Aquesta és la història dels seus darrers masovers: la família pagesa que el va abandonar el 1957. Un relat fet de penúries i mancances, però també de sacrifici i estimació.
Josep Arumí i Intentas, que serà el principal narrador d'aquest relat, va néixer el 1939 a Calldetenes, i se'l van afillar els masovers perquè amb cinc anys escassos va perdre els seus pares. A Sant Llorenç va viure com un germà més dels sis fills de Teresa Arimany i Busquets i Jaume Rifà: Maria, Josep, Joan, Ramon, Miquel i Pepeta. És amb ell mateix i amb en Francesc Rifà i Codina - l'últim infant nascut a Sant Llorenç, fill d'en Josep, un dels sis germans-, que un vespre de març de 2014 hem volgut submergir-nos en la vella memòria que ara guarden les parets del llegendari castell i monestir que el vigatà Francesc Farrés porta reconstruint des de 1970.
La majoria dels testimonis d'aquest reportatge són de Josep Arumí, puix que en Francesc va marxar-ne de molt petit i no recorda quasi res: "Potser em veig jo, assegut al pedrís de la porta, guaitant els llums dels autos de línia i alguns cotxes que pujaven per la carretera de Vilanova", rememora, tot mirant al sostre.
La cap de la família era, de fet, Teresa Arimany, a qui tot dos anomenen la "iaia", i que va quedar-ne al front quan el seu espòs va morir per una gangrena derivada d'una ferida que es va fer quan va caure treballant a la cabanya.
Sant Llorenç del Munt, als anys vint del segle XX. Els camps de conreu avui estan ocupats completament per boscos de pins i alzines. Les edificacions de la part dreta de la imatge ja no existeixen.Un final d'època
Sense ser un cas únic -perquè comparteix molts trets comuns amb el que van ser les hores finals de la pagesia catalana més desfavorida- la memòria de l'última família de Sant Llorenç té un perfil propi. Per fets com el d'habitar un edifici d'una antiguitat insòlita, l'origen del qual es remuntava a l'albada de l'any mil...
O perquè mentre ells hi eren mai no hi va arribar cap vehicle de motor, ni un tractor, ni un xerrac, ni l'electricitat...
O pel brutal contrast entre el centre de poder religiós i civil que un dia havia representat Sant Llorenç, amb l'estat de decadència en què estava prostrat quan s'hi aixoplugaren els protagonistes d'aquesta crònica, gent pagesa, senzilla, persistent, sobrevivint entre un doble abisme: un de real, el de les cingleres, i d'un simbòlic, el del final d'època d'un tipus de vida rural catalana.
El camí de bast
Per arribar a Sant Llorenç se sortia de la carretera a la Mina i es passava per un camí de bast, apte només per a persones i animals. Més tard es va obrir el camí de carro per Collsameda i així evitar el perillós camí de l'esquei per la banda de les Guilleries, que és on s'havia estimbat el sogre de la Teresa, prop de coll Pedrís. Una creu de ferro va recordar aquest luctuós fet fins que es va obrir la nova carretera.
La casa de pagès, abans canònica agustiniana, i més abans castell
L'interior de la casa, creuen ells, no estava malament: hi havia dues habitacions amb cel ras i el quarto de la iaia tenia rajols a terra. A dins les estances, es jeia en uns catres damunt de palla o de màrfegues. "Calia ser molt fort per viure en aquelles condicions", admeten. A la nit, tancaven la portalada del que en diuen el pont -que es conserva igual que en aquell temps-, i la iaia guardava un quants rocs per si des de la finestra calgués tirar-los contra algun intrús.
Davant la casa, hi havia diversos coberts i cabanyes, ja desapareguts: "Recordo que vaig caure de cap al femer, que era al costat de la porta que surt a l'era", explica en Francesc.
L'últim paller de Sant Llorenç.El treball
La petita comunitat vivia d'anar a fer jornals a bosc i de plantar patates i blat als camps de la part de dalt de la casa, que ara són un espès bosc de pins i que aleshores eren conreuats de cap a cap. "Ens fèiem un tip de llançar pel cingle les pedres que sortien dels camps quan llauràvem. Eren ben tallades, ben escairades..." Impressionant, hi hauríem d'afegir: sens dubte que eren les restes de la torre de guaita militar que consta documentalment que existí allí dalt fa més de mil anys!
L'aigua naixia al costat de la casa, com ara. El bestiar eren quatre o cinc vaques, un parell o tres de cabres i algun porc que es buscava la vida amb els glans i el que trobava. A bosc, la feina consistia en tallar pi i alzina, fer feixos per als forners i pelar els pins, tot amb eines de tall, sense xerracs de gasolina, amb la destral i el xerrac de mà de dos caps. "Vaig començar a bosc als deu anys i ja arrossegava amb un matxo fins al gorg de Llitons per deixar els troncs a punt de càrrega", recorda Josep Arumí.
El proveïment
Els nois sortien a caçar per poder menjar carn: "La iaia ens donava dos cartutxos que no es podien malaguanyar." En aquell temps hi havia molta caça, amb dos esquirols sortia un arròs boníssim, "i així ja no era un arròs cec, com en dèiem." Al paller, agafaven ocells i se'ls menjàvem. De senglars, pocs, perquè la gent els matava tant com podia, sense límits, per disposar de carn a taula. Era una cacera sense gossos, a l'aguait i esperar i esperar. La cacera era "un autèntic acte de necessitat, era per poder menjar".
A comprar, hi baixaven a Folgueroles, a Sant Julià, i al mercat de Vic: "Quan va morir el pare, el forner de Folgueroles, en Torrents, ens va prometre que el pa el tindríem garantit per sempre", sentencia, solemne, en Francesc.
Ep, un parell anècdotes!
La vida a Sant Llorenç també reservava anècdotes, escenes senzilles, insignificants, que tanmateix sobreviuen al temps. Explica en Josep Arumí: "Un dia va baixar tothom a Sant Julià i em vaig quedar sol a guardar les vaques. Com que tenia gana vaig escapçar una llonganissa i quan la iaia va arribar em va renyar, desesperada: "Era la millor de totes, la guardàvem per al senyor rector!".
I també una altra: "No ens rentàvem mai. Un dia que havíem d'anar a Vic, la iaia i una altra dona van escalfar aigua al foc, al vespre, em van agafar, i quan ja em tenien de peus dins el cossi vaig deixar anar el llum d'oli a dins, tot va quedar a les fosques i em vaig escapar!".
Entre el mite i la por
Una llegenda deia que els monjos de Sant Llorenç tenien una màquina de fer diners i que estava amagada en algun lloc, però la família Rifà i Arimany no la va trobar mai. I sembla que el restaurador actual, en Francesc Farrés, tampoc, o almenys no ho ha dit.
Hem parlat també del costat fosc de la realitat amb en Josep: "Jo no vaig sentir mai cap presència de fantasmes o esperits, ni pors d'aparicions de morts, ni cap rastre dels frares que hi havien viscut. De petit tenia por, però em va anar passat a mesura que em feia gran. El que m'havia atemorit més era sentir el duc, de nit, que cridava molt".
Tot i que el lloc és molt solitari, es tenia contacte amb els pagesos de les cases més properes, com els Munts o les Casasses. Un cop a la setmana passava el correu de Vilanova de Sau, assenyalen. Se sentien més o menys segurs: "No teníem una sensació de temença de ser atacats o robats...".
Teresa Arimany Busquets, última masovera de Sant Llorenç, amb la seva filla, Maria Rifà Arimany, poc abans d'abandonar la casa.Ombres de guerra i dictadura
Cada quinze dies els visitava la patrulla de la Guardia Civil, "que es quedaven a dormir, al llit més tou i a l'habitació més calenta." Del maquis, n'havien sentit a parlar però mai no els van veure. Eren els temps de més activitats de construcció a la presa de Sau, i com que hi van posar una caserna de la Guàrdia Civil els treballadors estaven molt controlats, la gent anava i venia amb l'auto de la Hispano Hilariense per la carretera de Vilanova i "ningú no es desviava cap a Sant Llorenç, que era un lloc feréstec i desavinent".
Durant la Guerra Civil, prop de la casa hi havia refugiats capellans de la Calvaria de Calldetenes i un grup de desertors emboscats. Penjant i despenjant peces de roba des de la casa, com en tants altres llocs i èpoques, s'avisava als clandestins si hi havia o no algun perill a la vora. Això es feia durant la guerra per als desertors, i després de la guerra per a la gent que s'amagava de la Guardia Civil. Història viva del nostre país...
El contacte permanent de Sant Llorenç amb el món exterior consistia en un vell aparell de ràdio, un model de vàlvules que s'alimentava amb una pila grossa, quadrada. A la nit, d'amagat i amb moltes prevencions, s'escoltava per ona curta la Radio Pirenaica, l'emissora clandestina contrària al règim franquista que emetia des de Rússia i Romania lluitant contra les interferències que feia el govern espanyol per impedir-ne l'escolta. També se sentien Ràdio Vic i una emissora d'en Teixidor de Folgueroles. El fil de l'antena casolana estava camuflat fins a la teulada perquè els guàrdies civils no el veiessin. Anys més tard, quan en Farrés feia obres va trobar-lo: "Ell es va pensar que era elèctric, però no: mai no vam tenir cap instal·lació elèctrica, era l'antena de la ràdio", concreten.
Poca festa: ni el dia del patró
Celebraven la Festa Major de Sant Julià de Vilatorta matant un xai, i per Nadal menjaven coca i també mataven alguna peça. Totes les altres festes passaven desapercebudes. Per Pasqua hi anava el capellà a fer el salpàs. I poca cosa més. Per Setmana Santa, la iaia respectava el magre cuinant bacallà.
"La senyora Teresa resava a un sant que tenia dins d'un globus de vidre a la seva habitació, però no recordo si era Sant Llorenç o quin altre sant era. Potser sí que era un Sant Llorenç, no ho sé... A missa, jo no hi vaig anar mai", explica en Josep.
Per Sant Joan es veien els focs de les masies de la plana de Vic, "però nosaltres no en vam encendre mai, no podíem pas malgastar la llenya que, a més a més, havíem de pujar a coll. Com volies que hi pugéssim llenya a coll per cremar-la després per a res?".
El 10 d'agost, dia del patró del lloc, Sant Llorenç, era una jornada més, com les altres: "L'única referència a aquest sant era la dita comú que per Sant Llorenç es feien els naps primerencs".
Vaques i eugues pasturant a Sant Llorenç.
Viure ran de l'abisme
Contra el que podria semblar al visitant, la proximitat de les cingleres no preocupava gens als pobladors de Sant Llorenç. La verticalitat sobtada i inapel·lable de l'abisme espantós a tocar de casa no els inquietava: "Mai no hi va caure ningú. Nosaltres érem com uns esquirolets que ens enfilàvem al puig dels Moros per una banda i baixàvem per l'altra, mig descalços, potser inconscients del risc, érem com cabrits... " I ho rematen així: "Era un temps en què només vivien els més forts, els flacs no s'agambaven".
La colla de germans no anava a col·legi, només algunes nits baixaven de fosc a Sant Julià a veure el mestre, però en general van anar molt poc a escola. Un hivern van cremar tot de llibres antics que, inexplicablement, es conservaven en una habitació des de temps immemorial: "No sabíem de quina època eren, ni ens importava pas gaire: feia molt fred i s'havia d'aprofitar tot".
Quan la terrible fredorada del febrer del 1956, el metge de Sant Julià va pujar a visitar la iaia, malalta. Van haver de resistir molts dies assetjats pel gel i neu, com tants altres pagesos de muntanya: "Va ser un gran patir. L'any següent vam marxar a viure a Calldetenes, al carrer de França; vam marxar de la casa tots plegats, al mateix temps. Allò no donava per a més. A bosc cobràvem molt poc i si plovia perdíem el jornal".
Miquel Macià
(Reportatge publicat a la revista Vilatorta, número 68, abril de 2014.).
Vista de Sant Llorenç del Munt des del camí d'accés, als anys cinquanta del segle XX.
La família Rifà, just abans d'abandonar la casa, el 1957.
A la fila superior i d'esquerra a dreta: una amiga de la família; Francesc Rifà i Codina, fill de Josep Rifà i Arimany i de Teresa Codina i Creus; Josep Rifà i Arimany, fill de Terresa Arimany i Busquets; Teresa Arimany i Busquets, vídua de Jaume Rifà, la masovera, la "iaia", ànima de la casa, mare de Josep, Maria, Pepeta i Miquel; Teresa Codina i Creus, esposa de Josep Rifà i Arimany, que porta a coll la seva filla Dolors Rifà i Codina; Maria Rifà i Arimany, filla de Teresa Arimany i germana de Josep, Pepeta i Miquel; Pepeta Rifà i Arimany, filla de Teresa Arimany i germana de Josep, Pepeta i Miquel;
A la fila inferior: Teresa Romero i Rifà, filla de Maria Rifà i Arimany i néta de la Teresa Arimany; Josep Arumí i Intentas, afillat de la Teresa Arimany, i considerat com a germà de Maria, Josep, Pepeta i Miquel, principal testimoni a partir del qual s'ha elaborat aquest reportatge el març de 2014; Miquel Rifà i Arimany, fill de Teresa Arimany i germà de Maria, Josep i Pepeta; Luci Garcia, esposa de Joan Rifà i Arimany, que els feia aquesta fotografia; Marta Romero i Rifà, filla de Maria Rifà i Arimany i néta de Teresa Arimany.