Els happenings de la «transició» inacabada

Crònica de les facècies dels "contraculturals" vigatans (1977-1985)

02 de maig del 2014

Actualitzat el 29 de setembre del 2020 a les 9:33h

Performance aristocràtica al Mèder, l'any 1986. | Toni Coromina.

Dos anys després de la mort de Franco i coincidint amb l’anomenada ‘transició democràtica’ (encara no resolta), a Vic i arreu de la comarca d’Osona, les energies del jovent, reprimides durant anys dins d’una olla de pressió ultraconservadora, van emergir i es van manifestar de diverses formes, a remolc dels els canvis polítics, socials, educatius, culturals i de costums durant la segona meitat dels setanta. I van començar a proliferar els bars musicals, els concerts en directe, les representacions teatrals, les revistes i tota mena d’activitats lúdiques, culturals i recreatives marcades per les ganes de passar-s’ho bé i canviar les coses.

En aquesta crònica es detallen i s’expliquen les facècies, accions al carrer i happenings protagonitzats pel nucli de joves que freqüentaven el Cafè Vic i L’Snack a finals dels setanta i primera meitat dels vuitanta: la inauguració del bar musical La Mosca (a Folgueroles); una esperpèntica campanya que parodiava els incipients processos electorals de la democràcia; les accions parateatrals del Traller de Treatre Trilingüe la Troca; la llegendària excursió a Montserrat de la Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona; el Solàrium de la Plaça; l’al·lucinant viatge de les Hermanas Llopis a l’India; les improvisacions col·lectives al peu del Cadí, i una performance aristocràtica al riu Mèder. Tot plegat, amanit amb fotografies inèdites de l’època, fetes per diferents autors

Inauguració de La Mosca. La doctora Premanyer

Durant l’hivern del 76 i la primavera del 77, M. Àngels Crosas, Pep M. Piella, Teia Crosas i Pep Madrenas, juntament amb alguns amics, van transformar el colmado de Ca la Planas, al barri de La Ricardera de Folgueroles, en un bar atípic: un centre de reunió social, amb els tradicionals components d’un bar musical, però amb alternatives que també el feien proper a un ateneu. Es tractava d’un local diferent, on es podia petar la xerrada, jugar a cartes, llegir revistes i escoltar música de tot tipus.

Inauguració del bar La Mosca de Folgueroles, l'any 1977. Foto: Josep Maria Montaner

La festa d’inauguració va tenir lloc el 25 de juny de 1977, l’endemà de Sant Joan, i va ser presidida per l’inefable acordionista Lluís Marín Argudo (pare del baixista Lluís Marín, Noris), que va fer trotar de valent les dues-centes persones que es van congregar a la placeta de la Ricardera. També hi va haver l’actuació d’un esperpèntic grup musico-teatral anomenat Extrema Jeta i una befa de les inauguracions franquistes, amb discursos inspirats en l’abarrocada retòrica falangista, pronunciats per falsos ministres, acompanyats de falses primeres dames.

Una de les formes més peculiars utilitzades aquells dies pels anomenats contraculturals per criticar la oficialitat va ser la col·locació de cartells impresos als carrers i el repartiment de fulls anònims. L’any 1979, en plena campanya de les primeres eleccions municipals democràtiques a Vic, les tanques publicitàries de la ciutat reservades a la propaganda dels partits van quedar plenes d’uns vistosos cartells en blanc i negre. Es tractava de la promoció d’una fantasmagòrica candidatura encapçadada per la doctora Josefina Premanyer i Martine, que a la foto resultava ser un senyor grassonet i d’aspecte androgin, amb els llavis pintats de color rosa, encorbatat i amb ulleres de pasta. El lema de la campanya era: "Un home gairebé honrat per a una ciutat fenomenal".

La doctora Premanyer era un fals alcaldable que liderava una falsa coalició local anomenada OVNI (Organigrama Vigatà Neo Independent), formada per una llista endogàmica de deu doctors, la majoria emparentats els uns amb els altres: doctora Càndida Tura de Premanyer, doctor Josep Gonfaus i Martine, doctora Magdalena Martine i Tubau, doctora Ramona Martine i Rossi, doctor Lluis M. Martine i Tubau, doctora Trini Carajillo de Torres, doctor Dídac Català i Castellà, doctor Pau Pi Pou de Guiu, doctora

Socors da Pena i Pla, doctor Expòsit Martine de Gara i Martine, i doctor Klaus Käries i Sarro. Tots els membres de la llista apareixien tapats amb llençols, com si fossin fantasmes, col·locats en una disposició que recordava les muntanyes de Montserrat.

Els autors del cartell van cuidar els mínims detalls. Així, la doctora Premanyer portava un pin a la solapa on es veien les quatre barres, un telèfon i un avió. Als crèdits (en lletra mínúscula), on acostuma a aparèixer l’autor del disseny i el nom de la impremta, es llegia Pinted in England (USA). Made in Belgique.

Un any després, coincidint amb la Festa major de Vic, a les parets de la ciutat van aparèixer uns momumentals cartells (de 80 x 50 cm) en clau satírica, que una desena de membres de l’Esbart Palafox havien redactat a l’Hotel Colón. Els pasquins es burlaven de la programació oficial de la Festa Major i anunciaven unes inexistents Festes commemoratives del vintè aniversari de la farola de Plaça. La farola en qüestió, d’un gust més que dubtós i en forma de paraigua, va ser instal·lada al mercadal als anys 50.

En el programa d’actes hi figurava el recital de poesia Oda a la Farola, un concurs de projectes alternatius a la farola i un altre concurs de pintura ràpida de la farola. El cartell també anunciava una conferència contra les drogues a cura del professor M. Duchamp, una xerrada sobre "L’ús indiscriminat del sexe i aparcaments", a càrrec del senyor Dario, i una conferència titulada "Com enderrocar una farola sense enrampar-se ni tenir problemes amb la justícia", pronunciada per un advocat i un electricista. Més avall, s’anunciava un aplec a la Plaça, amb les següents activitats: “Pregó de les festes i elecció de la Pubilla. Jocs de cucanya contra la Farola. Tradicional adoració del metre-patró. Primera menjada de cocos popular. Primera Pixarada Popular d’Osona. I Inauguració de l’estació de metro de Plaça”.

Inauguració del bar La Mosca de Folgueroles, l'any 1977. Foto: Josep Maria Montaner

El programa d’actes es completava amb un ball de tornaboda, una passejada popular per la zona portuària de Vic, un castell de focs i una tradicional menjada de gelats al Passeig. Com que el format i l’estètica del cartell eren més aviat tradicionals, alguns vigatans es van pensar que totes aquestes celebracions eren reals. I més d’un va pensar que els polítics de l’Ajuntament (a qui atribuïen la proposta) s’havien tornat bojos.

Campanya Salvem la Catedral!

A principis dels 80 un nou cartell va generar polèmica ciutadana. A resultes dels enderrocaments de la fàbrica Riera (un dels edificis modernistes més bonics de Vic), i de Can Forcadeta (un palauet d’estil neoclàssic del carrer Morgades). L’Esbart Palafox, camuflat sota el nom d’una inexistent Associació d’Amics per a la Bellesa Monumental del Principat, va plantar a les parets del centre de Vic uns pasquins que deien: “Primer van enderrocar la plaça de braus; després, la fàbrica Riera; més tard, la farola de Plaça; ahir, Can Forcada; i aviat, el Pont d’en Bruguer. No ens deixem atossigar! Ara més que mai: SALVEM LA CATEDRAL!!! (i el Palau Episcopal)”.

El cartell anunciava un seguit d’actes reivindicatius: “Conferència-turpiloqui i lliçó magistral a l’Institut del Teatre sobre el tema "De com se’ns enrunà l’Ampuriabrava", a cura del professor Vicent Puigferrer i Ruiz. (...) Exposició fotogràfica "Enderrocaments il·lustres" a l’estand del Passeig. (...) Recital de Cançó i Cant Coral a l’enderrocat Teatre-cinema Canigó, amb l’Orfeó de Breda. I una demostració de ballets, amb els Bastoners del Liceo (Galícia). Alguns vianants van pensar-se que els cartells no eren cap broma i van arribar a creure que la Catedral de Vic estava realment en perill de ser enderrocada.

Una altra modalitat propagandística i d’intoxicació contracultural utilitzada per la colla del Cafè Vic van ser els fulls pamfletaris. L’any 80 en van fer un de sonat, signat per l’Associació de Caps de Família d’Osona (ACFO), que van distribuir pels bars i també van introduir en alguna església, barrejat entre els exemplars del Full Diocesà.

El paper (ciclostilat d’amagat al local de la CNT, sense que els seus dirigents en sabessin res) deia: “Imagini’s que, en tornar de Montserrat, troba el seu fill de setze anys completament nu a la banyera, amb una noia castellana. Aquest és un cas verídic i els protagonistes són membres de la nostra associació. Hom pot preguntar i adhuc preguntem: És aquesta la democràcia que ens atorguen? Si us preocupa l’onada de sexe i pornografia, el problema de les drogues i la violència que impregna tota la societat, veniu a la xerrada que tindrà lloc al Casal d’Acció Catòlica el proper dia...”. El resultat va ser, a part d’algunes rialles i més d’una enrabiada, la presència, el dia indicat, d’una trentena de persones al lloc on s’havia convocat la xerrada. Estaven convençudes que l’acte anunciat es celebrava de veritat.

Les paròdies de La Troca. El "Poema bèl.lic"

L’estiu de l’any 1979, el grup de teatre Traller de Treatre Trilingüe La Troca, la branca dramàtica de l’Esbart Recreatiu Palafox, va representar a la llibreria La Tralla el "Poema bèl·lic", una acció teatral de curta durada, que volia ser una paròdia de les obres avanguardistes que el grup La Gàbia acostumava a representar a la ciutat.

Per als membres de La Troca, només es tractava d’una boutade sense importància, un divertimento amb referències a l’obra de Becket Tot esperant Godot, on dos soldats tenien un diàleg absurd i incomprensible mentre esperaven l’arribada d’un hipotètic enemic que mai no va es va presentar al camp de batalla. A més d’aquests dos personatges, que van guanyar la batalla sense entrar en combat, hi havia un bard amb una lira i un cor a l’estil det teatre grec –els seus components anaven embolicats amb llençols i coberts amb barretina– que donava el contrapunt al bard i als dos soldats. La durada de l’obra era de vint minuts, el temps que trigava a fondre’s una barra de gel col·locada al terra de La Tralla, convenientment il·luminada per un potent focus.

Una escena del «Poema bèl·lic» de La Troca, l'any 1979. Foto: Xesco Jiménez.

El text estava farcit de frases sense sentit que els autors havien escrit de manera automàtica al Cafè Vic. Els diàlegs entre els dos soldats també recollien el llenguatge dels polítics del moment, encarnats en l’estil oratori de Jordi Pujol abans d’accedir a la presidència de la Generalitat. Així, un dels guerrers declamava: “Des dels turons de l’altra banda del riu, amb la seva ferma voluntat de victòria, amb la seva ferma voluntat de reconstruir Ítaca i la seva ferma voluntat de fer una Ítaca vàlida per a tothom...”

La intervenció parateatral es va representar dues vegades més al Col·legi de Sant Miquel, amb motiu de la Universitat d’Estiu, i al teatre dels Trinitaris, però en aquesta ocasió corregida, reformada i augmentada amb nous personatges: Orestes (que acabava pujant al cel), un imitador del cantautor Rafael Subirachs, els dotze apòstols del Sant Sopar, un discòbol despullat i una colla de personatges decrèpits que sortien de dins d’un bagul. La versió del "Poema Bèl·lic" presentada a l’auditori dels Trinitaris (ple de gom a gom) va comptar amb la col·laboració de Manel Gausa en les tasques de direcció, i amb la memorable intervenció d’un narrador, enregistrada amb la veu del cronista de Vic Josep Maria Solà i Sala, que es va emetre durant un entreacte.

Aquell dia, un grup de psiquiatres que havien vingut a Vic per participar en un congrés van demanar a Cinto Torrents que els recomanés algun acte cultural que se celebrés a la ciutat. La recomanació del folguerolenc els va portar als Trinitaris, on els psiquiatres van poder gaudir d’un espectacle que els va fer riure tota l’estona i que, al final, va fer exclamar a un d’ells que “Están muy locos, pero son muy sanos”, en referència als trenta membres de La Troca. Si tan honorables doctors haguessin assistit als assajos de la companyia (un autèntic prodigi de caos comunicacional), molt probablement haurien pogut escriure un voluminós tractat de psiquiatria recreativa. La crítica local es va fer ressò de l’esdeveniment, tot situant l’obra en l’àmbit de “la paròdia estilista, la sàtira política, la comèdia costumista i l’efectisme radical”.

Don Juan Trenorio, una solemne astracanada

La diada de Tots Sants de 1981 es va embolicar la troca al teatre Cirviànum de Torelló. Un mes i mig abans, un reduït nucli de cervells de l’Esbart Palafox havia començat a escriure al Cafè Vic una versió adaptada de Don Juan Tenorio, la immortal obra de Zorrilla. Els redactors del libretto de l’astracanada van ser Quimi Portet, Joan Puigdollers i Lluís Massana, assistits puntualment per Marcel·lí Parés i Xals Vilarrasa.

El text, escrit totalment en vers i en castellà, respectava la trama argumental de l’original de Zorrila, però hi introduïa variants adaptades a la modernitat. Una vegada enllestit el text es va decidir posar-li, com a títol, Don Juan Trenorio, Don Luís Mejía, los de Palacagüina y la Foca Inés. Els assajos (molt caòtics i desordenats) van durar pocs dies i es van fer en una sala del Casal d’Acció Catòlica de Vic.

Representació del «Don Juan Tenorio» de la Troca, l'any 1981. Foto: Josep Maria Montaner.

El paper principal es va donar a Josep Dalmau (don Juan), que va estar secundat per Jordi Casadevall (don Luís Mejía), Lluís Massana (el Comendador) i Marcel·lí Parés (doña Inés). El dia de l’obra, 1 de novembre, el Teatre Cirviànum era ple fins a la bandera, amb una particularitat: els acomodadors (Sebas Costa i Pep Hinojosa) van situar les dones a l’esquerra del pati de butaques i els homes a la dreta, tal com antigament es col·locava la gent a les esglésies durant la missa (a la mitja part, però, el públic es va acabar barrejant de manera aleatòria).

Durant l’hora i mitja que va durar la representació, el públic no va poder contenir els esclats de riure ni un sol moment. En aixecar-se el teló, apareixia una habitació barroca amb un llit al centre, on Don Juan feia tres dies que dormia, mentre pels altaveus sonava la cançó Hoy no me puedo levantar del grup Mecano. Les primeres paraules que recitava l’actor Josep Dalmau en posar-se dret (abans de fer un pipí), eren: "Vive Dios que estoy jodido / de tanto darle al cubata, / tres jornadas he dormido / y me mata la resaca." A partir d’aquí, les barrabassades escèniques i les sorpreses se succeïen una darrere l’altra.

En aquest marc (amb la clientela d’un pub ballant una peça de Rolling Stones a l’escenari), Don Juan i don Luís Mejía feien una aposta per veure qui conqueriria abans el cor de la novícia Inés, tancada en un convent de clausura, un recinte on les les monges evolucionaven en patins i queien periquitos del cel, mentre la mare superiora estava brodant una tela. La sessió va tenir alguns moments culminats, com l’aparició d’un missatger motoritzat al pati de butaques (Quimi Portet pilotant una Vespa) o l’irrupció a la platea de José Zorrilla (Cesc Feixas), muntat sobre un cavall blanc, que desfilava pel corrredor central, entre el públic, fins al peu de l’escenari.

Representació del «Don Juan Tenorio» de la Troca, l'any 1981. Foto: Josep Maria Montaner.

A l’última escena, tots els actors entonaven la cançó Viva el crimen (una adaptació de l’himne televisiu ¡Viva la gente!), amb aquesta versió: "¡Viva el crimen, / lo hay dónde quiera que vas! / ¡Viva el crimen, / es lo que nos gusta más! / Con más tiros y mas puñaladas / en cada pueblo o nación, / habría menos gente en la tierra / y más gente sin corazón." Abans de ser ametrallats pels acomodadors, els actors llançaven tota mena d’objectes al públic (potes de gallina, pilotes, cartrons i altres deixalles). I quan tothom ja era mort, l’apuntador (Carles Baranera, Calvino) sortia del seu refugi i es feia l’harakiri davant dels espectadors.

Els aplaudiments van ser atronadors. Però quan, a requeriment dels espectadors, els actors havien de sortir a saludar, només en van aparèixer uns quants; la resta de la companyia era fora del teatre, empaitant el cavall blanc que s’havia escapat pels carrers de Torelló.

El Solàrium de la Plaça

A començaments de juny de l’any 82, Jaume Ortiz, que aquells dies feia les funcions de gerent de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Vic (aleshores presidida pel regidor Lluís Solà i Sala), es va posar en contacte amb membres de l’Esbart Recreatiu Palafox per demanar-los que muntessin algun espectacle en el marc de la Festa Major, amb una mínima dotació econòmica per pagar les despeses.

Al cap de pocs dies, Joan Puigdollers i Toni Coromina van presentar un esborrany amb algunes propostes: l’organització d’un Solàrium a la plaça Major, l’arribada de la Pubilla del Mèder en barca, i un "encierro" de porcs (en comptes de toros) pel nucli antic de Vic. Vistes les tres propostes, la regidoria de Cultura va acceptar les dues primeres, i va destinar-hi un pressupost de 125.000 pessetes.

Solàrium a la plaça Major de Vic, l'any 1982. Foto: Josep Maria Montaner.

A les dues de la tarda del dissabte 10 de juliol, dia de mercat, mentre els paraires desplegaven les parades i els escombriaires acabaven de netejar el terra de la Plaça, un camió abocava pilots de sorra per fer-hi castells; una furgoneta descarregava una dotzena d’ombrel·les cedides per una marca de gelats i una colla de joves penjaven una gegantina tela de 40 metres, amb un mar que havien pintat a la riera Major, sota la direcció de l’artista contracultural Pep Hinojosa, que també va elaborar dos plafons amb un torero i una sevillana amb la zona de la cara foradada, per retratar la gent que, des de darrere, hi posaven el cap. Simultàniament, els organitzadors instal·laven unes casetes de bany, la brigada municipal posava un entarimat per acollir una orquestrina i habilitava dues mànegues que havien de servir de dutxes. La màgica transformació de la Plaça en una platja es va completar en poc més d’una hora.

A les quatre de la tarda, la temperatura s’acostava als 40 graus (un dels dies més calorosos del segle XX a Vic). De mica en mica, van començar a arribar banyistes de totes les edats, alguns amb banyador d’època, altres en pantalons curts o bikini, i uns tercers en calçotets. I la presència d’una trentena de nens i nenes jugant a la sorra amb pales i galledes (o empaitant pilotes) conferia a l’espai la imatge d’una platja real.

A mesura que els distingits banyistes anaven ocupant el centre de la Plaça, a sota les voltes s’hi congregaven desenes de curiosos que no gosaven trepitjar la platja. Entre els badocs també hi havia ciutadans indignats que es preguntaven per què l’Ajuntament havia donat permís per organitzar aquella desagradable orgia de carn a la vista.

Entre les persones que prenien el sol hi havia el conegut modisto Alfredo posant-se crema, el músic Rafael Subirachs estirat en una tumbona, l’actor Albert Vidal conversant amb un japonesa, una iugoslava dutxant-se, el Tendre prenent els sol amb un abric de llana i ulleres de soldador i algun marroquí despistat.

Un noi magrebí de la regió de Tànger, immigrant que venia a Osona per trobar-se amb la seva família, va tenir una experiència molt curiosa: feia mitja hora que havia arribat a Vic en tren, procedent de Barcelona i del Marroc; era la primera vegada que posava els peus a la ciutat i havia quedat amb un seu germà per reunir-se a les set de la tarda a la Plaça; però per guanyar temps –encara duia les maletes– es va instal·lar a sota d’una ombrel·la. La primera impressió que va tenir de Vic, doncs, va ser molt agradable; trobava fantàstic que la població autòctona aprofités l’espai d’una plaça per prendre el sol i pensava, equivocadament, que aquell Solàrium era un costum habitual. Més tard, quan va trobar el seu germà, aquest el va posar al corrent de la realitat: a Vic no hi havia cap platja i el que havia vist era un miratge.

Solàrium a la plaça Major de Vic, l'any 1982. Foto: Josep Maria Montaner.

La tarda avançava i els banyistes es remullaven; els nens feien poti-poti i corrien per la sorra, tot exhibint unes pancartes amb peixos vogits; una noia repartia talls de síndria i una orquestrina (amb els músics adornats amb tubs i ulleres de submarinista) amenitzava la festa amb valsos, cha-cha-chàs i pasdobles. Poc després, el cantant (Joan Puigdollers) entonava l’entranyable cançó ¡Cuánto calienta el sol, aquí en la playa! A les set es va presentar un faquir espontani, que va caminar sobre vidres trinxats i va realitzar una exhibició amb torxes de foc. En un moment donat, alguns participants van arribar a ruixar amb una mànega el públic que contemplava l’escena des de la terrassa del Cafè Nou, una acció que va comportar la intervenció d’un guàrdia municipal que va tancar l’aixeta.

Al final, el Solàrium va arribar a congregar uns tres-cents actors voluntaris, mentre mig miler de curiosos van observar l’espectacle protegits a sota les voltes. Si quan l’Esbart Palafox va organitzar aquest happening pretenia impedir que els vigatans marxessin a Platja d’Aro en plena festa major, va aconseguir una part del seu objectiu.

Dues hores després de la clausura de la platja, estava anunciada l’arribada de la Pubilla del Mèder, una sàtira sobre la contaminació del riu vigatà. A les nou del vespre, quan l’astre rei s’amagava sota la Creu de Gurb, Josep Maria Solà i Sala, el cronista de la ciutat, va iniciar des del pont romànic de Queralt la retransmissió en directe de l’esdeveniment, amb megafonia inclosa, lloant les virtuts catalanes de “la formosa donzella”. Però ni ell ni la majoria de congregats a la riba del Mèder sabien que la pubilla en qüestió era una truja que un submarinista (Sansa) va carregar en una barca inflable, a sota del pont de la Pista. Malauradament, però, la pobra truja, que Cinto Torrrents havia traslladat en carro des de Folgueroles, va morir pel camí, víctima d’un atac de cor ocasionat per les elevades temperatures de l’espectacular canícula.

Quan la difunta pubilla va arribar al pont de Queralt, es va organitzar una comitiva, encapçalada pel pobre animal, convenientment instal·lat a dalt del carro arrossegat per una burra. Darrere la pubilla desfilava una orquestra amb músics de La Clenxa que interpretava la famosa Marxa fúnebre de Chopin. La processó es completava amb una vintena de patges de la colla de Ca la Truja, amb les torxes que s’utilitzen cada any en la cavalcada dels Reis d’Orient.

La comitiva de Miss Mèder, l'any 1982. Foto: Josep Maria Montaner.

El seguici fúnebre va enfilar el Portalet i es va presentar al Passeig, on dues mil persones esperaven l’inici del ball de tornaboda. L’expectació generada per l’arribada de la pubilla va ser enorme. Finalment, la comitiva es va dirigir a la plaça Major, on va fer un tomb per sota de les voltes. Els patges van deixar les torxes a la sorra i el carro va iniciar el viatge de tornada a Folgueroles. Quan Cinto Torrents va ser als afores de Vic, va dessagnar la truja (per qüestions sanitàries); en arribar a la pàtria del poeta Verdaguer, la va esquarterar i en va posar els trossos a macerar en un recipient ple d’oli d’oliva, vi, alls, espècies i herbes aromàtiques. Tres dies després, la majoria de joves que havien organitzat el Solàrium i l’arribada de la Pubilla del Mèder es van reunir a Folgueroles, a les alzines sureres del costat de l’ermita de la Damunt, on es van menjar la carn de la truja, cuita a la brasa.

Delirant polèmica ciutadana

La celebració del Solàrium va desfermar una insòlita polèmica ciutadana que es va traslladar a la premsa local i al mateix Ajuntament, on durant setmanes es va debatre el tema als plens, a proposta d’alguns regidors enfadats. Mentre els uns trobaven que aquell happening no era res de l’altre món i deien que el que s’havia vist a Plaça era el mateix que tothom podia contemplar a qualsevol platja de la Costa Brava, altres es mostraven escandalitzats i proclamaven que s’havia profanat la ciutat.

Solàrium a la plaça Major de Vic, l'any 1982. Foto: Josep Maria Montaner.

Una carta de protesta al director publicada a El 9 Nou i a l’Ausona titulada "Això és cultura?", deia: “Si us plau, senyor delegat de Cultura! Que no tenim piscines on podem prendre el sol i gaudir de l’aigua? Hem d’embrutar les nostres places amb l’espectacle del passat dissabte? Jo em pregunto: Això és democràcia? AIxò és llibertat? Llibertat, a la meva manera d’entendre-la és fruir-ne sense molestar els altres. I aquest és el deplorable espectacle que es va poder presenciar a la nostra plaça Major, molestar els altres amb la seva indecència. I com a fi de festa l’espectacle de la nit, amb la proclamació de la Pubilla del Mèder. Sense comentaris, que els fets parlen per si sols. I això és cultura! Jo penso que l’Excel·lentíssim Ajuntament no deuria estar assabentat d’aquest espectacle, perquè si no hi hauria motius per demanar la dimissió del departament de Cultura en pes”. La carta estava signada per "Una vigatana."

Al cap d’uns dies, el filòsof local Ramon Ballaró i Clota publicava un article a l’Ausona titulat "Solàrium? Sí, gràcies!", en aquests termes: “L’escrit mig anònim però encobert amb el psedònim massa representatiu d’una vigatana, mereix una rèplica, precisament perquè no sentim la necessitat de preguntar-nos per cada fet i a cada pas, si això és o no és democràtic. I no en sentim cap necessitat perque no volem tenir cap vara per mesurar els altres. No arribo a entendre de quina manera el Solàrium va molestar el proïsme. Ben al contrari, va fornir tema de xerrameca als ociosos, va donar carn als ulls dels badocs i va entretenir tothom les ensopides tardes a Plaça. Devem ser curts de mires o alguns massa llepafils, però com que tenim més d’una biga a l’ull passem per alt les brosses dels altres. L’organització d’un solàrium a Plaça ho trobo un fet curull d’imaginació. Per fi puc dir alt: amb esdeveniments d’aquest tipus trobarem la carta de navegar cap el port de la tolerància.”

Las Hermanas Llopis a l’India

La tardor de any 1982, Jordi Casadevall, Josep M. Casasses i Toni Coromina van fer una expedició al desert de Thar, a l’oest de l’Índia (al costat de la frontera amb Pakistan), amb la idea de filmar un colossal mercat de camells que cada any se celebra a la ciutat sagrada de Pushkar, a l’estat del Rajasthan. Dies abans de marxar, però, van decidir emportar-se uns vestits de monja que Casadevall i Coromina havien utilitzat en la recent edició de la cursa ciclista Vic-Bojons, per aprofitar una part de la bobina de cel·luloide per rodar algunes escenes còmiques.

El resultat va ser espectacular, donades les circumstàncies. La pel·lícula, muda, es deia El maravilloso mundo de las Hermanas Llopis i narrava les peripècies de dues monges (Casadevall i Coromina) que anaven a l’Índia a convertir pagans. Al film, les dues monges (amb bigoti) es banyaven vestides a les aigües d’un llac sagrat, es barallaven amb un santó hinduïsta (un shadú), repartien cacauets entre una manada de micos, feien penitència al mig del desert, es flagel·laven amb plàtans a la terrasssa d’un palau i eren perseguides per una vaca. En tornar de l’Índia volien acabar el film a Casserres i insertar les imatges de l’Índia com si es tractés del somni que havien tingut les Hermanas Llopis al nostrat monestir romànic. Però, de moment, les escenes filmades amb la càmera de 16 mm de l’Operació Globus estan guardades en un calaix i el fim resta inacabat.

La Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador

Amb el panorama polític suposadament encarrilat, la colla del Cafè Vic es va treure de la màniga una nova organització virtual, la Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador, un nom amb clares connotacions iròniques, tenint present que agrupava diverses personalitats que no semblaven pas gaire moderades ni conservadores.

El nou invent va sorgir a cavall entre el Cafè Vic i el restaurant El Jardinet, els dos locals que aquells dies freqüentaven els antics contraculturals, a més de l’Snack. Va ser precisament al jardí que dóna nom a El Jardinet on els joves moderats van penjar una placa de marbre amb un mapa d’Europa esculpit, amb l’antiga i polèmica farola de Plaça emergint del vell continent per il·luminar-lo i la inscripció Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona. Aquesta nova entitat fantasma va ser creada per omplir els buits temporals quan els seus components no organitzaven espectacles.

Excursió de la Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador a Montserrat. Foto: Marcel·lí Parés

Una de les accions més insòlites, un divertimento esbojarrat, va ser l’esbojarrada excursió a Montserrat en autocar protagonitzada per una trentena d’arrauxats bromistes vestits amb les millors gales. A la part posterior de l’autocar hi van colocar una bandera catalana, el nom de la Coordinadora, un porró de vi i quatre llonganisses penjades com si fossin les quatre barres. El viatge a la muntanya sagrada va ser un rosari de rialles i càntics patriòtics, en un mar de fum i emanacions cannàbiques.

L’arribada al monestir va despertar la curiositat dels turistes i visitants habituals de Montserrat, que no acabaven d’entendre l’alegria dels componets de la Coordinadora. Quan van ser a l’interior de la basílica, a l’hora d’entonar el Virolai, els joves vigatans van començar a cantar amb tanta força i convicció que el servei d’ordre format per joves escoltes els va convidar a abandonar el temple, cosa que van fer sense oposar resistència. Després de Montserrat, la moderada comitiva va anar a dinar en un restaurant de Monistrol.

Improvitzacions i fotonovel·les al Cadí

Els primers cinc anys anys de la dècada dels vuitanta, molts components d’aquella trepa, una vintena, acostumaven a passar la Setmana Santa en un refugi de muntanya situat a Lletó, a sota el Cadí, a 15 quilòmetres de la Seu d’Urgell. Les estades en l’idíl·lic paratge comportaven uns àpats pantagruèlics, excursions al bosc, càntics i vetllades plenes d’humor desenfrenat i improvisacions teatrals.

Bona part del les jornades muntanyenques, habitualment fredes en els inicis primaverals, s’aprofitaven per fer improvisacions col·lectives en forma de joc, però també amb la finalitat de deixar constància gràfica de les sessions teatrals lliures experimentades.

Sovint, agunes de les facècies s’acabaven materialitzant en fotonovel·la (un gènere molt popular fa quaranta anys a l’Estat espanyol). És el cas de la titulada El despertar de Mensy, un drama sentimental de llàgrima fàcil, amb paisatges espectaculars, pastors, camperols i dolents molt dolents. Va ser elaborada amb diapositives i es va projectar, amb banda sonora incorporada, al bar musical L’Hangar.

Aprofitant el magnífic entorn natural, amb les cases enrunades, en alguna ocasió els participants van escenificar les evolucions d’una suposada guerrilla rural, en una zona suposadament bombardejada. En d’altres, els escenaris acollien escenes quotidianes de la vida pagesa de fa cent anys.

Una de les improvisacions més celebrades va ser El milagro del sombrero, una historieta fotografiada, protagonitzada pel reverendo Gómez, un home d’aspecte sudista, que liderava una estrafolària secta establerta en una ciutat mil·lenària enrunada, amb un antic confessionari de fusta com a ingredient destacat.

Pastorets, cabres, dimonis, espies i repartidors de butà

A finals de desembre del 85, La Troca va representar al teatre-cinema Vigatà el seu últim hàppenning: "Hi ha pastors a muntanya?", una adaptació lliure d’Els Pastorets de Folch i Torres, que al programa de mà s’anunciava com un “sainet mimètic, subliminal, esquematicista i puntual, en tres actes, 87 entreactes i un epíleg frenètic, rimbombant i de gran bellesa”.

Malgrat l’espectacularitat de la proposta escènica, que va aconseguir omplir el Vigatà amb 1.100 espectadors (una fita que només havia aconseguit Manolo Escobar), aquesta particular versió d’Els Pastorets va suposar l’expressió real de la decadència del grup i la constatació que, a la vida, la joventut és un període amb data de caducitat.

Una escena dels Pastorets de La Troca. Foto: Xesco Jiménez.

L’argument, prou conegut per tothom (l’eterna baralla entre el Bé i el Mal), situava els pastors a la Lluna, després d’una era de refredament del planeta Terra. Per la seva banda, els dimonis havien deixat l’infern i sojornaven a la Terra a causa de la manca del combustible per fer bullir les calderes d’en Pere Botero. A l’obra es van introduir nous personatges, com una cabra vinguda expressament del Cabrerès, que un pastor va munyir en públic ruixant de llet els espectadors de la primera fila; o un repartidor de butà que distribuïa bombones blaves de càmping als pastors i bombones de color taronja als dimonis i que, gràcies a tenir el monpoli de l’energia dictava els preus del combustible segons les seves necessitats; finalment, també hi apareixía un espia de Rumores Álvarez que treballava a les ordres de Satanàs.

A l’escenari, igual que va passar amb l’obra Don Juan Trenorio, hi havia un bar regentat per Butarel·li (Ton Granero), on els pastors bevien cervesa i cubates en directe. El hàppenning d’El Vigatà va acabar amb una explosió de de llum i fums, i una apoteòsica pluja de confetti, mentre un personatge amb barret de copa (Josép Solé Jardí) recitava una diatriba contra la política de l’ajuntament vigatà. Com en les anteriors propostes de La Troca, tots els personatges acabaven morint, menys l’apuntador, que quan tothom havia estirat la pota es feia l’harakiri davant del públic.

Aquell dia, La Troca va posar 50 actors sobre l’escenari (la majoria aficionats) provinents de l’Esbart Palafox i gent del Cafè Vic; però va comptar amb la col·laboració estelar de Jordi Ralló (mític home d’esquerres i empleat de banca a la vida real) en el paper de comptable dels dimonis; Joan Orriols (conegut empresari vigatà) que feia de pastoret, i del polifacètic Jaume Guix, en el paper de fill pròdig. Els personatges centrals estaven representats per Rodolf Jarque (Satanàs), Jordi Casadevall (Llucifer), Joan Puigdollers (Lluquet), Josep Uribe Robert (Rovelló) i Cinto Torrents (repartidor de bombones de butà).

Una escena dels Pastorets de La Troca. Foto: Ignasi Canosa.

En la decoració es van utilitzar tres teles gegantines pintades a mà pels propis actors (sota la direcció artística de Gerard Torrents). La música, unes nadales histriòniques composades i enregistrades expressament per a l’ocasió, va ser una creació conjunta de Manolo García i Quimi Portet, quan aquests dos artistes feia poc que havien fundat El Último de la Fila.

Després de l’espectacle hi va haver crítiques de tots colors. Per una banda, gairebé tothom tenia clar que la majoria d’actors de la Troca no eren professionals i que, per tant, tampoc pretenien fer ombra a les grans estrelles teatrals; tanmateix, també hi va haver gent que hi va trobar a faltar la frescor d’anteriors propostes del grup; o persones a qui la proposta de la Troca els va semblar una ximpleria sense cap ni peus.

Aristòcrates al riu Mèder

L’1 de maig del 86, La Troca va fer la seva última performance a Vic, amb motiu d’un programa pilot que el CIRIT i la Direcció General de la Joventut va realitzar a Vic per encàrrec de TV3. La idea era reflectir l’ambient juvenil i les activitats d’aquest sector a la ciutat. Durant els tres dies que l’equip de rodatge va ser a Vic es van enregistrar imatges del Circ Sèmola, actuacions de mims teatrals i grups de música que van actuar en play-back al Nexus, una entrevista amb Pep Sala, i una acció de la Troca, que va escenificar un gag a la riba del Mèder. Es dona la casulalitat que, aquells dies, Carles Sabater, el conductor del programa, va conèixer Pep Sala mentre l’entrevistava i s’hi va fer amic. Com a resultat, poc després neixia el grup musical Sau.

Els bromistes del Cafè Vic van transformar l’espai de sota el pont de Queralt, que aleshores estava ple de brutícia i ortigues, en un jardí aristocràtic, amb mobiliari d’època, ombrel·les i personatges (homes i dones) vestits amb les millors gales, bevent copes de cava. En pocs moments la Troca va convertir una claveguera a cel obert en un paratge idíl·lic, que recordava el paisatge de Canterbury. Les acurades caracteritzacions dels personatges van anar a càrrec de la figurinista Teresa Mo, que habitualment dissenyava el vestuari i maquillatge dels actors de La Troca i la Coral Vajillas.

L’enregistrament recollia l’aparició d’un monstre fastigós que emergia del riu i que acabava mort pels trets que li disparava un aristòcrata. L’atzar va voler que, mentre es desenvolupava l’escena, per la riba contrària on se situava l’acció va passar un grup de 300 sindicalistes en manifestació, coincidint amb la Festa del Dia del Treball. El contrast entre els obrers i els aristòcrates desvagats va ser d’una contundència letal.

Performance aristocràtica al Mèder, l'any 1986. Foto: Toni Coromina.

A partir d’aquí, les facècies dels bromistes van agafar un caire més reservat, en bona part degut a la natural disgregació de la colla a remolc dels aparellaments i els casaments. La joventut no dura sempre. De tota manera, durant alguns anys encara van anar celebrant festes plenes d’humor, com les trobades dominicals, cada dos mesos, en alguna masia de la Plana, convocades primer per la Federació de Fracassats del Baix Ripollès, i més endavant per l’autoanomenat Congrés d’Imbècils.

Galeries de fotos:

-Performance aristocràtica al Mèder, 1986 (Toni Coromina).
-Els Pastorets de La Troca, 1985 (Diversos autors).
-Accions de l'Esbart Recreatiu Palafox al Cadí, 1981-85 (Toni Coromina).
-Excursió de la Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador a Montserrat, 1982 (Marcel·lí Parés).
-Miss Mèder, 1982 (Josep M. Montaner).
- Solàrium a la plaça Major de Vic, 1982 (Josep M. Montaner).
- Solàrium a la plaça Major de Vic, 1982 (Toni Coromina).
-"El maravilloso mundo de la Hermanas Llopis", 1982 (Diversos autors).
-"Don Juan Tenorio, los Palagüina y la foca Inés", 1981 (Josep M. Montaner).
- Inauguració del bar La Mosca de Folgueroles, 1977 (Josep M. Montaner).

Una de les trobades del Congrés d'imbècils, l'any 1986. Foto: Toni Coromina.