LA NOVA FORNADA MUSICAL

Núria Graham, la frescor d'un diamant a punt de polir

Aquest juny, farà dinou anys. Però malgrat la seva joventut, és una autèntica revelació del panorama musical català

per Toni Coromina
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'abril de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A la dècada dels setanta i bona part dels vuitanta, Vic i la comarca d'Osona van ser qualificades com el "Liverpool català" gràcies a la quantitat i qualitat de grups musicals que van sorgir com bolets: Els Esquirols, Duble-Buble, DB, Sau, Los Trogloditas, Kul de Mandril o Los Burros (embrió d'El Último de la Fila). Vint-i-cinc anys després, Osona.com enceta la publicació d'una sèrie de reportatges en profunditat sobre la nova fornada de músics i grups emergents que il·luminen el panorama musical comarcal i, per extensió, el firmament català.

En successives entregues, els lectors podran conèixer amb pèls i senyals la trajectòria de grups i solistes ja consolidats com La Iaia, Obeses, Oques Grasses, Joana Serrat, Nyandú o Txarango. La sèrie de reportatges il·lustrats amb fotografies comença amb Núria Graham que és, segons els entesos, el diamant en brut més sorprenent del pop català emergent.


.......................................................................................................................................

Aquest juny, Núria Graham farà dinou anys. Però malgrat la seva joventut, és l'autèntica revelació del panorama musical català, un insòlit prodigi de frescor i qualitat, segons la majoria els crítics i les revistes especialitzades, com Enderrock. Si l'any passat la Núria va deixar tothom bocabadat amb First Tracks, una magnífica demo de set cançons totalment auto-editades que va penjar a la xarxa d'internet, fa unes setmanes, a mig març, la discogràfica El Segell Del Primavera ha publicat Bird Eyes, el seu primer disc amb cara i ulls. Es tracta d'una obra sòlida formada per deu cançons en anglès que es poden emmarcar dins la línia d'un pop sòlid, modern i molt personal, sense cotilles temporals i amb un so net, allunyat dels fàcils efectes especials amb que molts músics camuflen la seva mediocre creativitat.


Però més enllà dels enregistraments d'estudi, dels vídeos que tothom pot veure a la xarxa o de les seves actuacions al Canal 33, Núria Graham ha defensat i defensa amb fermesa la seva proposta musical actuant en directe. No deixa de sorprendre que en poc més de dos anys, hagi pujat als escenaris més destacats del país: el Primavera Sound, el Guitar Festival de Barcelona, la Sala Apol·lo, la gala dels prems Enderrock i el festival vigatà Foramuralla, entre d'altres espais emblemàtics. Aquests dies ha iniciat un seguit de concerts de presentació i promoció del disc, que inclou l'Auditori de Barcelona (aquest dissabte 11 d'abril), o la 15ª edició del Festival Primavera Sound que se celebrarà al Parc del Fòrum de Barcelona del 28 al 30 de maig, o el Festival de Cap Roig el 24 de juliol.
 

Núria Graham tocant una de les peces del seu nou disc 'Bird Eyes' als Premis Enderrock. Foto: José M. Gutiérrez


Catalana amb orígens irlandesos, andalusos i bascos

D'entrada, la Núria sembla tímida, però al cap d'uns minuts de conversa es mostra desinhibida. El primer tret que sorprèn d'ella és la mirada transparent, amb uns ulls marrons intensos que en determinats moments expliquen més que les seves paraules. No s'esplaia gaire amb els seus raonaments directes: va al gra, sense farbalans ni ornaments lèxics.

Nascuda coincidint amb el solstici d'estiu, el 25 de juny de 1996, l'endemà de Sant Joan, la Núria és filla de Contxi Eguzquiza, catalana d'origen andalús i cognom basc, i de Ronan Gragham, irlandès de Dublín. Justament, el dia abans de la nostra entrevista acabava de tornar d'Irlanda: "Des de ben petita hi vaig almenys una vegada a l'any. Sempre hi havia viatjat amb els meus pares, però aquesta vegada hi he anat amb el meu company. Irlanda és un país que m'agrada. Tinc gravats a la memòria molts records dels primers viatges, amb emotives estades a Dublín, a casa dels avis, i les excursions a la costa oest de l'illa, amb unes platges i uns penya-segats fantàstics", explica.

No és la única de la família que està relacionada amb la música, una de les arts més populars i tradicionals d'Irlanda. Els seu pare ja fa anys que toca la guitarra com aficionat; i també té un oncle que toca la bateria i el piano, i cosins que tes dediquen a la música.
 

Núria Graham. Foto: Arxiu familiar Núria Graham


Els dos primers anys de vida, els seus pares parlaven en anglès entre ells, fins que la van portar a la llar d'infants. Llavors, l'idioma de casa va passar a ser el català, tot i que l'anglès mai no va quedar desterrat. Ben mirat, el va conservar en el seu disc dur cerebral i l'anava refrescant gràcies a les cançons que els seus pares escoltaven en aquesta llengua.

La Núria es va criar a Vic, en una casa entre la Serra de Santerm i la plaça d'Osona, un barri que des de petita li ha propiciat fer incursions al bosc de ribera del Gurri, a prop de la font dels Frares, "un lloc tranquil que visito sovint perquè és molt  a prop de casa, igual que l'escola pública Salarich, on vaig fer els estudis de Primària. En guardo molts bons records, m'ho vaig passar molt bé mentre hi vaig estudiar".

Filla única, quan no era a l'escola, passava la major part del temps al domicili familiar: "Jo no era gaire de jugar al carrer. M'entretenia a casa parlant amb els meus animals de peluix. Jo els donava classes, era la seva professora. En canvi, no m'agradaven les nines. També vaig passar moltes hores mirant la televisió amb la meva mare, sobretot K3". rememora.

Iniciació a la música

Com tots els nens i les nenes de la seva edat, els seus inicis musicals van anar associats a les habituals cançons infantils que li van ensenyar a la llar d'infants i a l'escola. A més, el repertori es va ampliar amb les tonades que de ben petita li cantava el pare en anglès: "Jo no entenia massa les lletres, però m'agradaven les melodies i les recordava fàcilment".

Va fer estudis de música, dansa i flauta dolça a l'escola Salarich. Com que els seus pares es van adonar que li agradava la música i que hi tenia una certa facilitat, als sis anys la van matricular a l'Escola Municipal de Música. "Jo volia tocar l'arpa, no sé ben bé perquè. Però com que aquest instrument no s'ensenyava als nens de la meva edat, vaig agafar la guitarra clàssica. Més tard, quan tenia tretze anys, em vaig adonar que la guitarra clàssica m'anguniejava i em vaig apuntar a cant modern, una disciplina que vaig estudiar durant tres cursos. Curiosament, quan vaig deixar de tocar la guitarra a l'Escola de Música, va ser quan vaig començar a tocar la guitarra a casa, al meu aire. Escoltava cançons de John Mayer i anava provant acords i arpegis".

Conscient que la seva fulgurant carrera no ha estat producte de la casualitat, Graham reconeix el mestratge dels diferents professors que ha tingut, com "Joan Godayol, un professor de cant que va canviar la meva manera d'estimar la música. O, de més petita, els ensenyaments de Sebastià Bardolet, amb qui m'ho vaig passar molt bé. També Fran Gamallo i Lourdes Pavía, professors de guitarra clàssica i de càmera. O els germans Vernis".

Núria Graham. Foto: Arxiu familiar Núria Graham


Tanmateix, amb el pas del anys també ha tingut un altre tipus de mestratge: el dels músics que en el transcurs de la vida s'han convertit en referents personals: "Quan era molt petita al·lucinava amb els cd's que els meus pares posaven al cotxe. M'encantava Led Zepelin, un grup que encara escolto. Em sé de memòria la majoria de les seves cançons. També flipava amb Björk, Lou Reed, The Cure... Dels músics de casa em quedo amb Adrià Puntí, que a la meva mare també li agrada molt", apunta.

Les aventures i la trajectòria dels grups pioners d'Osona i l'anomenat Liverpool català dels anys vuitanta les va descobrir a través de la seva mare. Mentre m'ho explica, es posa a cantar una estrofa de Duble-Buble de la cançó Perduts enmig de l'espai.

Avui, la Núria rega la seva sensibilitat musical amb propostes ben diverses: "Escolto des de temes rap, música ètnica africana i afro-beat, fins a les peces immortals de John Coltrane -que és el meu déu- o de Miles Davis. També m'empasso de gust les coses noves que surten a Catalunya. Aquí, el panorama cada dia és més engrescador. I tinc la sort que amb molts dels grups que sonen som amics. Si he de dir alguns noms, em quedo amb La Iaia, Power Burkas i Ohios. Però n'hi ha molts més".

Però tornem enrere. En la seva etapa de formació acadèmica, en plena adolescència, a més de la música, la Núria tenia altres aficions: "Patinava, passejava amb els amics i feia teatre. A l'escola vaig intervenir en algunes obres; vaig interpretar el paper de Maria, la mare de Jesús, en versió moderna. També vaig fer de bufó i diferents papers còmics; els companys deien que jo els feia riure. Recordo que no em feia gens de vergonya sortir a l'escenari. En aquella època també llegia molts llibres. Com que la meva mare treballava en una editorial, m'empassava totes les novel·les que em queien a les mans, Em vaig empassar totes les aventures de Harry Potter i moltes narracions fantàstiques. Ara no llegeixo tant com abans i em decanto més per la poesia", matisa.

Sempre s'ha dit que la gent acostuma a cantar a la dutxa. La Núria, però, explica que a banda dels assajos o els escenaris allà on canta més, pràcticament sense adonar-se'n, és a la cuina: "Visc a Barcelona, en un pis que comparteixo amb tres noies que estudien Belles Arts. Són de Sant Hilari, Vic i Sant Hipòlit. Elles m'han d'aguantar quan canto mentre preparo alguna amanida, un arròs  amb pollastre, fideus o algun fregit. Sóc una pesada...", bromeja.

Primeres cançons pròpies i primeres actuacions

La seva primera cançó I'm Your lady, la va compondre als 13 anys: "Era una peça amb un toc de blues. No la vaig ensenyar mai  a ningú,  només als meus pares, que van quedar parats". La primera vegada que va pujar dalt d'un escenari per cantar les seves cançons va ser, ara fa tres anys, a Santa Eulàlia de Puig-oriol: "M'encanta la gent del Lluçanès. Allà hi tinc molts col·legues tocats de l'olla", diu rient...

Tampoc no oblida els primers concerts on va assistir, acompanyada dels seus pares, "sobretot els del Mercat de Música Viva. Allà vaig descobrir els Gossos, als tretze anys, un grup que em va enamorar. També em va marcar als setze anys algun concert del Primavera Sound, com el de James Blake..."

Quan compon una cançó, la Núria comença per la melodia, encara que en alguna ocasió ja té l'embrió d'una lletra al cap i la converteix en cançó. Pel que fa a l'idioma de les seves lletres, de moment utilitza l'anglès: "Alguna vegada he cantat en català, però habitualment els temes em surten en anglès. No és res premeditat. Jo penso i parlo en català, encara que, de vegades, quan estic sola, parlo en anglès, en veu alta. Però tinc la intenció de fer cançons en català", afirma.
 

Núria Graham al Cicle Estèreo. l'any 2012. Foto: Joan Parera


El contingut de les seves peces no és pas massa diferent de la majoria de cantautors: "Són temes d'amor, de desamor, obsessions personals... Però no necessàriament són lletres escrites a partir de vivències pròpies. De fet, no m'agrada massa evidenciar la meva intimitat. Sovint escric temes inspirats en gent que conec, però sense posar el seu nom. Quan em ve al cap un 'fletxasso' acostumo a prendre apunts en una llibreteta que sempre porto al damunt, sobretot quan viatjo en tren".

Després d'una dècada familiaritzant-se en diverses disciplines musicals a l'Escola de Música i practicant i component temes a casa, finalment va arribar  l'hora d'ensenyar les seves creacions en un escenari compromès. L'actuació a Santa Eulàlia de Puig-oriol li havia servit de prova, com un examen previ. Aquesta vegada, el lloc escollit va ser la Cava de Jazz de Vic, un local emblemàtic i centre neuràlgic dels melòmans moderns de Vic, més enllà de l'estricte gènere jazzístic. Amb només setze anys, el concert va anar sobre rodes, en una sala plena de gom a gom. Acompanyada per dos músics de categoria, el seu mestre Joan Godayol i el bateria Xarli Oliver, la seva veu i la seva proposta van causar sensació i van generar tota mena de crítiques elogioses.

La porta de l'èxit

A partir d'aquí, va començar a trepitjar platós televisius i alguns dels escenaris més rellevants de la música pop actual: el Primavera Sound,  Guitar Festival Bcn, la Sala Apol·lo o el festival Foramuralla. Amb la perspectiva del temps que ha passat, explica que "pujar en aquests escenaris em feia respecte, els espais se'm feien grossos. Estava una mica nerviosa, però eren uns nervis controlats. Avui em passa el mateix. Però no tinc massa problema per concentrar-me i fer la meva feina. No tinc por escènica. Per a mi, actuar ha passat a ser una cosa normal. M'agrada sentir el caliu del públic, la connexió amb la gent que rep el que faig i que m'ho torna amb el seu escalf. És emocionant".

L'any 2013, amb Joan Godayol i Xarli Oliver va enregistrar una demo amb set temes titulada First Tracks, un treball molt ben fet que va escoltar força gent a través d'internet. Amb aquest bagatge, l'enregistrament d'un disc de veritat no podia esperar.

 
Així, bona part de l'estiu de l'any passat, el 2014, se'l va passar gravant i mesclant les deu cançons incloses en el disc Bird Eyes: Prelude, Bird eyes, I worry too much, Bad luk, Ages, The sea in your eyes, Chistopher, Dark past, An exception i You fall asleep so easily. L'enregistrament es va fer amb calma, a tongades i durant molts caps de setmana, a Gurb, a Buenaonda Studio, sota la direcció tècnica de Jordi Coma 'Triki'. La feina es va allargar gairebé fins al mes de novembre. Posteriorment, el gener del 2015 el disc va ser masteritzat a Barcelona per Yves Roussel, un tècnic que també ha treballat amb la Iaia, Jarabe de Palo, Marina Rosell o Le Petit Ramon, entre altres artistes.

En aquest treball, publicat fa pocs dies per El Segell del Primavera, Núria Graham hi posa la veu, guitarra i  teclats; Jordi Casadesús toca la bateria, teclats, guitarra i baix; i Jordi Torrents té cura de les percussions. La coberta és una deliciosa pintura d'Adam Green, un conegut músic i pintor nord-americà que practica un estil molt personal d'indie rock-folk. La Núria, que coneixia la majoria de les seves cançons, li va enviar el seu disc i li va demanar si podia fer la coberta. La resposta va ser que el treball de la cantautora vigatana li havia agradat molt i que faria la coberta encantat. Finalment, les il·lustracions interiors i el disseny gràfic del CD, van anar a càrrec d'Olga Capdevila i Íngrid Picanyol.

Fa tres setmanes, la Núria ha tornat de fer promoció a Anglaterra, on ha tocat a les mítiques botigues Rough Trade East, de Londres i Nottingham. La crítica anglesa ha destacat que el treball de la Núria "s'endinsa en un marc compositiu i interpretatiu propi, que es desplega sense reiteracions i flirteja amb mapes sònics moderns i inesperats. Darrera de 'Bird eyes' hi ha un gran talent. pop majúscul". L'experiència ha estat molt positiva i la jove artista està molt contenta que allà la gent compri el disc, l'escolti i que li agradi.

Quan no concedeix entrevistes ni fa promoció, cada dia assaja sola al seu pis amb la guitarra, a banda dels preceptius assajos amb els dos músics que l'acompanyen en les actuacions que fa coincidint amb la presentació del grup: Jordi Casadesús, que comparteix carrera amb La Iaia, i amb Aleix Bou, del grup Mazoni.  Ara té per davant una gira per Catalunya i, més endavant, a  l'estranger. A banda de la presentació a l'Auditori de Barcelona i a l'Ateneu de Banyoles, les properes setmanes ha d'actuar a Reus, Breda, Les Borges Blanques, el Parc del Fòrum de Barcelona,  Tarragona, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Calella, el Festival de Cap Roig...
 

Núria Graham. Foto: Adrià Costa


La Núria no és massa conscient de ser un cas insòlit, per la seva joventut, en el panorama musical: "El juny faré dinou anys, però estic envoltada de gent que tenen edats diferents i es dediquen a tota mena d'activitats artístiques. La majoria són persones més grans que jo. L'edat és molt relativa, jo no m'adono de la diferència", reflexiona.

Independentista i nacionalista irlandesa

Entre les patums musicals que ha conegut destaca Annie Clark,  més famosa pel seu nom artístic de Saint Vicent, una cantautora nord-americana consagrada de qui va fer de telonera a l'escenari de la Sala Apolo: "Quan vaig parlar amb ella vaig quedar molt impressionada i em vaig emocionar. Abans de conèixer-la, jo ja feia temps que escoltava la seva música a casa i m'agradava molt", explica.

Tanmateix, la carrera musical de la Núria no impedeix que mantingui  algunes amistats de tota la vida, "com la de la Claudia Ausió. Però les circumstàncies també m'han portat a desvincular-me d'altres amistats i a fer-ne de noves", afegeix.

Parlant de la visió que els seus pares tenen de la seva activitat, assenyala que "estan molt contents però se'ls fa estrany. De vegades s'espanten i es preocupen per mi. Em sembla normal. De tota manera, cada setmana procuro venir a Vic i estar amb ells. Me'ls estimo molt".

Com qualsevol persona sensible, li afecta la crisi: "Evidentment em preocupa. És un moment difícil per als músics, però també per a molta altra gent. No em vull deprimir. Em sento impotent per no poder fer-hi res. M'interessa la política, però no m'agrada parlar-ne en públic. No tinc prou arguments ni fonaments per fer grans anàlisis. A més, la majoria de polítics no m'agraden, no me'ls crec", lamenta.

Finalment, té unes paraules sobre el moviment independentista que darrerament sacseja Catalunya: "Hi estic d'acord. És un procés natural, Jo vaig anar a la manifestació de l'11 de setembre. Tinc família andalusa, però això no significa que hagi de renunciar al sentiment català. També sóc nacionalista irlandesa. Irlanda també és casa meva: és la meva segona pàtria", rebla.
 
 
 

Núria Graham. Foto: Adrià Costa

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

Participació