Joan Orriols clama pel reconeixement que Vic deu a Jacint Verdaguer

Més d'un centenar de persones van assistir a la presentació del seu primer llibre poètic "Certeses i somnis", al Casino de Vic.

per Osona.com, 8 d'octubre de 2011 a les 01:34 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'octubre de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Foto: Adrià Costa

Un centenar llarg d'amics de passions i de treballs de Joan Orriols van acompanyar-lo en l'acte de presentació de Certeses i somnis, el llibre de poesies amb què aquest conspicu vigatà ha encetat un nou vertent de la seva activitat vital: la literatura.


Acompanyat per Imma Bellafont i Ramon Cotrina, que van oficiar d'introductors i presentadors de l'obra, ahir divendres Orriols va voler llançar des de la sala modernista del Casino de Vic un parell de missatges clars i contundents: el primer, que es donarà per satisfet si aquest llibre serveix ni que sigui una mica als professors i als alumnes que laboren cada dia amb la llengua catalana, per ajudar a defensar-la.

En segon lloc, va retreure que la ciutat de Vic no ha honorat mossèn Cinto Verdaguer tal com es mereix, perquè "només ho ha fet amb un monument administratiu, més fixat en qui va ser-ne l'autor, que no pas en l'obra literària del poeta". Com a monument alternatiu, Orriols va proposar que cada any en el dia de l'aniversari de la mort del sacerdot de Folgueroles, que s'escau el 10 de juny, "es faci una repicada massiva de campanes des de tots els cloquers del país per enviar-li un missatge, dient-li que els catalans encara som aquí, mossèn, encara resistim parlant català!".

Ramon Cotrina va tenir paraules de reconeixement pel llibre, del qual en va llegir alguns passatges, com el poema que tanca el volum, titulat Crit final, una aguda i descarnada crítica contra l'actual sistema polític i econòmic, però que deixa una porta oberta a seguir endavant: "Vull trobar el camí / vull trobar el sol / i vull esperar que els estels / siguin meus per sempre". També va tenir la cortesia de llegir alguna de les frases de l'article publicat a Nació Digital (i que trobareu més avall en aquesta mateixa pàgina), i va definir alguns dels poemes com "l'udol d'un animal ferit al cor de les Guilleries".

És clar que la notícia era dalt l'escenari de la sala modernista del Casino, però la vetllada de tertúlies i coca amb llonganisa i cava que va venir després, també era notícia: per la diversitat del públic assistent i pel retrobament de personatges que han estat vinculats a les freturoses etapes del quefer vital de Nan Orriols. Així, s'hi podia descobrir gent del món de l'esport, de la política, de l'automobilisme, de l'empresa, dels caçadors del senglar, de la cultura, del periodisme, dels viatges i, naturalment, del municipi de Vilanova de Sau, població guillera on l'autor resideix des de fa trenta anys.


Rostres coneguts com Pilarín Bayés, Pep Ylla-Català o l'empresari Miquel Codina, companys d'Orriols en el vell Partit Socialista-Reagrupament del malaguanyat Josep Pallach, als anys setanta. Representació nodrida del periodisme, amb la presència destacada de Carles Cuni, pioner de la llegendària "La nit dels ignorants" i un dels artífexs de Flaix FM. Gent de la cultura popular i excursionista com Josep Verdaguer, de Gurb. Arran de territori, l'alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, i la tinent d'alcalde Mila Martínez, junt amb guillers il·lustres com Joan Puig, de can Burjada, el veí més proper de l'autor i autèntic compendi de saviesa popular que, als seus 88 anys, devorava la coca i la llonganissa i no parava de conversar.

Fer un llistat sempre és arriscat pels oblits -que aquí hi són i molts- però la galeria de fotos que acompanya aquesta notícia permetrà triar i garbellar i, mentrestant, esperar les properes obres de Nan Orriols, que ja hi són i viuen en aquells "papers rebregats" en els quals escriu aquí i allà, i que Ramon Cutrina malda que no es perdin, que s'ajuntin per tal que es publiquin, arribin a la bona gent i mantinguin viva la llengua. Perquè així, mossèn Cinto Verdaguer, sigui on sigui, s'assabenti, a cops de ploma o de campana que sí, que encara som aquí.

- Veure galeria de fotos (Adrià Costa).

Joan Orriols, signant llibres després de la presentació. Foto: Adrià Costa

.......................................................................................................................

Notícia prèvia

No sol ser habitual que un escriptor publiqui el primer llibre quan ja és en plena seixantena. I en el cas del vigatà Joan Orriols, essencialment un home de negocis durant tota la seva vida, la novetat inesperada que és l'aparició de la seva primera obra, Certeses i somnis , encara resulta més intensa. Tanmateix, ell no creu pas que hagi de ser així, perquè “per a la gent que han seguit la meva evolució aquest llibre era ben previsible, veient que porto 30 anys vivint a Sau, que feia molts viatges pels deserts africans...”.

Publicat per Viena Edicions, el treball compta amb un pròleg de mossèn Josep Maria Ballarin, familiar de l’autor. La imatge de la coberta és el dibuix titulat “Faristol”, de l’artista vigatà Toni Casassas. La presentació pública tindrà lloc aquest divendres, 7 d’octubre (20 h), al Casino de Vic, a càrrec de Ramon Cotrina i d’Imma Bellafont.

L’obra consisteix en un recull d’escrits poètics curts, molt curts, alguns quasi aforismes, escrits aquí i allà, “en viatges pel desert o mentre era a les Guilleries fent la parada de caçar el senglar”. Són apunts estampats al vol en un tovalló, un paper de diari o un bitllet de tren, “perquè has de poder recordar allò que has pensat en un moment precís i no deixar que se t'esvaeixi”.

L'autor confessa que en el recull hi batega un fons amarg: “Entenc que el present és dolor, el dolor que vivim a la nostra vida de cada dia, i que potser és una metàfora del dolor que viu Catalunya com a país”. Joan Orriols és molt pessimista sobre el futur de l’espècie humana i repeteix sovint que “estem condemnats a l’extinció, això és inevitable, però serà un gran avenç per al planeta poder lliurar-se de l’espècie més perillosa per a l’equilibri ecològic”.

L’obra aplega peces d’una temàtica molt intimista, fruit de la reflexió de l’home atònit que observa des de la desesperança un món que avança -insensible- cap al desastre. Hi ha espai per a la reflexió filosòfica, i també per a l’amor i el desamor, la vivència de la natura i un simbolisme narratiu que en alguns passatges connecta amb els corrents del surrealisme literari, “però sense cap pretensió de voler endolcir l’amargor”, puntualitza.

En el trànsit des dels papers amb anotacions fins arribar a l’obra impresa, hi ha hagut l’impuls de Ramon Cotrina, l'escriptor del llegendari Grup de Vic, ara resident a Sant Joan de les Abadesses (El Ripollès) i gran amic i mentor d’Orriols: “Portava deu anys consultant-li aspectes dels meus escrits a Cotrina, comentant paraules noves que m’invento com ara “amolsat”, que m’agrada molt, encara que no existeixi...”. El veterà literat l’ha assessorat en la tria dels escrits per al primer llibre i en la correcció, “guiat sempre per un rigor hiperperfeccionista”. Sense la seva intervenció, assenyala, el llibre no hauria existit.

Repassant les pàgines, no hi afloren per enlloc els senyals de la intensa vida empresarial de l’autor, exercida en diferents àmbits, entre ells el dels mitjans de comunicació a la capital d’Osona, a la ràdio, la premsa i la televisió locals durant més de vint anys. Sí que hi ha alguna traça de la decepció política, però sense estridències: “He deixat de banda els escrits directament polítics perquè ara seria molt dolorós publicar-los pel caire profètic que tenien, i motivarien que si alguna gent s’hi emmirallés, no podrien sortir mai més de casa seva”.

Després d’aquesta primera publicació, pot venir un segon llibre de proses de viatges, contes, reflexions actuals, fets i gent de les Guilleries, “però sense baixar al terreny de la crítica política amb noms i cognoms”. Orriols va sortir molt decebut de l'experiència política: "Vam entrar a l'Ajuntament dient que ens vendríem el cotxe oficial per comprar una ambulància, i al cap de mig any ja teníem tres cotxes oficials".

 

Participació