Joan Arimany: «Els sants són un símbol identitari clar de la comunitat»

Joan Arimany. Foto: Adrià Costa

L'humanista manlleuenc Joan Arimany i Juventeny acaba de publicar el llibre "Sants tradicionals catalans" (Farell Editors), que complementa el seu “Diccionari de sants històrics catalans” de 2012. En aquest nou volum, repassa la vida d'una vuitantena llarga de sants i santes que, sense necessàriament ser d'origen català, sí que han generat una gran devoció a territoris molt concrets del país, sobretot a partir de l'existència d'alguna de les seves relíquies en alguna església del municipi, com podrien ser sant Eudald a Ripoll, sant Fèlix a Vilafranca, sant Iscle a Breda o santa Eulàlia a Barcelona.

"Amb aquest llibre, vull transmetre que els sants es van arribar a convertir en símbols d'identitat dels territoris que hi tenien devoció. El cas de Santa Eulàlia és ben clar, fins al punt que Rafael Casanova l'enarbora el 1714 per insuflar ànims als barcelonins. Aquí es veu plàsticament que el sant era un referent espiritual i un símbol identitari de la comunitat", explica Arimany, que sentencia tot seguit: "I això continua passant ara. La besada al reliquiari durant l'ofici de festa major encara es fa a moltes poblacions, la processons de Santa Tecla a Tarragona, o la de les Santes de Mataró, o la festa de Sant Miquel dels Sants a Vic, també són tres casos claríssim d'aquesta devoció."

Aquesta identificació entre sants i territoris concrets és ben evident en els noms de persona, ressalta: "Si algú es diu Eudald, segurament serà perquè és fill o té familiars a Ripoll. O si es diu Tecla passarà tres quarts del mateix amb Tarragona, o Calamanda amb Calaf."

Aquests sants que reben un culte pràcticament restringit a uns territoris concrets són els que tracta ara Arimany, diferenciant-los dels sants "populars" o els sants "històrics". El lector que consulti el llibre a l'atzar pot trobar-hi a faltar diversos sants clarament identificats amb Catalunya, però aquests són els que Arimany ja tracta al Diccionari . "Si volíem parlar de tots els sants que es poden relacionar amb Catalunya, sortia un volum molt gruixut. Llavors, amb l'editor vam decidir repartir-ho en dos volums, deixant ja clar a la introducció al diccionari que hi hauria aquest segon estudi, dedicat als sants tradicionals", explica Arimany.

"Al primer llibre quedava molt clar quins sants havien de sortir-hi i quins no. En aquest segon, he seguit un procés d'anar excloent-ne, diferenciant sobretot entre els sants tradicionals i els populars. És a dir, hi apareixen els sants lligats al territori, especialment a partir de la veneració de les seves relíquies, més que no pas els que tenen una devoció quantitativament notable, com podrien ser sant Antoni Abat o sant Sebastià", però que no tenen presència 'física' a Catalunya, detalla.

De cada sant, Arimany n'explica la biografia, els atributs que l'identifiquen i, en alguns casos, en reprodueix algun gravat que el representa. En algun cas, les dades que es poden aportar són escasses, sobretot perquè "totes les fonts acaben remetent a unes poques fonts d'informació, que ja en aquell moment va ser recollia de fonts orals amb criteris menys clars que els d'ara... El límit entre la llegenda i la realitat històrica és molt fina...".

Mercadeig d'ossos

Arimany narra també el procés pel qual certes relíquies van arribar a certs municipis, amb "robatoris pietosos", saquejos i transports d'amagatotis entremig. És a dir, descriu tot un mercat d'ossos medieval que, vist en perspectiva, pot xocar. "En aquell moment, es procurava més que hi hagués una adhesió de fe a un sant més que no pas plantejar-se temes que vistos amb perspectiva els veuríem fora de lloc", aclareix. "Tots aquests intercanvis més o menys amistosos o més o menys lícit eren propis del moment històric. S'ha de tenir en compte que, de Constantinoble, quan els exèrcits cristians en van haver de marxar, van emportar-se'n els ossos acumulats durant l'imperi bizantí, i aquests es van repartir per tot Europa", explica.

Així va ser com les relíquies de santa Ermenter van acabar arribant a Cellers (Torà, la Segarra) procendents de Calahorra (La Rioja); les de sant Galderic a Perpinyà procedents de Vievila (Llenguadoc) o les de sant Patllari a Camprodon (la Garrotxa) procedents d'Embrun (Provença). "Les relíquies, la presència física d'una entitat espiritual. Et donen una força que permet que hi hagi aquest devoció encara constatable avui en dia", sentencia.

Joan Arimany. Foto: Adrià Costa