Lectura satisfactòria

Carles Dach critica un article de l'escriptor Gerard Guix

per Carles Dach, 11 de febrer de 2014 a les 14:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El dramaturg i novel·lista Gerard Guix va escriure un article titulat “Lectura obligatòria” en què defensava que si els joves no llegeixen és perquè a l’escola no se’ls donen “històries que enganxin de debò”. Puc estar d’acord en el punt de partida del text, que deia que si obliguem els joves a llegir probablement no ho faran mai perquè l’obligació genera rebuig. També comparteixo l’afirmació que diu que si no s’obligués a llegir a l’escola potser hi hauria nens que no llegirien mai. Ara bé, no crec que siguin encertades ni la conclusió a la qual arriba el text ni l’argumentació que fa servir per arribar-hi. Seguidament intentaré explicar per què.

Anem a pams. El primer error és creure que a l’escola ens hi hem de divertir. A l’escola hi anem a aprendre, i si, al mateix fer, ens divertim, possiblement aprendrem més coses i les aprendrem millor. Ningú demana a les equacions que siguin intrínsecament divertides, properes, “que enganxin”. Les equacions són com són, i en tot cas el que podem fer és demanar als professors que mirin d’explicar-nos-les de tal manera que ens resultin divertides, que ens hi enganxin. És el mateix que, a parer meu, hauria de fer un professor de literatura. Explicar, fer entendre als nens que llegir pot ser una cosa divertidíssima. I això tant s’hauria de poder aconseguir fent llegir una història escrita el mes passat com una obra escrita fa dos mil anys. Perquè, en el fons, a tots ens preocupa el mateix: tots -i més quan som joves-  ens enamorem, ens sentim perduts, busquem respostes. Tant ara com fa dos mil anys. El que hauria de fer un professor de literatura és ensenyar que, de les nostres preocupacions, tant ens en pot parlar un text escrit fa dos, trenta o cinc-cents anys.


El segon error és barrejar la lectura infantil i juvenil amb les lectures curriculars de batxillerat. Un jove de setze a divuit anys ja no és un nen. És algú que ha d’accedir a la universitat i, encara més important, a la vida adulta. No pot ser que algú arribi a la universitat -tant si fa una carrera de lletres com de ciències- sense conèixer Maragall o Pío Baroja. Tothom ha de conèixer els clàssics, i els ha de poder gaudir, o almenys ha d’entendre perquè ho són, de clàssics. I pensar que una persona de setze a divuit anys no està preparada per entendre els clàssics és menystenir-la. Els joves són només joves, no són estúpids.

I això ens porta al següent error: Gerard Guix quasi es mor de l'ensurt en veure que els mateixos clàssics que ell va haver de llegir a l’escola fa vint-i-cinc anys són els mateixos que es llegeixen ara. Bé, és el que tenen els clàssics, que no passen de moda. “Tirant lo Blanc”, “El Quijote” o “Cròniques de la veritat oculta” són obres divertídissimes i completament actuals, si se saben explicar. L’autor també s’estranya del fet que el text més modern d’una antologia de poesia catalana sigui del 1980. Deixant de banda el fet que per elaborar una antologia cal certa perspectiva històrica, potser el que passa és que per entendre un autor actual és interessant conèixer la tradició que l’ha precedit, que l’ha influït, que l’ha fet ser tal com és. No es pot començar la casa per la teulada.

I començar la casa per la teulada és precisament el que Gerard Guix vol que facin els joves de Catalunya quan els convida a amotinar-se, a ser insurgents davant de la “inquisició cultural” dels clàssics, que ell titlla de passats de moda. No vull pas dir que els joves no puguin llegir literatura actual, ben al contrari, que llegeixin tot el que puguin. Ara bé, no em sembla que la funció de l’escola sigui la de fer llegir per entretenir, sinó més aviat per donar les eines que calen per entendre el món on vivim. És veritat que es poden llegir novel·les, escoltar música  o veure pel·lícules i sèries actuals sense conèixer els clàssics, però haver-hi accedit ens permet fer-ne una lectura més completa, més satisfactòria. És el cas, per exemple, de pel·lícules com “Apocalypse now”, sèries com “The wire”  o cançons de grups com Manel, Mishima o Txarango. És per tot això que la crida final de Guix em sembla una barbaritat, perquè, en una època en què als joves se’ns tanquen tantes portes, no és just que també se’ns tanqui la més important: la de la ment, la de la imaginació, la del significat, la de la cultura, la de la llibertat.
 

Carles Dachs Clotet

-------------------------
***Si voleu que els vostres textos surtin publicats a la secció de Cartes al director, podeu enviar-los al mail osona@osona.com, amb el vostre DNI, adreça i telèfon de contacte

 

Participació