El Periple Pantaner de Sau

Crònica d’una esbojarrada travessia nàutica (1979-1995)

23 d'agost del 2014
Actualitzat el 29 de setembre del 2020 a les 9:34h
Periple Pantaner, l'any 1980.
Periple Pantaner, l'any 1980. | Josep Maria Montaner
A finals dels anys setanta del segle passat, els joves rebels, bromistes, hippies, ociosos i bohemis que acostumaven a freqüentar el Cafè Vic van experimentar una època de febril activitat col·lectiva. La televisió, monopolitzada per l’estat posfranquista, era la cosa més avorrida del món. Tampoc no hi havia internet ni xarxes socials, i molts joves dedicaven el seu temps d’oci a muntar actes lúdics i culturals diversos.

Periple Pantaner, l'any 1981. Foto: Josep Maria Montaner
 
Emparats sota el paraigua metafòric d’un estrafolari Esbart Recreatiu Palafox (en honor de la figura del general aragonès que va liderar la guerra contra els francesos), a banda de fundar grups de música i teatre i organitzar concerts i tota mena de hàppenings, els joves del Cafè Vic es van treure de la màniga la societat Astilleros del Ter i el Periple Pantaner de Sau, unaa cursa no competitiva amb artilugis flotants que durant molts anys va animar molts joves osonecs i va proporcionar espectacle a les masses. Va ser una via per accedir al món de l’esport des de la vessant més desenfadada, aficionada i desmercantilitzada, però també crítica amb els polítics i el projecte d'obrir mines d'urani a les Guilleries.
                       
El Periple zero
 
L’agost de 1979, un mes abans que els redactors de l’Estatut de Sau es reunissin al Parador Nacional, i en plena batalla popular contra la possible extracció d’urani, Quimi Portet i el periodista que signa aquesta crònica es van llançar a les brutes aigües del pantà en una barca pneumàtica, amb la intenció de fer una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, tot reivindicant l’Estatut de Sau, la neteja dels rius i "la no extracció de plutoni (sic) a les Guilleries". 

Toni Coromina i Quimi Portet, l'any 1979 a Còdol. Foto: Marcel·lí Parés
 
La travessa es va fer en una barca inflable que portava estampat el nom de Nena, en honor a Josepa Solà, mussa de l’Orquestra Sèmola i una bona amiga dels dos aventurers. Aquesta nau, al seu torn, arrossegava una petita barqueta de joguina, on hi duien una garrafa, uns quants aliments i una bandera catalana. 
 
La passejada en la barca inflable es va fer en dues etapes. Com que havien sortit de l’antiga fàbrica en runes de Còdol a mitja tarda, quan van arribar a la zona de les Gorgues ja s’estava fent fosc i van decidir aparcar la barca a la riba; després van anar a sopar al restaurant Les Gorgues –un dels establiments més concorreguts pels artistes, polítics locals i bohemis de la comarca- i es van quedar a dormir al costat del riu. L’endemà, de bon matí, van continuar fins a la presa de Sau, on van arribar pels voltants de migdia. 
 
Va ser al mig del pantà, a prop del campanar de Sant Romà, que van redactar les bases del Periple Pantaner de Sau. I com que no tenien cotxe, van caminar amb la barca desinflada a coll, fins a prop de Folgueroles, on uns amics finalment els van anar a buscar.
 
Quan els dos mariners de terra endins van ser a Vic, van enviar a la redacció d’El 9 Nou un sobre amb les bases per participar en el Periple. Després, l’Esbart Recreatiu Palafox, a través de la seva secció nàutica Astilleros del Ter va ampliar les bases lliurades a la premsa comarcal i les va penjar al Cafè Vic i al bar de les Set Fonts de Sant Julià, aleshores regentat pel mític músic Gato Pérez. 
 
Les 32 barques estrambòtiques a la primera edició del Periple
 
Setmanes després, un dissabte de mitjans de setembre, 32 barques i més d’un centenar de tripulants estaven a punt de salpar per solcar les aigües del pantà, a Còdol Dret, sobre unes fantàstiques barques de fabricació casolana. La sorpresa dels membres de l’Esbart Palafox en veure tanta gent a punt de navegar va ser majúscula. La sortida es va donar a dos quarts de dotze del migdia i les embarcacions a poc a poc van anar desapareixent i es van perdre enmig de les sofertes aïgues del pantà, en direcció a Sant Pere de Casserres, on van arriibar a partir de les sis de la tarda (les primeres) i a les deu de la nit (les últimes).
 
Entre els artilugis flotants destacava un contrabaix que es movia gràcies a una vela, una tartrana amb un burro de fusta i una enorme barcassa amb pedals; aquesta última embarcació estava tripulada per una quinzena de mariners de Calldetenes, els quals mentre pedalaven feien voltar amb un engranatge un xai que s’anava coent en una plataforma plena de brases i que els afortunats tripulants es van cruspir a Casserres. 

Periple Pantaner, l'any 1981. Foto:Josep Maria Montaner.

A més d’aquestes barques, també hi havia llits de matrimoni flotants, un navili pirata, un cotxe de carreres propulsat a vela, una plataforma amb una taula i quatre cadires clavades en què els navegants menjaven i jugaven a cartes. I també molts altres ginys de difícil catalogació, com l’embarcació de la colla de Folgueroles (un grup habitual, com el de Calldetenes, a totes les edicions del Periple). Pel que fa a la propulsió, la meitat dels mariners van optar pels rems, més d’una quarta part pels pedals, i la resta es van deixar endur pel vent que inflava les veles.

Dies després de la primera edició del Periple, el setmanari El 9 Nou publicava una àmplia crònica signada per Darío (pseudònim emprat pels mateixos organitzadors), que remarcava la gran assistència de públic i participants. També s’explicava que el primer dia de la travessa es va veure un gran tràfec als accesos a Còdol, amb el camí ple de cotxes, grues i camions carregats amb armaris, ànecs, bicicletes, bidons, fustes i tota mena de materials susceptibles de convertir-se en barques no convencionals.

Tothom estava molt content i feliç, sobretot els virtuals mariners que, durant setmanes, havien estat preparant les seves embarcacions en garatges familiars, jardins o magatzems.   
 
Una carta que va portar cua
 
Una setmana més tard, El 9 Nou va publicar una carta signada pel futur diputat al Parlament per CiU, Josep M. Casals i Guiu, doctor enginyer industrial de Vic, per puntualitzar alguns aspectes de la crònica referents a la putrefacció de les aigües del pantà. Tot i que Casals no pretenia buscar polèmica, la seva carta va acabar portant cua.

El text, que portava per títol Aclariment sobre el pantà de Sau, era el següent: “En la crònica sobre el I Periple al Pantà de Sau, l’articulista senyor Darío esmentava la setmana passada "les putrefactes aigües dels 15 quilòmetres de pantà...'. No cal dir que aquelles aigües haurien de ser més netes, però és inexacte de qualificar-les de putrefactes. A l’Estació del Nou Abastament d’Aigües de Barcelona, a Cardedeu, que pren l’aigua del conjunt Sau-Susqueda-El Pasteral, hi fan només una clarificació per decantació de fangs i una potabilització amb clor. Si les aigües fossin putrefactes, això no seria possible. Els vaig preguntar també quina era la DBO5 d’entrada, i em van dir que era de 3 parts per milió. Recordem només que la Comissaria d’Aigües autoritza la sortida de les estacions depuradores una DBO5 compresa normalment entre les 20 i les 30 parts per milió. Cal anar alerta doncs a emetre judicis tècnics si no se n’està ben segur”.

Periple Pantaner, l'any 1980. Foto:Josep Maria Montaner.
 
El 19 d’octubre, El 9 Nou publicava la rèplica, una carta titulada Discordem, amic Casals, signada amb el pseudònim de Darío (doctors articulistes), que corresponia a un grup de membres d’Astilleros del Ter que van redactar el text a les taules del Cafè Vic:
 
“Aprofitem l’avinentesa per fer unes consideracions, per bé que de crítica constructiva, sobre la correcta carta que, amb tan elegant literatura i doctes coneixements científics i similars, el doctor enginyer industrial senyor Casals, inserí en el setmanari de la vostra digna direcció el proppassat dia 14 d’octubre. (...) Ara bé hom no pot distingir clarament entre ‘què cosa és putrefacta` de ‘què cosa està podrida’; suposem que a causa de la putrefacta (podrida?) educació rebuda durant èpoques sortosament superades. Pel que fa referència a la mai tan poc glossada DBO5, hem de dir-vos que no sabem què cosa és. Segurament, però, els centenars de peixos morts que hi ha a les tan analitzades aigües (sofertes, diríem) del nostre Ter, tampoc no deuen saber què representa la DBO5 (..)”.
 
Bases absurdes  i premis irònics
 
Durant quinze anys, el Perple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada en molts llocs de Catalunya i de l’Estat espanyol, on es van organitzar desenes de proves similars. Un dels desencadenants va ser la publicació a la revista Interviú d’un reportatge sobre l’estrambòtica cursa de Sau.

Periple Pantaner, l'any 1980. Foto: Josep Maria Montaner.
 
Mentre va durar el Periple, els organitzadors es van limitar, cada any, a enviar a la premsa les bases de la travessa (sempre les mateixes), amb algunes variants al voltant dels premis simbòlics que s’atorgaven: “Es pot participar amb qualsevol artilugi flotant (o no), no convencional i no contaminant (armaris, banyeres, sabates, panderetes, pianos, etc...). Seran admesos tots els mariners que siguin mamífers, que visquin o treballin a menys de 253 milles marines del pantà de Sau i també els rèptils que treballin. Els esmentats artilugis es desplaçaran (o no) sense l’ajut de motor de cap mena. Cada tripulació haurà d’estar composta per un mínim d’un tripulant i un màxim de 530. Cada tres tripulants haran de portar indefectiblement un animal domèstic (o no), excepte lloros, que estaran prohibits i perseguits. Cada tripulació haurà de saber cantar una havanera, que interpretarà a petició de qualsevol membre de l’organització (o no). La sortida de la primera etapa es donarà a l’hora de l’àngelus, a Còdol Dret (Masies de Roda) i l’arribada es farà a la mateixa tarda (o no), a sota del monestir de Sant Pere de Casserres, on hi haurà una cantada d’havaneres nocturna. L’endemà, a les 8 del matí, es donarà la sortida de la segona etapa, a sota de Sant Pere de Casserres; els ginys flotants hauran de navegar fins les rodalies del Club Nàutic, on s’arribarà (o no) a l’hora de dinar."

Periple Pantaner, primera meitat dels anys 80. Foto: Toni Coromina.

Donat que a cada edició del Periple es modificaven els premis, vet aquí una breu selecció dels que es van fer públics durant les primeres edicions: “Premi Monturiol, al primer artilugi que s’enfonsi. Premi de la Cierva, a la tripulació que navegui a més alçada sobre el nivell del pantà. Premi Som una Nació, a tots els participants. Premi Som Dues Nacions, al millor altercat entre embarcacions. Gran Premi Mao Tse Tung, a la tripulació més nombrosa. Premi Anselm Clavé, a la millor interpretació d’havaneres. Premi Fleming, als qui aconsegueixin travessar les putrefactes aigües sense excessives infeccions. Premi Ara és Demà, als que quedin més mal classificats a la contrarellotge. Gran Premi Olé bonita, al millor trasero”. 
 
Els comunicats de premsa d’Astilleros del Ter també donaven altres pautes: “Tots els premis consisteixen en un viatge a Rupit per a tots els participants (cal portar diners per al dinar). En cas de mal temps, la prova tindrà lloc al Pavelló d’Esports de Vic o a la 2a planta de El Corte Inglés. En cas de rebentar-se la presa de Sau en el transcurs de l’odissea, ens trobarem a les 8 del vespre a les escales de la catedral de Girona, on després de cantar una havanera organitzarem el retorn a Osona o a Lourdes. Astilleros del Ter no es responsabilitza dels mals físics, psíquics o químics que els tripulants puguin patir durant la travessa. Cada tripulació es farà responsable de retirar en el termini de 48 hores les restes de les seva embarcació, així com els possibles cadàvers. En tot moment imperarà la bona maror i l’ètica marinera. L’organització es limita a no existir”. La redacció de les bases i dels premis sempre va ser col·lectiva.
 
Dos centenars de tripulants i molt públic
 
La segona edició del Periple es va celebrar el mes de juny del 1980, tres mesos després de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. L’elevat nombre d’embarcacions, que superava la trentena (amb prop de dos-cents tripulants) i la multitudinària presència de públic (prop d’un miler de badocs) va suposar la consolidació d’aquesta al·lucinant prova nàutica.

Cal destacar la vistositat i espectacularitat d’algunes barques, com una llauna de sardines de tres metres amb una vela, una casa ambulant (amb teulada, parets i finestres), un taüt amb la inscripció la Caixa, un patruller de considerable dimensions, un Citroën 2 CV sobre bidons tripulat per la colla de ca la Truja, un vaixell pirata o una plataforma amb l’anagrama antinuclear estampat a la vela.

Periple Pantaner, l'any 1980. Foto:Josep Maria Montaner.
 
La sortida va estar amenitzada pels músics de l’orquestra La Clenxa. Però els intrèpids navegants aquesta vegada van tenir serioses dificultats per avançar degut a un fort vent que bufava en contra, i que va propiciar que algunes tripulacions arribessin a Casserres molt tard, carregats d’aliments i sacs de dormir.

Aquella nit, al monestir hi va haver molta gresca (amb música amplificada mitjançant bateries de cotxe) i es van buidar moltes garrafes de vi. Fa un temps, Quimi Portet, recordava que la gatzara era considerable: “A Casserres hi havia un cristo monumental i vaig arribar a passar pànic. A mi sempre m’havia agradat ser el descontrolat de la colla i que la resta estigués tranquil·la i callada. Però allà vaig descobrir que quan regna el caos i la disbauxa, jo m’espanto i em torno ordenat i callat. De fet, sempre he tingut pànic a les grans aglomeracions de persones, encara que no ho sembli. Per mi, més de quatre o cinc persones ja és una multitud. És ben curiós, perquè jo m’he guanyat la vida tocant en espais plens de gent; però reconec que he passat molta por”. L’endemà, tothom es va llevar amb caparra; però els supervivents que es van veure amb prou forces van salpar com van poder en direcció al Club Nàutic.

Periple Pantaner, primera meitat dels anys 80. Foto: Toni Coromina.
 
Aquesta vegada, la crònica d’El 9 Nou estava signada per Dario, Ciro, Asurbanipal i Roger of Flower. I com era d’esperar, també contenia una al·lusió indirecta al senyor Casals, que havia estat elegit parlamentari: “Val a dir, per la tranquil·litat de certs parlamentaris que, enguany, les presumptes aigües del pantà que el senyor Franco va atorgar als osonencs, continuaven essent putrefactes, i que en alguna raconada, els participants van tenir serioses dificultats per clavar el rem, a causa de l’espessor del magma flotant.”
 
Quinze anys de gresca nàutica
 
Durant una dècada, la presència de barques, navegants i públic es va mantenir estable. Algun any, fins i tot, es van organitzar dues edicions de la cursa (una el mes de juny i una altra a finals de setembre). En una altra ocasió, el Periple també es va celebrar de nit, la qual cosa va comportar seriosos problemes als tripulants d’una barca que va naufragar: els pobres mariners van quedar ben xops i enfangats i van haver de fer autoestop al mig del pantà, a les dotze de la nit, esperant que els recollís alguna altra embarcació. 
 
En edicions successives, els curiosos navilis van anar variant i es van començar a utilitzar nous materials en la seva construcció, tal com va passar amb una barca que Pere Marín, de la colla de Cabrera, va fer amb fibra de vidre. Aquesta embarcació es va estrenar amb un convidat especial: un naturalista que es va passar el viatge observant els gavians argentats i tota la fauna ornitològica que nia al costat del Ter. Una altra barca curiosa provinent de Manlleu va ser el Maldito Jumilla, un coet fabricat amb bidons de petroli tallats pel mig (amb estabilitzadors laterals), de manera que la corba semicircular servia de seient als tripulants. 
 
Els participants també van començar a arribar des de diferents punts de Catalunya. Al costat de navegants osonencs (provinents de Vic, Gurb, Manlleu, Folgueroles, Torelló, Roda, Calldetenes, L’Esquirol, el Collsacabra...), van venir mariners de Tarragona, Moià, Premià, Blanes, Girona o Ripoll. D’altra banda, les indumentàries cada vegada eren més variades, amb participants disfressats de monja, pirata, víking, almogàver, cardenal i  tota mena de fauna humana. I les sortides cada any comptaven amb alguna sorpresa, com un recital d’havaneres a càrrec de la Coral Vajillas.

Periple Pantaner, mitjans dels anys 80. Foto: Toni Coromina.
 
Mentrestant, els premis simbòlics s’anaven renovant, sovint a remolc de la rabiosa actualitat política. Vet aquí una mostra dels més destacats i curiosos: “Premi Catalunya Catalana, a l’embarcació més il·luminada. Premi La Crida, als altres catalans. Premi Ramallets a l’embarcació que faci més parades. Gran Premi Banca Catalana al navili que s’enfonsi amb més dignitat. Premi ¡Qué me quiten lo bailao!, al primer d'abandonar. Magnífic Premi ¡Viva España!, a la tripulació que consumeixi més alcohol durant la travessa (i pugui demostrar-ho). Premi família Ulisses, al bisbe de Vic. Premi Ajuntament de Vic, a l’Ajuntament de Vic...” La llista de guardons més aviat sarcàstics seria inacabable i ompliria moltes pàgines.
 
En tots aquests anys, moltes tripulacions van fer amistat les unes amb les altres i van organitzar àpats i refrigeris compartits al mig del pantà o a la riba. També es va mantenir durant set o vuit anys el costum de fer nit a Casserres, amb la incorporació d’una discoteca ambulant que funcionava amb generadors. D’altra banda, amb el pas dels anys, les cròniques de l’esdeveniment van anar apareixent amb regularitat a la premsa local (El 9 Nou i Ausona), a la premsa de Barcelona (Avui i El Periódico), a les revistes (Interviu) i a la televisió (TVE i TV3). 
 
El 1989, l’Esbart Palafox, Astilleros del Ter i el Grup de Defensa del Ter van organitzar conjuntament la 12ª edició del Periple, que va comptar amb un macroconcert nocturn titulat "Rius per plorar", al camp de futbol de Sant Martí Sescorts, on es van congregar cinc mil persones per escoltar els grups osonencs Duble-Buble, Karda Fàstic, Dramàtics, La Viuda Negra, La Palma Jazz Band, Crucifix, Otros tr3s, Os Pedrer, Sau, Steve and the Hooligans i Avikultores Modernos.

Periple Pantaner, primera meitat dels anys 80. Foto: Toni Coromina.
 
Després d’aquesta edició, el Periple va iniciar una lenta decadència, que va culminar amb la seva desaparició a mitjans dels anys noranta. Carles Baranera Calvino, a banda de formar part de l’organització (o desorganització) i de redactar conjuntament amb d'altres bromistes les bases i els premis de cada any, també va ser una de les persones que més vegades va participar-hi dalt d’una embarcació.

Passats els anys, ho recordava amb nostàlgia: “Vaig fer el Periple de set o vuit maneres diferents; el primer any hi vaig anar tot sol; tenia quinze anys i vaig fer la travessa amb dos bidons i una bicicleta al damunt; vaig tenir molts problemes d’estabilitat a la part davantera i a la posterior; fins que vaig trobar una barca que tenia problemes d’estabilitat lateral i vam unir els dos artefactes en un; al final, la màquina resultant va funcionar perfectament. Un altre any vaig formar part de la tripulació de Ca la Truja, que vam navegar sobre d’un Citroën. També vaig compartir una barca amb gent vinguda de Tarragona. Després, a dalt d’una gran plataforma que tenia problemes per avançar i que vam haver d’arrossegar amb cordes des de la vora del pantà. Però amb els anys en vam anar aprenent. Les barques les preparàvem a Gurb, a Can Violi, on teníem una bassa per probar-ne l'estabilitat".
 

Galeries de fotos del Periple Pantaner:

Anys 90 (Arxiu La Marxa)

1983 (Josep Maria Montaner)

1981 (Josep Maria Montaner)

1980 (Josep Maria Montaner)
 







Periple Pantaner, mitjans dels anys 80. Foto: Toni Coromina.