30
de maig
del
2014
Actualitzat
el
29
de setembre
del
2020
a les
9:33h
Durant tres dècades, des del 1968 al 1998, dues generacions de vigatans van participar en el carnaval ciclista amb disfresses que cada any s’organitzava l’últim diumenge de setembre. Els antecedents d’aquesta excursió festiva a les Guilleries cal buscar-los en dues modalitats ciclistes diferenciades: la Volta als Hostals de la Penya Trukof de Manlleu (a finals dels cinquanta) i les excursions dominicals en bicicleta protagonitzades a la segona meitat dels anys seixanta per joves vinculats al moviment escolta, a mossèn Bauzà i mossèn Pintó, i al col·lectiu vigatà Activitats Joventut 67.
La Penya Trukof de Manlleu, liderada per Vicenç Muntàñez (l’alter ego del professor Trukof) es va constituir després de la guerra; estava formada per un grup de veïns molt donats a la broma, entre els quals hi havia, com a caps visibles, Armand Quintana, Tori Quintana i Ramon Camps, i les activitats desenvolupades per aquesta colla van ser molt diverses. Per una banda van organitzar funcions d’hipnotisme trucades (d’aquí ve el nom de la penya) al Teatre Edison, oficiades per Muntàñez, un home que mai no havia pujat en un escenari, ni tampoc tenia cap noció d’hipnotisme, màgia o il·lusionisme; el secret de l’èxit del professor va ser que moments abans de pujar a l’escenari ja estava conxorxat amb la gent que es prestava a ser hipnotitzada; també endevinava, per exemple, els objectes que una senyora tenia a la bossa perquè ja en coneixia prèviament el contingut.
Vicenç Muntàñez, un fervorós republicà nascut a Alzira (València), després de la guerra civil va ser destinat per la companyia Renfe a Manlleu, on va fer de factor de l’estació fins que va ser acomiadat per culpa del seu expedient polític. Des d’aleshores i fins a la seva jubilació va treballar a l’empresa Transports Rifà.
Participants a la Vic-Bojons, l'any 1968. Foto: Arxiu Codinachs.
La Penya Trukof també va organitzar funcions teatrals, com la representació de Don Juan Tanorio, en una versió satírica de Llambrochs, escrita en una variant de català disfressada de castellà, amb la intenció de fer befa de la prohibició de parlar la llengua del país. Una altra activitat que va popularitzar la penya van ser les jornades d’instrucció voluntària a la plaça Fra Bernadí, que en ple franquisme feien vestits en calçotets i samarreta, enmig de la boira i a primera hora del matí.
Va ser en aquesta època que es van treure de la màniga la Volta als Hostals, una eixelebrada cursa ciclista amb parada obligada a tots els bars que trobaven pel camí. Aquesta prova va prefigurar, en alguns aspectes ideològics i formals, la posterior singladura de la Vic-Bojons.
La primera edició d'aquesta cursa que anava de la Plana a les Guilleries es va celebrar el 1968. Aquell any, membres d’Activitats Joventut havien muntat representacions teatrals i algun concert musical a càrrec de la tuna de l’entitat. Un bon dia, Francesc Gutiérrez (Guti) va proposar a un company del grup, Josep Codinachs (Naqui), l'organització d’una cursa ciclista anual fins al molí de Bojons, passant per Calldetenes, Sant Julià i el coll de Romagats, que era el lloc on pocs anys abans anaven els escoltes en les seves sortides dominicals en bicicleta i des d’on baixaven sense cadenes (guanyava el ciclista que arribava més lluny, és a dir, més a prop de Sant Julià, sense pedalejar i amb l’ajuda dels frens). I tal dit tal fet: l’última setmana de setembre, una dotzena d’esforçats ciclistes van sortir del Prat de la Riera, de Vic.
En edicions posteriors, la presència de participants es va anar incrementant fins assolir una participació que es va estabilitzar entorn la cinquantena de ciclistes, cada vegada més ben disfressats. Hi havia colles formades per una desena de membres que s’organitzaven en comparses, amb tots els components guarnits de la mateixa manera, com el grup de Naqui Codinachs, el de Segimon Molist o el de l’entranyable Alfons Panadès. També hi havia colles habituals més reduïdes, com la d’en Tiua, o els Comeres i els Riera. Tampoc no hi faltaven parelles tradicionals, com la formada per Manel Pladevall i en Pep Bantulà, ni individualitats sempre enginyoses, com l’Emili Casanovas.
Participants a la Vic-Bojons, l'any 1975. Foto: Arxiu Codinachs.
En anys successius, el caràcter eminentment esportiu de la prova va anar cedint terreny en benefici de la conya i les disfresses dels participants, cada vegada més espectaculars, així com l’aspecte de les bicicletes, que van començar a diversificar-se en forma de carro, tàndem, camió de bombers, vagons de tren, patinets i tota mena de ginys sobre rodes. Però la singularitat de la Vic-Bojons durant trenta anys va ser que, a més de pedalar, els ciclistes s’aturaven a tots els bars del recorregut (les metes volants) a fer l’obligada barreja de moscatell amb anís.
Josep Codinachs explica que el costum de perfeccionar les disfresses es va produir els primers anys “gràcies a l’èxit obtingut pel pintor Josep Uribe Robert, que es va presentar amb un estrafolari banyador de l’any de la pera, amb carabasses incorporades a manera de flotador, com els que apareixien a les pel·lícules del Pare Laburu”.
Molts dels impulsors i organitzadors de la Vic-Bojons freqüentaven l’Snack i el bar la Parra: Naqui Codinachs, Jordi Solé, Tori Quintana, Pere Viñas, Xato Anguera, el Xixo, els germans Vilà, Josep Noguer, Pepín Soler, Josep Sanjosé, Emili Pladevall, Francesc Gutiérrez, Santi Carol, Josep M. Casadesús, Pep Santaugini, Mia Cruells, Ramon de Planell, Mike Farrés, Rafel Marín, Alfons Panadès, Josep Uribe Robert i altres. Més endavant s’hi van afegir Josep Adam, Víctor Vilanova, Pep Lluçà, Josep Mundó Tramun, Richard, els germans Comeres, Tiua Solà, Pepi Tió, Tere Caralt, els germans Riera, la colla del Cafè Vic i una llista que es va anar engrandit.
Des de l’Snack i La Parra cada any es feia la convocatòria a través d’un cartell –habitualment irònic- que es plantava en diversos bars i carrers de Vic. Cal assenyalar que molts dels pasquins promocionals els va dissenyar el pintor Esteve Solà Tiua. Sense oblidar la tasca dels que portaven la comptabilitat de la festa –Codinachs i Pep Comeres, entre d’altres-, els que s’ocupaven de buscar els premis que s’atorgaven al final de la cursa (després del dinar comunitari), els intendents que portaven els ingredients de la manduca, o els que repartien els tiquets per poder dinar a un mòdic preu, uns diners que també servien per pagar les despeses.
No tots els participants a la Vic-Bojons eren ciclistes. Una part es limitava a seguir la prova amb cotxe o amb moto, tal com sol passar amb les curses ciclistes oficials formades per una llarga caravana de vehicles de tota mena, que tanca el cotxe escombra que recull els dissidents del pedal, o aquells que, per un motiu o altre, no poden continuar. Una característica a destacar va ser l’absència femenina en les primeres sortides. Per sort, al cap de poc, les noies es van anar incorporant a la Vic-Bojons, fins al punt que en alguna ocasió van arribar a superar la participació masculina.
A la primera època, la sortida dels ciclistes es donava al Prat de la Riera, al costat del Mèder, on un jutge feia sonar un xiulet i tothom corria cap al les bicicletes, a la manera de la cursa automobilística de les 24 Hores de Le Mans. Però ben aviat, per estalviar-se la pujada del Portalet, els ciclistes van decidir sortir de la plaça de la Presó (on avui hi ha l’ambulatori, actual CAP), i enfilar la carretera de Sant Julià fins al Molí de Bojons. Finalitzada la cursa, s’organitzava la tornada a Vic, on tothom arribava a la plaça Major abans de dinar. Més endavant, es va organitzar una contrarellotge fins a la Cantina, on la gent s’atipava de valent per esmorzar. Posteriorment, aquest àpat es va convertir en un dinar a a dinar. La tipologia dels arrauxats aventurers era molt variada: solters, casats, avis, adolescents, mestresses de casa, estudiants, hippies, bohemis... Tanmateix, val a dir que un dels trets identificatius més destacables era l’adscripció catalanista i antifranquista dels participants.
Com que als menjadors de la Cantina s’hi veien constants guerres de sifons a l’hora d’esmorzar i hi havia molt sarau a l’hora de dinar, els organitzadors van decidir muntar un àpat de germanor a l’era d’una masia propera abandonada, amb el permís del propietari.
Fins que ja a la dècada dels 80 el dinar es va organitzar al Pla de la Font, propietat d’Alfons Vilarrúbia, que sempre va cedir l’indret sense demanar res a canvi. En aquest idíl·lic paratge, la gent portava taules i cadires i menjava els aliments preparats a casa; però al cap de poc, el dinar comunitari ja es va preparar in situ. Si un any el menú era de mongetes amb botifarra, l’altre es cuinava una gegantina paella. Els cuiners van anar variant: Jordi Oliba, Pere Moscoso, Víctor Vilanova... L’ambient sempre era d’eufòria i molta alegria, uns ingredients que pujaven de to després de les postres, quan arribava l’hora del cafè-concert amenitzat per l’acordionista Lluís Marín, que prologava l’entrega de premis simbòlics.
La trajectòria del carnaval rodat només es va alterar en dues ocasions. L'any 1969 no es va celebrar perquè, segons les males llengües, Naqui Codinachs feia la mili. I l’any 1974, la Vic-Bojons es va ajornar dues setmanes en senyal de dol per la mort de Salvador Puig Antich, executat pel franquisme. També hi va haver un canvi important: quan es va començar a fer el Mercat de Música Viva de Vic, la prova ciclista va passar a celebrar-se el primer diumenge d’octubre, per incompatibilitat amb l’esdeveniment.
A finals dels anys setanta, coincidint amb la creació del Periple Pantaner de Sau, es va produir l’adhesió massiva dels membres de l’Esbart Recreatiu Palafox a l’aventura ciclista. La seva participació, però, va ser molt personal, ja que en comptes de fer el recorregut amb bicicleta, el feien enfilats a la caixa d’un camió, armats amb instruments musicals per amenitzar sense descans les evolucions dels valerosos ciclistes. Des d’aleshores, a la Vic-Bojons mai no hi va faltar el mític Bar amb Volant, un jeep conduit per l’inefable gurbetà Carles Baranera (Calvino), que portava botes de vi i d'altres begudes espiritoses a disposició de ciclistes, familiars i amics en general que s’apuntaven al carnaval rodat. I es van anar establint costums que van arrelar, com el brindis compartit al bar Ca la Nena de Calldetenes, on Calvino oficiava de mestre de cerimònies mentre entonava el seu famós crit “Atleeeeeeeeeeeeeeetic!!!”, que proferia des del fons de l’ànima (fins a quedar sense respiració) i que era corejat per tots els ciclistes.
Participants a la Vic-Bojons, a finals dels anys vuitanta. Foto: Andreu Roca.
Codinachs, que va participar en totes i cada una de les edicions de la Vic-Bojons, recorda que els dos primers anys la gent no anava massa disfressada: “Simplement portàvem un vestuari còmode i que no fes suar massa. Però amb els companys de la colla ens vam anar animant i al final ens vam disfressar de les coses més variades: submarinista, pastís, oca, madrileny castís, nan de la Blancaneus, jugador de rugby, casteller, hare-krishna o diable, i més que ara no recordo. En una ocasió, un membre de la colla, Jordi Solé, va caure a la cuneta i el vam haver de portar a Vic amb cotxe. Quan vam ser a l’Aliança, els metges i les infermeres al·lucinaven, perquè tant en Solé com els que el vam acompanyar anàvem disfressats de xulos madrilenys”.
Després del fi de festa i l’entrega de premis, s’organitzava la tornada amb tots els ciclistes agrupats cap a la plaça Major de Vic, on tothom s’acomiadava fins a l’any següent, davant les cares de sorpresa dels vigatans que observaven la singular comitiva dels insòlits esportistes. En diverses ocasions, l’arribada del seguici a la plaça va arribar a ser massiva, però també va comportar algun problema amb la Guàrdia Urbana, que un any es va emportar els organitzadors a l’Ajuntament, on van estar retinguts una estona.
Algun any, el mal temps va deslluir la prova, però els ciclistes no es van arrugar mai. Les anècdotes de la Vic-Bojons es poden comptar per centenars i van afectar, sobretot, anònims usuaris de la carretera aliens a l’espectacle sobre rodes que, de cop i volta, en una corba, topaven amb la singular comitiva. I a destacar el fet, gairebé miraculós, que mai no es va produir cap accident greu, més enllà d’una caiguda fortuïta amb seqüeles sense massa importància; un misteri inexplicable, tenint en compte que la ingesta d’alcohol durant la jornada era considerable, en alguns casos.
Vic-Bojons, l'any 1988. Foto:Arxiu Codinachs.
En el transcurs de les diferents edicions, les disfresses van ser molt variades: infermeres, capellans, gambes, monges, toreros, guàrdia civils amb patinet, caralls gegants, cow-boys amb tartana, bombers, putes, quatre àvies, negres, astronautes, ferroviaris, Charlots, Marx Brothers, catalans amb barretina, vedettes, membres virils erectes, venedors de cupons, pollastres sintètics a pedals...
Sovint, alguns participants s’agrupaven en comparses, i al costat d’un grup de lloques exòtiques hom podia veure una confraria de pans de pessic amb cames que amb prou feines podien respirar, un grup de tietes aflamencades en atur; una colla de Cleòpatres, un grup infantil de troglodites, nadons adults vestits amb bolquers, devots de la secta Hare Krishna, els personatges de Tintín o víkings cornuts. Aquest era l’encís de la Vic-Bojons, una bertranada surrealista, una solemne romeria etílica, amb desfilada de ginys científics. I, sobretot, la constatació de les ganes de viure i passar-s’ho bé d’uns joves que no combregaven amb les rodes de molí oficials.
Galeries de fotos:
- Records de la Vic-Bojons (Autors diversos)
- Vic-Bojons, 1983 (Josep Maria Montaner)
-Vic-Bojons, 1981 (Josep Maria Montaner)
-Vic-Bojons, 1979(Josep Maria Montaner)
Dos participants a la Vic-Bojons, a finals dels vuitanta. Foto: Andreu Roca.
La Penya Trukof de Manlleu, liderada per Vicenç Muntàñez (l’alter ego del professor Trukof) es va constituir després de la guerra; estava formada per un grup de veïns molt donats a la broma, entre els quals hi havia, com a caps visibles, Armand Quintana, Tori Quintana i Ramon Camps, i les activitats desenvolupades per aquesta colla van ser molt diverses. Per una banda van organitzar funcions d’hipnotisme trucades (d’aquí ve el nom de la penya) al Teatre Edison, oficiades per Muntàñez, un home que mai no havia pujat en un escenari, ni tampoc tenia cap noció d’hipnotisme, màgia o il·lusionisme; el secret de l’èxit del professor va ser que moments abans de pujar a l’escenari ja estava conxorxat amb la gent que es prestava a ser hipnotitzada; també endevinava, per exemple, els objectes que una senyora tenia a la bossa perquè ja en coneixia prèviament el contingut.
Vicenç Muntàñez, un fervorós republicà nascut a Alzira (València), després de la guerra civil va ser destinat per la companyia Renfe a Manlleu, on va fer de factor de l’estació fins que va ser acomiadat per culpa del seu expedient polític. Des d’aleshores i fins a la seva jubilació va treballar a l’empresa Transports Rifà.
Participants a la Vic-Bojons, l'any 1968. Foto: Arxiu Codinachs.
La Penya Trukof també va organitzar funcions teatrals, com la representació de Don Juan Tanorio, en una versió satírica de Llambrochs, escrita en una variant de català disfressada de castellà, amb la intenció de fer befa de la prohibició de parlar la llengua del país. Una altra activitat que va popularitzar la penya van ser les jornades d’instrucció voluntària a la plaça Fra Bernadí, que en ple franquisme feien vestits en calçotets i samarreta, enmig de la boira i a primera hora del matí.
Va ser en aquesta època que es van treure de la màniga la Volta als Hostals, una eixelebrada cursa ciclista amb parada obligada a tots els bars que trobaven pel camí. Aquesta prova va prefigurar, en alguns aspectes ideològics i formals, la posterior singladura de la Vic-Bojons.
La primera edició d'aquesta cursa que anava de la Plana a les Guilleries es va celebrar el 1968. Aquell any, membres d’Activitats Joventut havien muntat representacions teatrals i algun concert musical a càrrec de la tuna de l’entitat. Un bon dia, Francesc Gutiérrez (Guti) va proposar a un company del grup, Josep Codinachs (Naqui), l'organització d’una cursa ciclista anual fins al molí de Bojons, passant per Calldetenes, Sant Julià i el coll de Romagats, que era el lloc on pocs anys abans anaven els escoltes en les seves sortides dominicals en bicicleta i des d’on baixaven sense cadenes (guanyava el ciclista que arribava més lluny, és a dir, més a prop de Sant Julià, sense pedalejar i amb l’ajuda dels frens). I tal dit tal fet: l’última setmana de setembre, una dotzena d’esforçats ciclistes van sortir del Prat de la Riera, de Vic.
En edicions posteriors, la presència de participants es va anar incrementant fins assolir una participació que es va estabilitzar entorn la cinquantena de ciclistes, cada vegada més ben disfressats. Hi havia colles formades per una desena de membres que s’organitzaven en comparses, amb tots els components guarnits de la mateixa manera, com el grup de Naqui Codinachs, el de Segimon Molist o el de l’entranyable Alfons Panadès. També hi havia colles habituals més reduïdes, com la d’en Tiua, o els Comeres i els Riera. Tampoc no hi faltaven parelles tradicionals, com la formada per Manel Pladevall i en Pep Bantulà, ni individualitats sempre enginyoses, com l’Emili Casanovas.
Participants a la Vic-Bojons, l'any 1975. Foto: Arxiu Codinachs.
En anys successius, el caràcter eminentment esportiu de la prova va anar cedint terreny en benefici de la conya i les disfresses dels participants, cada vegada més espectaculars, així com l’aspecte de les bicicletes, que van començar a diversificar-se en forma de carro, tàndem, camió de bombers, vagons de tren, patinets i tota mena de ginys sobre rodes. Però la singularitat de la Vic-Bojons durant trenta anys va ser que, a més de pedalar, els ciclistes s’aturaven a tots els bars del recorregut (les metes volants) a fer l’obligada barreja de moscatell amb anís.
Josep Codinachs explica que el costum de perfeccionar les disfresses es va produir els primers anys “gràcies a l’èxit obtingut pel pintor Josep Uribe Robert, que es va presentar amb un estrafolari banyador de l’any de la pera, amb carabasses incorporades a manera de flotador, com els que apareixien a les pel·lícules del Pare Laburu”.
Molts dels impulsors i organitzadors de la Vic-Bojons freqüentaven l’Snack i el bar la Parra: Naqui Codinachs, Jordi Solé, Tori Quintana, Pere Viñas, Xato Anguera, el Xixo, els germans Vilà, Josep Noguer, Pepín Soler, Josep Sanjosé, Emili Pladevall, Francesc Gutiérrez, Santi Carol, Josep M. Casadesús, Pep Santaugini, Mia Cruells, Ramon de Planell, Mike Farrés, Rafel Marín, Alfons Panadès, Josep Uribe Robert i altres. Més endavant s’hi van afegir Josep Adam, Víctor Vilanova, Pep Lluçà, Josep Mundó Tramun, Richard, els germans Comeres, Tiua Solà, Pepi Tió, Tere Caralt, els germans Riera, la colla del Cafè Vic i una llista que es va anar engrandit.
Des de l’Snack i La Parra cada any es feia la convocatòria a través d’un cartell –habitualment irònic- que es plantava en diversos bars i carrers de Vic. Cal assenyalar que molts dels pasquins promocionals els va dissenyar el pintor Esteve Solà Tiua. Sense oblidar la tasca dels que portaven la comptabilitat de la festa –Codinachs i Pep Comeres, entre d’altres-, els que s’ocupaven de buscar els premis que s’atorgaven al final de la cursa (després del dinar comunitari), els intendents que portaven els ingredients de la manduca, o els que repartien els tiquets per poder dinar a un mòdic preu, uns diners que també servien per pagar les despeses.
No tots els participants a la Vic-Bojons eren ciclistes. Una part es limitava a seguir la prova amb cotxe o amb moto, tal com sol passar amb les curses ciclistes oficials formades per una llarga caravana de vehicles de tota mena, que tanca el cotxe escombra que recull els dissidents del pedal, o aquells que, per un motiu o altre, no poden continuar. Una característica a destacar va ser l’absència femenina en les primeres sortides. Per sort, al cap de poc, les noies es van anar incorporant a la Vic-Bojons, fins al punt que en alguna ocasió van arribar a superar la participació masculina.
A la primera època, la sortida dels ciclistes es donava al Prat de la Riera, al costat del Mèder, on un jutge feia sonar un xiulet i tothom corria cap al les bicicletes, a la manera de la cursa automobilística de les 24 Hores de Le Mans. Però ben aviat, per estalviar-se la pujada del Portalet, els ciclistes van decidir sortir de la plaça de la Presó (on avui hi ha l’ambulatori, actual CAP), i enfilar la carretera de Sant Julià fins al Molí de Bojons. Finalitzada la cursa, s’organitzava la tornada a Vic, on tothom arribava a la plaça Major abans de dinar. Més endavant, es va organitzar una contrarellotge fins a la Cantina, on la gent s’atipava de valent per esmorzar. Posteriorment, aquest àpat es va convertir en un dinar a a dinar. La tipologia dels arrauxats aventurers era molt variada: solters, casats, avis, adolescents, mestresses de casa, estudiants, hippies, bohemis... Tanmateix, val a dir que un dels trets identificatius més destacables era l’adscripció catalanista i antifranquista dels participants.
Com que als menjadors de la Cantina s’hi veien constants guerres de sifons a l’hora d’esmorzar i hi havia molt sarau a l’hora de dinar, els organitzadors van decidir muntar un àpat de germanor a l’era d’una masia propera abandonada, amb el permís del propietari.
Fins que ja a la dècada dels 80 el dinar es va organitzar al Pla de la Font, propietat d’Alfons Vilarrúbia, que sempre va cedir l’indret sense demanar res a canvi. En aquest idíl·lic paratge, la gent portava taules i cadires i menjava els aliments preparats a casa; però al cap de poc, el dinar comunitari ja es va preparar in situ. Si un any el menú era de mongetes amb botifarra, l’altre es cuinava una gegantina paella. Els cuiners van anar variant: Jordi Oliba, Pere Moscoso, Víctor Vilanova... L’ambient sempre era d’eufòria i molta alegria, uns ingredients que pujaven de to després de les postres, quan arribava l’hora del cafè-concert amenitzat per l’acordionista Lluís Marín, que prologava l’entrega de premis simbòlics.
La trajectòria del carnaval rodat només es va alterar en dues ocasions. L'any 1969 no es va celebrar perquè, segons les males llengües, Naqui Codinachs feia la mili. I l’any 1974, la Vic-Bojons es va ajornar dues setmanes en senyal de dol per la mort de Salvador Puig Antich, executat pel franquisme. També hi va haver un canvi important: quan es va començar a fer el Mercat de Música Viva de Vic, la prova ciclista va passar a celebrar-se el primer diumenge d’octubre, per incompatibilitat amb l’esdeveniment.
A finals dels anys setanta, coincidint amb la creació del Periple Pantaner de Sau, es va produir l’adhesió massiva dels membres de l’Esbart Recreatiu Palafox a l’aventura ciclista. La seva participació, però, va ser molt personal, ja que en comptes de fer el recorregut amb bicicleta, el feien enfilats a la caixa d’un camió, armats amb instruments musicals per amenitzar sense descans les evolucions dels valerosos ciclistes. Des d’aleshores, a la Vic-Bojons mai no hi va faltar el mític Bar amb Volant, un jeep conduit per l’inefable gurbetà Carles Baranera (Calvino), que portava botes de vi i d'altres begudes espiritoses a disposició de ciclistes, familiars i amics en general que s’apuntaven al carnaval rodat. I es van anar establint costums que van arrelar, com el brindis compartit al bar Ca la Nena de Calldetenes, on Calvino oficiava de mestre de cerimònies mentre entonava el seu famós crit “Atleeeeeeeeeeeeeeetic!!!”, que proferia des del fons de l’ànima (fins a quedar sense respiració) i que era corejat per tots els ciclistes.
Participants a la Vic-Bojons, a finals dels anys vuitanta. Foto: Andreu Roca.
Codinachs, que va participar en totes i cada una de les edicions de la Vic-Bojons, recorda que els dos primers anys la gent no anava massa disfressada: “Simplement portàvem un vestuari còmode i que no fes suar massa. Però amb els companys de la colla ens vam anar animant i al final ens vam disfressar de les coses més variades: submarinista, pastís, oca, madrileny castís, nan de la Blancaneus, jugador de rugby, casteller, hare-krishna o diable, i més que ara no recordo. En una ocasió, un membre de la colla, Jordi Solé, va caure a la cuneta i el vam haver de portar a Vic amb cotxe. Quan vam ser a l’Aliança, els metges i les infermeres al·lucinaven, perquè tant en Solé com els que el vam acompanyar anàvem disfressats de xulos madrilenys”.
Després del fi de festa i l’entrega de premis, s’organitzava la tornada amb tots els ciclistes agrupats cap a la plaça Major de Vic, on tothom s’acomiadava fins a l’any següent, davant les cares de sorpresa dels vigatans que observaven la singular comitiva dels insòlits esportistes. En diverses ocasions, l’arribada del seguici a la plaça va arribar a ser massiva, però també va comportar algun problema amb la Guàrdia Urbana, que un any es va emportar els organitzadors a l’Ajuntament, on van estar retinguts una estona.
Algun any, el mal temps va deslluir la prova, però els ciclistes no es van arrugar mai. Les anècdotes de la Vic-Bojons es poden comptar per centenars i van afectar, sobretot, anònims usuaris de la carretera aliens a l’espectacle sobre rodes que, de cop i volta, en una corba, topaven amb la singular comitiva. I a destacar el fet, gairebé miraculós, que mai no es va produir cap accident greu, més enllà d’una caiguda fortuïta amb seqüeles sense massa importància; un misteri inexplicable, tenint en compte que la ingesta d’alcohol durant la jornada era considerable, en alguns casos.
Vic-Bojons, l'any 1988. Foto:Arxiu Codinachs.
En el transcurs de les diferents edicions, les disfresses van ser molt variades: infermeres, capellans, gambes, monges, toreros, guàrdia civils amb patinet, caralls gegants, cow-boys amb tartana, bombers, putes, quatre àvies, negres, astronautes, ferroviaris, Charlots, Marx Brothers, catalans amb barretina, vedettes, membres virils erectes, venedors de cupons, pollastres sintètics a pedals...
Sovint, alguns participants s’agrupaven en comparses, i al costat d’un grup de lloques exòtiques hom podia veure una confraria de pans de pessic amb cames que amb prou feines podien respirar, un grup de tietes aflamencades en atur; una colla de Cleòpatres, un grup infantil de troglodites, nadons adults vestits amb bolquers, devots de la secta Hare Krishna, els personatges de Tintín o víkings cornuts. Aquest era l’encís de la Vic-Bojons, una bertranada surrealista, una solemne romeria etílica, amb desfilada de ginys científics. I, sobretot, la constatació de les ganes de viure i passar-s’ho bé d’uns joves que no combregaven amb les rodes de molí oficials.
Galeries de fotos:
- Records de la Vic-Bojons (Autors diversos)
- Vic-Bojons, 1983 (Josep Maria Montaner)
-Vic-Bojons, 1981 (Josep Maria Montaner)
-Vic-Bojons, 1979(Josep Maria Montaner)
Dos participants a la Vic-Bojons, a finals dels vuitanta. Foto: Andreu Roca.