1 de 10

De Vic al Marroc

Dos empresaris vigatans impulsen una fàbrica de bosses de mà a Fes. Les condicions que els ofereix el govern del país africà són, realment, molt avantatjoses.

per Pere Pratdesaba, 22 de maig de 2012 a les 11:33 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de maig de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Anouar Daghari i El Mouhadab Mohamed, aquest divendres a Vic. Foto: Adrià Costa

El Mouhadab Mohamed, més conegut com Simó, és un veí de Vic que des de fa anys té una assessoria laboral i empresarial al barri del Remei. Casat amb una catalana, d’origen marroquí i amb nacionalitat espanyola, en Simó va estudiar econòmiques a París i parla cinc idiomes (català, castellà, anglès, àrab i francès). La majoria dels seus clients són immigrants, ja sigui treballadors o petits empresaris de la comarca.


En Simó també s’ha distingit per ser un emprenedor nat. Sempre ha estat involucrat en negocis de diversa mena. El seu proper projecte, però, es d’una gran envergadura: una fàbrica de bosses de mà, amb una cinquantena de treballadors. El soci amb qui compartirà la inversió és Anouar Daghari, un tunisià que també viu a Vic, amb una llarga trajectòria empresarial.

La fàbrica no s’ubicarà a la nostra comarca, sinó que volarà cap el Marroc, en concret, a Fes, on en Simó va néixer. Fes pertany a una zona adobera històrica del país africà, molt semblant a la que havia brillat en èpoques passades a la ciutat de Vic. “Aquí no hi ha ajudes per a les petites i mitjanes empreses. Qui vols que inverteixi? Tot és burocràcia”, es lamenta l’empresari vigatà per argumentar la inversió fora del nostre país.


Realment, les condicions que li ofereix el govern del Marroc estan a les antípodes del que li pot oferir el nostre, lligat de mans i peus per una moneda i un mercat únic europeu.

Una inversió de 360.000 euros


L’empresa d’en Simó i l’Anouar, Fes Jerba Marroquinerie SARL, es va constituir el passat 25 d’abril. En aquests moments, els dos empresaris estan enllestint el tema de la maquinària i les subvencions. Les previsions són que la fàbrica es posi en funcionament el proper mes de setembre. Els productes que es fabriquin es vendran a marques molt conegudes de França i l’Estat espanyol. En principi, es produiran unes 35.000 unitats anuals, tot i que en un futur s’espera arribar a les 60.000.

A la fàbrica hi treballaran una cinquantena de persones, que faran torns de vuit hores. Cobraran una mica més del que estipula la llei, entre 330 i 900 euros mensuals (que, de mitjana, equivaldria a un salari de 2.000 euros a Catalunya).

Les primeres diferències amb Europa apareixen en el moment de finançar la inversió. El projecte té un cost inicial de 360.000 euros, que en Simó i l’Anouar han d’aportar a parts iguals, el 50% cada un d’ells. De la quantitat total, un dels bancs públics del Marroc finança el 65%, o sigui, 234.000 euros, a tornar en 15 anys i amb una carència de tres anys, el que significa que durant aquest període inicial no s’haurà de pagar cap quota ni interessos. A més, com que en Simó és originari del Marroc, l’Estat aporta un 10% de la seva part a fons perdut (un 5% del total). Per tant, els dos empresaris només hauran de fer una inversió inicial de 108.000 euros (el 30%).

Un INEM a la carta

Els dos emprenedors també estan molt satisfets amb el tracte que han rebut de l’ANAPEC, l’agència nacional de treball, una mena d’INEM. “Necessitàvem 50 persones amb un perfil determinat, per al sector de la pell. Com que no les tenien a la borsa de treball ens van cridar i ens van oferir de formar entre 25 i 30 treballadors durant un període de tres mesos, amb una despesa mínima per a nosaltres, només 30 euros per a l’assegurança per cada treballador”, explica en Simó.

Mouhadab Mohamed i el seu sòci Anouar Daghari, repassen els detalls del seu projecte. Foto: Adrià Costa

Amb aquest programa a la carta, que es porta a terme a un institut de la població, es formaran tres cinquenes parts del total de la plantilla, que a més, seran polivalents i podran treballar a tota la cadena (tall, màquina, muntatge o acabats). Les 20 persones que resten per contractar seran peons rasos, sense formació.

Com que aquestes persones provenen de l’ANAPEC, l’Estat marroquí també promou unes condicions especials. Durant els dos primers anys, Fes Jerba Marroquinerie SARC no pagarà ni un sol euro de cotització social, ja que es considera que els treballadors estan en pràctiques. Si al tercer any,l’empresa decideix contractar-los, durant un altre any tampoc haurà de pagar aquest impost. Per contra, si opta per acomiadar algun treballador, tampoc haurà de pagar cap indemnització. La cotització normal es començarà a pagar, doncs, a partir del quart any de funcionament.

La ‘burrocràcia’ espanyola

Els avantatges no s’acaben aquí. Durant els cinc primers de l’activitat, no s’haurà de pagar cap taxa local ni l’impost de societats. Tot el material que arribi des d’Europa, si és matèria prima per a la fàbrica, no ha de pagar aranzels duaners. Amb totes aquestes condicions i si “hi ha mercat”, en Simó i l’Anouar ja esperen obtenir beneficis durant el primer any, que reinvertiran a l’empresa.  

En Simó no té cap dubte sobre l’operació tot i que reconeix alguns problemes puntuals en aquest tipus de països, com un cert dèficit de democràcia. “Al final, però, la democràcia real passa per tenir un plat a taula cada dia per menjar”, diu l’empresari. “A Espanya, la democràcia que tenim és la dels burròcrates. Aquesta no la vull, ha de desaparèixer”, afegeix.

Ja ho va dir fa uns dies el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, en una recent visita al Marroc, recorda en Simó: "El Marroc és un país ple d'oportunitats per a les nostres empreses i un mercat preferent per a Espanya i Catalunya". Paraula de president.
Participació