Joan de la Guàrdia, heroi anònim de la Guerra dels Segadors

La Catalunya de la segona meitat del segle XVII, terra fronterera on es dirimia bona part del conflicte entre Espanya i França per l’hegemonia d’Europa, era un país ingovernable, podrit per tota mena de dissensions internes. Per aquesta conjuntura, el país es va omplir de soldats. Van ser anys i panys d’un constant anar i venir de tropes, regulars algunes vegades i incontrolades gairebé sempre, que feien tota mena de malvestats.

En aquesta Catalunya va viure un heroi poc reconegut que va arriscar la seva vida en diverses ocasions. Joan de la Guàrdia, un pagès benestant nascut a la masia de Torrellebreta (Malla, Osona), que va deixar un testimoni de gran valor en el seu diari personal sobre el període convuls que va desembocar enla rebel·lió del Corpus de Sang (7 de juny de 1640). 

 

L'historiador de la Universitat de Barcelona Jaume Font ha estudiat a fons els seus escrits. Explica que Joan de Guàrdia “exercia els seu paper de cap de casa i de prohom de la parròquia de Santa Maria de Corco i del poble de l’Esquirol amb plena consciència i amb tota la responsabilitat que això comportava. Fins i tot assumia el risc de mobilitzar-se quan això es feia necessari. En diverses ocasions fa referència a la seva participació en la persecució, amb risc de la pròpia vida, d’algun escamot de soldats incontrolats que havien comès algun malvestat, cosa molt freqüent en aquella trasbalsada època”.

Va ser un heroi quotidià que va viure en una Catalunya on l'odi passava de generació en generació, que no diferiria massa d'allò que avui pot passar en molts indrets de l’Orient mitjà o de la Banya d’Àfrica. Un context que el va dur a implicar-se de ple en la Guerra del Segadors: “En Joan va participar activament en la Guerra perquè creia que tot s’acabaria aviat i el país es tornaria a regir pels codis de sempre, però després patiria la guerra amb totes les seves conseqüències: li cremen la casa, saquegen el seu poble diverses vegades. Finalment, acabaria com tants pagesos aquells dies, intentant defensar només allò que era seu, amb tot el que tenia a mà”, explica l'historiador.  

 

Fos glorificat o no pel seu país, de la lectura dels seus diaris Jaume Font en conclou que “feia el que li tocava fer, atès el seu rang en la comunitat local d’aquell temps i atesa la seva confiança i creença en les constitucions de la terra. El Diari no dóna mai la sensació que en Joan atorgui molta importància o transcendència al que fa que avui seria considerat una heroïcitat. Feia el que tocava, enterrar el fill mort prematurament a causa d’un tètanus fulminant o fer testament abans de baixar amb una partida de pagesos a defensar Barcelona, amb risc de la pròpia vida”.       

 

Font creu que “aquest país s’ha fet a partir d’herois quotidians anònims com en Joan de la Guàrdia, un home capaç de conduir la terra i la casa pairal, de plorar amb dolor per la mort d’un fill i capaç també d’integrar-se en un escamot de pagesos per defensar Barcelona davant l’escomesa del Terços. I ser capaç de fer tot això amb la més absoluta naturalitat. Una lliçó per a tots nosaltres, que massa sovint en deixem enlluernar per focs d’encenalls”.