09
de maig
del
2013
Clàudia Galicia. Foto: Adrià Costa- Però el seu esport es l’esquí, oi?
- Sí. De petita, fins als 14 anys, vaig practicar l’esquí alpí. Llavors, amb els estudis i vivint a Barcelona vaig estar uns anys parada. Quan vaig venir a Vic vaig tornar-m’hi a agafar.
- I com es fica en un embolic com la Titan Desert?
- De casualitat. La meva parella em va regalar un rellotge per Nadal, on hi havia la possibilitat d’apuntar-te a un concurs per anar a córrer la Titan Desert amb l’equip Polar. Ho vaig fer i em van trucar que m’havia tocat. Ens vam trobar 20 persones a l’Hotel Montanyà de Seva. Ens van fer unes proves de selecció i en van agafar nou, entre les quals hi era jo.
- Però vostè no havia fet mai BTT?- Jo tenia una bicicleta, i havia fet alguna cosa de muntanya, però mai curses. La base que portava de l’esquí ja em va servir.
- I els entrenaments per a la Titan? Es diu que es van basar en una bicicleta estàtica.
- No, això s’ha exagerat una mica. Des del desembre vaig agafar un entrenador personal, que m’ha preparat a diari. Una setmana d’entrenament meva era així: dilluns, descans; dimarts feia rodillo [bicicleta estàtica] a casa perquè arribava molt tard de treballar de Barcelona; dimecres i divendres sí que podia sortir una estona en bicicleta per la tarda; dijous només corria una hora; i dissabte i diumenge, aprofitava per fer tirades llargues, entre tres i quatre hores diàries.
- La Titan Desert és realment una de les proves més dures del món?
- Bé, no ho sé, perquè és l’única que he fet !. Han estat sis dies molt durs, més del que em pensava, amb etapes de muntanya i dunes. A més, lluitar per la victòria cada dia ha suposat un plus afegit. Ha costat. Però ara estic molt contenta, tots els moments durs els vas oblidant.
- Va pensar en cap moment en abandonar?
- No, mai. Sí que hi ha moments que estàs al desert i gires 360 graus i no veus a ningú i dius “Què faig aquí?”. I encara et queden 80 quilòmetres! Però la veritat és que ho he gaudit molt i la gent m’ha animat i ajudat moltíssim. El companyerisme allà és brutal, és un dels millors records que m’enduc.
- Ha patit algun moment crític?
- Pateixes quan acabes una etapa, que arribes cansada i no tens ningú de casa al teu costat. A la segona etapa, quan anava líder, vaig caure al quilòmetre 1 i em van haver de curar la cara perquè em sortia molta sang. Em vaig posar molta nerviosa. A la quarta etapa, vaig arribar plorant, perquè la pressió em va costar portar-la. I el dia de la sisena etapa, quan anava líder, una persona no em va veure i em va tirar a terra. També vaig esparracar el mallot i em vaig fer alguns talls.
- Vostè no anava per guanyar?
- No, no. El darrer mes, jo em trobava molt bé físicament i sabia que podia lluitar per les 10 primeres posicions, però mai podia pensar ni en el podi.
- I quan s’ho va començar a creure?- A la primera etapa, que ja vaig guanyar. Per una banda, això em va suposar córrer amb menys pressió. Sempre pensava: “tranquil·la, ja has guanyat una etapa”.
- Des d’aquí, des de la distància, ens ha semblat fins i tot que ha estat fàcil.
- No, no ha estat fàcil. Sempre rodàvem les primeres hores les tres o quatre primeres noies juntes, i les etapes es decidien als últims 15 o 20 quilòmetres. Totes les etapes han estat molt ajustades, menys la de les dunes, on vaig retallar 13 minuts.
- I com es corre amb bicicleta per sobre d’una duna?
- A peu. El que vaig intentar fer és caminar ràpid per la part que pujava i a la baixada corria tant com podia, amb la bici al costat.
- La Titan Desert té un encant especial...
- És diferent de qualsevol altre cursa. Estàs al desert, en un campament, el paisatge, l’equip...
- No es coneixien abans amb la gent de Polar?
- No. Hi hem fet un equip brutal. Ens hem ajudat, hem pedalat junts, m’han cuidat.
- I l’any que ve, hi tornarà o esperarà que el seu company li regali un altre rellotge?
- No ho sé encara. Tot just estic planejant què faré aquesta temporada. Ganes n’hi ha. I si físicament puc...
- Pensa fer més curses de BTT?
- Ara per ara no. Jo gaudeixo de tot tipus d’esport i seguiré amb l'esquí de muntanya, que és el que he fet fins ara. Per mi no canviarà res. Ara em començo a preparar per uns cinc o sis triatlons aquest estiu i el setembre ja enfoco la preparació de cara a l’esquí de muntanya.
- I no ha pensat a dedicar-s’hi de manera professional?
- No, no. A mi m’agrada molt entrenar, i si puc dedicar-hi una mica més d’hores les hi dedicaré, però jo necessito treballar d’aparelladora, que és el que a mi m’agrada. Mentalment el meu cap ho necessita.
Clàudia Galicia mostra els trofeus guanyats a la Titan Desert. Foto: Adrià Costa