Elèctrica Dharma: «Pensar que els músics no opinen de política és una ximpleria»

Hi ha grups que, al llarg de la seva trajectòria, han d'enfrontar-se a moments tràgics, com la mort d'un membre. En el cas de l'Elèctrica Dharma, aquesta tragèdia els ha colpejat dos cops, el 1986, quan va morir Esteve Fortuny i, molt més recentment, el 30 de setembre del 2013 quan vamorir un altre dels germans que conformen el nucli del grup, Josep Fortuny. Un any i mig després però, el grup del barri de Sants de Barcelona torna als escenaris -després de dues actuacions puntuals- per engegar una gira que vol celebrar la seva longevitat, quaranta anys en actiu, però també recordar la figura d'en Josep.

Joan Fortuny, saxo tenor, i Carles Vidal, baix, són conscients que el buit encara els pesa molt, però malgrat tot entenen que tornar a tocar és una manera de “compartir el dol”. Divendres van engegar la gira amb el concert inaugural del Festival Strenes de Girona, amb un directe al Teatre Municipal (21h) amb les entrades exhaurides. Dissabte que ve, 18 d'abril (21:30 h) aterraran a la comarca d'Osona, en concret, a l'Auditori Teatre de Calldetenes.

La Dharma oferirà a Calldetenes un concert antològic que de ben segur servirà per recordar el germà perdut, però també per retrobar aquell so combinat de jazz i música popular que ja és un element clau de la banda sonora de Catalunya i alhora un referent sonor per a l'independentisme, ja que el grup mai ha ocultat la seva militància política. “Pensar que els músics no opinen de política és una ximpleria”, aclareix Joan Fortuny.

-Inicieu a Girona la gira de quaranta anys. Us trobeu amb ànims després de la sobtada mort de'n Josep Fortuny?

-Joan Fortuny: De fet, quan va morir en Josep el grup va plegar. La seva mort va ser molt sobtada, d'un atac de cor mentre dormia. I quan va passar això vam decidir deixar-ho, tot i que estàvem ja preparant la gira dels quaranta anys. Ho vam deixar córrer, però ens anàvem trobant i a poc a poc i vam començar a retrobar la idea de fer-la.

-Des d'aleshores pràcticament no heu tocat.

-J.F.: No, només un parell de cançons a la Via Catalana i l'actuació de Canet Rock, perquè se'ns va demanar i el Canet va ser molt important per la nostra carrera. A partir d'aquí vam veure que cadascú estava passant el dol fotut i que era millor compartir-lo, per això hem decidit pujar als escenaris i fer aquesta gira. Ara bé, l'any 2016 no tenim ni idea del què farem.

-Carles Vidal: També és una bona oportunitat de mantenir en Josep a les nostres ments i cors, una forma de passar el dol més portable i alhora veure si som capaços de trobar un nou equilibri. En Josep era un element vital pel grup, i si volem continuar ens hem de trobar bé a l'escenari sense ell. Si descobrim o ens inventem una nova manera de relacionar-nos continuarem i si no ho deixarem, però l'escenari ens té atrapats de tota la vida, recordo que fèiem proves a Canet i ens dèiem, 'vols dir que mai més?'. El Josep no hi és, però hem de seguir vivint.

-De fet, aquesta prova ja la vau haver de passar amb l'Esteve.

-J.F.: Sí, és el segon cop que ens passa, però encara que ja t'hagi passat el cop és igual de dur i l'experiència no et serveix, només saps que has de continuar vivint i que portaràs per sempre dues motxilles. Ara, amb l'Esteve era el 1986 i érem més joves, jo aquest cop tenia ganes de tirar la tovallola i plegar, però tenim aquest cuc de l'escenari i ens va semblar que junts ho passaríem millor i alhora fer que ell fos molt present, amb els seus poemes i la seva manera d'entendre la música. Tot això ens va donar il·lusió.

-La gira és d'alguna manera un homenatge al Josep?

-J.F.: d'alguna manera sí, però tenim la idea de fer-li un homenatge més personalitzat després de la gira, perquè volem tractar-ho amb cura i fer-ho ben fet i sense preses. Emocionalment no ens veiem amb forces de remenar els seus calaixos, el seu material, però tampoc no volem que quedin en una caixa de cartró. 

-Ha estat fàcil trobar un nou bateria que el substituís?

-C.V.: Fàcil no, però hem trobat l'Ivan Rodríguez, que té trenta anys, que ens ho fa més còmode del que era previsible. Podia passar que fos una constant la seva absència, però ell s'ho ha pres molt a pit, ha buscat el 'groove' del Josep i ens ho ha fet còmode. Fàcil no però còmode sí.

-I la part vocal que normalment assumia en Josep?

-J.F.: Hem hagut de canviar coses, a 'La gent vol viure en pau' feia un recitat que ara el fem entre tots, en el repertori hi ha cançons que han canviat, i anàvem a fer cançons noves però al final no hem volgut, no ens ha vingut de gust amb el nou bateria ficar-nos a fer cançons noves.

-C.V.: Això ho hem d'agafar amb una altre ànim, ara hem preferit agafar cançons conegudes i amb solvència en directe i caminar per sobre de les cançons.

-El repertori serà antològic?

-C.V.: Bàsicament sí.

-Potser us donarà forces per tornar a compondre.

-J.F.: Potser sí. Ara ens venia de gust fer això, no tenim forces ni concentració per dedicar-nos a fer material nou.

-C.V.: Tot i que les cançons les fem entre tots, en Josep era un puntal. Primer hem de veure si seguim gaudint a l'escenari. Si el bateria s'acobla bé i tot flueix, ja veurem.

-Però els indicadors diuen que anirà bé: entrades exhaurides, una vintena de concerts tancats...

-C.V.: En tot cas veurem que passa. Ja veurem que fem el 2016, a partir d'ara treballarem així, fem una temporada i després decidim que fem. Tota la carrera l'hem viscut molt pressionats, i penso que som capaços de treballar d'una manera més tranquil·la.

-J.F.: Hem lluitat molt durant quaranta anys i ara no tenim les mateixes forces. No tenim clar que continuï el grup. El 2015 s'acaba i després veurem si hem treballat bé, si ens ve de gust i si ens fa il·lusió.

-La clau de l'èxit de la Dharma ha estat trobar una fórmula musical singular, que barreja jazz, rock laietà i música popular?

-C.V.: Jo ho matisaria. Més que vam trobar ens va venir donat. Érem persones amb inquietuds semblants i un dia surt un so, perquè per mi la Dharma és més un so que un estil de música. És rock, jazz, popular, ètnic... tot barrejat amb un so que a partir del saxo ens dona aquesta personalitat i manera de fer.  Ara, la clau també és l'entrega a l'escenari, la inquietud constant que no ha parat mai, sempre aquestes ganes de fer.

-J.F.: A més, crec que l'estil el vam definir amb el segon disc. Vam fer 'Diumenge' influïts per la música anglosaxona barrejada amb flamenc, però a 'L'ou com balla' vam trobar el terreny on podíem abonar-nos i retrobar-nos amb la música d'infantesa. Perquè a l'adolescència escoltàvem Beatles i Stones, i després jazz, però ens faltava incorporar la infantessa, el so de les cobles, les bandes, la música popular, les cançons de casa, el que cantàvem quan anàvem d'excursió, els castellers... Això no ho havíem incorporat i quan ho vam barrejar surt l'estil que ens caracteritza.

-C.V.: I també ens va ajudar descobrir Miles Davis, on podia sonar una trompeta de jazz, una cítara, un clarinet baix i un baix elèctric. Amb aquest tarannà vam veure que podíem fer un ritme funki amb un saxo que sonés com una tenora.

-La Dharma conserva aquesta capacitat de fer aixecar el públic amb cançons com 'La presó del Rei de França'.

-C.V.: Sí, i és una gratificació. Quan vam fer 'La presó del rei de França' vam canvia el ritme, perquè el trobàvem insípid, i va funcionar. O 'Inana', que vas a una manifestació que la gent la toca sense saber ni de qui és.

-J.F.: Però també és el tipus de música. Aquestes cançons, o 'Festejada' són melodies que mouen l'interior de la gent, que formen part de la banda sonora d'un país.

-Quan dieu que sonen les vostres cançons a les manifestacions, ja sabem quin tipus de manifestacions són. A més de formar part de la banda sonora del país, formeu part també de la banda sonora d'un tipus d'independentisme?

-C.V.: En tot cas ve de molt abans. El Josep sempre deia que després de la mort de Franco vam ser la banda sonora d'una alegria col·lectiva, on comença la identificació de l'estat del país amb un grup. La gent ens va agafar com a referent i potser no eren independentistes, però sí que estaven a favor dels aires de llibertat. Amb en Josep vam començar a fer temes reivindicatius, però amb un aire més global de llibertat i independència de les persones, de tothom, però quan a Catalunya es va despertar aquest ànim nacional van trobar un grup que defensava aquests valors.

-J.F.: I nosaltres sempre hem donat la nostra opinió. Pensar que els músics no opinen de política es una ximpleria, perquè la has de poder opinar del que et sembla injust. Sempre hem defensat la independència. I crec que el sentiment del poble de Catalunya de vegades ha estat mancat d'aquest referent de la música tradicional, que durant molts anys se la considerava folklòrica i passada de moda. I nosaltres hi crèiem i volíem posar-la al lloc que li pertocava, no com una cosa folklòrica i antiga. 

-Sou un referent també en l'actualització de la música popular.

-C.V.: Sí, crec que una de les claus de l'èxit va ser situar la música ancestral del nostre país avui. És com el que vam fer amb la Cobla Mediterrània l'any 1981 al Palau de la Música, que alguna gent ho va trobar com a folklòric i ara en canvi ho troben modern i molta gent ho fa.

-Com creieu que acabarà el procés sobiranista?

-C.V.: Crec que progressarà lentament però sòlidament. Tant de bo hi hagués més coincidència entre els polítics i el poble.

-J.F.: Va més lent del que jo volia, i em sap greu. Espero que s'animi i acabi en menys de dos anys. Estic confiat que sigui així.