25
d'octubre
del
2012
Toni Albà, caracteritzat de Joan Carles I.La família reial del "Polònia", el programa de sàtira política de TV3, es mudarà al teatre Victòria de Barcelona, des del 8 de novembre fins a finals de febrer. La productora Minoria Absoluta i la companyia Dagoll Dagom han treballat conjuntament per estrenar el musical "La Família Irreal" , ple de bon humor, on tots els membres de la casa reial interpretaran trenta cançons.
Abans, però, es podrà veure una preestrena al teatre Atlàntida de Vic, aquest diumenge 28 d'octubre, en dues sessions . Osona.com ha parlat amb Toni Albà, l’emblemàtic actor que interpreta el rei Joan Carles I.
- Tothom el coneix per les imitacions que ha fet els últims anys. Però vostè ja fa temps que està al peu del canó...
- Fa més de 32 anys que faig teatre. Teatre d’humor, sobretot.
- I ara, una nova experiència... un musical!
- A “Polònia” ja cantem i ballem a vegades. Però hi ha trampa. Les escenes estan gravades a trossos. Aquí és diferent, és en viu, en directe, molts de nosaltres no hi estàvem acostumats. Hem hagut de fer un entrenament especial i tot. Però ha estat divertit i ha servit per millorar.
- Els espectadors s’ho passaran bé.
- És un espectacle entretingut, on podran veure uns personatges que ja coneixen de la televisió ballant i fent coreografies. Riuran.
- Hi ha més de real o d’irreal?
- No sé si els personatges que interpretem entenen massa què és això de la realitat. Però no, tot és una ficció, res ha passat. Però podria ser que passés...
- Què vol dir?
- Home, tenim un infant que es tira un tret al peu, un senyor que va a caçar elefants... la realitat supera tota ficció.
- Els guionistes estan entretinguts. El guió és flexible?
- Sí, sí! Des que vam començar els assajos s’ha canviat un munt de vegades. I és que aquesta gent no paren de fer-ne de grosses.
- I ara, vostès els “desposseeixen” de tots els seus privilegis, m'han dit.
- Els personatges de la família reial, a l’obra, s’hauran d’enfrontar a la dura i pura realitat i hauran de fer les coses que fa la gent més normal del món. Els caldrà buscar les solucions més dramàtiques.
- Un drama, vaja. Però divertit.- Quan a un personatge el treus del seu context i el poses a fer alguna cosa a la qual no està acostumat, estàs creant la llavor del clown, del pallasso.
- I del príncep què en farem? Li podríem donar feina aquí, a la futura Catalunya independent. Si esdevé un regne, clar.
No sé, no sé, potser tindrà feina abans del que ens pensem, però no aquí. Els catalans em sembla que som més republicans. Però això potser ho hauríem de demanar als ciutadans. A la qual cosa ells no estan massa acostumats, per cert.
- Vostè no para. Televisió, teatre... i al seu temps lliure encara se’n va a saltar algun peatge.
- Pel país s’ha de fer el que calgui. De fet, jo penso que per tenir un país com Déu mana s’ha de pagar. Però el que no pot ser és que només paguem els catalans i a la resta de l’Estat no. Jo (el català en general) seré solidari, però sempre que tingui les primeres necessitats cobertes. I ara no les hi tenim.
- Ha tingut problemes a la feina per la seva aposa per la independència, de la que no se n’ha amagat mai?
- Primer em preocupava una mica. Des d’alguna productora em van aconsellar que no em posicionés al costat de cap partit i vaig decidir mantenir-me al marge. Però quan va sortir l’Assemblea Nacional de Catalunya va ser diferent. Aquí ja no hi havia cap partit i era l’oportunitat de treballar per al meu país.
- Algun dubte si que va tenir doncs?
- Res. Ni por, ni res. I és que quan arribes a una edat, com jo, als 51, tot es relatiu. I si em quedo sense feina per la independència, benvingut sigui l’atur perquè tot el que vindrà després serà més pròsper que treballar per uns quants botiflers. I al que no li agradi que s’hi posi fulles. O que canviï de canal.
- Com és que el format de “Polònia” no ha triomfat mai a Madrid?
- Té molt a veure amb les llibertats reals, amb les llibertats democràtiques. Espanya té una problema perquè es pren a ella mateixa seriosament. I no hi ha res pitjor per a algú que vol que se’l prenguin seriosament que prendre’s ell mateix seriosament. No sé si m’explico.
- Sí, sí, se li entén tot...
- Mira l’humor britànic. La mateixa reina va acceptar participar a la cerimònia dels Jocs Olímpics de Londres, simulant que es tirava d’un paracaigudes. Aquest fet encara la va dignificar més.
- No veig jo el nostre Joan Carles I tirant-se de cap paracaigudes.
- A Espanya, bona part de l’humor s’acarnissa amb el dèbil, l’inculte, l’ignorant, el gros, el tartamut, el que té problemes. A Catalunya ens en fotem del poderós, del ric, del que ens mana. I això és bo. I qui ens mana? El rei!