Cròniques i fotos de Sergi Cámara des d'Haití, per a Osona.com, (I al IV)

El fotoperiodista vigatà està publicant durant una setmana el relat del seu treball en una ONG a l'illa afectada pel terratrèmol.

per Osona.com, 2 d'abril de 2010 a les 08:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2010 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nen fent volar estel al camp automeca.  Foto: Sergi Cámara .

Soldat del MINUSTAH controlant l'enrregistrament al campament de Automeca. Foto: Sergi Cámara

Guarda de seguretat al camp Automeca.  Foto: Sergi Cámara .

Vida al campament Automeca.  Foto: Sergi Cámara .

Gladis i la seva filla Gleye porten dos mesos al camp Automeca. Foto: Sergi Cámara.

Fouhia té 30 anys, i un fill, i fa tres mesos que aquesta és la seva casa.  Foto: Sergi Cámara.

Crònica número 4


El campament dels "cap"

El campament més gran de sense sostre desprès del terratrèmol de la ciutat de Porto Prince és que porta el nom d’Automeca, per ser en els terrenys d’un propietari que es dedica a la venda de cotxes i camions. L’home no pressiona ningú per la ocupació del seu espai, que s´ha convertit  des de fa quasi tres mesos en el lloc on viuen prop de 10.000 persones.

Hi ha tendes, i moltes lones de tots colors i amb logos de diferents organitzacions, però hi predominen les d’USAID. Aquestes tendes s’alinien en una mena de carrerons, i fins i tot ja hi ha noms posats en els caminets que hi ha entre la multitud que formen el campament.

En d’altres campaments com el d’Henfrasa -d’entre cinc i sis mil persones- tenen problemes amb el propietari perquè ja comença a pressionar per rebre alguna compensació  per l´ocupació del seu terreny, i es produeixen conflictes perquè no deixen, entrar vehicles d algunes organitzacions  d´ajuda.

Avui dijous, dia 1, han començat un cens al camp d’Automeca, per saber el total de població que hi ha establerta en aquest camp, i qui són. Des de primera hora de la matinada, els pobladors fan llargues cues, ordenades per una gran presència d’elements de seguretat de diferents nivells.

Hi ha els voluntaris, que són gent del mateix camp que porten un uniforme de color groc i disposen de porres i fins i tot d’algun bat de beisbol. Després hi ha els soldats de la Minustah (Midsió de les Nacions Unide per l’estabilizació d ‘Haití) que el conformen soldats de diferents països, ubicats aquí des de 2004; en aquest cas, són soldats peruans.

També hi ha dos dirigents, un dels quals va vestit equipat amb molta protecció colzeres, protectors a les cames, i una cuirassa de plàstic que li cobreix el pit  i en què llueix una placa que porta inscrit “Solutions Security”. Pel que diuen, sembla ser una empresa contractada per Nacions Unides per controlar la seguretat al camp. Aquest només es dediquen a dirigir i tenen a les seves ordres dels pobladors.

Aquesta cua està dividida en dues més: homes, els homes, d’una banda, i les dones de l’altra,van entrant de cinc en cinc en una carpa on són inscrits en  les diverses taules que hi ha per al registre.
La gent s´agrupa en el punt de distribució d aigua per aconseguir la que necessita per cuinar i netejar-se.

El cel del camp és ple de “caps” o “cerf volant”, tal com anomenen aquí als estels voladors. N´hi ha per tot arreu: se’n poden comptar més de 15 d’una sola tirada damunt del cel del campament. Els nens,  amb una llauna que utilitzen per enrotllar el fil, fan voleiar des de diferents punts els seus aparells. És la distracció de molts nens, i fins i tot d´alguns adults. La majoria dels estels són fets amb plàstics de bossa i algunes branques que lliguen en forma de estrella.

“Aquesta és la vida al camp”, comenta un dels que hi viuen des del terratrèmol. “No tenim res per fer, estem depenent de l´ajut, no tenim casa, ens veiem obligats a viure sota lones de plàstic des de fa mesos!"


Sergi Cámara
Porto Prince (Haití)
Dijous, 1 d’abril de 2010

---------------------------------------------------------------------------

Terratrèmol a Haití Foto: Sergi Cámara

Terratrèmol a Haití Foto: Sergi Cámara

Terratrèmol a Haití Foto: Sergi Cámara

Crònica número 3

Entrevista amb Ramiro Pàmpols, jesuïta a Haití


- Com va entrar als jesuïtes, i en quines zones havia treballat abans de ser a Haití?
- Vaig entrar a la Companyia als disset anys, en un ambient de postguerra civil que segons diuen, és sempre un temps molt especial…Vaig ser alhora una “víctima” i després un “alliberat” del nacionalcatolicisme. A l´acabar els estudis, el Concili Vaticà II fa donar-me l’impuls determinant.. Em vaig assabentar de l´existència dels P.O. (Prêtres Ouvrièrs) francesos, i al cap de poc temps estava treballant em una petita fàbrica de Santa Coloma de Gramanet. Aquesta nova forma de vida ha durat fins la jubilació l´any 2000, a l´impremta de l´Ajuntament de Barcelona.

- Com arriba a Haití?
-  Un cop jubilat, volia oferir un temps de la nova etapa que tenia al davant a un país pobre. Em va semblar que Haití podia ser aquest país. Ho vaig proposar i es va fer realitat l´any 2006 (jo no volia marxar tenint la mare prop de 90 anys d’edat).
  
-  Com descriuria la situació socieconòmica d´ Haití abans del terratrèmol?
-  La situació socioeconòmica d´Haití és gairebé desesperada: potser més d´un terç de la seva població a l´exterior (prop de tres milions), amb un atur del 80%, una fuga de cervells que fan cua a les ambaixades de Canadà i els EUA. (es parla de 30.000 demandes de visats), amb un 43% d´infants entre un  i catorze anys (gairebé la meitat dels seus habitants) i una economia agrària molt fràgil: crec que un 60% viu de la producció agrícola, sense  tecnificació ni polítiques agràries que acompanyin als camperols en la tria de llavors i altres possibles ajuts en pesticides o fertilitzants, amb unes extensions de quasi minifundi (amb l´excepció d´alguns grans terratinents), amb famílies nombroses que amb treballs poden alimentar,…alhora que l´Estat haitià disposa de grans extensions de terra sense cultivar.
Per acabar aquesta ràpida descripció, caldria parlar d´una indústria quasi  inexistent, amb dues zones franques, una a Port-au-Prince i altra a Ouanaminthe, amb salaris de misèria que tan sols han pogut augmentar aquest any el valor de l´anomenat “salari mínim” de os o tres dòlars diaris fins a cinc dòlars i no a totes les indústries. La majoria segueixen amb 100 o 125 gourdes de salari mínim diari. (durant set anys ha estat de 70 gourdes, sense cap modificació). (1)
Com  conclusió pot afirmar-se que a part les dues zones franques, quasi no hi ha valor afegit als productes haitians (mangos i altres fruites tropicals, carbó vegetal,…) i una productivitat molt baixa, quan fins un 80% de la totalitat de la població viu de l´economia informal. Port-au-Prince, com a primer model d´aquesta “economia” és com un immens “mercat del carrer” on una infinitat de persones, especialment dones, esperen durant deu o dotze hores poder vendre algun dels productes vegetals, o roba i sabates de segona mà, adquirits als EUA..

- Com afecta l’arribada massiva de les ONG’s? És viable?
-  Amb l´arribada massiva de les ONG’s és difícil avaluar quina és ara la seva influència i pes específic. Fa dues setmanes la AECID (Cooperació Espanyola)  va convocar a totes les que vénen d´aquest país o que es beneficien dels seus ajuts, i vaig poder enumerar-ne unes quaranta.
És clar que sobre les ONG’s es poden dir moltes coses: des de la sospita que són, globalment i de fet, una mena de govern paral•lel, fins aquelles que es pot pensar que tenen una política ben estructurada al seu propi país i que després apliquen rigorosament a tots els espais on es fan presents (l’USAID podria ser d´aquestes), i d´altres que tenen cura de treballar amb un soci haitià ben definit i al que deixen prendre les decisions importants, i encara aquelles que no tenen prou clar quin és l´impacte del seu treball,…
També convé esmentar els interessos econòmics de cada país, “a canvi” dels serveis que fa a través de les seves ONG’s, posant algunes condicions a l´hora de finançar determinats projectes (per exemple, que siguin empreses del seu país les que tinguin el dret a realitzar-los).
Aquí entrem en una mena de túnel, en què mai no serà possible saber amb seguretat els interessos que estan en joc.

- Què pensa de la gran donació de diners? És a canvi d´alguna cosa? ¿Quins són els veritables interessos, ja no tant de les ONG’s sinó dels països que volen ajudar Haití?
- No vull fer ciència ficció, però sí que es poden suggerir algunes pistes versemblants i que responen al parlar de persones del país: possibles bosses de petroli a la vora del mar, a prop de la capital, existència de metalls preciosos,…però molt especialment: importància geoestratègica de l´illa, al costat de Cuba i en ple Carib, també propera a Veneçuela que vol atreure-la al seu radi d´influència. I sempre l´etern problema del narcotràfic…que potser és més important del que podria semblar a primera vista.

- Dependrà sempre Haití de l´ajut internacional?
La paraula clau d´aquesta pregunta és precisament la paraula “dependència”.
Sembla una contradicció que el primer país negre in-dependent de tot el món, Haití, estigui sotmès a una creixent dependència…
Un testimoni gens sospitós, el d´Edmon Mulet, que acaba de dir: “O bé es reforcen ara les institucions d´Haití, o aquest país seguirà depenent durant els propers 200 anys”.
El darrer número de Le Monde Diplomatique  (març del 2010), publica un article que compara el comportament del govern de l’India davant un devastador tsunami que va patir un dels seus estats, i quina és la política que ara segueix o corre el risc de seguir, el govern d´Haití.
Les preguntes que es plantegen en l´últim paràgraf d´aquest treball, són d´una importància cabdal.

- Per on passa el futur d´ Haití?
- És clar que el futur d´Haití passa per on vulguin ells mateixos. Per això jo tinc la forta convicció que qualsevol projecte, per humil que sigui, ha de tenir una única finalitat: ser un pretext per a formar persones del país. Mai un projecte ha d´anar davant de les persones. En canvi moltes vegades, les ONG’s en comptes de fer multiplicadors, es fan indispensables per a seguir fent durant anys la mateixa feina i tenir, ara sí, un pretext per a cobrar uns salaris considerables…
I l´altra convicció és que no hi ha cap projecte, absolutament cap, que no tingui un contingut polític. Amb això vull dir que conscientment o inconscientment les ONG’s estan contribuint al reforçament o afebliment d´un model de societat determinat, potser encara poc esbossat, però ben real.
I aquest implícit és el que pot fer por a governs poderosos, com Canadà o EUA., i amb interessos prou clars, però no expressats, que se sentin motivats per a enviar 14.000 marines armats fins a les dents dins el país (a més dels 7.000 soldats de la Minustah), o vaixells de guerra a les costes.
Aquí sí que cal dir que la societat haitiana en el seu conjunt, la que diem ara freqüentment, la societat civil organitzada, ha de moure´s per anar creant i alhora exigint un nou model de societat que els faci sortir de la pobresa crònica. I ja ho està fent, denunciant al govern que en els seus documents de “reconstrucció nacional” no ha tingut em compte el parer de la societat civil. En un article ben recent, un grup d´aquesta mateixa societat civil, els haitians més ferits pel terratrèmol, per tant, les autèntiques víctimes, escriuen: “No estem esperant caritat: reclamem treball, escoles i vivenda”.
Sembla que no és tan complicat fer atenció a aquests drets fonamentals. La gran pregunta és si el govern d´Haití vol escoltar més les veus dels “donants” o les veus dels homes i dones que volen ser ja des d´ara els protagonistes d´un Haiti diferent al d´abans del terratrèmol.
La gran temptació és que sempre és molt més còmode posar la mà, que impedeix la maduració i la creativitat de les energies pròpies del país, que dir respectuosament als donants interessats o desinteressats, com ha fet Bachelet a Xile, o abans la pròpia India: “Moltes gràcies, tenim recursos (humans) suficients per a valer-nos per nosaltres mateixos”.
Aquesta noble resposta demana una lucidesa i un compromís personal i col•lectiu de molta envergadura.
Esperem els qui som crítics amb la majoria de governs i d´ONG’s, que aquest compromís, que ja ha començat, arribi fins al final.
Segur que hi ha altres governs i altres ONG’s que hi estan també interessats.


Dimecres, 31 de març de 2010.
Port-au-Prince

(1) un dòlar equival a uns 40 gourdes.

.............................................................................................................

Terratrèmol a Haití. Les restes de la catedral de Puerto Príncipe. Foto: Sergi Cámara

Crònica número 2

“El terratrèmol ens ha canviat la vida”, explica el pare jesuïta Ramiro Pàmpols

Un total de 461 campaments improvisats amb tendes de campanya, plàstics i tot el que serveixi per tapar, omplen la ciutat .Ens diuen que acullen 1.167.823 persones que han hagut de deixar les seves cases, segons informació de la OIM Organitzacio Internacional de les Migracions, que gestiona els censos i els reubicaments de les famílies.

La reunió d avui entre les diferents ONG’s al centre organitzatiu tractava sobre com col•locar les famílies i intentar fer un cens amb noms i cognoms de les persones que estan en assentaments repartits per la ciutat.

Alguns arquitectes han revisat les cases que encara s’aguanten per tal que les famílies puguin tornar, però tenen por.

Moltes de les famílies que tenen la casa intacta, han instal•lat al pati de la mateixa casa o al davant, al carrer, una tenda de campanya en què dormen moltes nits per por que torni a passar, perquè diverses rèpliques ja han tornat a sacsejar la ciutat.

Tot i que la vida al carrer està força normalitzada, la gent conviu encara amb el decorat de fons del desastre. Algunes cases no han patit danys, mentre que d’altres s’han ensorrat del tot.

El trànsit de cotxes continua caòtic i resulta gairebé impossible avançar uns metres si no te la jugues fent imprudències.

Es diuen nombroses misses arreu de la ciutat, perquè la població celebra la Setmana Santa amb molta fe. La catedral va perdre tot el seu interior, i només en subsisteixen la façana i un pilar amb una creu i el Crist intacte, que s´ha convertit en un lloc de devoció després del desastre.

Les botigues funcionen, els bancs han tornat a obrir, els restaurants ofereixen els seus menús…. La vida al carrer continua, “però diferent”. com diu el pare jesuïta Ramiro Pàmpols, de Lleida, que porta quatre anys a la ciutat de Puerto Príncipe.

 “El terratrèmol ens ha canviat la vida. Abans ho tenia tot organitzat i sabia el que faria durant tot el dia; però ara ens ho agafem diferent, no organitzo el dia, me l’agafo tal i com em ve.", explica.  “Jo caminava pel carrer quan va succeir tot, vaig estar de sort!", afegeix.

Demà dijous, dia 1 d’abril, oferirem una entrevista amb aquets jesuïta català, un obrer de l’Església com es defineix ell mateix. Hi parlarem sobre el paper de les ONG’s i uns quants temes més.

Sergi Cámara
Dimarts, 30 de març de 2010. Puerto Principe (Haití).

Terratrèmol a Haití Foto: Sergi Cámara

Terratrèmol a Haití Foto: Sergi Cámara

----------------------------------------------------------------------------------------------


Frontera Haití-República Dominicana. Foto: Sergi Cámara

Presentació

Fa 40 díes que vaig començar aquesta feina per a la ONG SJR LAC Servei Jesuïta al Refugiat, de Llatinoamérica i Carib, contractat a través de JRS Internacional  ( http://www.jrseurope.org ).

Vaig acceptar aquest treball de realitzar documents audiovisuals per a la organització, per la temàtica en la qual desenvolupen la seva tasca: els refugiats i desplaçats de la seva llar per qüestions de conflicte armat, amenaces, discriminació i migracions.

I també per la interessant zona de treball: Colòmbia i les seves fronteres de Venezuela, Panamà, Haiti i República Dominicana, que és on ara ens trobem situat, ja en la part quasi final del projecte.

Crec, doncs, que cal intentar comunicar el que està passant a la zona del terratrèmol i la situació en què es troba la població. Per això en vam parlar amb en Miquel, d'Osona.com, que va acceptar molt amablement la meva proposta de seguir informant de la situació del poble haitià més enllà del moment de la notícia de moda que cau, dia a dia, per les escales de l’oblit.

Entenc que la solidaritat d´Osona vers el poble haitià va ser molt gran, i aquest és també un dels motius que justifiquen aquesta publicació.

Un altre motiu que em va atreure del projecte és treballar amb el JRS Internacional, una organització que vaig conèixer fa dos anys mentre treballava en un projecte a Àfrica. Al llarg de les zones visitades durant els meus treballs he trobat diverses ONG’s, i puc assegurar que aquesta organització jesuïta porta a terme un treball que és per treure's el barret, cosa que no puc dir dels estaments eclesiàstics que es banyen amb or.

Acompanyant, servint i defensant, com assenyala el lema de JRS, efectuen un treball important amb aquest immens grup de persones que caminen sense descans, amb la por i l´amenaça al damunt que, si no marxes de casa teva i ho deixes tot, potser d’un dia per l´altre et poden matar a tu i a la teva família.

Haití ja patia una emergència abans del terratrèmol. Era dels països més oblidats del planeta. El més pobre de Llatinoamèrica. Amb els indicadors més alarmants en temes de salut, mortaldat infantil, maternoinfantil, desnutrició… Moltes organitzacions serioses ja hi treballaven abans del terratrèmol. Entre elles el JRS, MSF i poques més.

La República de Haití, o senzillament Haití, té una àrea total de 27.750 km², el  que representa un tercera de l’illa La Española.  Va ser el segon país americà en declarar la seva independència, el 1804.  I també va ser el primer en el qual els negres esclavitzats, que encara constitueixen la majoria de la població, van abolir el sistema esclavista de forma autònoma i definitiva, marcant un precedent per la fi de la esclavatge al món.

Aquí comença una sèrie d articles sobre la situació de la població haitiana tres mesos després del terratrèmol. Intentarem durant una setmana i des d’aquesta sèrie d’articles, juntament amb Osona.com, continuar donat veu al poble haitià.

......................................................


Crònica número 1

CARIBE TOURS

Quan un sent aquest nom  s´imagina un viatge cap a un paisatge bonic, ple de palmeres i amb aigua trasparent… Però no, aquesta vegada no és així. La companyia d autobusos que ens du cap a Puerto Principe té aquest nom, ”Caribe Tours”, encara que en aquest moment soni un pel irònic.

El viatge es de vuit hores des de Santo Domingo fins a Puerto Príncipe, el nostre destí. El paisatge és canviant. De tant en tant, algunes casetes de fusta de colors li donen un toc pintoresc.

La frontera entre República Dominicana i Haití és un lloc de moviment de molta gent que trafeguen càrregues d’una banda cap a l’altra. Camions amb ajuda cap al poble haitià omplen també la frontera, i ens costa un parell d hores per passar les dues duanes i entrar dins del territori haitià.

El primer que destaca és un gran llac a la vora de la carretera. El paisatge és bonic, fins i tot bucoli, amb palmeres i bananeres ocupant la major part del camp visual.

Finalment arribem a Puerto Principe, on ens rep la lluna plena. Just a l’entrada ja trobem algunes tendes de campanya, en uns campaments improvisats per la gent sense sostre desprès del terratrèmol. També veiem els campaments militars.

Alguns grans edificis ensorrats, molt i molt de trànsit quasi caòtic, molta gent pel carrer fent compres, venent, passejant… I tot sembla normal. Només algunes cases aterrades enmig d’altres que s’aguanten denoten que aquí ha passat alguna cosa greu.

Es fa fosc i les espelmes d’oli comencen a encendre’s al llarg de les diferents parades de menjar i queviures que hi ha als carrers.

Ens trobem amb el contacte quan arribem a l’estació de busos, i ens acompanya cap a la casa base, el Noviciado de los Jesuitas, que és com un seminari on viurem, junt amb d’altres organitzacions que estan treballant a la zona aquest dies.

Demà ens espera ja el primer dia de treball a Haití.

Sergi Cámara
Haití (dilluns, 29 de març de 2010)

Frontera Haití-República Dominicana. Foto: Sergi Cámara   

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Participació