30
de març
del
2012
El Tribunal Constitucional (TC) ha avalat la “doctrina Parot”, que considera compatible amb la Constitució. D’aquesta manera, els terroristes etarres condemnats per delictes de sang (menys tres que ja tenien sentències fermes) hauran de complir la condemna íntegra i no es podran acollir a beneficis penitenciaris. És el cas de Juan José Zubieta, l’únic autor supervivent de l’atemptat de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, on hi van haver nou morts, entre ells cinc menors, i 28 ferits. A més, un altre guàrdia civil va morir en ser atropellat durant el rescat de les víctimes de l'explosió.
Després de l’atemptat de Vic, els etarres van ser localitzats l'endemà. Dos d’ells, Juan Félix Erezuma i Juan Carlos Monteagudo, van morir en l'enfrontament amb la policia. El tercer, Juan José Zubieta, va ser detingut i condemnat a 1.311 anys de presó. En cas que el TC hagués refusat la “doctrina Parot”, Zubieta podria haver sortit en els propers dies.
La “doctrina Parot” és fruit d’una sentència del Tribunal Suprem del 2006, que ha creat jurisprudència. Aquesta resolució dictaminava que els beneficis penitenciaris que es podien descomptar els reclusos s’havien d’aplicar individualment a cada una de les sentències i no sobre el màxim legal de permanència en presó, que són 30 anys. La conseqüència més directe és que els presos amb més d’una sentència, com Zubieta, la suma final dels beneficis penitenciaris que es poden reduir és molt minse i, per tant, no poden sortir de la presó als 20 anys sinó gairebé als 30.
Després de l’atemptat de Vic, els etarres van ser localitzats l'endemà. Dos d’ells, Juan Félix Erezuma i Juan Carlos Monteagudo, van morir en l'enfrontament amb la policia. El tercer, Juan José Zubieta, va ser detingut i condemnat a 1.311 anys de presó. En cas que el TC hagués refusat la “doctrina Parot”, Zubieta podria haver sortit en els propers dies.
La “doctrina Parot” és fruit d’una sentència del Tribunal Suprem del 2006, que ha creat jurisprudència. Aquesta resolució dictaminava que els beneficis penitenciaris que es podien descomptar els reclusos s’havien d’aplicar individualment a cada una de les sentències i no sobre el màxim legal de permanència en presó, que són 30 anys. La conseqüència més directe és que els presos amb més d’una sentència, com Zubieta, la suma final dels beneficis penitenciaris que es poden reduir és molt minse i, per tant, no poden sortir de la presó als 20 anys sinó gairebé als 30.