6 de març de 1974: manifestació a Vic contra l'execució de Puig Antich

El vespre del 6 de març de 1974, aquest dijous farà just quaranta anys, centenars de joves van intentar manifestar-se pel centre de Vic en senyal de protesta per l'execució -quatre dies abans- de Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista de Barcelona condemnat a mort per un tribunal militar, acusat d'haver mort a trets un policia que intentava detenir-lo.

La intenció d'aquest article és recuperar i fixar, dins del possible, la memòria històrica d'aquell fet, ocorregut sota la dictadura, un any i mig abans de la mort de Franco. Per tant, totes les aportacions que s'hi facin seran benvingudes. D'altra banda, qui vulgui conèixer amb més profunditat el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) i tot el que va envoltar aquell cas té al seu abast molts materials gràfics i escrits de fàcil accés (1) .


La convocatòria de la mobilització havia partit dels cursos de tarda de COU -el curs anterior a l'accés universitari- de l 'Institut de Batxillerat Jaume Callis , sense cap debat ni assemblea prèvia, simplement va començar de córrer, i s'havia estès cap al Col·legi de Sant Miquel. La cita era a les set de la tarda a la plaça de Santa Clara, on hi havia l'antic sortidor d'aigua. Des d'un quart d'hora abans, ja eren molts els joves que donaven voltes pel centre de la ciutat, mirant aquí i allà a l'espera que passés alguna cosa. A l'alçada del quiosc de premsa del Passeig, algú va començar a picar de mans i a cridar "Puig Antich, Puig Antich!" i també "Pena de mort no!". Dos homes que no eren estudiants ni eren coneguts com a militants de cap grup -cosa sospitosa- van iniciar el crit d'"asesinos, asesinos!", però un membre del PSAN els va tallar tot dient "en català, en català!", i es va seguir amb "assassins, assassins!". Els concentrats devien ser uns sis-cents, adolescents en la seva gran majoria, per no dir totalitat.

Al cap d'uns cinc minuts escassos, va aparèixer pel carrer Estret de Sant Cristòfol un contingent de policies municipals a tot córrer, voleiant les porres amb fatxenderia. Un agent va provar de saltar la barana de la vorera amb estil atlètic però no va poder, va caure, els que venien darrere seu s'hi van entrebancar i uns quants van anar per terra. Tot seguit, sense més, la vintena de guàrdies es van desplegar i van atacar els joves, que es van dispersar per una ciutat en què algunes botigues ja havien tancat per por d'incidents. Durant la dispersió, els qui fugien per la rambla del Carme es van trobar de cara amb un destacament d'agents de la més que temuda Guardia Civil, que va escometre'ls a cops de culata de les seves armes llargues.

L'Institut Jaume Callís. La imatge és de 1990, però l'aspecte és pràcticament exacte al que tenia l'any 1974, quan es van produir els fets.

La norma habitual en aquestes protestes de carrer era que abans de cada càrrega policial es passava la veu de quin seria el següent lloc de concentració. Així es podia mantenir l'acció amb més o menys eficàcia durant la màxima estona possible. Després del Passeig, els reagrupaments van ser davant l'estació de Renfe -on hi va haver una altra petita càrrega policial- i a l'edifici de Correus de la rambla de l'Hospital. A partir d'aquest lloc es va poder formar la comitiva com a tal, que va marxar pel mig de la rambla de Sant Domènec i va aconseguir pujar tot el Portalet, molt possiblement perquè la policia no localitzava on eren els manifestants, o potser perquè creia que la protesta s'havia desfet. Quan van passar per davant del Palau Episcopal, els joves van cridar el nom del bisbe navarrès Antonio Añoveros, que acabava de ser represaliat per les autoritats franquistes per "atemptar contra la unitat d'Espanya" en la seva carta dominical.

En arribar a dalt a la plaça de Santa Teresa, a les vuit tocades, es va produir l'envestida definitiva. Els civils tenien la zona encerclada i enmig de les càrregues i una dispersió massiva, van capturar quatre persones. És probable que la majoria de la gent optés per dispersar-se en direcció contrària al Portalet per por de quedar copats per la policia en un carrer tan llarg, despoblat i sense bones sortides.

Els detinguts van ser traslladats a la caserna de la Guardia Civil de Vic, on segons van denunciar després els moviments opositors, van rebre cops, insults i maltractaments. Acusats del delicte de "desórdenes públicos" van ser portats davant el fatídic Tribunal de Orden Público (TOP), la instància repressiva per excel·lència del franquisme, precursor de l'actual Audiencia Nacional; a més, el ministeri d'Educación els va impedir assistir a classe en cap centre mentre no fossin jutjats. Els detinguts eren un noi i una noia de 19 anys, de Taradell i de Vic; i dos nois més de 16 anys, de Torelló i de Santa Eugènia de Berga. Un d'ells era Vicenç Tarrats , que aleshores no estava integrat en cap grup i que després s'incorporaria a l'oposició clandestina a través del moviment sindical, arribant a ser un dels principals dirigents de Comissions Obreres de Catalunya. La noia ha tingut una llarga carrera com a actriu de teatre a casa nostra.

El periòdic local Ausona va "informar" el dissabte dia 9 que "grupos bastante numerosos de jóvenes intentaron manifestarse en el Paseo José Antonio. Ante la nutrida presencia de los veladores del Orden, guardia civil y policia Municipal, se disolvieron sin necesidad de actuación alguna". No existeixen fotos de la manifestació perquè ningú no en va fer: prendre imatges d'aquell tipus d'accions era "pecat mortal", ja que podien caure en mans de la policia i servir per identificar manifestants. I en cap arxiu consta que la policia de Vic en fes. No s'han trobat referències de la manifestació en diaris d'abast nacional. Sí que se n'ha recollit la memòria en alguns dels llibres sobre Vic publicats en els darrers anys. El text de l'octaveta anònima va ser reproduït al butlletí clandestí Avui-SIC , al seu número del maig.

Salvador Puig Antich, amb una moto, en la seva adolescència

Aquesta va ser la tercera manifestació efectuada a Vic durant el règim franquista, després de les anteriors convocatòries del 13 de desembre de 1970 en solidaritat amb els onze militants d'ETA condemnats a mort a Burgos, i del 14 de febrer de 1972 contra la Ley General de Enseñanza. El mètode va ser quasi idèntic en tots tres casos: unes mobilitzacions a nivell nacional són recollides a Vic, on es convoquen de paraula i sense la signatura específica de cap grup polític les corresponents accions. Els nuclis més operatius estaven vinculats al PSUC , al PSAN , al moviment llibertari i als grups cristians i pacifistes. A la manifestació de Puig Antich no es van veure pancartes ni banderes, ni es van llançar fulls, ni es van fer pintades durant el recorregut.

Els manifestants no van desfermar accions contundents com havia passat el 1972, quan es van travessar vehicles, es van atacar a cops de roc els cotxes de la policia davant l'Institut Jaume Callís  i quasi es va bolcar a mans un autobús prop la plaça de l'Estació. Ningú no va actuar, que es recordi, amb la cara tapada, potser perquè l'hora foscant i l'escàs enllumenat públic no ho feien necessari.

La tàctica aplicada pels dos cossos policials que van participar en la repressió va consistir en l'escomesa de grups nombrosos d'agents a peu contra els manifestants. La policia no va intentar apropar-se a les manifestacions amb vehicles. Igualment, no va començar per intimidar amb la seva presència a distància, sinó que va atacar directament només arribar. És possible que tant l'absència de vehicles com de desplegaments dissuasius servís per evitar que se'ls llancessin pedres i altres objectes com havia passat a la manifestació estudiantil de 1972. Buscant el cos a cos directe, les possibilitats de reacció dels manifestants eren escasses i no els quedava altra opció que la fugida. I més en una població petita com Vic en què els estudiants no comptaven amb l'experiència, per exemple, que tenien els moviments de batxillers i d'universitaris a Barcelona.

La manifestació per l'assassinat de Puig Antich va tenir diverses conseqüències a Vic i tot Osona. Les organitzacions clandestines, amb l'Assemblea de Catalunya al front, van experimentar un important salt endavant, recollint l'horror que havia causat en la gran majoria de la gent l'execució al garrot vil d'un jove de 25 anys a la sòrdida presó Model després d'un judici que ara, quaranta anys després, el periodista Jordi Panyella està demostrant que va ser una autèntica farsa fins i tot dins la pròpia legalitat franquista.

El nucli de l'Assemblea de Catalunya va difondre uns deu dies després un full sense signar, de qualitat molt precària, imprès a dues cares amb multicopista, en què denunciava la repressió i acusava en especial l'Ajuntament, la Policia Municipal i el director de l'Institut. Les crides finals eren aquestes: "Prou repressió, prou assassinats, prou puja de preus, per l'amnistia, per les llibertats democràtiques, i nacionals de Catalunya i els altres pobles de l'estat espanyol, per l'accés del poble al poder polític i econòmic, organitzem-nos i lluitem!". El paper va ser repartit en accions de "bustiada" nocturna en les quals no hi va haver cap detingut. El nombre de fulls no devia superar els tres mil.

El 1974, el control de les forces d'ordre públic encara corresponia als alcaldes, que podien donar ordres des a la Guardia Civil. Una potestat que perdrien durant la transició de 1977. Fou per això que el gruix de les crítiques de l'oposició i de la ciutadania en general van apuntar cap a l'alcalde i el cap local de policia, més que cap a la GC, tot i la duresa amb què aquesta va actuar.



Tanmateix, la nit de la manifestació de Puig Antich va ser la darrera vegada que la Policia Municipal sortiria a pegar la gent pels carrers. A partir de llavors, el monopoli de la repressió política als carrers de Vic va quedar en mans de la Guardia Civil, que tornaria a carregar amb violència el mateix 1974 pel cas dels arbres tallats al parc Balmes; el 1976, contra una manifestació nocturna posterior a un concert de Lluís Llach a l'Atlàntida, i l'estiu del mateix any per la Marxa de la Llibertat, etc. El 1977, n'agafaria el relleu la Policía Armada, que es va instal·lar de bell nou a Vic.

Per la seva banda, el Full Diocesà dels bisbats de Vic i Solsona va publicar un article titulat "Pena de mort a la pena de mort!" en què recordava que "moltes persones, entre elles els nostres bisbes, varen sol·licitar clemència per als condemnats". En el cas de Puig Antich, es creu que el bisbe Ramon Masnou no va fer cap gestió directa per demanar clemència a Franco, i que tota l'actuació de l'Església la va efectuar el cardenal de Barcelona, Narcís Jubany. L'entitat catòlica juvenil Pax Christi, liderada per Àngel Colom i Colom i que estava molt implantada a Osona, va endegar una campanya contra la pena de mort amb la publicació de dos informes, un dels quals estava adreçat en concret als mestres perquè el treballessin amb els alumnes.

A l'Institut Jaume Callís -antigament anomenat Instituto Nacional de Enseñanza Media Jaime Callís- és on la repressió va ser més brutal, amb l'expulsió d'uns cinquanta alumnes, l'anul·lació de les activitats culturals com el teatre i el cinefòrum, el tancament de la biblioteca i del bar, l'eliminació dels viatges de fi de curs, les amenaces de tancament del nocturn i la prohibició de la revista Tutitut que editaven els estudiants des de 1973. Aquestes sancions queien damunt l'alumnat en un moment que encara no s'havia refet de l'acomiadament de setze professors del centre per la vaga d'un any abans.

Fragment d'una octaveta de protesta dels estudiants de l'Institut Jaume Callís, del 1975, un any després dels fets relatats en aquest reportatge.

A partir d'aquell moment, l'institut entraria en uns anys de màxima conflictivitat enmig d'una dinàmica hostil, amb accions de protesta i mesures repressives que van incloure mesos després la denegació de la matrícula al centre a alumnes marcats políticament o, com a càstig definitiu, la imposició de classes els dissabtes a la tarda i a la nit, essent l'únic institut de Catalunya on s'aplicava aquest horari. Tan sols dos mesos després del cas Puig Antich, ja s'hi promovia una vaga contra la Ley de Selectividad, la Guardia Civil entrava al centre amb l'excusa d'una alarma de bomba... Les vagues, boicots i accions derivades de la repressió del cas Puig Antich es van allargar durant uns anys, centrant-se en l'exigència de dimissió de l'aleshores director, Ricardo Lázaro, en qui els estudiants concentraven les seves ires. És en aquella època quan es va forjar la fama del Callís  -fins i tot més enllà de la comarca d'Osona- com un bastió de la resistència estudiantil antifranquista i de la lluita per un ensenyament de qualitat i en català.

Esfereït per la mort de Puig Antich, el professor i sacerdot torellonenc i un dels homes clau de l'Assemblea de Catalunya d'Osona, Segimon Serrallonga , va escriure un petit poema que ha esdevingut memòria històrica d'un dia dramàtic, titulat "2 de març de 1974": "Per què gent / d'amor no poden més. Per què no es para / tot. Ametllers del Congost, rius innocents / Oh mar de Barcelona, salta! / esbandeix-nos! / Cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua! / Tots hem pogut morir sota el garrot".

Passats quaranta anys, ja ningú no s'atreveix a negar que l'oposició catalana no va moure ni un dit per salvar Puig Antich del garrot vil. Era anarquista, practicava la lluita armada i el Movimiento Ibérico de Liberación (el llegendari MIL) no compartia cap dels plantejaments de l'Assemblea de Catalunya i associats. El professor Ramon Barnils ho va escriure ja en aquell temps, afirmant que l'oposició es va moure "tard, malament, amb desgana i amb prudència". D'altres van pensar que Puig Antich era més útil mort que viu.

Tertúlia celebrada a l`Orfeó Vigatà sobre els grups autònoms armats dels anys setanta, amb la presència d`antics militants i companys de Puig Antich, organitzat pel Fòrum de Debats, el 22 de novembre de 2013.

Una altra derivada del martiri de Salvador Puig Antich va ser l'enduriment en la militància que van experimentar els nuclis anarquistes osonencs. Alguns dels seus joves components van passar a la clandestinitat i van protagonitzar accions de lluita armada durant els anys següents a través d'escamots llibertaris autònoms, tot movent-se a banda i banda de la frontera amb França, alguns d'ells fins al 1979, i van pagar-ne un preu molt dolorós en forma de detencions, tortures, presons i exili.

El març de 1975 es va commemorar el primer aniversari de l'assassinat de Salvador Puig Antich amb la col·locació a la plaça Major, a tocar del carrer de les Neus, d'un petit cadafal amb flors, un cartell contra la pena de mort i la reproducció de la seva esquela mortuòria, que havia publicat La Vanguardia. Era un matí de diumenge, i al cap de poca estona, tres agents de la Policia Municipal van fer cap al lloc van recollir els objectes i se'ls van endur enmig d'una xiulada de la gent que passejava pels voltants. L'escena va ser fotografiada per Jordi Puig i les imatges van ser publicades a la revista de Pax Christi, acompanyant un article de Josep Romeu. A conseqüència d'aquest escrit, Romeu va ser citat a declarar pel jutge Castro que, per demostrar-li qui manava a Vic, es va treure una pistola i la va posar damunt de la taula...

Amb major o menor intensitat, el record de Puig Antich s'ha mantingut en molta gent que va viure aquells dies. Coincidint amb alguns aniversaris, hi ha hagut conferències i exposicions a Osona. El novembre de 2013, el Fòrum de Debats va clebrar a Vic una tertúlia sobre l'acció dels grups armats llibertaris durant els anys setanta, amb la presència de militants veterans de l'època. Podeu veure en un vídeo bona part del debat.
 
EPÍLEG

Aquest treball està dedicat als actuals membres del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) de l'Institut de Batxillerat Jaume Callís.

...........................................................................................

REFERÈNCIES

(1). Els materials bàsics per conèixer la vida i mort de Puig Antich i la lluita dels escamots llibertaris als anys setanta podrien ser aquests:

Llibres:
- La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL . Elaborat per un grup d'estudiants sota el pseudònim col·lectiu de "Carlota Tolosa", dirigits per Ramon Barnils. Barcelona; Empúries, 1985.
- El MIL, Puig Antich i los GARI (1969-1976). Telesforo Tajuelo. París; Ruedo Ibérico, 1977.

Per conèixer el context social i polític local de Vic quan es van produir els fets es pot llegir:
- Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980) . Miquel Macià. Granollers; Edicatsa, 1988.
- L'Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona. Robert Bernad, Josep Burgaya i Jordi Figuerola. Vic; Eumo Editorial, 1999.
- Cafè Vic. Retrat d'una generació de rebels i bromistes. 1970-1985. Toni Coromina. Vic. Ajuntament de Vic, 2007.

Vídeos:
Selecció de dotze vídeos, publicada per Nació Digital (28/02/2014), accessible en aquest enllaç.

Digitals:
- Recull de notícies sobre Puig Antich publicades a Nació Digital .
- A la xarxa Internet hi ha multitud d'informació gràfica i escrita sobre la història del MIL. Un bon resum n'és aquesta pàgina web .