Imma Bellafont: «La policia venia i s'emportava els llibres en català»

La llibretera repassa la seva trajectòria al capdavant de La Tralla, l’històric establiment de Vic que ara s'ha traspassat

per Fàtima Alemany, 7 de juny de 2013 a les 12:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de juny de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Imma Bellafont. Foto: Adrià Costa

Imma Bellafont ha deixat de regentar la llibreria La Tralla, de Vic. D'aquesta manera, clou una trajectòria de més de 30 anys de portar a terme una constant i entregada tasca de difusió de la llengua i de la cultura catalanes.


S'obre la porta i el primer que ens ve a rebre a casa de l'Imma Bellafont és el seu gos blanc, Floquet, que es mou content i puja amigablement als genolls per saludar. Hi ha una altra gossa i un gat. Rebel, sincera, vital, tenaç, l'Imma, amb els seus ulls de color verd transparent, s'espera al jardí en una butaca. Només cal mirar al seu voltant per saber que ella és algú que viu la vida.

- Quina és la teva història a La Tralla?

- La Tralla va obrir el primer dia que va sortir el diari Avui, el dia de Sant Jordi de l'any 1976, per iniciativa d'un grup de gent, els primers socis, entre ells Josep Romeu, Walter Cruells, Anna Espona,  Núria Bartrolí, Quim Ralló o Pòlit Gavaldà, aquests tres últims ja traspassats, que van decidir que era el moment de fer una mica de tralla, d'espetec, per tal que hi hagués més llibres en català. Al cap d'un temps, -jo llavors hi treballava-, s'ho van deixar i ho volien vendre a una distribuidora de Barcelona. Els vaig dir: ‘N'esteu segurs... a gent de Barcelona?’ En aquell moment Vic era un altre Vic, i em van dir que si els donava els mateixos diners que la distribuidora de Barcelona me la podia quedar jo. En una setmana vaig buscar els diners, els socis i els avaladors.

- Per què creies que no podia ser algú de Barcelona...?


- Aquí a Vic a la gent ens agrada que ens coneguin, que ens diguin pel nom, que ens afalaguin una mica. Quan vaig a Barcelona com a clienta, constato que el tracte és molt diferent de les botigues d'un poble. Si vols passejar sense que t'atabalin, bé; però si vols tertúlia... Em va semblar que sense conèixer la idiosincràsia de Vic, la continuïtat de la llibreria era qüestionable.

- Què significava La Tralla per a Vic en el moment que va sortir?

- Em deien sovint “esteu ben eixalabrats”, “fer una botiga sense un taulell”, “us ho robaran tot”, “no podreu tirar endavant”. En aquell moment encara no hi havia supermercats i això de no tenir un taulell i que la gent pogués agafar els llibres, no ho entenien. També havíem fet molts aparadors curiosos, i ens deien que estàvem bojos.

- Trencaveu motllos.

- En tot. En aquell moment teníem sala d'art d'avantguarda, a Vic, quan encara ningú no havia introduït aquest art. Sentia a dir la frase típica: “Això també ho sabria fer jo”, i la meva resposta era: “Doncs faci-ho, faci-ho”, sempre amb un somriure. Hi havia hagut grans pintors.

- Ha calgut molta pedagogia?

- Molta, amb paciència, sense demostrar que per a mi era vital aquesta manera de viure, aquesta manera de ser, actuant com si fos circumstancial, com si ho muntés per provar a veure si anava bé. Els deia: “Si no va bé no passa res, tancarem”.

- Et guanyaves el públic.

- Intentava no ofendre'l. Mai no s'aconsegueix del tot, però sempre he mirat de no ofendre les maneres de ser i de pensar. Em va costar molt que la gent llegís en català, perquè tot ho havíem après a l'escola castellana i els diaris més llegits tots eren en castellà. La gent deia: “No sabré llegir en català”, i  llavors demanaven que els recomanés llibres, i jo intentava donar llibres de llenguatge senzill però que els pogués agradar. I els deia. “Si no pot, jo li canvio en castellà”. No ho vaig haver de fer mai.

- Això ara ha canviat.

- Hi ha seccions en què encara no existeixen llibres en català, com per exemple a la d'informàtica o de natura. Cada vegada n'hi ha més, però n'hi ha molts més en castellà. La il·lustració fa pujar molt el preu d'un llibre, i han de calcular vendre'n grans quantitats.

- El procés d'anar llegint en català, progressivament, era paral·lel a la resta del país?

- Depèn de la persona que porta la llibreria. Quan vaig ser presidenta del Gremi de Llibreters, ara fa quatre o cinc  anys a mi em sabia molt greu la poca aposta que hi havia pel llibre en català. Ara n'hi ha força més, la cosa està canviant, però ha hagut de ser la societat la que ha fet canviar les llibreries i no pas a l'inrevés. En canvi he vist alguna llibreria de barri de Barcelona que han apostat més pel llibre en català que les del centre. Una vegada en l'aparador d'una cèntrica llibreria de Barcelona vaig comptar vuit llibres en català i cinquanta i tants en castellà. Ara han canviat una mica. Per mi era una aposta vital.

- Vital?

- En el moment del Mazinger Z, recordo que vaig arribar a fer un aparador amb aquesta figura, però al seu costat hi vaig posar els Tintin i els Asterix en una proporció que es veien molt. La gent va comença a veure que hi havia altres còmics. També vaig posar a l'aparador Eric Castel amb la samarreta de Barcelona. De mica en mica, la gent va deixar de dir que no sabia llegir en català.

- I què et movia a fer-ho?

- A mi tota la vida m'ha semblat que l'única solució que té aquest país és la independència. Sabia que tardaria, que era una feina de formiga... I en aquell moment érem pocs els que ho expressàvem públicament, però sabia que arribaria i ara estic segura que jo ho veuré.

- Amb quina satisfacció mires la tasca feta a La Tralla?

- Amb la d'haver fet sempre el que he cregut, la d'haver estimat la meva llengua i el meu país, haver-lo defensat a ultrança, sense amagar-me, i ara haver-ho deixat en mans de persones que sé que estimen el país, la literatura i la llengua. L'Oriol ha estudiat Història, s'ho agafa amb molta il·lusió. Penso que podia haver trobat poca gent amb tantes ganes com la família Roig.

- Aquesta sort ha vingut sola o ha calgut anar a buscar-la?

- Amb la família Roig som amics des de fa molts anys, gràcies a La Tralla precisament, en una sortida que vam fer junts. Des de llavors sempre hem estat amics. Si hagués de definir-los, diria que són gent d'una gran humanitat. Un dia en una festa familiar l'Oriol va manifestar que li agradaria quedar-se la llibreria. I vam arreglar els papers.

- Què t'emportes de La Tralla?

- Haver treballat en un tema que m'agrada molt. Ser llibretera és per a mi el millor ofici que podia haver fet. Per més que donis de part teva, l'ofici t'aporta molt més: sobretot cultura i el tracte amb un client especial, amable.

- També oferíeu llibre de text i papereria.

- El llibre de text era difícil de gestionar, i durant un temps el vam oferir per donar el servei, però quan ja es podia comprar per altres vies el vam deixar, igual que vam deixar la sala d'art d'avantguarda quan vaig veure que hi havia altres sales que tocaven el tema. El llibre de text anava molt acompanyat de la papereria. La vam portar de manera conjunta amb un soci, però quan per circumstàncies ho vam deixar, vaig tornar al que m'agradava, que és la llibreria.

- Què en faràs ara del teu bagatge?

- Amb l'Oriol som molt amics i faré el que sigui perquè la llibreria continuï, perquè el llibre català no es perdi. També compto amb una visió del negoci, de les vendes de temporada, dels possibles clients.

- Quines oportunitats hi ha al sector?

- Està tocat. Ja s'ha vist les llibreries que tanquen, però penso que tenim molta sort a Vic: hi ha molt lector i molta gent que estima la nostra llengua i la nostra cultura. El que ja no es podrà tenir mai més és una gran quantitat de llibres, però si es té un servei ràpid d'encàrrec, un bon coneixement del client i els llibres que s'han de tenir, tot i que el sector no és fort, La Tralla té la capacitat de sortir-se'n. Fa dos anys, quan va començar la crisi, molta gent va començar de comprar llibres: ara ens trobem que molts d'aquests lectors tornen perquè necessiten nous llibres.

- Quines anècdotes recordes més?

- Un senyor que estalviava en samarretes per comprar-se llibres; una senyora amb accent andalús, que va comprar diversos exemplars del mateix llibre perquè li faltaven llibres a la prestatgeria, en concret es va endur un llibre que era un saldo que es titulava “La vida sexual de la pareja”; jo no vaig entendre què passava fins que em va dir: “A mi m'és igual perquè no sé llegir”. També he tingut amenaces, que guardo en un calaix, -i que continuo guardant-, perquè un dia poden ser història. Per exemple quan vaig posar a l'aparador un cartell de la campanya “Posa-me'l. Posa-te'l”... (el preservatiu) no sabeu quanta gent de Vic em va arribar a amenaçar! Sobre la llengua també moltíssimes amenaces, la policia que em venia a buscar llibres, com una edició d'un llibre d'en Salvat Papasseit, o un que es titulava  “A ver”, que era de sexualitat per a joves i contenia imatges. Quan la policia se m'enduia els llibres, jo anava amb la policia darrere els llibres i els deia “ustedes no me los pagan, me los roban, yo voy com ustedes”. I amb aquesta tàctica sempre he tornat amb els llibres. Sempre m'havien fet prometre que no els tindria a la lleixa. Jo els ho prometia, i en comptes d'això, els posava a l'aparador.

- Ets molt diferent del teu pare?

- Molt diferent. Ell sempre m'havia avisat: "Vigila, no t'hi fiquis”... allò que fan els pares. El meu pare va venir de Barcelona amb molta por perquè era de família republicana. El meu oncle avi era guàrdia personal secreta del president Lluís Companys. Va estar molts anys en un camp de concentració. Per aquest motiu era una família amb molts problemes de represàlies. Suposo que això el va marcar de nen. El meu pare va votar sempre Convergència i últimament em deia que jo havia tingut tota la raó pensant que l'únic camí era la independència.

- En què us diferenciàveu?

- Jo de joveneta sempre havia pensat que no ens aveníem en res, però quan em vaig fer gran, pensant-ho millor vaig veure que el que ens va separar és l'època que ens havia tocat viure. Les meves circumstàncies han estat més planeres, mentre que les seves, essent de família republicana, van ser més difícils. Sempre em deia que no em fiqués en problemes.

- Com va ser la teva infantesa?

- Vaig néixer el 12 de gener del 1949, i a mi em va tocar una època tranquil·la, tot i que encara de postguerra. L'escola era molt terrible. Encara l'altre dia vaig anar a dinar amb les monges de Santa Caterina i els vaig explicar un parell de tremenderies grosses que havia fet, per les que em van castigar quasi un any sense anar a classe. Ho entenc, però avui això no passaria perquè la gent entén que si una persona s'avorreix classe és per alguna cosa. I jo m'avorria. A més hi havia una monja que tenia una mà lleugera. En aquella època era normal, però jo no ho he acceptat mai.

- I de jove?

- Vaig marxar un temps quan encara no tenia divuit anys a fer de cangur a França i a Anglaterra. El meu pare va haver de firmar uns papers d'autorització. Quan li vaig dir em va dir: “És que sinó igualment marxaràs”. Me'n vaig anar amb el que portava posat, buscant feina ja des d'aquí, a través d'agències. Allà em va passar una cosa molt curiosa: cuidava dues nenes a la porta d'Orleans de París, un barri obert. Porto el primer dia les nenes a la guarderia. Un grup de mares que van reconèixer les nenes se m'acosten i em diuen “Tu ets la nova au-pair?” “Què en saps del senyor, s'entén ara amb la dona? La deixa?”. Aleshores vaig pensar: París és Vic, Vic és París, no importa, tothom xerra de tothom.

- Què et caracteritza?

- Jo sempre he estat una persona molt rebel. No m'ha servit mai, ni de nena, quan em diuen no d'una cosa, no saber perquè. Els pares en el seu moment em deien “perquè sóc el teu pare o perquè sóc la teva mare” i ja la teníem “liada”. Sóc molt rebel. Sóc la gran de quatre noies i jo he estat la més rebel, amb diferència.

- I a la feina?

- Una de les coses bones del meu pare és que, quan a casa arribàvem, de nenes, i parlàvem  “aquesta m'ha fet això o allò”... ell deia: “Si la persona no és a davant no se'n parla mai”, mai ens va deixar parlar de tercers a casa, i això em sembla que també m'ha donat aquest sentit. A La Tralla jo he sentit mil coses: d'empreses, de política...  i mai ho he dit, ni per mi s'ha sabut... i això és una de les coses bones del meu pare.

Imma Bellafont. Foto: Adrià Costa

 

Participació