opinió

Memòria de la Canigona

«Ens semblava tota una consigna pública de la nació per la qual lluitàvem, amb tanta il·lusió patriòtica com, segurament, ingenuïtat política»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 15 de gener de 2020 a les 20:00 |
Hi ha persones els record de les quals s'esvaeix aviat. D'altres, que perduren en la memòria, on continuen vives, gràcies a la seva obra i a l'empremta d'una actitud que persisteix. La Isabel Clara Simó i Monllor és d'aquestes darreres. Coneguda, sobretot, com a escriptora, aquesta catalana d'Alcoi va publicar el primer llibre el 1979, És quan dormo que hi veig clar, el primer d'una llarga llista de 56 títols, 30 dels quals novel·les. Traduïda a una desena d'idiomes, ha guanyat tots els premis haguts i per haver, des del Sant Jordi de novel·la fins al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i ha rebut reconeixements públics diversos, al llarg de la nostra geografia nacional.

Filla del mestre Rafael Simó, amb carrer propi a Alcoi, la Isabel n'és filla predilecta i li va ser concedida també la medalla d'or de la ciutat. Va estudiar a València, on connectà amb els cercles més conscienciats nacionalment, sempre a l'ombra de la figura irrepetible de Joan Fuster, que fou qui l'animà a escriure en català. Doctora en filologia romànica, llicenciada en filosofia i periodisme, la seva vida canvià en ser destinada a Figueres, com a docent, a l'Institut Ramon Muntaner. A la capital empordanesa va conèixer Xavier Dalfó, amb qui es casà el 1968 i fou en aquesta ciutat on van néixer dos dels seus tres fills.


Dalfó, als 21 anys, juntament amb altres joves figuerencs, havia fundat la revista mensual Canigó, literaria, cultural y deportiva. La capçalera va anar enfortint-se amb les col·laboracions d'alguns dels noms més destacats de la cultura catalana. La llengua catalana, ja amb I.C.Simó com a directora, hi esdevingué llengua única i, establerta la família a la capital, es convertí en  setmanari d'informació general. Em recordo duent-hi en mà els meus articles, els més compromesos dels quals generalment signats amb el pseudònim "Cebrià Tarragó", al sisè pis del carrer Urgell, 125, en una casa atapeïda de llibres i revistes. Sempre que hi passo a prop, no puc estar de recordar-me'n.

És d'aquella època que, en els entorns del PSAN on militàvem, vam començar a conèixer-la com la Canigona. N’he rellegit ara alguns exemplars i són de gran frescor, utilitat i actualitat, avui encara, els articles de tesi del col·lectiu Trencavel. El front cultural del PSAN, ben travat per Carles Jordi Guardiola, “Capellà”, s'expressava mitjançant aquest col·lectiu, rere el qual s’aixoplugaven bona part dels noms més notables dels joves escriptors i periodistes del moment, amb articles de tesi, magnífics, sobre la cultura nacional, la literatura nacional, la llengua, etc... des dels postulats ideològics que aleshores anomenàvem "socialisme d'alliberament nacional" i amb una visió nacional i d'esquerres de la realitat dels Països Catalans, el marc mental al qual ella sempre prestà lleialtat militant i quotidiana.


Canigó se subtitulava Setmanari independent dels Països Catalans i això d'ajuntar independent i Països Catalans ens semblava tota una consigna pública de la nació per la qual lluitàvem, amb tanta il·lusió patriòtica com, segurament, ingenuïtat política. I encara dura... Les notícies breus anaven a la secció De Salses a Guardamar, nova afirmació de principis, per si encara calia, quan la revista era ja el referent de l'independentisme, en uns anys en què aquest era només d'esquerres. Aquella aventura, però, no va poder sostenir-se econòmicament i el 1983 Canigó va aparèixer per darrer cop.

Llibres com El Mossèn, La salvatge o bé T'imagines la vida sense ell ja formen part del nostre paisatge literari d'èxit. Al llarg d'aquests anys, la Isabel ha escrit milers d'articles, primer al seu setmanari, després a l'Avui i a El Punt Avui, Serra d'Or i El Temps. La seva veu inconfusible, amb aquell accent tan identificable, amb una fonètica d'un alcoià net, clar, impecable, ha acompanyat, fins quasi el final d'una malaltia terrible, un rostre estimat per la gent, un dels grans noms de la literatura catalana. Feminista, d'esquerres i independentista, defensora de la llengua catalana, tota la seva vida ha girat al voltant d’aquest causes.

Va néixer el 1943, a Alcoi, la ciutat dels poetes  Joan Valls i Jordà i Juan Gil-Albert, la  ballarina i coreògrafa Sol Picó, el cantant Ovidi Montllor, els actors Pep Cortès, Juli Mira i Xavi Castillo o el seu gran amic, l'artista Antoni Miró. És, doncs, de la generació de Joan Manuel Serrat, Eduardo Mendoza, George Harrison, Mick Jagger, Lech Walesa, Catherine Deneuve i Joan Rigol, nascut aquest, justament, també el mateix dia, del mateix mes, del mateix 1943.

L'any de la seva vinguda al món, però, és també el de la mort de la feminista Carme Karr, de l'independentista del morro fort Daniel Cardona i de Vidal i Barraquer, cardenal de Tarragona mort a l'exili. Se n'ha anat un 13 de gener, com el també escriptor valencià Enric Valor i l'irlandès James Joyce. Feliçment, de tots ells, ens en queden les paraules.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
24/06/2020

Països Catalans

10/06/2020

Arquebisbessa de Lió

27/05/2020

La bandera

13/05/2020

Descobrir país

29/04/2020

​Gràcies a la cultura

15/04/2020

Literatura popular catalana

01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

Participació