De Kul de Mandril a El Último de la Fila

Crònica d’un ascens a l’Olimp musical (1980-1995)

per Toni Coromina, Vic, 7 de març de 2014 a les 19:40 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'octubre de 1982, uns mesos després de l'escenificació del cop d'estat del 23F de 1981, més de deu milions d'electors van situar Felipe González a la presidència del govern espanyol. Els 202 escons aconseguits pel PSOE al Congrés de Diputats van donar pas a una nova era que es va batejar com "el cambio", una alternança de govern que en principi havia d'articular una manera diferent d'entendre la política, les relacions socials i la cultura des de posicions suposadament esquerranes.

Coincidint amb la victòria socialista i el mandat de l'alcalde Enrique Tierno Galván a Madrid, a la capital del regne es va consagrar definitivament la movida madrileña, un fenomen social, cultural i lúdic desenvolupat entre 1977 i 1984, amb el seu punt àlgid entre 1981 i 1982. En aquest període, un ampli grup d'artistes va crear un moviment caracteritzat per les ganes de divertir-se i acabar amb l'ensopiment de l'època franquista i la transició.

Abans de l'eclosió de la movida, durant la dècada dels setanta, Barcelona havia esdevingut la capital cultural peninsular gràcies a una potent indústria editorial, el despertar de l'ecologisme, l'expansió dels moviments alternatius i l'ebullició de l'anomenada música laietana, que va tenir la seva catedral particular a la sala Zeleste i va suposar una alternativa a la música dels cantautors de la Nova Cançó, capitanejats pels Setze Jutges.


La música laietana, majoritàriament cantada en català i inspirada en el folk, el pop i sobretot el rock, va ser un autèntic revulsiu en el context de la música popular catalana. Els grans noms d'aquesta etapa són coneguts de tothom: Sisa, Pau Riba, Toti Soler, Jordi Batiste, Màquina, Jordi Sabatés, la Voss del Trópico, Gato Pérez, Orquestra Plateria, Barcelona Traction, Blay Tritono, Iceberg, Pegasus, Tapiman, Oriol Tramvia, Música Urbana, Elèctrica Dharma o l'Orquestra Mirasol, entre d'altres formacions mítiques. Alguns d'aquests artistes van actuar als famosos festivals de Canet de Mar, els primers macroconcerts del país.

Després de les primeres eleccions municipals i autonòmiques de la 'democràcia', Barcelona va deixar de ser el motor cultural del país i va cedir el protagonisme a Madrid, que va experimentar una època daurada musical amb noms tan rellevants com Alaska, Aviador Dro, Derribos Arias, Ejecutivos Agresivos, Kaka de Luxe, Los Elegantes, Radio Futura, Gabinete Caligari, Glutamato Ye-yé, Hombres G, Mecano, Nacha Pop o Los Secretos, per citar-ne alguns.

Seguint la llei del pèndul, a mitjans dels vuitanta, la movida madrileña va entrar en decadència i un grup català va emergir del no res, convertint-se durant deu anys en la formació musical més exitosa de l'univers musical estatal: El Último de la Fila (1985-1995), el projecte impulsat per Manolo García i Quimi Portet.

Els components de Kul de Mandril, l'any 1980. Foto: Xesco Jiménez

El 20 de juny de 1981, vigília del solstici d'estiu, als Hostalets de Balenyà, prop de Vic, hi va haver una trobada que va resultar transcendental per al panorama musical del país. Els quintos del poble havien organitzat una temptadora vetllada musical titulada "Rock de Lluna", amb Lone Star, Evo, Satellite Band, Kul de Mandril (capitanejats per Quimi Portet) i Los Rápidos (el grup liderat per Manolo García). Aquella nit, Quimi i Manolo es van conèixer i van quedar per parlar un dia sobre la possible incorporació del vigatà a Los Rápidos.

Poc després, en una reunió al bar Zurich, a Barcelona, Portet i García van acordar la incorporació del capdavanter de Kul de Mandril a Los Rápidos, per la qual cosa Portet va abandonar la plana de Vic, tot i que encara va fer algun concert que Kul de Mandril tenia emparaulat. Poc després, Los Rápidos es van convertir en Los Burros, una formació que va ser l'embrió de El Último de la Fila.  

Antecedents de Quimi Portet i Manolo García
 
Quimi Portet, nascut a Vic el 20 d’octubre de 1957, va descobrir el món de la mà de la cançó de Marisol La vida es una tómbola. Els seus primers contactes amb l’espectacle cal buscar-los en un teatret de Guinyol que cada any per la Festa major de Vic s’instal·lava al Prat de la Riera, i que el futur músic visitava cada dia i visionava en diferents sessions.
 
Als set anys va debutar tocant la guitarra en una festa familiar i als deu va ingressar en una tuna escolar. Aleshores acostumava a repetir que de gran volia ser “el guitarrista d’un conjunt”. La seva àvia ho deia sempre: “Aquest nen serà un Beatle”. Més endavant, a canvi d’esquiar gratis a les pistes de Núria, va fer d’escolà del Santuari, on un oncle seu exercia de rector.

En aquesta època, escoltava els discos que comprava la seva mare, sobretot Wilson Picket, Aretha Franklin, els músics de soul, Beatles i Rolling Stones. Fins que va descobrir Can Grapes, el famós bar musical de Taradell, a Osona, on va descobrir els músics més destacats del panorama del pop-rock internacional. 
 
Als disset anys, després de passar per l’institut de Batxillerat Jaume Callís, va treballar en un taller, es va matricular a Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma), va collir patates a Folgueroles, va fer de repartidor de tovalloles i es va convertir en impulsor de mil i una activitats lúdiques, culturals i recreatives de la comarca d’Osona. Va formar part del diferents grups musicals: Kilimanjaro’s, Dumpers, Kul de Mandril, Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila. Avui produeix discos d’altres músics, enregistra discos en solitari en català i fa concerts amb el seu propi grup.
 
Manolo García, nascut a Barcelona l’estiu del 1955, es va criar al Poble Nou. La seva infantesa va associada a les pel·lícules d’indis que veia al barri, en companyia de la seva padrina, una dona que estava convençuda que aquell nen algun dia seria cantant. Va ser al cinema on va descobrir els seus ídols infantils predilectes: Antonio Molina i Peret. També escoltava molta ràdio i ben aviat es va familiaritzar amb les cançons de Juanito Valderrama i, més tard, amb les de Los Bravos, Los Brincos i Los Módulos.
 
Als deu anys va fer d’escolà a la parròquia de Santa Maria del Teulat i va debutar de vocalista amb el cor del Centre Cultural i Moral, arribant a desmaiar-se en una ocasió en plena interpretació del Virolai. Ja en època adolescent va començar a fer excursions a la Garriga amb els amics, que el coneixien amb el sobrenom de “El índio”, per la seva llarga cabellera i la pell morena.
 
Als setze anys, amb les 500 pessetes que li va donar la seva mare va comprar la primera bateria, va començar a practicar amb les cançons de fons de Creedence Clearwater Revival i Iron Buterfly. A principis dels anys 70 va assistir a les famoses sessions rockeres del Saló Price de Barcelona, on va poder gaudir de les actuacions de Los Canarios i Lone Star. En una d’aquestes sessions va debutar tocant la bateria en una formació telonera. 
 
Aleshores es va integrar en el grup Materia Gris, una banda que tocava en banquets i discoteques. Al cap de poc va actuar en concerts de festa major amb Silma y su Conjunto. Paral·lelament, aquells dies també va començar a freqüentar el mític Zeleste, la catedral de la música moderna a Barcelona. Com que no podia viure de la música va treballar de fuster, descarregador de mobles, delineant a la fàbrica Macosa i publicitari. Amb els anys va formar part de Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila. Avui actua en solitari amb els seu grup de músics.
 
Kilimanjaro’s, Dumpers i Kul de Mandril
 
Kilimanjaro’s va ser el grup estel·lar i amb més carisma dels anys 1976 i 1977 a la Plana de Vic. La banda la van muntar el baixista vigatà Lluís Marín (Noris) i el saxofonista manlleuenc Llucià Guiteras. Els altres membres del grup eren el trompetista Josep Puigdollers (Pep Pursa), el bateria de Manlleu Santi Roura, el guitarrista Quimi Portet i el cantant Miquel Faura (Edgardo Polimorfo, el sastre de Prats).

Concert de Kul de Mandril, l'any 1981 a Torelló. Foto: Josep Maria Montaner.
 
Kilimanjaro’s va ser una formació suposadament patxanguera, pensada per amenitzar balls. Però va anar evolucionant i es va especialitzar a traslladar els èxits més comercials cap al terreny del rock, amb algunes aportacions humorístiques. Amb aquest grup, Portet va començar a compondre les seves primeres cançons. El repertori tenia peces de Lluís Marín, de Portet i algunes peces clàssiques de rock. La seva paròdia de les orquestres de ball va arrasar a la Plana, on van fer una dotzena de bolos. A la darrera etapa, Quim Vilaplana es va fer càrrec de la bateria. Kilimanjaro’s també van actuar a l’escenari central de les Jornades Llibertàries de Barcelona, al Parc Güell, el juliol del 1977, on van fer ballar milers de persones, i on va destacar la personalitat escènica del cantant.
 
A finals dels setanta, Portet va formar The Dumpers, una banda de hard-rock que va fer una quinzena de bolos a la comarca amb temes propis i alguna versió de grups anglosaxons. A més de Quimi, que tocava la guitarra, feia veus i composava les peces, hi havia Pep Simon al baix, Quim Solé a la bateria, Llucià Guiteras al saxo i l’australià Rodney Reay, que s’hi va incorporar com a cantant. Aquest cronista en va formar part ocasionalment tocant el saxo.
 
Quan The Dumpers es van desfer, Portet, Vilaplana i Marín, tres dels músics més rellevants de la galàxia vigatana de l’anomenat Liverpool català, van crear Kul de Mandril. El seu repertori estava format per moltes de les cançons que Portet havia compost a l’època dels Dumpers, a més de noves peces creades per a l’ocasió. Els principals èxits del nou grup –gairebé himnes generacionals- van ser Jamón de mono, Joder Catalina i A vela, vela, vela; a remo, remo, remo. El tècnic de so era el vigatà Toni Puig, que més endavant també ho va ser de Los Burros i d'El Último de la Fila en la seva primera etapa. 

Els Dumpers, l'any 1979. Foto: Lluís Colomer.
 
Los Rápidos i Los Burros
 
A començaments del 1980, el músic d’origen argentí Sergio Makaroff buscava músics per a l’enregistrament d’un LP amb les seves últimes composicions. Necessitava un guitarrista, un baixista, un teclista i un bateria. Aviat es va trobar amb Manolo, aleshores bateria, i Esteban Martín, un conegut teclista d’origen uruguaià-alemany establert a Barcelona. Sergio va encarregar a Manolo i Esteban la tasca de buscar la resta de components del grup. I aquests van fitxar Antonio Fidel, músic de Cartagena que fins aquell dia mai no havia tocat el baix, i el guitarrista Josep Lluís Pérez, un músic experimentat que havia abandonat la banda simfònica Abedul.
 
Després de gravar el disc de Makaroff, els músics van voler provar sort pel seu compte i van fitxar el bateria Lluís Visiers, passant Manolo García a ser el cantant. Sense tenir un nom definit, van treballar intensament donant forma a una vintena de temes propis i van gravar la seva primera maqueta, que van portar a les oficines d’EMI. Amb nomes dos mesos d’assajos van obtenir el seu primer contracte discogràfic i van batejar la banda amb el nom de Los Rápidos.
 
El 1980 van enregistrar Amor biodegradable, el primer i únic LP, que va sortir en venda a l’any següent. El disc, del qual se’n van vendre 2.000 còpies, contenia dotze cançons d’estil pop-rock com Navaja de papel, Televisión desactivada o Ruta del sur, amb un so tirant a punk. Malgrat l’escassa repercussió en vendes, van fer prop de trenta concerts, la majoria a Catalunya. El seu directe, molt provocador, estava farcit de pluges d’escuma i explosions de fum, mentre Manolo destrossava televisors a l’escenari amb una destral. Los Rápidos van actuar diverses vegades de teloners de La Orquesta Mondragón i Ramones. Tanmateix, tot i les crítiques favorables de les revistes especialitzades i el seguiment entusiasta d’un important nucli d'admiradors, la cosa no acabava de funcionar a nivell econòmic. 
 
El 1981, a meitat de la gira, quan tenien a punt el single Ruta del sur i havien enregistrat una nova maqueta, la companyia EMI la va rebutjar i va deixar de donar suport al grup. Tanmateix, Los Rápidos van continuar les seves actuacions fins a finals d’any. Va ser en un d’aquests concerts, el festival Rock de Lluna dels Hostalets de Balenyà, que Los Rápidos van coincidir amb el grup Kul de Mandril, liderat per Quimi Portet. I és en aquest punt que els camins dels dos fundadors d'El Último de la Fila van trobar-se.
 
Aquella nit, Manolo García i Antonio Fidel es va sorprendre del carisma, l’energia i el talent musical d’en Quimi. A Josep-Lluís Pérez li va cridar l’atenció el fet que el guitarrista vigatà tragués tan bon partit d’una guitarra tan atrotinada. Acabada la festa, uns i altres es van donar els respectius números de telèfon. Una setmana més tard, Manolo es va presentar al bar musical Boira, on actuava Kul de Mandril, per confirmar que el que havia vist a veure als Hostalets no havia estat un miratge. Però no, no havia estat una al·lucinació, era real. Acabat el concert van tornar a parlar i van concertar una cita. Al cap de pocs dies Manolo i Josep Lluís van trobar-se amb en Quimi al bar Zurich de Barcelona i li van proposar entrar al grup. El de Vic va contestar que s’ho pensaria, perquè això significava abandonar el seu quarter general de la Plana.
 
Al cap d’una setmana, Quimi Portet arribava a Barcelona amb la guitarra a la mà i una maleta plena amb les seves escasses pertinences. En Manolo, al veure’l, li va dir que semblava un “emigrant iugoslau”. Al final, les ganes d’aventures i la necessitat de canvis havien pesat més a la balança que la bucòlica tranquil·litat que es respirava a la Ciutat dels Sants.

Manolo García tocant la bateria, l'any 1975, amb el grup Materia Gris. Foto: Arxiu GALEA

Durant uns mesos Los Rápidos van fer actuacions arreu de Catalunya, d’on van sortir per fer concerts a Saragossa i a Ceuta, amb Quimi de guitarrista. Però veient les dificultats econòmiques que comportava el projecte, a més de la retirada de suport de la discogràfica, Los Rápidos van decidir dissoldre’s i provar sort en d'altres projectes. 
 
Esteban Martín se’n va anar a tocar amb Gabinete Caligari. Manolo García va marxar al País Basc per intentar crear, sense èxit, una nova formació musical amb l’ajuda de La Orquesta Mondragón. Els altres components, Portet i Fidel, juntament amb el bateria vigatà Jordi Vila (que també tocava amb el grup Perdidos en el Espacio, l’embrió de Los Trogloditas), es van quedar a Barcelona component noves cançons i creant un nou grup que passaria a dir-se Los Burros. Aleshores, Manolo García va tornar a Barcelona i s’hi va incorporar. 
 
Brams d’ase no pugen al cel
 
El 1983, Los Burros van editar Rebuznos de amor, un LP per la discogràfica Belter, un disc en el qual aquest cronista va tenir l’honor de col·laborar com a productor associat. Entre les cançons més famoses sobresortien Huesos, Disneylandia i Mi novia se llamaba Ramón. Aquest treball va tenir molt bones crítiques a la majoria de diaris i revistes especialitzades i va sonar a bona part de les emissores de ràdio municipals catalanes, a Ràdio 3, Ràdio 4, Ràdio Barcelona, Ràdio Vic o Ràdio Pica, entre d’altres.

Amb tot, les vendes no van passar de les dues mil còpies. Entremig, sota el segell de Discos Kriminales (impulsat per Manolo, Quimi i el periodista Jaime Gonzalo), es va editar el single Jamón de Mono, de Kul de Mandril i un altre, Vaqueros del Espacio, de Loquillo y Los Trogloditas.
 
Aleshores, Vila se’n va anar a tocar amb Los Trogloditas i Quim Vilaplana es va fer càrrec de la bateria de Los Burros, que van aparèixer en programes televisius i van actuar a Cardedeu, la Garriga, Osca, Folgueroles, Mollerussa, Torelló i Vic (en aquesta ciutat coincidint amb el concurs de Música Insòlita). Els seus concerts tenien una esbojarrada escenografia i una coreografia contundent, amb renovades explosions de pols de talc i guerres de fums de colors.
 
Los Burros, però, tenien un inconvenient: molts ajuntaments que els volien contractar no ho feien per culpa del nom del grup, que no gosaven posar al cartell d’actes de la festa major. Abans de dissoldre’s, van tocar a Barcelona durant la revetlla de Sant Joan, compartint escenari amb OMD (Maniobres Orquestrals a l’Obscuritat). Després van fer un concert a Zeleste, coincidint amb la festa de Cap d’Any, i dues vegades a la discoteca Boumerang de Girona, una ciutat on Quimi i Manolo sempre han gaudit d’una parròquia fidel. 
 
Naixement d'El Último de la Fila
 
Manolo i Quimi van decidir emprendre una nova carrera conjunta, sota el nom d’El Último de la Fila, una formació que va editar set discos i amb la que van arribar al gran públic i van obtenir un èxit i un reconeixement nacional i internacional, amb nombrosos premis i milions de discos venuts. Però mai no van renunciar al passat i en els seus concerts sovint van repescar temes de la seva etapa amb Los Rápidos i Los Burros.

Els dos impulsors del nou projecte van comptar amb la col·laboració activa d’Antonio Fidel i Josep Lluís Pérez com a músics d’estudi i dels directes de la nova formació.
L’any 1985, assessorats pel productor Rafael Moll (de PDI), El Último de la Fila va enregistrar en quinze dies el seu primer treball Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana. El canvi de nom del grup el van escollir sense pensar-ho massa: “Era un dels cinc mil noms espantosos que havíem apuntat. Però com que érem els últims de la fila del rock que es feia al país vam optar per El Último de la Fila”, explicaven aleshores Portet i García, un tàndem muical que sempre van compondre les cançons a mitges.

Manolo García i Quimi Portet, l'any 1985 a Sobremunt. Foto: Toni Coromina
 
Aquest cronista va ser convidat a fer la foto de la coberta del nou disc i també la del segon, Enemigos de lo ajeno. A banda de la cançó Cuando la pobreza entra por la puerta..., el primer treball de El Último contenia nou temes més: Dulces sueños, A cualquiera puede sucederle, El monte de las Águilas, El Loco de la calle, Querida Milagros, ¿Hay alguien ahí?, Otra vez en casa, No hay dinero para los chicos i Son cuatro días. A banda de Manolo  i de Quimi, la resta de músics que van enregistrar el disc van ser Jordi Vila, Josep Lluís Pérez, J. M. Cañizares, Antonio Fidel i Quim Soler. Cal remarcar que un dels puntals imprescindibles del projecte en el seus inicis va ser l’osonenca Marta Mirabent, traductora d’anglès que de la nit al dia es va convertir en mànager, secretària, infermera, psiquiatra i cangur del grup.
 
Primer concert a Centelles
 
Tal com havia passat amb Los Rápidos i Los Burros, la crítica musical es va aliar amb el nou grup. El disc es va presentar en públic al pavelló esportiu de Centelles, l’11 de maig del 1985, al preu de 600 pessetes l’entrada. El miler d’afortunats espectadors que van poder entrar al pavelló –molta gent es va quedar al carrer- van gaudir d’un concert memorable, amb un impressionat tempesta energètica protagonitzada per Manolo (veu), Quimi (guitarra), Josep Lluís Pérez (guitarra), Dudi Martínez (baix), Quim Benítez (bateria), Jordi Badia (teclat) i Quim Solé (percussions). 
 
L’escenari estava decorat amb unes grans plataformes amb focus d’automòbil darrere dels músics, enfocant el públic. Els músics portaven embuts al cap, a manera de barrets, d’on sortien columnes de fum per la xemeneia, mentre agitaven llanternes de neó. Les noves cançons es van succeir entre crits de joia, aplaudiments i balls frenètics del públic, enmig d’espectaculars núvols de plomes de gallina i de talc, globus i fumerades de colors.

En un moment donat, després de la interpretació de Cuando al pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana, l’atmosfera del local estava tan saturada que Manolo va decidir aturar el concert i fer obrir les portes perquè el públic sortís a respirar i es pogués renovar l’aire del recinte tancat. Després, el concert es va reprendre i es va allargar una hora més, amb cançons de propina de Los Rápidos, Los  Burros i Kul de Mandril. El naixement del grup no podia haver estat millor.
 
Dies després van fer un assaig amb públic a Girona, a la discoteca Boumerang, i el 15 de juny es va oficialitzar la presentació en societat del grup i del disc a Barcelona, a la mítica sala Studio 54 amb un èxit indescriptible que va tenir ressò a la majoria de diaris del país. I a partir d’aquí van venir molts concerts a València, Alcúdia, Granada, Aragó, Sevilla, Ciudad Real...


 
Una curiosa anècdota va popularitzar El Último al sud de la península: en acabar el concert de Granada, durant el qual Manolo va emetre alguna paraulota relacionada amb la verge (sense intenció d’ofendre cap congregació mariana), un oficial de la policia se’l va endur a la comissaria, on va estar tancat algunes hores, mentre Marta Mirabent va moure tots els fils possibles i va telefonar diferents personatges pretesament influents per aconseguir el seu alliberament. A les vuit del matí, Manolo va sortir en llibertat.

L’endemà, la premsa es feia ressò de la notícia amb el titular Cantante catalán detenido por blasfemia. A mitjans de setembre d’aquell any, EUDLF va actuar davant unes 100.000 persones congregades a Montjuïc durant les festes de la Mercè, al costat de Roxy Music.
 
‘Enemigos de lo ajeno’
 
Mentre el primer LP de EUDLF encara s’estava venent (al final se’n van vendre 30.000), Manolo i Quimi ja estaven treballant al seu local del carrer Pallars de Barcelona amb noves cançons i una nova maqueta. La primavera de 1986 van entrar als estudis Aprilia i Perpinyà per gravar el segon LP Enemigos de lo ajeno. Els músics que van intervenir en l’enregistrament van ser Quimi, Manolo, Marc Grau (guitarra espanyola), Josep Lluís Pérez (guitarra elèctrica) i Àngel Celada (bateria). La crítica va lloar l’obra fins extrems insospitats, qualificant aquest nou treball de “disc de poetes, impossible de classificar”. Entre les cançons destacades hi havia Lejos de las leyes de los hombres, Aviones plateados, Insurrección, Mi patria en mis zapatos o No me acostumbro.
 
La prèvia de la presentació es va fer a la sala Bikini, però l’estrena oficial es va produir a Studio 54. El crític musical Mingus B. Formentor ho resumia dient que EUDLF “va volar a l’alçada de les àguiles reials. Juro solemnement que ni els seus coneguts més vells recordaven una cosa similar, i que consti que parlem d’un grup que arrossega la fama de tenir un dels millors directes que mai s’han vist en aquestes contrades. Pels propis músics –i dono fe que es tracta de gent amb un grau d’autoexigència dur- va ser el millor concert que han trenat a la seva carrera. I pels assistents també. Va ser una cimera a l’historia de la música popular espanyola de l’últim quart de segle”.

A banda de nombroses actuacions a Catalunya, el grup va fer una mini-gira pel nord peninsular (Euskadi i Cantàbria) en companyia de Radio Futura, i després van visitar el País Valencià i Aragó. Després de moltes actuacions arreu de la geografia peninsular, la presentació a Madrid no podia esperar. La cita va ser el maig del 86 al Rockódromo durant les festes de San Isidro, compartint cartell amb James Brown, davant 40.000 persones que van pagar entrada.

A començaments de tardor, EUDLF va tenir un èxit espectacular a la Recta de l’Estadi, a Barcelona, davant 200.000 espectadors. La popularitat de la formació va comportar que rebessin el primer disc d’or, el premi Ícaro (Diario 16), millor LP de l’any i millor grup en directe (Diario Pop de Radio 3). Després van venir els premis a la millor música per Aviones plateados (Festival Vitoria Gasteiz), millor single per Insurrección (Diario Pop de Radio 3), Millor concert (Rock de Lux), Millor LP (enquesta de Radio Cadena Espanyola), grup revelació (Popular 1)... i una llarga llista de guardons.
 
La primavera del 1987, van sorprendre tothom posant en circulació el disc recopilatori Nuevas Mezclas, amb cançons dels dos anteriors LP,  amb algunes pistes corregides, mesclades als estudis Oasis de Londres. D’aquest disc, se’n van acabar venent 300.000 còpies. 

Quimi Portet, l'any 1989 a Sant Marc. Foto: Toni Coromina.
 
Però per a sorpresa del seus devots també van reeditar el disc Rebuznos de amor de Los Burros, i Quimi Portet va publicar Persones estranyes, un disc en solitari cantat en català. Aleshores, el músic vigatà va declarar a la premsa: “Aquest disc no interfereix de cap manera en la trajectòria de EUDLF. És un treball que s’estava gestant des de feia molt de temps. I obeeix a la meva creença que hi ha un autèntic dèficit de música en català sense complexos, música per a persones normals, però en català”.

Mentrestant, els concerts de EUDLF es van succeir durant tot el 1987: Santiago, León, Donosti, Vitòria, Pamplona, Cádis, Osca, Tarragona, València, Conca, Vilanova i la Geltrú, Salamanca... En total van ser prop de seixanta concerts. Quan va acabar la gira, la tropa ambulant estava composta per 17 membres, entre tècnics, conductors, road-manager i músics, a més de dues ballarines. 
 
Quan semblava que els dos astres s’agafarien una temporada sabàtica per preparar un nou treball discogràfic, a finals del mateix any van aparèixer a la sala barcelonesa KGB, liderant el grup de rock radical Las Burras, amb motiu de la festa de la revista Ruta 66. Per una nit El Último es va transformar en una estrafolària banda femenina: Quimeta Portet i Manolita García, acompanyades per Pepa Luïsa Pérez, Marciana Grau, Antoñita Fidel, Joaquina Benítez i Juana Carlota García. Totes portaven minifaldilla, sabates de taló, suggestives bruses de seda, els llavis pintats, rimel als ulls i esmalts a les ungles. Aquesta va ser la darrera actuació de l’any. I a partir d’aquí Manolo i Quimi es van dedicar en cos i ànima a perfilar el següent disc.
 
‘Como la cabeza al sombrero’
 
La primavera del 1988 es van instal·lar durant un mes en un casalot proper als estudis Miraval, a cent quilòmetres de Marsella, el mateix on havien gravat discos Sade, Pink Floid o The Cure. Manolo i Quimi tenien tot el material a punt per enregistrar el següent treball discogràfic, una feina que va coincidir amb la presència als estudis del grup The Pogues.
 
Aquells dies es va produir una curiosa anècdota, protagonitzada de nou per Manolo. Prop de Miraval, un atracador s’havia emportat 300.000 francs d’un banc i alguns testimonis van descriure el lladre a la policia com una persona morena, probablement d’ètnia gitana. L’atzar va fer que la policia confongués l’atracador amb en Manolo, que sense tenir-hi res a veure, mentre passejava tranquil·lament de cop i volta es va veure encanonat per dues pistoles i reduït en un tres i no res contra un cotxe-patrulla. Feliçment, es va demostrar que el músic no tenia res a veure amb l’atracament i va rebre totes les disculpes del món per part de la gendarmeria. 
 
L’enregistrament del nou LP, Como la cabeza al sombrero, va durar 26 dies. Després, Manolo i Quimi van marxar a Londres per tallar el disc, que contenia, entre d’altres, les cançons Dios de la luvia, Sara, Como la cabeza al sombrero o Ya no danzo al son de los tambores. El mes de maig, a la tornada d’un viatge promocional a Veneçuela, el disc es va posar a la venda i un mes després van iniciar una gira vertiginosa per l’Estat espanyol que els va portar a tocar en 14 camps de futbol, 23 places de braus, 12 pavellons esportius i altres 19 espais a l’aire lliure, omplint sempre tots els aforaments. D’aquest disc, se’n van acabar venent 400.000 còpies, en una progressió meteòrica que contrasta amb les 2.000 còpies dels discos de Los Rápidos i Los Burros.

Una de les característiques que la majoria de periodistes assenyalaven en les seves cròniques era l’ajustat preu de les entrades dels seus concerts. Mentre el cost mitjà per veure un concert de rock a Espanya aleshores oscil·lava entre les 1.500 i 2.000 pessetes, EUDLF va imposar als empresaris un preu màxim de 800 pessetes.
 
De la Monumental al Camp Nou
 
Un dels concerts més esperats d’aquella gira triomfal –i probablement de tota la seva carrera- es va produir el 16 de juny a la plaça de la Monumental de Barcelona. Contràriament all que sol passar, finalment van ser profetes a la seva terra. Perquè una cosa és congregar 200.000 persones en un acte gratuït de festa major, i una altra de molt diferent omplir una plaça de braus amb 18.000 ànimes que han pagat la seva entrada, amb centenars de seguidors a fora, sense poder entrar.
 
Després de la Monumental i un concert al camp de futbol de la U.E Vic, es van dedicar a completar una gira estiuenca que va congregar una mitjana de 6.000 espectadors per gala, sense comptar els macroconcerts.

Aquell mes de juny, la gironina Anna Carrascal, una professora que donava classes de Teoria de la comunicació i anàlisi d’imatge, es va sumar a la gira en qualitat d’assistenta dels músics: coordinar els seus moviments als hotels, donar-los els horaris per a les proves de so, despertar els que s’havien adormit, atendre els petits problemes de salut i organitzar sobre la marxa les reserves d’hotels, entre altres tasques. Però el que en un principi havia de ser una feina estiuenca amb data de caducitat a finals de setembre, va acabar amb la seva incorporació definitiva a l’oficina de EUDLF. Des de llavors fins a la dissolució del grup, l’Anna va treballar a l’empresa a plena dedicació.

Concert d'El Último de la Fila, l'any 1988 a la Monumental. Foto: Toni Coromina.
 
A finals d’estiu, mentre els músics reposaven després d’un concert en un indret de la Mancha anomenat Las Mesas, van rebre una trucada  de l’equip directiu d’Amnistia Internacional demanant-los si estarien disposats a actuar el 10 de setembre al Camp Nou en un macroconcert a favor dels Drets Humans, al costat de Sting, Bruce Springsteen, Youssou N’Dour, Peter Gabriel i Tracy Chapman. Evidentment van acceptar la proposta.

El dia assenyalat, més de noranta mil persones van omplir el temple del barcelonisme i van al·lucinar durant més de vuit hores. Al final del macroconcert, tots els músics junts van cantar Get up, stand up, de Bob Marley, entonant cada vocalista una estrofa diferent. Fora l’escenari, les relacions entre els protagonistes de la nit van ser molt disteses i cordials, sense que es notés en cap moment l’existència de categories jeràrquiques derivades de la fama.
 
Aquella gira estiuenca va finalitzar a Barcelona, al Sot del Migdia, davant dues-centes mil persones, en un concert gratuït de les Festes de la Mercè. L’estiu s’havia consumit, però a començaments de desembre EUDLF van tornar a la carretera per tocar en diversos punts de la geografia peninsular que havien quedat fora del circuit estiuenc: Bilbao, Donosti, Pamplona, A Coruña, Oviedo i Madrid. El febrer de 1989 van tancar definitivament la llarga temporada actuant sis dies consecutius al pavelló del Real Madrid. Manolo i Quimi van sortir de la capital del regne catapultats a la glòria musical.
 
“No som semidéus”
 
A la primavera del 1989, la projecció internacional de EUDLF, tot i que discreta, anava en augment. El grup va actuar a Cannes, al MIDEM, una trobada de grups i discogràfiques de tot el món. A l’abril va fer un concert a Bourges. Durant l’estiu va realitzar dos vídeo-clips i va viatjar a Amèrica per visitar alguns dels països on s’havien editat els seus anteriors LPs.

La gira, de caràcter promocional, els va portar a Mèxic, Veneçuela, Colòmbia, Argentina i EUA (Los Ángeles). El mes de novembre van actuar al festival Sigma de Bordeus, a França. I un més després van pujar a l’escenari de la mítica sala La Cigale, a París. El mateix any, el disc Como la cabeza al sombrero es va editar a França, Suècia, Noruega, Finlàndia, Islàndia i Dinamarca. I la cançó Querida Milagros, va ser inclosa a l’àlbum de caràcter pacifista Stop the Army, publicat a Suïssa. 

Quimi Portet i Manolo García a la Monumental, l'any 1988. Foto: Toni Coromina
 
Quimi i Manolo, que pràcticament havien sorgit del no res i havien passat molts hiverns alimentant-se de pa amb tomàquet i arròs amb ketchup, explicaven així la seva situació a les portes de la dècada dels 90: “No som semidéus. Tenim caspa, fem pudor si no ens dutxem i de tant en tant se’ns torça un turmell. No ens agrada la idea de ser idolatrats, ni tampoc no volem caure en l’obsessió dels rècords. Som músics, no atletes. No volem ser grans homes, perquè els superhomes sempre han estat els causants dels grans desastres de la Humanitat. Tot està tergiversat pel diner, i és perillós caure en la seva temptació. Ara les discogràfiques ens persegueixen, i això és normal. Hi ha adulació i fantasmeig. A tots se’ns veu el llautó, i a ells també; però a nosaltres tot això no ens preocupa gaire. Tenim clar que continuarem anant al nostre aire. Són quatre dies i dos de mili”.
 
Després d’abandonar la discogràfica PDI, el grup va crear la seva productora pròpia que va batejar amb el nom de Perro Records. En realitat era una empresa de caràcter artesanal i familiar dedicada a controlar la producció dels discos, el disseny de les cobertes, la imatge, les gires, els vídeos... A partir d’aquell moment tot va passar a dependre d’ells mateixos. Simultàniament, van signar un contracte amb la marca EMI, que actuaria només com a distribuïdora dels seus discos a l’Estat espanyol i a l’exterior. 
 
Des de maig del 1989 fins a febrer del 1990, Manolo i Quimi es van submergir en l’aventura de compondre i enregistrar Nuevo pequeño catálogo de seres i estares, un nou disc que es va gravar a Barcelona, Madrid i Miraval (França). Les mescles es van fer a Frankfurt (Alemanya). El nou treball va sortir a la llum a finals de maig i en pocs dies es va convertir en número 1 en vendes, que aquesta vegada van arribar a les 500.000 còpies. Entre les cançons més conegudes van destacar Músico loco, Del templo a la taberna, o Cuando el mar te tenga.
 
Suport a Amnistia, Greenpeace i vint grups ecologistes
 
A partir d’aquí, la corba ascendent de la seva fama va anar en augment i els dos músics van decidir aprofitar els excedents de popularitat per donar suport públic i material a associacions com Amnistia Internacional, Grenpeace i una vintena de grups ecologistes d’arreu de l’estat.

Un suport que es va concretar en tots i cada un dels 75 concerts que van oferir el 1990, la primera gira que es pot considerar autènticament professional, amb un escenari molt treballat, un calendari establert, reserva d’hotels feta amb antelació, autobús amb llits i servei de càtering a càrrec d’una empresa anglesa. En total més de 750.000 persones van poder gaudir en viu del grup i de les seves cançons a diferents camps de futbol i places de braus.

Public en un concert de El Último de la Fila. Foto: Toni Coromina
 
El 6 d’octubre del 1990 es va celebrar a l’Estadi Olímpic de Barcelona un concert a favor de la natura, protagonitzat per Tina Turner, El Último de la Fila i Sopa de Cabra, davant 55.000 espectadors. Els beneficis de la gala, organitzada per Portet & García, es van destinar a Greenpeace i als grups ecologistes del país. Abans d’abandonar la carretera, van actuar amb Tina Turner a Saragossa, Bordeus, País, Zurich, Girona, Vitòria, Ciutadella, Huelva, Canàries...
 
El maig del 1991 van anar a Montecarlo per participar en la nit d’entrega dels premis The World Music Awards, la versió musical de la concessió de la pilota d’or de futbol. El Último va rebre el seu premi per haver venut 500.000 còpies d’un disc que al final va arribar a les 700.000. El mes de juliol, van fer un breu parèntesi en la seva gira peninsular per actuar al Paladium de Nova York, en una vetllada que va congregar 5.000 persones. Aquella nit, la banda catalana va compartir cartell amb Ketama i Camarón de la Isla. Amb l’arribada de l’estiu i durant mig any van participar en diversos festivals internacionals a França, Alemanya, Veneçuela, Suïssa, Mèxic, Itàlia i Anglaterra, on van actuar al reputat local Marquee, a Londres.
 
El 1992, el dels JJOO de Barcelona, va ser un any de transició. EUDLF no va oferir cap concert a l’Estat espanyol i es va dedicar a preparar el seu penúltim disc, Astronomía razonable. Malgrat els cants de sirena de l’organització dels Jocs, que els van convidar a actuar als actes protocolaris de l’Estadi Olímpic, van declinar la invitació després de valorar pros i contres. Amb la seva actitud van deixar clar que no volien aprofitar-se de l’evident publicitat gratuïta que els hagués proporcionat la seva aparició a l’escenari i a milions de pantalles de televisió de tot el món.
 
Astronomía razonable es va gravar a Real Worl Studios, l’estudi de Peter Gabriel, a la regió anglesa de Wiltshire. El disc, produït per Quimi Portet i David Tickle (productor de Joe Cocker i U2), va tenir en Mar antiguo, Astronomía Razonable i Como un burro amarrado a las puertas del baile les seves cançons més exitoses. La presentació oficial es va fer a la nova sala Zeleste de Barcelona durant vuit memorables nits consecutives, els primers dies de març del 1993, amb un total de 14.000 espectadors. La segona meitat de març l’operació es va repetir a Madrid, amb set concerts a la Carpa Conde Duque, amb una assistència similar.
 
El llançament va constituir un èxit sense precedents, tot mantenint-se durant deu setmanes seguides en el número 1 absolut en vendes. La crítica va ser majoritàriament molt favorable, van guanyar el premi Ondas i en només quatres setmanes el disc va vendre 240.000 còpies (al final se’n van acabar venent prop d’un milió). Des de març fins a octubre, El Último va portar el seu espectacle a 99 escenaris de tot l’estat davant més de 850.000 persones.
 
Arribada al cim i dissolució del grup
 
Per la parella artística, el 1994 i part del 1995 van significar un període sabàtic sense actuacions. Tanmateix, es van dedicar a pintar, llegir, experimentar, a l’estudi, compondre cançons i practicar el nomadisme. La primavera del 1995, el duo va començar la configuració del seu darrer disc, La rebelión de los hombres rana, un treball que es va gravar en uns estudis de l’Empordà, sota la coordinació logística de la vigatana Lluïsa. A. Albó, que ja feia de road-manager durant les últimes gires.

Al moment de les mescles, EUDLF va tornar comptar amb l’assistència de David Tickle. D’aquest disc van sobresortir peces com Vestido de hombre rana, El bombero del atardecer, Uva de la vieja parra i Bailarás como un índio. I com era d’esperar, l’èxit va ser de nou espectacular i es va posar en funcionament la maquinària per recórrer gairebé un centenar d’escenaris. Aquest últim disc també va acabar venent prop d’un milió de còpies. 

Prova de so en un concert de la gira EUDLF. Foto: Toni Coromina.
 
Cap al final de l’última gira, Manolo García declarava: “El ritme i els biorritmes d’avui són uns altres. Però continuem essent les mateixes persones. Està clar que avui no podem fer el mateix que fèiem fa vint anys. Però els adolescents que venen als concert vibren igual que durant els anys vuitanta. Tenen l’energia més primitiva i capacitat per emocionar-se. Les seves reaccions són les més pures i viscerals”.
 
A la mateixa època, en Quimi deia: “La nostra professió és fer música. I si parlem d’un ofici, quinze o vint anys tampoc és tant de temps. És molt normal que una persona de 37 anys com jo porti dues dècades en la professió. La nostra relació amb la música no ha canviat. En tot cas hem evolucionat. Quan tenia 17 anys i tocava amb els Kilimanjaro’s feia les coses de manera molt diferent de com les faig ara. És lògic i normal. Tinc 37 anys, ni 22 ni 48”.
 
Va arribar un moment que els dos músics es van adonar que el projecte s’havia esgotat. Havien assolit totes les fites que s’havien marcat i ja no tenien més al·licients per evitar la rutina i l’estancament. Va ser bonic arribar al cim, però les ganes d’obrir nous camins i realitzar projectes diferents va desembocar en la dissolució del grup. Com Pep Guardiola quan va abandonar el Barça en el moment més àlgid. 
 
D’ençà de la desaparició formal d'El Último, Manolo García s’ha dedicat a pintar quadres i a fer fotografies i ha editat cinc treballs en solitari per BMG: Arena en los bolsillos, Nunca el tiempo es perdido, Para que no se duerman mis sentidos, Saldremos a la lluvia i Los días intactos. 
 
Quimi Portet, a banda de la seva faceta com a productor de diferents músics, ha publicat set cedés en solitari, cantats en català, amb el segell propi Quisso Records: Hoquei sobre pedres, Cançoner electromagnètic, Acadèmia dels somnis, La Terra és plana, Matem els dimarts i els divendres, Viatge a Montserrat  i Oh my love. Aquests darrers mesos Portet forma part d’un trio gal·làctic amb Joan Miquel Oliver i Jaume Sisa, que ofereix concerts arreu, amb cançons dels tres astres.
 
Avui, a les portes de la primavera del 2014, Manolo García i Quimi Portet són bons amics i mantenen un contacte regular. Fa prop de vint anys es va acabar una etapa empresarial professional, però no la seva amistat.

Manolo García cantant amb el grup Silma y su Conjunto, l'any 1975. Foto: Arxiu GALEA

Lluís Marín «Noris» i Quimi Portet, l`any 1982. Foto: Toni Coromina.

Lluís Marín «Noris» l'any 1982. Foto: Toni Coromina.

Quim Vilaplana, l'any 1984. Foto: Toni Coromina.

Concert de Los Burros a Cardedeu (Vallès Oriental). Foto: Toni Coromina.

Primer concert d'El Último de la Fila, l'any 1985 a Centelles, Foto: Toni Coromina.

Camerino de la Monumental. Foto: Toni Coromina.

Enregistrament d'un vídeo clip a la carpa de Sèmola Teatre, a Gurb (Osona). Foto: Toni Coromina.

Quimi Portet i Manolo García, recollint un disc d'Or, l'any 1988 a Barcelona. Foto: Toni Coromina.

Manolo Garcia. Foto: Toni Coromina.

Prova de so d'un concert de la gira EUDLF. Foto: Toni Coromina.

Manolo Garcia, l'any 1990 a Gurb. Foto: Toni Coromina.

Concert a Córdoba, l'any 1993.

Quimi Portet. Foto: Toni Coromina.

 

Participació