Advocats i jutges al dinar de la Cambra en un any de crisi

El magistrat Fernández Seijo va donar una visió demolidora dels jutjats mercantils i de la utilitat social nul·la dels concursos de creditors.

per M. M., 19 d'octubre de 2012 a les 10:56 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La taula presidencial, amb Josep Pujadas, Fernández Seijo, Joan Roca i Lurdes Baulenas. Foto: Albert Alemany

Canvi de registre espectacular a la jornada anual de la Cambra de Comerç de Barcelona a Osona. L'any passat es debatia com reconvertir del camió al tren el transport de matèries primeres des dels ports cap a Osona. Enguany, un mediàtic i escarolat jutge va venir a confirmar-nos que els concursos de creditors solen ser un engany i, el que és pitjor, una despesa pública inútil.


José Fernández Seijo, titular d'un jutjat mercantil de Barcelona, va conferenciar davant d'un auditori amb més advocats que empresaris. L'home es va fer esperar, perquè va dedicar bona part del seu temps a explicar l'origen i la naturalesa de la Llei Concursal de 2003, un tema que no podia pas aportar grans novetats als presents. Però va ser a la fase final del parlament i sobretot a les respostes quan es va deixar anar: "Els sorprendria la quantitat de treball inútil que fem els jutges: el vuitanta per cent del nostre treball no té cap utilitat. Això sí: és bonic. és com una sèrie de televisió...", provocant els somriures del públic. I va afegir, encara, que "la majoria dels procediments concursals són papel mostrenco , ni els creditors van al jutjat, ni ningú els llegeix, ni tenen cap utilitat". Tot està pactat des de fora.

Fernández Seijo va mostrar-se, doncs, molt crític tant amb la normativa com amb la seva aplicació. Una aplicació que va arribar a comparar amb la Viagra, el famós medicament que va ser inventat com a medicina coronària i que pels seus efectes "secundaris" ha servit per a una altra cosa distinta com és l'auxili a la potència sexual masculina. Així, la llei concursal va ser ideada per donar feina als jutjats mercantils en una època (2003-2004) en què "ningú pensava que mai més hi tornaria a haver crisi econòmica i que, per tant, calia atribuir als jutjats unes funcions d'intervenció en litigis empresarials i semblants".


Tanmateix, el procediment concursal hauria servit per a dues finalitats tan inesperades com estèrils per a la societat: que resulti més fàcil liquidar una empresa per la via concursal que no pas per l'ordinària, i que amb un concurs de creditors presentat amb astúcia i oportunitat, l'empresari afectat pugui preservar el seu patrimoni i fins i tot aconseguir una sèrie d'avantatges en la gestió de la firma.

Val a dir que aquests efectes, sobretot el segon, naturalment, no serien negatius per a la societat si el procediment servís -com passa en molts països civilitzats- per salvar l'empresa. Però, ai las, a l'Estat espanyol, va confessar el jutge, "en el vuitanta per cent dels expedients presentats als jutjats, el deutor demana la liquidació de l'empresa a l'acte o dins la primera setmana de tramitació". Això converteix els jutges mercantils "en espectadors privilegiats i des de primera fila del desastre econòmic d'aquest país". La majoria dels concursos entren al jutjat quan l'empresa té la caixa a zero i els actius patrimonials ja han estat retirats de la circulació, per dir-ho en paraules suaus.


Fernández es va preguntar també perquè les administracions públiques, amb Hisenda i Seguretat Social al front, gaudeixen de la preferència absoluta a l'hora de cobrar de les empreses en situació concursal. I no es té en compte al proveïdor que si no cobra i s'ensorra també generarà noves despeses públiques en forma de més treballadors a l'atur, menys cotitzacions a l'IRPF i la SS, etc. Tot i així es va mostrar defensor que Hisenda clavi la primera mossegada perquè "en aquests moments té uns 12.000 meur compromesos en concursals i, per a mi, quan surten diners del meu jutjat per anar a Hisenda almenys sé on van, perquè si no, ja no tinc clar on van a parar". Fernández Seijo es va declarar un defensor de la cosa pública, però com que els vents bufen en direcció contrària "no sé si aviat m'exposaran en un museu".

Unes quantes xifres facilitades pel conferenciant, en plena fase de desconsol: de les 220.000 empreses desaparegudes l'any 2011, només se'n van liquidar registralment unes 16.000, de les quals només unes sis mil van presentar concurs de creditors. "És a dir, que el nostre treball ha intervingut en menys d'un deu per cent de la crisi econòmica". Com a data estrambòtica de la lentitud dels procediments, va esmentar que la famosa fallida de Sofico -tot un símbol històric, que es va produir quan ell tot just era un infant- ha acabat de complir el seu conveni de creditors al cap de només quaranta (40) anys.

Com dèiem, l'any passat es va parlar de trens i camions que transportarien riquesa i negoci, a l'estil del vell somni americà. Ahir, a estones, semblava com si fóssim també a Amèrica, però a la crisi del 29. A l'hora de plegar, els assistents comentaven a peu dret com està de malament el món i com s'ha de vigilar amb qui et jugues els diners.

El delegat de la Cambra a Osona, Josep Pujadas, amb Fernández Seijo. Foto: Osona.com

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Participació