Paròdia musical, animació i conya marinera

A finals dels anys setanta del segle passat i durant la primera meitat dels vuitanta, un ampli i heterogeni grup de joves contraculturals vigatans va impulsar moltes de les activitats lúdiques i recreatives descrites en anteriors reportatges publicats a Osona.com: “El Periple Pantaner de Sau” i “Els happenings de la ‘transició’ inacabada”. Un dels ingredients bàsics de la seva actuació era l’humor, la ironia i la paròdia.

En aquesta crònica es detalla i s’explica la trajectòria de la Banda Puig, l’Orquestra Sèmola i La Coral Vajillas, tres grups musicals d’animació que van posar color als carrers i les places d’Osona i van protagonitzar moltes vetllades picants i desenfadades, concretades en les anomenades ‘nits golfes’.

La Banda Puig

Mesos abans de la mort de Franco, coincidint amb la diada de Sant Jordi, l’abril de 1975, l’oposició democràtica osonenca va organitzar unes festes populars reivindicatives. En l’acte central, celebrat a l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, va aparèixer per sorpresa la Banda Puig, una formació musical esbojarrada que va aconseguir fer vibrar i ballar centenars de joves al so de la peça Matarem el drac!, una canço repetitiva i enganxosa que tothom va corejar pels voltants de l’ermita. Encara avui, la majoria de persones que van assistir en aquesta trobada recorden la frescor i la l’alegria que el grup encomanava.

La Banda Puig, una formació que alguns van definir com a neodadà, estava formada per Oriol Serra, Joan Puigdollers, Joan Grau, Josep Puigdollers, el ‘Nen’ Torrents, Lluçià Guiteras, Enric Sala i Miquel Pérez. La majoria d’instruments eren de vent (tuba, saxo, clarinet, flauta travessera...), ben secundats per una base rítmica (bombo, tambor i platerets).

Cercavila per convocar el «Burrumbori» al Cantarell, l'any 1976. Foto: Jordi Puig

Però si el grup –d’una vida molt efímera- es va fer molt popular la diada de Sant Jordi, el seu naixement cal situar-lo en el context de la peça teatral d’Antonin Artaud, La Pedra Filosofal, que el grup vigatà Rosec de Dits, dirigit per Carles Pujols, havia representat dies abans en un magatzem del carrer de la Riera.

L’obra, centrada en els experiments necrofílics d’un boig, aprofundia en l’anomenat teatre de la crueltat (una expressió inventada per Artaud), i va ser interpretada pel mateix Pujols, Maria Bayés i Pep Maria Piella, a més dels músics de La Banda Puig que, en acabar la funció, van sortir disparats al carrer tot iniciant un passant improvisat que es va allargar alguns mesos.

Rosec de Dits va ser una companyia de teatre molt atípica. Durant dos anys es va moure en un terreny caracteritzat per una total llibertat escènica i de conceptes, sense etiquetes ni cotilles intel·lectuals. En tot cas, la definició que més s’acostaria a les seves propostes seria la d’un grup amb ingredients surrealistes, àcrates i dadàs, a més d’un fort interès per l’anàlisi espacial, amb la finalitat d’adaptar cada obra al lloc concret on es respresentava.

Després de la seva aparició a les festes populars de Sant Jordi, La Banda Puig va fer tres o quatre actuacions més, amb nous músics incorporats. A destacar la seva presència a les cavalcades de Reis de Sant Bartomeu del Grau i Santa Eugènia de Berga, el gener de 1976. En aquesta última població, acabada l’actuació, els músics, que no van cobrar res, van ser convidats per l’organització a un sopar d’agraïment en un conegut restaurant a peu de carretera. Allà, els membres de La Banda Puig i algunes amistats colaterals van muntar un sarau de mil dimonis i l’àpat es va convertir en un festival de càntics i aliments que volaven pel menjador.

L’orquestrina Immamarramon

A finals dels 70 i principis dels 80, a Manlleu va sorgir l’Orquestrina Marramon, una de les primeres formacions catalanes especialitzades en l’animació de festes populars als carrers i places. Els seus integrants, la majoria de Manlleu (J.R. Puntí, P. Poblet, J. Puigví, R. Bagaria, Joan Bagaria), però amb presència de músics de Vic (J. Herrera) i Roda de Ter, basaven l’oferta musical en tonades populars interpretades amb instruments de percusió (bombo, caixes i platerets) i de vent (gralles, tiples, flabiol, trompeta, saxos i clarinets). Van arribar a actuar a la Rua dels Carnestoltes de Barcelona i a les Festes de la Mercè, entre altres grans festes de renom. En diverses ocasions, com cavalcades de Reis i una sortida a Euskadi, van actuar conjuntament amb músics de la Orquestra Sèmola de Vic.

Cercavila de l'orquestrina Immamarramon, a principis de la dècada dels 80. Foto: Arxiu Coromina

L’Orquestrina Immamarramon, d’una trajectòria molt professionalitzada, va fer molts bolos on compartia els passants festius al carrer amb concerts nocturns de música ballable amb el nom d’Orquestra La Clenxa, aque tenia un repertori i un estil similars als de l’Orquestra Plateria o la Salseta del Poble Sec. La Clenxa combinava el rock amb els boleros, cha-cha-chás i tots els estils musicals ballables. Durant la seva vida actva, que es va allargar quatre anys, va arribar a fer centenars de bolos i va animar desenes de festes majors de tota la geografia catalana, on es desplaçaven amb una furgoneta que havien comprat, igual que el potent equip de so, un dels més moderns de l’època. L’octubre de 1982 van oferir una impressionant festa de comiat, Bye bye Clenxa, al passeig del Ter de Manlle, davant d’una multitud d’incondicionals que els va aclamar en tot moment. Actors de teatre i músics de Vic es van sumar a la cerimònia ritual, pujant a dalt de l’escenari.

L’Orquestra Sèmola

Paral·lelament a Immamaramon, l’estiu del 1979 va néixer a Vic l’Orquestra Sèmola, l’embrió de la futura companyia professional Sèmola Teatre. La primera intenció dels seus components no era pas dedicar-se a la música, sinó aprofitar els diumenges per fer alguna sortida una colla d’amics carregats d’instruments i divertir-se tocant a qualsevol poble. Els components inicials van ser Josepa Solà, Quim Solé, Joan Grau, Pep Simon, Quimi Portet, Jaume Soldevila i Toni Coromina. En realitat, més que una orquestra tradicional, es tractava d’una colla de joves que muntaven accions parateatrals al carrer amb ingredients musicals i còmics, sense cap estructura professional ni assajos.

El nom de la formació va sortir d’una ‘tempesta cerebral’ generada al voltant de la mítica taula rodona del Cafè Vic, on un diumenge al matí els protagonistes es van reunir per perfilar la seva activitat. A la reunió van sorgir algunes opcions relacionades amb la sonoritat de les les notes musicals (do-re-mi-fa-sol-la-si-do) i el nom d’Orquestra Solé-Solà, aprofitant els cognoms de dos membres del grup. Finalment, per associació d’idees i sonoritats, a algú se li va acudir Orquestra Sèmola.

La primera sortida va ser a Tavertet. Però a les envistes de l’Esquirol els vigatans ja van aparcar els cotxes i es van posar a interpretar una peça al costat de la carretera, tots amb el cul a l’aire, davant la sorpresa dels turistes barcelonins que, en la seva sortida dominical, es dirigien cap a la bonica població enfilada als cingles. Després, els músics van actuar als carrers de Tavertet i van passar la gorra per pagar-se el dinar.

La setmana següent, l’Orquestra Sèmola va anar a Prats de Lluçanès, on va debutar l’actor Carles Pujols, amb un número d’equilibri gravitacional sense moure’s de terra. Tanmateix, encara que el grup s’anunciava com una orquestra, la seva proposta se situava en el camp de l’espectacle i la conya. D’altra banda, la qualitat musical era més aviat escassa (amb alguna excepció) i el repertori es limitava a quatre peces interpretades amb gralla, caixa, bombo, platerets, trombó, flauta i veus. La música, doncs, només era una excusa, el suport escènic d’una proposta conceptual i visual d’uns individus estrafolaris vestits amb roba de quarta mà que cantaven “J’ai perdu ma plume, dans le jardin de ma tante”.

L'Orquestra Sèmola. Foto: Carles Molist.

Els primers mesos, les sortides tenien com a objectiu animar els carrers de poblacions de la comarca. Un dia, aprofitant que eren a Roda de Ter, van fer una breu actuació al dormitori del poeta Martí Pol (que es va emocionar molt), de la mà del doctor Del Hoyo, que aquells dies era el metge de la vila i amic personal del poeta. Aquell any, a Vic, van actuar amb motiu de la diada de sant Jordi, a la festa de cloenda de la campanya electoral de l’Entesa Municipal de Progrés i en una cercavila reivindicativa contra l’extracció d’urani. Les intervencions espontànies es van anar multiplicant, però van deixar de passar la gorra, ja que alguns representants del món de l’espectacle i determinats ajuntaments van començar a contractar el grup.

Una intervenció molt especial es va produir als menjadors de la seu de l’Associació Sant Tomàs per a disminuïts psíquics. L’Orquestra Sèmola hi va anar per animar el fi de festa d’un dinar col·lectiu que comptava amb l’assistència d’alumnes, pares i mestres. Després de les postres, els músics van interpretar el seu repertori, que va ser molt celebrat per tothom. Al final, uns quants interns van demanar a l’Orquestra que toqués l’himne del Barça, una petició que va ser atesa d’immediat i que va fer vibrar tota la sala. Però de cop i volta, dos nens es van adreçar als músics, amb un posat molt trist, dient que ells eren aficionats de l’Espanyol. La cosa es va solucionar ràpidament amb uns quants tocs de bombo i tota la sala cridant: “¡Espanyol! Espanyol!”.

De mica en mica, els elements teatrals o circenses van anar guanyant terreny, amb la incorporació de nous actors, com l’australià Rodney Reay (Buffalo Bill), Rodolf Jarque (la mujer barbuda), Jordi Casadevall (ciclista), Josep Uribe Robert (saltimbanqui vestit amb banyador d’època, que es llançava des d’una escala portàtil a l’interior d’una palangana plena d’aigua), Lluís Massana (ordenança amb bata gris) i d’altres que van actuar ocasionalment. L’espectacle era presentat per Quimi Portet (vestit amb una americana i uns pantalons de color verd periquito), que en comptes de micròfon portava una sabata a la mà, i que complementava aquest paper amb el de domador de truites a la francesa.

La representació també oferia un número de màgia a càrrec de Carles Pujols (el mag Bartomeu Fortuny), l’exhibició del forçut Ursus Malaleche (Pujols) i una mostra d’equilibristes en calçotets i samarreta (Pujols i Coromina). El relatiu èxit del circ va portar la companyia a actuar en diverses ocasions al cafè-restaurant Ca la Sila, de Granollers. Després van actuar a Capellades, a la Val d’Aran i a la festa major de la Seu d’Urgell. En aquesta segona etapa, l’Orquesta Sèmola es va convertir en Circ Sèmola i va adoptar l’inequívoc lema ¡Más fácil todavía!

L’any 1980, en companyia dels músics d’Imamaramon i La Clenxa, van fer dues actuacions a Euskadi. La primera va ser al teatre miunicipal de Vergara; en aquesta ciutat, els actors i els músics es van distribuir en cases particulars per manca de pressupost per pagar l’hotel i van fer els àpats a la seu d’una societat gastronòmica local. L’actuació de Bilbao (amb motiu de la Semana Grande) va ser apoteòsica i va quedar reflectida a la portada d’un diari basc, on apareixia un actor de Sèmola amb barretina i unes ulleres de submarinista. A la capital de Biscaia hi van fer un cercavila encapçalat per Felip II sota pal·li (Josep Uribe Robert), l’actriu Cristina Masoliver amb una serp a la mà, la mujer barbuda, la comitiva dels músics i dos elements distorsionadors: Quimi Portet (disfressat d’inspector de policia) i Toni Coromina (amb passamuntanyes, com si fos un terrorista). Després de la cercavila, els membres de Sèmola van oferir el seu espectacle en una plaça. Acabada l’obra, el director de cinema basc Pedro Olea va declarar emocionat que “mai no havia vist uns actors tan dolents que fossin tan bons”.

En aquest punt, el Circ Sèmola es va trobar davant la disjuntiva de continuar actuant com un grup d’aficionats que s’ho passaven bé, o bé optar per la professionalització. Al final, la majoria va escollir el segon camí i es va tancar una etapa caracteritzada per actuacions més o menys informals i espontànies, centrades en la música i alguns gags escènics.

Actuació del Orquestra Sèmola a la plaça Major de Vic. Foto: Reay  

A partir d’aquí, la companyia va incorporar nous actors, com Ricard Puigdomènech, i va agafar una línia declaradament circense. I al cap d’un temps hi va haver un nou canvi de rumb, que es va traduir en el canvi de nom pel de Sèmola Teatre, iniciant una llarga trajectòria professional especificament teatral, plena d’èxits i gires arreu de Catalunya, Espanya i Europa, amb alguna incursió a Sud-amèrica. El nou nucli actoral estava format per Joan Grau, Carles Pujols, Josepa Solà, Montse Aguilar, Rosa Galvany, Joan Roura, Channie Koksvik i Egbert de Song. Posteriorment encara hi va haver més incorporacions puntuals, com la de l’actor Pep Miràs i diversos tècnics escenogràfics, de llum i de so.

La Coral Vajillas

El nom de Coral Vajillas fa referència a una coneguda marca de detergents, però en el cas que ens ocupa es tracta d’una pretesa agrupació vocal adscrita al show escènic nascuda a l’ocàs dels 70. De fet, els seus components cantaven malament, desafinaven pels descosits i mai no van pretendre buscar la perfecció musical. El seu objectiu era, a més de passar-s’ho bé, fer una burla amable de la seriositat encotillada de les agrupacions vocals, ridiculitzar l’espècie humana i deixar clar que en aquest món de mones tothom té dret a cantar i, si convé, a fer el ridícul dalt d’un escenari. Això sí, sense cobrar. La Coral Vajillas mai no va percebre cap compensació econòmica i com a màxim va tenir alguna consumició pagada o va ser convidada a sopar o a berenar.

La primera aparició de la Coral Vajillas, encara sense nom, es va produir l’any 1979 durant la performance titulada Poema bèl·lic, que el grup La Troca va oferir a la llibreria La Tralla. Era una paròdia adaptada de l’obra de Becket Tot esperant Godot, on dos soldats tenien un diàleg absurd i incomprensible mentre esperaven l’arribada d’un hipotètic enemic que mai no va es va presentar al camp de batalla. A més d’aquests dos personatges, que van guanyar la guerra sense entrar en combat, hi havia un bard amb una lira i un cor a l’estil det teatre grec, amb els seus components embolicats amb llençols i barretina al cap. Era l’embrió de la Coral Vajillas.

Els integrants de la Coral Vajillas, a principis dels anys 80. Foto: Arxiu Coromina

Nascut a les taules del Cafè Vic, aquest grup va ser una de les mil cares de l’Esbart Recreatiu Palafox. El primer nucli de la coral estava format per Josep Uribe Robert, Marcel·lí Parés, Lluís Massana, Xals Vilarrasa, Cesc Feixas, Jordi Casadevall, Toni Coromina i Quimi Portet, que exercia de director i aportava la majoria de cançons, algunes manllevades del repertori d’Els Pescadors de l’Escala (La Pepeta, La Vella Giralda, Som la colla que tenim més pèls i Àngel Guimerà), que el propi Portet i els germans Guillén cantaven a Can Grapes quan el bar tancava a altes hores de la matinada. Amb el temps, Jou Puigferrer i alguns membres de Ca la Truja (una colla de joves de menys edat, també habituals al Cafè Vic) es van incorporar a aquesta agrupació de melòmans beneits.

La Coral Vajillas no va assajar mai, però va fer una dotzena d’actuacions, la meitat públiques (entre elles una a TV3), i l’altra meitat en festes privades. Una vegada va ser convidada a cantar a les Nits Golfes de Roda de Ter, als jardins de can Planoles, a canvi del dret a barra lliure; el resultat va ser que quan els cantaires van pujar a l’escenari, alguns portaven una turca tan colossal que amb prou feines s’aguantaven drets. Tanmateix, van actuar amb una certa professionalitat, la vetllada va transcórrer amb normalitat i el públic va xalar de valent amb els himes etílics de la coral.

L’any 1984 va actuar en un programa que TVE va emetre en directe, a migdia, des de la plaça Major de Vic, on a més de la Coral Vajillas es van fer entrevistes a l’alcalde, el bisbe i a altres persones en representació d’entitats locals. Els joves de la Coral Vajillas, sota la batuta de Josep Puigdollers (pianista) van arribar a l’improvisat plató vestits de nens petits, amb pantalons curts, acompanyats per una monja (Joan Puigdollers) esgrimint una tralla amenaçadora, un pastor amb faixa i barretina (Cinto Torrents) i un burro.

Quan van ser a dalt de l’entarimat van interpretar una cançó en castellà, Hoy te canto mi canción, que va resultar ser un himne infantil de l’Opus Dei. Tres dies més tard, El 9 Nou va publicar un comunicat de l’Ajuntament de Vic lamentant la intervenció de la Coral Vajillas en el programa: “Després de constatar la inoportuna i vulgar intervenció d’un grup suposadament comicomusical en el programa que TVE va oferir en directe des de la plaça Major, el passat dia 13 d’abril, volem fer constar el profund disgust per la desafortunada actuació d’aquest grup i lamentem no haver tingut accés previ al contingut del programa de referència”.

La setmana següent, El 9 Nou publicava un escrit amb la rèplica dels protagonistes que, entre altres coses, deia: “Després de constatar una inoportuna i vulgar nota informativa de l’Ajuntament de Vic, volem fer constar el profund disgust davant d’un cúmul d’inexactituds i mentides (potser no intencionades). Suposem que l’Ajuntament es referia al programa emès a la una del migdia de dijous 12 d’abril, en el qual intervingueren nombrosos grups i solistes suposadament còmics i musicals. Fa dies que ens lamentem de no haver tingut accés previ al contingut del programa; si hagués estat així, potser no hi hauríem intervinguit (o potser sí) i hauríem fet el que estés a la nostra mà per tal d’evitar les intervencions d’alguns solistes poc musicals, molt còmics i gens vulgars. Trobem estrany que l’Ajuntament de Vic es vanti de tenir accés a la censura televisiva des de Madrid. Que sapiguem, entre les competències traspassades no hi figura la censura des de comarques, municipis ni províncies. Per tot plegat, en les nostres properes intervencions televisives, radiofòniques o via satèl·lit, els avisarem amb la deguda anticipació, ja que ens sap greu que un ajuntament tan enfeinat perdi el temps contemplant vulgars actuacions televisives en horari laboral."

A mitjans del 90, es va crear la Coral Bajiillas (aquesta vegada amb B alta), que va comptar amb la presència de dos antics membres de la Coral Vajillas, Jordi Casadevall i Joan Puigdollers, i la inclusió de nous actors i cantaires: Joan Godayol, Albert Solé, Bernat Ricart, Pep Simon, Pere Serra, Xevi Cunill, Jordi Coromina i Xevi Capdevila. La nova formació, aquesta vegada de caràcter semiprofessional i més qualitat artística, va arribar a tenir un repertori complet de cançons picants, que alternava amb números humorístics molt ben treballats; assajava amb regularitat, afinava correctement i cantava amb gràcia. Al final, aquesta versió renovada de la Coral Bajillas va enregistrar un vídeo i va arribar a fer més d’un centenar d’actuacions.
 

Galeria de fotos dels grups d'animació osonencs dels anys 70 i 80

Integrants de la Coral Vajillas, a principis de la dècada dels vuitanta. Foto: Toni Coromina