22
de maig
del
2015
Actualitzat
el
08
de setembre
a les
11:39h
A finals del 2011, coincidint amb el premi del concurs de maquetes Sona 9 organitzat per la revista Enderrock, es va produir l’eclosió de La Iaia, que va ser declarat grup revelació de l’any. Això els va permetre accedir a un estudi amb condicions, enregistrar el seu primer disc “Les ratlles del banyador”, entrar amb comoditat dins dels circuïts del mercat musical i saltar als grans escenaris del país.
Des d’aleshores, el grup es va guanyar una merescuda fama d’oferir un bon directe i el 2014 va publicar el seu segon disc: “On és la màgia”. Ara, després de tancar una llarga gira que els ha portat per tot Catalunya, les Illes, el País Basc i Galícia, La Iaia és a punt de travessar l’oceà i fer un concert a Nova York, el 28 de juny.
La primera setmana de juliol també seran al mític festival del Canet Rock. Amb les piles carregades, a finals d’estiu tornaran als assajos i a preparar noves cançons, un nou disc i noves actuacions.
Parlem amb Ernest Crusats, Jordi Casadesús i Jordi Torrents, els components de La Iaia, al jardí d’una masia als afores de Vic on assagen habitualment. Mentre conversem relaxadament, escoltem de música de fons els harmònics refilets d’un tallarol de casquet, un ocell que vol impressionar una femella enfilada uns arbres més enllà. Són les deu del matí i el sol acaba d’esbandir les restes d’una lleugera boira primaveral, gairebé a les portes de l’estiu.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Jordi Casadesús, Jordi Torrents i Ernest Crusats.
Si l’eclosió de La Iaia es va produir el 2011, els antecedents cal buscar-los deu anys abans, el 2001, quan Ernest Crusats i Jordi Casadesús van coincidir com a jugadors de futbol de l’equip vigatà del Remei FC. Amb el pas dels anys, com que a tots a tots dos els agradava remenar la guitarra, van començar a experimentar plegats.
Aleshores, Casadessús tocava amb el grup Miyagui i era molt aficionat a estudiar les tabulatures que trobava a Internet, un llenguatge numèric molt intuïtiu que ensenyava a posar bé els dits a la guitarra per fer els acords. Crusats també es va aficionar a practicar amb la guitarra a través d’aquest sistema d’aprenentatge, i entre el 2009 i el 2010 va crear el projecte de La Iaia, al que després s’hi va sumar Jordi Torrents.
Van començar a assajar intensament en un garatge de la família de Ferran Orriols, i també en una antiga cort de porcs. Durant un temps, van estar buscant un so particular que els va portar a provar diversos estils: punk, rock, ska... Fins que van trobar el seu propi camí. Però abans d’arribar a la fama, els tres membres de La Iaia s’havien anat formant musicalment per diverses vies.
Ernest Crusats i una bateria que li van portar els Reis
.jpg)
Ernest Crusats, la veu, el guitarra i el motor del grup, va néixer a Vic l’any 1986. De molt petit, els seus pares –en Jordi i l’Imma- li cantaven tonades kumbaià i cançons de Dylan, Sisa i Pau Riba perquè s’adormís. Ara explica que es va iniciar en el món de la música picant una bateria que li van portar els Reis, amb la que també acompanyava al seu pare quan aquest tocava la guitarra.
Els primers anys va passar moltes hores a casa la seva àvia –la iaia que va inspirar el nom del seu grup musical-, una dona generosa que cada dia el portava a l’escola, tenia cura d'ell i l’acompanyava al parc de can Forcadeta, on jugava a fer pilots de pedretes. Quan tenia nou anys, la seva família va llogar una casa a Tavèrnoles, “un petit paradís salvatge que jo recorria en bicicleta amb els amics, amb qui també m’enfilava a dalt dels arbres o anava a nedar a la piscina”, recorda el músic, un nen que després d’estudiar a l’escola Andersen de Vic va continuar formant-se a l’Institut Jaume Callís.
Crusats va començar a estudiar música de molt petit: “Quan anava a l’Andersen, un parell de dies a la setmana em desplaçava a l’Escola de Música on aprenia harmonia i llenguatge de la mà de Sebastià Bardolet, un professor que m’agradava. També practicava amb la flauta travessera, “un instrument que vaig acabar abandonant perquè m’ho passava malament amb el professor. Com que jo era bastant desordenat i poc responsable, als dotze anys vaig abandonar l’Escola i vaig continuar tot sol amb una guitarra espanyola que el meu pare tenia guardada a l’armari; aleshores ell em va ensenyar els acords bàsics, fins que vaig començar a treballar amb les tabulatures trobades a internet”, recorda.
Més enllà dels estudis acadèmics, Crusats també es va forjar musicalment alimentat per les cançons que van escoltar durant la seva adolescència i en anys posteriors. Així, es va imbuir de la música dels grups dels anys setanta, sobretot, Led Zeppelin, Jethro Tull o Pau Riba. Avui, sintonitza amb cantautors com Rufus Wainwright, Sufjan Stevens, Owen Pallett i les bandes The Flaming Lips o Arcade Fire.
Jordi Casadesús: Barbastro, Vic i Estambul
La infantesa de Jordi Casadesús (que amb La Iaia toca la guitarra, el baix, el xilòfon, els teclats, la bateria i també fa veus) va ser un rosari de canvis geogràfics a remolc de la feina del seu pare, que treballava per a una empresa vigatana del ram de la pell. Nascut el 1986, com l’Ernest, va passar els primers anys a Barbastro, a l’Aragó. Després, quan tenia quatre anys, la família es va establir a Vic, al carrer Canigó. Sis anys després, el seu horitzó va canviar radicalment i va viure una llarga temporada a Estambul, a Turquia. Ara recorda que de petit, a l’hora de dormir, la seva mare li posava els cassets del pianista Richard Clyderman. I encara que en l’àmbit familiar no hi havia molta afició a la música, també recorda haver escoltat a casa una mica de jazz, especialment l’àlbum "Side by Side", de Duke Ellington i Johnny Hodges.
Als deu anys, després d’aprendre una mica de solfeig, va començar a tocar el saxo amb un professor de Folgueroles. Però al cap de poc, quan la família es va establir a Estambul, per omplir les hores que passava tancat a casa, va començar a remenar la guitarra de la seva germana amb l’ajuda de les esmentades tabulatures. La primera cançó que va aprendre va ser "My Friends", de Red Hot Chili Peppers, la banda americana de funk-rock.
A més de jazz i dels grups dels setanta, Casadesús escoltava el rock ‘canyero’ de Korn, Rage Against the Machine, jazz, música jamaicana dels 60, ska, reggae o afro-beat; més endavant, els seus gustos van evolucionar i va començar a escoltar indie, música independent anglosaxona i americana.
Jordi Torrents va créixer al costat del riu Ter
Per la seva banda, el bateria Jordi Torrents (nascut a Manlleu el 1978), es va criar al carrer de Sant Martí, molt a prop pel passeig del Ter, un indret que li va propiciar un gratificant contacte amb el món del riu, on sovint anava a banyar-se i a pescar carpes. En Turre (així l’anomenen els amics) explica que a casa seva no hi havia massa afició per la música, tot i que recorda haver escoltat molt sovint les cançons dels Beach Boys i, especialment, les de Beatles. Va estudiar música en una escola manlleuenca, però com que no li agradava al cap d’un any va plegar. Més endavant es va matricular a l’Escola de Música de Vic i més tard en una escola de Barcelona lligada al Taller de Músics.
A la sortida de l’adolescència va descobrir la música grunge dels anys noranta, també coneguda com Seattle Song, una variant de rock alternatiu influït pel punk i el hard rock; entre els grups més destacats d’aquesta tendència cita Nirvana, Green River o Soundgarden; però també escoltava compositors de jazz, com Paul Jackson, o música flamenca.
Dos discos en dos anys: Les ratlles del banyador i On és la màgia?
Però tornem als primers passos de La Iaia i a la seva consolidació com a grup estable i definit. Les primeres cançons de la banda –que abans de donar-se a conèixer amb el nom de La Iaia havia tingut cinc noms diferents- les va compondre l’Ernest en solitari. Després, els altres dos músics de mica en mica hi van anar incorporant els diferents instruments. Bona part d’aquest material va formar part de la maqueta El meu vaixell, que va servir de base per participar en el cicle musical ‘Vic Sona’ i després guanyar el concurs de maquetes Sona 9 organitzat per la revista Enderrock, que en poc temps els va catapultar al firmament del pop-rock català.
Llavors, la crítica especialitzada va lloar abastament el seu primer disc Les ratlles del banyador, que van etiquetar com a “folk independent”, amb un so net i acústic, i unes lletres basades en les experiències personals i la poètica de la quotidianitat, on predominaven temes amorosos i sentimentals, la rebel·lia, les referències al mar i als vaixells i la natura.
Ara ja porten prop de quatre anys sembrant cançons arreu del país, entre elles les enregistrades en el segon disc On és la màgia?, un treball que van publicar l’any passat (enregistrat a Cadis, amb Paco Loco de productor) i que segons Crusats “potser és més brut, obert, elèctric i psicodèlic que l’anterior; amb una sonoritat més pròpia i creativa. De fet, teníem ganes de sentir-nos únics en el nostre treball”, matisa.
Pel que fa als textos d’aquest segon treball, el líder explica que “vam buscat metàfores populars, senzilles i gens rebuscades, amb imatges no tan delimitades com les d’abans i amb dosis de màgia, fantasia i imaginació, com les lletres de les cançons tradicionals infantils. La finalitat era produir plaer, fer les coses fàcils, encara que això sovint comporta una tasca laboriosa”.
El sistema de treball de La Iaia està articulat al voltant de la capacitat creativa d’Ernest Crusats, que és qui compon la majoria de temes musicals: “Abans que les lletres començo per la música. Generalment faig una base, amb els acords, la melodia i una tornada. Aleshores tots tres treballem el tema al local, on agafa vida i guanya en consistència. Jo potser esbosso la peça abans, però els altres músics també hi fan aportacions creatives”.
Gires i actuacions a dojo
Quan la Iaia es va acostumar a pujar als grans escenaris i a fer moltes actuacions en sales de prestigi, grans i petites, es va guanyar una merescuda fama d’oferir un bon directe, una circumstància que Ernest Crusats atribueix al fet de ser “una colla d’amics que ens ho passem bé i que sabem que les cançons germinen a l’escenari”.
Des del 2012 fins a principis d’aquesta primavera, la Iaia ha visitat una llarga llista de poblacions catalanes i de fora: El Mercat de Música Viva de Vic, les Festes de la Mercè de Barcelona en dues ocasions, la Sala Apolo Barcelona, la Fira Mediterrània, el Festival Acústica de la Plaça Catalunya, Bilbao, Vitòria, Irún, el Festival de Cap Roig, Ciutadella (Menorca), el Festival (a)phònica de Banyoles, Berlin, el festival Foramuralla de Vic, Palma (Mallorca), l'Auditori de Barcelona, el Teatre Municipal Girona, Lugo i Ourense i Santiago de Compostela (Galícia), L’auditori de Calldetenes, Mataró, Santa Coloma de Farners, Manresa, Teatre-Auditori Sant Cugat, Sant Antoni (Eivissa), Tortosa, Calella, Vilafranca del Penedès, Figueres, Blanes, Tarragona, Maó, La Bisbal d'Empordà, Sabadell, Martorell, La Seu d'Urgell, Cardedeu, Les Borges Blanques, Olot, Madrid, Saragossa o l’Atlàntida de Vic, entre d’altres.
Tampoc no es queden curts amb la llista de grups i músics reconeguts amb qui han compartit escenari: Matthew McDaid, Manel, Joana Serrat, La Troba Kung-Fú, Els Pets, Sisa, Portet, Oliver, Mishima, Standstill, Oques Grasses, Jorge Drexler, Sanjosex, Txarango, Els Catarres, Gerard Quintana, Núria Graham O Nyandú.
Temperar els nervis a l’escenari
La majoria de músics, famosos o no, reconeixen que sempre que pugen a l’escenari han de temperar els nervis. Tant li fa que portin molts anys actuant en directe, davant d’un públic més o menys nombrós. Jordi Torrents, per exemple, reconeix que abans d’actuar al MMV “estava cagat; després, quan el concert va anar progressant, ja m’ho vaig passar bé. Però sempre hi ha una mica de nervis. El públic fa respecte, però la seva escalfor ajuda molt. Si la gent està predisposada ho notes molt, de seguida entres en la dinàmica. Jo noto que el comportament de la banda varia depenent de l’entorn”.
L’Ernest, en canvi, tot i ser conscient que de vegades la responsabilitat pesa, diu que “quan les actuacions ja han arrencat em passen els nervis. És igual si actuem davant de molt públic o de poca gent. En els concerts que vam fer a Galícia el públic era escàs, però es va crear una bombolla protectora que ens va permetre fluir i tirar el concert endavant. Sempre hi ha una doble dimensió: el feeling del grup i el del públic”.
Per Casadesús, “si hi ha comunió amb la gent que ve als concerts, és més fàcil sentir-se còmode. Si a l’escenari hi ha la mateixa vibració que a baix, aleshores tot va bé. Hi ha empatia: l’emoció és recíproca, ens retroalimentem, sobretot quan el públic també canta”.
A l’hora de parlar de la llengua, els tres músics coincideixen que “el català no és cap obstacle, tan si actuem a Galícia, a Berlín, a Madrid o a Andalusia. Sempre que hem sortit de Catalunya mai no ens hem trobat amb cap problema. L’idioma no és una barrera cultural. Ningú no s’ha trobat més distant perquè cantem en català. En tot cas, el català de vegades pot representar un problema a l’hora de de tenir uns concerts més mal pagats. Però això són coses del mercat”.
Viure de la música en temps de crisi
Tot i que per a La Iaia bufen vents favorables, no és or tot el que brilla, sobretot en aquests temps de crisi, tan difícils per a tothom, inclosos els músics. Viure de la música és molt difícil, encara que, tal com diu Casadesús, “tot depèn del nivell i les aspiracions de cada persona. Si tens un ritme de vida normal i corrent i hi ha concerts, en pots viure. Però la nostra feina és poc regular. Funciona quan hi ha bolos. De vegades també tenim treballs complementaris. Fa uns mesos vaig fer feines de producció en l’enregistrament del disc Bird eyes, de Núria Graham. Va ser molt gratificant i vam quedar molt contens del resultat”, explica. Mentrestant, Jordi Torrents, a més de tocar amb La Iaia, últimament ha acompanyat amb la bateria el músic irlandès Matthew McDaid i també col·labora amb altres grups.
Deixant al marge la dedicació gairebé exclusiva al projecte de La Iaia, Ernest Crusats cada estiu col·labora en la organització del MMVV, i regularment fa feines de coordinació en la programació cultural del Casino de Vic. La major part del temps, però, se’l passa “component i enregistrant, sense saber on anirà a parar tot el material que produeixo. Tinc un fotimer de carpetes guardades amb tot el material. Ja es veurà quina sortida tindrà. També escric molt, una barreja de diari personal i lletres de cançons que poden anar a parar a diferents projectes”.
Si per donar a conèixer els productes musicals, fa uns anys les discogràfiques eren cabdals a l’hora d’enregistrar un disc, avui aquestes empreses han deixat de ser imprescindibles. Segons Torrents, “estan caducades, s’han de renovar o canviar el sistema del negoci. Avui es fan produccions boníssimes al costat de casa, sense necessitat de tanta infraestructura. L’enregistrament dels discs s’ha socialitzat. El paper primordial de les discogràfiques avui és el de la distribució del producte. Juguen amb la circumstància que una vegada s’ha enregistrat un disc, els grups no poden fer res sense elles. Per això, a més de l’autoedició, els músics també ens veiem abocats a l’autogestió per distribuir el producte i estalviar-nos la feina de les discogràfiques”.
Per Crusats, “l’important es la promoció. En general es venen pocs discos. La gent no compra com abans. Les garrofes venen dels concerts, no de la venda de discos. També hi ha molts grups que en subcontracten la fabricació i els venen als mateixos concerts, o a través d’Internet, no a les botigues”.
“La gent s’interessa poc per la cultura”
Contra el que pugui semblar, el paper d’Internet cada vegada compta menys. Pels membres del grup osonenc, “és important en el moment de la promoció, perquè facilita poder escoltar música a través de plataformes com Spotify. El problema és més profund: la gent s’interessa poc per la cultura. La funció d’Internet és positiva perquè permet arribar a molta gent, però té l’inconvenient que a la xarxa hi ha massa informació. I això desvirtua les possibilitats d’un grup concret, i fa que ningú no sigui especial. Hi ha massa grups i costa fer una selecció. No hi ha filtres. S’ha de saber buscar. Tampoc no es pot menystenir el boca a boca; aquest sistema promocional potser té algun impacte de màrqueting, però no és determinat”, matisen.
Un inconvenient afegit a les dificultats per prosperar en el món de la música és, tal com diu Casadesús, “la falta públic, més que de sales. Les sales es veuen obligades a tancar perquè falta interès i inquietud per consumir cultura. En aquest marc, és difícil sobreviure”. Segons Crusats, “les sales estan molt tocades. L’única manera que els músics podem sobreviure és gràcies al públic que paga una entrada. S’ha de sembrar i picar pedra als concerts, allà on sigui, fins i tot als pobles més petits”.
La Iaia té una botiga virtual a Internet que gestiona des del seu web oficial. En aquesta plataforma venen –encara que sigui en comptagotes- discos, samarretes i bosses. Pels membres del grup, “en aquest àmbit t’has de reinventar. Aquestes iniciatives donen autonomia i eviten dependre de tercers. La feina no te la fan els altres. Ens veiem obligats a fer tots els papers de l’auca: som creadors, músics, venedors, promotors i també ens ocupem del màrqueting. Avui no hi ha grups que es limitin a composar i a tocar. Tan de bo ens poguéssim dedicar exclusivament a fer música i a tocar-la!”
La Iaia i la nova fornada de grups catalans
Com s’ha dit més amunt, els músics de La Iaia sovint comparteixen escenari amb altres bandes del país, algunes de les quals també són osonenques. Per Crusats, “en aquest moment hi ha grups autòctons molt autèntics. I encara que alguns puguin semblar petits i no tinguin gaire presència a les revistes, els trobo rellevants. El panorama actual m’agrada i en gaudeixo. Jo escolto Ferran Palau, per exemple, que té cançons molt maques. O Joan Colomo i Za! Es guai conèixer el que hi ha a l’entorn per comparar-s’hi, llegir les seves lletres, saber què fan i què no fan i veure el públic que tenen. Un dels referents importants són els Manel, la ‘x’ de l’equació a tenir present en el context actual per la seva manera d’explicar les històries”.
De tota manera, parlant de la nova fornada de grups catalans, Crusats matisa que “el fet de ser català no implica que hagi de sintonitzar més amb els grups d’aquí que amb grups de fora. No m’hi identifico necessàriament, ni m’agrada tota la música que es fa a casa nostra. Hi ha de tot, com a tot arreu. Sovint desconeixem el que passa al nostre voltant. A Catalunya de vegades filtrem la cultura anglosaxona i la fem passar per mediterrània. Nosaltres volem apostar per la creació pròpia”, rebla.
Segons Casadesús, “aquí hi ha molt talent, moltes bandes collonudes que fan bona música. El problema és que falta públic. Hi ha molt bona oferta, però falta demanda. El mercat és massa petit, és un cul de sac. Jo escolto gent com Pau Vallbé, que m’agrada molt, o The Gramophone Allstars, grups que fan música jamaicana, o El Petit de Cal Eril, entre d’altres”.
La vida dels músics comporta molts desplaçaments i el contacte amb molts professionals de l’ofici. En aquest sentit, Torrents diu que “corrent amunt i avall hem conegut músics de molts grups diferents amb qui hem fet amistat. Amb ells hem compartit moltes estones i s’ha creat una simpatia mútua que ens ha portat a interessar-nos pels respectius processos creatius. I encara que no al·lucinis amb tota la música que fan, la coneixença fa que escoltis les seves propostes d’una altra manera. Jo sintonitzo molt amb Núria Graham, Pau Vallbé, Germà Aire, The Gramophone Allstars... “
Parlant del mite de Vic i Osona com el ‘Liverpool català’ dels anys vuitanta, una època que va veure l’esclat de Duble-Buble, Sau, Los Brurros, Los Trogloditas o El Último de la Fila, els músics de La Iaia diuen que no són conscients d’haver recollit o no el seu testimoni: “Ens hem assabentat d’això del ‘Liverpool català’ fa un parell d’anys, parlant amb periodistes que ens ho preguntaven. Quan vam començar a tocar, nosaltres no en sabíem res. Per la nostra edat no els coneixíem. No els recordem, ni els sabem situar”, expliquen.
En aquests moments La Iaia es troba en un “impasse”, a punt de viatjar a Nova York, on el 28 de juny oferiran un concert a l’aire lliure a Central Park. Una setmana després, la primera de juliol, tornaran a pujar a l’escenari, aquesta vegada en un dels esdeveniments musicals més esperats a Catalunya: el Canet Rock, que en aquesta edició també comptarà amb la presencia de la Companyia Elèctrica Dharma, Cris Juanico, Els Amics De Les Arts, Els Catarres, Joana Serrat, La Pegatina, Lax'n'Busto, Oques Grasses, Sanjosex o Txarango, entre d’altres.
Des d’aleshores, el grup es va guanyar una merescuda fama d’oferir un bon directe i el 2014 va publicar el seu segon disc: “On és la màgia”. Ara, després de tancar una llarga gira que els ha portat per tot Catalunya, les Illes, el País Basc i Galícia, La Iaia és a punt de travessar l’oceà i fer un concert a Nova York, el 28 de juny.
La primera setmana de juliol també seran al mític festival del Canet Rock. Amb les piles carregades, a finals d’estiu tornaran als assajos i a preparar noves cançons, un nou disc i noves actuacions.
-------------------------------------------------------------
Parlem amb Ernest Crusats, Jordi Casadesús i Jordi Torrents, els components de La Iaia, al jardí d’una masia als afores de Vic on assagen habitualment. Mentre conversem relaxadament, escoltem de música de fons els harmònics refilets d’un tallarol de casquet, un ocell que vol impressionar una femella enfilada uns arbres més enllà. Són les deu del matí i el sol acaba d’esbandir les restes d’una lleugera boira primaveral, gairebé a les portes de l’estiu.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Jordi Casadesús, Jordi Torrents i Ernest Crusats.Si l’eclosió de La Iaia es va produir el 2011, els antecedents cal buscar-los deu anys abans, el 2001, quan Ernest Crusats i Jordi Casadesús van coincidir com a jugadors de futbol de l’equip vigatà del Remei FC. Amb el pas dels anys, com que a tots a tots dos els agradava remenar la guitarra, van començar a experimentar plegats.
Aleshores, Casadessús tocava amb el grup Miyagui i era molt aficionat a estudiar les tabulatures que trobava a Internet, un llenguatge numèric molt intuïtiu que ensenyava a posar bé els dits a la guitarra per fer els acords. Crusats també es va aficionar a practicar amb la guitarra a través d’aquest sistema d’aprenentatge, i entre el 2009 i el 2010 va crear el projecte de La Iaia, al que després s’hi va sumar Jordi Torrents.
Van començar a assajar intensament en un garatge de la família de Ferran Orriols, i també en una antiga cort de porcs. Durant un temps, van estar buscant un so particular que els va portar a provar diversos estils: punk, rock, ska... Fins que van trobar el seu propi camí. Però abans d’arribar a la fama, els tres membres de La Iaia s’havien anat formant musicalment per diverses vies.
Ernest Crusats i una bateria que li van portar els Reis
Els primers anys va passar moltes hores a casa la seva àvia –la iaia que va inspirar el nom del seu grup musical-, una dona generosa que cada dia el portava a l’escola, tenia cura d'ell i l’acompanyava al parc de can Forcadeta, on jugava a fer pilots de pedretes. Quan tenia nou anys, la seva família va llogar una casa a Tavèrnoles, “un petit paradís salvatge que jo recorria en bicicleta amb els amics, amb qui també m’enfilava a dalt dels arbres o anava a nedar a la piscina”, recorda el músic, un nen que després d’estudiar a l’escola Andersen de Vic va continuar formant-se a l’Institut Jaume Callís.
Crusats va començar a estudiar música de molt petit: “Quan anava a l’Andersen, un parell de dies a la setmana em desplaçava a l’Escola de Música on aprenia harmonia i llenguatge de la mà de Sebastià Bardolet, un professor que m’agradava. També practicava amb la flauta travessera, “un instrument que vaig acabar abandonant perquè m’ho passava malament amb el professor. Com que jo era bastant desordenat i poc responsable, als dotze anys vaig abandonar l’Escola i vaig continuar tot sol amb una guitarra espanyola que el meu pare tenia guardada a l’armari; aleshores ell em va ensenyar els acords bàsics, fins que vaig començar a treballar amb les tabulatures trobades a internet”, recorda.
Més enllà dels estudis acadèmics, Crusats també es va forjar musicalment alimentat per les cançons que van escoltar durant la seva adolescència i en anys posteriors. Així, es va imbuir de la música dels grups dels anys setanta, sobretot, Led Zeppelin, Jethro Tull o Pau Riba. Avui, sintonitza amb cantautors com Rufus Wainwright, Sufjan Stevens, Owen Pallett i les bandes The Flaming Lips o Arcade Fire.
Jordi Casadesús: Barbastro, Vic i Estambul
Als deu anys, després d’aprendre una mica de solfeig, va començar a tocar el saxo amb un professor de Folgueroles. Però al cap de poc, quan la família es va establir a Estambul, per omplir les hores que passava tancat a casa, va començar a remenar la guitarra de la seva germana amb l’ajuda de les esmentades tabulatures. La primera cançó que va aprendre va ser "My Friends", de Red Hot Chili Peppers, la banda americana de funk-rock.
A més de jazz i dels grups dels setanta, Casadesús escoltava el rock ‘canyero’ de Korn, Rage Against the Machine, jazz, música jamaicana dels 60, ska, reggae o afro-beat; més endavant, els seus gustos van evolucionar i va començar a escoltar indie, música independent anglosaxona i americana.
Jordi Torrents va créixer al costat del riu Ter
A la sortida de l’adolescència va descobrir la música grunge dels anys noranta, també coneguda com Seattle Song, una variant de rock alternatiu influït pel punk i el hard rock; entre els grups més destacats d’aquesta tendència cita Nirvana, Green River o Soundgarden; però també escoltava compositors de jazz, com Paul Jackson, o música flamenca.
Dos discos en dos anys: Les ratlles del banyador i On és la màgia?
Però tornem als primers passos de La Iaia i a la seva consolidació com a grup estable i definit. Les primeres cançons de la banda –que abans de donar-se a conèixer amb el nom de La Iaia havia tingut cinc noms diferents- les va compondre l’Ernest en solitari. Després, els altres dos músics de mica en mica hi van anar incorporant els diferents instruments. Bona part d’aquest material va formar part de la maqueta El meu vaixell, que va servir de base per participar en el cicle musical ‘Vic Sona’ i després guanyar el concurs de maquetes Sona 9 organitzat per la revista Enderrock, que en poc temps els va catapultar al firmament del pop-rock català.
Llavors, la crítica especialitzada va lloar abastament el seu primer disc Les ratlles del banyador, que van etiquetar com a “folk independent”, amb un so net i acústic, i unes lletres basades en les experiències personals i la poètica de la quotidianitat, on predominaven temes amorosos i sentimentals, la rebel·lia, les referències al mar i als vaixells i la natura.
Ara ja porten prop de quatre anys sembrant cançons arreu del país, entre elles les enregistrades en el segon disc On és la màgia?, un treball que van publicar l’any passat (enregistrat a Cadis, amb Paco Loco de productor) i que segons Crusats “potser és més brut, obert, elèctric i psicodèlic que l’anterior; amb una sonoritat més pròpia i creativa. De fet, teníem ganes de sentir-nos únics en el nostre treball”, matisa.
Pel que fa als textos d’aquest segon treball, el líder explica que “vam buscat metàfores populars, senzilles i gens rebuscades, amb imatges no tan delimitades com les d’abans i amb dosis de màgia, fantasia i imaginació, com les lletres de les cançons tradicionals infantils. La finalitat era produir plaer, fer les coses fàcils, encara que això sovint comporta una tasca laboriosa”.
El sistema de treball de La Iaia està articulat al voltant de la capacitat creativa d’Ernest Crusats, que és qui compon la majoria de temes musicals: “Abans que les lletres començo per la música. Generalment faig una base, amb els acords, la melodia i una tornada. Aleshores tots tres treballem el tema al local, on agafa vida i guanya en consistència. Jo potser esbosso la peça abans, però els altres músics també hi fan aportacions creatives”.
Gires i actuacions a dojo
Quan la Iaia es va acostumar a pujar als grans escenaris i a fer moltes actuacions en sales de prestigi, grans i petites, es va guanyar una merescuda fama d’oferir un bon directe, una circumstància que Ernest Crusats atribueix al fet de ser “una colla d’amics que ens ho passem bé i que sabem que les cançons germinen a l’escenari”.
Concert de La Iaia XXL al Foramuralla 2014. Foto: Albert Alemany
Des del 2012 fins a principis d’aquesta primavera, la Iaia ha visitat una llarga llista de poblacions catalanes i de fora: El Mercat de Música Viva de Vic, les Festes de la Mercè de Barcelona en dues ocasions, la Sala Apolo Barcelona, la Fira Mediterrània, el Festival Acústica de la Plaça Catalunya, Bilbao, Vitòria, Irún, el Festival de Cap Roig, Ciutadella (Menorca), el Festival (a)phònica de Banyoles, Berlin, el festival Foramuralla de Vic, Palma (Mallorca), l'Auditori de Barcelona, el Teatre Municipal Girona, Lugo i Ourense i Santiago de Compostela (Galícia), L’auditori de Calldetenes, Mataró, Santa Coloma de Farners, Manresa, Teatre-Auditori Sant Cugat, Sant Antoni (Eivissa), Tortosa, Calella, Vilafranca del Penedès, Figueres, Blanes, Tarragona, Maó, La Bisbal d'Empordà, Sabadell, Martorell, La Seu d'Urgell, Cardedeu, Les Borges Blanques, Olot, Madrid, Saragossa o l’Atlàntida de Vic, entre d’altres.
Tampoc no es queden curts amb la llista de grups i músics reconeguts amb qui han compartit escenari: Matthew McDaid, Manel, Joana Serrat, La Troba Kung-Fú, Els Pets, Sisa, Portet, Oliver, Mishima, Standstill, Oques Grasses, Jorge Drexler, Sanjosex, Txarango, Els Catarres, Gerard Quintana, Núria Graham O Nyandú.
Temperar els nervis a l’escenari
La majoria de músics, famosos o no, reconeixen que sempre que pugen a l’escenari han de temperar els nervis. Tant li fa que portin molts anys actuant en directe, davant d’un públic més o menys nombrós. Jordi Torrents, per exemple, reconeix que abans d’actuar al MMV “estava cagat; després, quan el concert va anar progressant, ja m’ho vaig passar bé. Però sempre hi ha una mica de nervis. El públic fa respecte, però la seva escalfor ajuda molt. Si la gent està predisposada ho notes molt, de seguida entres en la dinàmica. Jo noto que el comportament de la banda varia depenent de l’entorn”.
L’Ernest, en canvi, tot i ser conscient que de vegades la responsabilitat pesa, diu que “quan les actuacions ja han arrencat em passen els nervis. És igual si actuem davant de molt públic o de poca gent. En els concerts que vam fer a Galícia el públic era escàs, però es va crear una bombolla protectora que ens va permetre fluir i tirar el concert endavant. Sempre hi ha una doble dimensió: el feeling del grup i el del públic”.
Jordi Casadesús, Ernest Crusats i Jordi Torrents Foto: Adrià Costa
Per Casadesús, “si hi ha comunió amb la gent que ve als concerts, és més fàcil sentir-se còmode. Si a l’escenari hi ha la mateixa vibració que a baix, aleshores tot va bé. Hi ha empatia: l’emoció és recíproca, ens retroalimentem, sobretot quan el públic també canta”.
A l’hora de parlar de la llengua, els tres músics coincideixen que “el català no és cap obstacle, tan si actuem a Galícia, a Berlín, a Madrid o a Andalusia. Sempre que hem sortit de Catalunya mai no ens hem trobat amb cap problema. L’idioma no és una barrera cultural. Ningú no s’ha trobat més distant perquè cantem en català. En tot cas, el català de vegades pot representar un problema a l’hora de de tenir uns concerts més mal pagats. Però això són coses del mercat”.
Viure de la música en temps de crisi
Tot i que per a La Iaia bufen vents favorables, no és or tot el que brilla, sobretot en aquests temps de crisi, tan difícils per a tothom, inclosos els músics. Viure de la música és molt difícil, encara que, tal com diu Casadesús, “tot depèn del nivell i les aspiracions de cada persona. Si tens un ritme de vida normal i corrent i hi ha concerts, en pots viure. Però la nostra feina és poc regular. Funciona quan hi ha bolos. De vegades també tenim treballs complementaris. Fa uns mesos vaig fer feines de producció en l’enregistrament del disc Bird eyes, de Núria Graham. Va ser molt gratificant i vam quedar molt contens del resultat”, explica. Mentrestant, Jordi Torrents, a més de tocar amb La Iaia, últimament ha acompanyat amb la bateria el músic irlandès Matthew McDaid i també col·labora amb altres grups.
Deixant al marge la dedicació gairebé exclusiva al projecte de La Iaia, Ernest Crusats cada estiu col·labora en la organització del MMVV, i regularment fa feines de coordinació en la programació cultural del Casino de Vic. La major part del temps, però, se’l passa “component i enregistrant, sense saber on anirà a parar tot el material que produeixo. Tinc un fotimer de carpetes guardades amb tot el material. Ja es veurà quina sortida tindrà. També escric molt, una barreja de diari personal i lletres de cançons que poden anar a parar a diferents projectes”.
El local d'assaig del grup, a Malla. Foto: Adrià Costa
Si per donar a conèixer els productes musicals, fa uns anys les discogràfiques eren cabdals a l’hora d’enregistrar un disc, avui aquestes empreses han deixat de ser imprescindibles. Segons Torrents, “estan caducades, s’han de renovar o canviar el sistema del negoci. Avui es fan produccions boníssimes al costat de casa, sense necessitat de tanta infraestructura. L’enregistrament dels discs s’ha socialitzat. El paper primordial de les discogràfiques avui és el de la distribució del producte. Juguen amb la circumstància que una vegada s’ha enregistrat un disc, els grups no poden fer res sense elles. Per això, a més de l’autoedició, els músics també ens veiem abocats a l’autogestió per distribuir el producte i estalviar-nos la feina de les discogràfiques”.
Per Crusats, “l’important es la promoció. En general es venen pocs discos. La gent no compra com abans. Les garrofes venen dels concerts, no de la venda de discos. També hi ha molts grups que en subcontracten la fabricació i els venen als mateixos concerts, o a través d’Internet, no a les botigues”.
“La gent s’interessa poc per la cultura”
Contra el que pugui semblar, el paper d’Internet cada vegada compta menys. Pels membres del grup osonenc, “és important en el moment de la promoció, perquè facilita poder escoltar música a través de plataformes com Spotify. El problema és més profund: la gent s’interessa poc per la cultura. La funció d’Internet és positiva perquè permet arribar a molta gent, però té l’inconvenient que a la xarxa hi ha massa informació. I això desvirtua les possibilitats d’un grup concret, i fa que ningú no sigui especial. Hi ha massa grups i costa fer una selecció. No hi ha filtres. S’ha de saber buscar. Tampoc no es pot menystenir el boca a boca; aquest sistema promocional potser té algun impacte de màrqueting, però no és determinat”, matisen.
Concert de La Iaia al Mercat de Música Viva, l'any 2011. Foto: Adrià Costa
La Iaia té una botiga virtual a Internet que gestiona des del seu web oficial. En aquesta plataforma venen –encara que sigui en comptagotes- discos, samarretes i bosses. Pels membres del grup, “en aquest àmbit t’has de reinventar. Aquestes iniciatives donen autonomia i eviten dependre de tercers. La feina no te la fan els altres. Ens veiem obligats a fer tots els papers de l’auca: som creadors, músics, venedors, promotors i també ens ocupem del màrqueting. Avui no hi ha grups que es limitin a composar i a tocar. Tan de bo ens poguéssim dedicar exclusivament a fer música i a tocar-la!”
La Iaia i la nova fornada de grups catalans
Com s’ha dit més amunt, els músics de La Iaia sovint comparteixen escenari amb altres bandes del país, algunes de les quals també són osonenques. Per Crusats, “en aquest moment hi ha grups autòctons molt autèntics. I encara que alguns puguin semblar petits i no tinguin gaire presència a les revistes, els trobo rellevants. El panorama actual m’agrada i en gaudeixo. Jo escolto Ferran Palau, per exemple, que té cançons molt maques. O Joan Colomo i Za! Es guai conèixer el que hi ha a l’entorn per comparar-s’hi, llegir les seves lletres, saber què fan i què no fan i veure el públic que tenen. Un dels referents importants són els Manel, la ‘x’ de l’equació a tenir present en el context actual per la seva manera d’explicar les històries”.
De tota manera, parlant de la nova fornada de grups catalans, Crusats matisa que “el fet de ser català no implica que hagi de sintonitzar més amb els grups d’aquí que amb grups de fora. No m’hi identifico necessàriament, ni m’agrada tota la música que es fa a casa nostra. Hi ha de tot, com a tot arreu. Sovint desconeixem el que passa al nostre voltant. A Catalunya de vegades filtrem la cultura anglosaxona i la fem passar per mediterrània. Nosaltres volem apostar per la creació pròpia”, rebla.
Jordi Casadesús, Jordi Torrents i Ernest Crusats. Foto: Adrià Costa
Segons Casadesús, “aquí hi ha molt talent, moltes bandes collonudes que fan bona música. El problema és que falta públic. Hi ha molt bona oferta, però falta demanda. El mercat és massa petit, és un cul de sac. Jo escolto gent com Pau Vallbé, que m’agrada molt, o The Gramophone Allstars, grups que fan música jamaicana, o El Petit de Cal Eril, entre d’altres”.
La vida dels músics comporta molts desplaçaments i el contacte amb molts professionals de l’ofici. En aquest sentit, Torrents diu que “corrent amunt i avall hem conegut músics de molts grups diferents amb qui hem fet amistat. Amb ells hem compartit moltes estones i s’ha creat una simpatia mútua que ens ha portat a interessar-nos pels respectius processos creatius. I encara que no al·lucinis amb tota la música que fan, la coneixença fa que escoltis les seves propostes d’una altra manera. Jo sintonitzo molt amb Núria Graham, Pau Vallbé, Germà Aire, The Gramophone Allstars... “
Parlant del mite de Vic i Osona com el ‘Liverpool català’ dels anys vuitanta, una època que va veure l’esclat de Duble-Buble, Sau, Los Brurros, Los Trogloditas o El Último de la Fila, els músics de La Iaia diuen que no són conscients d’haver recollit o no el seu testimoni: “Ens hem assabentat d’això del ‘Liverpool català’ fa un parell d’anys, parlant amb periodistes que ens ho preguntaven. Quan vam començar a tocar, nosaltres no en sabíem res. Per la nostra edat no els coneixíem. No els recordem, ni els sabem situar”, expliquen.
En aquests moments La Iaia es troba en un “impasse”, a punt de viatjar a Nova York, on el 28 de juny oferiran un concert a l’aire lliure a Central Park. Una setmana després, la primera de juliol, tornaran a pujar a l’escenari, aquesta vegada en un dels esdeveniments musicals més esperats a Catalunya: el Canet Rock, que en aquesta edició també comptarà amb la presencia de la Companyia Elèctrica Dharma, Cris Juanico, Els Amics De Les Arts, Els Catarres, Joana Serrat, La Pegatina, Lax'n'Busto, Oques Grasses, Sanjosex o Txarango, entre d’altres.