’agradés la biologia (sobretot les pràctiques al riu). A la professora d’història Carme Rosés, perquè permetia que els avions de paper que tiràvem a la seva classe volessin encesos. A l’hermano marista Clemente Serna, perquè va aconseguir que transités dos anys per les seves classes de grec i que no n’aprengués ni un borrall. Als professors de FEN, les restes del falangisme pur incrustades en el sistema educatiu, una ideologia que situava clarament les fronteres de l’enemic, perquè ens formaven l’esperit; i així vam sortir. M’agradava molt el professor de filosofia i també el de francès, dels quals no recordo els noms”.

En aquest ambient, Palau destaca “el moviment reivindicatiu directe, sense directrius per part de ningú i esperit llibertari que regnava entre l’alumnat. A les acaballes del franquisme hi havia molta ànsia de llibertat i els partits convencionals de l’antifranquisme encara no tenien massa força a l’Institut. Els alumnes ens ajuntàvem per protestar de manera espontània, amb moviments assemblearis. Després d’anys de disciplina franquista, no volíem repetir els esquemes d’obediència cega. De manera intuïtiva bevíem –almenys en el meu cas- del germen de l’anarquisme. Jo tenia un oncle exiliat a França, que era una llegenda viva; i un altre oncle que va arribar a ser torturat. En aquest context, vaig orientar les meves lectures cap als escrits d’inspiració àcrata, però d’una manera més sentimental i intuïtiva que no pas racional”, conclou.


Històries d’estudiants bromistes i contestataris

 
Qui escriu aquest reportatge, Toni Coromina, alumne de l’Institut des del 1969 fins al 1972 (provinent dels Hermanos Maristas i del Seminari), recorda que els primers anys del centre van coincidir amb un cert desgovern de la junta directiva, personalitzada en el seu director, Ricard Lázaro, un home a qui li agradava molt fumar puros, jugar a escacs i menjar costelles amb all i oli, però que no va acabar de trobar un mètode raonable per dirigir el centre. I això ho van aprofitar els alumnes per deixar anar les energies emmagatzemades durant els cursos passats a les escoles privades, de vegades amb una certa crueltat envers el professorat circumstancial. Les barrabassades no violentes i les bromes eren el pa de cada dia.

En una classe de ciències naturals, dos alumnes que havien de portar un peix per disseccionar-lo i estudiar-ne l’anatomia, van presentar-se amb una bossa de plàstic plena d’aigua i capgrossos que van abocar sobre la paperassa de la professora Sesé, que va quedar amarada d’aigua. Un altre dia, una professora de filosofia va expulsar de l’aula un alumne díscol amb la coneguda fórmula: ¡Salga fuera de la clase! L’estudiant expulsat, en comptes de sortir per la porta va obrir una finestra i va simular que s’anava a llançar per l’obertura, davant el pànic de la professora que li va pregar mig plorant que no saltés, i va jurar i jurar que estava perdonat.

L’any 69, un grup de sisè de batxillerat va imprimir i repartir uns adhesius que es van popularitzar a tot Vic amb la llegenda “Jo no sóc de l’Opus Dei”. Una altra vegada, l’any 70, tres alumnes díscols d’una professora membre de l’Opus Dei es van negar a fer l’examen de fi de curs davant d’ella, al·legant que no podien suportar la seva presència en una cerimònia ritual tan seriosa com un examen que volien fer amb les màximes garanties per a la concentració. El cas és que la professora va accedir que els tres nois realitzessin l’examen en una altra aula, sense la seva presència. Al final, tots tres van superar la prova amb la mateixa nota: 7,5.

La contestació també es va centrar en el senyor Jiménez (conegut amb el sobrenom de Garbancito), un dels responsables d’impartir l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional, i en el professor de gimnàstica, Angel Larrañaga. En el primer cas, uns alumnes van amagar un gos de raça pastor alemany (propietat de l‘encarregat de la cantina, un ex-boxador que tothom coneixia per Titi) en un armari d’una aula. Al cap de cinc minuts d’iniciada la classe, van obrir l’armari i el gos va sortir disparat en direcció a la tarima del senyor Jiménez, bordant com un desesperat. En el cas de Larrañaga, alguns alumnes es van negar a assistir a les classes de gimnàstica per l’adscripció falangista del professor; a final de curs, per no tenir un suspens que els hauria impedit presentar-se a l’examen de Reválida, van presentar a la direcció falsos certificats mèdics que els eximien de l’assignatura per diversos motius, un d’ells reumatisme.

No tots els professionals de la docència, però, eren objecte d’escarni. N’hi havia que es van guanyar a pols el respecte de l’alumnat, com la professora de literatura Manuela Citoler, que va acompanyar molts estudiants a Barcelona a visionar To be or not to be, el film del director Ernst Lubitsch, un dels millors de la història del cinema i paradigma de l’humor més càustic en les circumstàncies més tràgiques que, ben segur, va quedar enregistrat a la memòria d’una bona colla d’alumnes.

Una vegada, l’alumne Guillem Serra, fill de la professora i poetessa Núria Albó (acomiadada de l’Institut feia poc per pressions externes que l’acusaven de ser atea), va aparèixer en una finestra de la façana principal, vestit amb una túnica bíblica i amb una llarga cabellera rossa voleiant al vent, tot cridant “¡Pecadors, penediu-vos i feu penitència!”. El mateix Serra i un altre alumne de la seva classe van ser agraciats en un sorteig que es va fer a l’Institut amb dues entrades per anar al Liceu a veure l’òpera La ciutat invisible de Kitesh, de Rimsky-Korsakoff. A l’hora de la representació, els dos osonencs es van asseure a les butaques corresponents a platea. Però van durar poca estona als seus seients, ja que els va venir un atac de riure enmig de gent tan distingida i van ser convidats a abandonar el recinte.

Les accions còmiques tampoc eren alienes al recinte educatiu. Enric Sala i Carles Pujols, dos alumnes de sisè de Ciències que havien d’exposar un treball sobre l’anatomia humana, es van presentar vestits amb bates blanques i amb dos ossos desmesurats (segurament la tíbia i el peroné d’una vaca) i van llegir un resum de la tesi d’un suposat científic alemany que havia descobert un dels esglaons perduts de l’evolució humana. Tot inventat. Les rialles dels alumnes van anar en augment a mesura que s’adonaven de la comèdia.

Aquells dies, Antoni Abella i Portusach, El Tendre (forjador, antiquari, poeta, escultor, bromista i bohemi molt popular a Vic), s’havia matriculat als cursos nocturns de l’Institut per assaborir noves experiències. Deu anys més gran que la majoria d’alumnes i molt aficionat a jugar amb el doble sentit de les paraules, una vegada es va presentar a un examen de Biologia i a l’hora de parlar de les cèl·lules, va omplir tres fulls amb la descripció de les cèl·lules del Partit Comunista.

Un alumne que havia de pronunciar una conferència a l’assignatura de Llengua, titulada Psicoanàlisi i budisme, es va dedicar a explicar casos de repressió sexual i va citar un rosari d’advertències capellanesques sobre els perills de tornar-se cec o perdre la medul·la òssia a causa de la masturbació o vici solitari. Al final de la dissertació, tothom va aplaudir. Després, la professora (la senyoreta Granados, filla d’un general de l’exèrcit) va felicitar l’alumne, però li va demanar per quin motiu no havia parlat del budisme. I aquí les rialles van ser de les que fan època. Es dóna la circumstància que a l’aula hi havia alguns convidats aliens a l’alumnat, entre ells el músic Rafael Subirachs i el rapsoda Josep M. Solé Jardí.
 

Gimnàs i façana de l'Institut Jaume Callís, al principi dels anys 90. Foto: Arxiu Institut Jaume Callís


En una ocasió, dos alumnes havien de presentar un treball de fi de curs a la professora Martínez, de l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional; quan va arribar el dia límit per entregar els fulls, els dos alumnes, que encara no havien escrit res, van demanar a la professora quin era el límit horari per lliurar el treball. Ella va dir, mig en broma, que “a les tres de la matinada”. I tal dit tal fet: a les deu de la nit, els dos alumnes van anar a casa d’el Tendre, al carrer de Gurb, i van començar a redactar un text de deu folis sobre el tema prefixat: la joventut. Però com que el temps se’ls tirava a sobre, per anar més ràpid es van repartir la feina i van elaborar el treball en dues màquines d’escriure diferents i al final van ajuntar els folis. La conclusió del document que van entregar a les dues i cinquanta-nou minuts de la matinada a casa de la professora (al mateix carrer de Gurb), un minut abans que s’acomplís el terme, deia: La juventud es un terrible monstruo que echa fuego y trallazos por los dientes.

Una circumstància que va portar una certa polèmica va se l’excursió de fi de curs d’un grup d’alumnes a Eivissa, paradís dels hippies. Molts pares no veien clar que l’illa balear fos un destí gaire recomanable, encara que hi anessin tutelats per professors del centre. El cas és que, un cop a l'illa, més d’un alumne va fumar el seu primer porro o va fer una escapada pel seu compte a Formentera.


Del ‘l’angelus’ i el ‘mes de Maria’ a la coeducació


Un procés educatiu semblant al de Pep Palau és el que va seguir Joan Brugués, llicenciat en Filosofia i Lletres, en Geografia i Història, professor de l'lES Antoni Pous de Manlleu i president del Fòrum de Debats: “Jo provenia dels Hermanos Maristas de Vic, on vaig cursar el batxillerat elemental. Fins que vaig tenir la sort d’entrar a l’Institut, als 15 anys, durant el curs 1969-1970. I m’hi vaig estar durant tres anys, de 5è fins a COU. Tot i que encara faltaven set anys per la mort de Franco, el pas dels Maristes, que tenien un sistema escolar molt encarcarat i una disciplina molt rigorosa, a l’Institut va ser molt radical. Vaig passar de resar l’angelus cada dia, anar regularment a missa, celebrar el més de Maria i el del Sagrat Cor a un ambient totalment diferent, caracteritzat per la coeducació i una manera oberta d’ensenyar i transmetre els coneixements. En aquella època això era un canvi gairebé revolucionari”.

Brugués recorda haver tingut bastants bons professors, “gent ben preparada que havia fet oposicions, com Manuela Citoler, que en feia literatura castellana, o Margarida Boladeras, una professora de filosofia que havia estudiat a França, Àustria i Alemanya i que anys després va arribar a ser degana de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona”.

Parlant del controvertit director Ricard Lázaro, el recorda com un home que els primers anys no va generar massa problemes, “tot i que l’any 1973, quan jo ja no era a l’Institut, es va significar negativament quan es va enfrontar amb els professors no numeraris que van organitzar una vaga i els va acomiadar”.
 

Interior d'una classe. Anys 90. Foto: Arxiu Institut Jaume callís


A l’Institut, Joan Brugués va cursar la branca de Lletres: “Érem pocs a la classe, però en el nostre cas érem un grup una mica rebel. Llavors, l’ambient de politització entre l’alumnat no era general, tot i que hi havia una minoria significativa que donava una mica de to al centre. Era gent amb un esperit més aviat llibertari, al marge dels partits. D’allà en va sortir la manifestació contra el Procés de Burgos i també algunes vagues, com els dos dies d’aturada que es van organitzar el febrer del 72 contra la selectivitat. L’últim any que vaig ser al centre ja hi havia algun estudiant de l’extrema esquerra maoista i d’altres alumnes, pocs, lligats a organitzacions polítiques estructurades. En general, però, diria que aquells dies es notava molt la influència de les idees i l’esperit del Maig del 68 francès, que van arribar un pèl tard”, rememora.


Les primeres protestes. Manifestació contra el ‘Procés de Burgos’


La primavera del 70 es va organitzar una vaga i una manifestació que va comptar amb la participació de 200 alumnes, seguida d’una asseguda a la carretera de l’Institut, en protesta per la prohibició que el director havia fet als alumnes d’anar a esmorzar al bar Ca la Pagesa, a prop de l’Institut. Els vaguistes van cantar cançons de Bob Dylan i tota mena d’himnes pacifistes (No serem moguts, Vull ser lliure i altres). Fins que Ricard Lázaro va aixecar la prohibició, amb gran alegria dels estudiants i dels amos del bar, que temien veure el seu negoci reduït a la mínima expressió. Mesos després es va muntar una nova manifestació, aquesta vegada per protestar per la manca d’enllumenat als accessos de l’Institut i pel perill que això suposava per la seguretat de les noies que acudien al centre a estudiar en horari nocturn.

El 14 de desembre de 1970, el govern espanyol va decretar l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort per a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, alguns estudiants de l’Institut Jaume Callís es van posar d’acord amb alumnes del Col·legi de Sant Miquel per convocar una manifestació a Vic i van confeccionar unes octavetes cridant a la participació en l’acte de protesta, tal com es recull en uns apunts que aleshores va redactar -la mateixa nit de la manifestació- l’estudiant de l’Institut Joan Brugués, i en l’imprescindible llibre de Miquel Macià Entre la boira i el desencís.

Al captard del dia assenyalat, dijous 17 de desembre, colles d’estudiants van començar a recórrer la rambla de l’Hospital amunt i avall per escombrar la gent disposada a manifestar-se. Quant el grup va ser prou nombrós (unes dues-centes persones) es va dirigir a la plaça Major, on alguns membres de la clandestina Comissió de Solidaritat (Miquel Albó, Joaquim Capdevila, Andreu Roca i Josep Vernis) i el sindicalista Jaume Brunet es van afegir a la comitiva a les voltes de baix., a prop de l’Snack. Andreu Roca recorda que en mig d’un ambient molt tens, un falangista local, habitual informant de la policia, es va treure una pistola. Aleshores, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant l’estampida i dispersió dels joves que protestaven.

Mentre els estudiants fugien, a la cruïlla del carrer Verdaguer amb la rambla de les Davallades, un dels dos membres de la Brigada Secreta de la Guàrdia Civil que vigilaven l’acció, va cridar: ¡Este es el cabecilla!, assenyalant Toni Coromina (autor d'aquest reportatge), aleshores un noi de 15 anys que per la seva alçada i la llarga cabellera era més visible que els altres manifestants. El suposat cabecilla va ser detingut pels dos membres de la brigadilla, armats amb pistoles, i se’l van endur cap a la jefatura, situada a les dependències de l’Ajuntament. Durant el trajecte, però, alguns estudiants insultaven Mortadelo i Filemón (sobrenoms que popularment es van donar als dos policies secrets), amb crits d’“Assassins! Assassins!”, davant l’astorament del detingut, a qui no feia cap gràcia el tremolor de les pistoles que els dos agents duien clavades als seus malucs.

A les dependències de Jefatura, un policia municipal va amenaçar l’estudiant de l’Institut de tallar-li els cabells; fins que va arribar Joan Masramon, el cap de la policia local. “Ets el fill d’en Cecili, oi?”, li va demanar; davant la resposta afirmativa del detingut (el pare era membre d’Acció Catòlica), i l’evidència que amb 15 anys el detingut era menor d’edat penal, va ser posat en llibertat, no sense haver d’escoltar un discurs paternalista, amb l’exigència de no tornar a manifestar-se mai més.

Davant l’impossibilitat d’entendre que aquella manifestació havia estat organitzada espontàniament pels estudiants, sense la intervenció d’elements subversius enquadrats en grups polítics, dues hores després la policia va detenir Joaquim Capdevila, Josep Vernis i Miquel Albó, tots tres membres de Solidaritat. Després de passar uns dies als calabossos del Jutjat local, van ser alliberats. La notícia d’aquests fets no va aparèixer al setmanari falangista local Ausona, però sí al diari francès Le Monde i a Ràdio Pirenaica, l’emissora del Partido Comunista de España que emetia des de Romania. Finalment, la pressió interna a l’Estat espanyol, el moviment de protesta internacional i la petició de clemència del Papa de Roma, van aconseguir la commutació de les sis penes de mort. El govern del general Franco va mostrar, per primera vegada, símptomes clares de debilitat. La dictadura, tot i ser molt rígida i ben compactada, començava a tenir alguna esquerda.
 

Façana de l'institut. Anys 80. Foto: Josep M. Montaner.



En el llibre L’Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona (de Robert Bernad, Josep Burgaya i Jordi Figuerola) s’explica que “a Vic, l’impacte i les conseqüències de la manifestació pel Procés de Burgos no solament no s’havien apagat, sinó que entre la oposició regnava un cert optimisme, ja que s’intuïa que s’obrien possibilitats d’organitzar més consistentment el moviment contra el règim. A l’Institut Jaume Callís un grup d’estudiants va repartir fulls informatius del moviment de protesta al País Basc. Francesc Codina i Pep Palau, entre d’altes, es van encarregar de confeccionar les octavetes amb materials provinents del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), cosa que desconeixien els mateixos estudiants que en van organitzar el repartiment”, tal com anys més tard va explicar Francesc Codina.


Detenció irregular a l’Institut


La nit del 30 d’abril del 71, la guàrdia civil va detenir un grup de vigatans que havien llençat octavetes amb reivindicacions obreres a Manlleu: Pep Carbonell, Pep Comeres, Josep M. Solé Jardí, Francesc Codina i Toni Coromina (aquests dos darrers, estudiants de l’Institut). Després de passar tres dies als calabossos del jutjat, van ser alliberats amb càrrecs, i van ser imputats pel Tribunal de Orden Público de Madrid, llevat de Coromina, que en el moment de ser detingut era menor d’edat penal (només li faltava una hora per complir el seu 16è aniversari, el dia 1 de maig).

En aquest episodi, cal destacar que la captura de Francesc Codina es va produir d’una forma inusual i aparatosa. Mentre els altres implicats havien estat detinguts l’1 de maig, l’endemà, el cap de policia local Joan Masramon i membres de la Guardia Civil es van presentar a l’Institut amb l’ordre de detenir Codina. Aleshores, Ricard Lázaro es va negar a deixar-los entrar dins del recinte educatiu argumentant que si volien agafar-lo ho haurien de fer al carrer, ja que a dins l’Institut no s’hi podia capturar ningú. I els va dir: “Si vostès el volen detenir, quan surti fora de l’Institut, facin el que vulguin. Allà vostès. Però a dintre és terreny sagrat, com una església”.

En el llibre L’Assemblea de Catalunya, s’explica que el posicionament de Lázaro “no era pas compartit per Ángel Larrañaga, professor de Formación del Espíritu Nacional a l’Institut i delegat del règim, el qual, fent cas omís d’allò que el director havia dit a la policia, va anar a buscar l’estudiant a dins del centre. Codina, que es trobava al bar, va veure entrar Larrañaga, que se’l va emportar, el va a lliurar a Joan Masramon i finalment va ser portat a la caserna de la Guàrdia Civil."

Pocs dies després, a l’Institut van aparèixer unes octavetes clandestines criticant aquesta detenció i informant dels fets. Els encarregats de vigilància del centre les van recollir i les van portar a Ricard Lázaro, el qual es va posar en contacte amb la Guardia Civil, que va elaborar un informe que, entre altres coses deia: “En los sanitarios del instituto Jaime Callís de la Ciudad, había sido hallada propaganda clandestina, por medio de la cual se incitava a los alumnos a boicotear la classe del professor Ángel Larrañaga (...). Se iniciaron gestiones encaminadas a conocer la identidad del autor o autores de la confección y difusión de dicha propaganda, sin que hasta el momento presente se haya obtenido resultado positivo, prosiguiéndose las mismas (...).”

Dies després, quan Codina i Coromina van tornar a l’activitat acadèmica, hi va haver molta alegria entre els estudiants. Al cap d’uns mesos, la pena d’un any de presó que demanava el tribunal als vigatans no va prosperar, atès que el govern va dictar un indult amb motiu del Año Santo Compostelano.

En el llibre Entre la boira i el desencís, es relata que el 14 de febrer de 1972, els alumnes de l’Institut i els de Sant Miquel es van afegir a l’onada de protestes sorgides arreu de l’Estat contra l’anomenada Ley General de Educación, proposada pel ministre Villar Palasí, i es van declarar en vaga. També van organitzar una manifestació des de l’Institut fins al Passeig, on els 500 manifestants van ser dissolts per la guàrdia civil. A la nit, hi va haver una assemblea a l’Institut i es va tornar a organitzar una nova manifestació, aquesta vegada amb enfrontaments amb la policia molt a prop de l’Institut i llançament de rocs contra els vehicles policials. Al centre de Vic, es van travessar cotxes al mig del carrer de Verdaguer, on es van produir més càrregues de les forces de seguretat i hi va haver detencions.


Turpiloquis i vituperis a un mitrat


A la meitat de la primavera de 1972, el bisbe de Vic, Ramon Masnou, va avisar els professors de religió de l’Institut que tenia la intenció de realitzar una visita pastoral a aquest centre, tal com acostumava a fer, fins aleshores, a totes les escoles privades adscrites a l’Església. Però una part d’estudiants de sisè no van rebre amb massa bona predisposició l’anunci de la visita. Quan mossèn Enric Vives va comentar als alumnes d’aquest curs que el bisbe volia parlar amb ells, alguns van dir-li que seria millor suspendre la visita, perquè hi podia haver murga. El fet és que mossèn Vives (un home obert i dialogant, molt respectat per tots els estudiants) va deixar el repte en mans del destí (o la providència) i va declinar d'assistir a la trobada del bisbe amb els alumnes de sisè.
 

Biblioteca i cantina de l'institut. Anys 90. Foto: Arxiu Institut Jaume Callís

 


El doctor Masnou va protagonitzar dos actes diferents: un en una sala gran, amb la presència de professors i alumnes de diversos cursos, i un altre en una aula més reduïda, destinada únicament als alumnes de sisè de batxillerat (els de ciències i els de lletres). La trobada a la sala gran va ser un monòleg del mitrat i va passar sense pena ni glòria, malgrat alguna befa ocasional. Però la reunió amb alumnes de sisè (sense cap professor present) va ser un autèntic guirigall. Quan el bisbe va entrar, es va asseure a la tarima, va saludar tothom i va anunciar que la seva visita tenia l’objectiu de dialogar i prevenir els estudiants dels greus perills que els amenaçaven, a les portes d’entrar a la universitat: la pèrdua de la fe, la moda de les ideologies materialistes i el sexe. Però les seves paraules van ser pronunciades amb molta remor de fons i algun crit de desaprovació.

Fins que, en un moment donat, quan va dir que volia dialogar amb els estudiants entre iguals, un alumne va cridar, des del fons de la sala: “Si vols diàleg, baixa de la tarima!”; un altre li va etzibar: “Ven-te el cotxe i l’anell i dóna els diners als pobres!”. Quan va anunciar els tres eixos bàsics que havien de conformar la seva al·locució, una veu va proclamar: “Ni religió ni moda: parlem de sexe!”, una proposta secundada per noves veus que proclamaven: “El sexe, el sexe!”.

Veient que la contestació i la burla afloraven a les boques d’alguns estudiants sense pèls a la llengua, el bisbe es va començar a posar nerviós. Al doctor Masnou no li va servir de res la fama de defensor de la llengua catalana, ni la protecció que en alguna ocasió havia donat a persones i iniciatives catalanistes. Per a determinats estudiants cansats dels anys passats en institucions docents religioses, va pesar més a la balança la coneguda rigidesa del bisbe en temes de moral catòlica, sobretot en qüestions de sexualitat, i la seva aversió al cinema, el ball, la música moderna i el jazz.

Quan l’acte ja feia deu minuts que havia començat, un alumne va sortir disparat de fons de l’aula, es va dirigir cap a la tarima cridant: “Bisbe!!!”, va fer una histriònica reverencia burlesca al doctor Masnou i va abandonar la sala clavant un sorollós cop de porta. A partir d’aquí, els esdeveniments es van precipitar. Masnou va alertar els estudiants que quan anessin a la universitat haurien d’afrontar la propaganda “dels agitadors marxistes”; però un alumne li va rebatre que el catolicisme era una moda amb vint segles de propaganda i que mentre als agitadors marxistes se’ls tancaven a la presó, “a vostè, que és un agitador catòlic, no li passa res”. Enmig de les rialles i la cridòria, el bisbe va demanar a l’auditori que tots plegats tinguessin un diàleg pacífic; però un altre alumne (cristià de base) li va recitar el passatge de l’Evangeli on Jesús diu “No he vingut a posar pau, sinó espasa, a separar el fill del pare i la filla de la mare...”. Es dóna la circumstància que l’alumne que el va interpel·lar el bisbe amb la cita evangèlica era Miquel Mulet, un jove que després va militar en grups anarquistes clandestins, va ser detingut i va complir molts anys de presó a la Model de Barcelona. Malauradament va morir el 2013.

Llavors, alguns estudiants van tornar a demanar al mitrat que parlés de sexe, mentre altres pronunciaven proclames de mal reproduir i tota mena de turpiloquis (el terme turpiloqui, molt sovint utilitzat pel doctor Masnou, no figura al diccionari, però és una paraula manllevada de l’italià turpiloquio, que descriu un vocabulari groller, proper a la blasfèmia i amb referències sexuals).

Quan el bisbe es va adonar de la impossibilitat de continuar amb la seva al·locució, va donar per acabada la sessió. Molts estudiants van anar a Ca la Pagesa a celebrar-ho bevent moscatell. Dies després, Masnou va convocar els professors de religió de les escoles de Vic a una reunió per parlar del tema. Però des d’aquell dia va deixar de visitar els centres d’ensenyament de la ciutat.

A poc a poc, les activitats i les mobilitzacions espontànies dels estudiants i les humorades van anar minvant i van començar a proliferar formes reivindicatives més ortodoxes i disciplinades, amb la incorporació de militants de partits d’esquerra i d’extrema esquerra. D’altra banda, el desgovern dels primers anys al centre va donar pas a un sistema educatiu més rígid i a una direcció més madura que van intentar acabar amb el descontrol. Tot plegat va coincidir amb l’abandó de l’Institut de molts alumnes de la generació més contestatària.


L’institut, un lloc de perversió?


L’historiador Jordi Figuerola, professor d’Història Contemporània de a la UAB, autor de diversos llibres i articulista, va entrar a l’Institut el curs 1971-72 i hi va estudiar 5è, 6è i COU, fins al 1974. També provenia dels Hermanos Maristas, com Brugués, i la seva mare no volia que hi anés de cap manera: “Estava desesperada perquè havia sentit dir que era un lloc de perversió. I em deia: ‘Vols dir, Jordi, que t’anirà bé?’. El cas és que jo hi volia anar tant si com no. Va ser un canvi espectacular. Ara en tinc tots els bons records del món, sobretot per la sensació d’obrir finestres i respirar una aire que abans mai no havia respirat. No tot era positiu, perquè, de fet, encara vivíem en el franquisme. Però hi havia coses molt bones, com el fet de poder tenir companyes a les aules, descobrir l’existència d’associacions polítiques, la cultura, la poesia... I molt bons professors, com Jesús López Santamaria, un home extraordinari que ensenyava història social i que a mi em va marcar profundament en el meu camí com a historiador. El meu perfil era el d’un estudiant de Ciències, però després de passar per les seves classes vaig variar el rumb. La majoria de companys de classe volien fer matemàtiques i diferents branques de ciències. Va ser el primer professor qualificat que vaig conèixer. No el puc comparar amb cap.”.

 
En referència a Ricard Lázaro, Figuerola lamenta que a l’últim curs de ser a l’Institut i amb motiu de la vaga de professors no numeraris de 1973, el director, “un home que fins aleshores tampoc no s’havia significat per ser un devot radical del règim” va acomiadar una colla de professors joves, progressistes i molt avançats, com el mateix López Santamaría, Núria Bartolí o Lota Llambias. En el seu lloc van entrar nous professors -Vicenç Pascual, Carme Rubio, Montse Riera, Rafa Núñez i d’altres- que en un principi vam veure com a enemics. Però aviat ens vam adonar que eren tan vàlids com els acomiadats, amb un perfil semblant. Mentrestant, Lázaro es va anar imbuint progressivament de tics franquistes, sobretot durant les manifestacions contra la mort de Puig Antich, o quan va clausurar el Tutitut, una revista de la qual vaig ser un dels impulsors”.

Figuerola recorda que durant l’època que va estudiar a l’Institut, “l’ambient polític no era pas generalitzat, encara que es notava que ens trobàvem en els inicis d’un moviment ciutadà que apostava per la democràcia. Va passar una cosa semblant a l’actual reivindicació independentista, que al principi només era una idea minoritària, però al final ha acabat quallant. En aquells anys es començaven a respirar aires reivindicatius de canvi. Gràcies a la meva germana, em vaig assabentar que hi havia partits polítics estructurats que feien oposició al franquisme, com el PSUC i Bandera Roja. També vaig començar a llegir els primers llibres de tendència marxista, una ideologia que curiosament vaig descobrir a l’Institut de la mà de mossèn Enric Vives”.

A l’Institut, Figuerola hi va conèixer militants antifranquistes relacionats amb els Comitès de Solidaritat i va participar en alguna acció reivindicativa, com ara “tatxar la lletra ‘H” en alguns rètols deien ‘VICH” i elaborar alguna octaveta ciclostilada. Però sense ser militant de cap organització. De fet, molts de nosaltres només érem uns acòlits que fèiem les primeres passes. Ens adonaven que alguna cosa estava passant. Hi havia un esperit comú. Era l’època de les manifestacions contra la llei de Villar Palasí. Els estudiants en general no sabíem massa què estava passant, però el germen del canvi ja hi era. I més tard va aflorar i va madurar com a tendència col·lectiva. Fins que el moviment democràtic va fer tombant”.


Opusdeisme, rosacreus, socialisme, comunisme, anarquisme, separatisme, hippisme, rockers...

 
Miquel Macià, periodista i editor del diari Nació Digital i de la seva edició comarcal Osona.com, que va fundar el 1996, també va ingressar a l’Institut el curs 1971-72. Allà hi va cursar 5è, 6è i COU (dues vegades, per expulsió del centre) i en va sortir l’any 1975. Procedent del col·legi vigatà dels Hermanos Maristas, que tenia per nom oficial Colegio del Sagrado Corazón, explica que “per a la nostra generació, el pas a les aules de l'Institut de Vic va representar un canvi radical. D'entrada, van desaparèixer els càstigs físics que, si bé en els cursos més alts ja no es prodigaven, sí que eren una pràctica cruel en fases més inicials de l'escolarització. Els qui n'havíem estat testimonis i/o víctimes, entraven cada dia a l'immens casalot del carrer de Gurb amb el cor i el cul encongits, imaginant quin fatal designi ens cauria al damunt. Però no tot eren males notícies: també hi havia professors responsables que maldaven per transmetre'ns coneixement i mètode, com el senyor Josep Giralt o el senyor Leiva. No tinc cap problema en admetre que vaig arribar a l'Institut Jaume Callís amb una cultura general acceptable per a l'època i un bon domini del francès, tot après a base d'uns procediments memorístics arcaics que, tot i que a la majoria els aclaparaven, a mi em funcionaven”.

Per a Macià, el canvi més notable que va notar a l’Institut era que “els professors no ens obligaven a estudiar. Com que la matrícula era voluntària a partir dels 14 anys, s'entenia que si tu anaves allà era perquè volies estudiar. I si no estudiaves, era el teu problema. Un cop establert això, aleshores el dilema era que aquella aparent llibertat no degenerés en un llibertinatge -redéu, quina paraula!-, que era reprimit de forma rotunda per un cúmul d'autoritats que començava en algun professor d'assignatura i culminava en la policia i els tribunals de la dictadura”.

Molt s'ha dit i escrit sobre l'Institut Callís com un gran baluard de l'acció dels batxillers catalans contra el franquisme i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Segons Macià, “hi ha llibres ben documentats que han recollit aquella història, que podem fixar entre 1968 i 1977, aproximadament. La professora Carmen Rubio va infantar el concepte de ‘la generació del 75’ per referir-se als qui a l'entorn d'aquell any (més els anys anteriors que posteriors) van passar per aquelles aules i en ‘lo gran riu de la vida’, com diria Verdaguer, han destacat com a experts en els seus respectius àmbits i han tingut projecció nacional ben coneguda. El nexe que ho lligava tot era la lluita per la llibertat, és clar, però no sols la llibertat política sinó la mental, i una bona mostra d'aquest anhel era el formidable garbuix d'ideologies, creences, costums, moviments i passions a què s'adscrivien bona part dels alumnes: lliure pensament, existencialisme, dadaisme, contracultura, cristianisme d'esquerres i de dretes, pacifisme, antimiltarisme, rosacreu, comunisme, anarquisme, separatisme, hippies, rockers...”. En Miquel Macià assenyala que "vaig arribar a l'Institut el 1971 amb ànsies de conèixer coses i ser lliure, i en el trànsit de quatre anys en vaig sortir el 1975 formant part d'un grup clandestí de resistència política organitzat - i molt organitzat, i que recordo amb molta estimació i orgull- com era el PSUC".

Recapitulant sobre la seva experiència, reconeix que "l'estada a l’Institut va ser fenomenal, i amb els ulls d'ara m'adono que vivíem més a prop del segle XIX que del segle XXI, però no ho sabíem. Potser érem el darrer alè d'un món cultural clàssic que s'exhauria. Ens era igual perquè allà hi anàvem a viure i, si teníem temps, a estudiar. Als passadissos, a les aules i al bar de l'Institut hi van néixer grans amistats i amors que encara duren. Per la meva part, no em penedeixo de res”, sentencia.
 

Il·lustració de l'estudiant Laia Solé. Finals dels anys 80.



L’acomiadament de 16 professors no numeraris


Durant els primers anys dels setanta, a Osona existia la Taula Unitària, una plataforma democràtica clandestina que aglutinava diferents sectors combatius amb el franquisme. Aquest organisme, estretament lligat amb l’Assemblea de Catalunya des dels seus inicis, també tenia connexions amb alumnes i professors de l’Institut. Coincidint amb les lluites reivindicatives de millores en l’ensenyament, alguns professors del centre provinents de Solidaritat assistien a les reunions de l’organisme unitari comarcal i tenien una certa influència entre els alumnes.

En els llibres L’Assemblea de Catalunya i Entre la boira i el desencís, s’explica que els mesos de febrer i març de 1973 hi va haver una vaga intermitent de professors no numeraris (PNN) en defensa de millores laborals. El 6 de febrer va començar la vaga a l’Institut, al mateix temps que en molts altres centres de l’estat espanyol. Els vaguistes reclamaven un contracte de dos anys prorrogable, la supressió dels certificats de bona conducta que havien d’obtenir del Govern Civil i el director del centre, un augment de sou igual que els professors universitaris, cobrament del sou a partir de l’octubre i la seguretat de saber si el curs següent podrien continuar treballant en el centre, entre d’altres qüestions.

L’Administració no va atendre les reivindicacions dels ‘penenes’ i la vaga va continuar els dies 7, 13, 14, 16, 21 i 22 de febrer, i de l’1 al 7 de març. Aleshores, Ricard Lázaro va escriure una carta al setmanari Ausona dient que dels 28 professors de l’Institut només 14 estaven en vaga, i va desmentir la validesa de les reivindicacions. En el mateix escrit, el director també va criticar l’Associació de Pares d’Alumnes (de la qual formaven part els mítics lluitadors Manuel Anglada i Bayés i Xavier Roca i Arumí, membres de la Taula Unitària). Una setmana més tard, els professors combatius van publicar una resposta on ratificaven el nombre de vaguistes que, segons ells, el primer dia va ser de 28 i després 18 a cada jornada. Per la seva banda, Manuel Anglada aleshores va proclamar que a més d’oposar-se a les reivindicacions dels vaguistes, Lázaro volia dominar totalment l’Associació de Pares posant-hi una secretària nomenada per ell. Anglada també va dir que Lázaro es negava a comprar alguns llibres, que al final adquiria la Junta de Pares; però llavors el director, en venjança, tancava la biblioteca del centre.

Com a resultat d’un escrit signat per 18 docents reclamant la seva plataforma reivindicativa, se’ls va obrir un expedient disciplinari que va comportar la pèrdua de la feina a pràcticament tots; només se’n van salvar els sacerdots, que depenien del Bisbat. Entre els signats hi havia Mercè Rodríguez, Enriqueta Anglada, Núria i Teresa Bartolí, mossèn Miquel Colomer, mossèn Josep Escós, Anna Espona, Lota Llambias, Carme Furriols, Jesús López Santamaria, Carme Rosés i Ramona Vilalta, entre d’altres. A partir d’aquests esdeveniments, la figura de Lázaro va patir un enorme descrèdit i va ser objecte d’una campanya que amb el pas del temps va popularitzar l’eslògan “Lázaro no!” que va aparèixer pintat en nombroses parets de la ciutat.


La substitució dels professors acomiadats


Una de les professores que van entrar a l’Institut en substitució dels docents acomiadats va ser Carme Rubio, llicenciada en Filologia Romànica per la UB, que a més de ser catedràtica de Batxillerat, posteriorment també va ser professora de la UVic, amb qui encara té contactes, dos anys després de la seva jubilació.

 
Rubio va entrar a l’Institut el curs 1973-74: “Quan amb Vicenç Pascual vam ser contractats, nosaltres veníem de Barcelona i no sabíem res dels problemes interns del centre. En total vam entrar 16 professors nous, tots de cop. Vam ser una generació de professors, la majoria dels quals hem estat molts anys a l’Institut. Nosaltres mai no ens vam oposar als acomiadats, ni hi vam tenir cap enfrontament. De fet, teníem un tarannà semblant. En tot cas, si algú havia de tenir mala consciència, eren els professors que no van ser acomiadats, que no es van oposar a les mesures del director”, recorda.

Abans de venir a Vic, Carme Rubio havia treballat uns mesos en una escola privada de Barcelona, una feina que va trobar a través d’un anunci al diari. Aquells dies, els seu company Vicenç Pascual acabava de fer la mili al Sàhara. Ara, passades quatre dècades, Rubio explica que tota la seva vida professional l’ha passat a l’Institut Jaume Callís i diu que “quan vaig venir a Vic em vaig assabentar de la força que l’ensenyament religiós tenia a la ciutat. Al marge de la discutible trajectòria de Lázaro, a aquest home se li ha de valorar el fet d’haver obert un centre públic i laic a Vic, una ciutat que necessitava una escola pública qualificada i amb un tarannà més modern i obert. Quan vaig entrar a l’Institut hi havia gent que deia que el Callís era un nucli de disbauxa. Cal dir, però, que això de la disbauxa depenia molt de cada professor, en una època durant la qual a Catalunya els joves s’obrien a la rebel·lia i se sentien antifranquistes. L’Institut de Vic no era un cas aïllat, perquè arreu hi havia una canvi en la manera d’enfocar l’ensenyament i d’establir una relació més equilibrada entre professors i alumnes. Això passava a l’escola pública i a la universitat. No era disbauxa: era una visió alternativa de l’ensenyament”, rebla.
 

Concepció Casas, Vicenç Pasual i Carme Rubio, durant el viatge de fi de curs a Eivissa, l'any 1974. Foto: Arxiu Rubio



De tota la seva trajectòria com a docent de l’Institut, Carme Rubio destaca “l’enorme importància dels cursos nocturns. A Vic moltes famílies humils no entenien que els seus fills es dediquessin exclusivament a estudiar. Per elles, estudiar era bo, però també s’havia de treballar, encara que fos unes hores. Les classes eren primordials per molta gent, encara que no obtinguessin el títol; també comptava l’ambient, un factor molt important que els enriquia. El batxillerat nocturn era un element socialitzador que complia una irrenunciable tasca social. Per això vaig quedar molt decebuda quan el govern ‘tripartit’ el va suprimir. Els últimes anys, cada curs sortien 15 persones amb la selectivitat aprovada. Potser no era rendible, però no hi ha cap justificació”, es lamenta.


Professors progressistes i rèmores del passat falangista


Josep Burgaya, doctor en Història Contemporània per la UAB, professor de la Universitat de Vic i estudiós de l’evolució del pensament contemporani i d'organitzacions internacionals polítiques i econòmiques, va entrar a l’Institut l’any 1975, dos mesos abans de la mort de Franco.

Abans havia estudiat d’intern a l’Escola del Roser de Sant Julià de Vilatorta: “Jo venia d’un lloc molt carca i antic, en blanc i negre. En canvi, l’Institut el veia en color, en una edat, 15 anys, que a tots ens semblava que érem grans i madurs. De fet, en aquella edat, entraves a la vida: sexe, drogues, rock & roll i política. El canvi va ser notable. Per mi va ser una etapa molt bona”, rememora quaranta anys després.
 

Professors i professores del centre. Anys 70 i 80. Foto: Arxiu Institut Jaume Callís

 


Per sobre de tot, Burgaya destaca “l’ambient de llibertat que es respirava, malgrat que Franco encara era viu. També vaig coincidir amb els últims espeternecs de Lázaro, un home que potser no era franquista militant, ni molt bel·ligerant; però s’havia complicat molt la vida amb decisions arbitràries; destil·lava el passat i sovint feia comentaris sexistes fora de to. A l’Institut també quedava alguna rèmora del passat falangista i velles glòries momificades; però el més important era que hi havia una part molt important de professors progressistes, joves, oberts i avançats, com Carme Rubio, Vicenç Pasqual o Rafa Núñez”.

Referint-se a l’ambient polititzat del moment, afirma, però, que “en el cas de l’Institut les mobilitzacions reivindicatives ja no eren tan espontànies, ni hi havia l’esperit àcrata dels primers anys. Quan jo hi vaig arribar, ja hi havia organitzacions fermes i estructurades, sobretot les Joventuts del PSAN, amb Mercè Colom al capdavant, com a element clau; també hi havia molta presència de les Joventuts Comunistes, lligades al PSUC; i alguns militants de Bandera Roja i el PTE. En aquell context, els partits polítics, sobretot d’esquerres, començaven a captar militants”.


De l’Institut de Vic a la Universitat de Barcelona


El manlleuenc Miquel Molist, catedràtic de Prehistòria a la UAB, ex director del Museu d’Arqueologia de Barcelona i un dels arqueòlegs més reconeguts del món pels seus treballs de recerca durant molts anys al Pròxim Orient, en dos importants jaciments a Síria i a Turquia, el curs 1973-74 fer el COU a l’Institut Jaume Callís, després d’estudiar el batxillerat a la Salle. La seva entrada al centre públic vigatà va coincidir amb l’arribada dels 16 nous professors que van substituir els ‘penenes’ acomiadats per Lázaro.

Ara recorda la seva estada a l’Institut com un episodi molt profitós i gratificant: “Al col·legi de la Salle de Manlleu, l’ambient era més aviat ranci, amb un sistema pedagògic gens engrescador. A l’Institut vaig descobrir la literatura profunda de la mà de Montse Riera, una professora que em va inculcar l’amor per aquesta disciplina, concretat en el llibre Cien años de soledad, de García Márquez. En les seves classes, Riera mostrava una visió nova i moderna, acadèmicament parlant”.

A més de considerar la seva etapa a l’Institut com “un canvi pedagògic radical”, Molist també destaca l’enriquidora experiència vivencial vigatana: “Els matins venia a Vic i a les tardes treballava de delineant a Manlleu. Però regularment ja feia temps que freqüentava l’Arxiu Episcopal de Vic, on el doctor Eduard Junyent em va introduir en el món de la investigació i em va acompanyar a visitar diferents monuments. A l’Institut també vaig tenir Imma Ollich de professora, i encara que ella donava classes d’anglès com a substituta, em va ajudar en la vessant d’arqueologia i historia, que era la meva autèntica vocació”.

També recorda les corredisses pels voltants de l’estació de Vic durant la manifestació de protesta pel cruel assassinat de Salvador Puig Antich. I encara que ell no estava enquadrat en cap organització política, “tenia amics entre el potent nucli d’estudiants molt polititzats que estaven en l’òrbita de l’Assemblea de Catalunya. A cada curs h havia quatre o cinc estudiants capdavanters, una gent molt receptiva”.


Manifestació estudiantil contra l’assassinat de Puig Antich


Un des esdeveniments més colpidors de l’any 1974 va ser l’execució, el 2 de març a Barcelona, de l’anarquista Salvador Puig Antich, condemnat al garrot vil en un judici militar que va ser una autèntica pantomima feixista. Quatre dies després, 600 manifestants, la majoria estudiants de l’Institut, van expressar la seva ràbia als carrers de Vic i la seva oposició a la pena de mort.

En el llibre Entre la boira i el desencís s’explica amb pèls i senyals el desenvolupament d’una manifestació que va ser convocada de manera semblant a la que s’havia fet contra el Procés de Burgos: “La crida va començar a circular als cursos de tarda de l’Institut. La iniciativa del moviment va recaure en una generació d’estudiants que, majoritàriament, no havia participat en aquella manifestació del 1970. La cita va ser a la Plaça de Santa Clara, a les set de la tarda del divendres dia 6 de març. Allà es van agrupar unes 600 persones que feia estona voltaven el Passeig amunt i avall. La concentració va arrencar picant de mans, per passar als crits de ‘Puig Antich!’, ‘Pena de mort no!’ i ‘Assassins!’. Les primeres forces en aparèixer van ser les de la Policia Municipal, que va baixar a tota vela pel carrer Estret fent voleiar les porres. Un guàrdia va voler saltar la barana atlèticament però va ensopegar i va caure a terra.; els que li venien al darrere, s’hi van empuntegar i també van caure. Els manifestants que fugien per la Rambla van ser atacats per la Guàrdia Civil a cops de fusell. La concentració es va dispersar en totes direccions... (...) Després, “els manifestants van formar noves concentracions i manifestacions a la Plaça de l’Estació i davant l’edifici de Correus.. I des d’allà, amb la policia desorientada, van avançar cap al Prat de la Riera i el Portalet. La topada inevitable es va produir a la plaça de Santa Teresa, on la càrrega va ser definitiva. Quatre joves van ser detinguts i traslladats a la caserna, Tots eren alumnes de l’Institut”.

 

En la mort de Puig Antich.



Com a represàlia, la direcció de l’Institut va eliminar les activitats extraescolars com cinefòrum, la revista Tutitut i el teatre, es va tancar la biblioteca i es van treure els futbolins de la cantina. A més d’aquestes sancions també va donar de baixa una cinquantena d’alumnes per acumulació de faltes. D’altra banda, els detinguts van ser processats pel Tribunal de Orden Público i la Delegación del Ministerio els va prohibir assistir a classes en cap centre d’estudi mentre no fossin jutjats. Tanmateix, aquesta mesura va ser atemperada i nomé fa afectar a un dels detinguts.

Tal com s’explicava en el reportatge “6 de març de 1974: manifestació a Vic contra l’execució de Puig Antich”, publicat a Osona.com el 2 de març de l’any passat amb motiu del 40è aniversari del seu assassinat, “la manifestació va tenir diverses conseqüències a Vic i a tot Osona. Les organitzacions clandestines, amb l'Assemblea de Catalunya al front, van experimentar un important salt endavant, recollint l'horror que havia causat en la gran majoria de la gent l'execució al garrot vil d'un jove de 25 anys a la sòrdida presó Model després d'un judici que ara, quaranta anys després, el periodista Jordi Panyella està demostrant que va ser una autèntica farsa, fins i tot dins la pròpia legalitat franquista. El nucli local de l'Assemblea de Catalunya va difondre uns deu dies després un full sense signar, de qualitat molt precària, imprès a dues cares amb multicopista, en què denunciava la repressió i acusava en especial l'Ajuntament, la Policia Municipal i el director de l'Institut.


Més protestes, vagues i expulsions. Els últims espetecs de Lázaro


El llibre Entre la boira i el desencís refereix que el curs 1974-75 es va inaugurar amb temes calents: la lluita contra la selectivitat, l’extensió de l’Assemblea de Catalunya al centre, la solidaritat amb els alumnes represaliats a qui no es va admetre la matrícula, i la continuïtat en l’acció de Ricard Lázaro. Les activitats culturals anul·lades per la direcció després del cas Puig Antich encara no havien estat amnistiades. Però la direcció va infravalorar la capacitat de resposta dels alumnes, perquè el moviment estudiantil comptava amb membres d’organitzacions polítiques clandestines a l’Institut, sobretot PSAN, PSUC i PTE, a més d’alumnes relacionats amb grups de tipus cristià, pacifista o llibertari. Sense oblidar el suport implícit de l’Assemblea de Catalunya.

Amb aquests precedents, 400 alumnes van signar una carta de protesta que el director no va voler respondre. Així, el 19 d’octubre es va produir una vaga impulsada pels delegats de curs que pràcticament tothom va seguir. Una de les reivindicacions bàsiques era la oposició estudiantil a les classes dels dissabtes a la tarda. En un comunicat, a la Delegación, Lázaro va escriure “Falta de asistencia masiva de tres COUs, como resultado de la propaganda llevada a cabo por la Asociación de Padres. Varios alumnos impedían en las carreteres de acceso al Instituto la entrada al mismo. Los cinco COUs nocturnos asistieron”.

Després de més vagues parcials i incidents diversos, cinc cursos sencers van ser sancionats amb l’expulsió per una setmana. Però al final, l’estratègia dels estudiants va funcionar: l’extensió del conflicte fora de l’Institut va ser decisiva i el director en va sortir seriosament tocat. Més endavant, el febrer del 75 es van produir més accions contra la selectivitat universitària.

En el butlletí commemoratiu dels 25è aniversari de l’Institut, Vicenç Pascual explicava: “En aquells moments en què el règim franquista es veia assetjat per una forta pressió social, el temible Tribunal de Orden Público va sancionar uns estudiants del centre acusats d’un delicte de ‘desorden público’. La sanció prohibia als implicats l’assistència a les classes en qualsevol centre oficial. La direcció de l’Institut va enviar escrits al Tribunal perquè s’aixequés la sanció i els estudiants poguessin continuar el curs de COU. Aquesta era una situació típica de l’ambigüitat que es vivia en el centre. Per una banda, la direcció s’enfrontava als alumnes amb amenaces per no assistir a les classes dels dissabtes, i per l’altra, s’enfrontava a les autoritats judicials expedint certificats de bona conducta per evitar les condemnes del TOP".

Finalment, el juliol de 1975 es va produir el canvi de la direcció del centre. Els professors numeraris que s’havien incorporat els dos anys anteriors i els que van arribar a partir del curs 1975-76, van configurar la nova junta, essent nomenat nou director Joan Aran i Suriol. Posteriorment, després d’un període de dos anys en què el centre va ser dirigit per Josep Rifà, Ricard Lázaro va tornar momentàniament a la direcció, compartint el càrrec amb Sadurní Girona durant el curs 1979-80. Però a partir del 1980, Lázaro mai més va estar al front de l’Institut. El seu regnat havia durat prop de deu anys.


Conrad Adillon, Ramon Besa, Joaquim Albareda...


Durant la primera meitat del setanta, per l’Institut hi van estudiar diversos alumnes que amb el pas dels anys han tingut una trajectòria notable. En aquesta crònica ja s’ha parlat dels historiadors Jordi Figuerola i Josep Burgaya, l’arqueòleg Miquel Molist, l’editor de Nació Digital Miquel Macià, el president del Fòrum de Debats Joan Brugués o el gastrònom Pep Palau.

Però n’hi ha molts d’altres, i tota llista és injusta pels noms que oblida. En aquella anomenada "Generació del 75" hi havia futurs empresaris d'èxit, guanyadors de premis literaris, degans de facultats universitàries, líders sindicals, dirigents de moviments radicals, periodistes i fotoperiodistes...

Un nom rellevant d'aquesta llista seria l’expert en comerç internacional Conrad Adillon, un home que actualmente viu a New Jersey (a 20 km de Nova York). Nascut a la Casa Masferrer de Vic, quan era molt petit la família es va traslladar a Roda de Ter, on la seva mare va obrir la botiga Casa Marina. Adillon feia les entregues a domicili d'ous, patates i enciams de la botiga. De ben jove, va començar a estudiar a l'Institut i a treballar a la fàbrica Colomer Munmany on va desenvolupar diverses funcions i càrrecs al llarg de gairebé vint anys. Arran de les seves responsabilitats comercials a l'empresa, es va establir a Nova York, i sis anys després va fundar el seu propi negoci. Des de 1997 és gerent d'Ole Ole Foods, empresa dedicada a la importació i distribució de productes alimentaris. Fa prop de vint anys que va cofundar i presidir l'associació Amics de Catalunya a Nova York.

Un altre personatge que en aquella època va estudiar a l’Institut és el prestigiós periodista Ramon Besa, nascut a Perafita. Actualment és redactor en cap del diari El País i col·laborador de Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació. Amb anterioritat, havia estat redactor del diari El 9 Nou i cap d'esports del diari Avui. També és professor de Periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna i dels Masters de Periodisme de Les Heures. Molt conegut pels seus encertats anàlisis sobre el FC Barcelona, ha publicat diversos llibres, entre els que sobresurt Maradona, una història efímera, o Del genio al mal genio (un recull d'articles periodístics). Durant la seva molt extensa activitat professional ha rebut premis tan importants com el Ciutat de Barcelona de Periodisme, o el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.

En el camp de l’ensenyament, també es va formar al Jaume Callís l’historiador manlleuenc Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i director de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives d'aquesta universitat. Durant els últims anys, ha centrat els seus estudis en el la guerra de Successió d'Espanya (1705-1714) i en la història política del segle XVIII. Investigador i director editorial de col·leccions d’història, ha escrit nombrosos llibres: Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705); Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (1705-1714); El “cas dels catalans”. La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742); La Guerra de Sucesión de España (1700-1714); Una relació difícil. Catalunya i l'Espanya moderna; o La guerra de 1714, conjuntament amb Joan Esculies, entre molts d’altres, i ha estat guanyador del Premi Internacional Jaume Vicens Vives de Ciències Socials.

Com dèiem més amunt, la llista és oberta i pot ser ampliada per les aportacions dels lectors a aquest reportatge o per fiutures publicacions.


Dels conflictes entre la direcció i els PNN a la democratització del centre

 
El curs 1975-76 es van produir nous conflictes entre la nova direcció i els professors no numeraris a causa de la reestructuració dels seminaris didàctics. Segons Vicenç Pascual, “fins al moment, gairebé tots els seminaris funcionaven amb força llibertat, però a partir del 75, la Direcció, seguint criteris aplicats en altres instituts, va adaptar normes de control i d’autoritat que abans no hi eren. (...) Els intents de la junta directiva d’evitar els enfrontaments, xocaven amb l’actitud dels numeraris que era de desconsideració vers els professors que no havien fet oposicions.

Durant els anys 1976-1977 hi va haver llargues vagues de ‘penenes’ (especialment dures al Jaume Callís) que reclamaven canvis profunds en la organització dels centres, a més de l’estabilitat en el treball mitjançant contractes laborals, i l’augment de sous, que aleshores eren molt desproporcionats respecte als dels professors numeraris. Les protestes dels ‘penenes’, que anaven dirigides a guanyar un suport popular que, en part, van obtenir a causa de les condicions polítiques que es vivien en aquells moments. Més endavant, els anys 1978 i 1979, la majoria de PNN va accedir a la condició de professor numerari i la situació va canviar radicalment, com escrivia Pascual. Durant quests anys van arribar al centre professors provinents de tots els indrets de l’Estat espanyol.


La lluita contra l’extracció d’urani a Osona


El 1979 va veure l’esclat d’una importantíssima revolta popular a la comarca, potser la última fins als nostres dies, contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a Osona, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear. De la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. I, com no podia ser d’altra manera, molts estudiants de l’Institut Jaume Callís es van implicar en la lluita.

A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjans de juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vilalleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van entregar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat. Alguns diaris barcelonins van condemnar la intrèpida acció del Comitè Antiurani i també van escriure editorials sobre el cas.

El curs 1981-82, va ser, segons la documentació, un dels més actius en el procés de transformació democràtica de l’Institut, coincidint amb l’inici de la seva reorganització per mitjà de tres projectes: la redacció d’un Reglament de Règim intern; la creació d’un Consell Assessor, representatiu dels diversos estaments, que regulés la vida de l’Institut; i, finalment, l’ampliació del claustre a la participació de pares, alumnes i personal no docent en un organisme nou, denominat Claustre General, que sobrepassava el centenar de persones.

Manifestació a la plaça Major de Vic, el 6 de maig de 1981 Foto: Josep Maria Montaner

 

Si l’any 1969 els estudiants van organitzar una manifestació reclamant més il·luminació nocturna al camí que portava a l’Institut, la primavera de 1981 es van intensificar les protestes demanant a l’Ajuntament millors accessos a l’Institut. La mobilització va culminar en una multitudinària assemblea a la sala d’actes, seguida d’una manifestació que va sortir del centre, va passar pels carrers de Vic i va culminar a la plaça Major, davant l’Ajuntament. Els alumnes de l’Institut i alguns de l’Andersen portaven pancartes amb els lemes “Per la nostra seguretat física, exigim llum, vigilància i autobús”, “Seguretat als camins de l’Institut! No més delinqüència!”, “Per uns accessos decents!”. La reivindicació d’un pont nou es va fer per evitar el gran nombre d’accidents que es produïen.


Massificació i deteriorament de l’edifici (1985-1993)


Segons Vicenç Pascual, les juntes successives de l’Institut es van proposar augmentar el rendiment escolar, resoldre els problemes que havia comportat la massificació i fer constants reparacions a l’edifici. “Amb una plantilla de professors consolidada, es va procurar millorar la negativa imatge del centre. Tot i la creació dels instituts de Torelló, Manlleu i Centelles, el problema de la massificació era difícil d’encarar, perquè a resultes de l’augment de la natalitat es van haver d’instal·lar annexes prefabricats per encabir la demanda de places. Alguns dels problemes derivats de la massificació eren els nombrosos desperfectes en les instal·lacions; les congestions d’alumnes en les hores d’entrada i sortida del centre; i, sobretot, el problema general de l’atenció de l’alumnat, que afectava a molts aspectes, des de l’avaluació individual fins a la incomoditat d’haver d’encabir quaranta alumnes en classes dissenyades per un nombre menor”.

Altres problemes a resoldre van ser les demandes de millores en les instal·lacions dels laboratoris i de les aules especialitzades, com la d’informàtica, i de les pistes esportives. Sense oblidar la urbanització de la zona dels voltants de l’edifici. El condicionament dels accessos a l’Institut amb la creació d’una avinguda àmplia va resoldre un dels problemes tradicionals. De tota manera, la gran preocupació va continuar essent durant molts anys la qüestió de la infraestructura.


Francesc Cirera, el ‘poder fàctic’ de l’Institut


Quaranta-set anys després de la inauguració de l’Institut, molts dels alumnes que han passat per aquest centre segur que tenen enregistrada a la memòria la figura de Francesc Cirera, un home malauradament ja traspassat, que durant molt de temps va exercir de bidell del centre i empleat “tot terreny”. En un retrat literari realitzat per Albert Om en el llibre Rebotiga d’il·lustres (Vic. Premsa d’Osona. El 9 Nou. 1988), el periodista taradellenc el qualificava de “poder fàctic de l’Institut”. I és que no n’hi ha per menys. Aleshores Om escrivia que “en Cirera fa mitja vida que treballava de jornalero a l’Institut, segons li especifica el contracte. Males llengües diuen que mana més que el director, però ell ho desmenteix a mitges. Un home rancuniós i geniüt que sempre va vestit de fosc i que té atemorits els alumnes més joves. A mesura que el vas coneixent, però, s’adonen que darrere d’aquesta imatge enigmàtica i característica hi ha un home trempat i sempre a punt de fer conya. Que als 13 anys quedés sense mà i estigués a punt de perdre la vista en esclatar-li una bomba, no ha estat obstacle perquè tirés endavant i es convertís, per exemple, en un mestre del futbolí”.

 
Més endavant, en la seva crònica feta a partir d’una entrevista, Albert Om reproduïa les paraules d’en Cirera l’any 1988: “Fa divuit anys que sóc aquí i, per això, hi ha coses que els directors no saben i jo sí”. Durant molts anys, en Cirera es va dedicar al manteniment de l’edifici, a fer fotocòpies, o a controlar les dones de la neteja. Però també havia fet de cambrer del bar. Quan va entrar a l’institut de la mà de Lázaro, un contracte redactat des de Madrid el considerava ‘jornalero’; però el 1988 va aprovar les oposicions a funcionari de la Generalitat, després de fer un reciclatge de trenta-cinc hores. Però això del reciclatge a en Cirera li feia molta gràcia perquè, tal com deia a l’Albert Om, “imagina’t, en trenta-cinc hores m’havien d’ensenyar el que fa divuit anys que faig!”.

Cirera passava moltes hores a l’Institut, de quarts de nou del matí, fins a quarts de nou del vespre, encara que durant moltes temporades s’hi va quedar fins a les dotze de la nit. Llavors, en el temps que hi portava, Cirera declarava haver fet entre cinc i sis milions de fotocòpies, una feina que de vegades li havia comportat tenir algun problema. Com quan en Lázaro li va prendre la clau de la fotocopiadora perquè es pensava “que jo la feia servir per fer propaganda contra ell. Però els professors em van ajudar i van dir que si jo no feia fotocòpies, ells no feien classe”.

Francesc Cirera manifestava a Albert Om que estava orgullós perquè “la majoria de coses que ara veus les he muntades jo; taules, pissarres, classes...” També deia aleshores que el que li agradava més era “tractar amb els alumnes, més que amb els professors. L’ambient dels alumnes és més alegre, encara que fa dos o tres anys tots són uns passotes. Abans, principalment a nocturn, era molt divertit. Ens passàvem l’estona jugant a futbolí”.

En el moment de l’entrevista d’Albert Om, en Cirera tenia trenta-sis anys, el doble dels que feia que treballava a l’Institut. Generacions i generacions d’estudiants d’arreu d’Osona van tractar amb ell. Els professos s’hi van haver de barallar perquè els fes allò que volien i el director moltes vegades li va haver de demanar com funcionaven les coses.


El 25è aniversari de l’Institut


L’any 1994 es van organitzar molts actes commemoratius del 25è aniversari de la inauguració de l’Institut, un esdeveniment que segons explica Carme Rubio “va comptar amb la participació de molts alumnes i ex-alumnes”. Tal com s’ha dit més amunt, un dels esdeveniments destacats va ser l’edició d’un butlletí del curs 1993-94, una revista de prop de seixanta pàgines publicada per l’Associació de Pares d’Alumnes, que va ser coordinada per Rubio.

 
El contingut d’aquest opuscle il·lustrat amb moltes fotografies s’iniciava amb la salutació de la Junta directiva de l’Institut i l’Associació de Pares, on es destacava que els reptes immediats que l’Institut tenia plantejats eren: “mantenir la qualitat de l’ensenyament i resoldre els conflictes que afecten una comunitat tan nombrosa. Totes aquestes tasques atenyen directament al Claustre de Professors i al Consell Escolar, però també hi ha una altra feina de millora de la qualitat de serveis de l’Institut en la qual és molt important l’ajut que ha proporcionat l’Associació de Pares”.

Després de la salutació inicial, la revista oferia dues il·lustracions realitzades per estudiants que van resultar guanyadores del Concurs de Dibuixos per a la portada del butlletí de l’APA. El primer premi, dotat amb 25.000 ptes. Va ser per Albert Bonvehí, de COU A, i el segon, dotat amb 5.000 ptes., per a Laia Solé, de Cou C.

A continuació es reproduïa un article biogràfic amb informació extreta de l’Arxiu Municipal sobre la figura de Jaume Callís, el jurista que va donar nom a l’Institut. Més endavant, de la pàgina 10 a la 21, Vicenç Pascual analitzava en un extens reportatge titulat “Anotacions per a una història de l’Institut” tota la trajectòria del centre, des de la seva construcció fins l’any 94, fragments del qual ja s’han reproduït en aquest reportatge. Després de l’aportació de Pascual, es publicava un documentat treball de Valentí Girbau titulat “L’Institut: el primer any i evolució posterior”.


Les revistes ‘El Fanal’, ‘Catacrec’ i ‘Tutitut’


Un dels articles ‘estrella” del butlletí era el que va redactar el poeta Víctor Sunyol, que havia estat alumne de COU nocturn de l’institut (1972-73), col·laborador del Tutitut, i professor del centre en dues etapes (1980-1982 i 1984-1997). En deu pàgines il·lustrades amb la reproducció de diverses cobertes de la revista, Sunyol explicava que els antecedents del primer número del Tutitut publicat el curs 1973-74, calia buscar-los en l’edició de la capçalera El Fanal, datada el 22 d’octubre de 1969 i que es va vendre al preu de 7 pessetes. Segons escrivia Sunyol, “repassant El Fanal es dedueix que les ganes de fer una revista d’alguns alumnes i professors es devien vehicular a través de l’Associació de Pares i hi van trobar aixopluc. Val a dir que en aquells moments era una associació avançada i progressista i l’única associació de pares d’un centre d’ensenyament, on hi van trobar acollida moltes altres iniciatives i inquietuds. (...) La presentació de la revista i la majoria d’articles de la redacció eren en castellà, i les col·laboracions eren majoritàriament escrites en català”.

Sunyol també explicava el contingut d’El Fanal, amb diverses seccions , com la de dels lectors, culturals -amb els apartats de Ciències i Lletres (amb un article de la poetessa Núria Albó sobre els catalans i el pactisme), un racó literari (amb poemes de Garcilaso, Espriu, Pere Quart i Robreño), crítica musical i cinema, els resultats d’una enquesta sobre les revoltes dels estudiants i esports, entre altres continguts.

Cal dir que en aquella mateixa època, l’any 1969, un grup de joves vinculats a l’Institut i també al moviment escolta van publicar la revista Catacrec, uns quants fulls ciclostilats a la Casa Sacerdotal, amb informació variada i propostes molt curioses. Sota l’empara dels escoltes i la responsabilitat de Demetri Lagunas, la revista va treure vuit o nou números. Impulsada per Pep Daví, Montse Roca, Jaume Montero i Eusebi Coromina, el primer número contenia una entrevista en clau d’humor a Anton Nofraries, el mític bohemi vigatà conegut amb el sobrenom de Gravat Crosta, on es feia un paral·lelisme entre aquest home extravagant i els hippies.

Coincidint amb l’edició d’un segell oficial amb la imatge de Gibraltar i la pujada de preu dels segells per promocionar l’espanyolitat del penyal, Catacrec va reproduir una imatge de la famosa roca, acompanyada d’una bosseta de cel·lofana amb sorra a l’interior i la llegenda: “Aquí teniu el Peñón de Gibraltar i la part que us en pertoca”. Curiosament, la sorra en qüestió provenia d’una torratxa que Josep Pou, l’avi carlí d’Eusebi Coromina, havia anat introduint amb paciència a dins de les bosses, una a una.

La revista, que es venia a l’Institut, també va publicar una extensa entrevista amb el cantant Raimon i una crònica de la protesta d’uns quants jubilats vigatans que reclamaven la reobertura d’uns urinaris públics situats al Parc Balmes i que l’Ajuntament havia clausurat.


El naixement del Tutitut


Dels exemplars del Tutitut que es conserven, se’n podria fer grups atenent només a criteris cronològics i en diverses èpoques. La primera etapa aniria del 73 al 75. Després, del 76 al 77, del 80 al 82, del 84 al 86 i una darrera del 90 al 94, almenys fins al moment de redactar-se l’escrit de Sunyol. Des de fa uns anys la revista ja no s’edita.

En el primer número, es publicava un estudi sobre els alumnes de COU basat en unes enquestes que a més de ser contestades per alumnes de l’Institut, recollien l’opinió d’alumnes del col·legi vigatà de Sant Miquel. També hi havia informació de les activitats que es van fer i que es farien aquell curs en el centre, una secció literària, un article sobre els inconvenients de l’Institut, una secció discogràfica, una de crítica i un llistat amb la relació dels drets dels alumnes, entre d’altres. Entre els redactors de la revista en aquesta primera etapa hi havia Lluís Anglada, Miquel Toneu, Josep M. Montaner, Miquel Masallera, Jordi Figuerola, Miquel Macià, Berta Faro, Joan Lagunas i d’altres.

A la secció de cartes dels lectors, un estudiant es lamentava que a l’Institut no hi hagués un indret on passar les hores mortes per diversos motius (espera de l’autobús, absència d’un professor per malaltia o d’altres contingències), i aprofitar el temps per llegir, meditar o prendre apunts, sense haver de fer-ho a la cantina, un lloc on no es podia treballar pel xivarri que hi havia, o a la Biblioteca, on la direcció no hi deixava entrar alumnes amb llibres al damunt. A la mateixa secció, un altre alumne es queixava de les dificultats per accedir quan era fosc a l’Institut si no es tenia cotxe, i s’havia de passar per una carretera molt transitada i perillosa. Un tercer alumne criticava l’absència de paper higiènic o tovalloles als lavabos del centre.

Cobertes dels primers números de la revista Tutitut. 1973-1975



En aquest primer número també hi havia un escrit en castellà, signat per ‘La redacción’, sobre la “reforma y contrareforma del calendario universitario”, on es criticava la improvisació del Ministerio, la selectivitat o la Ley General de Educación. A la secció de crítica teatral es feia al·lusió a l’espectacle del grup La Gàbia “Aproximació al grau zero” i a la representació del grup Rosec de Dits, que va escenificarà al teatre del Remei l’obra “Records de cau”. A l’apartat de cinema, aquell Tutitut recomanava la pel·lícula “Nazarín” de Luís Buñuel; també es feia una crònica sobre el film “El verdugo”, de Berlanga, projectat a l’Institut; i finalment hi havia una ressenya de “El baile de los vampiros”, de Polansky. En l’article sobre els drets dels alumnes es mencionava el dret d’elecció del centre docent més adequat; el dret a la sanitat i a la seguretat social escolar; a les ajudes a l’estudi; a la protecció jurídica i a la valoració objectiva; i el dret a la constitució de cercles culturals, la representació corporativa i la realització d’activitats formatives.

Sunyol apuntava que dels editorials de números posteriors es desprenia que aquest primer número no va tenir continuïtat en suspendre’s les activitats culturals de l’Institut arrel de la vaga d’estudiants davant l’execució del jove anarquista català Salvador Puig Antich. En aquells moments, l`òrgan directiu del centre, avalat per la situació general de l’Estat espanyol, frenava tot intent de reunió i expressió. Tot i aquesta persecució, el maig de 1975 es va publicar un número del Tutitut de forma clandestina al marge de tota autorització, a càrrec, entre d'altres de Joan Lagunas i Miquel Macià.

En el curs 1975-76, va haver-hi una situació diferent, amb una nova direcció que va permetre de reiniciar les activitats culturals, però sense una organització que fes possible que aquestes prosperessin a causa de la manca d’hores lliures per fer les reunions dels diferents grups, una circumstància que va frenar totalment aquest procés.

En el seu treball publicat al butlletí commemoratiu, Sunyol explicava que el número 4 del Tutitut (1976-1977) va tenir una tirada de 1.300 exemplars. També remarcava que les cobertes dels números 4, 5 i 8 van ser realitzades per Manuel Delgado, professor de dibuix i un home directament implicat en la revista. Entre els temes tractats a les successives revistes hi havien “reflexions sobre l’educació i l’ensenyament, articles sobre els problemes interns de l’Institut, articles d’opinió sobre la objecció de consciència, l’ecologia, contra el militarisme o la nuclearització, denúncies sobre els accessos a l’Institut i problemes amb el bar, creació literària, reportatges sobre activitats del centre, diferents temes culturals, humor i d’altres”.

Aquells anys, a banda de Delgado, entre els col·laboradors habituals hi havia el professor de matemàtiques Oriol Busquets i els alumnes Josep Rosanes, Jordi Puig, Mercè Colom, Jaume Pérez, Toni Iborra, Josep Mauri, Miquel Colom, Mercè Sáez, Amadeu Lleopart, Josep Burgaya, Santi Ponce, Xavier Serra, Josep Bas i molts amb pseudònim. Per Sunyol, en l’etapa del Tutitut de principis dels vuitanta, “es va conservar bastant el tarannà de les primeres revistes, i s’hi reflectia directament l’agitada vida de l’Institut. Així, al primer número de 1980 hi havia una llarga enquesta sobre les vagues que es van fer i el comunicat del claustre de professors que va decidir realitzar una ‘vaga activa’ en protesta del projecte de llei d’Estatut de Centres Docents no universitaris. També hi havia un comunicat de la Coordinadora d’Estudiants de Vic (nascuda arrel de la lluita portada a terme contra la llei d’ensenyament de la UCD), amb l’objectiu de crear un ‘Consell Municipal d’Ensenyament’ format per professors, alumnes, pares i entitats que treballaven en el camp de l’ensenyament”.

Després d’alguns períodes d’aparició intermitent de la revista, de l’abril del 84 al gener del 86 hi va haver una certa regularitat en la seva edició. En aquesta etapa van publicar-se diversos números del Tutitut específics del nocturn, caracteritzats per una acurada compaginació i un disseny original de pàgines amb sanefes laterals, impulsats principalment per l’alumne Ramon Roca Tió.

Cobertes del Tutitut de diferents èpoques.Finals dels 70, 80 i principis dels 90.



En les revistes diürnes d’aquesta època hi van col·laborar alguns professors: Anna Andrés; Carme Rubio, Pere Tió, Jordi Cassany i Víctor Sunyol. El grup pioner d’alumnes estava format per Núria Sales, Jesús Rivera, Josep M. Arrebola, Josep Capdevila, Josep Comajoan, Lluís Ferrer, Josep Molist, Mila Martínez, Xavier i Josep Sardà, Sònia Buxó, Toni Sáez, Lluís Vergés, Toni Ortiz i Francesc Calvo (responsable de la majoria d’il·lustracions). Més endavant s’hi van afegir Manel de Rocafiguera, Maria Casals, Vicenç Bigas, Vicenç Devesa i altres. En els crèdits de la revista, la redacció no s’oblidava de donar les gràcies a la gent de la secretaria, a l’inefable Francesc Cirera (que manejava el ciclostador), i a la Rosa Tuneu (una alumna que els escombrava i netejava el local). A partir del curs 90-91 l’apatia i la desmobilització va fer que el Tutitut fes una davallada considerable i que tingués un tractament molt diferent. I llevat d’algunes ocasionals aparicions, es va anar esllanguint fins a desaparèixer


L’Instival, els moments bojos de l’Institut


En l’esmentat butlletí commemoratiu del 25è aniversari es van publicar quatre pàgines sobre l’Instival, una de les activitats lúdiques i festives més destacades de la història de l’Instiut on participen alumnes i professors, en uns sessió extra-acadèmica de caràcter privat, només oberta a les persones relacionades amb el centre.

El reportatge redactat per Carme Rubio començava així: “De totes les festes que es celebren durant el curs escolar, l’Instival és, sens dubte la més característica de l’Institut, fins al punt d’haver-se estès a d’altres centres públics i privats de la comarca. A la nostra zona, tots els joves n’han sentit a parlar, ja sigui per haver estat alumnes del centre o per tenir algun amic que hi participa. (...) Val a dir que el gruix de la feina es fa fora de l’horari escolar, fins i tot, el professorat fa assaigs a altes hores de la nit, la única estona en què queda lliure la Sala d’Actes. (...) Uns dies abans de les vacances de Nadal, cada classe es planteja la intervenció d’una petita representació que, limitada a uns quants minuts, permet que els alumnes actuïn, i rebin els aplaudiments d’una Sala d‘Actes plena a vessar, durant tot el matí del darrer dia de trimestres. L’Instival sempre ha estat dirigit pels alumnes més grans de la casa, els de COU i Tercer, que solen ser els que reben els premis a la millor actuació. Els més joves, els de Segon i sobretot els de Primer, participen en un nombre més reduït”.

Els inicis de l’Instival son anteriors a 1983, “però va ser a partir d’aquest any que els professors es van afegir a la representació. (...) Els professors, que més o menys sempre exerceixen el paper que els hi correspon: seriós, formal, conductor..., a l’Instival mostraven una faceta insòlita, festiva i informal, fins i rot grotesca, davant un alumnat entusiasmat pel canvi. (...) La primera actuació de professors a l’Instival la van protagonitzar un grup de professors disfressats de ‘punkies’. I van representar un conjunt musical esbojarrat, amb una caracterització plena de jaquetes de cuir, cadenes i cabells de colors”.
 

Instival, anys 80.



L’any 1984, “un grup reduir de professors van representa un numero intitulat ‘Les Iaies’, en el que un grup feixuc i funerari entrava en escena i es desfeia de tota la negror del dol i la vellesa per acabar amb una dansa molt animada. En el 1985, el muntatge va aconseguir una certa magnificència amb l’escenificació d’un fragment de l’òpera ‘Aida’, amb professors caracteritzats de cor egipci, amb el director fent de faraó i el professor més atractiu per als alumnes, el de Ramsès. El 1986, l’Àngels Viladomat i en Pere Tió, en un improvisat locutori de ràdio, atenien les sol·licituds de música nostàlgica i posaven discs que els professors representaven. El 1987 es va triar un muntatge adequat a les dates, el dels Pastorets. L’any 1988, es va idear un ambient de gran gala i es van representar números de cabaret”.

Durant els anys que s’ha celebrat l’Instival, “mai no hi ha hagut cap incident important que posés en entredit la seva realització; això, si tenim en compte que aquell dia dins la Sala d’Actes es reuneixen més de mil persones, no es pot explicar de cap altra manera que des de la consideració que l’alumnat es pren amb molta seriositat la organització d’aquest acte”. A manera de conclusió, Carme Rubio deia que “·per tots els qui participen en l’Instival són interessants, primer, els preparatius; Després, la realització; i per últim, els comentaris posteriors i l’elecció de les fotografies. Entre els professors, l’Instival conclou amb un dinar gens típic, que es caracteritza perquè tothom està feliç comentant la festa i valorant quins són els moments que més han agradat als alumnes”.


Un article històric d’Antoni Pladevall


A les últimes pàgines, la revista reproduïa un article de l’historiador Antoni Pladevall titulat “L’Institut a Vic al segle passat”, en referència al Col·legi Superior de segona ensenyança creat a Vic l’any 1844 pel Seminari Tridentí, que per Pladevall va ser “un vertader institut. Malgrat estar adjunt a l’edifici del Seminari i comptar amb el mateix professorat, n’era independent i concedia el grau de ‘Batxiller en Arts’, únic requisit previ per a ingressar a la Universitat. En ell es formaven gran part dels lletraferits de Vic que integraren el Círcol Literari i l’Esbart, els majors exponents de la vida intel·lectual del Vic vuitcentista.(...) Però l’any 1868, la revolta dita ‘septembrina’, que va enderrocar Isabel II, i les noves idees subsegüents varen dinar el cop de gràcia a aquesta institució. (...) Els vigatans que no es conformaven a perdre el seu Institut, usant de les facultats donades als municipis per les noves lleis, van improvisar un ‘Establecimiento libre de segunda enseñanza’, que van posar sota l’advocació del patró de la ciutat, prenent el nom de ‘Colegio de San Miguel de los Santos de la Ciudad de Vich’. Val a dir que no era encara el nostre Col·legi de Sant Miquel, però era la primera vegada que apareixia aquest nom i tal vegada el fet influí en la seva creació posterior”.


                                 ----------------------------------------

ANEXE

Entre el 1968 i el 1994, l’Institut va tenir 14 directors i 428 professors


En un apèndix final, el butlletí editat el 1994 explicava que durant els primers 25 anys de funcionament de l’Institut, el centre va tenir 14 directors diferents: Ricard Lázaro (1968-75 i 1979-80), Joan Aran (1975-76), Josep Rifà (1977-79), Sadurní Girona (1979-81), Josep Casanovas (1981-82), Maties Ramisa (1982-83), Pere Farrés (1983-84), Lluís Fabré (1984-85), Eusebi Coromina (1985-86), Valentí Girbau (1986-87), Santiago Silva (1987-91), Ramona Vilalta (1991-92), Pere Tió (1992-93) i Vicenç Pascual (1993-94).

Entre el 1968 i el 1994 per l’Institut hi van passar 428 professors, sense comptar els substituts. En el llistat (per ordre alfabètic) que a continuació es pot llegir és possible que hi hagi errors o mancances a causa dels problemes d'arxiu d'alguns anys.

Aguilar-Amat Castillo, Anna. Albanell Pozo, Pedro. Albó, Núria. Alcalde Lapuerta, Margarita Marina. Alcalde Molero, Juan José. Alrnécija Urrea, Alejandra. Almécija Urrea, Joaquina. Alonso Rey, Consol. Alsina Vila, Assumpta. Alvarez Alonso, Carlos. Alvaro Benito, M. Jesús. Amado Santana, Esteban. Andrés Bacardit, Anna Ma. Andres Gallego, Josep. Andreu Campdepadrós, Imma. Andreu Carnpdepadrós, Pepi. Anglada d'Abadal, Enriqueta. Antúnez Roca, Assumpta. Aragues Nandrín, Magdalena. Aran Suriol, Joan. Arancón Marín, Pedro José. Arboix Damunt, Josep. Arbós Curt, Albert. Aregall Creus, M. Angels. Arias Mariné, Matilde. Arnal Vinyals, Carles. Arnau Porredon, Mercè. Arnold León, José Enrique. Arroyo González, Pablo. Arumí Blancafort, Ma Rosa.

Balmaña Miró, Pepi. Ballart Hernández, Josep. Ballús Codinachs, Montserrat. Bañon Muntal, Benici. Baqué Genovard, Ma Antònia. Baqué Oller, Josep Maria. Barberà Farré, Ma Àngels. Barres Martí, Carme. Barris Banús, Gemma. Bartolí Serra, M. Teresa. Bartolí Serra, Núria. Bassas Costa, Josefina. Bau Puigdesens, Immaculada. Baucells Soler, Eusebi. Baulenas Casas, Lluís. Bauzà Galmes, Bernat. Beltran Pepió, Vicente. Benito del Reguero, Celia Ma. Berrio Morán, Albert. Betés Saura, Ma Felicidad. Bielsa Brotz, Antoni. Binefa Valls, Xavier. Blanch Lluells, Lluís. Blanco Pérez, Joan Carles. Boada Santmartí, Ignasi. Boladeras, Margarita. Bosch Mestres, Roser. Boy Balart, Joan. Brea Colmeiro, José. Bruch Sala, Maria. Busquets Prat, Oriol.

Cabestany Roig, Enric. Cabral Salvadores, Marisol. Cabrero Fernández, Balbina. Campodarve Escardo, Ma Julia. Canamasas Noguera, Montserrat. Capdevila Folguera, Lourdes. Cararach Vila, Bruna. Carbonell Alemany, Ma Dolors. Carreras Odriozola, Ma Isabel. Casado Calzón, Ofelia. Casals Reig, Montserrat Casals Serra, Ramon. Casalta Escuer, Ma Gemma. Casanovas Bagaria, Josep. Casares Vidal, Manuel. Casarramona Gabín, Josep. Casas Bonal, Rosa Ma. Cassany Comas, Jordi. Cassú Gibert, Sílvia. Castañeira Andreu, Ma Paz. Castelao López, Ricardo Angel. Castellà Espuny, Imma. Castells Dagàs, Xavier. Català Santacreu, Ignasi. Centellas Serarols, Mariano. Chávez Vargas, Rosa Bethsabé. Cirera Picañol, Jaume. Citoler Carilla, Manuela. Closa Domínguez, Josep Ma. Clusa Olacía, José Antonio. Codina Massons, Manuel. Colom Lus, Glòria. Colomer Muri, Santi. Colomer Pujol, Montserrat. Coll Calaf, Montserrat. Comas Barrigon, Antoni Esteve. Comas Mongay, Jaume. Comella Griera, Montserrat. Comerma Castellví, Montserrat. Conde Mediavilla, Jesús Miguel. Coo Marin, Anna. Coromina Pou, Eusebi. Cortadellas Angel, M. Lurdes. Costa Planagumà, Francesc. Crespo Bernardo, José Luís. Cros Planagumà, Joan. Crosas Casacuberta, Xavier. Crosas Farrés, Pere. Cuenca Gallego, Gloria. Cura Pellicer, Lluís. Curtu Blanch, Sergi.

Daumiel, Francesc. Delgado Martínez, Manuel Pablo. Dobaño Pané, Joan Antoni. Domenech Gavaldà, Manuel. Domènech Subiranes, Imma. Domingo Coll, Jaume. Domínguez Jurado, Manuela. Dominguez Leon, M* del Carmen. Dourdil Navarro, M“ Paz.

Echavarri Mateos, Blanca. Escós Sarsanedas, Josep. Espadaler Parcerisas, Ma Pilar. Espona Bayés, Anna. Esquena Moret, Joan. Estradé Sobrepere, Salvador.

Fabre Canadell, Lluís. Fàbrega Casamitjana, Joan. Falcó Playa, Gaspar. Farrés Arderiu, Pere. Farrés Crespi, Agustí. Farnández Díez, Carmen. Fernández Fernández, Marifé. Fernández González, Ma Gracia. Fernández López, Elvira. Fernández Marín, Avelina. Fernández Novell, Josep Ma. Fernández Planell, Ma Isabel. Ferran Ramis, Anna Ma. Ferrando Botet, Montserrat. Ferré Tejera, Santiago. Ferrés Lahoz, Pilar. Fierro Sánchez, Manuel. Fígols Martin, Glòria. Figueras Garriga, Anna. Figuerola Garreta, Jordi. Font Raich, Francesc. Fontarnau Griera, Ramon. Franquesa Anglada, Josep Ma. Freixes Montes, Miracle. Fuentes Lara, Encarnació. Furriols Solà, Carme.

Galan Salvador, Teresa. Gallifa Rovira, Carme. Garcia Bascuñana, Sobeya. Garcia Candau, Gemma. Garcia Del Rio, Xavier. Garcia Díez, Ma Isabel. Garcia González, Carmen. Garcia-Ramos Quiroga, Ma Esther. Garet Borén, Marta. Gavaldà Torres, Ma Francesca. Gil Benito, Carmen. Gimena Redondo, Emilio. Giménez Sánchez, Ma Isabel. Ginebra Torra, Josep. Girbau Tapias, Valentí. Girona Roig, Sadurní. Gómez Moreno, Ma Angeles. Gomis Bertrand, Elena. González González, Manuel. Gracia Abadies, Ma Carmen. Granados Pérez, Margarita. Grau Gassó, Pilar. Guasch Matutes, Pere. Guerra Moran, Victoria. Guerrero Campo, Ma Reina. Guillemí Bel, Laura. Guinart Pascual, Vicenç.

Heras Llagostera, Josefina. Hermoso Torres, Milagros. Hernando Martínez, Ma Jesús. Herrero Siso, Ma Núria. Homs Campàs, Joan. Horta Garriga, Ma Pietat.

Jauset Martí, Antoni. Jiménez Barreda, Jesús. Jimenez Madrid, Adela. Jiménez Pérez, Piedad. Jordà Gonzàlez, Noemí. Juliachs Pallarès, Núria. Jutglar Ripoll, Jaume. Juvanteny Arroyo, Judit.

Lacasta Núñez-Polo, Antonio. Larraňaga Vázquez, Angel Manuel. Lázaro Sanromà, Ricard. Lázaro Viñas, Núria. Lecina Tello, Fructuoso. León Vizcainos, Juan. Linares Con, Josep Ma. Linares Crespo, Inmaculada. Liñán Pla, José. López Avila, Pedro. López Blanco, Adela. López Buron, Ramon. López Cartró, Ma Núria. López Díaz, Conxita. López Esqué, Manuel. López Garcia, Antonio. López Maestre, Concepción. López Martín, Carmen. López Santamaria, Jesús. Lucena Ramírez, Fely. Llahí Sastre, Sílvia. Llàmbias Corominas, Dolors. Llarch Vidal, Antoni. Llobera Galobart, Joan. Llorente Casas, José Antonio.

Macià Padrós, Josefina. Maculet Garmendia, Asunción. Madrueño Sicart, Marta. Manso Paz, Maria. Marcé Sala, Magdalena. Marcet Soler, Xavier. Marco Baguena, Rosario. Marco Garde, Ma. Jesús. Marcos Gallego, Ignacio Ma. Martí Casals, Ma Jesús. Martí Freixa, Marta. Martín Brasó, Teresa. Martín Fontarnau, Niceto. Martín Santos, Ma. Olga. Martí Tubau, Enric. Martínez Jordà, Hermínia. Martínez López, Francesc de Paula. Martínez Martínez, Núria. Martínez Masoliver, Ma Carme. Martínez Santos, Olga. Martínez, Nicolosa. Mas Bigas, Josep Ma. Mas Lladó, Ma Carme. Mas Vilalta, Albert. Masnou Puntí, Francesca. Massot Ramis de Ayreflor, Paula. Mata Perelló, Josep Ma. Matheu Mas, Marina. Mauri Parareda, Antoni. Megias Alcaraz, Angel. Menchón Sànchez, Julia. Méndez Cadenas, Anna. Méndez Stingl, Roberto, Milà Farnés, Carles. Miró Martorell, Sebastiana. Miró Vila, Mercè. Mogues Puilet, Dolors. Molina Bemabé, Aurora. Montaner Fontarnau, Fina. Montañés De Las Heras, Luisa Fernanda. Montero Ruiz, Francisco. Montero Vila, Jaume. Montserrat Valero, Ma Dolors. Moràn Alvarez, Teresa. Moreno Cor, Ma Dolors. Moro Rodríguez, Pablo. Muñoz Palomares, Antonio. Muñoz Rodrigo, José Luis. Muret Duran, Miquel.

Nadal Puigdefabregas, Anna. Nasarre Faulo, Nicanor. Navarro Anerigo, José Ricardo. Navarro Brizvela, Elena. Navarro Navarro, Aràlia. Nebot Sànchez, Rosa. Niubó Corominas, Lluïsa. Noguera Gelabert, Marta. Nogués Busquets, Ma Teresa. Norzagaray Garcia, Alberto. Núñez Ruiz, Rafael.

Olivella Cardona, Raquel. Osuna Gonzàlez, Aurora.

Pachés Leal, Mercè. Pallàs Serra, Francesc. Pamplona Sebastiàn, Andrés. Papió Perdigó, Christian. Paré Jiménez, Josep. Parés Bover, Roser. Parés Serien, Pilar. Pasans Güell, Núria. Pascual Rodríguez, Vicenç. Pastor Vicente, Asunción. Pavón López, Ma Carme. Pedro Font, Albert. Pelfort Balaguer, Joan. De la Peña Ruiz, Isabel. Perés Timoneda, Josep. Pérez Egido, Emilio. Pérez Gonzàlez, Josep. Pérez Montblanc, Serafí. Peris Ausina, Neus. Perlasia Botey, Josep Ma. Permisan Roca, Lluïsa. Pescador Díaz, Pere. Pibemat Riera, Lluís. Pica Fernàndez, Carme. Picós Malero, Ma Dolors. Piella Cros, Anna. Piguillem Llorens, Josep Ma. Pintó Casanovas, Jaume. Pla Agulló, Josep. Pla Brunet, Joaquim. Pla Corrons, Teresa. Pla Roca, Isabel. Pla Royo, Carme. Pladevall Font, Enric. Pou Adam, Jordi. Pou Bruch, Montserrat. Pous Batlle, Carme. Pous Fàbregas, Ma Rosa. Pozas Fernández, Anna. Prado López, Ma Carme. Pratsobrerroca Matavera, Joaquim. Prieto Gonzàlez, Manel. Prieto Rodríguez, Agustín. Puigmal Prat, Carme.

Quer Pujol, Ramon. Quintana Serra, Ma Dolors. Quiroga Abella, Celia.

Rafart Casellas, Raimon. Ramírez Roma, Josep. Ramisa Verdaguer, Maties. Recio Marcas, Consol. Reig Sampere, Cristina. Reixach Morera, Josefa. Ribalta Jovell, Josep. Ribé Balmes, Ramon. Riera Molist, Montserrat. Rifà Coma, Josep. Rifà Coma, Manel. Ríos Martin, Jesús. Ripoll Armengou, Ramon. Rius Anton, Núria. Robles Gonzàlez, Lluís. Roca Arumí, Ma Glòria. Roca Lapoz, Josep Ma. Rodelles Parés, Carles. Rodríguez Consuegra, Francisco. Rodríguez Garrido, Angela. Rodríguez Guimerà, Mercè. Rodríguez Martínez, Paz. Rodríguez Riverola, Margarida. Rodríguez, Montserrat. Roquer Soler, Josep. Rosés Pou, Carme. Rubio Díaz, Pedro. Rubio Larramona, Carme. Ruiz Lahoz, Luisa. Rusiñol Cirera, Joan. Rusiñol Riba, Margarita.

Sabater Pruna, Josep Ma. Sagués Torras, Conxa. Sala Ausió, Joan. Sala Marguí, Josefa. Salomó Aguilar, Ma. Carme. Salsench Bonet, Ma Carme. Sampera Arimon, Josep. San Martin Gómez, Vicente. Sanisidro Caamaño, Marta. Sanmartí Aulet, Lluís. Santamaria Cereceda, Miguel Angel. Santandreu Pajerols, Joan. Sarbach Ferriol, Alejandro-José. Sellas Ricart, Narcís. Serra Bardolet, Guillem. Serra Clota, Magda. Serra Macià, Montserrat. Serra Pérez, Climent. Serra Rotes, Roser. Sese Muniatequi, Ma Pilar. Silva Camps, Santiago. Solà Castells, Antonio. Soria Plaza, Pedro. Sunyol Costa, Víctor. Sureda Gomis, Carlos.

Tardà Tantiñà, Francesca. Terrasa Manera, Joan Sebastian. Tió Casacuberta, Jaume. Tió Puntí, Pere. De la Torre Burgoa, Carmen. Torrents March, Pere. Torres Escandell, Ma Neus. Trepat Quilez, Clara.

Ubeda Biel, Raquel. Ulecia, Nelida. Urgellés Bosch, Roser.

Valpuesta Contreras, Ma José. Del Valle Pedrosa, Consepción. Vallier Matas, Anna. Varona Cortés, Victoria. Vàzquez Rodríguez, Lluís. Vélez Barcenas, Esther. Vendrell Cirera, Robert. Vergés Tàpias, Ignàsia. Veses Ibàñez, Mercè. Vicente Martín, Carolina. Vidal Benavent, Carme. Vilà Comajuan, Carme. Vila Segura, Agustí. Vilà Serrabou, Josep Ma. Viladomat Ballús, Ma Àngels. Vilalta Erra, Ramona. Vilanova Ros, Josep. Villegas Perez, Encarnación. Vinagre Garcia, Ma Felisa. Vives De La Cortada Tatjé, Enric.

Ylla Ullastre, Josep.

Zamora Pérez, Honorato. Zamora Tomé, Robert. Zango Osuna, Antonio José. Zanui Castany, Anna. Zorro Díez, Ma Antonia.


Presidents de l’APA i personal d’administració i serveis


Durant el primer quart de segle de funcionament de l’Institut, l’Associació de pares d’alumnes va tenir 10 presidents diferents (a banda de la junta gestora que va regir el col·lectiu durant el primer curs): Angel Mazo (1969-70), Manuel Anglada (1970-75 i 1982-84), Jaume Arumí (1975-77), Jaume Maier (1977-79), M. Cinta Pous (1979-81), Ramon Jordà (1981-82), Claudi Pagès ((1984-88), Josep Rovira (1988-90), Agustí Arumí (1990-92) i Josep Carrera (1992-1994). En l’apartat de llistats de persones directament lligades amb l’activitat habitual del Centre també es publicaven els noms de les trenta-vuit persones que havien treballat fins aleshores a l’Institut com a personal d’administració i serveis.

Entre el personal d’administració i serveis, durant el mateix període (1968-1994) a l’Institut hi van treballar les següent persones: Aligué Pujol, Miquel. Aparicio Mesón, Fermí. Baqué Capdevila, Ma Carme. Batlle Rocha, Ester. Bravo Rodríguez, Purificación. Calm Vilamala, Josep. Carbonell Brufau, Ma Teresa. Carrera Oliveros, Encarna. Casas Sayós, Concepció. Cirera Vivet, Francesc. Domingo Domingo, Rosario. Fernàndez Fernàndez, Marta. Garriga Garriga, Mercè. Gonzàlez Martos, Francisca. Inocentes Aragay, Margarita. López Gonzàlez, Concepción. Lopezosa Calle, Ricardo. Martín Gutiérrez, Noé. Masnou Bou, Mercè. Matabacas Górriz, Josep. Merino Escudero, Clara. Molas Sadurní, Imma. Mora Casanova, Josep. Orive Romero, Ricardo. Pallàs Guasch, Jesús. Pérez López, Carmen. Quintana Romero, Roser. Ralló Terrats, Núria. Riera Artés, Immaculada. Rioja Punedo, Ma Valvanera. Rosales Redondo, Ma Santos. Ruiz Expósito, Manuela. Soriano Carrera, Encarna. Soriano López, Antonio. Vacarisas Massana, Montserrat. Vila Costa, Marcel·lí. Vifieta Palomo, Ma Teresa. Yagüe Chueca, Ma Carmen.

                             
                                          ----------------------------------------


Bibliografia:

- Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980). Miquel Macià. Granollers; Edicatsa, 1988.

Rebotiga d’il·lustres.  Albert Om i Toni Coromina. Vic; Premsa d’Osona. El 9 Nou. 1988.

- Institut de Batxillerat Jaume Callís. Vic. 25è Aniversari; Butlletí de l’Associació de Pares d’Alumnes, 1994.

L'Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona. Robert Bernad, Josep Burgaya i Jordi Figuerola. Vic; Eumo Editorial, 1999.

Cafè Vic. Retrat d'una generació de rebels i bromistes. 1970-1985. Toni Coromina. Vic. Eumo Editorial-Ajuntament de Vic, 2007.


NOTA: L’autor del reportatge vol agrair especialment la col·laboració de Carme Rubio i Imma Riera (secretària de l’Institut), per la seva gentilesa a facilitar tota mena d’informació per a la realització d’aquest treball periodístic i al fotògraf Josep Maria Montaner. L’agraïment és extensiu a les persones entrevistades.

 

21 de novembre de 1981. Foto: Josep Maria Montaner.

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

Participació