Tres quarts de quinze

Joan Pedrals explica l’origen de la dita, que rau en el rellotge de Vic del 1901.

per Redacció osona.com, 13 de març de 2011 a les 07:43 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joan Pedrals mostra als membres del GDP una fase avançada del treball realitzat Foto: GDP

Ben segur que tothom, en alguna circumstància, ha sentit o ha emprat la frase ”anar a tres quarts de quinze” referida a alguna cosa o fet que no acaba de rodar com era d'esperar; a voltes referit també a aquelles coses o personatges que van sempre a deshora. En resum, desorganització a desdir. El que ja no és tan normal es que qui ho diu o qui ho escolta sàpiguen d’on neix aquesta frase feta, una dita avui tan estesa i habitual. Comencem, tal i com s'ha de fer, pel començament.


Ens situem a finals del S. XIX, exactament a mitjans de l'any 1900 i en ple regnat de la Reina Regent Maria Cristina. El Consell de Ministres el presideix en Francesc Silvela. A tot Europa es respira una tendència progressista  “de modernitat”…. i al Regne  de les Espanyes no poden pas ser menys!

Per aquells anys, encara, cada racó del país es regia segons l'hora que al mandatari de torn l'hi vingués de gust, és a dir,  a l’hora que el sol transitava per damunt de la vertical de la gorra de l’agutzil del poble, del copalta del cacic o de la “coronilla” del rector. Així, exagerant una mica, si a Moià era migdia, a Manresa podien ser les onze “com si com ça”.


Tal desgavell d'horaris feu decidir al Senyor Silvela (ministre de pro i de S.I.M. = Su Ilustrísima Majestad…que no és cap partit) de seguir les directrius d'Europa i decretar que tot el Regne s'havia de  governar per un horari únic i conforme a la divisió del globus terraqui en 24 fusos horaris. Cada fus amb una hora de diferència respecte als fusos anterior o posterior. Tota una fusió de fusos que sembraven la confusió.

Es substituirien els horaris referits al matí, tarda, nit i matinada per un horari únic que dividiria el dia pels segles dels segles, (in saecula saeculorum) en particions de 24 hores, una rere l’altra. L'horari s’hauria de computar a partir de les 12 de la nit i se succeirien, d'una  en una totes les 24 seccions horàries del dia fins a la mitjanit següent,  tornant a recomençar, a partir d’aquell moment insomne (quan les òlibes xiulen amb crit envellutat des dels seus cataus dels campanars), un nou cicle de 24 hores més. I així “fins l’eternitat”.

Mentrestant, a Vic, a l'Ajuntament, anaven tirant, com podien (a “trancas y a barrancas”) amb el vell rellotge de plaça, palplantat finalment a la torre de l’Ajuntament l’any 1825, després d’uns quants segles de litigis entre  canonges i consellers… això, però,  ja són figues d’un altre paner. Per aquí no cal embolicar-nos més. Dit sigui de pas, l’al-ludit i decrèpit rellotge podia haver sortit dels tallers d'en Francesc Crusat de Moià, que en el seu moment va presentar una oferta ben detallada i feta a mida de les arques municipals. Amb tot hi ha altres fonts que l’inclouen (Miquel Cañellas “dixit”) com a “fill” d'en Tusquelles, un altra operari de l'època i rellotger de Vic.
 
Però en reunió del Consell de l'Ajuntament, primavera de l’any 1900, es decideix crear una “Comissió del nou rellotge” i, després d'un munt de deliberacions, aquesta “assemblea de vigatans d’escó ben enganxat” decideix que ja es hora de canviar la vella màquina de ferrer. I ja posats a fer, també decideixen canviar l'horari convencional, de 12 i 12 hores, pel nou horari “a la moderna”de 24 hores totals i així donar compliment al decret del “nostre benamat” ministre Silvela.
 
Després de molt buscar i remenar, es troba i es tria a l’industrial que ha de fabricar la nova maquinària del rellotge civil de Vic. La feina, després de remenar una altra oferta, s'encarrega finalment al mestre d’hores Josep Besses. Rellotger de Barcelona i col·laborador de la Reial Academia de les Ciencies i les Arts  que dirigia, en aquells anys, el prestigiós astrònom i meteoròleg Eduard Fonseré.
 
El nou rellotge de Vic, seguint el Reial Decret de la Reina Mª Cristina i d'en Silvela, (ministre de S.I.M.) hauria de marcar i sonar les 24 hores i així ho van fer, seguint, al peu de la lletra, l’esperit de la lletra…. i tots els números de l’esfera (tots 24, tots! ) del Reial Decret.
 
A la primavera de 1901, ja es pot veure a la Torre de l'Ajuntament de Vic la nova i flamant esfera de les 24 hores. Una “cucada” de la tècnica i la modernitat… que encara tenim fotografiada pe al convenciment d’incrèduls.
               
Ara sí que l'hem feta bona! Cóm carai s'interpreta l'hora  d’aquest rellotge? Allí on hi havia, abans, les sis, ara marca les dotze del migdia. A la posició “normal” de les nou, ara hi han pintat el número 18. (!?) . Els vigatans i visitants de la plaça, es comencen a rascar la closca….
               
A tot això cal afegir-hi els tocs intermitents i martellejants de les campanes. Fins a migdia, cap problema. Però a partir de la una del migdia, perdó, de les 13...com hi ha món!          Nang- Nang- Nang- Nang ... i així fins ”in saecula saeculorum ad infinitum”. I no cal traduir als qui bé sabeu llatí.

Imagineu les 12 de la nit tots els dies de l'any 1901….Perdó,  les 24! La gent anava a dormir, com les gallines, al fer-se fosc. A les 23 i 59, ja anaven per al tercer son. I un minut mes tard, comença la serenata: quatre quarts i 24 martellades a la campana de les hores :  Nang--- Nang--- Nang---Nang --- garranaannnnng!!! I a cada martellada, una jaculatòria per als inspirats promotors de les 24 hores de batalls. Els excel-lentíssims de tots els pelatges.
 
Primera batallada i donem “records” als familiars de la nissaga reial: de Felip V,  a “l’Alfonsu XII”I, segona batallada i recordem els fills del benamat ministre Silvela... i així successivament barrinant records amb la parentela de l'alcalde i de tota la rastellera de regidors… que no eren tants. A més d’un li dedicarien jaculatòries per partida doble.
               
I de dies, ai l'as! La gent que continuava  sense saber com interpretar les indicacions de l'esfera! Per a encabir 24 números dins d’un cercle on, normalment, n'hi ha 12, els dígits resultaven ser tan petits que era difícil de distingir-los. I aquí començaren les crítiques, les emprenyades i les mofes!

Que si l'esfera recorda un “barril d'arengades”... que si els números estaven enganxats, que si fossin romans es veurien millor, que això de sumar més de 12 produeix encefalopatia, que si l'únic que es llegeix bé es el nom d'en Besses... que ja s’ho ha procurat  l’espavilat!

Ben aviat apareixerien els poetes, els tocacampanes i corrandistes de torn tan inspirats com sempre...
               
Sols de veure-ho fa quimera,
n'hi ha per trenca'ls el cap
a n'aquells qui han disposat
col·locar semblant esfera!
Mireu-la una bona estona
i no sabreu quina hora és,
i no comprendreu res més
que és “BESSES DE BARCELONA”
 
També, la gent de Vic llegien anuncis que deien:
 
Demà, Diumenge, a les set de la tarda...
Perdó! A les 19.
Hi ha sardanes a la Plaça.
 
Però els veïns de la plaça, cada dia estaven més i més empipats. La serenata començava a ser massa molesta i, cada cop que es produïa, se sentien tots els penjaments. A les 12 de la nit, en el millor dels sons, els venia el pànic de pensar si encara se les haurien amb les 24 martellades de repetició. No hi podia haver pau nocturna al redós del Mercadal, el concert sota els llençols els treia de polleguera.
 
Les protestes i les burles se succeïen i fou llavors quan la gent de la plaça començaren a quedar, per a trobar-se o per xerramequejar sota el rellotge de plaça  “el de tres quarts de quinze”.
 
I si el tren arribava tard, si aquell o l’altra, era un impuntual incurable ja us podeu imaginar el que es deia:  “Arribarà a tres quarts de quinze”. Una hora desconeguda per limitació de la capacitat visual dels ciutadans. Així es popularitzà la dita i es convertí en frase quotidiana  per a qualificar coses o gent que van descompassats, “fora d’hores”. 
 
Només em queda a dir, per acabar, que, al final, el fill del Senyor Besses, a instàncies de l’Ajuntament, s'apiadà dels soferts i pobres veïns del Mercadal de Vic i va modificar el toc de campanes i l'esfera exterior de la torre de Plaça per a convertir aquell rellotge un xic atabalador, però rar en la seva originalitat, en una màquina d’hores normal de 12 més 12 hores. Com els que repiquen i toquen, pausadament, a tot el món conegut.
 
Ara jo, al restaurar la màquina per a la seva museïtzació, he recuperat el seu disseny original de 24 hores completes, d’un cicle sencer, tal com fou construït per Besses i inaugurat pels vigatans, en ocasió de l’avinentesa del nou segle, a l’any 1901. Segur que us agradaria conèixer-lo. Esperem que sigui ben aviat, si els de l’Ajuntament de Vic li troben un bon escó, o un bon aparador.
 
 
JOAN PEDRALS-2011
amb les aportacions, des de Vic, de
MIQUEL CAÑELLAS
 

Anar al web del GDP

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Participació