Laura Arau: «Mama, ho haig de tornar a fer»

La Laura Arau, en primer terme, i la Rosa Crusellas, la sevamare, al darrera, a l'aeroport del Prat, el passat divendres. Foto: ACN

La Rosa Crusellas és la mare de la Laura Arau i el sogre de Manuel Tapial, els dos activistes propalestins que van ser atacats i retinguts per l’exèrcit israelià, quan volien sortejar el bloqueig de Gaza a bord d’un vaixell humanitari. La Rosa és una dona de Taradell, senzilla, de poble, bona gent, com diem per aquí.

Ho vaig poder comprovar el passat dilluns, quan vaig anar a veure la família perquè m’expliquessin com estaven vivint tot aquest malson. Vaig tocar el timbre, la Rosa em va obrir la porta i em va dedicar sense cap problema uns minuts del seu temps. No era el primer. Durant tot aquell dia, televisions, premsa, diaris digitals i ràdios van  rodejar materialment la casa dels pares de la Laura.

“Tot això ens ve gros”, confessava la Rosa, acostumada a la tranquil•litat d’un poble com Taradell. La Rosa va aguantar la meva intromissió amb dignitat i sense mostrar cap feblesa. L’angoixa, però, se li reflectia en els seus ulls mig negats.  Des que van perdre el contacte amb el vaixell, aquella fatídica matinada de diumenge, no havia pogut dormir ni un sol minut. Es va passar la nit en blanc.

Haig de reconèixer que la petita xerrada que vaig tenir amb la Rosa em va impressionar. De seguida em van venir al cap les imatges de la meva mare, la Bertha, que és la mare dels meus fills, i de tantes i tantes mares que s’han passat hores i hores canviant bolquers o posant el termòmetre als seus nadons. El patiment de la Rosa va finalitzar el passat divendres, quan va poder abraçar la seva filla a l’aeroport del Prat. Al menys, això era el que semblava.

Un instant fugaç

Vaig veure al Telenotícies de TV3 unes imatges de l’arribada de la Laura a Barcelona. La jove estava rodejada de micròfons per tots costats i en un moment donat va mostrar un paper i va anunciar orgullosa que d’aquí uns mesos tornarien a noliejar un vaixell des de Barcelona per intentar trencar el bloqueig de Gaza.

En aquest precís moment, la càmera va copsar un gest sublim, sensacional. Els poso en situació. Estem immersos en una conversa sobre un conflicte internacional de repercussions impredictibles, amb nombrosos països involucrats, entre ells un com Israel que no està d’històries, un conflicte complex, amb paraules com solidaritat o terrorisme que es barregen contínuament, un conflicte amb moltes connotacions que per als mortals a vegades se’ns fa difícil d’entendre. Al menys a un servidor. Doncs en mig de tot aquest fregat aixecat als altars celestials, la Laura anuncia als periodistes que d’aquí uns mesos tornarà a agafar un vaixell, a plantar cara a l’Estat d’Israel, a jugar-se la vida una altra vegada. De cop, en un gest instintiu i demanant comprensió, gira el cap i diu a la seva mare, que estava al darrera: “Mama, ho haig de tornar a fer”.  La Rosa, amb cara de pocs amics, s’amaga i s’esmuny.

Aquest moment fugaç em va tornar a la terra el gran conflicte d’Israel i me'l va plantar a casa dels Arau, a Taradell. Aquest conflicte, el d’una mare amoïnada perquè la seva filla no té límits en la seva intenció d’intentar millorar el món en què vivim, ja ens és més proper. Aquest sí que l’entenem. 

Arribats en aquest punt, no costa gaire endevinar el què li deuria passar pel cap a la Rosa quan va sentir a la seva filla dient que tornaria a organitzar un altre pollastre d’aquí uns quants mesos. “La mare que la va parir!”.

- Laura Arau i Manuel Tapial parlen a l’arribada al Prat i a Catalunya Ràdio
- Entrevista a Rosa Crusellas
- Totes les notícies publicades del cas